La sega 4

La sega y 4, final.

+ A veure, ara que vols, que eres un chafardé, sempre m’estas donán la corca (carcoma). -Es que vusté es un charraire (charlatán) y a camins me fa dol (me done pena).
+ Y tú eres un golut (llaminé) y de tan minchá figues al remat te farás alguna taca (mancha).
Y si pase aisó ta mare te donará una panadera (palissa).
- Atre camí han escomensat mal,….venga a la faena. +Ya vach, ya vach, com tos anava dien…….. “Avans de escomensá un bancal, se fae la boreta, al revés, de dreta a isquiarra, disán les espigues tallaes, apoyades damún de les que encara estaben sense tallá. Aisina se fae camí, pal primé viache del dalladó, ya en marcha. Cuan arrivabe al prinsipi del bancal, en un tros lliure pa disá caure les espigues tallaes, ya escomensabe lo trevall. Ara, al dallá, se tallabe un tros del sembrat y al matéis tems se tombaen les espigues que estaben apoyades, y totes caíen en la mateisa direcsió. Ñabie que veure al home ballán en la dalla, sol tenien la música del ras,….ras…..ras…
Pero lo moimén del dalladó ere acompassat. Garra dreta un poc doblada, dallada, raaas,… garra isquiarra un pas daván, garra dreta un poc doblada, dallada, raaas… Y aisí hasta lo final del bancal. Y sol faltabe sentí la veu del tío Miguel, gran cantadó de jota, en la veu un poc ronca, pel polset de la palla:
“La Fresneda en una costa, Vallchunquera en un plá, la Portellá en dos trosos y la Torre allá d’ella.” Menut!, la pichelleta!!!!. Trago d’aigua. Atre camí a afilá y a dallá…. A la una a diná, després la siesta, a menos que amenasare troná, la siesta era sagrá. Cada u, en una borrassa, a buscá una bona sombra, debais de una olivera, dos potaes als terrosos, p’aplanils un poc, la borrasa, lo cos ben llarc, tapaet en la mateisa borrasa, lo sombrero damún de la cara, a ensomiá y a roncá. A camins tenies que cambiat de albre, perque si tenies la mala sort de que lo que te habies ficat al prinsipi, tenie alguna chicharra (cigarra), ésta no disabe de cantá. La caló les tornabe mes molestes. Ademés no ñabie forma de trovales, se pegaen completamén a la soca o al tronc del albre y si no fore pel seu cant, no les trovabes. Y aisí no se podie dormí. Prau soroll faen les mosques revolotechán alrededó del sombrero. Menos mal que estabes tan cansat que enseguida te veníe la son. Algún día lo sagal fae flandy y, en ve de dormí, se dedicabe a chugá, buscán nius, o agarrán llangostos, llevanlos les potes de detrás, les de saltá, y tiranlos dintre de les taragañes, als moimens del pobre animalet pa intentás escapá, enseguida eisie l’araña del forat negre y fondo que ñabie al mich de la tiala, y l’embolicae en un santiamén y minchá pa un atre día. A camins a les mosques que revolotechaben per allí, acudie una avespa, s’els tirabe damún, los tallabe les ales, les potetes y lo cap y se les enduye al niu. Los esfardachos y les serps, per la calorina que fae, anaben mol furos. Ere milló no molestals y dixals está. A la dalla de un añ p’al atre, se li pasabe un drapet en oli y se li enfundae en un sac, pa que no se rovellare (oxidare). Ñabie algunes coses molestes: Los rostolls, al portá albarques, de cuan en cuan, alguna palla se te clavabe y te fae un esgarrap a la pell o inclús a la carn. Les arestes dels grans: eren com a fils de palla que eisien de cada grá, se te clavaben fasilmén y eren espesialmen ruines si se te posaen entre la ungla y la carn dels dits, ya foren de les mans o del piaus. Lo polset de la palla, sobre tot de la sibada, donae ronquera y a camins picae al cos. Los animals de cárrega patien mol en les mosques y en los tabáns; pa llevasels de damún, se revolcaen per la tiarra, fen verdadés revolcadós. Ñabie camins que de tan fort que se revolcaben, se donaben la volta completa. Per dematí, cuan se anae al campo y encara ere denit, en la fresqueta, si trovabem alguna figuera pel camí, se li fae una visita per si tenie alguna figa madura….ummmm que bona tan fresqueta. Y tamé, en eisos dies, solíen madurá los albercocs, si tenies la sort de trován algún pel camí, sobre tot los menudets de piñol dols. Que te donaben dos coses, lo albercoc y després chafaes lo piñol y te minchabes la armeleta de dintre que tamé ere dolsa. Los piñols se podien rascá per los dos costats, hasta que faes un foradet a cada costat, bufaes y chulaben. Asó tamé se solie fe en los piñols de les sireres. Probau a feu. Normalmen se fae un campo de cada part, sense tindre en conta si un ere mes gran quel atre. Segur que me diso coses pero avui no m’enrecordo de mes y los agüelos de l’Aldea degüen está dormín la siesta, perque no me chillen a les orelles. Eren mol bona chen. Y esta tiarra seguis donan BONA CHEN. Nota del autó: Uns añs mes tart vindríen les máquines segadores, portaes per un animal. Y pasán mes añs, arrivaríen les cosechadores, pero eises ya eren unes atres guiarres, de les que yo, ya no vach se soldat. Ara sí, hasta després de les vacasións. Espereu al agüelo “Sebeta”, segur que tornará, si Deu vol. Bon estiu.