Prinsipis 5

Prinsipis 5

Tots, o casi tots, an esta vida han ensomiat algún camí en se polisies, detectives, inspectors; com a les sintes de crimens, com a les noviales y als llibres.
An aquell periodic, ñabie un anunsio que diebe: “Si eres un chove normal, entre devuit y trenta y sinc añs, aquí tens lo teu futuro, presentat pa polisia. Si eres un chic normal, estudia en natres y estas aprobat.”, diebe mes coses, pero yo sol vach veure aisó.
Aisó me agradae, com a casi tots, me apetie feu. Había tingut sort, lo tranvia de la oportunidat de sé polisia, habíe pasat per la meua bora, en lo milló momen y yo lo vach prende en marchá.
Vach disá lo magisterio; al anunsio estae la direcsió de una academia de Madrid; los vach cridá, me van fe unes preguntes y ¡Aleluya!, podia presentam, sol fae falta estudiá y an aisó no li tenía po, estaba acostumbrat. Sería polisía.
Me posaría a trevallá a una obra y al mateis tems estudiaria. Ya no nesesitaría los dinés de ma mare; me guañaria la vida; ya era un home, u podía fé.
Lo fill de ma tia, la primeta, o sigue mon cusí, ere pintó de brocha gorda; cuan li vach dí que me anaba a ficá de menobré, me va dí: ¿Per qué no pintó? Vine en mí. Yo te pagaré la pensió desde lo primé día. Si vols pots probá.
Los primes dies van se tremendos, confundía lo esmalte en la cola, no sabia fe colos, ni mescles. Pintaba les portes en cola, les parets en esmalte, los retalls me eisien tots torts, ara me puchaba al techo, ara baisaba un pam, vamos un desastre. Pero a la semana ya vach escomensá a defendrem y als tres mesos, en devuit añs, ya estaba de jefe de pintura de una obra. La verdat es que mon cusí me visitae a suvín y los trevalladós, en aisó que había segut mich reto, encara que a camins se enfotien un poc de mi, al remat me tenien un poc de respeto.
Allí ñabie de tot, borrachos, drogadictos, homes normals que, a la hora de almorsá, tiraben lo bocadillo de magra qu’els habie preparat la dona y sen minchaben un  de anchoes de lata; en fin lo milló de cada casa.
Poc a poc vach aná deprenen picardies. Mon cusi sol me pagae la pensió; prau fae perque yo al prinsipi no li defenia n’il chornal y después ya me sabie mal demanali mes dinés; después del favó que me habie fet.
Trevallaem tota la semana y teniem festa los domenches. Cuan me van arribá los llibres y vach escomensá a estudiá, tenie un horari espesial. Trevallaba de sis del matí a les tres de la tarde. Dinaba y me posaba a estudiá hasta les onse de la nit. Me chitaba y hasta les sinc del matí que me eisecaba pa aná a trevallá. Lo meu almorsá, sempre ere lo mateis. Un troset de pa en un rodada de mortadela dintre, que me donae per la nit la dueña de la pensió y que cuan arrivae la hora de minchamel estae dur com una pedra. Me vach quedá enseguida prim, com la caña de la doctrina.
Pa traure un sobresueldo los domenches faya trevalls de pintura per meua cuenta. En un atre compañ anaem fen apaños per les cases. Una habitasió completa, parets y fusteria, tresentes pesetes. La chen mos cridae y aquí ve lo de la picardía.
Habiem fet un trevall lo domenche pasat, la paret la habiem pintat de blau y habíe sobrat pintura. Cuan mos cridabe un atra dona, no tos podeu imaginá la habilidat de Luiset pa convensila de que allí, fore aon fore, lo que milló li vindrie seríe lo coló blau, ademés li donarie molta llum y taparie les taques que tenie la paret. Pos aisó, a pintala de blau, y, aprofitán la pintura del atre domenche, mos estolviabem lo material. Sen sincuenta pesetes a la borchaca, cada un.
Ya sabeu, deu aprete pero no ofegue.
Seguirá........

Nota: Avui les fotos son totes meues.