La maceta.

La maceta.

La maceta. Agüelo Sebeta, chapurriau

Als nostres tems, me referisco a cuan yo era menut, los chiquets erem felisos en poques coses, pocs juguetes, casi cap. A mi me agradáe chugá a los indios y vaqueros, la meua caravana ere un tros de caisa vella de les sabates, lligada en un tros de corda.
Es que an aquells añs ñabíe poques sabates, la machoría portáem albarques y com a mol espardeñes miñoneres, per aisó hasta conseguí una caisa vella de cartó de les sabates, teníe lo seu miarit y yo la tenía.
Lo que estáe abundán, sobre tot als campos que los diebem “Les carreteres” (Los voltáns de la carretera actual a Morella), eren les pintes de bales y los seus balíns, que habíe disat tirades la guiarra.
En elles yo faya los soldats y los indios. Lo meu “Oeste” ere la entrada de la casa (la habitasió de bais de la casa aón estáe la porta de entrá). Que com ere de tiarra, estáe plena de forats aón los meus soldats se pugueren amagá.
Com teníem pocs juguetes, tamé teníem pocs drets, si hu comparém en tot lo que se diu als nostres díes. Allí funsionáe la lley de la espardeña, la correcha y alguna galtá en la ma ubiarta si te descuidáes, pero tampoc moltes, eh? Si volém parlá de la escola allí manáe la “rengleta” y algún estiró de pial o de orelles.
Ere lo normal, pero, en cambi, ñabíe respiate y se obedíe a lo que te manáen los grans. Eisos eren los jefes, los chuesos de avui en día, y tot lo mon los fáe cas.
Per aisó, natres los de aquell tems, estém orgullosos de haber crescut aisí, no sentirás a casi dingú queissás y algúns, si pugueren o los disaren hagueren empleat lo mateis método en los seus fills.
Pero no, com a natres mos van faltá tantes coses; ham vollgut que als nostres fills y sobre tot als nostres nets, nols falto de res y los ham umplit de tota clase de juguetes, masa diría yo, pero que no siguen menos que los seus amics, si l’atre té móvil als setxe añs, natres lo hu regalarem cuan fasque los catorse y la “tablet” pa la comunió, o per aprobá lo curs o perque mos done la gana un día cualquiere que, encara que no men sobren, ting prau dinés pa que “lo meu net o la meua neta no sigue menos, no fasque lo ridícul”.
No mos doném cuenta que los que fem lo ridícul, dabán del mon, som natres, no sels poden doná tans caprichos, coses que no nesesiten y entonses, com tenen tans regalos, no los fan apresio, perque natres, los que debíem tindre coneisimén, nol tením y nols doném temps a disfrutá de cada cosa que tenen.
Los ham malcriat y hu ham fet natres, los que vam pasá tanta nesesidat, sense donámos cuenta de que nols disém dependre lo que val, lo que coste cada cosa, perque abáns de demanála, ya li hu ham comprat y aisí no la valoren.
Al no valorá les coses menudes, nols ham disat valorá les coses importantes, ni lo que coste conseguí, alcansá una cosa y arribe lo momén en que se hu tenen que guañá ells y si no hu conseguisen, se esfonren y cauen y cauen, cada camí més abais, hasta que toquen fondo y de allí no poden o no saben, perque no los ham enseñat, a puchá, a eisí.
No los ham disat patí, creise en coses bones y en coses no tan bones, perque de tot té la vida y més pronte o més tart se tindrán que enfrentá an elles, pero ells sols, perque cuan isquen al carré ell sols, no mos tindrán a natres pa defendrels y se tindrán que guañá la vida en tots los sentits. Entonses ya será tart pa valorá les coses.
Nols ham disat que se fasquen les seues arrails, los seus fundaméns y sense aisó, sense unes arrails ben dures, encara que sigue per los disgust de la vida, no se podrán fé uns homens bons, unes dones bones.
En lo que los va costá als nostres pares lo tráuremos a dabán y natres no hu ham sabut fé.
La vida es mol cruga y més tart o més pronte un se trovará sol dabán de problemes que tindrá que aclarí, que desidí que es lo milló, per quín camí té que tirá y ell, ell sol, tindrá que triá quín es lo bo. Pero pan aisó té que haber conegut lo bo y lo roin de la vida, y natres en tans caprichos sol ham disat que conegueren lo bo, que nos faltare res y aisó es perillós, sobre tot pan ells.
Un día una veina li va regalá a la meua dona una maceta presiosa en unes fulles viardes que relluien; la vam posá al mich de la taula del michado. Aquella habitasió pareisie un atra cosa; hasta més gran diría yo. Cada día al eisecám, lo primé que faya ere aná a mirá la planta. ¡Qué orgullós estaba yo de ella!
¡Estáe tan majo lo minchadó, ere tan maja la planta! que yo no volía de cap manera que li pasare res, que prenguere mal y la cuidaba, la comboyaba, algún rato li posaba hasta música y com es natural, la regaba cada día, la abonaba de cuan en cuan pa que no pasare fam, pa que no pasare nesesidat
Pero tan regá, tan regá, tan abonála pa que cresquere be, pa que no li faltare res, vach conseguí lo contrari: un matí al eisecám, vach aná a veurela y oh! Desilusió, la planta se habíe doblat, les fulles en ve de está ufanaes mirán al techo, se habíen combat y tocáen la taula.
Estaba amoinat. ¿Qué habíe pasat? Si yo la había “vollgut” cuidá tan. Pos que tan abono la habíe cremat, tanta aigua li habíe podrit les arrails. Yo mateis, lo seu amo, en tot lo que la apresiaba, la había matat. En lo bona maceta que ere, en lo bona planta que hauríe pogut sé, yo, me había pasat y la había malfet.
Yo no hay dit res de compará la maceta y los chics; aisó tos hu hau imaginat vatres.
(Este agüelo pareis lo “Pepito Grillo”).
Una amiga meua, me acabe de di: MASA BE, FA MAL, quina raó té.
FIN.