L’agüelo “Sebeta y lo 23 de chun. (Continuasió)

23 DE CHUN DE 2017

L’agüelo “Sebeta y lo 23 de chun. (Continuasió)

- Esta es una asosiasió a la que pa entrá a ningú li demanen lo carnet de cap partit y tots sabem que ña chen que, al seu particulá, son partidaris dels mes diversos partits, pero aisó a ningú mos importe. Se pot se de cualsevol partit, tendencia y opinió, y aquí lo únic que demanen es que parlos lo chapurriau y un poc de respiate pals demés.
+ Enrecordaten Luiset, que yo hay segut flare avans que cuiné y que, per desgrasia, se que tindrem fracasos, que no u conseguirem a la primera volta, pero nostre Siñó, en tot lo Deu que ere, va caure tres camins, entonses natres, que som mes menuts, ham de fe este calvari, en la seguridat de que si caem un camí, entre tots mos eisecarem y seguirem caminan en la nostra creu, saben y esperan que caurem un atre camí, pero al final arrivarem al cap de la costa y desde allí vorem la tiarra als nostres piaus, encara que sigue desde damun de la creu.
- N’ol vechs mol content avui, yo pensaba que després de totes les alifares que li han fet, per la charrada de air estarie envalentonat, per veure que casi tota la chen opine com vusté.
+ Tens rao, porto dintre de mí una roña, que no me dise descansá, y es que miran la charrada de air, tot lo que diebem eren sentiments, que están mol be, pero pa natros; als demés tot aisó, inclus les nostres llagrimes, n’ols diu res, encara pichó, alguns hasta s’en fotran de natres, creenmos debils.
- Pos tindrem que buscá argumens qu’els fasquen pensá, que mos puguen entendre y que, per un moment, se poson al nostre puesto y vesquen les coses com les veem natres.
+ Per un camí, te vach a doná la rao, escomensem…
“Lo catalá al prinsipi no se enten, n’il entenem natres, n’il enté un castellá, o, si vols diu al revés, se tarde en entendre lo catalá, encara que, al final, com tots, lo castellá, lo catalá y lo chapurriau, tenen la mateisa rail, que es lo llatí, fen un poc de esfors, tots, lo castellá tamé, acabem per entendrel. Entonses ¿per qué mol volen posá a natres y al Castellá no?. Si tampoc natres parlem lo catalá.
Natres mos entenem tots, sigam de agon sigam. Desde lo prime momen.
A ningú se li ha ocurrit pensá que la nostra forma de parlá, is de la chen de a piau, la del carré, mols camins se pareis mes al valensiá que al catalá. Yo hay estat a pobles de la comunidad valensiana, hay dit pobles, no la capital que tamé se ha venut en part al or oficial catalá, y a eisos pobles los hay parlat y me han contestat y pareisie que estaba a la meua casa, desde lo prime momen.
Si tenim en conta tot aisó, ñaurie que posá tamé un maestre de valensiá y la academia de la llengua aragonesa serie un guirigay.
La chen nostra y lo catalá: al viure allí se han acostumbrat a les varians y ademés se escriu y hara ya pensen en catalá, no los cambiarem de opinio, son los mes resistens.
Mos diuen que no tenim literaura escrita, pero hau vist la cantidat de histories, coses, cosetes y paraules que están eisin aquí. Y aisó que sol estem escomensan y que la machoria sou chovens, que, cuan escomenseu a preguntals als grans…..ya voreu, y ñá que feu avans de que s’envasquen y se piardegue tot, les paraules y la historia..
Igual que fan los vascos (teléfono = telefonua) podem umplí los vuits del nostre parlá, en paraules del castellá, catalá o valensiá.
Als politics de Saragosa, los ha pasat lo que a aquell home presumit de la capital que al mirá lo sembrat, resien nascut, no veie mes que alguna fulleta de cuan en cuan, no sabie que ña que tiras llarc antiarra y mirá a contrallum y entonses veurás la verdó de tantes y tantes fulletes, creisen al matéis tems. Que tinguen la valentía de tiras antiarra, venin a la nostra tiarra, y veen a tots los que estem creisen a este gran bancal, encara que sol estem al prinsipi y sol tenim unes fulletes, pero les arrails son fortes, y si mos saben mirá, veurán la gran verdó que fem tots chuns.
Los nostres politics, que ne tenim a la colla, y bons, han sabut doná un pas atrás, no de cobarts, com si fuchiren, sino de valents, de honrats, de sabé está a la sombra dels atres paque les seues idees polítiques, no perchudicon lo trevall de la chen, a la que ara los toque está dabán.
Una suposisió, que no se pot demostrá, per aisó sól es una suposisió es que alguna de la chen que han escoltat los politics de Saragosa son los funsionaris que están trevallán a les institusions ofisials que ñá al nostre terreno.
Esta chen, cuan van arribá al seu puesto de trevall, se van trobá que lo poble utilisabe un parlá, que no se escribie, que no teníe, gramática, ni regles ortográfiques ni dicsionarí. En cambi, allí a la boreta ñabie un atre parlá, que se pareisie un poquet que tenie tot lo que li faltae al del poble. Entonses lo mes fásil y lo mes cómodo ere utilisá l’atre. Al fin y al cap encara que no ere lo matéis (NO SIÑO NI ERE; NI ES LO MATEIS), se pareisie y, en un poc de esfors, se podie entendre.
Va sé mol fasilet, adoptá lo catalá com a parlá curriculá, y a partí, de ahí, poc a poc se va aná asentán y lo tems per un costat,  la desidia de alguns politics per l’atre y lo interés desmedit dels veins per eise regalo, lo han fet OFISIAL.
Per un momen me poso, igual que hay fet en los funsionaris, en la pell dels que, pel motiu que sigue, vivin a la nostra tiarra, se van tindre que aná a guañás lo sustento a Cataluña.
Al prinsipi en po, perque apenes se entenien, després poc a poc van aná entrán y se van doná conta que n’ols quedabe mes remei que ambientás allí, mes encara si tenien chiquets menuts que tenien que aná a escola.
Allí, com als funsionaris, los u van posa fasil, tot lo mon parlabe casi igual, y tenien tots los instrumens de un parlá independien. Va pasá lo tems y se van acostumbra, hast’al punt de que avui ya son com un d’ells, y a camins MES que un d’ells.
Mos quede lo consuelo que, encara que ñan algúns de eisa forma de pensá, ña uns atres que, moguts per parets com la nostra, han tornat a les seues arrails y poc a poc van descubrin que lo que ells creien que u habien perdut, sol estabe tapat, pel pas del tems y ara tornen en mol cariño, a di les paraules que dieben de menudets a sentí y a pensá com u faen entonses, a sé atre camí CHAPURRIAUS.
La heransia dels agüelos, no mos equivoquen, no son los campos, ni les cases, n’ils dinés, tot aisó se pot comprá y vendre, lo mes grán que mos han disat ha segut, la nostra historia y dintre d’ella lo nostre parlá.
Si forem tan cumplidos com ells volen, a cada poble se deurie de fe una enciclopedia, una diferenta pa cada u, perque tots tenim paraules espesials al parlá y sin embargo, sense aisó, tots mos entenem. Esta paret es un bon ejemplo, mira que han eisit paraules, que a cada poble se diuen de una manera pareguda pero diferenta, e  insistisco, encara aisí, tots mos entenem.
Yo sol soc un rechit dels agüelos de entonses, un rechit que cualsevol día la fals dels añs, la dalla dels mesos o cualquier cachapet que paso per allí, li pegará un mos y lo arrencará, convertinlo en un troset de palla mes. Per aiso me resistisco a anamen sense contautos com ere la nostra historia, la nostra tiarra, la nostra chen y lo nostre parlá, no diseu que ningú t’os engaño, als agüelos y a mi, mos u DEBEU.

La sega

L'agüelo "Sebeta" sen anae de vacasións, pero com ha ñagut chen que li ha demanat algo mes, vach a intentá tancá un atra charrada que fa un tems habia dit que la faria.
Se trate de la sega.
Tot lo que coste discurrí y escriure estes coses, me u compenseu vatres en les vostres paraules. Grasies a tots. Les aventures del agüelo “Sebeta”:

La sega 1.

- Bona nit agüelo, ara cap’agon fotem lo cam.
+ Home me pareis que tenim una deuda en los que mos seguisen. Los vam dí que parlariem de la sega. U podriem fe ara. -Bueno, si vusté s’enrecorde prau, venga valen.
+ Com sempre que escomensem una charrada ña que demaná achuda als amics que poden tindre mes coneisimén de asó, pa que afechisquen lo que s’els ocurrisque, o llevon lo que natres posem mal, en la milló voluntat del mon.
M’os au escoltat verdat Jesús, Pedro y demés chen. Aquí ningú vol enseñá res, tot lo contrari tots volem dependre y entre tots u farem.
- Ya se está embolicán com sempre. Escomenso ya!

“En aquells tems denit se dormie poc, perque se eisie a prende la fresca al carré, se faen corros (rogles) dels veins, cada u se traie la seua cadira, allí se parlabe de cóm anaen les coses, la cullida, lo tems que farie al atre dia (Rubio: ¿no te diu res lo teu chinoll?, No, pero han dit a la radio que un día de estos ñaurá troná. Pero, home, tu creus en aisó, sol u fan pa ocupa lo tems, pero de orache no tenen ni idea, t’os prenen lo pial, als que los escolteu.) A camins tamé se parlabe de algú del poble, pos lo fulano ha reñit en la novia, pos a mengana diuen que li ronde lo perengano). Y aisi se pasabe lo rato. Cuan ere lo san de algú, se traien pastes (uns nuguets?) y alguna botella de vi dols. Ñabie dies que tenien convidats ruins, sels diebe coins (mosquits) que, según dieben los mes vells, sol picaben als que tenien la sang dolsa. Lo pichó de estos bichos ere cuan los senties chillá a la boreta de la orella, si te picaen no u notabes hasta lo dia de demá cuan escomensabes a rascat y te faes un rogle roch. No ere raro que a la bora de les bombilles de la llum del carré se vere algún dragó. Ere una distracsió veure com se anaen arrimán, poteta a poteta, a les polilles, mariposetes y coins que acudíen a la llum. Los veíns mes matinadós a les onse y micha o les dotse ya se retiraben, los demés com a mol una hora mes tart. Sobre les cuatre o les cuatre y micha ya ñabie moimen p’el carré. Tot lo mon per amún. Qui se considere mol home pa chitás tart, tamé u te que sé pa eisecás pronte. Lo que se volie ere que cuan eisire lo sol, está ya al campo, preparats pa escomensá a segá, si la mies estabe bona, ñabie que aprofitá lo tems, no vinguere una troná y apedregare lo que tans esforsos habie costat que cresquere. No sé perqué ere, pero en aquells tems no mos posaem cap de potingue p’al sol. Y aunque sempre ñabie algún atrevit que se llevabe la camisa y anabe despullat la part de dal, lo picó de la sibada, les mosques, los tabáns y a camins les avespes, enseguida li convensíen que ere milló tapás. Los homens portaen uns sombreros com los dels vaqueros del oeste y les dones com los mexicans pero en la part que tapae lo cap, mes baisa. Casi tots portaen un cordell pa lligasel debais del coll, pa que si fae aire no s’el endure. Algunes dones se posaben un mocadó al cap, en ves del sombrero.”

- Sol fa que entretindrem que si los nuguets, los coins, los dragons, los sombreros, ……

Tot aisó la chen que mos llechís, se u sap de carretilla. Que tots som de poble.


Tú disam a mí que yo ya sé lo que fach. Que lo “Sebeta” sempre te raó, o casi sempre.