agüelo “Sebeta” y la soledat, (Part 1)

Lo portal, a l’Aldea, es la entrada a la casa, lo piso d’entiarra. Es la part de entrá a casa y com es normal, tamé lo puesto per lo que se is de ella.
A este poble, familiarmén, perque no ña cap de cartel que u digue, “Lo Portal” se li diu a una de les entrades-eissides, la que ve de La Vall y de Massalió.
Ofisialmén se diu carré Collado.

Dintre de este carré ña una plasseta en un banc y an aisó es lo que solíem dili “Lo Portal”. Desde ell, puchán la costa, se arribabe a la carretera. Desde eissa plasseta, aquí en aquells tems no funsionabe la memoria histérica y ningú se chafae lo cap en discurrí, eissíen lo carré del Clot, lo carré del mich y lo carré de dal.

Aprofitán la replasseta, los entiarros paraben allí, pa dili lo radé responso al que s’en anae, pa no torná. Allí la machoría de chen se despedíe d’ell, y desde allí, al fossá, ya sol li acompañaben los seus familiás y los mes amics.

1950-60.

Lo carré es de tiarra, encara no lo han ensimentat, ni han ficat l’aigua y los desaigües; aissó vindríe mes tart.
Al prinsipi, a la casa sol ñabíen dos bombilles, una al piso, al minchadó; la atra a la entrada. Teníem llum, pero sol de vuit de la tarde a les vuit del matí. En eisses dotse hores la llum no se apagabe, o estae al minchadó o estae a la entrada, Per de nit, al aná a chitamos, en lo cresol, com acompañán, la llum se chirabe a la entrá y estabe tota la nit ensesa. Sol teníem una clau de la llum, que estae a la escala, ere un conmutadó, se cambiabe la llum de dal a bais o al revés.

M’enrecordo, está senán y cridá algú a la porta del carré, entonses, per educassió se chirabe la llum a bais y los del minchadó mos quedaben a escurines, en la cullera a la má, esperán que sen anare la visita, pa seguí senán.

Son les cuatre del matí, es estiu, l’agüelo “Sebeta”, menudet, está dormín tan bé y de momén un ruido lo despiarte. Es lo tío Miguel, que a la casa de enfrón, porte un ratet eissecat y li ha caigut la enclusa, se está preparán pa aná al campo. Te dos machos, un es guit y mol furo, si te descuides igual te pegue algún mos. En prau apuros, li ha posat la albarda y la sária. Y ya ha lligat les dos coses, perque si se descuide es capas de pegá un brinco y llevásseu de damún. Sol es manso cuan está cansat. Ara estabe ficán les ferramentes als cornalóns y se li ha chirat, per aisó li ha caigut la enclusa an tiarra, que en la tranquilidat de la nit ha sonat com un tro. Eisa ha segut la señal pa que tot lo carré escomenso a maure.

Pronte se veuen mes animals, lligats a les portes, y la chen carreganlos, ña que aprofitá la fresqueta pa fe lo camí.
A l’agüelo, ara un sagal, se li han apegat los llansols, no ña manera de despertal, pero al final se eisseque. En un ull tancat, per perea, va al minchadó, allí ña un cuartet, mol menudet, al que está la tenalla del aigua y la palangana. Fique un cazo de aigua y en aissó se rente la cara, después se ensabone les mans y se aclarís, tot en la mateissa aigua. Se seque en una toalla, que ya está humida perque l’han empleat los demés. Y ara agarre la palangana y tire l’aigua bruta a la galleta agón está la aigua usada pa fregá los plats.

Eise cubo se utilisará mes tart pa escachí lo carré y que no fasque pols al agraná en lo ramás.
No se pot agraná hasta tart, hasta que les bésties s’envasquen al campo, perque sempre solen dissá recuerdos pel carré. Ademés ña que esperá que isque lo bestiá del tío José lo Medolla, perque les ovelles y les cabres, tamé dissen rastre. Ya ha passat un atre bestiá abáns y lo carré está brut. Mes tart ne pasarán uns atres, me paréis que ña siat o vuit y varios s’en van al campo, passán per lo Portal.
Totes les veínes agranaen la seua part del carré, no ñabíe ralles pero tot lo mon sabíe hasta agón tenie que llimpiá. Casi tots prime remullaben lo piso (no li u conteu a ningú pero ñabíe algú que tirabe l’orinal), pa no fe tan pols en la granera o en lo ramás.

Después de minchás un plat de sopes bullides, lo sagalet baixe a la entrá y lo prime que fa es aná a mirá lo seu tesoro. Air rasclechán, se va trová una pinte de cartuchos de cuan la guiarra, se la va amagá a la borchaca. Cuan va arribá a casa, va llevá los balíns, y va aná tirán la pólvora, bala a bala, al foc que va fé una flamerada cada camí. U va fe cuan estae solet, sino haguere tingut reprimenda. Después va ficá los cartuchos y los balíns a una caissa de sabates que té amagada a la bodega, detrás del carratell gran, allí no mire ningú.

Per lo menos ne deu de tindre diau o dotse de cada clase, cuan tingue tems chugará, a la entrada, a los indios y los vaqueros, aprofitán que lo piso de la entrá es de tiarra y ña puchades y baissades y alguns forats. Los cartuchos que son mes grans farán de vaqueros, perque eisos son los bons, los balíns, mes menuts, serán los indios, eisos son los ruíns y piarden sempre.

En eise momén se sentís un crit, “menut, agon estas, que mon ham de aná”, “ya vach” conteste lo Luiset, amagán atre camí los seus soldats, los diu “dormiu be, ya vindré un atre rato”. Al matéis tems li conteste a son tío, “ya ving que estaba pichán al corral de la mula”. Se aprofite que el corral está pegán a la bodega.
Enseguida eissirán cap al campo en lo tío Miguel, este añ fan la sega chuns.



agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-3-fin.html

L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final

Es un carré mol majo, ña bona chen. Ña vells, ña chovens y sobre tot mols chiquets, de totes les edats, aisó prometis, se veu lo futur asegurat. (Enrecordautos que estem parlán de 1950-60.)
Cuan van arribá les festes, se van fé cartels, en tires de llansols, penchats de un balcó al atre. Al cap de la costa “Benvenguts a L’Aldea”, al mich del portal “Lo portal, en festes, tos salude”.  P’els  atres balcons, de uns als atres, desde lo cap de la costa hasta lo portal, tires de banderetes, de totes les nasions. La machoria de les fachades pintades, penchán d’elles macetes en geranios y clavells de tots los colos, als balcons begonies llustroses. Eise añ al Portal li van doná lo premio del carré milló arreglat. La María-Jesús y lo agüelo “Sebeta”, en chove, van pasá a replegá lo premio. Mes pitos que pa qué.
A la hora de prende la fresca se faen mols corros, un al cap de la costa, un atre al mich, un atre, lo mes gran, al Portal, no faltaben los del Clot, del carré del Mich y del de Dal. En total mes de sincuanta persones. (Encara me sé lo nom de la machoria d’ells, pero com vatres no los coneisieu, no los poso pa no cansautos.)
M’enrecordo tamé que cuan nevabe, mol mes que ara. La neu arrivabe a la altura de la porta de la casa. Se faen camins desde la entrada hasta lo michs del carré, allí se fae una senda desde lo cap de la costa hasta cada un dels ramals que eisien de la plaseta. Cada veí fae lo seu camí y un tros del de tots. No ñabie discusións, tot lo mon sabie, per la costum dels tems, lo que li tocabe. Pals menuts ere una festa, no ñabie escola y chugabem a tiramos pilotes de neu. Luiset aprofitabe eisos dies pa traure als seus soldats, la caisa de les espardeñes, servie com a caravana, pa que la atacaren los indios. Costabe mes prepará la guiarra, que fela.
Parlan de estes coses, l’Aldea tenie una costum cheneral que eren los “chornals de vila”. Cuan ñabie que fe algún trevall pal poble, tot lo mon debie partisipá. Los que tenien chen y podien, trevallán gratis los dies que faren falta, los que no podien o no tenien chen pan aisó, u pagaben en dines, y eises perres servien pa pagá als profesionals que ñabie que empleá pa fe les obres.
Lo Portal ere uns dels camins a La Marededeu, pero tame ere lo CAMÍ al fosá.
Eise balcó del agüelo, ha vist pasá masa veins camí del atre costat, si ell tos contare la de chen que ha vist pasá y que ya no ha tornat, cuans plos, cuans sentimens trencats, cuantes llágrimes, cuans adiós mai acabats, cuans “esperam al atre costat”,… Y tots u anem cumplin mes pronte que tart.  Ere un tems que als morts s’els fae un atre tratamen que ara, hasta en aiso ham cambiat.
En estos dies de tanta caló, qué be se está a la entrada de la casa, en la pichela ben fresqueta a la bora, en la puntilleta de la agüela a la boca y lo tochet al pichorro, pa que no entron les estiroretes, que mes de una n’hay vist aná per entiarra buscan la frescoreta de la sugó de la pichella.
A esta sombra, en la cortina de borrasa a la porta, pa que no entro lo resol, se pot aguantá. Ademés eisa cortina tamé impedís que entron les mosques que en esta calorina se posen mol pesades. Menos mal que les orinetes y les falselles sol fan que volá sense pará y mos lliuren de les mosques y dels coins, que eisos, si piquen, sí que fan mal.
Si tanco los ulls, puc veure lo Portal, en lo carre encara de tiarra. Ñabie moltes orinetes fen los nius davall del rafec del tellat de la casa del tío Esteban, no paraen de volá. Dies avans habien arribat en bandades y se habien repartit per tot lo poble. Ñabie que veureles lo dia que va plaure, replegan lo fang del carré y aná fen, piquet a piquet, lo niu devall del tellat, en una carrera sense fin, pa acabá lo niu, que pronte se umplie de muisonets que traien los cabets per la finestreta que los seus parets habien disat pa entrá y eisí.
Qué tems aquells, constanmen ñabie soroll p’el carré, se sentie piulá a les mares y als menudets, fen una orquesta interminable, los vileros fenlis lo acompañamen als forats de davall de les telles. Les dones cantan mentres faen les faenes de la casa, en los balcons ubiarts. Algun bestiá, que se habíe retrasat, tornabe a embrutí lo carre, les dones renegán y tornán a agraná, “No tendrá un atra hora pa eisí, qué aura estat fen hasta ara, a sabé….”
Ara ya no ñá tiarra al carré, no ña nius, no ña vells, ni chovens, ni chiquets, per no ñaure no queden ni veins, lo Portal se ha quedat mut de muisons y de chen. Lo únic que se veu per allí es algún tros de rama de ramás que l’aire vaise per la costa y que, amoinat per tanta soledat, seguís corren clot per abais, que allí encara viu algú.
Al portal ya sol quede un vei, es un Robinsón qu’el barco de la vida li ha donat la oportunitat de disfruta ell solet de esta isla que avans ere un continen, ple de vida, de chen, de chovens, de críos,…. Lo pichó es que tota l’Aldea es un mun de isles com esta, en mols poquets náufragos en cada una de ells.
Si aneu per Vallchunquera, no diseu de fe una caminada p’el Portal, segur que la triste soledat, que es la única veina que quede ara, tos acompañará y un camí mes sentireu que lo poble del agüelo “Sebeta” se va quedan cada día mes sol y callat. Senteutos un momen al banc, tanqueu los ulls y escoltareu lo silensio mes ruidos, sentireu corre a un sagal, li acompañen una gosa y una gateta blanca, están contens, s’enriuen, les orinetes chillán y volán bais. Pero desgrasiadamen sol son sombres, imaginasións vostres, recuerdos de una charrada que au llechit en lo cor. Pero, intenteu saludaulos en les mans, donaulos los meus besos, que sempre los portaré al cap. Com una mes de les ilusión que lo tems ha matat. Lo portal, encara que ya no puga está allí, sempre será lo puesto agon vach pasá los millos momens de la meua chuventut. A lo millo tos arriben les campanades del reloche del poble donan les hores. Noteu la seua tristó, avans tots mos movien a la seua señal, ara en tans adelantos y tans reloches a les muñiques, casi ningú li fá cas. Pronte tamé les farán callá, perque lo seu repicá pot molestá a algú y l’Aldea se convertirá en un poble de soledat y silensio. Es la ley de la vida. Quí ha segut capas de fe una ley tan dolorosa.
Los atres agüelos y desgrasiadamen bastans chovens han anat puchán la costa, pa no tornala a baisá mai més. Qué envecheta me donen, anasen cap la costa de no torná, mirán la plasa del Portal. Que Deu vullgue que yo puga fé, un día, lo matéis viache. Espereume!!!…….al atre costat??? O agón estigau tots chuns ara, prenen la fresca. Segur que, al atre costat, ñá una atra Aldea, un atre Portal, en mols corros de chen.

FIN.

L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-2.html

LO PORTAL

L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 2

La goseta, “La Paloma”, está contenta, es mol cariñosa, cuan ña bronca pa Luiset, éste se pose a plorá al cap de la escala. La goseta sempre se pose a la seua boreta, en la llengüa li replegué les llagrimetes y cuan éll plore, ella gañis, per davall, sense fe ruido. Hasta que lo menut se console y se abrase al coll d’ella. Son bons amics.
A casa ña un atre animalet es la gata “La Blanqueta”, lo sagal la ha cuidat desde que va naise. Fa uns mesos sa mare, que tamé estae a la casa, va eisi una nit y ya no va torná, sen anirie a casá y eise día va tindre mala sort, la van casá a ella, algún camión per la carretera, o algún musol dels grans, que ham de fé, li habíe arribat la hora.
La gateta está feta al chiquet, un día li va portá una rateta que habie casat y la va disá als piaus del sagal, com un regalo que li faie. De cuan en cuan lo menut agarre un troset de pa y, están dret, li u enseñe a la altura del cap d’ell. L’animalet puche per un camal del pantaló, arribe a dal, agarre lo pá y vaise p’el atre camal hasta an tiarra y allí s’el minche.
Cuan se va fe gran, va cria gatets. Saveu que va fé, va acabá de cria y va aná a buscá al sagal y lo va porta allí agon estaben los seus fills, los u va enseñá y se va ficá damun d’ells pa donals de mamá. Li volie dí que serie bona mare. Ña animalets que pareisen mes intellichens que algunes persones.
Com Luiset s’en va aná a estudiá a Saragosa, ya no se veien en la gateta, pero cada camí que éll tornabe, faen lo del troset de pá, l’animalet encara s’enrecordabe.
Después, pasan los añs, éll va disá de ana p’el poble. Sa mare li va contá que un día “La blanqueta” va fe lo matéis viache que habie fet la seua mare, sen va aná una nit y ya no va torná. ¿Ñaurá un fosá de gats?, me agradaríe sabé agón está, aniria a visitales.
Ting un recuerdo mol profundo, hasta ma chermana s’enrecorde, cuan “La blanqueta” tenie unes semanes, “La Paloma”, la gosa, va cria gosets, los u van llevá. Lo pobre animal anabe en les mamelletes plenes de lleit. Entonses la naturalesa, que es mol sabia, va fe que la gateta se li arrimare, la gosa se va tirá llarga antiarra y La Blanqueta, se va agarrá als mugrons y desde aquell día, hasta ben gran, una gata va mamá de una gosa y ya sempre se van portá mol bé, com si foren mare y filla.
La casa te dos altures, la del carré, (allí está lo corral de la mula, la bodega, un cuartet agón se guarden les olives en aigua, les conserves del gorrino, la tenalla del oli, los aus y demés, tamé está la gorrinera, en lo gorrino dintre), la primera (en la cuina, en lo foc antiarra, lo minchadó y les alcobes) y la segunda, en lo grané, (agon tamé se sequen lo de la matansa del gorrino, los pernils, les figues maellanes, les tomates, los orellons, les bachoquetes y demes coses), la pastera y lo corral de les gallines.
Allí ñá micha dochena de gallines que ponen dos o tres aus cada día y una parella de conílles, que de cuan en cuan crien conillets.
Alguna de les gallines, de cuan en cuan, se fique cloca, entonses se cambien dotse o catorce aus a la tia Patro que te pollastre, y, si no me enrecordo mal, als veintiun díes naisen los pollets, pa renová lo galliná. Cuan son grans se maten algunes de les gallines velles.
Les conilles, de tems en tems, se demane un mascle a alguna de les veines, pa que les munto (es un espectácul veure com, sense coneiseles, per puro instinto, les encorre pel corral, hasta que les fa seues). Al cap del tems les dos crien, cada una a la seua cachapera, fan un niuet en lo seu pial, que elles mateises se arrenquen, y allí al mich, se veuen asoma los cabets dels menudets, siegos de momen. Ya creiserán.
Han fet esperimens, an tingut conills chinos, pero mos donae no se qué minchamols. Van tindre tamé patos, pero eren mol marranos, tiraben l’aigüa per en tiarra y u disaben tot com “un aveuradó de patos”.
Caprichos del agüelo “Sebeta”, cuan ere menut y estabe al seminari, al vindre de vacasións, lo siño retó li demanabe que puchare al campanal y allí ñabie sinc palomés y que agarrare los coloms que puguere, pa evitá que ñaguere masa al poble.
En una escala y com podie, sen un sagal, per aquells tellats, anae en sacs agarrae vuitanta o novanta coloms, la machoria menudets, en lo tems chust pa podé minchals, uns atres grans.
Lo mosen lin donabe diau o dotse, com agraimen, per lo trevall.
De eisos éll va aná trian los mes grans y mes majos y ya ne tenie tres parelles crian al galliné. Los va fe puesto en alt, pa que pugueren fe los seus nius y criá. Tot anabe be, se habien fet parelles y criaben mol bé.
Pero un día al sagalet li va pareise que los cristals de les finestres del galliné estaben bruts y entrabe poca llúm. Se va a ficá a la faena y va disa los cristal completamen transparens, cuan avans no se veie ni lo carré.
Los coloms van veure lo carré tan propet, pero no van veure los cristals de lo llimpios que los habíe disat lo Luiset y un detrás del atre van eiseca lo vol cap la finestra. Lo primé, ere lo mes gran, de la velosidat que portabe, va trenca lo cristal y se va escapá, detrás d’ell van aná los atres, ya no tenien barrera que los impediré vola lliures. Los nius se van queda sols, sense pares que los umpliren de cuan en cuan. Lo menut va dependre que los que viuen al sial, volen volá y sé lliures, en les seues ales al aire.
Continuará.


///
La vostra goseta va matá una perdiu mol manseta que había criat yo de perdiganeta, la soltaen per la era y pasae¡l día solta hasta cuan habíen de marchá, entonses li traíen la gabia, la cridaem y ella soleta entrae. Hasta que un domenje que va aná la tía Palmira a ajudali a la granja a ma tía Celeste, se la va fe, vach plorá y li vach agarrá algo de manía a la vostra goseta

L’agüelo “Sebeta” y los llinguistes

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-llinguistes.html

DISERTASIÓ SALOMÓNICA

L’agüelo “Sebeta” y los llinguistes.

Tenim que está orgullosos de tindre, entre natres, chen estudiosa del naisimén de esta forma de parlá que tenim.
Done gust llechils, parlán de si llemosí, romanse, catalá, valensiá, llatí,…. veurels raoná, en tot lo coneisimen del mon, en argumens que sol ells entenen, pero, aisó sí, en tota la educasió.
Mos agrade, y a ells tamé. eise trevall, que mai los u agrairem prau.
Es importan sabé de agón be lo nostre parlá.
Ahí están com a faraons entre papiros, que si esta carta, que si aquell escrit, que si la forma de parlá de aquell, la forma de pensá del atre.
Me fan enrecordá als sabios de les historietes, tots entretenguts en les seues discusións, mol a subin ausens de la realidat.
Pero ahí están, un día sí y un atre tamé, Pedro, Nacho, Julian, Pilar, … y tans atres. Com son aragonesos, segur que al final u descubrisen.
Pero l’agüelo “Sebeta”, home de poble, sense coneisimens dels llibres, pense…. Avui, en lo gran problema que tenim damún, ¿Importe tan lo prinsipi? ¿Mos farán mes cas si demostrem que venim del llemosí, del llatí,……?
Tampoc mos posem de acord, en dí, a partí de qué momen, al nostre parlá van escomensá a dili chapurriau. Que sí, que al prinsipi, podie sé un nom despectiu, pero, pasan lo tems, mos han acostumat y ara hasta mos pareis be. L’agüelo “Sebeta” es vell y sempre l’ha sentit nomená en eise nom.
Es com cuan te posen un mote, al prinsipí pareis que te sento mal, pero después, cuan pase lo tems, hasta te identifiques en ell.
Crec que aisó es lo que mos ha pasat, en lo nostre parla. Ará la paraula Chapurriau, se identifique com la forma de parlá de un mun de pobles, casi segur que diferenta en cada un d’ells. Pero asó que pareis contradictori te una rara ventacha mol gran, encara que cada un parle de la seua forma, TOTS mos entemen; encara que cada un u escrigue de una manera diferenta, TOTS mos comprenem, y a este miracle se li diu CHAPURRIAU.
Sol vach a posa un eisample, prau esplicatiu, a Vallchunquera, algunes paraules que a la machoria del pobles se escriuen en la e, natres les escribim y pronunsiem en lo diptongo ia, sel (sial), mel (mial), ….. uns atres camins u fem en ai, rels (rails), quí m’arregle este lio.
Amics llinguistics, pensó que estem daban de un fenómeno raro, especial, per aiso es tan difisil unificá criteris gramaticals y ortografics, perque cada un tenim unes espesialidats (uns tirem mes capa Valensia, uns atres capa Cataluña Occidental, o capa Cataluña de Lérida, o yo que sé) y pa feu be ¿tindriem que tindre una gramática cada un?.
A lo milló, seguisco dien que soc un ignoran en la materia y ademés se note un rato, desde lo punt de vista didactic, cuan tot estigue normalisat, reglamentat, ¿se podrá aplicá una gramática (catalana, valensianá, etc.) cheneral y a cada poble consentili les seues exsepsións.? Pilar pareis que diu que sí, yo u ting que vore.
Penso que estem a un momen mol delicat, en que en lo día que firmon uns papes, será difisil torná atrás, será lo momen en que diguen que tots parlem lo catalá, que lo normalison en una academia y que a partí de ahí la normalisiasio llinguistica arribo a tots los ambits de la vida ordinaria, no vull se pesimista, tindrem que veure lo que pase, vatres tindreu tems, yo posiblemen, ya no. Aiso no importe, pero ¿al chapurriau li quede tems?.
Per aisó fa falta que tot lo mon, repleno lo pape que han posat a esta paret y lo envio o lo porto, als puestos que mos han dit los organisados, per lo menos que, de alguna manera, encara que sigue negativa, lo nom del nostres parlá isque a relui. Que se donon conta que existim, que parlem LO CHAPURRIAU, en una paraula que lo chapurriau existis, que es una manera de parlá y que un muntet de chen, volem que u seguisque sen. Pa natres y p’als nostres fills, com u ha segut pa los nostres antepasats.
Si conseguim aisó, yo me donaré per satisfet, doneutos conta si me conformo en poquet, o en MOL. Ya se vorá.
En fin, pa lo meu cap, un poc difisil.
U sentisco mol, veins, amics, avui lo forn no está pa fe cocs.
Y ojalá que los nostres llingüistics puguen seguí discurrin mol tems..¿será lo llemosí, será lo romanse, será…….. ¿

ÑA MOL SOROLL AN ESTA PARET


ÑA MOL SOROLL AN ESTA PARET

L’agüelo “Sebeta” se confese.

Después de la charrada de air “Un atra opinió”, les vostres paraules m’han disat algunes coses que m’agradarie aclarí.

Me han encantat totes les contestasións que hay tengut, tos u agraisco.
Veen eises coses ningú pot pensá que Lo Chapurriau se está acabán.
Los agüelos que tans camins me parlen a les orelles, poden está tranquils, la heransia está ben repartida y ña mols cors latin y latin sense pará, pa que ningú vingue dien que este parlá está mort, que no existis.
Sé que no escric prau be, pero, per les vostres charrades, vech que tots me enteneu y aisó o es un miracle o es una demostrasió viva de que lo chapurriau viu, en contra de lo que algún vehí se empeñe en recordamos un día si y un atre tamé.
Lo mes importán de la escritura, la seua finalidad es que servisque pa entendres les persones y, per lo que vech y llechisco, vatres me enteneu y me contesteu.
Que sí, que ya u sé, cada un a la seua manera, perque no tenim ortografía y gramática, pos entonses encara te mes miarit lo que fem, perque sense partitura y casi sense directó de orquesta, cada u toquem la nostra música y al final a tots mos sone be.
Soc un ignoran en lo mun de la llinguistica, a esta paret ña chen prau preparada, pero vech que tamé lo catalá te diferentes pronunsiasions, o aisí me ha paregut entendreu, lo catalá central, lo catálá occidental, lo noroccidental, lo de Lérida, y cuans mes...... y aisó que, desde fa un siglo, tenen una gramática.
Al pareise, lo matéis pase en lo valensiá, pero de momen, que yo sapia, ells no se han ficat en natres.
Pero me hay apartat un poquet de lo que anaba a di al prinsipi. Totes les vostres alifares al meu escrit de air, son maravilloses, les hai llechit totes y varios camins. M’han arrivat a dintre. Pero sobre tot lo del “racó del foc”, lo que algún vullguen que siga lo seu yayo (pobrets, com se note que no me coneisen), algún volenme matá a base de preparam plats de mincha en explosivos, uns atres emosionats y damún de tots les llagrimetes de Yolanda……. Aisó no ña qui u aguanto.
Se ha demostrat que sou bons, mol bons, que sou pólvora y que sol fa falta que algú ensengue la mecha, pa que esploteu contra la opresió y contra la inchustisia.
Mes tart y ara entendreu lo titul de esta charrada, ha ñagut algú que se ha posat en Vallchunquera y ahí ha eisit atre camí lo genio de la nostra chen, se ha eisecat una dona, fura, com una leona y li ha dit a eise siño que digue lo que digue, ella es del Matarraña y que parle chapurriau.
Sebeta ya ten pots aná tranquil, quede molta chen, alguns mol chovens, que u sabrán feu,  que u farán milló que tú.
Mira Sorolla, ya sé que tú no u pots entendre, perque de llengua deus entendre mol, pero de sentimens RES DE RES, no te pots posá en natres y pensá que ya estas tranquil.
Eisa chiqueta, millo dite eisa DONA y el agüelo “Sebeta”, cuan eren menudets, cada un a la seua época, van corre per los mateisos carres y van veure de la mateisa aigua. Tenen lo matéis genio. Bueno yo diría que ella ne te mes.
Te vull aclarí que ni ella ni yo ham sentit parlá del apitxat o com se digue, desconesco si algú del nostre poble u a sentit di.
Me hay llechit algo de lo que diuen per la red sobre eise nom y te puc dí que natres cumplim algunes de eises regles, pero fallem en moltes mes. Si u analisem, tamé los diferens catalás, que se parlem per eise mon de deu, cumplisen algunes regles de les que posen ahí.
Pero es igual, te posaré un ejemplo, segur que tú a Lérida, li diras Lleida y yo no, pero als leridans, los done igual perque lo que los importe es la seua vida, no lo que diguen los demes d’ells.
Pos lo matéis aquí, tu dimos que parlem apitxat, lo siño Rallo mos dirá que parlem lo catalá occidental y natres seguirem dien que parlem lo chapurriau.
Ya saps Yolanda, es un dit dels castellans: “ladran, luego cabalgamos.”
Un atra cosa, cuan los agüelos se empeñen en parlam a la orelleta eises charrades que después t’os escric a vatres, ña mols camins que les llagrimes no me disen escriure, y soc mol mes gran que tú. Ya saps ni en lo plorá estas sola.
Siño Sorolla: com li dieba air al siñó Rillo, asó no es impedimen pa que si un día mos trobem pugam fe una serveseta chuns, pero avui ha tocat los sentimens de la chen de Vallchunquera, del agüelo “Sebeta” y sobre tot de una dona, que encara que viu, per coses de la vida, fora de aquell poble, lo sentís com si estare allí.
Ah!!!! y aisó avui NO TOQUE.

UN ATRA OPINIÓ

UN ATRA OPINIÓ

Lo agüelo “Sebeta” té un atra opinió que lo siñó Rallo.

Vach a presentám, soc el agüelo “Sebeta”, un dels mes vells de eise grapat de chapurriaus que a vusté tan li escandalise.

Tin que agrai a tota esta chen que me tinguen tanta considerasió que me han reservat lo “raconet del foc”. Sab vusté lo que es aiso. Ere lo puesto que se reservabe als mes vells de la familia, no pa arrinconals, sino com a señal de respiate, allí estabe la llao del foc, la persona que teníe mes añs y per tant, se pensabe, que mes esperiansia.
La que conservabe la historia de la familia. Eisa que, al pareise, vusté dude que la tingam, perque no está del tot escrita.
Pero es que natres, desde fa mols añs y com faen los antics, les histories mo les anem pasan de pares a fills, de yayos a nets. Y sino se u creu li convido a que entro a la nostra paret, no se preocupo, no mos minchem a ningú, encara que no pensó com natres.
Eisa es una de les regles chenerals de esta colla de amics, lo respiate a tot lo mon.
Per eise motivo, me hay atribuít lo trevall de contestáli a Vusté.
A esta paret trovará histories que se van escribín cada día, ña chen mol culta, en les seues histories, li convido a llechiles, encara que mes tart seguisque opinan igual, es vusté lliure, pero tamé natres, pa ficamos en contra de que mos vullguen borrá en una firma als papes, tot asó que tenim, ya sé que es poquet, pero no som avarisiosos, ne tenim prau, sol volem que no mos u furton.
No se pot imagina la ilusió que mos fá veure com se li diu a la moradura, a cada un del pobles, eisa es la nostra historia, la varietat. Estem contens de podé parlá, cada un en la seua especialidad y que mos entengam tots. Aiso no ña gramática que mos u pugue doná. Sol la enseñansa familiar de cada grupo. No nesesitem mes maestres ni mes academies, aisí ha segut duran mols añs y aisí volem que seguisque sen.
Yo ya no hay arribat a tems a tantes coses noves com tenen vustés ara, pero tampoc vustés han viscut aquells tems nostres, mol durs, pero que no los cambiaríem per res del mon. Per favó no mols cambion vustés tampoc.
“Siñó Rallo, no li conesco, pero un amic meu que sí li coneis, mos parle be de vusté.
Ya perdonará totes les potaes que li dono a la seua gramática, a natres, per ara, lo que mes mos interese es enténdremos y aisó u estem conseguín.
Se me ocurrisen moltes coses pa contestali, pero pensó que la seua charrada en unes poquetes ralles tindrá prau.
Per mes que vusté u digue, no crec que la paraula chapurriau tingue res de despressio, desde lo matéis momén de que cuan los chiquets menuts escomensen a parla, los grans diem “ya chapurreche algo”, mai voldríem insultals, menos a ells que no se poden defendre, es una frase que la diem en cariño.
Natres, los que estem a esta paret, pensem que la paraula “chapurriau”, mos definis mol be, perque sempre ham segut chen de frontera y mos han quedat en lo que creiem que nesesitabem, en les costums, en los parlás. Sobre una base, común a tots los parlás que ñan a España, e inclús mes allá, que es lo llatí, han anat fen, a través del tems, una mescla que ara parlem uns cuans pobles de este terreno, uns milló, uns atres pichó.
Cada u, a la nostra sona, u parlem de una manera, mes encara a cada poble se parle diferén, en unes particularidats que mos identifiquen. Pero cuan estem chuns tots mos entenem, se pot fe una idea si mos fa lo favó de entrá a esta paret y llechimos un poquet. Segur que se reconeis en alguns dels nostres veins.
La nostra forma de parlá te mol del castellá, mol de valensiá y un poquet del catalá. Es en lo que tenim mes diferencia, per mes que a vusté no le u pareigue.
Y per este motivo li puc aclarí que mos sentim mol aragonesos, que no tenim “catalanofobia”. Que ni som, ni volem se enemics dels castellans que tením a un costat, ni dels catalans del atre, ni dels valensians.
Lo que pase es que vusté matéis ya se diferensie dels catalans normals, mos diu que parle catalá occidental. Yo li preguntaría y aiso qué es, un catalá diferén?, mal parlat?, chapurrechat?.
S’il diferensie es perque no es lo matéis.

Encara que a vusté li u paregue, no tenim res contra los cataláns, tampoc u tenim contra los castelláns. Lo que pase es que son ells los que mos volen llevá lo que es nostre. La nostra forma de expresamos.
Volem se bons veíns, pero aisó sí veins, ells a la seua casa y natres a la nostra. Que mos dison en pau. Que si volem y podem, llechirem les seues revistes, com llechirem les d’els castelláns, que tamé les entenem.
Pero que no mos vullguen obligá, eise no es lo camí, com a veins mol bé, com a conquistados, res de res.
La escola de la nostra forma de parlá ha segut la familia, me donarán los cataláns uns maestres millos.
¿Per qué ting que admití les seues normes ortográfiques, y per qué si soc llibre (me pareis que no me disen seu) no puc agarrá les valensianes ya que lo meu parlá es mes paregut.?
Ya vech que a vusté no li pareis digno lo nom de chapurriau, a mi per lo contrari me done una sensasió de cariño, a lo milló vusté no parle lo matéis que yo, y li agrade que li diguen catalá occidental, ya me esplicará perqué eise nom es mes digno que el meu. Me agradaría consideram que estic en un pla de igualdat en lo catalá de vusté, pero no, ell es lo dominan y yo lo dominat.
Mal camí han agarrat pa fé cap de apaño.
Ya tenim historietes entre natres que a vusté li deuen quedá bé. Li vull enrecordá que lo reinat se diebe Aragó, no corona Catalanoaragonesa, ni res parescut. Que se han apuntat als nostres reis com si foren sol d’ells, posanlos los números qu’els ha donat la gana. Que se han quedat lo archivo de la Corona de Aragó, allí a la seua capital, y sol mos dicen entrá a dures penes, que han falsificat documens pa demostrá coses que a ells los covenen. Que se han emportat papés de Salamanca, que eren de chen de la nostra tiarra, que retenen, en contra de la opinió de tot lo mon, coses que son de les iglesies aragoneses.
Que al seus mapes fiquen de continuo, terrenos que son aragonesos……
Pa qué seguí.
Pero después de tot aisó, vol que ara mos fiem d’ells.
Se me ocurris alguna pregunta mes, y si ara consiguieren la independencia, vusté sen anirie en ells, o se quedarie huérfano. Tindrie que contratá maestres estranchés, pa que li enseñaren un parlá que no es lo seu.
Ñaurie que pagals en eurocats?
De totes maneres, en la poca chen que ñá en este terreno que se parle lo que natres diem chapurriau, no li estrañe que ñague apuntats a esta paret, mes de vuitsens, (YO PARLO LO CHAPURRIAU a Facebook
)
¿se done conta de la chen que represente eise número de veins?
Ah! li puc añadí que aquí estem de casi tots los pobles de la redolada, de totes les edats, de totes les condisións, de tots los trevalls, inclus alguns de diferents partits politics, pero tot aisó no mos importe a ningú, no mos separe pa res, perque tenim una forsa mol gran que mos chunís, es la nostra forma de parla y per mal que li sapienatres li diem CHAPURRIAU, si siñó en les lletres altes, sense cap de vergoña, en mol orgull. Tot lo que tenim per sé, al matéis tems, tamé aragonesos.
Que sapie que, aunque ñague entre natres persones que penson com vusté, que les ñá y les respetem, avui en dia ña mes de mil vuitsens brasos desidits a abrasá en tota la forsa lo nostre parlá, que encara que vusté no vullgue, es lo seu, li poso lo nom que li poso.
De totes maneres, si un dia mos trovem igual podem fe una servesa, perque, al fin y al cap, los dos som de este terreno que, de momén, encara se li diu ARAGÓ.


champouirau, champoiral, chapurriau, Frederick Mistral

Carlos Rallo Badet, Pininfarinetes, enllás a la web del chapurriau per a tocáli los collons an este sompo inútil catalaniste.

San Pere, baturro, Zirigoza, rana

La sega y 4, Addenda

La sega y 4, Addenda

+ Los maestres de tot asó, m’an dit que m’hay quedat curt en la charrada de la sega.
- Tenen rao, agüelo, es que com vuste se sap les coses, se pensé qu’els demés tame u sabem y natres, al tems que mos conte, sol erem una ilusió dels nostres pares.
+ Es que ña coses que ya les hai dit y me sap mal torná a repetiles.
Vuste mos u conto los camins que fasque falta, ya sap lo que diuen los nostres veins castelláns que “Por mucho pán, nunca es mal año.”
+ Val, val pero després no me digau pesat.

“Lo de arrencá y segá a fals, pensó que va queda prau clá. Posiblemen fore al dallá, cuan, pa no repetiu atre camí, vach disa coses al aire.

Ña coses que si no les vach posá es perque pensaba que eren mol partículas de la meua familia, o si acás del meu poble y per aisó no volía generalisá.

Lo que vach a contá es lo que pasabe cuan natres teniem la sort de que mos achudare lo tío Miguel y podiem segá a dalla.


Com hay contat, lo tío Miguel, anabe dallán, detrás anabe una dona, podie sé ma mare o ma chermana, fen gavelles en los rasclet.


Les gavelles les faen aisina: la llao que anabe caen tota ordenada, a medida que la dalla tallabe, se anabe agarrán en lo rascle y se portae cap lo piau, que fae com un tope. Cuan ya ñabie una montañeta, se posae lo rascle, damún y en la má, se agarraben les espigues que sobreeisien per daban o per detrás del muntet y se posaen damun de la gavella, pa que ésta quedare ordenada e igualadeta.


Ya ne teniem una, pues aisí anaem seguín, sempre detrás del dalladó.

Després de estes dos persones, anabe mon tío, “Lo Rubio” de les charrades, que sol tenía la má dreta completa y la isquiarra hasta un poquet mes del colse.

Ficaen una sogueta, mentres ne ñabie y si faltaen se faen vensills en lo senteno, que tenie la palla mes llarga y resistenta, bueno pos la posaen estirada antiarra y damún se anaben portan les gavelles que habie fet la del rasclet.

Lo tio se ficabe, pegat a la sogueta y la agarrabe de una punta, estiranla hasta la sintura de ell; la dona que no portabe lo rascle menut, anabe fican les gavelles, cada camí les espigues a un costat, totes ben ordenades y pretetes, hasta que lo mun li arrivabe a la sintura del tío, entonses ell agarrabe la atra punta de la sogueta, y fae la primera pasada del nugo, apretan mol fort, de tal manera que lo que deprés serie una garba, quedabe ample p’els costats y mes estret pel mich. Ara pillabe un tros de les palles que ya estaben agarrades y lo ficabe damún de la primera llasada y li pasae la corda que sobrabe per damun, agarranla después al tros de sogueta que ya estabe lligada. Aisi, encara que ara quedabe ben lligat, al arribá a la era y tindre que estendre la mies pa trillá, ere mol mes fasil soltá lo nugo.
Ya teniem una garba.

Mentres tan lo menut de la colla, que era yo, en lo rascle gran, en pues de fiarro, anabe rasclechan, lo que ya estabe segat, y replegan les espigues que se habíen quedat per entiarra o que habien caigut al fe les gavelles o al agarrales pa fé les garbes.


Tamé ere tarea del menut lo portá la pichella cuan cualsevol tenie set.

Cuan ya ñabie unes cuantes garbes, se anaben posan totes chuntes, casi sempre al tros mes alt del bancal, per si plovie, que se remullaren lo menos posible y no se fare humetat devall d’elles.

Perque en la calorina que fae an aquell tems, al caure la aigüa, encara que sol foren cuatre gotes, la llaó enseguida granae y se fae malbé.
Al granás, los grans se unflaben y se aubrien, com s’ils haberen sembrat y entonses la llaó ya no valie pa res, ñabie que donala als conills o als atres animals. La que estabe granada ya no se podie guardá.”

Quí rasclechabe, cuan al rascle ya no ne cabie mes, fae una espesie de gavella, de les mateises medides que les gavelles normals, llevabe lo que sobrabe per un costat y per l’atre y u posabe al sentro. Después al conformá la garba, estes gavelles espesials se posaben al mich de ella, pa que no se aubrire, se desfare y caiguere per entiarra.

La siesta solie durá entre micha hora y una hora. Después, en tota la calorina del mon, se seguie trevallán, hasta allá a les sinc o sinc y micha que se fae un moset pa brena, casi sempre una llesca de pá en algo de acompañamen y un bon trago de ví.

A les vuit y micha o nau de la nit, según anare lo trevall, se parabe de dallá, se replegabe tot lo sembrat tallat y totes les garbes y se carregaben los animals en tots los ferramens y cap a casa.
Allí se senabe y después, dones y homens a prendre la fresca, que es en lo que han escomensat esta charrada.”

A la meua familia, aisí es com u faen, pero sé de dones que ficanse uns pantalons de home,( lo vestit podie se perillós y molesto pa este trevall), agarraben la dalla, com un dalladó mes. Y replegá les gavelles pa fé les garbes, igual que rasclechá, ara u fae un ara u fae un atre, según com anae lo trevall, lo que pase es que les dones estaben mes atareades, perque ademés de fe esta faena, estaben pendentes del minchá y los seus preparamens. Inclus a camins venien mes tart al campo, perque se quedaben a arreglá la casa.

Nota del autó:

Segur que me diso coses sense dí, pero es que crec que igual que pase en lo chapurriau, a totes les cases se fae lo matéis trevall, pero cada u, de acord en la chen que ñabie a cada casa y de les posibilidats de cada un, aisina faen la sega. Ere la mateisa faena, pero en les particularidats de cada casa.

De totes maneres, igual que hay fet en les demés charrades meues, demano a tots, Jesús, Pedro y cualsevol que sapie del tema o li hasquen parlat los seus familias, a afechí o cambiá lo que fasque  falta. Asó igual que pasae en la sega, se fá entre tots.