Contestán

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/contestan.html

Contestán

-Agüelo, ña algúns que me pareis que no mos entenen, vull di que, encara que mos ha llechit, se ha quedat en mirá les lletres no ha entrat dins.
+Chaic, chec, chic, aik, ña chen que sol mos llechis en los ulls del cap y entonses es mol difisil que mos entengue.
Natres no volem doná clases de gramática a ningú, l’únic que intentem es que vivensies que ham tingut, que los veins les puguen recordá, si les han viscut, y sino es aisí, que se les puguen imaginá.
-Mos atribuisen que u ham escrit en perfecto catalá, pero en faltes de ortografía.
+Faltes de ortografía, me imagino que ne tenim, sense voldre, pero ya diuen que “lo millo escrivien fa un borró”. Inclus diuen que hasta les faltes de ortografía les fem en catalá tamé. Yo me pregunto, si u llechís un Castellá, com ña mes paraules en castellá, mos podrá dí que lo escrit, está fet en perfecto Castellá, pero en faltes de ortografía?. Y si u llechís un gallego o un portugués, com tamé u entenen, mos dirán que está escrit en gallego o en portugués, pero en faltes de ortografía?. No mos aclarim chiquet, va a resultá que en la nostra forma de parlá, parlem, al matéis tems, un mun de llengües, sense habernos enterat.
-Home, no abuso que al final afechís que no per escriure mal se convertís en un atra llengüa.
+Lo que no saben es que realmen es un atra forma de parlá y lo que los pareis qu’el escribin mal es la particularidat de que cada poble parlem de una manera, y lo escribim EN LES NOSTRES FALTES DE ORTOGRAFÍA, perque cada un les escribim diferen. Pero yo los diría que lo més importan de un idioma es que servisque pa que la chen se comunico y aisó natres u ham conseguit, perque entre natres mos entenem perfectamen, en les nostres faltes de ortografía. Y que ademés de entendremos parlán, tamé mos entenem escribín. Que, de momen, no mos interese masa la gramática, que si mos donen tems, si avans no mos normalicen, ya u farem milló. Que sol escribim pa transmitimos esperiensies entre natre, esperiensies vitals, que ells, com mos llechisen en los ulls del cap y no en los del cor, no poden entendremos y que sol veuen lo de defora, les lletres, les faltes de ortografía.
Natres parlem de sentimens, de amor per una tiarra; per una forma de parlá, en moltes variantes; per una historia, SÍ, per una historia que es nostra; que, encara que no se hasque escrit, está ahí y que estes charrades no tenen atra pretensió que la de serví de recuerdo de aquells tems, als chovens que, grasies a Deu, no han tingut que pasá per eisos rostolls per eisos frets, per eises nesesidats, per aquella fam, encara que avui tinguen que viure en uns atres problemas que pa ells son tan crugos com aquells.
Per favó n’ols creem un problema mes per la forma de parlá, que no se enfrenton los nostres fills en los  fills d’ells. Que lo que van conseguí los nostres machós, la LLIBERTAT no la u trenquem ara en imposisions de un costat o del atre. Que, per lo menos, los disem algo que vallgue la pena, LA PAU.
Tením que agraí als administradós el habernos donat un blog p’al agüelo, es un honó que no mos mereisem, pero no los volem doná nosa (molestá), ahí ham disat un mún de añs de vida dura, un mún de vivensies, un mún de sentimens, eisos tots; p’al que vullgue llechí, sense obligá a ningú a feu. A lo llarc de estos dies de compañía, han vist a veins de esta paret torná a viure dies pasats; a fills comentán estes aventures en los pares, en los yayos; a yayos parlán en los seus nets, llechinlos estes aventures y afechín les seues personals. Aisó no te preu. Aisó es vida. Aisó es historia.
Y pa tot aisó ha servit una forma de parlá en faltes de ortografía que NO es lo catalá, per més que u digue quí u digue. Natres no mos sentim cataláns, ni parlem lo catalá. Perque ells u llechisen en los ulls de la gramática y natres u ham escrit en les lletres del cor.

Les olives 3, Los torts 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-3-los-torts-2.html

Les olives 3, Los torts 2

Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni massa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubríe la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “massola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les olives. 3. Los torts 2.
Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni masa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubrie la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “masola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les olives. 3. Los torts 2.
Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni masa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubrie la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “masola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.

Seguirá...........
Nota: Les fotos les hay baisat de Internet.

Les olives 2, Los torts 1

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-2-los-torts-1.html

Les olives 2, Los torts 1

Les olives 2, Los torts 1, ratera, trampa, ferro, cuc, oliva

ratera, trampa

ratera, trampa, tordo, tort, tord

ratera disparada


No tots los dies plovie, uns atres fae boira, mol húmida, uns atres fret, mol chelat, y algún, mol raramén, hasta eisie lo sol.
Entonses que bé se estae als carasols.
Cuan te chitaes per de nit, los llansols pareisien humits, per aisó algúns camins, se posae, al caliu del foc, un tobot (ladrillo sin agujeros) y, cuan estae mol calen, s’el envoltae en un drap y se posae dintre dels llansols, al mich del llit y aisí cuan te chitaes se notabe mes caloreta.
Cuan estabem malals, a camins, mos posaen lo tobot, pero mes a suvin ere la bosa d’el aigüa, ven calenteta, casi bullín.
Al inviarn, se trasnochabe menos y tamé se matinabe menos. A alguns s’els pegaen los llansols, per ejemplo a Luiset. Cuan li cridaben, li costae eisecás. Se rentabe, com los gats, que l’aigüa estabe mol freda, al cuartet de la tenalla del aigüa. Y después almorsabe, normalmen sopes bullides o escudellades, a camins farinetes. Cuan acababe se posae alguna coseta a la borchaca del pantaló. Un día ere un nuguet, un atre unes figues maellanes seques y unes naus o unes armeles, pa fe “panets”, pa minchasels mentres anaben pel camí, aisina lo fret se notabe menos y lo camí se fae mes curt. (Los panets se faen ubrin les figues y ficán dintre un tros de nau o una armela y tancán la figa atre camí). Cuan t’els minchaves ere una mescla mol bona, rica en calories, pero tamé bona de gust. Se mesclae la farina de la figa, la figa y la nau o l’armela, un mos mol bo.
An aquells tems, grasies a Deu, sino, no sé que auriem senat, encara estae permitit pará les rateres (cepos). Natres ne teniem entre quince y vin, criaem los cucs de la farina, pa ficals de reclam. A voltes, Luiset, sa mare y sa chermana sen anaen en lo animal pel camí, mentres que lo Rubio anae parán les rateres. Asó tenie una ventacha y un inconvenien. La ventacha podies esculli lo puesto que vullgueres, tenies tot lo campo del mon desde casa, hasta arrivá a la finca, claro tenies que enrecordat agón habies ficat cada ratera, pero com u faes casi tots los añs, los puestos eren los mateisos o proxims. Lo inconvien: sol podies reconeise un cami, cuan tornares per denit; y, a camins, algú habie reconegut per tú, perque trovaes la ratera disparada y alguna plumeta a la bora, algún garramós habie pasat per allí y se habíe endut la casa, menos mal que no sen habíe emportat la ratera; a camins ere alguna rabosa, alguna algarsa o un atre animalet dels que en aquells tems ne ñavie mols, lo que habie minchat a la teua cuenta, pero entonses la paradeta estabe plena de plumes, perque desplumaven al animalet avans de minchasel.
L’atra manera de pará ere, al voltán de la finca, agón estabes cullín, tenie ventaches e inconvenien. Les ventaches estaes prop de les rateres y ere difisil que ningún les reconeguere per tú. Podies reconeiseles dos camins: a michdia, a la hora de diná y per de tarde, avans de marchá capa casa. Te enrecordabes milló de agón habies posat cada ratera, les tenies vichilades, e inclús, cuan reconeisies a michdía, sino te agradabe algún puesto, lo podies cambiá, perque habies vist que los torts se movien per un atra part. Lo inconvenien, estabes masa prop de agon les tenies paraes y lo ruido dels ganchos y lo parlá de les persones podie asustá als torts.
Un día, al aná a reconeise, a michdía, van trová a un tort, dret, davan de la ratera, a pun de picá, se habíe quedat paralisat al veure a les persones, Luiset no li va disá que se arrepentire, se va tirá damún d’ell, lo va agarrá, y pa la boseta, ya no farien “masola” (fe masola volie di que no habien casat res, que habien tornat en la boseta tan buida com se la habíen emportat).
Natres teniem un acuerdo en los torts, ells se minchaven les nostres olives y natres mols minchavem a ells.
Ñabie una historieta que yo mai vach podé sabé si ere verdat o mentira. Dieve que los torts al minchás les olives, y al pasá la oliva pel seu cos y per la molella, llimpiave l’os de la oliva de una capa de grasa que lo cubrie y que eisa capa, si ere la persona la que se minchave la oliva, no se llevabe e impedie que encara que plantares eise os, se ubrire y eisire una olivera menudeta. Pero si plantaes l’os que se habie minchat lo tort, al llevali eisa capa, creisie la olivereta, aunque fore borda y ñaguere que empeltala después. O sigue que faen maleses a les olives, pero grasies a ells eisien oliveres o empials naus. No sé si será verdat, pero corrie eisa historieta. Serie un misteri y un secret mes de la naturalesa, que pasare aisó.

Seguirá.......
Nota: les fotos se han baisat de Internet.

Les olives 1

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-1.html

Les olives 1

Si tanquem los ulls y disem volá la nostra imaginasió, corren atrás en lo tems, hasta arrivá al voltán de 1960, podrem aná a l’Aldea, a un camí de un campo cualquiera, per ejemplo lo de la Carretera, y veure al ara agüelo “Sebeta”, un sagal de nau o diau añs entonses, tot tapaet, en una gorra, en visera y orelleres, tota tancada, abotonada davall del coll, en un tros de bufanda, tapanli la boca y lligada a la nuca, uns calsetins de llana que li a fet sa mare, en la llana que va podé aprofitá al desfé un jersey vell, li arriven hasta los chinolls; porte unes botes que li venen un poc grans, pos son heredades de un cusí, lo matéis que lo chambergo que porte damun del jersey, lo jersey está apañat p’els colses, pantalons curts, perque encara es un sagal y los pantalons llarcs, an aquell tems, sol los portaen los homens.
Lo menut se enrecorde que la agüela Segunda, la mare de sa mare, cuan esquilaen la ovella, agarrae la llana, la portabe al hort, la rentave ben rentada, al toll en una canasteta y a la conca, y después, en un us, fae llana, y en eisa llana, en cuatre agulles de fe calsa, los fae calsetins pa tots. Pareis que la vechs, untán la llana en los dits en saliva, aná enrollanla y después fen ballá al us y anae fen cordell. Los recuerdos se me piarden en lo tems, vech a la agüela, la cara, los ditets bañats en saliva, pasanlos per la llana, aná estiranla, enrollanla, fen cordell, hola! Agüela Segunda: soc lo Luiset y me enrecordo mol de vuste y del agüelo José, recuerdos pa tots los del atre costat.
A eisos calsetins, que fae l’agüela en la llana y les cuatre agulles de fé calsa, a l’Aldea s’els diebe “piucs”, anaben reforsats p’els talóns y per les punteres. De eisa mateisa manera se faen los “michons” que eren uns guans que no arrivaben a les puntes d’els dits, a lo milló per eise motiu los dieben michóns perque eren la mitat de un güan.
Lo tros de les garres que va desde lo chinoll hasta micha cuisa, está chelat, lo chambergo li tape eisa part, pero com li falte lo radé botó, lo de bais, cuan bufe l’aire, li eiseque eise tros y les navalles de la fredo entren lliures atravesanli la carn y, puchán cos amún, hasta la tripa y mes amún inclús.
Sa ficat un tros de cartó, de una caisa vella de sabates, enganchat als pantalos, que li tape lo pit. Li u va dí un amic y pareis que tenie raó, no se note tanta fredó allí.
Lo aire, avui, bufe mol fort, li chule a les orelles y aisó que les porte tapaes, pero u note mes perque les porte pelaes per culpa dels sabañons, es una pasia a la familia; ne tenen tots, no sol a les orelles sino tamé als dits de les mans y als dels piaus. No tos podeu imaginá com piquen y al rascat, com están un poc unflats, se eiseque la pell y se quede la carn al aire.
Intente avansá, sempre al matéis pas, pero lo aire bufe tan fort que li espente cap atrás, tot chelat, tot dolorit, pas a pas, poc a poc, mol inclinat cap avan, per culpa del aire; vol aná més depresa, pero li espente cap atrás, sense pará, continuamén, pero diuen que aisí se fá camí.
Les mans a les borchaques del chambergo, porte uns michons, pero te pó perque la tiarra está bañada y si patine y entropese se amorrará al camí, no li donará tems a traure les mans, ademés los dits están balbos.
Este matí, al eisecas, caien unes gotes y ell se pensave que se agueren quedat a casa, a fe lleña pal foc; al corral, serrán, a camins, en lo serrucho de dos manecs; y, uns atres, en la estral gran, y hasta en la estraleta si fare falta.
Pero lo rubio es mol dur y ha desidit que ñabíe que aná al campo, que les olives ya están madures y poden caure an tiarra y eises les paguen menos. Ademés lo tems pot cambiá. Igual sol son cuatre gotes que lo únic que fan es matá lo pols del camí. Pero …..
Les gotes seguisen caen y es un martiri cuan te peguen a la cara en la forsa que les espente l’aire, pareisen punches, agulles, que se te claven a les galtes (mejillas) y a les garres.
Asó no es vida, pero, com casi tots los veins de la’Aldea, no tenim dinés pa estudiá, no quede mes remei que trevallá al campo, eise es lo nostre destino, y grasies a este trevall podem minchá, encara que no mol. Estem pasán mala temporada.

Seguirá.........

La trilla 5,La trilla 1

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-5la-trilla-1.html

La trilla 5, La trilla 1

Estendre: Del mún de garbes que se habie fet al carrechá, se anaben agarrán y se estenien per tota la era. Se soltaben les soguetes y se guardaben fora de la era, encara que sempre sen olvidabe alguna, que mes tart, al trillá, se enrollabe als silindros del trill y, al no podé doná voltes, fae mun, en ve de rodá y trillá la palla, ñabie que pará, eisecá lo trill, lleva la sogueta, torna a estendre lo mun que havie fet, y a seguí trillán.
Cuan ya estaben les garbes repartides per la era y sense soguetes, en les forques se estenien be les espigues, procurán que quedaren totes soltes y sense grapats, ni muns, si ñabie algún clá, se portabe un atra garba y se replenabe.
A la charrada anterior ya se ha esplicat les tres formes de estendre.
Trillá: Ará se posae lo trill damún de les espigues y se chunie lo animal o animals que anaen a treballá. A camins se posae detras del trill de silindros, lo de pedriñera, en un pes damún, pa chafá millo la palla.
Una persona se ficave damún del trill y escomensabe a doná voltes, procurán pasá per tota la trilla. Los demés sen anaben al hort, que estabe debais de la era a fe unes atres faenes.
Repetá les bores: cuan habie pasat micha hora o un poquet mes, ne venie un y, en una forca, anabe agarrán les espigues de la part de defora de tot lo rogle de la trilla, les que quedaven llun y lo trill no les podie alcansá, y les tirabe dintre del rogle pa que se pugueren trillá milló. Si la forma de estendre havie segut ñaben tonga o “rollet” se repetaben tamé les bores de la part de dintre y se fae lo matéis que a les bores de defora.
Rechirá: A la hora o aisí de haber escomensat a trillá, o cuan les espigues de la part de damún ya estaven prau chafades, puchae la chen y rechiraben la trilla (li donaben la volta, lo de devall u posaen a dal), aisó se fae en les forques, anan donan la volta total a les espigues. Cuan se acababe esta faena, la persona que habie trillat la primera hora descansabe y un atra ocupabe lo seu puesto y ell a treballá al hort.
Tot aisó se fae los camins que fare falta hasta que les espigues estigueren ben trillades.
Si no amenasabe troná, se parae pa diná, se anabe a abeura al/als animal/ls y sels disabe descansá un poquet, pa que pasturaren y pa que se revolcaren a la tiarra pa intentá llevas les mosques de damún que, en la caló, estaben mol pesades y s’els posaben a les tocadures y hasta los faen sangoneres.
Si ñabie nugols a la vista y según del costat que vingueren, no se parabe ni pa diná.
Al atre costat de la vall, ñavie un atra era, allí treballaben un matrimoni machó y un d’els fills, resien casat, en la seua dona.
Un dia que ñabie perill de troná, lo Luiset estabe donan voltes en lo trill; a la sombra del casalisi de la pallisa menuda estae lo rubio, tapat en una borrasa, intentan dormí la siesta, mentres arribabe la hora de repetá les bores.
De momen lo sagal veu que al atre costat, la parella chove está a la sombra, fen la siesta, pero de una manera rara, ella té eisecades les faldetes y ell los pantalons baisats. Lo sagal, la curiosidat dels críos, arreabe a la mula cuan lo casalisi no li disabe veure la funsió, y anabe a poquetet cuan lo espectacul ere a pantalla completa.
Lo rubio que, aunque li faltabe un bras, se enterabe de tot, li va pareise rara la forma de trillá del sagal y va aisecá los ulls, cap a un mirave lo crio y mentres diebe “serán marranos” se va eisecá de la borrasa y va muntá al trill, a la bora del crio, sense disali veure res mes.
Lo menut tot enfadat, pensae pos aisó tamé u fan los gosos y ningú tape res.
Lo rubio no va entendré que alló ere un d’els trevalls mes vells del mon. Lo que si que tos puc dí que als nau mesos no va naise cap de trilladó menudet. Igual n’ols van disá feu tranquils, feu be. Encara que yo crec que estaen tan ensenegats que no se van enterá de que tenien espectadós, sense pagá res per imaginás, perque no se veie res, la funsió.

Seguirá ......

La trilla 6 - 2

La trilla 6 - 2

Si algún camí voltaes masa de repen o agarraes algún muntañeta de trilla que se habie fet al rechirá, podies “fe mún”, (lo trill en ve de doná voltes damún de les espigues, arrastrabe tot lo que trobae y fae un muntaña, sense disá res de palla damún de la era, y donan voltes damún den tiarra, fen rastres y pedretes, que después eisirien com grapisos). Ñavie que pará al animal, eisecá lo trill, estendre lo mun per tot lo forat que se habie fet al repetá, fica lo trill atre camí be y a seguí donan voltes.
Deuriem parlá del senteno, era la palla mes dura de tots los grans, la que mes tardabe en trillás. Tamé solie sé la més llarga, per aisó, a camins, si se acababen les soguetes, se solie utilisá pa lligá les garbes. Se chunien dos o tres rams de espigues de senteno, lliganlos entre ells y en “la corda” que resultabe, se lligae la garba. (A estes “cordes” s’els diebe “vensills”.)
Per eise matéis motivo de sé la palla mes dura, ere la mes difisil de trillá, la que més tardabe en partis, en chafás. Normalmen ere lo radé grá que se trillabe. Los grans estaben clavats dintre de fundes a la espiga y, per aisó, estaben mes defensats de si plovie, pa bañás menos. Cuan se trillabe, habíe que procurá no corre mol, pues al sé les espigues mes llargues y mes dures, a voltes se enrollaben als silindros en tal cantidat que n’ols disaben dona voltes y faes “mún”. Ya sabeu, a pará, eisecá lo trill, soltá les espigues enrollades als silindros, estendreu tot atre camí, ficá lo trill be y a continuá donán voltes.
A camíns cuan se fae mún, se aprofitabe pa engrasá los silindros. Se fae, puchán la vinagrera del oli, y mentres estae lo trill eisecat,se posaen unes gotes als puestos agón donaben voltes los silindros, sels fae volta, hasta que anaben finets, mol finets. Ñabie que cuidá los ferramens, que, encara que eren primitivos, eren los únics que teniem.
Lo blat, pa mí ere lo mes fasil de treballá y lo mes agrait ya que de ahí eisie la farina y de la farina, lo pá, alimen fundamental, mol fundamental pa l’alimentasió de les persones y d’els animals.
La sibá o sibada, según los pobles, ere lo minchá diari de les mules, tenie mol mala baba de treballa, pos lo pols que fae, se posabe al cos y te picae per tots los puestos, sobre tot a la esquena, allí agón no te podies rascá.
Per atra part, la avena, de utilisasió pareguda a la de la sibá, la palla ere un poc mes dura, y algú diebe que lo seu pols tenie efectos curativos pa alguns mals, o per lo menos que los calmae un poc.
A voltes los trilladós que anaben al trill, estaen contens y cantaen jotes o cansons, según les afisions y virtuts de cada un.
A la esquena de la era ñavie un atra dels veins, que tame cantaven y faen los mateisos trevalls que natres.
Contaen una historia del pare de familia dels veins, tenie dos chics que sen portaen poc tems. Lo gran estave a la mili, entonses la mili encara durave tres añs. Y li va toca aná tame a la mili al segundo fill.
Mira per agon, lo pare va pendre mal a una de les garres y al veure que se quedaríe sol y malal, si sen anave lo segundo chic, va agarrá lo montante y sen va aná, caminán, desde lo poble hasta Madrit, pa reclamá que, com ell estave mal de la garra, li disaren al chic pa que li achudare a treballa la tiarra. No li van fe cas, claro.
An aquells tems no ñavie homens del tems, pero no fae falta, lo rubio savie un mun de coses. Ñavie camins que, allá llun, per les carreteres (per les ventes) apareisie un nugolet al sial, no sé com u adivinave pero mos cridave a tots, “venga a repetá, que ve tronada” y tots, corren, sense acavá de trillá, repetaven les espigues, estigueren com estigueren, les faem en una tonga y, a voltes, hasta lis posavem unes borrases per damún. Y al cuart de hora se habie format una nugolada, se habie posat damún de natres y escomensave a plaure.
Cuan se pasave, disaem que se secare un poc la era, o seguiem al dia siguien, si ya ere tart. Se llevaven les borrases, se estenie atre camí la tonga, per tota la era, se disabe eisugá un poc y a trillá com si no aguere pasat res.
Uns atres camins, se veien nugols, pero lo rubio los mirave y no dieve res, seguie tan tranquil y natres seguiem trillán. Y atinave, no plovie.
Los fumadós, en aquells tems faen los sigarros en tabaco (caldo) y en paperets de fumá. De eisos fumarros caien multes purnes, tots portaen les camises cremades, en foraets, pero aisó aguere segut mol perillós fumá mentres trillaben. Alguns pa combatí les ganes, agarraben un troset de rome, de la punteta de les rames, pelaen lo tochet del costat que lo habien tallat de la rama, sel posaen a la boca y lo anaben chupán e inclus moseganlo y en aisó sen els anaven les ganes de fumá.
Lo agüelo que ha tingut mols proyectes y cap realidat, va pensá que aisó podie achudá a disá de fuma y va está mols dies pensán en com feu y va prepará un trevall de treinta y tantes fulles. Tenie un amic que ere del partit que en eise momen manabe a la DGA, li va doná lo trevall, per si podie interesá, no sé agón lo va portá, ni quí lo va estudiá o revisá, pero als pocs dies, li u va torná, dienli que sí que podie interesá, inclus que ñaurie alguna suvensió, pero que a parti de eise momen, lo diau per sen de lo que se empleare pa eise proyecte, tenia que donalu al partit. Bueno pues ni proyecte, ni trevall, ni suvensió, ni diau per sen, me vach torná los papes capa casa y per algún caisó deuen está dormin, desde entonses.
Idees lo agüelo na tingut moltes, pero, per lo que se ha vist, poques han segut bones.

Seguirá..........

La trilla 7, l’ hort.

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-7-l-hort.html

La trilla 7, l’ hort.


A la part baisa de la vall, teniem un hort, y allí se treballabe mentres se estabe trillán. Tamé ñabie un pau que traie un aigua, poca, pero mol fresqueta; a la bora del pau, un toll pa regá y pa llavá la roba que después de llavala, se posae en azulete y lejía a una conca, al rato se aclaríe y se esteníe als rostolls del bancal de dal.

Me enrecordo en alifara de veure com la agüela y la mare plegaven los llansols y lo Luiset se posave davall, ¡qué recuerdos!.
Al hort se posaben cañes a les bachoques, pa que se emparralaren; se posaben cañes a les tomates y se lligaben les tomateres a les cañes en cordells. Ya se cullie alguna carbaseta, algún pepino, alguna tomata. Tamé ñabie rabanets, alberchines, primentons y hasta floreres que criaben flos. Per la séquia, que pasabe a la bora del hort, se cullie alguna violeta, eren menudetes, pero faen mol bona oló.
Se sembraben verdures de casi totes les clases, y de algunes, com les tomates, ne sembraben de varies clases tamé: normals, en rama, etc. Igual que bachoques: normals, pa secales p’al inviarn, blanques,  de la manteca, etc.
Teniem unes mansaneres enanes, que faen mansanes, menudes, pero mol bones de gust.
La tiarra del hort estae formada per los solcs, los cavallons y los regués, se aprofitave tot, als cavallons estaen plantaes les pataques y al solcs ya plantaben les piñes (coliflor). P’els regués venie l’aigüa.
Se regabe desde lo toll. Lo toll se umplie desde lo pau, galleta a galleta (cubo a cubo, poval). Estae la galleta lligada en una corda. Se posabe una carrucha y a puchá galletes. No sé los sentenás de cubos que faen falta pa umplí un toll. Lo cubo ere de aluminio. Aisí cuan lo baisabes abais y arrivae al nivell del aigüa, com pesabe, se afondabe dintre del pau y se umplie de aigüa y a estirá la corda. Y aisina un detrás de un atre, hasta que la aigüa arribae al rafec del toll.
Lo toll tenie una paret a un costat que la part de dal estae feta incliná, de obra, li dieben lo llavadó, perque se empleabe pa que les dones llavaren la roba. Cuan acababen, se soltae lo tancadó del toll, que ere un tocho de fusta en draps, pa tapá lo forat del toll, per agón se vuidabe (vaciaba) l’aigüa. Allí ñabie una rebaseta, del l’aigüa que se anabe escapan p’els draps y sempre ñabie granotetes (ranitas) menudetes o cullerots (renacuajos).
Al soltá la aigua del toll, anae p’els regues hasta arribá als solcs que vullies regá y que habies ubiart en la eisada (azada). Cuan estabe lo solc ple, se tapabe la entrada y sen aubrie un atre y aisí hasta que se acababe l’aigüa del toll.
A uns sen metros del pau, ñabie una fon que li dieben “La Telleria”, perque, en tems, l’agüelo del “Sebeta”, habíe segut tellé y faen telles als terrenos agon ara estabe la era. Ñabie un forn y tot. Les telles les portabe a vendre, anaben hasta Madrit, en carros y animals.
La fon tenie la milló aigüa del terme. Ara ya no val pa beure, se ha contaminat dels nitratos dels abonos que posaen als campos. A la bora de la fon ñabie dos aveuradós, p’als animals. Ere una obra ben feta, se notae que los antepasats discurrien, que no eren tontos. A esta tiarra sempre ha ñagut coneisimen y se pot comprobá.
A uns tresens metros de la fon estabe la “nevera”, ere un pau, no masa fondo, que cuan nevabe se umplie de neu. Y allí se conservabe mol tems sense fundis (derretirse), per si fae falta, pa algún malal (enfermo) del poble.
Chun a la caseta, davall del tellat, faem los plantés. Se compraen a la tenda bosetes de papé, que portaen llaos (simientes) de les coses que volies plantá al hort. Los plantés, se cuidaben mol y se regaen a subin pa que les plantetes eisiren be y fortes y después se pugueren trasplantá als solcs o als caballóns, según los tocare.
Parlán de plantés, m’enrecordo que lo agüelo, sen crio, ere afisionat a plantá y trasplantá coses y a fes los seus hortets. Ne tenie un, al puchadó (subida) que anabe del hort a la era.
Un día, cuan van aná a carrechá al Terme de Fornols, va trova un piñol (hueso), davall de una presquillera o albercoqué, ara no m’enrecordo ya;, que habíe ubiart y ya puchabe una rameta menudeta. Lo sagal lo va posá dintre de una lata, chun a la tiarra en la que habíe nascut. Lo va baisá al hort y lo va plantá al seu hortet, al puchadó. Y l’albre va prende y va aná creisen, fense un albre gran que avui done fruta.
Luiset, volie que cuan sen anare al atre costat, lo cremaren y la siandra se la tiraren a este albre, pa servili de alimen, en agraimen per haber crescut. Ara, com tot alló está abandonat y lo menut ya no té res que veure en l’hort ni en la era, ya ha cambiat. Que, cuan arrivo lo momen, la siandra que la tiron agón vullguen, pero dintre del terme de l’Aldea, aisó si, vol seguí allí, forman part del terreno, hasta lo final dels tems.
En fron de la era ñavie una cova de poca profundidat, pero alta, davall de la carretera. Allí a la seua bora, ñavie unes romigueres mol grans que faen unes mores gordes y gustoses. Cuan ñabie un momen de tems lliure, lo Luiset, sen anabe allí agarrabe una palla de una planta com lo fenoll, que se pareise mol a la palla de les espigues, pero mol mes fina. En ella anave clavan mores, hasta umplila, cuan tenie sinc o sis raims, tornae al hort, umplie una galleta de aigüa fresca del pau y ficae les palles plenes de mores allí dintre y a la hora de brená estaen fresquetes y mol bones.
A la bora del hort estabe un edifisi, una “caseta” que servie pa guardá los ferramens, y pa retiramos si plovie. Com allí entraben moltes mosques, posaem tires de pape pegajos, agon acudien les mosques y se quedaben pegades. Al matéis casalisi estabe la pallisa, tenie entrada per dintre de la habitasió de les ferramentes, pero eisa entrada se tapiabe en fustes. Y, per la part de damún del techo, del tellat, se aubrie un forat, apartán dos o tres telles de dos o tres files y per allí se vuidaven les borrases plenes de palla. Cuan ya no quedave mes que mich metro pa arriba al techo, ficaen dintre a Luiset, pa atapí be la palla y que ne capiere mes.
En esta operasió, al vuidá les borrases dintre de un poc de una habitasió tancada, se fae una polseguina que no tos podeu imaginá. A camins te ofegabes, no podies respirá. Y ademés alguns dels pols eren fotuts, sobre tot lo de la sibá que donabe uns picós a tot lo cos, pero mes a la esquena. Com sé que alguns u hau patit, no insistisco, pa que no tos enrecordeu y escomenseu a rascá.
Allí es agon lo agüelo “Sebeta” va agarrá una claustofobia tremenda, no tos podeu imagina lo llarc que se fá, cuan sol tens mich metro de altura pa mauret, y escomense a caure pel forat la palla de una borrasa, en tot lo pols del mon y tú, sense podé respirá, achinollat, la palla davall dels chinolls, les llumeres del tellat pegante a les costelles, tu inclinat, en una oscuridat total, esperán, desichán que acabo pronte, pa podé respirá atre cami normal. Y de momen se fa la llum, pero lo mun de palla no te dise veurela, la estens, com pots, en les mans, en los piaus, ya casi acabes, y entonses, arrive un atra borrasa, ya sol tens dos pams de puesto, casi estas llarc, casi no te pots maure, te vas arrastrán de una punta al atra, apretan cap abais, y aisina hasta que ya no pots mes y ya ises a la llum, al aire y respires en tota la forsa, umplinte los pulmons de aire llimpio, al fin LLIURE. Uffffffff.
Ya tanquen lo forat del tellat, ya no cap mes palla, allí se quede tancat lo infiarn, lo demoni. Hasta l’añ que ve.
Despues, pasán lo tems, se anaven llevan les fustes de la porta de la habitasio de abais y per allí se traie la palla, poc a poc, borrasa a borrasa, pa portala a la pallisa de casa y donala als animals.
Aisí funsionave la máquina de la palla.

Seguirá.........