Les armeles

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-armeles.html

Les armeles

An aquells tems, no ñabie tans armelés com ara, que ya casi li fan sombra a les oliveres, en número y producsió. Posiblemen per lo preau del oli de estos añs pasats, la chen ha arrencat moltes oliveres, algunes verdades monumens, quína llástima, y a cambi han plantat armelés, perque pareisie que tindrien mes producsió, menos problemas, mes fásiles de cullí, uns mesos avans que les olives, en menos penalidats, y a lo milló hasta se pagarien més.
Ójala que sigue aisí, yo sol vull lo milló pa la chen de l’Aldea.
Pero tornem an aquells tems. Les armeles se cullien al final del estiu, a partí de finals de septembre.
La forma de culliles y los ferramens eren los mateisos que los de les olives. Les borrasses, los ganchos, les batolles, los cabassos, los sacs y les escales.
Les escales casi sol se empleaben les normals, pos los armelés solien sé uns albres, encara que ñabie alguns ya prau alts, sempre eren mes menuts que les oliveres, que ya tos hay dit que algunes eren mol grans.
Algúns armelés, estaen en creisimen, y se podien cullí en les mans; y sino en los ganchos, desde an tiarra, ere prau.
Inclus, los michans (medianos) se cullien, tamé desde en tiarra, en los ganchos grans y en les batolles. An aisó radé se li diebe “abatollá” les armeles. O abatollá un albre. No faen falta les escales y se fae en les batolles. Aquí casi se empleaben més que a les olives, allí, salvo algún cas especial, sol se empleaben pa repasá les oliveres, pa veure si se habíe quedat alguna oliva al albre y tirala, encara que algún camí tamé les utilisaren pa achudá als cullidós de les escales.
Según ting entés los armelés menuts eisien borts (bordes) y ñabie que empeltals (injertarlos) pa que donaren bones armeles. Sino se haguere fet aisí, les armeles que hagueren donat, hagueren segut tamé amargues.
No sé si sabeu que lo empeltamen se podie fe sobre un albre menut que habíe nascut armelé, y tamé sobre uns atres que habíen nascut com a presegués, presquilleres o pareguts. Se empeltabe una rama en un ull,y cuan prenie (tomaba) se tallaben les atres. A voltes esta operasió ñabie que fela varios camins, pos no prenie a la primera.
En esta operasió de empeltá se faen maravilles o barrabasades, segón se miro, se podie empeltá una rama de una clase y unes atres de un atra y entonses l’albre, cuan fore gran, donarie frutes de varies clases.
Y aisó que yo de estes coses casi no me enrecordó, pero podeu parlá en algú de la vostra familia o del vostre poble y tos contará los miracles (milagres) que faen y que se poden fé.
De armeles ne ña de dolses y amargues. Les dolses poden sé de clasca (cáscara) blana o molla y dura.  Les de dura a l’Aldea se solien cullí de desmayo, llargueta y marcona.
Cuan ya estaen madures les molles se podien aubrí en les dens y pa chafá les dures fae falta una masola o un martell.
Ademés de les dolses, tamé ñabie algún armelé que donabe armeles amargues, eises se venien pa algunes fabriques de medicamens o pa fé cremes p’al cos.
Ñabie que está penden pa culliles al milló momén, cuan la pell se podie separá be de la clasca, si se pasaen costae mol llimpiales, inclus se empeaben los cuchillos pan aisó, perque se resecae y se agarrae; estabe mol pegada, y si estae masa viarda, no ñabie manera de despegá la pell viarda, o t’emportabes la clasca que encara estabe tiandra y se quedae l’armela al aire, ya no valie pa vendre.
Cuan les armeles encara estaben viardes, mol viardes, un tems después de disá de se flos y convertís en armeles, cuan lo gallo (l’armeleta) ere tendreta com la aigua, se podien cullí y eren mol bones crugues o bañades en mial. Minchanteles, tal com les cullies, en pell y tot.
Penso que es perque naisien milló y los albres eren mes forts, per lo que aconsellaben plantá armeles amargues, pa fe plantes y después, cuan habíen crescut un poc, trasplantals al campo y empeltals de la variedat que se vullguere.
Les armeles cullides, normalmen se replegaben en cabasos y se posaen en sacs, después a casa se descloscaben a má y les pells se replegaven pals bestiás.
Les armeles llimpies se disaben secá damún de uns cañisos un tems y después sen disaben unes poques pa casa y les demes se venien, casi totes pa la sona de Valensia, pa fe terró, encara que algún camí tamé sen van endú pa envíales al estranché.
Se diu que algunes de les pastes que se fan a esta tiarra venen del tems dels moros.
Les armeles se empleaben pa guisá y pa fé pastes: armelats, carquiñolis, cocs, etc. Y pa fé tota clase de terró: del dur, del blan, marsapá, guirlache, etc.  A la casa del Agüelo se fae de una manera casera terró del dur, marsapá, guirlache y terró de sucre en armeles.
A l’Aldea tamé se faen armeles rostides en sal, se podien fé frechides a la paella o rostides en una llanda, be al forn de casa o al del poble, en este rade cas la llanda solie sé més gran y tenie mes cantidat de armeles Ademés estaen les armeles garrapiñades: se pelaen, se remullaben en aigua y se pasaen per sucre (azúcar), después se frechien y se disaben a refredá. Una gloria, més.
Les parts de l’armela eren los dos gallos de la armela y la punteta, tot asó estae embolicat en pell, después la clasca y la pell que revestie la clasca.
Se aprofitave tot, los gallos se minchaven, les clasques p’al foc y la pell p’al bestía.
Dintre de la clasca, estabe la armela, si li llevabes la pell, te trovaes en los dos gallos de la armela y l’ullet, que ere la punteta que ñabie entre los dos gallos a la part, prima, de dal.
Cuan se plantae la armela, se fae en clasca, sense la pell, al tems la clasca se ubrie y eisie una fulleta de una planteta menudeta, aisó ere lo ullet, de ahí eisien les arrails, mentres tan los dos gallos servien de alimen hasta que les arrails tingueren forsa, se clavaren bé a la tiarra y escomensaren a chupá humetat y alimens.
Un miracle (milagre) mes de la naturalesa, de un ullet tan menudet eisie una planta tan gran. Que maravilla sabé estes coses y veureles fense realidat al campo. Que té que ñaure algo o algú, Deu o qui sigue paque pason estes coses. Y tu u pots veureu. Disfruta de aisó.

FIN.





Les olives y 8

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-y-8.html

Les olives y 8


Al tems de les olives, lo trevall no se acababe al campo, continuabe cuan arrivabes a casa.

Después de desplumá los torts, algún hasta se despelletabe al llevali la pluma, y minchá les tripetes, faltae ventá. Uns dies se fae avans de sená, uns atres, después. Ñabie que fé dos ventaes, la de les olives de an tiarra, pa oli, y la de les de dal, pa l’aigua.
Se esteníe una borrassa an tiarra. Damún de un costat se posae lo ventadó, mirán cap a dins de la borrassa. Después en unes atres borrasses, arrugades a lo llarc, se fae un rogle, un parapeto, a les boretes de la borrassa estesa, escomensán desde un dels costats del ventadó que tocaben an tiarra y donan la volta a la borrasa, hasta arrivá al atre costat del ventadó, aisí se fae com un toll bais en la roba, pa que les oliven quedaren replegades allí dintre y no se estengueren per tota la entrá.
Un cabas se umplie de olives y se anaben tirán desde la part alta del ventadó, poc a poc, anán esparramanles per tot lo aparato y pa que baisaren a poquet, pa que aisí les fulles anaren caen an tiarra. A la part de bais del ventadó, mos posabem un a cada costat y a medida que anaben arriban les olives, llevabem les fulles, chits, pedres u olives roines y les escampabem mes cap lo final de la borrasa pa que no faren mún chustet debais del ventado.
Y aisó hasta que se acabaen les olives. Ya estaen totes llimpies.
Les fulles y chits se posaen a uns sacs p’al bestiá. Les olives, unes a un costat, unes atres al atre, esperaen la visita dels comisionistes.
Estos eren uns veins del poble, (a camins tamé ne venien de forastés, pero s’els apoderaben los del poble, perque los coneisiem y teniem confianza en ells, ya sabeu tratanse de perres, a lo segur), que compraen les olives a les mateises entrades de les cases; resien ventaes. No sé cóm. Pero se enteraben de quí ventae y se presentaen allí. Se medien les olives en un doble (doble decálitro) y se rasabe en una fusta planeta que se portae pan aisó. Les del aigüa se posaen en caises, les den tiarra, en sacs p’al oli.
Te donaben un papé de un talonari, sense més, en la cantidad de dobles que habien medit de una clase y del atra, que fae de resibo y al atre día pel matí, anaes a cobra si ñabie dines. A camins tardaben uns dies en pagat.
A l’Aldea ñabie dos comisionistes, la cosa se posae bona cuan los dos coinsidien a una mateisa entrada, en les olives de bona calidat, resien ventaes, totes relluentes, negres, gordes. Normalmen, según la cullida, la cantidat y la calidat de la oliva que se venie, la nit escomensabe en un preau (precio), pero según anabe la nit, podie acabá en mes car o en mes barat. Ara cuan als dos los interesabe la mateisa partida y arrivaben al matéis tems, siantim a siantim anaben, puchan lo preau, hasta que un se rendie y li disabe les olives y la operasió p’al atre.
A partí de eise momen, ya ñabie un atre preau al poble, totes les que se compraren a parti de ahí, ya se pagaben mes.
Y a la nit siguiente a torna a escomensá, ere bo que ñaguere dos comisionats de diferentes empreses.
Habiem fet bona venta, ara una pasteta y un aniset y a dormí.
Demá será un atre dia.
A casa se posaben olives en aigua. Se posaben a una tenalla en aigüa y sal, a camins sels posae algún chit de timó. Uns atres los posaen saduricha.
Unes atres se portaen al molí y allí en “cofis” se paretaben be y sels fae soltá l’oli. A camins s’els fae un atra pasada pa acabá de escurriles. Eise ere l’oli que se gastaría a casa durán tot lo añ.
Ñabie una clase de olives, que s’els diebe sevillanes, que se cullien viardes, se chafaben a unes tauletes y en unes masoles espesials y se arreglaben tamé en aigua, sal, timó y algúns los posaen alls.
Mes tart hay sentit que les olives se cullien en unes máquines que se posaen als tractors y se fae maure tota la olivera. Pobres albres. Me imagino que pa fé aisó se preferisen albres mes menuts, en troncs estrets que se puguen maure be. Entonses les oliveres  velles, les de soques mol amples y grans troncs, será mes difisil culliles aisina y se aniran tallan y desapareisen. Quina barbaridat algunes segúr que, cuan encara eren empials, veurien al Cid, a Al Rufat, a tans y tans veins. Y ara com ya son velles ya ningú los vol. Ningú mos vol als vells, tenim masa añs, ham de disá pas als albres mes chovens, als que s’els puguen aplicá los ferramens modernos.
Tos vull demaná un favó, diseu de llechí un momen y penseu…penseu que dintre de una oliva, si la apreteu, lo mes segur es que sol isque una goteta menudeta de suc (oli), pues imagineutos la cantidat que fa falta pa umpli una botella, una garrafa, un trull….Ara cuán t’os mincheu un tros de pa en oli, u valorareu mes. Cuánta sugó de llauradó ña dintre de eise suquet.
Y posats a pensá, imagineutos tame un gra de blat, sí, aisó menudet, aubriulo, sol ña un polset de farina que casi no se veu; penseu un poc mes, cuáns gráns farán falta pa traure la farina necesaria pa prepará eise tros de pá que t’os hau posat en l’oli…tamé ahí ña molta sugó de llauradó.
Ara ya val de pensá, algún camí, cuan mincheu alguna de estes coses, enrecordeutou del trevall de un mun de chen olvidada de la má de Deu, que cantan jotes, y que fan tot eise treval pa que vatres pugau minchá, pa que puguen minchá los vostres fills, u pugau disfruta y se felisos. Si es aisí tame ells serán felisos y trevallarán en alegría, cada día, cada semana, cada mes y cada añ.
FIN.

Les olives 7

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-7.html

Les olives 7


Los que se habien quedat preparán lo diná, esperaen en verdadera impasiansia als que habien anat a reconeise les rateres. Teniu en cuenta que según lo que portaren aisí serie la sena. Y ells u sabien, pero aisó si habíen caigut tres o cuatre torts, la cara dels que venien ya u diebe tot y los que esperaben se alegraben en ells.
-Agüelo, ham de aclarí que lo que anem a contá ara es verdat de la bona, que no mos inventem res, que eren tems mol durs y se pasae molta nesesitat, molta fam, tamé natres y a lo milló uns atres encara mes.
Lo diná estabe fet, per mol pá, les sardines ransies, un día seba, uns atres pataques y casi tots los dies olives, de les que habíem cullit, al caliu.
La mare agarrabe una sardina de cubo, gran, y ne fae tres parts, la cogueta p’al crio, la part del mich, p’al rubio, ere l’home de la familia, y lo tros del cap de la sardina pa ella. Pero no del tot, los ulls, que tamé se minchaben, los u donabe al crio que los estabe esperan com si fore un premio per haber casat torts, no sabeu lo que li u agraie. Ella se minchabe lo poquet de carn que eisie de aquell tros de espina rebuscae pel cap de la sardina, yo mai vach sabé lo que buscae, ni si trovae res, pero mai se va queisá. Lo menut se minchabe la poqueta carn que podie traure de la cogueta de la sardina, y después chupae y chupae la espineta, y seguie chupan y aisí se fartabe de aire.
A camins, según com anaen les coses, la sardina en ve de repartis pa tres, se fae pa dos, per la mitat; al menut sempre li tocabe la part de bais, per po a les espines de dal.
Ña que tindre en cuenta que entonses per una peseta, te donaben siat o vuit sardines de cubo (guardia sivils).
Lo dia que tocabe seba, se posae al caliu y después se repartie a trosos entre tots. Si tocaen pataques, aisó ere millo, normalmen tocabem a una pa cada un, salvo que fore gran, que, entonses, mo la repartiem.
Despues venien les olives al caliu, de eises ne minchabem vuit o diau pa cada un, en un bon tros de pá. Sol fae falta agarrales de la olivera o de la banasta y posales a la foguera, eisien plenes de siandra, pero en lo pá casi no se notae, algunes per masa calo, se reventaen, pero tamé eises se minchaven, tot se aprofitae, tot estabe bó.
Pa acabá un troset de pa de figues, (a una caisa de fusta se anaen posan files de figues maellanes, mol apretaes, a les que s’els habie llevat lo tronchet, después de les figues, una capa de farina, y ara un atra capa de figues, a torná a apretales y aisí hasta umpli la caisa. Damún se posae un pes fort, pa que quedare tot ben aplanit, ben apretat, ben atapit), una figa o una nau o una armela, o un orelló,  trago de ví o de aigüa y a seguí cullín.
No vull que ningú me tingue compasió, ere lo nostre dina y tots estaem conformes en ell. A la nostra manera erem felisos y si quedabe un poc de fam, ensomiabes que per la nit tendries un platet de col en pataques y un tort o un muisonet. Yun atre tros de pá.
M’enrecordo que cuan era mol menut, tenie un cabas menudet, un cabaset y lo rubio pa fem treballá, encara que era tan menut, va fé un trate en mi. Me donabe una perragorda per cada cabaset que umplia de olives. Ya me veeu a mi buscan les solaes mes grans pa intentá  replegá les olives a almostes, a grapats, en aquelles mans tan menudetes, a ver si podía umplí pronte lo cabaset y enseñalu al rubio. Portaba damún una llibreta mol menudeta y encara que apenes sabía contá, en un llapis, que sol li quedae lo cabet, anaba fican un uno, per cada cabaset de olives. Me pareis que mai vach arriba a una peseta. Que, an aquells tems, ere tot un dineral.
Cuan ñabie fang, pa pode escarba milló les olives de entiarra se empleaben unes “ungletes” que eren trosos de hojalata, en forma de ungla que se posaen als dits, retallats dels pots de la lleit condensada.
A l’Aldea se ha constituit un Consell, pa corregim les faltes al escriure y les palaures (palabres) que dic mal. Lo prime que me han fet es corregím aisó matéis les palaures que yo hay escrit hasta ara com a paraules y lo Consell m’a dit que aisó es catalá. Y de momen, este grapat de persones que están mol cabrechades per lo que mos están fen, ha dit que de catalá, res de res.
Eise Consell m’a dit tamé que als mich-guans, que se empleaben al inviarn pa replegá les olives y que yo los había nomenat com a “michons”, perque sol cubrien la má, pero no los dits, s’els diebe “melindres”. A l’Aldea mane lo consell. Pos melindres.
A camins plovie y com sol eren cuatre gotes, seguiem replegan les olives de entiarra, a voltes, hasta en una borrasa damún d’els muscles, encara que enseguida se empapae y mos posabem tots remullats, chipiats.
Eisos dies p’els camins de l’Aldea se veien mols fantasmes aná y vindre del campo en una borrasa per damún.
L’Aldea ere un poble fantasma y eisos dies u pareisie més. La machoria de aquells fantasmes ya u son de verdat, ya están al atre costat. Y l’Aldea está prop de se tamé un poble fantasma.
Pronte se convertirá en un fantasma més, en les seues cases vuides, la chen viurá a Alcañis, agón te casi tots los servisis y cada día puchará a trevallá a l’Aldea, allí están los carres en los que ya no se sentirán críos, sol se escoltará, la veu del aire, cuan bufe y ya no trove a ningú pa espentá, sol algún papé y algún tros de la planta de la que se faen los ramasos.

Seguirá......



La trilla 4 , Los noms

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-4-los-noms.html

La trilla 4 , Los noms

La trilla 4 , Los noms,sibá,avena,senteno,


La mies se portave a la era de dos maneres. Si ñavie puesto, se portave tota de un camí, se fae un mun per cada clase de grá: blat, senteno, sibá y avena. Y después se anae trillán. L’atra manera ere cuan ñabie poc puesto pa disá les garbes, entonses se anae carrechán a medida de que se anae trillán, según convenie.

Lo blat y lo senteno eren pareguts, gráns menuts de coló groc tiran a pardo. Lo blat mes redonet, lo senteno mes llarguet y mes esmortit de coló.
La sibá y la avena tame se pareisien, la sibá mes clareta, la avena mes allargadeta y mols camins los grans anaen en parelles.
Les espigues tenien dos parts, lo grá y la palla. Normalmen de cada gra eisie una aresta que ere com una palleta, fineta y llargueta. Se solien enganchá a la roba, sobre tot les de la avena.
La trilla ere pa separá lo gra de la palla, después, per separat, se aprofitave tot.
Als tems del “Sebeta”, añs 50-65, ñabie dos clases de trills.
Lo de pedernal o pedriñera, que era una taula plana, plena per debais de pedres de pedernal afilades. Se chunie a un animal y a dona voltes damún de la mies, hasta que se separave lo grá de la palla, y ésta quedabe tallada a trosets menuts. Pa fe pes, damún de la taula anabe una persona, sentada a un caisó, o dreta.
Lo atre trill, que va coneise y utilisá lo agüelo, ere una taula, que a la part de abais, portabe silindros  en cuchilles de metal que al rodá tallaen mes pronte les espigues en trosos. Damún solie portá una cadira de fusta atornillada o un caisó, que es agon se sentave lo que portave les riendes, del animal que anabe chunit al trill.
Cuan va evolusioná la trilla y se utilisaben los trills mes modernos, a camins lo de pedriñera se chunie detrás del atre trill y damún se posaen un sac o dos de llaó, pa que fare mes forsa y chafare avans les espigues.
Me enrecordo que pa cribá les llaos estaen la criba y lo aré. Me pareis que un se usabe pal blat y pal senteno y lo atre pa la sibá y la avena. Ere un tros de fiarro en foraets, rodechat per un rogle de fusta de mich pam, de altura. A un costat portaben dos foraets, en un cordell lligat, que pasabe per ells.
Se posae una albarca damún de una borrasa, al taló se apoyave, pa que no se esllisare, lo manec de una forca, y als dits de ella se enganchave lo cordell de lo aré o de la criba. La persona que arelabe se posabe dreta en front de la forca, a una distancia, com lo aré, o un poquet mes. Lo sufisien pa que un atra persona, en un cabás o en una galleta, anare agarrán lo grá, que ya estave ventat y palechat, y lo disae caure, poc a poc, dintre del aré. Lo que lo manejave, lo anae moven de davan a detrás, entonses los grans caien llimpios a la borrasa y dintre del aré se quedaven los grapisos.
Los grapisos eren los trosets de espigues que no se habien separat los grans, les pedretes que habien eisit al ventá, o sigue tot lo desperdisio que quedabe al aré cuan caie lo grá llimpio a la borrasa. Se guardaben a un sac y sels donaben com a pienso als conills y a les gallines. De ahí vé aquell dit “sibá en pedres”, que, com vatres saveu, vol di que la cosa no está clara, no está llimpia, que ñá un poc de grá pero tame ña pedres, que “no es or, tot lo que relluis”.
Pa repetá la mies, después de trilla y fe una montaña en ella al sentro de la era, que se li diebe tonga, se utilisabe un repetadó o replegadó. Ne ñabie de dos clases un que ere manual  (ere una taula llarga, poc alta, y prau estreta, que detrás portae un manec) en ell se anabe espentan la trilla portanla al mich de la era, allí en les forques se anave fen una muntaña de base redona, en forma de un cono. Lo atre repetadó ere un poc mes gran qu’el manual y portabe un enganche a la part de davan, allí se chunie un animal y se anabe repetán la trilla com si fore lo manual. Pa esta faena, tamé se utilisaven los rascles al ravés, posán la fusta plana an tiarra y les pues per amun, se anae espentan la trilla.
Les forques. Yo ne hay vist desde dos hasta diau ganchos o dits. Se faen preparan les rames de alguns albres espesials. Se empleaven pa estendre la mies, pa rechirá, pa repetá les bores, pa ventá y com achuda pa unes atres faenes com arelá. Eren com una ma, pero en lo bras mol llarc y en diferens números de dits.
La pala, ere un tros de fusta planet en un manec, se empleabe pa palechá la llao, después de ventala; se palechabe, pa disala lo mes llimpia posible, avans de cribala. En part pa lleva lo grá del pols.
Tots sabeu lo que es un cabás y una galleta o cubo, se empleaben pa maure lo grá. Pa arelal, pa envasal als sacs o als talegos.
Tampoc fa falta dí lo que es un sac, ne ñabie mes clas en la trama y mes tupits. Los talegos eren mes llarcs, mes estrets y mes tupits qu’els sacs.
Si ñabie que medí lo grá se fae en lo doble (doble-decálitro), en alguna volta a casa tamé utilisaben lo almut, pero casi mai. Dieben que ere una medida que venie d’els tems d’els moros.
Los aires eren fundamentals a la hora de ventá. A la Aldea los vens mes frecuens eren “lo calaseit” (venie del este) y “lo garví” (sureste), tenien fama de portá aigua, alguns camins, sobre tot “lo calaseit”. “Lo siars (nordeste), se le atribuien tronades. Y “lo morellá” (oeste), éste agranae los nugols, s’els enduye.
Yo coneisia tres maneres de estendre:1) tota la era: se ocupabe tota la era. 2) Cuan ñabie una tonga al sentro de la era: sol se esteníe fen rogle al seu redol. 3) Cuan ñabie poques garbes de una clase de grá y ñabie que estendre pa acaba de trillá eise grá, se fae un redol, com si ñaguere tonga, pero sense ella, com si fore la figura de un rollet (la pasta).
Segur que me diso algo, pero u podeu posá vatres, si tos enrecordeu.

Seguirá........

Les olives 4, Los torts 3

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-4-los-torts-3.html

Les olives 4, Los torts 3

-Agüelo, alguns del veins me diuen que erem mol cruels en los torts.
+Mira, menut, esplicals que no ñabie atre remei, eren ells o natres.
-Home, los puc contá lo que va fe vusté cuan ere menut.
+No se te poden contá les coses, no saps guardá cap de secret.
-No es cap de deshonra, disom qu’els u conta:
“Cuan lo “Sebeta” ere menut, un día venie pel carré del mich y va veure que una algarsa (picaraza) habie tret  lo niu de uns vileros, pardals (gorriones) de un forat de la paret y que portave un muisonet al pic; li va tirá un cantal (pedra) y l’algarsa sen va aná volan en lo muisonet, que encara se movie, al pic, y se va detindre al tellat de enfront.
Lo niu estabe desfet, segur que los pares lo aburririen, y los tres muisonets que quedaben y que ya estaben de fora, pronte s’els mincharie l’algarsa o lo primé gat que passare per allí. Aisí que los va agarrá en la part del niu, agón estaben, y s’els va emportá a casa.
Al grané, ñabie un caisó que tenie una tiala de aram (alambre) per una part y una porta que se podie tancá. Per tots los atres cantons tenie fusta. Va ficá lo niu en los tres menudets dintre y los va tapa en un tros de tella y un drap damún.
No sabíe que donals de minchá, perque cuan se arrimabe, los tres al matéis tems, eisecaben lo cap y aubrien la boca, se notae que tenien fam, pero estaen be, ell los chulae y ells contestaben, piulán. Va agarrá una armela, es lo que tenie mes prop, la va chafá, la va remullá en aigua y li va llevá la pell, después va ficá una lateta de sardines, vuida y llimpia, en un poc de aigua y va escomensá a mastegá l’armela, fen una pasteta. Cuan ya ere casi sopa, va pillá una fulla de olivera y agarrán la pasteta de l’armela de mol poquetet, en mol poquetet, va escomensá a donali a cada muisonet, un poquet a tú, un poquet al atre, y al atre, ara un poquetet de aigua a cada un, y atre camí armela, y aisí, hasta que los animalets van fe les seues faenes, que los u va llimpia en un palillo, y se van quedá tranquils, fartets, los tres chuns, acachats, donanse caló.  Los va tapá en la tella y lo drap. Va tancá lo caisó en la hebilla. Y los va disá sols, hasta demá de matí.
Cuan se va despertá, se va eisecá a tota velosidat, eise dia no va fé perea, y sen va aná corren adal, a ver si se habien mort. Pero, alifara, cuan va llevá lo drap y la tella, al sentíl y veure la llum, tres cabets se van eisecá, al matéis tems, del niu, piulán, y en les boquetes ubiartes. Un atra armela y la mateisa faena que la nit de avans. Abais l’agüela venga cridá, “Luiset farás tart a la escola, venga baisa, tens les sopes al plat, que qué fas ai dal?”.
Cuan va veure farts als tres menudets, los va torná a tapá, y va tancá la porta del caisó y sen va aná a escola tot ilusionat, “mira que si consiguera que visqueren”.
Aquell día se va emporta un bon estiró de orelles y una palmetada a la ma en la regleta de fusta del siñó maestre, se notabe que lo seu cap estae a un atre puesto, en ve de pensá en los llibres.
No tos vull aburrí, armela va, armela ve, los muisonets van aná creisen y ya li contestaben cuan ell chulae; apenes escomensabe a ubrí la porta y lo sentien chulá, ya estaben los tres piulán.
Y va arrivá un día que cuan va aná a mirá lo niu, non va trová a cap, mich emplumats, estaen caminan p’el caisó. Y pronte van escomensá a volá. Tancae la porta del grané pa que no puchare la “Blanqueta” (la gata) y los soltabe, ells, ya minchaben sols, la armela mastegada  e inclus algún troset de pá. Volaen per tot lo grané hasta que el los chulae y enseguida acudien, se li posaen a les mans, li minchaben de la boca. Los ficae dintre del caisó y allí estaen tot lo tems, hasta que los tornae a soltá. Ñabie un parotet y dos femelletes
Tota la familia u sabie y se faen creus, cóm un crio tan menut habie pogut cria y domesticá a tres vileros.
Un día, lo Rubio, va portá a casa a un amic y li va voldre enseñá los muisonets, cóm volaen y cóm tornaen al caisó, pero se va disá la porta del grané ubiarta y la gata va puchá en ells. Cuan va soltá als muisonets, lo primé que va eisí, una femelleta, la mes cariñosa, zas, a la boca de la gata y ésta corrén capa la entrá a minchasela.
Los atres no habien tingut tems de eisí y se van salvá. Cuan va vindre lo Luiset y li van contá lo que habie pasat, lo crio se va posá a plorá, tot desconsolat, y, tot cabrechat, se va enfadá en son tio, pero este li va dí: “si te sentisco una paraula més, agarro los atres dos muisons y los u dono tamé a la gata”. Ere mol dur lo Rubio, ere mol dura la vida del sagal, pero mes dura habie segut la vida, bueno la mort, del tersé muisó.
Los atres dos van seguí vivin, hasta que Luiset, se va tindre que aná al seminarí. Los u va portá a un amic pa que los cuidare. Pero éste no tenie tems o ganes de cuidals, los va posá al balcó, dintre de una gavia (jaula) y los va disá la porta ubiarta. Los va voldre doná la llibertat y segúr que los va doná la mort. Estaen acostumbrats a tindre lo minchá dintre de la caisa, no a buscasel pel carré. Estaen acostumbrats a les persones, segur que se moririen de fam o en la boca de cualquier atre gat.”
Estaen acostumbrats a viure a una gavia, que pa ells ere d’or, y ya no sabien viure en llibertat, pos la seua llibertat estae dintre de un caisó.
Qui u vullgue entendreu que u entengue, penso que la charrada te la segua llisó, o per lo menos yo la u vech.
Después de tot lo Agüelo no ere tan cruel, ni tan ruin. Ni los demés veins de l’Aldea tampoc. Viviem en los animals, grasies a ells y tamé ells tenien una vida dura, y algúns, com les persones, vivien perque se minchaven a uns atres mes menuts. Ere la ley de la selva, dic de l’Aldea. Y tots la considerabem bona, no quedabe mes remei. Y grasies a ella van creise y seguí vivin, y ara, algúns, estem aquí, contautos estes “aventures”.
La vida, sí que ere dura, pero ñabíe que seguí vivín, per damún de tot.

Seguirá.....
Nota: Foto baisada de Internet.

Les olives 5

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-5.html

Les olives 5

-Bueno, “Sebeta”, a ver si se dedique a la faena, que se ensenegue, se ensenegue y les segües charrades son mes llargues que un testamen.
+Mira, menut, yo vach coneisen a la chen de esta paret y sé que a alguns veins los interese les coses qu’els contem, encara que siguen “aventures del agüelo Sebeta”.
-Mos habiem quedat anán al campo, me pareis que va dí que a la Carretera. Hala, pos a la faena.
La machoria de les oliveres de aquells tems de l’Aldea, eren grans, mol grans y velles, mol velles. Algunes soques (troncs) se habien ubiart en varios brasos (piaus) y cada bras ere com un albre independien, encara que estaen tots chuns y se cullien chuns.
Pan eisos albres faen falta unes escales mol grans. Les escales normals se portaen en los animals de una finca al atra. Pero les escales grans, a camins, ñabie que portales an costes, al muscle, de un campo al atre, inclus si eren mol, mol grans, se portaen entre dos homens. Caminán, caminán y sempre se arrivabe.
Ñabíe moltes oliveres que estaben plantades a la bora de les parets dels bancals. Algunes de estes parets eren mol altes. Part de la olivera, al está a la bora de la paret, donabe al bancal de abais, entonses a la altura de la paret, ñabie que afechili la altura de la olivera que si ere vella com ham dit avans, ere molta altura. Pa eisos casos se utilisaben les escales mol, mol grans, ya que eisa part del albre se cullie desde lo bancal de bais.
Natres soliem tindre dos o tres escales a la hora de cullí.
La escala se apoyabe, según la altura de la olivera, a una rama que se aubrire en forma de lletra uve, que tingueren prau forsa los dos brasos, pa sostindrela, y lo mes alt que se puguere. Un camí apoyada y comprobat que estae segura allí dal, se apretabe be an tiarra, y ara ya se podie escomensá a cullí, sempre desde abais per amun, perque aisina se veien milló les olives a contrallum. Com ademés del bras estirat, portaes lo gancho a la ma, abarcaes un tros llarc a cada costat de la escala.
A camíns, sobre tot cuan fae sol, algún cullidó, cuan arrivabe adal de la escala, com si estiguere a una predicadora (púlpito), escomensabe a cantá, normalmen jotes y los demés li faem lo coro. Unes atres voltes, algunes de les músiques que ñabie an aquells tems (la campanera, la violetera, clavelitos, soy minero y les de la radio).
A radio Tortosa y  a radio Alcañis, al michdia faen uns programes pa dedicá cansons. Natres, un poc mes tart, cuan van tindre radio, la posaem a eisa hora y mos agradaben les peses (cansons) que dedicaben. Les de Joselito, Molina, Duo Dinámico y totes les antigües.
Soliem cullí les olives en los ganchos, que eren uns tochos de menos de un metro, en un tochet a la part de dal (que serbie pa podé penchals als escalons de les escales, si algún camí cullies en les mans), y ademes pa agarrals milló. Cada u teníe lo seu, Se habíen acostumbrat a trevallá sempre en lo matéis.
A camins, cuan ñabie bona cullida y les olives estaben a raims, tamé se cullien en les mans, com si estares muñin.
“Espolsá les rames”: aquí la paraula espolsá té un atre sentit, encara que paregut, del de maure un mantel pa que caiguen les molletes del pá. Se li diebe a la operasió que se fae al pegá en lo gancho damun de les rames, sostovan les rames,  pa que caigueren les olives; com estaben madures, eisos golpes eren prau pa feles caure. Per aisó ñabie que doná los golpes, en prau forsa pa que caigueren les olives, pero no tan com pa trencá chits y fulles. Primé se donaben dos o tres golpes pa “espolsá” les olives lo mes posible y después ya se anabe cullín una a una, les olives que habíen quedat dels espolsons.
Tamé ñabíe uns ganchos mol llarcs que servien pa repasá, si se habíe quedat alguna oliva olvidada. O tamé pa cullí desde an tiarra, cuan no ñabie un atra faena que fé y se podíe achudá als que cullien en les escales.
Les batolles eren uns tochos mol llarcs, mes que los ganchos llarcs y se empleaben pa cullí, desde an tiarra, les rames altes, encara que la seua misió prinsipal ere repasá.
Les borrases eren com a llansols de lona, tame ne ñabie fetes de sacs ubiarts y cusits. Al final de cuan lo Luiset va aná a les olives, escomensaben a empleas unes borrases mol llargues fetes de red, com les que se empleaben pa pescá.
Les borrases se estenien davall de les oliveres pa replegá les olives que faen caure los cullidós. Se procuraen ficá pa que abarcaren cuan mes terreno milló y si lo albre ere mol gran, se anaen moven a medida que se anabe cullín. Es que, a causa de lo grans que eren les oliveres, casi mai ñabie prau borrases pa doná la volta completa al albre y u faem per parts. Si fae aire als cantons de les borrases se posaen pedres o terrosos, pa que no les moguere l'aire.
Ñabie añs que habíe entrat la mosca y habíe cucat la machoria de les olives, eise añ l’oli serie pichó; a diferansia dels añs en que les olives estaben sanes y madures, eisos añs a eisa tiarra se cullie lo milló oli del mon, per lo menos aisó dieben los llibres que estudiabem cuan yo era menut.
Cuan acabem esta charrada, cada camí que tos mincheu una oliva, o unteu un tros de pa en oli, tos enrecordareu del trevall que fa falta fe hasta que eisos alimens arriven a les vostres mans.

Seguirá.........



Contestán

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/contestan.html

Contestán

-Agüelo, ña algúns que me pareis que no mos entenen, vull di que, encara que mos ha llechit, se ha quedat en mirá les lletres no ha entrat dins.
+Chaic, chec, chic, aik, ña chen que sol mos llechis en los ulls del cap y entonses es mol difisil que mos entengue.
Natres no volem doná clases de gramática a ningú, l’únic que intentem es que vivensies que ham tingut, que los veins les puguen recordá, si les han viscut, y sino es aisí, que se les puguen imaginá.
-Mos atribuisen que u ham escrit en perfecto catalá, pero en faltes de ortografía.
+Faltes de ortografía, me imagino que ne tenim, sense voldre, pero ya diuen que “lo millo escrivien fa un borró”. Inclus diuen que hasta les faltes de ortografía les fem en catalá tamé. Yo me pregunto, si u llechís un Castellá, com ña mes paraules en castellá, mos podrá dí que lo escrit, está fet en perfecto Castellá, pero en faltes de ortografía?. Y si u llechís un gallego o un portugués, com tamé u entenen, mos dirán que está escrit en gallego o en portugués, pero en faltes de ortografía?. No mos aclarim chiquet, va a resultá que en la nostra forma de parlá, parlem, al matéis tems, un mun de llengües, sense habernos enterat.
-Home, no abuso que al final afechís que no per escriure mal se convertís en un atra llengüa.
+Lo que no saben es que realmen es un atra forma de parlá y lo que los pareis qu’el escribin mal es la particularidat de que cada poble parlem de una manera, y lo escribim EN LES NOSTRES FALTES DE ORTOGRAFÍA, perque cada un les escribim diferen. Pero yo los diría que lo més importan de un idioma es que servisque pa que la chen se comunico y aisó natres u ham conseguit, perque entre natres mos entenem perfectamen, en les nostres faltes de ortografía. Y que ademés de entendremos parlán, tamé mos entenem escribín. Que, de momen, no mos interese masa la gramática, que si mos donen tems, si avans no mos normalicen, ya u farem milló. Que sol escribim pa transmitimos esperiensies entre natre, esperiensies vitals, que ells, com mos llechisen en los ulls del cap y no en los del cor, no poden entendremos y que sol veuen lo de defora, les lletres, les faltes de ortografía.
Natres parlem de sentimens, de amor per una tiarra; per una forma de parlá, en moltes variantes; per una historia, SÍ, per una historia que es nostra; que, encara que no se hasque escrit, está ahí y que estes charrades no tenen atra pretensió que la de serví de recuerdo de aquells tems, als chovens que, grasies a Deu, no han tingut que pasá per eisos rostolls per eisos frets, per eises nesesidats, per aquella fam, encara que avui tinguen que viure en uns atres problemas que pa ells son tan crugos com aquells.
Per favó n’ols creem un problema mes per la forma de parlá, que no se enfrenton los nostres fills en los  fills d’ells. Que lo que van conseguí los nostres machós, la LLIBERTAT no la u trenquem ara en imposisions de un costat o del atre. Que, per lo menos, los disem algo que vallgue la pena, LA PAU.
Tením que agraí als administradós el habernos donat un blog p’al agüelo, es un honó que no mos mereisem, pero no los volem doná nosa (molestá), ahí ham disat un mún de añs de vida dura, un mún de vivensies, un mún de sentimens, eisos tots; p’al que vullgue llechí, sense obligá a ningú a feu. A lo llarc de estos dies de compañía, han vist a veins de esta paret torná a viure dies pasats; a fills comentán estes aventures en los pares, en los yayos; a yayos parlán en los seus nets, llechinlos estes aventures y afechín les seues personals. Aisó no te preu. Aisó es vida. Aisó es historia.
Y pa tot aisó ha servit una forma de parlá en faltes de ortografía que NO es lo catalá, per més que u digue quí u digue. Natres no mos sentim cataláns, ni parlem lo catalá. Perque ells u llechisen en los ulls de la gramática y natres u ham escrit en les lletres del cor.