¡A chugá!

¡A chugá!

Avui tos vach a contá un choc pals chiquets mes menudets de casa, de la familia. Me va fe enrecordá una cusina de Barselona, perque ella encara los u fa als seus nets. U va portá desde lo nostre terreno allí a Barselona. Te la meua edat més o menos, o sigue, si yo ya chugaba cuan era mol menudet, imagineutos de quins añs tos estic parlán, fa mes de sesanta.

Normalmén se chugue en los més menudets de la familia que com a mol, ne solen sé hasta sinc o sis, pero se pot chugá en un sol.
Casi sempre partisipae una persona gran que ere la que dirichie lo choc; en lo meu cas ere la meua agüela. En la forma de chugá se pareisie un poc al marro. Pero lo que tos dic yo se solie chugá dins de casa, mentres que lo marro se chugabe al carré.
Lo motivo del choc ere amagás.
Tos vach a posá tres maneres de chugal.

UNA: Intervenie la agüela, o una persona mes o menos gran y los chiquets que ñaguere.
La agüela se sentae a una cadira; un dels menuts la “pagae” y se posae, acachat en lo cap mirán cap a les faldetes de la agüela; en les mans se tapae los ulls y se apoyabe a les faldetes; los atres chiquets se ficaen al rogle dells. Entonses la agüela escomensae a pega, a poquetet, en les dos mans al mateis tems, a la esquena del que pagae y, portán lo ritmo en les mans pegán a la esquena, anae cantán:
Conillets amagats
que la llebre está a casa,
de nit y de día,
la santa conilla.
¡Conillets!, ¿esteu amagadets?”.

Los atres chiquets se habíen anat a amagás, per lo piso o per les habitasións que se habíen acordat avans de escomensá.
Cuan la agüela fae la pregunta, si algú no habíe tingut tems de amagás o no habíe trovat puesto, diebe “NO”; y la agüela tornae a escomensá a cantá y a donali palmaes a la esquena del que pagae.

“Conillets amagats
que la llebre está a casa,
de nit y de día,
la santa conilla.
¡Conillets!, ¿esteu amagadets?”.

Y aisina hasta que cuan fae la pregunta ya no contestae dingú; entonses lo menut anae a buscals y si ne trovae a algú y lo agarrae, a eise li tocae pagá. A los que no veie y corrén anaen a tocá a la agüela, estaen salvats.

DOS: Cuan sol ne ñabie un u dos chiquets pa chugá. La agüela o la persona que fae de agüela; se sentae, tancae los ulls y en les mans se donae palmaes a les garres, mentres cantae; y ere ella la que anae a buscá als amagats.

TRES: Cuan eren més chiquets o un poc mes granets, com en aquells tems no ñabie perill, se podíe chugá al carré. Cóm chalaem al veure amagas als menuts a les cocheres o detrás de les cortines de les portes. Les carreres del pagadó per lo carré detrás dels amagats eren pa enriuret.


A camins, algún menudet, ensenegat en amagás, no se donae cuenta y cuan la agüela preguntae ¿esteu amagadets? Ell contestae: "sí" y descubríe lo amagatall aon estae.

Unes atres voltes algún inosén se arrivae a amagá detrás de la cadira de la agüela.

Nota: lo choc está pensat pa chiquets mol menudets, entonses ña que sabé chugá en ells; y fe com si no los veres aon se han ficat; y que arrivon corrén a la cadira y se salvon, encara que sapies desde lo prime momen aon están o inclus encara que los veches; tens que disimulá.
La alifara que fan cuan se creuen que te han engañat y toquen la cadira es tan gran que tels mincharies.


Estic segur que mols de vatres au chugat a este choc o a algo paregut. Qué recuerdos més bons. Probeu a chugá ara en los més menuts, ya veureu que goch.


Que paseu un bon rato.!!!

Una historia posible 4, La Aldea del Catalá 1

Una historia posible 4,
La Aldea del Catalá 1.

Anem a la Aldea del Catalá. Aquí lo terme es gran y está dividit en condats, ducats y pareguts.
Al prinsipi part ere del rey de Aragó, part de algúns reys árabes y lo demés eren condats o ducats que uns camins pareisien independens y uns atres depenien del rey de Fransa.

Pero com ere tems de guiarres, los reys de Navarra y Aragó entraen a Fransa per la part de dal y en los seus soldats (miqueletes) asaltaen pobles de per allí, fenlos servidors seus y cobranlos contribusions; mentres lo rey de Fransa fae lo mateis en part de la Aldea del Catalá.

Al 1150 (1137) se van casá la reina Petronila de Aragó en Ramón Berenguer IV, conde de Barselona. Al contrat de casamén se ficae mol clá que lo reinat de Aragó seguirie sen lo prinsipal, y que lo novio sol entrae com a prínsipe. (Princeps)

reina Petronila de Aragó en Ramón Berenguer IV, conde de Barselona


Aisina u va entendre tot lo mon y se va mantindre mol tems y totes les conquistes que se faen, se faen en los soldats del reinat de Aragó, encara que tamé ñagueren soldats de uns atres termes; y pal reinat de Aragó. May va ñaure cap de problema an aquells añs.

Mes tart van fé un cambi (Tratat de Corbeil de 11/05/1258) lo rey de Fransa (Luis IX) se quedae en los pobles que lo rey de Aragó teníe a Fransa y lo rey de Aragó (Jaime I) los termes que lo rey de Fransa teníe a España (los condats de Ampurias, Barselona, Besalú, Cerdaña, Conflent, Gerona, Osona, Roselló y Urgel).

En la forma de parlá, va ocurrí paregut com a les demés aldees, encara que, al tindre lo terreno tan dividit, a cada puesto se parlae de una manera diferenta encara que al remat, com a tots los atres puestos, se entenien tots.

Barselona tenía port, se va convertí en lo port del reinat de Aragó, que nesesitae una eisida al mar; al roglan del port se va ana fen un siudat gran, mol gran y aprofitán eisa grandesa se van aná posán industries, fábriques y coses ofisials. Va aná guañán importansia en tots los sentits. Y se va aná emportan ofisines, algunes mol importantes com la sentral del Archivo de la Corona de Aragó, en tots los documens, los llibres y demés.

Y com es normal, a carrec de eise Archivo van posá a chen de aquella tiarra, per ejemplo a Próspero de Bofarull y familia (Manuel Bofarull Sartorio).

Al tindre tantes coses, va aná guañán en podé, en dinés y tamé en moltes ganes de sé gran, may habíe destacat, casi no teníe historia, pero, en cambi teníe tems pa podé preparala y fela al seu gust y ademés tenie chen pa preparau tot be y sino pa “comprala” pa que li apoyaren y li donaren la raó en tot lo que vullguere fe.

Y ara, aquí ve la importansia de los “posibles”; de alló que parlabem al prinsipi. Ya vam dí que les persones tenim un tems controlat, con a mol podrem viure sen añs y en eise tems es aon se poden maure los nostres “posibles”. Pero la Aldea del Catalá, com a poble, te tot lo tems del mon pa fes la seua historia; pa fabricás lo seu “posible”; y, pasán lo tems, podés creure que eise “posible” va pasá aisina com ells diuen, com ells volen; encara que pa conseguiu tinguen que manipulá la historia y falsechá lo que en realidat va pasá.

Tenen sort, están units, y, una generasió, detrás del atra, han trevallat, trevallen pa conseguí los seus fins. Se han inventat unes palaures que pan ells son sagraes: cataluña, paisos catalans y lo catalá.
Per si los faltae algo, als radés tems ha entrat en estos trevalls la política y aprofitanse de que tenen molta chen, mols vots, han seguit espentán pa aná conseguín, mes influansia, mes podé; perque los seus vots valen mol y u han sabut aprofitá.

En esta manera de portás, tamé ha influit una espesial envecha, que cada camí se ha anat fen mes gran, dels que ells creuen los seus enemics, lo reinat de Castilla y per ende tot lo que ella represente actualment, lo que quede de España, lleván lo que ells consideren los paisos catalans; la historia que te España, la seua cultura y sobre tot lo castellá. Contra éste la manía ya es total.

Seguirá........

Una historia posible 5. La Aldea del Catalá 2

Una historia posible 5. La Aldea del Catalá 2

Una historia posible 5. La Aldea del Catalá 2


En esta preparasió del seu “posible”; porten mol tems; ya que aisó nols importe, tenen tot lo tems del mon; y podem comentá algunes coses. Estic segur que moltes atres no mos enterarem may de elles; ya que u saben fe mol bé.
Aprofitanse de la seua importansia han anat ficán, aquelles palaures que han dit avans; y, de momén, ya han coseguit que la chen les considero normals. Aisí, ara; ya ningú se asuste si escolte parlá de “la corona Catalano-Aragonesa”, de “los Paisos Catalans” y del “Catalá” com un idioma dominadó que se parle a mols puestos.
No es verdat cap de les tres coses; pero ya tot lo mon u veu normal: y pense: “no es verdat y com no es verdat diseulos está, no u conseguirán”, pero SÍ que u van conseguín, sol teniu que donautos una volta per la ¿enciclopedia? Wikipedia, allí donen com a “ofisials” (com si foren verdat) totes eises coses que esta chen se va inventán y que los demés los u consentim.
Aneu veen, poc a poc; un “posible” va sen considerat como si en realidat aguere pasat; ya tos u había dit que lo tems fa milacres.
Cuan Jaime I va conquistá Valensia, va porta chen pa aná repoblán los terrenos que los anae guañan als árabes. Eisa chen ere de Aragó, Navarra, Castellana y uns poquets, no arrivaen al diau per sen, dels actuals catalans; com lo Rey ere mol honrat y, aisí u volie pareise; tot este negosi lo va fe escriure a un llibre que se li diebe “Del Repartimén” y alli estae escrit a quí li habíe donat cada tros de tiarra y de aon veníe eisa persona. Tot escrit, tot legalisat, tot ben fet.
Pos va arrivá lo siñó Bofarull, bueno no se mereis lo de siñó encara que allí, a la seua tiarra, li van fe un agraimén y la seua foto presidis lo Archivo; anaem dien que Bofarull, encarregat del Archivo de la Corona de Aragó, al 1847, com los del “posible” volien demostrá la influansia dels catalans en Valensia, y del Catalá en lo Valensiá, va fe un llibre nau “Del Repartimén”, del vell habíe tachat los noms que no eren catalans y aisí apareisie que la machoria dels repoblados de Valensia eren catalans y en ells habien portat la forma de parlá catalana, demostrán de eisa manera que lo valensiá ere fill del catalá. Asó u va fé lo home encarregat de guardá, pero sense tocals, los llibres de la Historia. ¿Cuáns cambis y falsificasions mes, no ne farie?. Cla tot per una bona causa, conseguí un imposible, o sigue que un “posible” se tornare en real, en verdat.
Quina casualidat; tamé va desapareise lo testamén de Jaime I, guardat al mateis Archivo, (legajo 758) que esclarie los termes de los reinats de Aragó, Valensia y Mallorca y del condat de Barselona.
No sol van sé eises les coses rares que han pasat en la historia de esta tiarra. Podriem parlá del supost “llibre dels feyts d’armes de Catalunya”, considerat mol tems com un testigo de la literatura catalana medieval. Lo seu autó Joan Gaspar Roig Jalpi (1624-1691) asegurae que lo llibre que, ell habíe escrit al sigle XVII, ere una copia de un de 1420 escrit per Bernard Boadas. Eise llibre se va usá mol tems pa contá la historia de la patria catalana, hasta que a 1948 lo medievaliste y llingüiste Miquel Coll Alenton, va demostrá que ere falso, que se u habíe inventat tot, com lo agüelo “Sebeta” u fa a camins.
Cuan volen parlá de la antigüedat del catalá se referisen a coses del valensiá, perque ells diuen que lo valensiá es catalá. Y de aisó se aprofiten pa intentá demostrá lo tems que fa que se parle catalá, pero aon se apoyen es en lo Valensiá, que éste sí que té tanta vellés, més que lo catalá.
Cuan volen parlá de literatura catalana antigüa, se referisen als llibres y als autors valensians antics, perque lo valensiá, pan ells no existis, es catalá.
Nesesitaen una historia y entonses se la han inventat, de un “posible” han fet una realidat. Se han imaginat que cuan lo casamén de Petronila, no va sé lo gran (lo reinat) lo que va achuní al menut (al condat); sino que va sé al ravés que lo condat li va doná llum al reinat y, desde eise momén, lo nom va cambiá y ara ere la corona Catalano-Aragonesa. Y aisí seguím.
An aquells tems may se va discutí estos tratamens, hasta los soldats, los almogávars, cuan escomensaen a luchá cridaben lo nom de “Aragó”, “Aragó” y a tots los puestos y a tots los tratats sol apareisie lo nom de Aragó. Encara que tinguere un port a Barselona.

Seguirá.......

Consiliasió familiá y 2

Consiliasió familiá y 2, Luis Arrufat, agüelo sebeta

Consiliasió familiá y 2

La verdat es que, com cada un de vatres, hay tengut la milló familia del mon; yo sol, no haguera pogut fe les coses que hay fet y de la manera que les hay fet.
Cuan teniem un mort, matat; ahí se habíe acabat lo horari; lo jefe nostre ere la investigasió; no ñabie hores, ni nits, ni minchaes; eises coses se faen cuan se podien o cuan no ñabie més remei, perque lo cansamén ere tan gran que ya no ñabíe cos que lo aguantare. En eisos casos faem turnos, pa aná a descansá unes hores y a seguí.
Si tot anae be, yo a les dotse men anaba a buscá a la chiqueta a la escola; estae a sinc minuts del trevall; la disaba a casa; a tres minuts de la escola; y tornaba al trevall; a vuit minuts de la casa;  hasta la hora de eisí. May ningú me va dí res, prau hores faya de nit; y tampoc, may me va dí dingú que les descansara algún día. La verdat es que si algún camí tenies que arrivá tart perque algún dels menuts estae malal, tu cridaes, u dies y ya estae lo permis donat. Ere un “do ut des”, que vol dí “yo te dono cuan me nesesites, pa que tú me u donos, me u tornos, cuan u nesesita yo”.
Com hay dit més a dal; teniem la sort de que los sogres, vivien a la mateisa casa que natres, uns pisos més a bais. Algúns camins; pocs, pero algúns; cuan se arrimaen les dotse y me ere imposible aná a buscá la chiqueta, cridaba a ma sogra; una dona maravillosa, sempre disposta a tot per achudamos; y ella, encara que fore posanse un abrigo damún de la bata de casa, baisae y replegae a la menudeta.
Es verdat que lo está los sogres a bais, mos donae molta tranquilidat; a part de que la meua dona, tenie la tarde lliure; vull dí que no trevallae fora de casa; que prau li quedae dintre de ella, per totes les coses que vatres sabeu que demane una casa en dos chiquets.
Per tot aisó que hay esplicat hasta ara, puc repetí que vach tindre la sort de tindre la familia que tenía; los chics, a lo milló presisamén per les preses de la vida, per lo “torroll” que ere la nostra vida; se van adaptá de maravilla; clá que los achudaba, clá que los controlaba; pero ells se van ana crian de acord a les obligasions que tenien los seus pares; entonses, cuan yo tenía tems, o cuan arrivaba per de nit, encara que ya estaren dormits, los miraba los debers, los estudis y al matí siguien, mentres se vestien, se rentaen y desdichunaem, anaem repasan les coses; si alguna ere mol enrevesada la repasaem al fin de semana.
Fach memoria y no me enrecordo que may los fallarem, per lo menos que mos donarem cuenta de que los fallaem; cuan se presentae lo problema, li buscaem una solusió y aisí va aná pasán la vida y los añs.
Per qué ting que tindre unes hores determinades pa está en los chics, si a lo milló a eises hores no los fach falta y me nesesiten a uns atres momens?. Per aisó, ara mirán cap a tras, la verdat, no trovo en falta no haber tingut tems pa la “consiliasió familiá”. No lo vach nesesita en tot lo apurat que anaba a dies. Que me alegro que ara tingau mes hores pa está en la vostra familia. Pero aquells tems eren diferens y mols camins, si una cosa no la coneises, no la pots voldre, no la trobes en falta.
Cuan los chics van aná creisen, a mi me va doná per estudiá “dret” y en mols sacrifisis, en mols añs, vach conseguí fé la carrera de abogat, entonses, estudiaba per denit, hasta que no podia més y me entrae la son. Vach fé eisa carrera, pero dos motivos, primé: perque u creia nesesari pa lo meu trevall; intentá sabé casi lo mateis que lo abogat que venie a defendre als detenguts; y segundo: per si un día algún dels meus fills volie fé la mateisa carrera, podeli achuda. Aisí va pasá; lo meu fill va voldre estudiá “dret”; algún camí, dinán, parlaem de alguna llisó, pero sol u comentaem; com podiem parlá de fútbol o de política. Los dos, a lo milló per la manera en que habien crescut, van sé prau pa ells mateisos; casi may van demaná consells, que a lo pichó yo no los u aguera sabut doná. Los pares no u sabem tot, encara que algúns fills u penson aisina.
Tampoc les persones machós u sabem tot; tenim molta esperiansia, per lo mol tems que han pasat a este mon; pero res més; sol som uns chovens, a uns cosos vells, en moltes esperiansies detrás; pero mos podem equivocá, en realidat mos equivoquem mols camins, com les demés persones, chovens o velles, de este mon.

Preparat pa viachá:
Desde lo primé momén que vach agarrá lo trevall de polisía, sabía que, a cualquier momén; cualquier día, o nit; me podien cridá pa trevallá o pa tindre que viachá. 
Entonses, desde menut, desde que estaba al seminari, tenie fet un papé en una llista de tot lo que me tenía que endú al marchá de viache; ña que tindre en cuenta de que yo anaba y venia al seminari, tres camins cada añ y algúns añs hasta cuatre; pa nadal, pa semana santa, pa escomensá lo curs, y pa los campamens. Eisa mateisa llista, la vach aná adaptán a cada momén de la meua vida. 
Cuan vach arrivá a Teruel me va aná mol bé; pa cuan me enviaben a reforsá a uns atres puestos que fae falta chen. 
A Saragosa, tamé eisiem a reforsá a uns atres puestos, sobre tot a les fronteres y al Nort, a les Vascongaes. Pero sobre tot cuan més eisiem eren uns viaches de poc tems, pocs dies, cuan ere nesesari per una investigasió. Lo famos papé en la llista de coses pa eisí, ara ere més menut: una bosa de deport, en una muda, dos camises, la bosa de aseo y la tarjeta de crédit. Com eren mol normals eisos viaches; eises eisides, encara que pugueres torná lo mateis día que ten anaes; la bosa sempre anae en tú. Se tardae sinc minuts en preparala. Pillala y torná corrén a la ofisina, pa eisí disparats.
Tot asó ere tan normal en lo nostre trevall que no u trovaem raro, com tos pot pareise a vatres. Cada trevall te les seues característiques, les seues ventaches y los seus inconveniens. Y yo habíe agarrat éste.
Espero haber aclarit les vostres dudes y les  preguntes que me vau fé sobre este tema. Sino, ya sabeu que lo agüelo “Sebeta” sempre está preparat pa contestautos; com sempre, mentres trevallae, va está dispost a eisí de casa, encara que fore, de nit; o de viache, fore la hora que fore y tinguere que aná aon tinguere que aná. Tot lo nesesarí pa serví al siudadá que li pagae. Y aisí son la machoria dels polisies de este país.

FIN.

Ermitañs, Heredés

Ermitañs, Heredés.

Parlán dels eremites y dels ermitañs, cuan a anat pasán lo tems, an eisit una espesie de persones que pareisen heredés, seguidós de uns, dels atres, dels dos o de capa dels dos; yo qué sé.
Per qué dic aisó? Ara tos u esplico.
Han cambiat los desiarts, les coves, les capelles, per pisos entre la chen, se note que nesesitaen la caloreta dels demés, que se cansaen de está sols, pero se an portat algunes costums.
Una es la de seguí practicán resiaptes de productos naturals, en mol bons resultats. Fiquen a una copa gran; un mun de trosets de neu chelada; un chorro de un licor destilat de sibá y de les llaos del chinebre, per aisó li diuen chinebra; fican un poquet mes, fican; y después un chorro de aigua en foraets.

Chinebre, chinebra, ginebre, ginebra, licor, destilat




Están tan bochos que ara a camins hasta li posen rodalles o trossets de pepino, sí, pepino, de eise del hort. Seguisen estudián, espirementán. Están bochos.
La verdat es que lo remei te bons resultats; la resiapta es bona; si los veus avans y después de habersen pres dos o tres copes; los ulls los relluisen y pareisen més animats, encara que van entropesán en tot lo que troven o a voltes sense trovas res.
Seguisen sen religiosos, perque inclus cuan fumen; ya que fumen casi tots, per aiso a voltes los diuen que están fumats; a camins se posen al papé de fumá unes fulles de una planta que se li diu Virgen María, o María Santísima, o sol “maría”; que ya no me aclarisco; perque ells u tenen com a mol secret. Ya sabeu cóm eren de solitaris los seus antepasats.
Son un poc espesials en lo seu espiacte, casi tots porten barba, pero ya no una barba desarreglá com les que portaen los ermitañs; estos la porten mes presumida un troset al sentro de la barba, chustet damún de la gola, com Búfalo Bill; una cosa testimonial; com si no vullgueren que se notare, pero ahí la porten; a camins, cuan fan com si estaren pensán, hasta se toquen lo troset de barba, com pa feli compañía en los dits; com está tan solet.
Ah! y que tos diré dels pantalóns, van com si foren rustics, alguns camins en vaqueros esgarrats; ah! pero son esgarrats de fábrica; no tos cregau que son de haberse enganchát en cap de rama, en cap de romiguera, al pasechá mentres mediten. Éstos son mes espesials, solen meditá en una copa a la má; plena claro del mejunje del que han parlat un poc més amún.
Se alimenten de algo paregut a com se alimentaen los atres ermitañs, en trosets, tallats mol menuts pa no atragantás, de les cuises y les espales de uns jabalins domesticats, als que los diuen gorrinos; ficaes en sal y disaes secá; ya veu casi en dichuni. A camins fan guisos en unes arrails gordes que eisen a unes plantes que lis diuen pataqueres. Cuan eren menuts y encara no tenien aisó de la virgen “maría”, algún camí, cuan no tenien tabaco, se fumaen les fulles de les pataqueres.
Y claro seguisen replegán lo que los done lo campo, robellóns, frutes de totes les clases, olives, armeles y llaos de sembrats plantats als bancals.
Tenen una habilidat espesial pa fe poesies, teatro, cansons y escriure llibres. Es la inspirasió que los donen los sigarros espesials y les copes grans, si están plenes milló.
Ya ne ting guipat a un, que pa disimulá se fa dí “ermitañ”, pa que no lo relasionon en los “heredés”, mol majo y mol aprofitat. En los rades tems se ha posat a trevallá, je je je, en algo, mol espiritual que li diuen política. Si sabere la fama que tenen los politics, segú que no u aguere fet. Li anirie milló de escritó, aisó si que u domine bé; lo que pase es que de eise trevall avui no se pot viure y menos si u fas en “chapurriau” com, inosen!, u fa ell. Eisa forma de parlá, avui, té masa enemics.
PART SERIA:
A voltes l’agüelo te alguna idea que com es tan alcahuet no pot disá de dila y mes aprofitán que li u disen escriure a esta paret.
A ver si a algún industrial, algún ric, inclus algún politic li agrae la idea y portem trevall a esta tiarra nostra.
Después de escriure la charrada de adal, se me a ocurrit que se podrie ficá una destilería de licors aquí al Matarraña.
Tenim  aigua, tenim llaós de totes les clases que fan falta: sibá, blat, senteno, panís,….. Tenim chinebres a tots los termes, les seues llaós se piarden, les podriem replegá y aprofitales. Donariem trevall no sol a la chen que trevallare a la destilería, sino tamé als que anaren a replegá les llaós, als fustes, als ferres, … a cuanta chen.
Inclus podriem donali un gust espesial chunin, als estupendos chinebres de esta tiarra, lo gust dels llidons que tamé se crien aquí, aisó serie una novedat, y mos farie tindre una chinebra o un wisky espesial en un gust espesial. La materia prima la tenim, puestos tamé, chen disposta a trevallá, desde llugo, a tots los pobles.
Ah! y aisó portarie uns atres coses, farie falta vidre, carratells, obres, …. Tos u imagineu, u tenim tot, sol mos fa falta un home que dono lo pas aván y que isquen eisos dinés que alguns tenen amagats davall de la rechola.
Ñaurie que estudiá les diferentes clases de chinebres que tenim, a ver quines llaos eren les mes bones, o inclus mesclales pa donali eie gustet particulá de la chinebra del matarraña.
Y seguin estudián. Ñaurie que mirá si servien les llaos de les sabines, que son mol paregudes.
Mes trevall pa mes chen, a estudiá y esperimentá.
Mira que si de esta paret eisire una idea aisina y se puguere fé.
Enrecordeuton que tot lo de este terreno te un gust espesial, lo gust que li done la nostra tiarra, ademés tenim ilusió y chen chove pa tirá per aván.

FIN.

Prinsipis 11

Prinsipis 11

Als pocs mesos de está a Saragosa, mos va naise la chiqueta, ya teniem la parelleta. Ya ne erem cuatre a la familia.
Mentres habia estat a Teruel, habia fet alguns escrits a la Jefatura de Saragosa, per aisó cuan vach arrivá alli al 1980, ya me coneisien un poc y me van destiná a la Brigada Criminal, al Grupo segundo.
An aquells añs a la Brigada de Saragosa, ñabie sinc grupos. Cada día n’estae un de guardia y se fae carrec de tot lo que entrare en eises 24 hores, de día y de nit. Tenien que investigá tot lo que pasare a eises hores.
Lo primé día que van eisí per denit, van aná a visitá a un club. Van entrá y yo, pensán que anaem a trevallá, me vach queda a la porta, pa vichilá. Los atres van entrá dintre y se van posá a parla en les chiques que estaen allí y hasta van demaná una copa.
Luiset a la porta, Inosén, ells prenen la copa, de cuan en cuan miraen cap a la porta y a mi me pareisie que hasta s’enrien un poc. Al poc se me va arrimá lo jefe de grupo y me va di que no fae falta que me quedara a la porta, que an aquells puestos anaen a parlá en les chiques, per si tenien alguna notisia relasionada en les investigasions que portaem. Y que les chiques eren amigues nostres de fae mol tems. Elles y ells se van enriure un poquet y Luiset va dependre una cosa mes. Al sé exseminariste les “chiques” me van posá lo mote de “jesuita” y, desde entonses, aisina me dieben. Al remat mos van fe amics en moltes de les “chiques” que tenien eise trevall, la machoria tenie una “historia” detrás y moltes se “confesaen” en l’agüelo “Sebeta”. Algunes eren unes desgrasiades y n’ols habie quedat més remei que “trevallá” an aisó; unes atres, sobre tot sudamericanes, chiques presioses,  u faen pa pagás los estudis; e inclus ñabie algunes, les menos, que estaen allí perque volien, los agradae.
Van tindre investigasions importantes, atracos, morts, secuestros (lo més importan lo de Enrique Castro “Quini”) y mol trevall. Tamé desgrasies, se va morí lo Jefe de Grupo de un tumor serebral.
Al 1982, los grans Jefes de Madrit, van pensá que serie milló que, en ve de trevallá en turno de guardies; que cada grupo se fare carrec de una materia: drogues, estafes, atracos robos y homicidios. A natres mos van tocá Homicidios, per aisó erem lo Grupo 2, y teniem com espesialidat los homicidios. Ara entendreu lo nom de la serie de TV: “Grupo 2, Homicidios”. Mos faem carrec, tots los dies del añ, de: tots los morts que ñabie a Saragosa y a camins algún raro de Teruel y de Huesca; les violasions y tot lo referit a violensia contra les dones; les desaparisions y fugues de casa; les ferides; los secuestros y les estorsions.
La ley d’els grans números, la estadística, mos diu que cada añ, ña un mort (matat, diem natres), per homicidio, per cada sen mil persones, entonses si a Saragosa ñabie siat sens mil habitans, al cap d’el añ ñaurie siat morts matats. Un añ podien ñaure diau, y al añ siguien cuatre, pero lo terme mich ere eise, siat per añ.
Asó ere a part de les morts naturals, per enfermedat, acsidens, y suicidios. De eisos ne teniem, aproximadamen dos cada tres dies. Natres soliem aná a tots los morts, perque mai sabies la verdat de una mort, hasta que no veies lo cos mort. Entonses si feu cuentes, uns dosens morts cada añ, en vin añs que hay estat a eise grupo mos donará un número entres tres y cuatre mil morts que porto a la meua mochila, a la meua esquena.
Sé que tot aso a vatres tos fa eisí un mun de preguntes que tos agradarie fem. A ver si algún camí tenim tems, preparem una reunió y puc intentá contestales. Algunes me les han fet estos dies a les entrevistes que me han fet pa T.V., ABC, Super Tele y El Pais, de momen.
Lo número de morts matats se arrime al sen vuitanta, perque vach está tretse añs com inspector de eise grupo; después sinc com a Jefe de Grupo y al final uns atres sinc, com a Jefe de Secsió, portán los grupos de Homicidios, Atracos, Menuts, Servisio de Atensió a la Dona (S.A.M.) y Unidat Adscrita als Chusgats.
En eise tems hay conegut un mun de Jefes dels Chusgats, Forenses, Dotos, periodistes, polisies, guardia sivils, y polisies munisipals de España.
Desde sempre hay tingut un defiacte o una virtut. Alguns dels casos que me van tocá investigá, cuan, denit me chitaba, avans de dormim, igual que fach ara en vatres, al meu cap, convertia lo cas en una espesie de noviala (fabulaba).
Y ensomián, ensomián, me quedaba dormit.

Seguirá.......

Prinsipis 9

Prinsipis 9

Va aná a casa y li u va dí a sa mare; an aquells ulls cansats, allí dintre; mol al fondo; per un momén mol curtet se va torna a veure una llumeneta de satisfacsió; pero aquells ulls ya estaen agotats. Lo seu fill, polisia secreta; lo fill de una sirvienta, POLISIA; l’Aldea podie presumí de que tenie un veí que ere polisía secreta, y ese veí ere lo seu fill. Tots los sufrimens, totes les ferides, totes les crostes, encara que sol fore per aisó, habien vallgut la pena.
Tot habíe vallgut la pena, lo seminari, la formasió que me habien donat, lo magisterio, la venta del cuadro, la pintura, los pastels, les teronches, los viaches en tranvia, lo profesó, los mensajes en les pinses de la roba, lo cine, les mans agarraes, lo bocadillo de calamars, la marededeu del Pilá, “oh! Cuore”, “ella vá”, la plasa de Santo Domingo, los plans, los futuros fills, los besets, los renecs de son pare y les achudes de sa mare.
Deu aprete pero no ofegue.
Tots los dies is lo sol.
Después de la nit, sempre ve lo día.
Se acabae 1970 y escomensae 1971.
Lo un de febré, va escomensá la escola de Polisía, mos van doná vacasions pa semana santa, lo un de mach se va acabá y lo un de chuñ me incorporaba a la comisaría de Teruel.
En eisos menos de tres mesos, a un chic “normal” (¿tos enrecordeu?) lo habien convertit en un POLISÍA. Habiem tirat veintisinc tiros en una pistola que no seríe la que me donarien al arrivá a la comisaría. Había fet una única clase de defensa personal, perque lo gimnasio de la escola de polisía estae en obres.
Los retós de aquells tems no son los de ara; tampoc los polisies; ara están tres añs tancats a una academia y después están un añ mes de práctiques, acompañán als veteranos.
Los tems han cambiat, pa milló.
Cuan lo Luiset va arrivá a la escola de Madrit lo día un de febré li van dí que tindrien escolá per de matí, y estudio per la tarde. Lo primé día de escola al chove no li va convensí, alló ere més de lo mateis, més dret (derecho) y coses paregudes, pero de la práctica res. Y’al coneiseu; es un poc raro; bueno raro tampoc; un poc espesial, aisó sí.
Al día siguien ya lo teniu a la comisaría de Chamberí, que ere la que perteneisie al carré aon tenie la pensió de Madrit. No tos cregau que se conforme en cualquier cosa, pregunte p’el Comisari Jefe. (An aquells tems un Comisarí ere una personalidat, algú mol importán.)
“A ver, que vol vusté?”, “miro soc un aspirán a Polisía, estic a la escola, pero aisó no me convensís, yo me hay fet polisía pa trevallá no pa fem abogat, si vuste me dise, m’agradirie aná en los compañs al carré, en los que mes trevallon.” No se u va pensá: “esta nit a les diau, aquí, presentos al Jefe de la nit”.
Ya teniu al pintó de brocha gorda en dos compañs, de eisos del quixal tort (colmillo retorcido), pasechán, caminán per los carres de Madrit, patrullán la siudat, aplanán adoquíns. (No ñabie coches pa tots.)
Lo primé día, yo me pensaba que, en tindre ganes de trevallá, ñaurie prau, pos no; lo jefe de la nit, “a ver menut agon tens lo papé?”. Yo, “qué papé?”. Ell, “home si parem algú o tením trevall, aon anotarás les coses?”. Yo, “Val”.
Segundo día, bueno segunda nit; lo jefe, “a ver lo papé”. Yo, conten, “aquí porto esta llibreteta y ademés, encara que no me u va dí, tamé tinc bolígrafo”. Me acavaba de pasá de listo. Inosén. Ell, “y la llintiarna?, perque si anem per un carre sense llum, no i veurás”.
Tersera nit. Ell, “ya tens tot lo equipo?,” yo, en respeto, en humildat, en obediansia, “crec que sí, me pareis que u tinc tot.”
Me van enseñá a cridá al sereno. (An aquells tems encara ñabie serenos, mols serenos.) A demaná documentasions. A rechirá a la chen. Y tamé picardies. No to les puc contá, sino asó pareiserie lo quijote. Bueno, sí, ton vach a contá una.
An aquells tems les maquinetes del millón, de tragaboles, que tenien los bars, tenien que está apagades desde les dotse de la nit. Sino, denunsia y multa. Y Claro eises multes eren un chustificán del trevall dels polisies que eisien per de nit, cuan no ñabie coses mes importantes que investigá.
Entonses, anem p’el carre mirán los bars. Este u té tot apagat. Hom! este atre te la máquina ensesa. “Luiset: entrá y posat a chugá”. Lo menut, ell sol, entrae al bar, sen anave cap a la máquina, li ficae un duro y escomensae a chugá. Als sinc minutos los dos del quixal tort, entraen, Polisia, la documentasió del bar y de la máquina. Aquí la tenen. U sentim mol li tenim que denunsiá per tindre la maquineta ensesa y funsionán. Per favó que no me hay enrecordat. No res, No res, denunsiat ah! y dónoli lo duro a eise chove que está chugán, ell no te la culpa de que vuste sigue un descuidat.
Ya ne habie caigut un. A busca mes casera, y aisí hasta que faem dos o tres denunsies. Después les repartiem p’als dies que no teniem atre trevall y aisí tots los dies teniem algún papé pa chustificá lo trevall de la nit.
Ara tot a cambiat. No se pot piarde tems en estes tonteries, ña trevalls mol importans tots los dies.
Y aisí se van pasá les nits, los dies y los tres mesos de escola.
La radera nit, los vach invitá a una copa. Cuan mos van despedí, yo diría que aquells homens durs tenien pena de que s’els anare lo aprendís. “Aon vas destinat?”, “com hay estat en vatres, apenes hay pogut estudiá, les notes no han segut masa bones, pero hay aprobat, hay demanat Teruel, que es la meua provinsiá y me l’han donat”. “Mirá a una siudat menuda com Teruel, los delincuens te arrivaran casi tots per la estasió del tren o la estasió del autobús, no les disos de vichilá”. Bons amics, bon consell, no lo vach olvidá may y me va aná be.

Seguirá......