Lo niu

Lo niu.
Lo niu

Después de la gran troná, va ñaure un tems que a l’Aldea ñabie un grapat de muixons, los que habíen quedat cuan se van acabá los trons y los rellámpecs y n’ols va tocá aná a fe la nova mili. Pichó va sé los que van tindre que buscá una atre terme o un atre país pa fe niu y a uns atres als que lo gobiarn los va ficá tancats dintre de uns nius als que tamé s’els diebe presons y grasies que nols van posá daván de uns uniformes en escopetes que escupien bales y los enviaben a volá al sial o a pudrís al infiarn.

Com se habíe acabat casi tot lo minchá, los animalets se manteníen en lo que podíen, a camins pasán molta fam, pero, per lo menos, ñabie pau y cada u al seu niu, lo qui tenie sort de tindrel, fae lo que podíe.

Se habíen aprofitat tots los puestos que estáen lliures, algúns van tindre sort y lo seu niu no habíe quedat masa chafat.

Se buscáen grans y llaos a tots los puestos posibles, cada un a on podíe, inclús sembrán los bancals mes estrets y curts, pero no ñabie un atre remei.

Los més pobres, que nols habíen quedat muisons grans y ni siquiera un niu vell o los habíen fet eisí d’ell, habíen fet niu a cualquier forat de cualquier paret. Allí habíen amuntonat la poca brosa que habíe quedat y que ells habíen pogut replegá. Y en aisó, molta voluntat y algo de cariño van conseguí fe un niu, encara que fore un poc destartalat. Sense llum, ni siquiera del carré, en una oscuridat total, pero per lo menos, cuan plovíe no se remulláen y los seus muixonets no pasáen masa fret, perque estáen tots apretaets. Pareisien vileros, simples pardalets.

Tamé va ñaure alguns sortuts que la seua rasa teníe plumes blaves y eisos van podé seguí vivin davall dels rafecs dels tellats, en uns nius naus encara que fore en puestos vells, pero ells estáen ben abrigats y cada camí que se asomáen a la finestra del niu tenien vistes al carré. Si los miráes be pareisien orinetes o avions.

Y pa acabá, estáen los que habíen guañat o que habíen tingut antepasats en mols dinés, eisos van recuperá los seus nius al amparo de parets de pedra, sense alchés ni simén. Algúns a la sombra de la paret de la iglesia, als grans forats que ñabíe a les parts altes, que teníen unes vistes estupendes, bona ventilasió y hasta dos entráes pa lo mateis niu. Eren los coloms y les falsilles del poble. Miráen als atres animalets desde dal.

Ñabíe mols enemics, sobre tots uns muisons més grans que fáen los nius als albres del voltán de la aldea y que estáen mol despiarts per si los vileros se descuidáen. A alguns puestos los dieben algarses, a uns atres fam, fret, chal, mala cullida, falta de aigua, caló, pobresa, deudes, pedregáes y mil noms més.

En esta situasió se va viure uns añs. Conserván lo niu un añ detrás del atre, en la milló maroteta y lo milló parotet. Com podíen y cuan podíen anáen millorán lo niu, tapán los foraets minuts y les bades que eisien, en lo que podíen. Procurán portá cada día minchá, encara que fore poc, als muixonets. No ñabíe pares com eisos, habíen nascut en la nesesidat y en ella vivíen, sense disá en cap momén de enseñals als menudets qué ere la vida y cóm teníen que portás en ella. Si podíen se afanáen en busca sempre una llana o un fil més que portá a casa y que fare un poc de manta pa pasá menos fret.

Los muixonets menuts van tindre la sort de veure lo mon, per primé camí, al asomás al forat del carré y, pasán lo tems, a fe lo primé vol y dependre a volá. Per aisó eise niu, encara que la vida los portare mol llun, encara que un día lo tingueren que disá, ya no lo olvidaríen may. Sempre seríe lo seu niu y sempre voldríen torná an ell, inclus pa morís; sobre tot cuan arrivare eise día o eisa nit.

Pasán los añs, encara que tingueren una vida nova, un niu nau, inclús a un forat milló, a una paret més forta, may olvidaríen aquell forat mal fet, desd’el que, la primera volta, van descubrí la llum y que ñabíe més coses que la oscuridat y la fredó de dintre de aquella paret vella, pero allí habíen nascut, allí habíen conegut a sons pares, als seus chermanets y desde allí habíen eixit pa coneise uns atres nius, la aldea y unes atres aldees. Pero eise sempre será lo seu niu y sempre estará allí.

Ña voltes que la sort, la mala sort, vol que lo teu niu cambio de muisons, cambio de ales, de plumes, de mans y a tú ya no te dison entrá. Ells no saben que ña algo que no te podrán furtá, que aquell niu sempre será lo teu, encara que sigue de uns atres y los teus recuerdos, eisos dingú t’els podrá llevá. Sol pensá en aisó se me posen les plumes y los plumons de punta.

Algúns camins, cuan tancáe los ulls y aprofitáe pa mirá cap a dintre d’ell, sempre trováe lo recuerdo de aquell niu y encara que sol fore veurel desd’el carré, nesesitáe torna de cuan en cuan y mirá aquell forat que tans camins habíe vist per dintre. Podé está un momén a la seua bora y respirá l’aire que ere lo mateis dintre y fora del niu. Eise dingú li u podríe llevá.
Al prinsipi, casi tots los añs, ñabíe algún niu que quedáe vuit, los que vivíen allí no podíen sostindres y teníen que volá a un atre puesto, mols camíns sense emportás ni la brosa siquiera, perque no teníen ni maleta pa dula y aná a un atra aldea y torná a escomensá, sense res. Sol en la forsa que done la nesesidat y la ilusió que done la vida.

Va ñaure un añ en que les algarses de les chelades, lo fret, se va presentá de repén a l’Aldea y mols nius se van quedá vuits, los muixons van volá en desbandada, cap a uns atres pobles. La machoría cap a puestos a on se piuláe casi igual que a l’Aldea. Allí a unes parets mol altes, plenes de forats, se van buscá un niu nau, a camins compartinlo en uns atres muixons, pero la nesesidat done forsa, sobretot si no te quede més remei.
Qui més, qui menos, se va buscá la vida. Uns volan, uns atres fen nius pa més muixons; ñabíe qui trevallán en les ales, uns atres en los pics.

Y va aná pasán lo tems y va aná pasán la vida; cuan se podíe, algún día o alguna semana, a lo milló pa festes, tornáen al niu de l’Aldea, allí desenpolsáen la brosa vella y vivien uns díes com si no sen hagueren anat may y después, tristos per dintre, encara que disimulán per defora, tornáen al niu forasté, aquell que may seríe lo seu niu.

Pero no s’en habíen donat cuenta de una cosa. Que al niu nau habíen nascut o habíen criat als seus muixonets y eisos, la machoría, ya no eren, ya no seríen del niu vell, del de l’Aldea, ya no volíen sé de poble.

En alguna ocasió les algarses del paro, de la falta de trevall o inclús de la desgrasia tamé se aprofitáen dels pobrets muixóns de les capitals y entonses va ñaure valens que van fe lo camí al revés, van torná a l’Aldea y allí lo seu niu y los atres muixons los esperáen en les ales ubiartes y enseguida se van sentí atre camí com si no sen hagueren anat may. L’alegria va torná. Estáen al seu niu.

Més tart, uns atres, als que la vida de trevall sels ha acabat, tornen als nius vells, uns pa quedás, uns atres pa pasá lo estiu y después lo inviarn pasal al niu nau, sobretot perque los seus fills, que ya van naise allí, ara, ells ya tenen muixonets menuts y eisos donen vida.

Pero pa tots, estigues un día, una semana o més tems al niu vell, les plumes se tornen noves y les piles se carreguen hasta dal, hasta que pugos torná, ell sempre te esperará.
Es una sensasió espesial la que se sentis cuan, anán cap a l’Aldea, arrives a la costa del mas de Fraga, a la estasió, als tretxe pons o al cruse de Fornols. Vingues per a on vingues, lo niu te cride, ya estás prop, lo niu no cambie, sempre está allí.

Ña una ley de vida. Allí a on has volat, no te ha quedat més remei que fet un niu nau, eise niu a on han nascut uns atres pollets, los teus, y pan eisos lo niu nau ya es lo milló del mon, es lo niu de la seua vida y com a tal lo tindrán y ya no s’en voldrán aná a un atre puesto perque eise será lo seu niu y tú, chirarás lo cap en selets, cap a un forat vell de una paret vella de un poble vell, del que vas tindre que fuchí, y acacharás lo cap y malviurás, perque ya may estarás al teu niu.

FIN.

Arrós en lleit

Ña palabres y espresions que lo sentit que tenen en chapurriau n'ol su trovo en castellá, igual que pase en unes atres en catalá.

Arrós en lleit

L'atra nit, per casualidat, vam eixí la meua dona y yo a sená, a un restaurán que té fama a Saragosa.
No sé si natres no vam tindre sort al eslegí la comanda o lo cuiné no tenie del tot lo seu día, milló dit, la seua nit.
Lo prime plat no teníe cap de mistiari: magra a tiretes y pa en tomata y oli del Matarraña.
De segundo un tros de carn de ternera que, según se coneis, debíe tindre la plancha masa ruenta y va eixí casi tota cremada per de fora y, per dintre, tot lo sentro, crugo complétamen, chorrán sang.
Pa acabá un arrós en lleit que estáe MOSSO.
Y aisó es lo que més me va fastidiá perque l'arrós me agrade mol pa acabá una minchada, com a postre, pero té que está ben fet, ben cuitet; tampoc que se desfasque, pero té un pun que les bones cuineres u saben fe, lo saben trová, y me referisco a cuineres caseres que no fa falta sé cuiné de un restaurán afamat pa preparal be. Ma mare lo preparáe mol be y la meua filla u ha heredat tamé.
Bueno, pos no sé cóm se pot posá, en castellá, la palabra MOSSO, perque no es crugo, no estáe crugo, lo habíen cuinat poc, pero tampoc estáe ben fet, no li habíen trovat lo bon pun. No li trovo la traducsió podríe pareises “al d'ente” o algo aisí, pero tampoc es palabra castellana.
Ya sé que la palabra moso te uns atres sentits, lo que se li done al arrós moso cuan tens descomposisió. Pero entonses vol dí arrós a soles, sense res més. Pot sé que vingue de los mosos, los homens mosos, que están sense parella, que, encara, están sols. Eise seríe un atre dels sentits. Crec que tamé se utilise, a camins, cuan se porte un achudán pa trevallá. (“Avuí ting moso”.)
No sé qué pensareu vatres, pero es que som espesials, es que son coses nostres, de la nostra tiarra, de la nostra llengua.

 FIN.

Les campanes encantades

Les campanes encantades.


Parlán de les campanes y san Miquial algúns veíns de la Aldea pensáen que estáen encantades per lo que va passá un añ, en plenes festes, cuan estáe tota la plassa plena de chen esperán a que isquere la prossesó dels Sans pa doná la volta al poble.
Les campanes van escomensá a doblá.

Aquell añ los mossos, los quintos, teníen molta forsa y al momén teníen a la campana gran, encantada (vol di que li donáen voltes, la d
obláen a tanta velosidat, que no li donáen tems al badall a toca la campana), donáe voltes tan depressa que no arribáe a tocá, a soná, ere com si estare muda.

En una de eisses voltes, a causa de la velosidat, se va soltá lo badall de la campana gran, va eissí disparat y sen va aná cap abáis, cap a la plassa, la plassa que estáe hasta dal de chen; y los Sans van fe un milagre, lo badall va aná a caure al únic corro de la plassa a on no ñabíe dingú.

Va fe un clot al simén, un clot que la chen, per devossió, va tindre un tems sense arreglal pa podé demostrá lo milagre; los Sans habíen fet un milagre, aquelles campanes estáen encantades. Habíe segut una señal dels Sans.

Después uns hómens van puchá lo badall al campanal, lo van torná a lligá dintre de la campana, mes fort, pa que no se tornare a soltá, pero abáns tots li van doná un bes perque estáe encantat.

Y cuan va quedá ben lligat, tots se van señá, en señal de respiate y devossió p’an aquella campana “encantada”.



Les campanes encantades


Les campanes encantades, Valjunquera,Teruel

Diego Sanz, Alustante:



Culmené

Eres un culmené, tan presumí, tan presumí y te ha eixit lo vi tot térbol.

Palabres que tornen al cap, después de tan tems.


Eres un culmené, tan presumí, tan presumí y te ha eixit lo vi tot térbol. Palabres que tornen al cap, después de tan tems.

//

Aigües térboles, de Silvestre Hernández Carné, que viu a Beseit, 9788466405621

Aigües térboles, de Silvestre Hernández Carné, que viu a Beseit.

Situada a l’actual comarca del Matarraña, a una demarcassió de la provinsia de Teruel dins de la Franja del meu cul, s’ estén l’ Escresola, una regió poc coneguda aon los seus habitants, abans de la guiarra sivil, manteníen un sistema de vida rural sentrat ...

Gulliver

Gulliver.

Este estiu, aprofitán que Benicasim está prop de Valensia, mos vam arrimá a pasá lo día allí y diná en una amic dels meus tems chovens.
Lo matí lo vam pasá al parc “Gulliver” pa que los nets se distragueren un poc. En realidat te poc que veure; represente a Gulliver chitat an tiarra, lligat en cordes, aseguráes al terreno. Lo demés sol es una colecsió de “esllisaculs”, algúns més llarcs qu’els atres.

Benicasim está prop de Valensia

Ñabíe uns que, al se de fiarro o algo paregut, a les hores que natres vam entrá, sobre les dotse y micha, en lo sol que habíe calentat tot lo matí, estáen casi ruens y van disá redonches roches a les cuises dels menuts que anáen en pantalons curts o en vestits, casi com sils hagueren cremat.

Pero ells se u van pasá be, que ere lo que buscáem, veen al home llarc; puchán y baisán damún d’ell.

Lo yayo, cansat y en los chiñolls rosegán, se va sentá a la sombra (aisó sí que li va agradá) y u va aguantá mol bé, veen als nets y als seus pares caminán per damún del home lligat en les cordes.

Sé que es una tontada lo que tos vach a dí, pero convé a lo que vindrá detrás, tos vull enrecordá que “Los viaches de Gulliver” es un llibre mol majo, escrit per Jonathan Swift, mol recomendable pa la chen chove y sobre tot al estiu que tenen més tems lliure pa llichil.

Se trate de un home que fa viaches per mar y una volta arrive al país dels gigants y un atra al dels enanets. Cuan arrive a este radé, se quede dormit y cuan se despiarte, no se pot maure, perque mentres estáe dormín, lo habíen lligat an tiarra, en un mun de cordes y, pese a se més gran que los habitans de aquella tiarra, lo habíen fet prisioné. A este es al que se referís lo parque que natres vam visitá.

Lo cap del agüelo, encara que estáe tranquil y a la sombra, may lo dise tartí. Y veen a Gulliver, tan gran y tan fort, lligat an tiarra y en aquell mun de sagalets per damún d’ell, chugán y disfrután sense cap temó, sense chens de po, li va fe enrecordás de una situasió pareguda que se podríe torná com lo que estáe veen, si tots mos chuním y apoyém als tecnics, al grupo de “amics” que se han brindat a trevallá en nom de tots e intentán aprofitá algún momén que lo gigant se quedó dormit o sondormit.

Y ara me agradaríe tindre bona memoria y enrecordám de tots los cordells en los que podríem intentá lligá al gegant (catalá), no perque
sigue lo chermá gran nostre, sino perque com li han donat més minchá ha crescut més que natres (lo valensiá, lo mallorquí y lo chapurriau) ya que, aquell, desde fa uns añs, se ha tornat un poc abusón y encara vol o u vol se més, perque vol acaba en los atres chermans y quedás ell en tot.

Gulliver

A ver si lo podem lligá un poquet y ben curt:

Lo fuero de Jaca de 1063, en algunes de les copies del mateis fuero que van se donades a uns atres puestos ya ñabíe moltes palabres del actual chapurriau. (Vore documens "fransesos" de 842)

Primé cordell.

Lo mateis fuero, a alguns puestos, se va utilisa pa fasilitá la repoblasió que, com la machoría de España estáe ocupada per moro;, casi anáe dirigit a chen “franca” (fransesa) pa que repoblare los territoris que se anáen conquistán als árabes. La machoría de esta chen va se de la comarca llemosí, lo que va tindre gran influansia pa la manera de parlá, que se va mesclá en lo llatí, fen una llengua romanse o romansechada y de ahí la ham heredat natres; no mol ha pasat lo catalá com presumisen ells.

Segundo cordell.

An aquell tems Cataluña no existie y no u va fe hasta mols añs més tart, sol ñabie un condat de Barselona y uns atres condats repartits per allí, sense cap relasió entre ells. En algún momén eisa no-relasió va sé inclus de lucha entre ells. Un atre cordell.
Lo reinat de Cataluña, ni com reinat, ni com corona, va existí may.
Un atre cordell fen forsa. Asó més pareis una gran corda, mol forta, en la que deuríe ñaure prau pa que lo chermá gort no se moguere més.
Tots los falsos estudis que se han fet, se han fet desde un prinsipi equivocat. U han fet com si lo catalá fore lo chermá més antic. Y ¿si eisos trevalls se repetiren pero ara en la verdat del chapurriau, llengua del antic reinat de Aragó, com més antic? ¿Qué eisiríe? Un atre cordell més.


Natres no tením gramática, les nostres regles no escrites, se han decantat més per arrimamos a la castellana, posiblemén per la influansia que ha tingut pa natres el que lo castellá hasque segut la llengua ofisial. Mentres que ells se mauen per una gramática mol noveta, feta per un ingeniero industrial, pillán com a modelo la gramática fransesa per sials a tot lo que fore español. Eises regles a natres no mos valen ni mos han vallgut may. Seguim lligán, un atre cordell (¿o ara es un vensill?).
Pompeu y Fabra va tindre que elegí una manera de parlá de les moltes que, an aquell tems, se parláen a tot lo territori catalá y va pillá lo barseloní, en contra dels demés, pensán que los atres se amoldaríen a lo que ell diguere y desapareiseríen, avui en día encara ña cantidat de varians “populars”, en front del “estandar”. Al nostre terreno pase lo mateis ña cantidat de modalidats de la nostra llengua y, grasies a Deu, hasta ara dingú se habíe ficat en natres. Sin embargo, desde fa uns añs, un gobiarn aragonés pelele dels catalans y los mateisos catalans u están intentán. Volen ficamos una llengua estandar catalana que damún ni siquiera es nostra ni de la nostra tiarra. Asó casi valdríe una “sogueta” més.
Ña lletres que natres tenim que ells no volen y al revés: per ejemplo la ñ y la ny. Un atre cordell.
Ña palabres nostres que ells no tenen en lo nostre significat: granera, calses, etc. Seguím lligán. Un atra cordeta.
Ells se agarren a que ña pobles, actualmén catalans, que parlen CASI com natres. Ells diuen que es per la influansia dels catalans sobre natres. Pero yo dic ¿no pot sé al revés, perque ells van sé mol tems part del reinat de Aragó, e inclús alguns pobles part del territori del actual Aragó? Lliga, lliga; un atre lligamén.
Ells presumisen que la nostra manera de parlá se pareis mol al catalá y per aisó tením que fels cas y parlá lo barseloní que enseñarán a les escoles als nostres menuts. Y yo dic la nostra llengua, sense sé igual, se pareis mol més al valensiá y aisó se pot comprobá mol fásilmen. Según asó tamé lo valensiá mos podríe voldre colonisá y sin embargo es respetuós y mos dise tranquils. Un atra cordeta.
Encara que sigue cusit en uns fils mol fins, este estiu, está escrit a la charrada meua de estos díes de nom EMILIA, ña cansons que les enseñáen, fa mols añs, a escoles nostres y a valensianes, sense que ñaguere cap de relasió coneguda entre unes y atres. ¿Podríe demostrá que la forma de parlá, algunes coses per lo menos, del reinat de Aragó se van estendre per los territoris que se anáen chunín a la nostra Corona?. Un cordell més, encara que este sigue un poquet fi.
Estic segur que se me olviden mols cordells y que vatres ne podrieu escriure mols més, pa que lo “gort” no anare presumín per ahí, ni puguere abusá de la seua falsa forsa pa dominá als menudets. Ni siquiera falsechán llibres, histories e inventanse coses que no son verdats.
Al llibre que me ha servit pa escomensá este trevall, me pareis enrecordám que lo gigant se fa amic del menudets y hasta los achude, sé que aisó sol es un llibre inventat, que may va pasá, pero com ensomiá coste poc, ójala que, a la nostra historia, lo “gort” se u penso milló y torno al seu puesto, a on deu de está, com un chermá més y portanse en natres com se ha portat hasta fa uns añs en igualdat de uns en los atres y respetán a cada u a casa seua, aisí tots estarem contens y natres lo tratarem com sempre lo ham tratat y com lo estem tratán ara tamé. Sol ham fet que intentá deféndremos, pa podé seguí vius.

FIN.

galimaties

Ña camins que no saps per qué, pero te venen al cap idees rares y tú penses y penses, mentres te rustises al sol, y vas fen una letania inconfesable. ¿Es una tontería? ¿es un galimaties? Y al remat, lo sol te acabe de atontí y dius ¿per qué no? y vas y u escrius y la tontería te arrive tan adintre que lo atrevimén no te freno y lo coneisimén deu de está tamé de vacasions o sucarrat de la caló y vas y u PUBLIQUES.

¿Ton enrecordeu cuan, per mich de preguntes ñabíe que adiviná un personaje que te habíes inventat?

Les aventures del agüelo “Sebeta”: SOC. (Un galimaties).

Soc.
¡¡¡¡¡
Un ser.
Respiro.
Un ser viu.
Ting fills que mamen.
Pot se un mamífero.
Discurrisco.
Serás Home-Dona.
Me afaito tots los díes.
Sense duda: un home.
Rasa blanca.
Europeo-Americá.
Més amún de África.
Segur que Europeo.
De España.
Español. (esta ere fasileta)
Maño.
De Aragó. (Quina sort)
Soc de la bora de un riu que nais al Parrisal.
Matarrañenc. (Més sort encara)
De un poble que te dos noms y un es inventat: l’Aldea.
Vallchunquerá. (Seguim)
Parlo lo Chapurriau.
Una persona culta. (Te ha tocat lo premio gort)
Puc minchá tots los díes.
Casi eres ric. (perque no tots u poden fe)
Ting mols amics.
Una persona felis. (Qué bona chen done eisa tiarra)
Y pareis que me volen.
Una persona en sort. (No sé si te u mereises)
Ting mols añs.
Una persona vella. (Mira aisó sí que es verdat)
Encara estic viu.
Una persona viva. (Se note, en les coses rares que fas)
Escric a una paret.
Aprendís de escritó. (Pero no bo)
Vic com si fora dos persones.
Eres doble. (Ya escomensem)
Un gran y l’atre menut.
Un puer-mayor. (Ara en llatí, pa complicau més)
Ting un mote.
¿No será “Sebeta”? (No ñabíe un mote milló?)
Soc yo.
Claro, No podíe sé de un atra manera)

FIN.

Nota: Segur que se tos ocurrisen un mun més de palabres y contestasions sobre lo yayo, tos atreviu a aná posanles y cuan acaveu les afechirem a estes y farem un atra letanía. ¡Ánimo!.

¿Tos ha agradat lo choc? O ¿ha segut un galimaties?
Pos ya teniu una charrada més, veeu com tamé ne sé fe de ruines.

galimaties, agüelo sebeta, Luis Arrufat, Valjunquera, Teruel, Aragó

Un mensaje a la arena

Cuan estém de vacasions, solem matiná y baisá pronte a la playa, alguns camins hasta som los primés. Entonses, com ya u vach contá l’añ pasat, aprofito y después de prepará lo campamén, chino, chano, pillo l’a arena y men vach a pasechá.

Un mensaje a la arena

Son uns momens espesials, lo agüelo “Sebeta” o a camins “Luiset”, ell sol, caminán, a voltes en los piaus afondanse a la arena, pensán casi sempre en la seua tiarra, que está al atre costat de la montaña, en la Aldea a on va naise, en aquell tems pasat allí cuan encara ere “Luiset”, revivín unes histories que sol coneisen lo yayo y lo menut.

Uns atres camins ensomie en una llengua, que segón com la mire li done alegria o sufrimén. Se imagine a un grapat de chen trevallán, disanse lo tems, la ilusio, la vida pa traure a daván una forma de parlá que may se teníe que haber posat malalta. A voltes sol veu enemics, hasta en los seus mateisos representans politics.

Li dol y mol que son chermá, no sé si, en realidat, es lo gran, lo gemelo o lo menut seu, volen acapará tota la heransia que mos ha disat la Historia, pero a costa de fe desapareise als atres chermans y aisó fa mal, no teníe per qué sé aisí, es com si los demés li donarem nosa, com si al mon sol ñaguere puesto pan ell, en lo gran que es la tiarra, que te puesto pa tots.

Algún día lo deu Neptuno se fa compañ seu y un per l’aigua, lo atre per la arena, van charrán de tot lo que tos podeu imagina, de la familia, del añ que ha pasat, de la política, de la falta de ilusió, de la mateisa desesperansa que va aná per estes tiarres fa un sigle. Parlen de la vida, de la mort, de la soledat, de la compañía, dels que venen detrás, dels que ya sen han anat, de les ilusions a estes altures; de les ganes que tenen de torná a trovás al añ que ve.

Enguañ han tingut la sort de torná a trovás, lo añ que ve, ya veurem, los chiñolls cada camí cruisen més, los coste més fe lo choc y eisecás, algún añ tindrá que se lo radé, ¿será este? Deu no vullgue. Al fin y al cap dotse mesos se pasen depresa.

Avui, este matí, es lo radé día de les vacasions, la playa está més sola que may, es com si la chen haguere vollgut disá sol al “agüelo” en los seus pensamens. No se veu a dingú, es com si la arena de este día encara estare virgen, que no la hagueren potechat.

Per un milagre del pensamén, ara lo agüelo se sentis chove, se sentis “Luiset” y hasta pareis que camine més depresa, disfrután de sé lo primé pasechán que calsigue l’arena, después de una nit de oles eternes, que sempre van y sempre tornen y may son les mateises, pero tenen la forsa de, cada camí, arrastrá la arena cap a la playa, fenla nova, fenla chove a cada vinguda.

En la ilusió de la chuventut, Luiset va caminán, disfrute de la soledat, se enrecorde de cuan anáe aisina per los camins de la Aldea cap al campo, uns camins a cullí olives o a segá, o, an este tems, a la era a trillá. Hasta li pareis escolta los muixonets cantá per los albres del voltán del camí. Los animalets los enseñen a les seues cries, resien eixides del niu, com es la vida ahí defora, de quí se poden fiá y de quí se tenen que cuidá.

Avui, com a sagal que es, li apetís caminá un poc més y cruse un espigó y arrive a una playa nova, may había pasat a eisa playa, sempre sen habíe entornat cap al campamén. Tot asó es nau pan ell.

Va mirán an tiarra no ñague alguna abella mich esmortida y li clavo lo agulló, ya li va pasá un añ an ell y a casi tota la familia, ña que tindre mol cuidau en eisos bichos.

PERO uns metros més avans ña com un rastre. Es imposible, dingú lo ha pogut disá, sol está ell en tota eisa playa. Curios, se arrime a ver de qué se trate.

Cuan está prop, va més a poquetet, ¿qué será?

Lo rastre ocupe uns dos metros, es com si algú haguere escrit a la arena. ¡Quín mistiari! Pareisen lletres, sí, son lletres, pero si no ña dingú a la vista. ¿Quí lo ha pogut escriure? Ara va més depresa, alguna ola casi alcanse lo escrit.

Cuan arrive veu que alguna ola, més curiosa que les atres, se ha arrimat volen llichí lo mensaje y en la arena que portáe mich lo ha tachat.
Lo menut, que es mol llisto, trate de adiviná lo que ñabíe escrit al prinsipi y veu unes lletres: OR. Com lo metal presios, será algun mensaje secret, igual li porte a descubrí algún tesoro. Lo seu cap se revolusione, pensán y pensán coses. ¿Ñaurá mes pistes? A lo milló te sort y pot descubrí un plano pa trová algún baul plé de or y perles, dels pirates del mar.
Intente seguí llichín y, en mol esfors, ara adivine tres lletres més: NEU.

Aisó li despiste ¿qué te que veure la neu en l’or? Va discurrín y pense que si sol está ell per la playa, lo mensaje deu de se pan ell, que qui lo hasque escrit ha pensat en ell, perque si ell que ha segut lo primé casi no veu les lletres, cualquier que pugue vindre detrás d’ell ya lo trovará tachat. O sigue está dirigit a Luiset. Y la NEU se deu se referí a la que ña als Pirineos, les muntañes de Aragó.

Mire cap a tots los costats y no veu a dingú, sol una ola corrén per damún del aigua. Es una ola estraña, a micha altura te espuma, pero aisó no pot sé, en ve de vindre cap a la arena, sen va cap al fondo, com si sen anare hasta les isles Balears. La mire millo y descubris que es lo deu del mar, Neptuno, corrén per damún de les oles, en la seua barba de espuma, tornán al seu reinat del fondo del mar; en un momén hasta pareis que eiseque la má en lo tridente relluén y li salude o se despedis d’ell. Adios.

Ara mire lo mensaje en més atensió, ya sap quí u ha escrit y lo mire de un atra manera y descubrís lo verdadé sentit del mensaje, daván de OR, ña una T, se veu clá y llichinlo tot chun, se veu la intensió de la palabra: “¡¡¡TORNEU!!!”.

Sí pare Neptuno, lo añ que ve intentarem torná a esta tiarra chermana que parle casi com natres, que un día la vam vindre a conquistá y ara, cada añ, es ella la que mos conquiste a natres.


Luiset, ara atre camí agüelo “Sebeta”, de repén se despiarte tot sugat. Ha ensomiat atra volta. Está patín los calós de Saragosa y lo seu cap se ha rebelat y li ha portat al clima casi selestial de les playes de Benicasim. Hasta l’añ que ve.

FIN.