Lo fill perdut

Lo fill perdut.

Fa mols añs, als tems de Mari-Castaña, al mon de may-més, ñabie un home, mol bona persona, un poc tosut, honrat a carta cabal, mol trevalladó, que, a forsa de trevallá, va aná “fen casa”.

No se va conformá en lo seu terreno sino que, pasán los díes, los añs diría yo, después de llaurá y sembrá la seua tiarra, sen va aná estenen per la de la bora y, de allí, per totes les direcsions.

De esta manera va arrivá a un riu mol ample que li dieben “lo mich de les tiarres” (en castellá Mediterráneo) y encara més allá.
Va fe barques y acompañat per los seus fills y parens va aná buscán tiarres pa trevallá més llun.

A tots los puestos a on arriváe, trevalláe les finques y conseguíe bones cullides, per aisó la chen de eisos puestos lo admiráen y va fé bons amics, inclús entre los seus chornalés.

Teníe tres fills: Bar, Valén y Mallor. Als tres los va doná bona educasió y, cuan se van fe grans, tiarres e independansia pa que cada u visquere com milló li pareguere y los tres van creise be, respetanse uns als atres y sobre tot a son pare.

Tota la familia teníe la mateisa llengua, la habíen heredat de un parén que vivíe al atre costat de les montañes, que va vindre a fels una visita y se va quedá en ells.

Pero la forma de parlala a cada puesto, lo tems se va encarregá de fela un poc diferenta per les mescles que se li van afechí a cada terme, encara en tot, al tindre lo mateis tronc, tots se enteníen.

L’home, al seus fills no sol los va doná tiarres, educasió, llengua e independansia, tamé los va envía un capatás, que ere lo dell, pa que los enseñare a caminá y a trevallá bé la tiarra pa traureli a cada tros lo milló que tinguere, vestits, fruta, pesca o lo que fore.

Pero la sang te inconveniens, a camins se mescle y se torne “mala sang”.
Y aisó es lo que li va pasá a Bar, que va aná creixen y la seua sang se va mescla en la avarisia, en la envecha y may ne teníe prau.

Va arrivá un día que les seues ansies de maná se li van eisí de la “línea recta” que li habíe enseñat son pare y va escomensá a maquiná pa furtals les finques als seus chermans.

Com tampoc en aisó ne teníe prau se va torná descarat del tot, un desvergoñit y va chirá la mirada cap a més amún, cap a les tiarres de son pare.

No sol habíe resibit la tiarra de aquell home, sino tamé li habíe donat la intelijansia y u va aná fen poc a poc, bancal a bancal, ara asó, ara alló, ara tamé la llengua, “perque vusté no ne té, sol es la meua la que val”.

Li va dí aisó a son pare, cuan a on habíe escomensat tot va sé a lo més amagat dels campos dell, a un “maset” que se diebe Jaca.

No teníe prau en res, va aná demanán, una tras atra, finques y finques, la Litera, lo Bais Aragó y, al remat, hasta se va atreví a demaná lo Matarraña, lo terreno que més cariño li teníe a la llengua de tots y a la seua propia.

Lo capatás de eise momén, com lo campo ere del amo, consentíe y consentíe, sense donás cuenta que, al remat, hasta a ell li furtaríen lo trevall y lo cárrec.
Pese a tot, lo gran pare, ya mol vellet, al pondres lo sol, is tots los díes y se sente a la porta de casa, en la cadira de corda, mirán cap al gran Riu.
La seua dona, tota preocupada, pa que no se encatarro li pregunte:

¿Chaic, qué fas?

Ell conteste: “preng la fresca”.
Y ella: “pero si ya se ha fet de nit”.

Grasies a eisa oscuridat ella no veu les llagrimetes que, un día més, cauen de eisos ulls cansats. Cansats com ell de cada nit torná a sentás a eisa mateisa cadira, mirán sempre en la mateisa direcsió, esperán, sense esperansa, que allá llun se sentisquen les esquelles de la collera de una mula y que, més tart, per la revolta del camí se vesque la llumeneta del farol de un carro que li torno a casa al seu fill, lo perdut, lo envechós, eise al que més ha vollgut.

Al corral de la bora dell se sentís bialá a un cabrit que ya se va fen gran.
“Calla Aragó, algún día lo meu fill perdut tornará y tú mos achudarás a feli una gran alifara.

Una hora después, atre camí desilusionat, atre camí disgustat, se eiseque y, agarrán la cadira, se entorne cap a dins de la casa.
Un atre día: “No ting ganes de sená”.

Un atre día perdut, ya ne son mols, ya ne queden pocs, pero, encara que sol ne sigue un, ell sempre li estará esperán.
Adal, al sial, la lluna está menguán.
Nota final: la Biblia més o menos diu algo aisí: …..

“……Y lo pare, totes les tardes eisie al camí, hasta que un día va apareise lo seu fill perdut, tot desastrat, mich despullat, descals y ell va aná corrén a resibil, lo va abrasa y va torná en ell cap a casa. Per lo camí anáe cridán y dienlos als veins: allegreutos en mi, lo meu fill estáe perdut y ha tornat. Después li va dí al cuiné: ves al corral y agarra al milló cabrit, matal y prepara una gran festa, este es lo meu fill, lo preferit y u ham de selebrá……”

Pero los milagres sol pasen a la Biblia.

Fin.

Lo fill perdut

Lo SIÑÓ Alcalde

Lo SIÑÓ Alcalde.

Va ñaure un tems, fa mols añs, que a la Aldea al alcalde lo ficáen, cada cuatre añs, los més rics del poble que formáen la Hermandat de llauradós y pastós.

Perque los dinés de aquell poble estáen en la chen que teníe bones finques y grans bestiás.


Fáe dos añs que los llauradós habíen ficat al tío Pere com a presidén del Achuntamén, ere un home que teníe finques grans y que donáen bones cullides y, per aisó, ya valíe pa Alcalde.


Pero los pastós van escomensá a parlá per davall de que sol se preocupáe dels seus campos, que als pastós nols fáe cap de cas. Y es que, según dien ells, per lo terme había aparegut un llop que, casi cada semana, fáe una malesa a algún bestiá, sobre tot als que se quedáen per denit a algún dels corrals del campo.

Tots enfadats li demanáen al tío Pere que fare algo pa acabá en lo llop, al que dingú habíe vist, que los seguros ya estáen farts de pagá per les ovelles mortes.

Pero pasáe que los pastós eren menos y no podíen en los llauradós que ne eren més y a ells lo llop, o lo que fuere, los veníe be pos se mincháe als cachaps y a les llebres que, en los rades mesos abundáen mol y sels pasturáen los sembrats.


Algúns dells, per detrás, habíen untat al “guarda” pa que “navegare” los trosos de carn envenenada y les rateres de llop que paráe per lo campo pa veure si caíe lo llop. Aisí que als trosos de carn nols posáe veneno y les rateres les disáe sense pará.


Ademés, desde que estáen manán los llauradós, presumíen de bones bandejes de gambes que corríen per lo Sindicat. Se pagáen en les propines que algúns obrés habíen regalat a la “Casa del Poble”, per haberlos disat fe a algunes cases un piso més de altura de lo que ere normal al poble.


Un día ñabíe “chunta”, los llauradós no sen van enrecordá, estáen ensenegats en lo bones que eisíen les gambes aquella vesprada.
Los pastós, “cabrechats” per lo asunto del llop, van acudí tots y van demaná fe una votasió pa cambiá al alcalde, acusanli de que ere un disat per lo llop y un aprofitat per les gambes ya que, als pobles menuts y tamé als grans, al remat tot se sap.


Van presentá al “Coixo” com recambi, van demaná votasió y lo Secretari no se va podé negá, van votá y los pastós van guañá. Lo tío “Pere” al carré y lo “Coixo”, en los seus vaqueros, se va convertí en lo siñó Alcalde de l’Aldea.

Pa chustificá que estáe preparat pal cárrec, va presentá un papé com que habíe fet unes investigasions sobre les enfermedats dels bestiás y los remeis pan elles, tots naturals.


Pa donali lo papé lo habíen examinat chen entenguda y preparada de l’Aldea.

Lo habíe preparat la tía Miguela, la santera del poble, que ere tía seua. Lo chusgat estáe format per lo porté de la escola, lo chófer del dotó y lo enterradó. Tots ells habíen segut pastós y los habíe triat la tía Miguela que pan aisó ere la que més enteníe del poble sobre estes coses. La desisió va se per unanimidat, tots van está de acuerdo en que eise trevall no se podíe fe milló. Hasta la tía Miguela habíe firmat.


Lo Coixo estáe contén de aquell papé y lo va presentá a la chunta donanlu al Secretari pa que lo guardare be, ya que alló valíe tan com si fore “Menescal”, ademés teníe més miarit pos tot se u había discurrit ell, sense que dingú li haguere achudat a res.


Lo primé que va fe va sé cambiá al guarda, va ficá al seu chandre que estáe al paro y com, de cuan en cuan, se fumáe algo de “maría” de unes plantes que tenie ben regades al hort, segur que tindríe milló vista que lo que disáe lo carrec. Ficats a fé, tamé va llevá al alguasil, ahí u va fé més descarat, va ficá al seu fill que habíe estudiat un añ al Institut de Alcañis. Als dos los va puchá lo sueldo, al fin y al cap, pagáe lo Achuntamén y eisos dinés no eren de dingú.

Después de aisó, va cambiá los muebles del despacho del Alcalde esplicán que, un, pa trevallá be, teníe que está ben cómodo.


Ademés va aná a la Aldea del Riu y se va fé cárrec de un mun de gosos que se habíen criat sense amo y sels va emportá a l’Aldea dien que lo llop los tindríe po y sen anirie del terme.


Los del poble de damún, los de l’Aldea de la Siarra, se van enterá, van replegá tots los gosos perduts que anáen pel poble y los u van portá al alcalde nau, que pa fes lo importán, tamé va dí que sí.


Y claro tots los animals que anáen donán voltes per allí, per lo efiacte “cridada”, enseguida van acudí a la oloreta del minchá gratis. Lo poble pareisie una perrera. Casi no ñabíe minchá pa la chen pobra del poble y se gastáen los dinés en alimentá be als gosos de defora.


Lo alguasil vell, coit per lo despido, va pasá un día per lo Achuntamén y li va demaná al Secretari lo papé que habíe presentat lo Coixo. Lo va llichí y se va quedá parat, totes les resiaptes que posáe no eren noves, eisos remeis ya se utilisáen en tems de lo agüelo del Coixo que tamé va se pastó y ya les va disá escrites, lo que pase que, al pasá del tems los remeis habíen millorat y les medisines habíen fet olvidá als emplastos. Allí apareisie l’aigua bendita, lo alcohol de chinebre, lo vi mesclat en olí y demés. Tots numerats y en los puns y comes que ya habíe posat aquell home, que ell sí que enteníe. Tot calcat, lletra a lletra, pun per pun y coma per coma.


Habíe copiat lo trevall dels papés vells de s’agüelo y segur que la tía Miguela y los atres del chusgat habíen minchat chorisos resiens fets.
Aisó va pasá fa mols tems y per més que lo alguasil vell u va pregoná per tota la Hermandat y per tots los carrés y cantons, dingú va volé fé res. Se coneis que ñabíe més papés copiats y per si a un cas, més valíe callá.


Com es normal en una Ditcracia ni lo Coixo va disá lo cárrec, ni a la tía Miguela y als demés del tribunal los va pasá res. Al revés ells van seguí a lo seu.

Com sempre ha segut, molta chen u fa mal y dingú pague res.


Ah! lo cambi va serví pa descubrí que no ñabíe cap de llop que eren una manada de gosos silvestres que se dedicáen a buscás minchá de cuan en cuan. Pa acabala de arreglá ara ñabien més manades. Y ya sabem dins de les manades se defenen uns als atres.


FIN.


Lo SIÑÓ Alcalde

Lo niu

Lo niu.
Lo niu

Después de la gran troná, va ñaure un tems que a l’Aldea ñabie un grapat de muixons, los que habíen quedat cuan se van acabá los trons y los rellámpecs y n’ols va tocá aná a fe la nova mili. Pichó va sé los que van tindre que buscá una atre terme o un atre país pa fe niu y a uns atres als que lo gobiarn los va ficá tancats dintre de uns nius als que tamé s’els diebe presons y grasies que nols van posá daván de uns uniformes en escopetes que escupien bales y los enviaben a volá al sial o a pudrís al infiarn.

Com se habíe acabat casi tot lo minchá, los animalets se manteníen en lo que podíen, a camins pasán molta fam, pero, per lo menos, ñabie pau y cada u al seu niu, lo qui tenie sort de tindrel, fae lo que podíe.

Se habíen aprofitat tots los puestos que estáen lliures, algúns van tindre sort y lo seu niu no habíe quedat masa chafat.

Se buscáen grans y llaos a tots los puestos posibles, cada un a on podíe, inclús sembrán los bancals mes estrets y curts, pero no ñabie un atre remei.

Los més pobres, que nols habíen quedat muisons grans y ni siquiera un niu vell o los habíen fet eisí d’ell, habíen fet niu a cualquier forat de cualquier paret. Allí habíen amuntonat la poca brosa que habíe quedat y que ells habíen pogut replegá. Y en aisó, molta voluntat y algo de cariño van conseguí fe un niu, encara que fore un poc destartalat. Sense llum, ni siquiera del carré, en una oscuridat total, pero per lo menos, cuan plovíe no se remulláen y los seus muixonets no pasáen masa fret, perque estáen tots apretaets. Pareisien vileros, simples pardalets.

Tamé va ñaure alguns sortuts que la seua rasa teníe plumes blaves y eisos van podé seguí vivin davall dels rafecs dels tellats, en uns nius naus encara que fore en puestos vells, pero ells estáen ben abrigats y cada camí que se asomáen a la finestra del niu tenien vistes al carré. Si los miráes be pareisien orinetes o avions.

Y pa acabá, estáen los que habíen guañat o que habíen tingut antepasats en mols dinés, eisos van recuperá los seus nius al amparo de parets de pedra, sense alchés ni simén. Algúns a la sombra de la paret de la iglesia, als grans forats que ñabíe a les parts altes, que teníen unes vistes estupendes, bona ventilasió y hasta dos entráes pa lo mateis niu. Eren los coloms y les falsilles del poble. Miráen als atres animalets desde dal.

Ñabíe mols enemics, sobre tots uns muisons més grans que fáen los nius als albres del voltán de la aldea y que estáen mol despiarts per si los vileros se descuidáen. A alguns puestos los dieben algarses, a uns atres fam, fret, chal, mala cullida, falta de aigua, caló, pobresa, deudes, pedregáes y mil noms més.

En esta situasió se va viure uns añs. Conserván lo niu un añ detrás del atre, en la milló maroteta y lo milló parotet. Com podíen y cuan podíen anáen millorán lo niu, tapán los foraets minuts y les bades que eisien, en lo que podíen. Procurán portá cada día minchá, encara que fore poc, als muixonets. No ñabíe pares com eisos, habíen nascut en la nesesidat y en ella vivíen, sense disá en cap momén de enseñals als menudets qué ere la vida y cóm teníen que portás en ella. Si podíen se afanáen en busca sempre una llana o un fil més que portá a casa y que fare un poc de manta pa pasá menos fret.

Los muixonets menuts van tindre la sort de veure lo mon, per primé camí, al asomás al forat del carré y, pasán lo tems, a fe lo primé vol y dependre a volá. Per aisó eise niu, encara que la vida los portare mol llun, encara que un día lo tingueren que disá, ya no lo olvidaríen may. Sempre seríe lo seu niu y sempre voldríen torná an ell, inclus pa morís; sobre tot cuan arrivare eise día o eisa nit.

Pasán los añs, encara que tingueren una vida nova, un niu nau, inclús a un forat milló, a una paret més forta, may olvidaríen aquell forat mal fet, desd’el que, la primera volta, van descubrí la llum y que ñabíe més coses que la oscuridat y la fredó de dintre de aquella paret vella, pero allí habíen nascut, allí habíen conegut a sons pares, als seus chermanets y desde allí habíen eixit pa coneise uns atres nius, la aldea y unes atres aldees. Pero eise sempre será lo seu niu y sempre estará allí.

Ña voltes que la sort, la mala sort, vol que lo teu niu cambio de muisons, cambio de ales, de plumes, de mans y a tú ya no te dison entrá. Ells no saben que ña algo que no te podrán furtá, que aquell niu sempre será lo teu, encara que sigue de uns atres y los teus recuerdos, eisos dingú t’els podrá llevá. Sol pensá en aisó se me posen les plumes y los plumons de punta.

Algúns camins, cuan tancáe los ulls y aprofitáe pa mirá cap a dintre d’ell, sempre trováe lo recuerdo de aquell niu y encara que sol fore veurel desd’el carré, nesesitáe torna de cuan en cuan y mirá aquell forat que tans camins habíe vist per dintre. Podé está un momén a la seua bora y respirá l’aire que ere lo mateis dintre y fora del niu. Eise dingú li u podríe llevá.
Al prinsipi, casi tots los añs, ñabíe algún niu que quedáe vuit, los que vivíen allí no podíen sostindres y teníen que volá a un atre puesto, mols camíns sense emportás ni la brosa siquiera, perque no teníen ni maleta pa dula y aná a un atra aldea y torná a escomensá, sense res. Sol en la forsa que done la nesesidat y la ilusió que done la vida.

Va ñaure un añ en que les algarses de les chelades, lo fret, se va presentá de repén a l’Aldea y mols nius se van quedá vuits, los muixons van volá en desbandada, cap a uns atres pobles. La machoría cap a puestos a on se piuláe casi igual que a l’Aldea. Allí a unes parets mol altes, plenes de forats, se van buscá un niu nau, a camins compartinlo en uns atres muixons, pero la nesesidat done forsa, sobretot si no te quede més remei.
Qui més, qui menos, se va buscá la vida. Uns volan, uns atres fen nius pa més muixons; ñabíe qui trevallán en les ales, uns atres en los pics.

Y va aná pasán lo tems y va aná pasán la vida; cuan se podíe, algún día o alguna semana, a lo milló pa festes, tornáen al niu de l’Aldea, allí desenpolsáen la brosa vella y vivien uns díes com si no sen hagueren anat may y después, tristos per dintre, encara que disimulán per defora, tornáen al niu forasté, aquell que may seríe lo seu niu.

Pero no s’en habíen donat cuenta de una cosa. Que al niu nau habíen nascut o habíen criat als seus muixonets y eisos, la machoría, ya no eren, ya no seríen del niu vell, del de l’Aldea, ya no volíen sé de poble.

En alguna ocasió les algarses del paro, de la falta de trevall o inclús de la desgrasia tamé se aprofitáen dels pobrets muixóns de les capitals y entonses va ñaure valens que van fe lo camí al revés, van torná a l’Aldea y allí lo seu niu y los atres muixons los esperáen en les ales ubiartes y enseguida se van sentí atre camí com si no sen hagueren anat may. L’alegria va torná. Estáen al seu niu.

Més tart, uns atres, als que la vida de trevall sels ha acabat, tornen als nius vells, uns pa quedás, uns atres pa pasá lo estiu y después lo inviarn pasal al niu nau, sobretot perque los seus fills, que ya van naise allí, ara, ells ya tenen muixonets menuts y eisos donen vida.

Pero pa tots, estigues un día, una semana o més tems al niu vell, les plumes se tornen noves y les piles se carreguen hasta dal, hasta que pugos torná, ell sempre te esperará.
Es una sensasió espesial la que se sentis cuan, anán cap a l’Aldea, arrives a la costa del mas de Fraga, a la estasió, als tretxe pons o al cruse de Fornols. Vingues per a on vingues, lo niu te cride, ya estás prop, lo niu no cambie, sempre está allí.

Ña una ley de vida. Allí a on has volat, no te ha quedat més remei que fet un niu nau, eise niu a on han nascut uns atres pollets, los teus, y pan eisos lo niu nau ya es lo milló del mon, es lo niu de la seua vida y com a tal lo tindrán y ya no s’en voldrán aná a un atre puesto perque eise será lo seu niu y tú, chirarás lo cap en selets, cap a un forat vell de una paret vella de un poble vell, del que vas tindre que fuchí, y acacharás lo cap y malviurás, perque ya may estarás al teu niu.

FIN.

Arrós en lleit

Ña palabres y espresions que lo sentit que tenen en chapurriau n'ol su trovo en castellá, igual que pase en unes atres en catalá.

Arrós en lleit

L'atra nit, per casualidat, vam eixí la meua dona y yo a sená, a un restaurán que té fama a Saragosa.
No sé si natres no vam tindre sort al eslegí la comanda o lo cuiné no tenie del tot lo seu día, milló dit, la seua nit.
Lo prime plat no teníe cap de mistiari: magra a tiretes y pa en tomata y oli del Matarraña.
De segundo un tros de carn de ternera que, según se coneis, debíe tindre la plancha masa ruenta y va eixí casi tota cremada per de fora y, per dintre, tot lo sentro, crugo complétamen, chorrán sang.
Pa acabá un arrós en lleit que estáe MOSSO.
Y aisó es lo que més me va fastidiá perque l'arrós me agrade mol pa acabá una minchada, com a postre, pero té que está ben fet, ben cuitet; tampoc que se desfasque, pero té un pun que les bones cuineres u saben fe, lo saben trová, y me referisco a cuineres caseres que no fa falta sé cuiné de un restaurán afamat pa preparal be. Ma mare lo preparáe mol be y la meua filla u ha heredat tamé.
Bueno, pos no sé cóm se pot posá, en castellá, la palabra MOSSO, perque no es crugo, no estáe crugo, lo habíen cuinat poc, pero tampoc estáe ben fet, no li habíen trovat lo bon pun. No li trovo la traducsió podríe pareises “al d'ente” o algo aisí, pero tampoc es palabra castellana.
Ya sé que la palabra moso te uns atres sentits, lo que se li done al arrós moso cuan tens descomposisió. Pero entonses vol dí arrós a soles, sense res més. Pot sé que vingue de los mosos, los homens mosos, que están sense parella, que, encara, están sols. Eise seríe un atre dels sentits. Crec que tamé se utilise, a camins, cuan se porte un achudán pa trevallá. (“Avuí ting moso”.)
No sé qué pensareu vatres, pero es que som espesials, es que son coses nostres, de la nostra tiarra, de la nostra llengua.

 FIN.

Les campanes encantades

Les campanes encantades.


Parlán de les campanes y san Miquial algúns veíns de la Aldea pensáen que estáen encantades per lo que va passá un añ, en plenes festes, cuan estáe tota la plassa plena de chen esperán a que isquere la prossesó dels Sans pa doná la volta al poble.
Les campanes van escomensá a doblá.

Aquell añ los mossos, los quintos, teníen molta forsa y al momén teníen a la campana gran, encantada (vol di que li donáen voltes, la d
obláen a tanta velosidat, que no li donáen tems al badall a toca la campana), donáe voltes tan depressa que no arribáe a tocá, a soná, ere com si estare muda.

En una de eisses voltes, a causa de la velosidat, se va soltá lo badall de la campana gran, va eissí disparat y sen va aná cap abáis, cap a la plassa, la plassa que estáe hasta dal de chen; y los Sans van fe un milagre, lo badall va aná a caure al únic corro de la plassa a on no ñabíe dingú.

Va fe un clot al simén, un clot que la chen, per devossió, va tindre un tems sense arreglal pa podé demostrá lo milagre; los Sans habíen fet un milagre, aquelles campanes estáen encantades. Habíe segut una señal dels Sans.

Después uns hómens van puchá lo badall al campanal, lo van torná a lligá dintre de la campana, mes fort, pa que no se tornare a soltá, pero abáns tots li van doná un bes perque estáe encantat.

Y cuan va quedá ben lligat, tots se van señá, en señal de respiate y devossió p’an aquella campana “encantada”.



Les campanes encantades


Les campanes encantades, Valjunquera,Teruel

Diego Sanz, Alustante:



Culmené

Eres un culmené, tan presumí, tan presumí y te ha eixit lo vi tot térbol.

Palabres que tornen al cap, después de tan tems.


Eres un culmené, tan presumí, tan presumí y te ha eixit lo vi tot térbol. Palabres que tornen al cap, después de tan tems.

//

Aigües térboles, de Silvestre Hernández Carné, que viu a Beseit, 9788466405621

Aigües térboles, de Silvestre Hernández Carné, que viu a Beseit.

Situada a l’actual comarca del Matarraña, a una demarcassió de la provinsia de Teruel dins de la Franja del meu cul, s’ estén l’ Escresola, una regió poc coneguda aon los seus habitants, abans de la guiarra sivil, manteníen un sistema de vida rural sentrat ...

Gulliver

Gulliver.

Este estiu, aprofitán que Benicasim está prop de Valensia, mos vam arrimá a pasá lo día allí y diná en una amic dels meus tems chovens.
Lo matí lo vam pasá al parc “Gulliver” pa que los nets se distragueren un poc. En realidat te poc que veure; represente a Gulliver chitat an tiarra, lligat en cordes, aseguráes al terreno. Lo demés sol es una colecsió de “esllisaculs”, algúns més llarcs qu’els atres.

Benicasim está prop de Valensia

Ñabíe uns que, al se de fiarro o algo paregut, a les hores que natres vam entrá, sobre les dotse y micha, en lo sol que habíe calentat tot lo matí, estáen casi ruens y van disá redonches roches a les cuises dels menuts que anáen en pantalons curts o en vestits, casi com sils hagueren cremat.

Pero ells se u van pasá be, que ere lo que buscáem, veen al home llarc; puchán y baisán damún d’ell.

Lo yayo, cansat y en los chiñolls rosegán, se va sentá a la sombra (aisó sí que li va agradá) y u va aguantá mol bé, veen als nets y als seus pares caminán per damún del home lligat en les cordes.

Sé que es una tontada lo que tos vach a dí, pero convé a lo que vindrá detrás, tos vull enrecordá que “Los viaches de Gulliver” es un llibre mol majo, escrit per Jonathan Swift, mol recomendable pa la chen chove y sobre tot al estiu que tenen més tems lliure pa llichil.

Se trate de un home que fa viaches per mar y una volta arrive al país dels gigants y un atra al dels enanets. Cuan arrive a este radé, se quede dormit y cuan se despiarte, no se pot maure, perque mentres estáe dormín, lo habíen lligat an tiarra, en un mun de cordes y, pese a se més gran que los habitans de aquella tiarra, lo habíen fet prisioné. A este es al que se referís lo parque que natres vam visitá.

Lo cap del agüelo, encara que estáe tranquil y a la sombra, may lo dise tartí. Y veen a Gulliver, tan gran y tan fort, lligat an tiarra y en aquell mun de sagalets per damún d’ell, chugán y disfrután sense cap temó, sense chens de po, li va fe enrecordás de una situasió pareguda que se podríe torná com lo que estáe veen, si tots mos chuním y apoyém als tecnics, al grupo de “amics” que se han brindat a trevallá en nom de tots e intentán aprofitá algún momén que lo gigant se quedó dormit o sondormit.

Y ara me agradaríe tindre bona memoria y enrecordám de tots los cordells en los que podríem intentá lligá al gegant (catalá), no perque
sigue lo chermá gran nostre, sino perque com li han donat més minchá ha crescut més que natres (lo valensiá, lo mallorquí y lo chapurriau) ya que, aquell, desde fa uns añs, se ha tornat un poc abusón y encara vol o u vol se més, perque vol acaba en los atres chermans y quedás ell en tot.

Gulliver

A ver si lo podem lligá un poquet y ben curt:

Lo fuero de Jaca de 1063, en algunes de les copies del mateis fuero que van se donades a uns atres puestos ya ñabíe moltes palabres del actual chapurriau. (Vore documens "fransesos" de 842)

Primé cordell.

Lo mateis fuero, a alguns puestos, se va utilisa pa fasilitá la repoblasió que, com la machoría de España estáe ocupada per moro;, casi anáe dirigit a chen “franca” (fransesa) pa que repoblare los territoris que se anáen conquistán als árabes. La machoría de esta chen va se de la comarca llemosí, lo que va tindre gran influansia pa la manera de parlá, que se va mesclá en lo llatí, fen una llengua romanse o romansechada y de ahí la ham heredat natres; no mol ha pasat lo catalá com presumisen ells.

Segundo cordell.

An aquell tems Cataluña no existie y no u va fe hasta mols añs més tart, sol ñabie un condat de Barselona y uns atres condats repartits per allí, sense cap relasió entre ells. En algún momén eisa no-relasió va sé inclus de lucha entre ells. Un atre cordell.
Lo reinat de Cataluña, ni com reinat, ni com corona, va existí may.
Un atre cordell fen forsa. Asó més pareis una gran corda, mol forta, en la que deuríe ñaure prau pa que lo chermá gort no se moguere més.
Tots los falsos estudis que se han fet, se han fet desde un prinsipi equivocat. U han fet com si lo catalá fore lo chermá més antic. Y ¿si eisos trevalls se repetiren pero ara en la verdat del chapurriau, llengua del antic reinat de Aragó, com més antic? ¿Qué eisiríe? Un atre cordell més.


Natres no tením gramática, les nostres regles no escrites, se han decantat més per arrimamos a la castellana, posiblemén per la influansia que ha tingut pa natres el que lo castellá hasque segut la llengua ofisial. Mentres que ells se mauen per una gramática mol noveta, feta per un ingeniero industrial, pillán com a modelo la gramática fransesa per sials a tot lo que fore español. Eises regles a natres no mos valen ni mos han vallgut may. Seguim lligán, un atre cordell (¿o ara es un vensill?).
Pompeu y Fabra va tindre que elegí una manera de parlá de les moltes que, an aquell tems, se parláen a tot lo territori catalá y va pillá lo barseloní, en contra dels demés, pensán que los atres se amoldaríen a lo que ell diguere y desapareiseríen, avui en día encara ña cantidat de varians “populars”, en front del “estandar”. Al nostre terreno pase lo mateis ña cantidat de modalidats de la nostra llengua y, grasies a Deu, hasta ara dingú se habíe ficat en natres. Sin embargo, desde fa uns añs, un gobiarn aragonés pelele dels catalans y los mateisos catalans u están intentán. Volen ficamos una llengua estandar catalana que damún ni siquiera es nostra ni de la nostra tiarra. Asó casi valdríe una “sogueta” més.
Ña lletres que natres tenim que ells no volen y al revés: per ejemplo la ñ y la ny. Un atre cordell.
Ña palabres nostres que ells no tenen en lo nostre significat: granera, calses, etc. Seguím lligán. Un atra cordeta.
Ells se agarren a que ña pobles, actualmén catalans, que parlen CASI com natres. Ells diuen que es per la influansia dels catalans sobre natres. Pero yo dic ¿no pot sé al revés, perque ells van sé mol tems part del reinat de Aragó, e inclús alguns pobles part del territori del actual Aragó? Lliga, lliga; un atre lligamén.
Ells presumisen que la nostra manera de parlá se pareis mol al catalá y per aisó tením que fels cas y parlá lo barseloní que enseñarán a les escoles als nostres menuts. Y yo dic la nostra llengua, sense sé igual, se pareis mol més al valensiá y aisó se pot comprobá mol fásilmen. Según asó tamé lo valensiá mos podríe voldre colonisá y sin embargo es respetuós y mos dise tranquils. Un atra cordeta.
Encara que sigue cusit en uns fils mol fins, este estiu, está escrit a la charrada meua de estos díes de nom EMILIA, ña cansons que les enseñáen, fa mols añs, a escoles nostres y a valensianes, sense que ñaguere cap de relasió coneguda entre unes y atres. ¿Podríe demostrá que la forma de parlá, algunes coses per lo menos, del reinat de Aragó se van estendre per los territoris que se anáen chunín a la nostra Corona?. Un cordell més, encara que este sigue un poquet fi.
Estic segur que se me olviden mols cordells y que vatres ne podrieu escriure mols més, pa que lo “gort” no anare presumín per ahí, ni puguere abusá de la seua falsa forsa pa dominá als menudets. Ni siquiera falsechán llibres, histories e inventanse coses que no son verdats.
Al llibre que me ha servit pa escomensá este trevall, me pareis enrecordám que lo gigant se fa amic del menudets y hasta los achude, sé que aisó sol es un llibre inventat, que may va pasá, pero com ensomiá coste poc, ójala que, a la nostra historia, lo “gort” se u penso milló y torno al seu puesto, a on deu de está, com un chermá més y portanse en natres com se ha portat hasta fa uns añs en igualdat de uns en los atres y respetán a cada u a casa seua, aisí tots estarem contens y natres lo tratarem com sempre lo ham tratat y com lo estem tratán ara tamé. Sol ham fet que intentá deféndremos, pa podé seguí vius.

FIN.