Arrieros


Arrieros , Valjunquera, Mirablanc, revista, traducsió, Luis Arrufat

LOS ARRIEROS

Traduisco un atra charrada de la Revista Escolá Mirablanc (nº 11 de 1990). Pot se de interés pa alguns.

Arrieros eren aquells homens que fa més de un sigle pasaben de camí, per esta zona, en reates de burros, portán les cullides de les seues cases, dels seus pobles. Después tornaen en unes atres mercaderies que faen falta als seus pobles.
Los que solien pasá per aquí eren de la part de Belchite, Lécera y uns atres pobles de aquella tiarra de Aragó. Los seus cargamens eren de llaó y los portaen a Tortosa. Cuan tornaben, en aquelles talegues de cáñamo (cánem) portaen arrós, sucre, teronches, peis salat…..

Los arrieros, comersians, calsigaen los camins, fen pols; viachans del passat, no se cansaben may; utilisaben les adreseres, sense asfalto, ni pedra, sol camí, pols y sol. Anaen fen una senda cap al mar.

Lo camí vell dels arrieros encara se pot veure ara, al pasá per Vallchunquera, venien per lo pau de la Cogula (de aon traien l’aigua los habitans primitivos del Mirablanc), partida del Mas de Fraga, y basa Martina. Baisaben per la Costa de la Fresneda y se aturaben a la “Venta de les Moques”. A 1880 los antepasats de la familia Miravete y Ripoll, van vindre de Andorra pa sé los cuidadós de eisa venta Vallchunquerana. Van está mols añs servin als caminans, viachans y arrieros.
Éstos después, seguien la marcha per la vall de Vallchunquera, puchaen p’el camí del Regall, a La Fresneda, eisien per la Corralola, roques de la “Olivereta de Nostre Siñó”, Calderé, Racó dels polls y Más del Azud. Crusaben lo riu y, p’el Más de Garsía, prenien lo camí vell de Valderrobres cap Arnes. Continuaben per sendes y adreseres, crusaben los Ports hasta arrivá a Tortosa.

An aquells tems en los extramuros de cada poble, o un poquet mes llun estaben les Ventes. A la Fresneda ne ñabien tres : La del Pá Sec, La del Vidre, y la venteta del Mandolón. Unes atres tantes ñabie a Vallchunquera: la de les Moques, la del Forner y La Esgarrá.
Contaben los vells una historieta d’els arrieros. Un camí, después de crusá lo riu Matarraña per lo Molí Fariné, un home se va trová unes alforches (alforjas). Va pensá “serán de algún arriero, pobre chen, lo poc que porten y u piarden”. Les va replegá y, sense mirá lo que ñabie dintre, va aná corren, hasta que los va alcansá y los u va doná. Ells se van posá mol contens, esplicanli que dintre ñabie “un saquet de doblons d’or”. Bon cor lo de este home en aquells tems de arrieros, tems de aná fen camí, a piau, caminán. A lo pichó, avui, als tems dels motor y la velosidat, no sabem si se repetirie eise gesto.
Sen vin añs después, cuan tenim carreteres y coches mol rapits, mantenim la nostra admirasió, a la forsa, való y trevall de uns homens que en la esperiansia d’els seus machos y lo caminá dur de cada añ, de aná y torná, van fé un camí, que después d’els arrieros, ha servit a mols mes caminans y viachans.”

Nota: sol es una traducsió - adaptasió del escrit de Mirablanc.

La brema

 http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/la-brema.html

La brema (verema en catalá)


Estisora de bremá , tamé per a podá, y com ajuda cuan se esporgue (per als chits o rechitos).



Los raims no eren abundans a l’Aldea, com a mol cada familia tenie seps (cepas)  pal consum de casa, y a camins ni siquiera arribae p’al añ. Y moltes voltes lo eisie agre, pero igual mol bebiem, non teniem d’atre.

Ere raro que algú plantare una sort o un bancal sol en seps; en varies files de seps. Lo normal es que éstos estaren a la bora de les parets d’els bancals, en una única fila.
Allí solien mesclás diferentes clases de raims, blancs, negres (garnacha), moscatell, este los encantae als goluts (golosos) y algúns ne tenien inclus de rochos, a este se li diebe de collón de gat (cojón de gato) y tenie los grans mol grans y rochos.


Raim cornut, cornuda



Tamé existie la variedad de les parres (parras), estes se plantaen mes als corrals, als horts, als chardins. Y ere un raim mes bast, encara que algúns grans tamé eisien dolsos, cuan estaben madurs.

Los seps, tenien varios sarmens, prau llarcs, en moltes fulles (a les grans s’els diebe pampes). P’els sarmens eisien los raims, que eren un manoll de grans. Normalmen éstos se minchaven sansés, en la pell y les pepites. Uns atres tenien la pell y les pepites mol dures y se tiraben, después de minchat la pulpa que tenie dintre cada grá.
Se solie bremá a finals de septembre, encara que avans alguns raims podien está mich madurs y podies pesigá algún grá, inclus de la parra que ere un poc mes tardana.
Normalmen los raims se cullien en les estirores (tijeras) de podá o de bremá o estirores podadores, que pa tot servien.
Los raims cullits se posaen en cabassos de goma y se descargaben a les portadores, que eren com a banastes de fusta, totes ben tancades pa que no sen anare lo suc (lo vi) que se fae al tira los raims dintre.
Ñabíe uns atres bremadós, los que no habien trevallat pa res los seps, eren les avespes, les abelles, alguns muisonets y sempre quedabe algún jabalí.
Los raims se calsigaen descalsos, se potechaen, lo vi se colae y se ficae a madurá dintre dels carratells grans (cubas grandes), que avans se habien llimpiat en unes meches (de sofre) que se ensenien dintre; ere convenien perque si lo vi del añ de avans se habíe avinagrat, ñabie perill de que se quedare eisa agró a la fusta; y la nova cullida tamé se fare malbé. (MALBEC no, malbé)
Tenien que tindre cuidau a clavás dintre de les cubes, pos a camis se fae un gas que ere venenós y podie pasá una desgrassia.
A les bodegues, que ñabie a cada casa, solie ñaure carratells diferens, grans y menuts y, a camins, hasta un p’al vinagre.

/Nota de Moncho , a la bodega de Lillo a Valjunquera ñabíe un cartel aon ficae Bodega. Una vegada que vach aná me va ficá vinagre de broma perque ya anaem mol adelantats, y mel vach fotre. Una mica fort este vi /


Lo carratell tenie una porteta a la part alta, que es per aon se umplie; y una aiseta a la part de abais, que es per aon se umplie lo porró, pa traure lo ví pal consum diari, y les tassetes, cuan volies convidá a algú a probá lo teu ví o a “fe una tasseta”.


Algunes cases, lo añ que naisie algún menudet, o si ñabie una selebrasió gran; solien umplí algunes botelles del milló ví que tenien y les posaen “davall del tellat”. Eises botelles sól se ubrien cuan ñabie un atra selebrasió, cuan lo chiquet sen anabe a la mili, cuan se casabe, …. Lo que pase es que lo vi se habie fet vell y ara ya pareisie mes coñac que ví. Pero ere una costum de aquells tems a l’Aldea.

Tamé ñabie costum de en lo primé most y codoñs, fe mostillo, que después se untabe al pa y pa brená.
Com no ñabie distracsións p’als domenches y les festes de guardá, per la tarde, les chiques y les persones grans, en cuadrilla, sen anaben a pasechá hasta la marededeu, lo empalme o inclus hasta la fón o la telleria y allí “faen una gaseosa”. Ya ham parlat de esta costum.
Mentres tan los mosos, después de aná a aveurá los animals, als aveuradós de la fon; se reunien y anaen visitán les bodegues a “fe una tasseta”; o mes; a cada casa. A voltes acababen un poc animats y algún camí vach veure a dos mossos, que fae un momén eren mol amics y lo ví, sempre la radera tasseta, los fae cambiá, y discutien y hasta se insultaben, eres un m. y tú un c. Pero la sang no arrivabe al riu, los atres amics, se posaen al mich y uns sen enduyen a ún y los atres, al atre, a “fe la radera tasseta”. Y allí se acababe tot, demá, después de dormila per la nit, atre camí tan amics, en un gran mal de cap, pero aisó se pasabe, trillán o cullín olives.
Algúns camins, cuan venie un forasté, presumit, dien que entenie de vins y que aguantabe mol, segur que caie. Uns lo entretenien a la entrada de la bodega, mentres l’amo, anabe al fondo de la bodega y li umplie la taseta de vi vell, debie tindre denau grados o mes. Lo forasté, per aguantá lo tipo o perque no sen donae cuenta, sel bebie. Hala! Un atra tasseta, y a les tres o cuatre, lo pobre convidat ya no sabie lo que bebie, al final acababe mal; a dormí a la pallisa, en una borrassa davall, tot vestit. Mentres tan los mosos del poble habien anat bebén lo vi del añ, que sol tenie tretse o catorce grados y se aguantabe milló, y, encara que acabaren calens, la atre habie caigut, la próxima visita, se u pensarie avans de presumí.
Un domenche mes que se ha pasat; a esperá tota la semana que vinguere lo siguién, pa torná a fe lo matéis; alló ere una roda donán voltes y sempre se acavabe al matéis puesto y en la mateisa chen. Y lo milló de tot es que, en tan poqueta cosa, tots estaen contens.

FIN.