¡A chugá!

¡A chugá!

Avui tos vach a contá un choc pals chiquets mes menudets de casa, de la familia. Me va fe enrecordá una cusina de Barselona, perque ella encara los u fa als seus nets. U va portá desde lo nostre terreno allí a Barselona. Te la meua edat més o menos, o sigue, si yo ya chugaba cuan era mol menudet, imagineutos de quins añs tos estic parlán, fa mes de sesanta.

Normalmén se chugue en los més menudets de la familia que com a mol, ne solen sé hasta sinc o sis, pero se pot chugá en un sol.
Casi sempre partisipae una persona gran que ere la que dirichie lo choc; en lo meu cas ere la meua agüela. En la forma de chugá se pareisie un poc al marro. Pero lo que tos dic yo se solie chugá dins de casa, mentres que lo marro se chugabe al carré.
Lo motivo del choc ere amagás.
Tos vach a posá tres maneres de chugal.

UNA: Intervenie la agüela, o una persona mes o menos gran y los chiquets que ñaguere.
La agüela se sentae a una cadira; un dels menuts la “pagae” y se posae, acachat en lo cap mirán cap a les faldetes de la agüela; en les mans se tapae los ulls y se apoyabe a les faldetes; los atres chiquets se ficaen al rogle dells. Entonses la agüela escomensae a pega, a poquetet, en les dos mans al mateis tems, a la esquena del que pagae y, portán lo ritmo en les mans pegán a la esquena, anae cantán:
Conillets amagats
que la llebre está a casa,
de nit y de día,
la santa conilla.
¡Conillets!, ¿esteu amagadets?”.

Los atres chiquets se habíen anat a amagás, per lo piso o per les habitasións que se habíen acordat avans de escomensá.
Cuan la agüela fae la pregunta, si algú no habíe tingut tems de amagás o no habíe trovat puesto, diebe “NO”; y la agüela tornae a escomensá a cantá y a donali palmaes a la esquena del que pagae.

“Conillets amagats
que la llebre está a casa,
de nit y de día,
la santa conilla.
¡Conillets!, ¿esteu amagadets?”.

Y aisina hasta que cuan fae la pregunta ya no contestae dingú; entonses lo menut anae a buscals y si ne trovae a algú y lo agarrae, a eise li tocae pagá. A los que no veie y corrén anaen a tocá a la agüela, estaen salvats.

DOS: Cuan sol ne ñabie un u dos chiquets pa chugá. La agüela o la persona que fae de agüela; se sentae, tancae los ulls y en les mans se donae palmaes a les garres, mentres cantae; y ere ella la que anae a buscá als amagats.

TRES: Cuan eren més chiquets o un poc mes granets, com en aquells tems no ñabie perill, se podíe chugá al carré. Cóm chalaem al veure amagas als menuts a les cocheres o detrás de les cortines de les portes. Les carreres del pagadó per lo carré detrás dels amagats eren pa enriuret.


A camins, algún menudet, ensenegat en amagás, no se donae cuenta y cuan la agüela preguntae ¿esteu amagadets? Ell contestae: "sí" y descubríe lo amagatall aon estae.

Unes atres voltes algún inosén se arrivae a amagá detrás de la cadira de la agüela.

Nota: lo choc está pensat pa chiquets mol menudets, entonses ña que sabé chugá en ells; y fe com si no los veres aon se han ficat; y que arrivon corrén a la cadira y se salvon, encara que sapies desde lo prime momen aon están o inclus encara que los veches; tens que disimulá.
La alifara que fan cuan se creuen que te han engañat y toquen la cadira es tan gran que tels mincharies.


Estic segur que mols de vatres au chugat a este choc o a algo paregut. Qué recuerdos més bons. Probeu a chugá ara en los més menuts, ya veureu que goch.


Que paseu un bon rato.!!!

Una historia posible 4, La Aldea del Catalá 1

Una historia posible 4,
La Aldea del Catalá 1.

Anem a la Aldea del Catalá. Aquí lo terme es gran y está dividit en condats, ducats y pareguts.
Al prinsipi part ere del rey de Aragó, part de algúns reys árabes y lo demés eren condats o ducats que uns camins pareisien independens y uns atres depenien del rey de Fransa.

Pero com ere tems de guiarres, los reys de Navarra y Aragó entraen a Fransa per la part de dal y en los seus soldats (miqueletes) asaltaen pobles de per allí, fenlos servidors seus y cobranlos contribusions; mentres lo rey de Fransa fae lo mateis en part de la Aldea del Catalá.

Al 1150 (1137) se van casá la reina Petronila de Aragó en Ramón Berenguer IV, conde de Barselona. Al contrat de casamén se ficae mol clá que lo reinat de Aragó seguirie sen lo prinsipal, y que lo novio sol entrae com a prínsipe. (Princeps)

reina Petronila de Aragó en Ramón Berenguer IV, conde de Barselona


Aisina u va entendre tot lo mon y se va mantindre mol tems y totes les conquistes que se faen, se faen en los soldats del reinat de Aragó, encara que tamé ñagueren soldats de uns atres termes; y pal reinat de Aragó. May va ñaure cap de problema an aquells añs.

Mes tart van fé un cambi (Tratat de Corbeil de 11/05/1258) lo rey de Fransa (Luis IX) se quedae en los pobles que lo rey de Aragó teníe a Fransa y lo rey de Aragó (Jaime I) los termes que lo rey de Fransa teníe a España (los condats de Ampurias, Barselona, Besalú, Cerdaña, Conflent, Gerona, Osona, Roselló y Urgel).

En la forma de parlá, va ocurrí paregut com a les demés aldees, encara que, al tindre lo terreno tan dividit, a cada puesto se parlae de una manera diferenta encara que al remat, com a tots los atres puestos, se entenien tots.

Barselona tenía port, se va convertí en lo port del reinat de Aragó, que nesesitae una eisida al mar; al roglan del port se va ana fen un siudat gran, mol gran y aprofitán eisa grandesa se van aná posán industries, fábriques y coses ofisials. Va aná guañán importansia en tots los sentits. Y se va aná emportan ofisines, algunes mol importantes com la sentral del Archivo de la Corona de Aragó, en tots los documens, los llibres y demés.

Y com es normal, a carrec de eise Archivo van posá a chen de aquella tiarra, per ejemplo a Próspero de Bofarull y familia (Manuel Bofarull Sartorio).

Al tindre tantes coses, va aná guañán en podé, en dinés y tamé en moltes ganes de sé gran, may habíe destacat, casi no teníe historia, pero, en cambi teníe tems pa podé preparala y fela al seu gust y ademés tenie chen pa preparau tot be y sino pa “comprala” pa que li apoyaren y li donaren la raó en tot lo que vullguere fe.

Y ara, aquí ve la importansia de los “posibles”; de alló que parlabem al prinsipi. Ya vam dí que les persones tenim un tems controlat, con a mol podrem viure sen añs y en eise tems es aon se poden maure los nostres “posibles”. Pero la Aldea del Catalá, com a poble, te tot lo tems del mon pa fes la seua historia; pa fabricás lo seu “posible”; y, pasán lo tems, podés creure que eise “posible” va pasá aisina com ells diuen, com ells volen; encara que pa conseguiu tinguen que manipulá la historia y falsechá lo que en realidat va pasá.

Tenen sort, están units, y, una generasió, detrás del atra, han trevallat, trevallen pa conseguí los seus fins. Se han inventat unes palaures que pan ells son sagraes: cataluña, paisos catalans y lo catalá.
Per si los faltae algo, als radés tems ha entrat en estos trevalls la política y aprofitanse de que tenen molta chen, mols vots, han seguit espentán pa aná conseguín, mes influansia, mes podé; perque los seus vots valen mol y u han sabut aprofitá.

En esta manera de portás, tamé ha influit una espesial envecha, que cada camí se ha anat fen mes gran, dels que ells creuen los seus enemics, lo reinat de Castilla y per ende tot lo que ella represente actualment, lo que quede de España, lleván lo que ells consideren los paisos catalans; la historia que te España, la seua cultura y sobre tot lo castellá. Contra éste la manía ya es total.

Seguirá........