Los Enterats (Peritos) 2.

Les aventures del agüelo “Sebeta”:

Los Enterats (Peritos) 2.

No perdam lo tems, anem a seguí.
Vach a complicá un poc lo asunto, ara que desgrasiadamen está al día la violensia “machista”, mos imaginem que la morta es una dona y que lo home li ha pegat trenta puñalades y que lo han pillat ple de sang y en lo cuchillo a la má.
Podeu pensá: “poca defensa ña”. Pos ara es cuan poden entrá en lo cas los “peritos”, los enterats.
Los “peritos” son persones espesialisades en algún trevall, que tenen esperiansia en eise trevall y que poden dona testimoni de un cas, una opinió y según la preparasió que tinguen, la fama que tinguen, eisa opinió, valdrá més o menos y sobre tot al momén de presentala daván de un churat, en lo momén de un chuisi.
Claro depenén de quí los contrato, defendrán lo negre o lo blanc, según convingue. Y sempre de un mateis cas. Y a lo pichó en los dos postures tenen raó.
Ya está prau complicat o u voleu un poquet més.
Lo asesino ere lo jefe de una clínica y dies avans li habíe enviat a la dona una carta dienli “que si no tornáe en ell, que se preparare”. A causa de la separasió, encara que ya bebíe avans, habíe escomensat a beure més. Lo genio y malhumor que se li posáe cuan tornáe a casa borracho, habíe segut una de les causes de la separasió.
Lo forense, com “perito” ofisial, al fe la autopsia, va dí que habíe ñagut ensañamén, trenta puñalades eren masa.
Al sé lo jefe de la clínica, van buscá lo milló psiquiatra del cuadro de dotos y éste va dí que NO se podíe considerá ensañamén perque lo “asesino” patie una “celopatía” y al veure que la seua dona arriváe tart a casa li va entrá un ataque de sials y se va arrencá a apuñalá, sense sabé lo que fáe, o sigue que no ere responsable.
Los psicólogos del chusgat van sertifica que de la manera que habíe esperat a la seua dona, la forma de agarrala y lo tindre lo cuchillo preparat, donáe a entendre que ere sabedó de lo que estáe fen.
Aisí mateis, de la mateisa clínica van buscá al milló psicólogo que va fe un sertificat dien que a causa del licor que habíe begut, mentres esperáe que arrivare la seua dona, estáe borracho y NO sabíe lo que fae, o sigue no ere culpable.
La polisía, peritos del chusgat, habíe fet un “peritache” dien que la carta de amenasa la habíe escrit ell, o sigue que ñabíe premeditasió y entonses la mort ere un asesinato.
La familia va busca un “perito caligráfic” (que entén de escritura) que apoyanse en lletres tancades y ubiartes, en ejes, inclinasions, morfología y demés, aseguráe que lo seu defengut NO había escrit aquell papé, o sigue que no ñabíe premeditasió.
Al remat lo fiscal y lo abogat de la familia de la morta mantenién que ere responsable de un asesinat, mentres que lo abogat de la defensa y los peritos (enterats) que habíe presentat, dieben y churáen que, com a mol, podien di que ere una mort preterintensional (sense ánimo de matá) o inclus que en lo momén de feu no ere responsable dels seus actos o sigue que lo declararen inosén.
Au vist una cosa que tots veiem clara, la han anat complicán y los peritos ya mos han sembrat la duda.
Inclus cap la posibilidat que lo ASESINO, per tindre mol podé, mols dinés, molta influansia y sobre tot uns bons PERITOS, conseguisque eisí lliure o casi, per mich de feli veure al churat sol lo que a la defensa li interese, cuan natres ham vist que es responsable y mol culpable. Pero mos han cambiat lo coló, mos han engañat y daván de la chen fan quedá que tot ha segut una manipulasió de la Polisía que al “pobre” les sircunstansies li habíen posat a un carreró sense eisida o en una sola: tindre que matá a la dona, no li va quedá mes remei. “Pobre home”.
Tots vach a disá en la duda, perque es un cas inventat, may sabrem si lo churat va condená al sospechos o lo va declará inosén.
La que ya no tornarie seríe la morta, ella ya habíe pasat al atre costat, sense haber comprat cap de billet pa fe lo viache y la vida seguíe.
Un amic meu, polisía, cuan lo van envía al carré per cumplí 56 añs, se va fe perito caligráfic, pa pode seguí trevallán. Inosén, pensáe que al tindre la fama de polisía, tots lo consideraríen honrat y lo contratarien. Pos presisamén eisa fama va sé la que va fe que nol contrataren. No interesáen persones honráes, sino que foren manejables, que anaren en la direcsió que li interesare al abogat.
¿Qué li va pasa?. Que avans de contratal, li encarregáen que li pegare una ullada al escrit sospechos y si ell pensáe que lo habíe escrit lo sospechos ya nol contratáen, lo que volíen ere algú que diguere que aisó no u habíe pogut escriure lo sospechos y u asegurare daván de un churat.
Entonses, los “peritos” tenien que tría entre se honrats o podé minchá. Y la fam a camins te molta forsa. Acabáen per fe lo seu trevall pero mirán sol lo “negre” o lo “blanc”, según conveníe, en cada momén. Y u ham dit més amún, a totes les coses, ña detalls blancs y negres, depén del coló del espill en que vullgues mirá, u voras de un coló o de un atre.

Seguirá ...
los-enterats-peritos-y-3



Los Enterats (Peritos) y 3.

Lo león may se donará la volta y fuchirá, per més que sentisque "gañí" a un gos. Tindrém que dependre del león. ¡Sempre a daván!.

Los Enterats (Peritos) y 3.

- Luiset diríe: Pero bueno ¿A que ve tot este soroll? Si al remat ni siquiera mos ha dit ¿Cóm va acabá lo cas?.
+ Y “Sebeta” contestaríe:
alló es lo de menos, lo importán ve ará, alló sol ere una esplicasió, una preparasió pa lo que ve ara. Ya sabeu que la solusió de les noviales, está casi sempre al radé capítul, pos aquí pase igual.
+ Ña un cas, no de morts, pero sí tan importán. Es lo PROBLEMA del catalá y del Chapurriau.

- Ara sí, asó ya mos agráe mes, ¿fáe falta tanta palla pa arrivá aquí?.

+ Pos si, encara aisina a ver si tos u sé esplicá pa que al remat me entengau. Es mol sensill si se esplique be, pero no sé si yo tos u sabré fe tan fásil. Lo amo de la clínica, lo amo dels dinés – lo catalá - vol que la importansia del Catalá quedo per damún de tot (que lo asesino isque lliure); vol demostrá que lo catalá es lo únic idioma, que tots los demés son, som, dialectos dell.
¿Com u pot conseguí? ¿Com u ha conseguit?. 

Se ha buscat los “peritos” (los filólogos) de la seua Universidat (de la seua clínica), los millós y los ha dit lo que vol. Que sol miron les coinsidansies (y NO les diferansies) que demostron lo que ells volen.
Sol lo blanc, ¿Tos sone?. 


Si algú no estáe de acuerdo, lo ha apartat, lo ha disat a una bora, sol interesen los que veuen lo blanc, los que diuen lo que a ells los interese. Si tos doneu cuenta, casi tots los que han fet los estudis, son chen seua, chen que trevalle pan ells, alguns de les seues Universidats, directós de la seua Escola de Idiomes, chen pagada per ells o amics dels pagats per ells. Y clá eisos “peritaches”, eisos sertificats, eisos informes, los han publicat a bombo y platillo, per totes les parts, y los han posat a la Wikipedia y, com tenen agarrat al gobiarn de la nasió, los han fet que u donon per bó. Ya han triunfat, tenen la forsa de la política y tenen los dinés, han comprat a tot lo mon que se ha disat y sino han pasat per damún o lo han fet callá. Sol parlen y mol alt dels que los han donat la raó, als atres ni los nomenen y a ells, als callats, tampoc los interese eisecá la veu, per si un cas, que ña que minchá tots los dies y lo recapte es lo recapte. En eisos informes (“interesats”) ha quedat cla com la aigua que lo catalá (resaltáes totes les coses blanques) es lo amo de tots los demés, la llengua, lo estándar, lo cult; tots los demés sol son dialectes, los rustics, los comuns, los vulgars que un día están destinats a desapareise en benefisi del “jefe de la clínica”, es lo amo, te la política y te los dinés, pot “comprá” a tot lo mon.  Y als demés, als que veuen les coses negres, les diferansies que tamé existisen, los fan de menos, los lleven categoría, los aparten, cuan no, los perseguisen. La seua chen te la fama que done la política y los dines, entonses los que sempre guañen son los que tenen la fama, lo prestigio, encara que, de cuan en cuan, de entre lo poble sensill, de entre los pobres is algún “abogat” responsable que intente defendre la verdat. Eise no interese, primé intenten compral, que se chunisque a ells, lo que pase casi sempre. Y sino u conseguisen, li busquen les cusigañes, hasta que li troven algo pa esfonral, pa demostrá que está equivocat, inclus en amenases a ell y a la seua familia. Lo gran se minche al menut. Al mon de la chustisia, a lo milló li cante la gallina y li toque un chusgat que no se dise comprá, que no se dise amedentrá per ningú y li done la rao a qui la te, al nau abogat, entonses la verdat relluis. Pero cuan la desisió depen del Gobiarn (Uns grans laboratoris) que nesesite a la clínica pa que vengue los seus medicamens (li dono los seus vots pa aprobá los presuposts), lo abogadet está perdut. Les demés llengües están perdudes, lo Chapurriau está perdut. Es lo que está pasán. Per la atra part, per la del Chapurriau (un pobre dotó de poble) tamé ña “peritos”, honrats com lo meu compañ polisía que va tindre que disá de “voldre” fe “peritaches” honrats. Eisos peritos, tan importans com los de Cataluña, pero més independens, honrats, han vist los puns negres de lo que diuen los catalans y poden defendre que lo que diu aquella chen no es completamen verdat, que te bades per a on sels escape la rao. Los nostres defenen que no ña dependansia, ña hermandat, tots iguals, dingú damún del atre. Pa acabá de fastidiau tot, ve lo agüelo “Sebeta” y diu que lo antepasat del chapurriau ere la llengua que se parláe a tot lo reinat de Aragó, al prinsipi, y de ahí van evolusioná los diferens chermans, cada un al seu terreno, pero tots venín de aquella primerenca forma de parlá, que anáe per Aragó al prinsipi. Sol ha aplicat lo coneisimén, la lógica dirien los castellans, pero se veu mol clá. Lo “Sebeta” ha mesclat los colós, negres, blancs y grisos. Cada u a casa seua. Que mos dison está. Natres estem be y sempre ham estat be, en lo nostre parlá, en lo Chapurriau. Que dingú mos llevo la idea de que lo que ells defenen no es completamen verdat, que u han comprat, que se u han inventat, que los u ha fabricat chen (“peritos”) mol famosa, pero pagada o dependenta dells, igual com se han fabricat, de la mateisa manera, una historia falsa, inventada y la machó part robada als demés parlás. Ham de mantindre esta opinió, tamé natres tenim als nostres “PERITOS”, pa natres tan importans com los dells, que diuen algo diferén, sense quels obligo dingú, fijanse simplemen en les coses negres del cas, que tamé ne ñan, y ells han demostrat que valen igual que les blanques seues. Me encantaríe que me haguera sabut esplicá y sobre tot que me haguereu entés. Estém al seu nivell, som iguals. No es que ells tinguen més raó, tenén mes dinés, més forsa política y més publisidat. No mos tenim que disá guañá. ¡A DAVÁN! A lo pichó ñauríe que dili al siñó Lambán y a la seua colla, que algún día la historia, la historia de esta tiarra, la nostra historia li pot pasá factura per disá piarde, sense luchá; per rendis daván del catalá, y abandoná lo poc terreno que quedáe parlán la llengua que un día va parlá tot lo Reinat de Aragó, lo Chapurriau primerenc. Y La historia li u cobrará. Y la seua fama u pagará. Lo presidén que va disá piarde un tesoro, que va vendre lo parlá de un grapat de aragonesos, com ell, per un plat de lentejes, perque tamé ell te uns “peritos” que sol han vollgut veure lo blanc dels cataláns, se han disat convensí per ells, sense escoltamos, los “peritos” cataláns tenen més prestigio que eisos pobres, tamé “peritos”, dels pobres Chapurriaus. La lluminaria del podé, de la política, dels dinés, dels vots, los ha desllumbrat y no los ha disat veure la braseta de la seua chen.

FIN.