Arrós en lleit

Ña palabres y espresions que lo sentit que tenen en chapurriau n'ol su trovo en castellá, igual que pase en unes atres en catalá.

Arrós en lleit

L'atra nit, per casualidat, vam eixí la meua dona y yo a sená, a un restaurán que té fama a Saragosa.
No sé si natres no vam tindre sort al eslegí la comanda o lo cuiné no tenie del tot lo seu día, milló dit, la seua nit.
Lo prime plat no teníe cap de mistiari: magra a tiretes y pa en tomata y oli del Matarraña.
De segundo un tros de carn de ternera que, según se coneis, debíe tindre la plancha masa ruenta y va eixí casi tota cremada per de fora y, per dintre, tot lo sentro, crugo complétamen, chorrán sang.
Pa acabá un arrós en lleit que estáe MOSSO.
Y aisó es lo que més me va fastidiá perque l'arrós me agrade mol pa acabá una minchada, com a postre, pero té que está ben fet, ben cuitet; tampoc que se desfasque, pero té un pun que les bones cuineres u saben fe, lo saben trová, y me referisco a cuineres caseres que no fa falta sé cuiné de un restaurán afamat pa preparal be. Ma mare lo preparáe mol be y la meua filla u ha heredat tamé.
Bueno, pos no sé cóm se pot posá, en castellá, la palabra MOSSO, perque no es crugo, no estáe crugo, lo habíen cuinat poc, pero tampoc estáe ben fet, no li habíen trovat lo bon pun. No li trovo la traducsió podríe pareises “al d'ente” o algo aisí, pero tampoc es palabra castellana.
Ya sé que la palabra moso te uns atres sentits, lo que se li done al arrós moso cuan tens descomposisió. Pero entonses vol dí arrós a soles, sense res més. Pot sé que vingue de los mosos, los homens mosos, que están sense parella, que, encara, están sols. Eise seríe un atre dels sentits. Crec que tamé se utilise, a camins, cuan se porte un achudán pa trevallá. (“Avuí ting moso”.)
No sé qué pensareu vatres, pero es que som espesials, es que son coses nostres, de la nostra tiarra, de la nostra llengua.

 FIN.

Les campanes encantades

Les campanes encantades.


Parlán de les campanes y san Miquial algúns veíns de la Aldea pensáen que estáen encantades per lo que va passá un añ, en plenes festes, cuan estáe tota la plassa plena de chen esperán a que isquere la prossesó dels Sans pa doná la volta al poble.
Les campanes van escomensá a doblá.

Aquell añ los mossos, los quintos, teníen molta forsa y al momén teníen a la campana gran, encantada (vol di que li donáen voltes, la d
obláen a tanta velosidat, que no li donáen tems al badall a toca la campana), donáe voltes tan depressa que no arribáe a tocá, a soná, ere com si estare muda.

En una de eisses voltes, a causa de la velosidat, se va soltá lo badall de la campana gran, va eissí disparat y sen va aná cap abáis, cap a la plassa, la plassa que estáe hasta dal de chen; y los Sans van fe un milagre, lo badall va aná a caure al únic corro de la plassa a on no ñabíe dingú.

Va fe un clot al simén, un clot que la chen, per devossió, va tindre un tems sense arreglal pa podé demostrá lo milagre; los Sans habíen fet un milagre, aquelles campanes estáen encantades. Habíe segut una señal dels Sans.

Después uns hómens van puchá lo badall al campanal, lo van torná a lligá dintre de la campana, mes fort, pa que no se tornare a soltá, pero abáns tots li van doná un bes perque estáe encantat.

Y cuan va quedá ben lligat, tots se van señá, en señal de respiate y devossió p’an aquella campana “encantada”.



Les campanes encantades


Les campanes encantades, Valjunquera,Teruel

Diego Sanz, Alustante: