Cuan ña RAÓ.
“Cuan ña raó, no cal res més”.
Air, día sis de abril de 2024, a Vallchunquera va sé la sesta selebrasió de la aparisió dels Amics del Chapurriau.
Un grapat de chen desinteresada, que va cambián, pero que no se note, tots treballen, posen tems, posen treballs, posen intensións, bones desde llugo, sentiméns y hasta dinés. Pero nols importe, tot u fan per lo interés de la chen, per la llengua que allí se parle, per lo Chapurriau.
Los que sen van, no se retiren, seguisen treballán de un atra manera, pero sempre fen piña en los Amics.
Uns ils atres son com formigues, mai los veus parats, ademés dels seus treballs, tots tenen algo que fe y saben qué es, que aisó es lo difisil. Nols importen hores u disen tot cuan lo Chapurriau los cride.
Qué sort dells y del Chapurriau.
Están convensuts de lo que fan, no reñisen, lo seu ejemplo es la milló llissó, saben que tenen RAÓ y nols fa falta res més.
Van escomensá sense res, bueno en molta ilusió, que sempre se ha notat, en les seues cares, sempre conténs, sempre en la riseta a la boca. Cada u val pa una cosa y tots valen pa tot.
Com les formigues, granet a granet, fulleta a fulleta, han fet un gran niu, aón ara ya caben més de dos mil persones.
Persones que han anat venín soles, sense forsales, tots per lo amor a la seua manera de charrá.
No han empleat dinés, vots, tvs, radios, los polítics de abáns nols faen cas, pareisien apestats, pero ells sabíen que la oló que portaen ere la de una gran tiarra, regada per un riu, lo seu, lo Matarraña y eisa es oloreta a honor, a amor, a sentimén, a cariño, a palaures dites y escrites en una llengua mol vella, més que algunes dels voltáns. Es la milló colonia.
No teníen dinés, no teníen vots, no teníen quí los apoyare, sol teníen una manera de parlá y la seua veu. Parláen, raonáen, sense faltá a dingú, sense despresiá a dingú, en educasió, molta, en sentiméns y arguméns y ahí sels notae en tota la RAÓ.
En tot aisó, disán pasá lo tems, la chen del voltán, que portaen dintre la mateisa llaó, los va aná entenén, se van doná cuenta de lo que aquell formigué fae y volíe. Es lo que ells tamé volíen. Al sentils parlá algo se removíe dintre dells, un mun de palaures amagades, casi prohibides, pero que, en la aigua de aquella chen, revivíen, tornáen a florí, en més forsa encara que abáns.
Y esta chen, com abelles, sempre al roglán de la seua llengua, dic de la seua reina, van escomensá a eisecá lo vol, a buscá flos, a buscá poesies, histories, a cantá jotes.
Eren de diferéns panals, de mols suros, pero tots ronronechaen igual, se enteníen y, lo més importán, parlanse aisí, estáen conténs, eren lliures, dingú los habíe obligat, los habíe forsat, habíen escoltat, habíen llichit lo que aquell grapat diebe y se habíen donat cuenta que era com una profecía que fae mol tems que esperaen, pa escomensá a volá.
Eise día a Vallchunquera se van reuní, van vindre de unes atres colmenes, tots en ganes de sabé. Y les palaures que van escoltá los van arriba, los van calá hasta mol dintre, los van enseñá que alló ya u sabíen, que u teníen dins del seu cap, que sol teníen que traureu y com, als milacres de la Biblia, van escomensá a parlá, ere un bureo seguit, dingú callae, tots volíen traure lo que tan tems los habíen prohibit.
Ara, grasies als Amics, son lliures, a lo milló per primera volta, la RAÓ y res més los ha convensut. Ya poden parlá en la seua llengua, en lo seu Chapurriau y, desde este momén, los Amics saben que han guañat un escaló més, a Vallchunquera, han puchat un poc més.
Los falte mol, u saben, pero en estos vimecs se poden fe moltes sistelles, mols cartróns y ells seguirán ahí, sense fe ruido, sense presumí, sol treballán.
Hasta ara ha vallgut la pena.
Aunque ton vau tindre que aná de Vallchunquera, pa torná al vostre niu, no ton hau anat del tot, ya u va di lo vostre poeta, se ha quedat un trosset del vostre cor y tota la vostra RAÓ.
