Lo niu

Lo niu
Después de la gran troná, va ñaure un tems que a l’Aldea ñabie un grapat de muixons, los que habíen quedat cuan se van acabá los trons y los rellámpecs y n’ols va tocá aná a fe la nova mili. Pichó va sé los que van tindre que buscá una atre terme o un atre país pa fe niu y a uns atres als que lo gobiarn los va ficá tancats dintre de uns nius als que tamé s’els diebe presons y grasies que nols van posá daván de uns uniformes en escopetes que escupien bales y los enviaben a volá al sial o a pudrís al infiarn.

Com se habíe acabat casi tot lo minchá, los animalets se manteníen en lo que podíen, a camins pasán molta fam, pero, per lo menos, ñabie pau y cada u al seu niu, lo qui tenie sort de tindrel, fae lo que podíe.

Se habíen aprofitat tots los puestos que estáen lliures, algúns van tindre sort y lo seu niu no habíe quedat masa chafat.

Se buscáen grans y llaos a tots los puestos posibles, cada un a on podíe, inclús sembrán los bancals mes estrets y curts, pero no ñabie un atre remei.

Los més pobres, que nols habíen quedat muisons grans y ni siquiera un niu vell o los habíen fet eisí d’ell, habíen fet niu a cualquier forat de cualquier paret. Allí habíen amuntonat la poca brosa que habíe quedat y que ells habíen pogut replegá. Y en aisó, molta voluntat y algo de cariño van conseguí fe un niu, encara que fore un poc destartalat. Sense llum, ni siquiera del carré, en una oscuridat total, pero per lo menos, cuan plovíe no se remulláen y los seus muixonets no pasáen masa fret, perque estáen tots apretaets. Pareisien vileros, simples pardalets.

Tamé va ñaure alguns sortuts que la seua rasa teníe plumes blaves y eisos van podé seguí vivin davall dels rafecs dels tellats, en uns nius naus encara que fore en puestos vells, pero ells estáen ben abrigats y cada camí que se asomáen a la finestra del niu tenien vistes al carré. Si los miráes be pareisien orinetes o avions.

Y pa acabá, estáen los que habíen guañat o que habíen tingut antepasats en mols dinés, eisos van recuperá los seus nius al amparo de parets de pedra, sense alchés ni simén. Algúns a la sombra de la paret de la iglesia, als grans forats que ñabíe a les parts altes, que teníen unes vistes estupendes, bona ventilasió y hasta dos entráes pa lo mateis niu. Eren los coloms y les falsilles del poble. Miráen als atres animalets desde dal.

Ñabíe mols enemics, sobre tots uns muisons més grans que fáen los nius als albres del voltán de la aldea y que estáen mol despiarts per si los vileros se descuidáen. A alguns puestos los dieben algarses, a uns atres fam, fret, chal, mala cullida, falta de aigua, caló, pobresa, deudes, pedregáes y mil noms més.

En esta situasió se va viure uns añs. Conserván lo niu un añ detrás del atre, en la milló maroteta y lo milló parotet. Com podíen y cuan podíen anáen millorán lo niu, tapán los foraets minuts y les bades que eisien, en lo que podíen. Procurán portá cada día minchá, encara que fore poc, als muixonets. No ñabíe pares com eisos, habíen nascut en la nesesidat y en ella vivíen, sense disá en cap momén de enseñals als menudets qué ere la vida y cóm teníen que portás en ella. Si podíen se afanáen en busca sempre una llana o un fil més que portá a casa y que fare un poc de manta pa pasá menos fret.

Los muixonets menuts van tindre la sort de veure lo mon, per primé camí, al asomás al forat del carré y, pasán lo tems, a fe lo primé vol y dependre a volá. Per aisó eise niu, encara que la vida los portare mol llun, encara que un día lo tingueren que disá, ya no lo olvidaríen may. Sempre seríe lo seu niu y sempre voldríen torná an ell, inclus pa morís; sobre tot cuan arrivare eise día o eisa nit.

Pasán los añs, encara que tingueren una vida nova, un niu nau, inclús a un forat milló, a una paret més forta, may olvidaríen aquell forat mal fet, desd’el que, la primera volta, van descubrí la llum y que ñabíe més coses que la oscuridat y la fredó de dintre de aquella paret vella, pero allí habíen nascut, allí habíen conegut a sons pares, als seus chermanets y desde allí habíen eixit pa coneise uns atres nius, la aldea y unes atres aldees. Pero eise sempre será lo seu niu y sempre estará allí.

Ña voltes que la sort, la mala sort, vol que lo teu niu cambio de muisons, cambio de ales, de plumes, de mans y a tú ya no te dison entrá. Ells no saben que ña algo que no te podrán furtá, que aquell niu sempre será lo teu, encara que sigue de uns atres y los teus recuerdos, eisos dingú t’els podrá llevá. Sol pensá en aisó se me posen les plumes y los plumons de punta.

Algúns camins, cuan tancáe los ulls y aprofitáe pa mirá cap a dintre d’ell, sempre trováe lo recuerdo de aquell niu y encara que sol fore veurel desd’el carré, nesesitáe torna de cuan en cuan y mirá aquell forat que tans camins habíe vist per dintre. Podé está un momén a la seua bora y respirá l’aire que ere lo mateis dintre y fora del niu. Eise dingú li u podríe llevá.
Al prinsipi, casi tots los añs, ñabíe algún niu que quedáe vuit, los que vivíen allí no podíen sostindres y teníen que volá a un atre puesto, mols camíns sense emportás ni la brosa siquiera, perque no teníen ni maleta pa dula y aná a un atra aldea y torná a escomensá, sense res. Sol en la forsa que done la nesesidat y la ilusió que done la vida.

Va ñaure un añ en que les algarses de les chelades, lo fret, se va presentá de repén a l’Aldea y mols nius se van quedá vuits, los muixons van volá en desbandada, cap a uns atres pobles. La machoría cap a puestos a on se piuláe casi igual que a l’Aldea. Allí a unes parets mol altes, plenes de forats, se van buscá un niu nau, a camins compartinlo en uns atres muixons, pero la nesesidat done forsa, sobretot si no te quede més remei.
Qui més, qui menos, se va buscá la vida. Uns volan, uns atres fen nius pa més muixons; ñabíe qui trevallán en les ales, uns atres en los pics.

Y va aná pasán lo tems y va aná pasán la vida; cuan se podíe, algún día o alguna semana, a lo milló pa festes, tornáen al niu de l’Aldea, allí desenpolsáen la brosa vella y vivien uns díes com si no sen hagueren anat may y después, tristos per dintre, encara que disimulán per defora, tornáen al niu forasté, aquell que may seríe lo seu niu.

Pero no s’en habíen donat cuenta de una cosa. Que al niu nau habíen nascut o habíen criat als seus muixonets y eisos, la machoría, ya no eren, ya no seríen del niu vell, del de l’Aldea, ya no volíen sé de poble.

En alguna ocasió les algarses del paro, de la falta de trevall o inclús de la desgrasia tamé se aprofitáen dels pobrets muixóns de les capitals y entonses va ñaure valens que van fe lo camí al revés, van torná a l’Aldea y allí lo seu niu y los atres muixons los esperáen en les ales ubiartes y enseguida se van sentí atre camí com si no sen hagueren anat may. L’alegria va torná. Estáen al seu niu.

Més tart, uns atres, als que la vida de trevall sels ha acabat, tornen als nius vells, uns pa quedás, uns atres pa pasá lo estiu y después lo inviarn pasal al niu nau, sobretot perque los seus fills, que ya van naise allí, ara, ells ya tenen muixonets menuts y eisos donen vida.
Pero pa tots, estigues un día, una semana o més tems al niu vell, les plumes se tornen noves y les piles se carreguen hasta dal, hasta que pugos torná, ell sempre te esperará.
Es una sensasió espesial la que se sentis cuan, anán cap a l’Aldea, arrives a la costa del mas de Fraga, a la estasió, als tretxe pons o al cruse de Fornols. Vingues per a on vingues, lo niu te cride, ya estás prop, lo niu no cambie, sempre está allí.

Ña una ley de vida. Allí a on has volat, no te ha quedat més remei que fet un niu nau, eise niu a on han nascut uns atres pollets, los teus, y pan eisos lo niu nau ya es lo milló del mon, es lo niu de la seua vida y com a tal lo tindrán y ya no s’en voldrán aná a un atre puesto perque eise será lo seu niu y tú, chirarás lo cap en selets, cap a un forat vell de una paret vella de un poble vell, del que vas tindre que fuchí, y acacharás lo cap y malviurás, perque ya may estarás al teu niu.
FIN

Lo niu

Arrós en lleit

Ña palabres y espresions que lo sentit que tenen en chapurriau n'ol su trovo en castellá, igual que pase en unes atres en catalá.
L'atra nit, per casualidat, vam eixí la meua dona y yo a sená, a un restaurán que té fama a Saragosa.
No sé si natres no vam tindre sort al eslegí la comanda o lo cuiné no tenie del tot lo seu día, milló dit, la seua nit.
Lo prime plat no teníe cap de mistiari: magra a tiretes y pa en tomata y oli del Matarraña.
De segundo un tros de carn de ternera que, según se coneis, debíe tindre la plancha masa ruenta y va eixí casi tota cremada per de fora y, per dintre, tot lo sentro, crugo complétamen, chorrán sang.
Pa acabá un arrós en lleit que estáe MOSSO.
Y aisó es lo que més me va fastidiá perque l'arrós me agrade mol pa acabá una minchada, com a postre, pero té que está ben fet, ben cuitet; tampoc que se desfasque, pero té un pun que les bones cuineres u saben fe, lo saben trová, y me referisco a cuineres caseres que no fa falta sé cuiné de un restaurán afamat pa preparal be. Ma mare lo preparáe mol be y la meua filla u ha heredat tamé.
Bueno, pos no sé cóm se pot posá, en castellá, la palabra MOSSO, perque no es crugo, no estáe crugo, lo habíen cuinat poc, pero tampoc estáe ben fet, no li habíen trovat lo bon pun. No li trovo la traducsió podríe pareises “al d'ente” o algo aisí, pero tampoc es palabra castellana.
Ya sé que la palabra moso te uns atres sentits, lo que se li done al arrós moso cuan tens descomposisió. Pero entonses vol dí arrós a soles, sense res més. Pot sé que vingue de los mosos, los homens mosos, que están sense parella, que, encara, están sols. Eise seríe un atre dels sentits. Crec que tamé se utilise, a camins, cuan se porte un achudán pa trevallá. (“Avuí ting moso”.)
No sé qué pensareu vatres, pero es que som espesials, es que son coses nostres, de la nostra tiarra, de la nostra llengua.
FIN.

Arrós en lleit

Les campanes encantades

Les campanes encantades.


Parlán de les campanes y san Miquial algúns veíns de la Aldea pensáen que estáen encantades per lo que va passá un añ, en plenes festes, cuan estáe tota la plassa plena de chen esperán a que isquere la prossesó dels Sans pa doná la volta al poble.
Les campanes van escomensá a doblá.

Aquell añ los mossos, los quintos, teníen molta forsa y al momén teníen a la campana gran, encantada (vol di que li donáen voltes, la d
obláen a tanta velosidat, que no li donáen tems al badall a toca la campana), donáe voltes tan depressa que no arribáe a tocá, a soná, ere com si estare muda.
En una de eisses voltes, a causa de la velosidat, se va soltá lo badall de la campana gran, va eissí disparat y sen va aná cap abáis, cap a la plassa, la plassa que estáe hasta dal de chen; y los Sans van fe un milagre, lo badall va aná a caure al únic corro de la plassa a on no ñabíe dingú.
Va fe un clot al simén, un clot que la chen, per devossió, va tindre un tems sense arreglal pa podé demostrá lo milagre; los Sans habíen fet un milagre, aquelles campanes estáen encantades. Habíe segut una señal dels Sans.
Después uns hómens van puchá lo badall al campanal, lo van torná a lligá dintre de la campana, mes fort, pa que no se tornare a soltá, pero abáns tots li van doná un bes perque estáe encantat.
Y cuan va quedá ben lligat, tots se van señá, en señal de respiate y devossió p’an aquella campana “encantada”.



Les campanes encantades


Les campanes encantades, Valjunquera,Teruel

Diego Sanz, Alustante :