Mostrando entradas con la etiqueta dieben. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta dieben. Mostrar todas las entradas

Les pedres.

Bienvenida Castel Montoliu ha posat una historieta que a mi me ha agradat mol, per aisó li hay demanat permís y la vach a traduí y adaptá al nostre chapurriau.

A la comarca del Matarraña ñabíe una masada que li dieben “La masada de la Vall”.


A la comarca del Matarraña ñabíe una masada que li dieben “La masada de la Vall”. Al masové li dien Enrique, ere un home honrat, pero pobre, eren tems de penuria y los campos donaen poc.
Pese a tot lo bon-home había aforrat algún dinés y va desidí aná al poble a comprá algunes coses, no es que li faren molta falta, pero sempre li aniríe be lo tíndreles.
Un día, va matiná, va albardá la mula, li va posá la saria y sen va aná cap al poble.
Allí ñabíe dos tendes; ell sempre anae a la mateisa, teníe de tot ere com un almacén, l’atra ere més menuda. Lo tendé de la gran ere un home mol farruco, mol chulo, com teníe dinés se creie l’amo del poble y a camíns s’enfotíe de alguna chen, perque pensae que teníen menos sabé que ell, encara que ell tampoco sabíe masa, pero se u creie.
Enrique va arribá al poble, va lligá la mula a la ferradura de la porta de la tenda y va entrá dins. Al veurel vindre lo tendé, va mirá al seu fill que li achudae a la tenda com a moso y li va fé una riseta, com de burla, sense que lo masové se donare cuenta.
Éste va arribá dabán del mostradó y li va di al tendé tot lo que volíe. L’atre li va di que tot alló li costaríe un poc preparau. Que si teníe més coses que fé, que anare a feles; que ells li carregaríen les coses a la saria de la mula y cuan tornare ya u tindríe tot preparat.
Enrique va aprofitá pa tallás lo moño que ya lo duye prau llarc. Cuan va acabá, va torná a la tenda y va veure que la saria de la mula estae plena y tapada en una borrasa. Va pagá lo que había comprat y sen va entorná cap a casa.
Va arribá casi de nit, va entrá la mula a la entrada y va escomensá a descarregá. S’enva endú lo gran chasco, dintre de la saria sol ñabíe pedres, li habíen pres lo pial de dos maneres y per les dos había pagat.
Se u va pensá un poc, no podíe piarde un atre día pa torná al poble, damún a lo milló hasta se li enfotrien y, al remat, va desidí que no tornaríe a reclamá que de tot se deprén, may se fiarie ya de dingú. Va pillá les pedres y les va traure al carré, les aprofitaríe pa arreglá un portell que se li había fet a la paret de un bancal. Y u va olvidá.
Lo tendé va presumí de la garrama que li había fet a Enrique y de que ell había segut tan ignorán que ni siquiera había tornat a reclamá; pero a la chen que li u volíe contá, nols fae chen de grasia. Habíe fet mal y damún li u habíe fet al Enrique, al que toits lo volíen.
Mols van disá de comprali y la tenda va aná per aball, va aná menguán, mentres que l’atra va escomensá a puchá y a tornás la primera del poble y hasta va posá un supermercat.
Pasán los añs ya casi dingú anae a comprá al tendé chulo, entonses ell se va doná cuenta de que aquella garrama, aquella broma habíe segut lo motivo de la seua ruina y arrepentit va voldre aná a la masa de La Vall.
Allí se va presentá un día, li va reconeise a Enrique lo mal que habíe fet y li va demaná perdó. Lo masové li va contestá:
- Mira yo, cuan vach arribá a casa, al veure lo que me habíes fet, vach aprofitá les pedres y me vach olvidá, ya no m’envach enrecordá més, sin embargo vech que tú les has dut tota la vida a la esquena, a tú te han pesat més que a mi.

Trovada 4. , Historietes 1

Trovada 4, Historietes 1

En casi dos hores parlan van tindre tems pa tot.
A l’Aldea ñabie mols bancs de pedra repartits per tot lo poble, pero va vindre una moda y los van llevá tots,
Cuan un viudo, viuda, moso o mosa vells, se casaben, aquella nit los mosos del poble los solien fe una esquellotá (cencerrada, cacerolada), anaen en les esquelles del bestiá y se posaen debais del balcó a tocals y a cantals cansonetes, a camins un poc picantes, emplean los motes de cada un, o de les families o cases a les que perteneisien. Si los resien casats, reacsionaben bé e invitaen als rondadós a pendre algo (pastes y begudes, normalmen) tot anabe be, los prenien lo pial un rato, mes o menos llarc, y después los disaben tranquils.
Comenten que va ñaure un cas en que los resien casats, no se van voldre doná per enterats y ni van invitá a la rondalla, ni siquiera van eisi al balcó a saludals. Entonses van agarrá los mosos y a la porta, per la que tenien que eisí los animals al dia siguien (la nit de bodes, an aquells tems, sol durabe aisó, una nit, al dia siguien a trevallá), y los van posa la caisa de un camión, pegada a la porta, de tal manera que no se podie casi ni eisí al carre. Estaen bochos aquells aldeans.
Al terme dieben que ñabie restos de algúns poblats mol antics, se parlae del Mirablanc, del Castellar, de la caseta de son de vila……
Lo Mirablanc, es una micha montaña, desde la que, si fa bon tems, se veuen los pirineos y mes montañes de tot lo voltan. Diuen que va ñaure un retó que, en unes atres persones, anaben buscan coses y lo que trovaen se u emportaen ningú sap aon. Se parle tamé de que allí algú va trova un forn, y les pedres de dintre se van baisá al forn del poble y son les que encara te ara. L’agüelo va puchá un cami y escarban per en tiarra apareisien troses de cerámica, com si foren de topins o plats, pero la ilusió es perillosa y la imaginasió encara mes.
Ñabie chen del poble que als corrals tenie pedres de molí, que según dieben, se les habien trovat a eisos puestos.
Tamé se contabe que un veí habie trovat una moneda per un poblat de eisos. Que no sé cóm, chen estudiada de Saragosa se va enterá y la van vindre a veure. Que li van dí que ere mol importanta, que valie mes de un milló de les pesetes de aquells tems, en fin un dineral; un día se va presentá una persona dien que se habie enterat y que volie veure la moneda pa fe un trevall; inosenta la dona li u va traure y apenes la va veure, l’home, li u va pillá de la má y sen va aná corren cap al cap de la costa, que allí li esperabe un coche, al que va pucha y hasta avui.
A magatons se diebe que un home del poble sabie aon estabe enterrat lo cheneral cartaginés Amilcal Barca. Según diu la historia, cuan va morí este home, pa enterral, van cambiá lo regall de un riu, allí van fé una obra, lo van posá dintre en los seus tesoros y después van fe torná al riu, pel seu regall original, aisí ningú mai podría troval ni molestal. Pues se diebe que eise home sabie lo puesto. Pero va morí de repen y no crec que li diguere a ningú lo seu secret mes gran.
Van parlá de la nevera, eise pau que estae prop de la era. ¿Ton enrecordeu???. Bueno dieben que cuan nevae y an aquells tems, al inviarn, u fae a subín y abundán; ficaen neu dintre, la atapien en lo atapidó que se empleabe pa aplaná la era, ben atapida; damún afechien un piso de palla; damún un atre de neu, ben atapida y aisi, piso a piso, hasta que estae plena y que sol se empleabe cuan algú estae malal en molta fiebre y ñabie que baisala a forsa de neu. Entonses la anaen a buscá y l’inportaen al malal hasta que se li anaen les calentures y se posae be. Sol se utilisabe p’als mals y p’als malals. Tame van contá la restaurasió que se li va fé, fa uns añs, pa convertila en atractivo turistic.
Parlaen de que al poble ñabie una casa que se li die de la encomienda y que allí debie viure lo flare que representave als Calatravos; amos del poble, pa replegá les contribusions y los diezmos que ñabie que pagals, per viure allí.
Que la ermita de Santa Barbera, se habíe acabat sobre lo 1.600 y la iglesia sobre lo 1700, que pa fela les dones portaben la aigua en cantes al cap en les capsanes, perque an aquells tems encara no ñabie argadells.
Que a mitat del sigle pasat se va discutí si lo Mas de Llauradó ere part del poble o al revés. Perque aquell habie tengut avans escola. La esplicasió es que, en tems, al Mas ñabie un retó mol llist que fae escola als chiquets de allí. Cuan se van enterá la chen rica del poble van escomensá a envía als chics allí, a dependre; que los pobres crios anaen tots los matins a escola y tornaen per la nit, sempre caminan; claro, ere la única manera de maures an aquells añs.
Que l’Aldea perteneisie a Alcañis, chun en Valdealgorfa y la Codoñera, y lo Más ere de l’Aldea.

Seguirá......