Mostrando entradas con la etiqueta estrials. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta estrials. Mostrar todas las entradas

Ensomián. (Adaptasió).

Ensomián. (Adaptasió).

Luiset estae al llit, ya fae rato que se habíe chitat, pero eisa nit no se podíe dormí; habíe sentit parlá que ñabíe un bicho; li habíe demanat al agüelo “Sebeta” que li u esplicare; per més que l’home u habíe fet, lo chiquet no u acabae de entendre, ñabíe coses mol rares; segú que les entendríe cuan fore gran.
Pero eisa preocupasió no li disae “pegá-l’ull”:
- Yayo, me conto lo del bicho atre camí, a ver si u enteng y me puc dormí de una volta.
- Pero, Luiset, no estás cansat de tot lo día ¿No tens son, encara? Ya fá rato que te has chitat.
- Per favó, me u torno a esplicá, lo radé camí ¡Hala! De verdat, l’u churo será la radera volta.
- Val ¡Tapat! Estic segú que ya u saps; sol u fas per que te parla atre camí, perque te repetisca lo sermó. Te paréis que es un cuento. Pero es historia y esta historia va escomensá fá mol tems cuan yo era menut com tú ara:
Ere un mon en que ñabíe de tot, cualquier cosa que vullgues pensá; teníem abundansia, pero tot se anae fen negre; ere abáns de que mos donarem cuenta de que alló no podíe durá.
Vorás se van fé tendes que veníen a tot lo mon, per llun que pensos, allí arribaen; van aná creisén y creisén y se van fé mol grans, més de lo que tú te pots imaginá, més de lo que natres mos podíem imaginá mai.
Volíes una cosa, pensaes en una cosa y ya la teníes; sol teníes que demanala y al día ya la teníes, com si fore un milacre; movíes la ma y allí estae.
Pero, en cambi, les families ya no parlaen, no vull dí que no se digueren res, pero ya no ere com abáns, cuan se reuníen al racó del foc y estaen rato y rato charrán; se calentaen y al matéis tem parlaen, “faen-les-dos-coses-a-l’hora”. Pero alló se va piarde.
Ya no ñabíe un tems pa treballá y un atre pa parlá, pa está en familia. Los ulls dels chiquets de tan mirá la tele, lo móvil, la tablet, l’ordenadó, se habíen tornat cuadrats.
Tot lo mon teníe móvil, lo anaen mirán tot lo tems, ere lo seu amic, habíen cambiat lo que abáns ere l’amistat per un aparato; pero lo roin es que entonses se sentíen com si estaren sols, alló no eren “los-amics”.
Cada día lo sial se fae més negre, hasta’l punt de que moltes nits ya no se podíen veure los estrials. Ñabíe que tindre catalejos pa veureles, viachá en coets pa trobals.
Per daball los coches tapaen la tiarra, tot lo mon ne teníe un o més, sempre conduín, pa aná de un costat al atre, sempre lo coche, sempre al volán.
La chen se habíe olvidat de caminá, de pasechá, de corre. Habíem cambiat la herba, per la carretera; vam fé més menuts los parques pa fé aparcaméns; vam fé més menut lo monte pa fé cases, fé pobles, fé fábriques; hasta que los albres van escomensá a desapareise, mos faltaen y no mos donaem cuenta.
Vam umplí lo mar de plástic, perque cada día faem més basures, mos sobraen més coses que abáns aprofitaem. A les playes van escomensá a arriba peisos morts embolicats en plexiglas. No se podíe ni pescá.
Tot ere beure, fumá, chugá sense disfrutá. Va ñaure chen que se va fé mol rica, en molta forsa y los que mos manaen se van fé amics dells. Ñabíe que sé amics dells, encara que ñaguere persones a les que aisó los dure a la mort.
Y entonses va arribá l’añ 2020; de repén va apareise un bicho y va escomensá a morís chen, sobre tot la chen gran, la que més coneisimén teníe. Los gobiarns mos van maná que mos tancarem a casa, que tornarem a la cova; sense eisí.

Y mentres estaem allí, en molta po a tot, mos van torná los sentiméns, mos vam enrecordá de vóldremos uns als atres; los pares a les mares, als fills, als agüelos, a tota la familia, als amics, als veíns.

Vam escomensá a aplaudí, desde la finestra, al aire que respiraem; los vam doná les grasies a la chen que mos achudae a viure; vam torná a quirdá a les nostres mares, pensaem mol en elles, ara teníem tems pan aisó.

Mos veíem per una pantalla, mos faltaen; y, mentres tan, les claus del coche se umplien de pols, guardades a un caisó; ensomiaem en podé eisí a caminá, a pasechá, a corre, en veure a chen, en rosamos, en abrasamos.

Al sial ñabíen menos avións, menos fum, menos coló negre; los coches estaen parats, casi no se veen, ni a les carreteres, se habíen amagat tamé, tancats com natres.

La tiarra va escomensá a respirá atre camí, a cualquier puesto naisíe un albre, per cualquier carré apareisie un animalet del monte; volíen recuperá lo que l’home los habíe furtat.

A les playes, al mar tornaen a ñaure vida, vida nova, salvaje com teníe que sé, com habíe segut añs atrás.

Natres tamé vam cambiá, ñabíe chen que cantae, que ballae, que tocae instruméns. A uns atres lo va doná per cuiná, per fé pa, pastes, minchá.
Mos vam tindre que acostumbrá a les notisies roines, a que la curva baisare. Que un día moríe menos chen ya ere una bona notisia, dintre de la tragedia de la mort. Ya cambiaríe, pronte, aisó no podíe seguí.
Y aisí, cuan un día, van trobá la cura del bicho, al remat, mos van disá eisí, veuremos, parlamos, donamos la ma, un bes, un abrás. Lo mon que casi habíem disat morí, habíe tornat.

Habíem cambiat, teníem unes atres costums, uns atres sentiméns, volíem a la tiarra que mos rodechae, los albres tornán a florí. Les relasións en la chen tornaen.

- Pero ¿Per qué va fé falta un bicho, pa cambiá lo mon?

- Luiset: a camíns masa be, fá mal y se nesesite coneise eise mal pa disfrutá més encara lo be. Ara chitat y dormís y ensomnia en lo día de demá, cuan ya tingam la cura y tots tornem a está sans. Ensomniau, menut, ña camíns en que les sons, se tornen de verdat. A ver si este es una delles y se cumplís.

- Zzzzzzzz

Lo chiquet se ha dormit, lo vell pense si este “cuento” que li ha contat, un día será verdat y podrem torná a viure, per lo menos, com abáns.
O, a lo pichó, es que tot asó tamé ell u ha ensomiat y té po de despertás.

La taragaña

La taragaña.

Una aventura que va per ahí, es del tems de MariCastaña, pero com l’agüelo es tamé de aquells tems to la va a contá, la va a intentá traduí.
Enrecordeuton que fa mols añs, no ñabíe cases, eren coves, les carreteres eren camíns, es que fa tans añs.
“An aquells tems a l’Aldea ñabíe un home, ere bon home, ere pastó. A Valderrobres habíe ñagut fira, ell habíe anat, caminán, en un grapat de cordés y cabrits. Enseguida los va vendre. Se va ficá les monedes a la faisa, ben agarrades, ben amagades y sen va entorná, caminán al seu poble.
Nesesitae aquells dinés, eren lo sustento de tot l’àñ pa la seua familia, la seua dona y tres chiquets li esperaen tots ilusionats, ara podríen minchá calén, no sol pataques al caliu.
Algú més habíe vist la venta, y lo pichó ere que tamé habíen vist los dinés que li habíen donat y aón sels habíe amagat. Eren dos lladres que anaen per los pobles del voltán furtán lo que podíen, Eren malcarats y portaen navalla a la faisa.
Van veure que sen anae caminán y lo van seguí, cuan ya estaren llun lo asaltaríen y li furtaríen los dinés, n’eren dos contra u. Serie fásil y podríen aná a la venta de la costa de la Fresneda, que dieben que ademés de bon ví, tamé ñabíe “siñorites”. Ya sels caie la baba, disfrután.
U farien al arribá a La Fresneda, segú que se quedae a dormí a alguna de les coves que ñabíe prop del riu Matarraña, lo disaríen dormí y per de matí, abáns de que se eisecare, entraríen y li asaltaríen.
Lo pastó no ere tonto y no anae tranquil, de cuan en cuan mirae cap a tras. Y va veure que al cap de la costa, allí dal, veníen dos persones detrás dell y que al mirals se van amagá. Alló ere mala señal. Va apretá lo pas y los atres van fé lo matéis. Segú que eren lladres que li anaen seguí pa furtali los dinés.
Va escomensá a corre, ya estae arribán a les coves de La Fresneda, ya no podíe més, se estae fen de nit, no podíe seguí, a ver si cauríe al ríu. Habíe pasat per dabán de cuatre o sinc coves.
Y aunque encara ne quedaen dos o tres, se va clavá dintre de una. La escurina habíe caigut, pero ell desde dintre del tot, veíe un poc de reflejo dels estrials. Estae perdut, no sabíe que fé y va escomensá a resá.
-Deu meu: fes que baison uns anchelets teus y que tapon la boca de la coba en una paret, pa que no me puguen trobá eisos lladres.
No va fé més que pensá en ells y va sentí que allá a lo llun algú habíe entropesat, algunes pedres habíen caigut al aigua y habíen fet ruido. Ya estaen prop.
-Per favó, deu, envía pronte als anchelets, si no no podrán acaba la paret y me trobarán.
Res. Pero, per lo menos, ya no se sentíe cap de ruido. Igual sen habíen anat.
Pero no habíe ñagut sort, al entropesá, los homens van tindre po de caure y se van clavá a la primera cova que van trobá, al fin y al cap lo pastó tampoc podríe caminá de nit.
Lo pastó prau teníe en seguí resán:
-Deu meu: te posaré una viala, pero envía ya als anchelets.
Res, aquell Deu debíe esta sort, la verdat es que fae tems que no li resae, pero … y si li u demanare a sa Mare.
-Virgen de la Piedat, tu que eres la nostra patrona, fes un milagre o dili al teu fill que’l fasque.
Res. Al rellum de la lluna, veu que una arañeta está fen una taragaña a la porta de la cova, de un costat al atre de la entrada.
Lo pastó, pense:
-Menuda achuda me envieu, tos demano una paret y me envieu una araña. Eisa tiala no resistís ni una volada d’aire.
Va pasán la nit, los lladres dormín, lo pastó resán, reñín en Deu y en sa mare, pero los anchelets seguisen sense apareise, en cambio l’arañeta no pare, no sabem cóm pot eisí tan fil de un cos tan menudet, la tiala ya tape casi la entrada. L’araña, se pose al mich, a ver si cau alguna mosca, alguna “palometa”.
La llum ya li va guañán a la escurina; los lladres se han despertat y escomensen a rechirá les coves. Lo pastó se rendís, se dise caure an tiarra, se fará lo mort a ver si no li veuen.
Ya entren a la cova de abáns de la dell, no troven res, ya venen.
Cuan arriben a la cova, un anae a entrá pero l’atre veu la taragaña y li diu:
-No piárdegues lo tems, anem a mirá les atres, no veus que si haguere entrat aquí, hauríe trencat la tiala.
Lo primé se li quede mirán y li diu:
-Pero qué listo eres, yo no había caigut.
Lo segundo li conteste:
-Per algo soc lo jefe.
Y seguisen per abán, acaben de mirá les coves y no troben al pastó.
Lo primé li torne la burla al segundo:
-No te preocupos que per de nit no se escapará, que no podrá caminá, pos ya veus listo, JEFE, mos ha escapat, segú que ya está a l’Aldea. Si es que no sé per qué te fach cas. Jefe? ….
Y sen entornen cap a Valderrobres a buscá a un atre pardal.
Cuan ha pasat un rato ya no se sen res, lo pastó, aparte un poc la taragaña, case un llangosto y li u tire a la tiala de la arañeta, ésta acudís corrén al sentí tremolá al animalet que ha caigut; lo embolique enseguida en molta tiala y ya té minchá pa uns díes, eisa entrada ha segut un bon puesto.
Lo pastó sen va tot contén, cantán, tornán a casa y donán grasies a Deu. Li demane que li perdono per haber dudat dell; Ell sabíe la paret que nesesitae y li va envía al anchelet que la podíe fé.”
No ña enemic menut, ya sabeu alló de que lo veneno en botelletes menudes.
De la mateisa manera, tots som nesesaris, hasta lo més menut fa falta com se ha vist a la charrada y entonses, tamé se díu que la colonia mol bona ve en botelletes menudes.
No te fíos del enemic menut, ni despresios al amic perque es menut, a lo milló aisó es lo que paréis, pero pot sé que pa tú sigue tan bo y tan gran com un gigante.
Pal Chapurriau, en los pocs que som, tots fem falta, tots tenim algo que fé per ell, encara que sol sigue parlal, o escriurel y com, a mínim, si no te atrevises a lo demés, per lo menos llichislo, donali la caló dels teus ulls. Fesmos compañía, encara que sigues del mun, no te amagos, está ahí, mos fas falta, per mal que te hasque anat, tamé tú mos fas falta, vine, vine en natres, Tots fem mun.