Mostrando entradas con la etiqueta cuan. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta cuan. Mostrar todas las entradas

Cuan ña raó, no cal res més

“Cuan ña raó, no cal res més”.

Cuan ña raó, no cal res més

 

Air, día sis de abril de 2024, a Vallchunquera va sé la sesta selebrasió de la aparisió dels Amics del Chapurriau.

Un grapat de chen desinteresada, que va cambián, pero que no se note, tots treballen, posen tems, posen treballs, posen intensións, bones desde llugo, sentiméns y hasta dinés. Pero nols importe, tot u fan per lo interés de la chen, per la llengua que allí se parle, per lo Chapurriau.

Los que sen van, no se retiren, seguisen treballán de un atra manera, pero sempre fen piña en los Amics.

Uns ils atres son com formigues, mai los veus parats, ademés dels seus treballs, tots tenen algo que fe y saben qué es, que aisó es lo difisil. Nols importen hores u disen tot cuan lo Chapurriau los cride.

Qué sort dells y del Chapurriau.

Están convensuts de lo que fan, no reñisen, lo seu ejemplo es la milló llissó, saben que tenen RAÓ y nols fa falta res més.

Van escomensá sense res, bueno en molta ilusió, que sempre se ha notat, en les seues cares, sempre conténs, sempre en la riseta a la boca. Cada u val pa una cosa y tots valen pa tot.

Com les formigues, granet a granet, fulleta a fulleta, han fet un gran niu, aón ara ya caben més de dos mil persones.

Persones que han anat venín soles, sense forsales, tots per lo amor a la seua manera de charrá.

No han empleat dinés, vots, tvs, radios, los polítics de abáns nols faen cas, pareisien apestats, pero ells sabíen que la oló que portaen ere la de una gran tiarra, regada per un riu, lo seu, lo Matarraña y eisa es oloreta a honor, a amor, a sentimén, a cariño, a palaures dites y escrites en una llengua mol vella, més que algunes dels voltáns. Es la milló colonia.

SERMENTS, 842, STRASBOURG, lengua romana, lo chapurriau mes antic

No teníen dinés, no teníen vots, no teníen quí los apoyare, sol teníen una manera de parlá y la seua veu. Parláen, raonáen, sense faltá a dingú, sense despresiá a dingú, en educasió, molta, en sentiméns y arguméns y ahí sels notae en tota la RAÓ.

En tot aisó, disán pasá lo tems, la chen del voltán, que portaen dintre la mateisa llaó, los va aná entenén, se van doná cuenta de lo que aquell formigué fae y volíe. Es lo que ells tamé volíen. Al sentils parlá algo se removíe dintre dells, un mun de palaures amagades, casi prohibides, pero que, en la aigua de aquella chen, revivíen, tornáen a florí, en més forsa encara que abáns.

Y esta chen, com abelles, sempre al roglán de la seua llengua, dic de la seua reina, van escomensá a eisecá lo vol, a buscá flos, a buscá poesies, histories, a cantá jotes.

Narciso Alejandre Carbó, Beceite, Beseit, jotero, jota, pechúa, cantador de jotas

Eren de diferéns panals, de mols suros, pero tots ronronechaen igual, se enteníen y, lo més importán, parlanse aisí, estáen conténs, eren lliures, dingú los habíe obligat, los habíe forsat, habíen escoltat, habíen llichit lo que aquell grapat diebe y se habíen donat cuenta que era (ere) com una profecía que fae mol tems que esperaen, pa escomensá a volá.

Eise día a Vallchunquera se van reuní, van vindre de unes atres colmenes, tots en ganes de sabé. Y les palaures que van escoltá los van arribá, los van calá hasta mol dintre, los van enseñá que alló ya u sabíen, que u teníen dins del seu cap, que sol teníen que traureu y com, als milacres de la Biblia, van escomensá a parlá, ere un bureo seguit, dingú callae, tots volíen traure lo que tan tems los habíen prohibit.

Ara, grasies als Amics, son lliures, a lo milló per primera volta, la RAÓ y res més los ha convensut. Ya poden parlá en la seua llengua, en lo seu Chapurriau y, desde este momén, los Amics saben que han guañat un escaló més, a Vallchunquera, han puchat un poc més.

Los falte mol, u saben, pero en estos vimecs se poden fe moltes sistelles, mols cartróns y ells seguirán ahí, sense fe ruido, sense presumí, sol treballán.

Hasta ara ha vallgut la pena.

Aunque ton vau tindre que aná de Vallchunquera, pa torná al vostre niu, no ton hau anat del tot, ya u va di lo vostre poeta, se ha quedat un trosset del vostre cor y tota la vostra RAÓ.

el sonido propio de la “ch”. Un sonido claramente aragonés, un sonido imprescindible de nuestro Chapurriàu, un sonido que en la gramática catalana NO EXISTE

Dilu al aire.

Cuan yo m’envasca

Cuan ya no estiga aquí
Si me vols parlá,
Dilu al aire.

Cuan yo m’envasca Cuan ya no estiga aquí Si me vols parlá, Dilu al aire.

Un día men aniré
Sense la meua tiarra,
sol estaré;
les meues ilusións,
allí les disaré.
Si me vols, eise día,
portam an aquella costa.
La meua siandra
tirala a la vall.
Plena de coscolls,
De romés y de timós.
La seua compañía,
Sempre la tindré.
Pero si me vols parlá,
Dilu al aire.
Cuan tú me aventos,
Disanme caure a bais
Men aniré com la palla.
Volán y disán aquí lo gra.
Pero, si me vols parlá
Dilu al aire.
No estaré sol,
Están a la meua tiarra
Tindre lo siars
Serán los meus carteros
Per, si me vols parlá
tú dilu al aire.
Tú tens que seguí luchán
Y si me vols parlá,
dilu al aire.
L’aire me u portará
yo te escoltaré,
Y, en una volada.
en lo matéis aire
te contestaré.
Si me vols parlá,
Dilu al aire
Cóntam les teues penes
Yo les escoltaré
Y forsa te tornaré
En la sang de les meues venes.
Si me vols parlá
Dilu al aire.
Si me vols parlá
Ves an aquella carretera,
Ves an aquell camí,
Arrimat an aquella vall,
Y dilu an aquel aire.
Sempre te estaré esperán
pa que tú me parlos.
Estaré an aquell coscoll
Me veurás an aquell timó
Seré aquell romé.
Si me vols parlá
Dilu al aire
Si, en imaginasió, me mires
Me veuras en los muisóns que volen
En les plantes que creisen
En los albres que se moven
Y si me vols parlá
Dilu al aire.
Les formigues de en tiarra me replegarán
Als seus forats me portarán
Y dintre dels seus nius
descansá pa sempre,
me disarán.
Cuan me vullgues parlá
Dilu al aire.
La caló de la tiarra me cuidará
Del fret me guardará
Y cuan me quirdos
Pa contestat,
en l’aire me tornaré.
Si me vols parlá
Dilu al aire.
Si dingú te fá cas
Si mantindre la llengua es un fracás
Com un nugol,
a les puntes de les montañes
com l’aire viacharé
Y en una gran tronada me tornaré
Baisará la vall
La tiarra m’emportaré
Y a la chen, més chove,
Lo matéis encárrec los faré.
Si me vols parlá
Dilu al aire
Y te escoltaré
Y si fa falta
Pa luchá a la teua vora
Fet rellampecs,
fet trons
del atre costat, tornaré,
y tot u asolaré.
Si me vols parlá
Dilu al aire
Saps que a esta tiarra mol la vull
A la meua llengua més que un mun
Y si fa falta tornaré com un gran foc
Y tot u convertiré en fum.
Si me vols parlá
Dilu al aire.
Y yo te escoltaré.