Mostrando entradas con la etiqueta aigua. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta aigua. Mostrar todas las entradas

Al atre costat.

Al atre costat.

al atre costat, agüelo Sebeta, Luiset, calsigades

 

Tot escomense y tot se acabe.

Desde que me vachs inventá al agüelo “Sebeta” y a Luiset, sabía que arribaríe un día en que los tindría que fe desapareise, quels tindría que borrá, eren meus, han segut vostres y ara an esta charrada sen van.

Ham segut amics, ham fet charrades bones, unes atres no tan, pero han viscut com la chen, han tingut una vida y an este treball podeu vore que seguisen sen persones, en sentiméns, bons y no tan bons.

Esta aventura no vol di que no van a apareise més, sempre podem contá coses que van pasá abáns de avui y que no les habíem contat.

Com sempre que esta parella ha treballat, u ha fet a l’Aldea y u acabe fen allí, per aisó los que la coneisen, posiblemen la entenguen milló que atres, pero intentaré que tot lo mon u pugue seguí.

Van naise chuns, sen van chuns y chuns seguirán al atre costat.

-  Agüelo li apetís que anem hasta la Tellería o sino tirem la marcha cap a un atre costat.

-  ¿A ver, Luiset, no vas vore lo tems a nit a la televisió

Van di que veníe una troná mol forta, que abáns ha fet moltes maleses per ahí.

-  ¿Als seus añs vusté se creu aisó? Cuantes tronades mos han dit que veníen, que se acabáe lo mon y llugo no ha caigut ni una gota. ¿O es que te po?

L’agüelo, habíe matinat, com tots los díes, se habíe asomat al balcó y no li había agradat res la negró que habíe vist per lo Yiri, pero, a lo milló teníe raó lo sagal y com a mol, igual son (sol) eren cuatre gotes. Aisí que pille lo sombrero y la gayata y li diu al sagal:

- ¡Anemon!

Y chino, chano, la parella va escomensá a puchá la costa del Portal; anaen parlán, com sempre, portáen tota la vida chuns y encara los quedaen coses pa dis. De eisa manera van arribá hasta la Tellería. Ya que estáen allí, van di de puchá hasta la basa Martina. 

Estáe seca, bueno al mich ñabíe un charco de fang, com un barreño, allí granotes, sangoneres y uns atres animalets reñíen per trobá una gota de fang humit, perque aigua y (ya) fáe un díes que no ne ñabíe.

Están en éstes, l’agüelo eiseque los ulls cap a la carretera de Morella, mai sabrem lo que va vore, li va cambiá la cara, ell, un home que mai se asustáe de res, una po de chiquet dabán de un llop, se va apoderá de aquelles galtes tan tranquiles sempre. 

Va agarrá a Luiset del muscle y cridán li va di:

-  Corre, corre tot lo que pugues, encara que no te seguisca, no te paros, escapa si pots.

Lo sagal no sabíe qué pasae, va mirá cap aón miráen los ulls del vell y u va entendre (:) de allí dal baisae una negró tan gran que u tapáe tot, a aquella escurina li acompañáen unes cortines de aigua y unes voláes de aire a tanta velosidat que lo menut ya no va sentí les raderes palaures del “Sebeta”. Pero no li faen falta, habíe vist lo que mai veurie més. 

Lo agüelo habíe ventat mols añs an aquella era de la Tellería y de sobres sabíe que cuan un nugolet apareisie a la carretera de les Ventes, teníen diau minuts chustets, pa replegá y tapá la tonga y, cuan arribáen a la caseta ya estáen bañats.

Avui lo que habíe vist ere mil voltes pichó y ya estáe més aball del Mas de Fraga.

Lo sagal, ñerviós, en ve de tirá carretera aball, va torná pel camí de vinguda, va baisá cap al hort. Estáen perduts, lo vell u sabíe, pero no podíe disá sol al crío.

Va arrencá a corre detrás dell, costa a bais. La gayata li estorbáe, la va tirá, més tart se arrepentiríe.

Chustet a tems de crusá la vall, detrás dells ya baisae tanta aigua com si hagueren soltat mil pantanos. Lo sial habíe ubiart la fon de la rabia, eisa que diuen que te tans caños que no se poden contá.

Sol pasá la fon, lo menut va caure, “Sebeta” va arribá a tems pa agarral de un bras y traurel de la corrén que ya arribáe. 

Van puchá un poc amún de la costa y per damún de la nevera, van aná avansán com podíen. U habíen escoltat mols camíns:

- Mira quel foc es roin, pero l’aigua encara li guañe.

Y ere verdat. Corrén, entropesán, caén, eisecanse, van arribá a la altura del pou vell.

Lo agüelo va discurrí:

-  Allí tenim la radera oportunidat, com la vall se eisamplís, baisará la altura del aigua, o pasem ara o se ha acabat.

Portae al sagal del muscle, ere lo momén, van arrencá a corre, encara que lo fang los disáe corre poc, van piarde les espardeñes, se van quedá clavades al fang. Ya estáen a la mitat, cuan lo vell va sentí un gran ruido, va mirá cap a la vall y se va doná cuenta de que alló se habíe acabat.

Un tems dispués, no sabem cuán, perque al atre costat no ña ni dies ni reloches. La parella se trobe, se donen grans abrasos, tornáen a está chuns, se senten a un ribás, se miren, lo sagal está serio, escomense a charrá:

-  No sé cóm va pasá tot. Se que vach quedá enronat en fang y hasta que no me han trobat, a la bora de la fon, no hay aparegut aquí. Al entrá lo agüelo de la porta me va du a un cuarto y me va enseñá tota la meua vida en un santiamén. Los radés moméns com los nostres cosos estáen enterrats, sol se veien les calsigades al fang, pero no sé quín sentit tenen.

Ara li toque lo turno al “Sebeta”, veu que lo sagal está amoinat, que algo li va per dintre y que no u ha dit. Es igual ya u traurá y conte la seua arribada:

-  A mi me ha pasat y me han fet lo matéis. Te vachs a contá lo de les calsigades. Cuan vam desidí crusá la vall pel pau vell, l’aigua había baisat de altura, per la amplaria del terreno. Per aisó se veuen les calsigades dels dos hasta arribá a la mitat, te portaba enganchat del muscle, pa que no set’endure l’aigua. An aquel momén se va sentí un gran ruido y vachs mirá cap a mun, vachs vore que estaem perduts, perque l’aigua que venie de la vall del Mirablanc, acabáe de arribá y u faé (fáe) en tota la forsa.

Luiset, no se pot contindre, ya sabem lo que li voltáe pel cap:

-  Y es en eise momén cuan an tiarra ya sol ñan unes calsigades, les de vusté, perque me va soltá, pa corre milló y podé salvás.

Lo agüelo lo mire en pena, pero entén que hasque pensat aisó, es mol chove encara y sol ha vist unes calsigades. Seguís charrán:

-  No Luiset, tan tems chuns al atre mon y encara no me coneises. Sol se veuen unes calsigades, perque al vore tanta aigua, sol vachs pensá en tratá de salvat a tú, TE ME VACHS CARREGÁ A ENCOSTES, per aisó no se poden vore les teues potáes y vachs corre com mai pa intentá arribá a la carretera y salvat.

Yo me estaba ofegán ya, creía que te había disat adal, pero no va sé aisina, l’aigua tamé se te va endú y vas acabá a la Font.

U sentisco chiquet.

Lo sagal, com tans camíns a la vida, se done cuenta de que ha clavat la pota, se abrase al agüelo en los ulls plorosos. Los dos se eisequen del ribás y sen van cap a l’Aldea del atre costat, allí tamé ne ña una y tamé se charre en Chapurriau.

De repén, los dos se paren, estiren les orelles, sentisen algo, allá a lo llun se sentis un sonido, un sonido que coneisen mol be: son les campanes de les dos Aldees que, al matéis tems, TOQUEN A MORTS.



LA PURNA Y L’AIGUA

LA PURNA Y L’AIGUA.
YO NO HU VULL DI EN CATALÁ, YO PARLO LO CHAPURRIAU
 
//
 
 
PURNA (@PURNA_ARAGON). La juventud aragonesa ... Puyalón de Cuchas @Puyalon. Arran @Arran_jovent ... Avui hem estat repartit / repartint, sabocs / això davant de la paradeta d'Amics del Chapurriau. / Putos catanazis proetarres baturros independentistes aragonesos
 
//
 
Lo Chapurriau no es de Cataluña, es una de les llengües d’Aragó.
A la part d’Aragó que chunte en Cataluña, la llengua es lo Chapurriau desde fa casi mil añs, no se ha dixat de parlá mai, lo que passe es que desde los Reys Católics se va imposá lo castellá y de parlál a tot lo reinat d’Aragó sol ham quedat a on estém ara, desde fa mols añs.

La llengua está viva y per aissó igual que lo fransés, lo italiá, lo portugués, lo castellá venen del llatí y son llengües diferentes, encara que tinguen palaures paregudes; lo valensiá, lo mallorquí, lo chapurriau, lo catalá, venen del llemosí y son tamé diferentes entre elles, encara que tinguen tamé palaures paregudes, pero cada una es una llengua.

// Luis, falte lo aragonés mesclat en ocsitá: (no la fabla batúa) //
 
aragonés, Pedro II, Aragó, Aragón, als presentz

Demaném lo respiate de la nostra llengua, prau digna es y no volém cap de normalisassió perque a cada poble la parlém de una manera propia y tots mos enteném y aissí volém seguí. Y la chen es qui normalise la llengua, / exacte, cas del swahili / comunicánse en los seus vehins.

Estém de acord en que cada u te dret a espresás en la seua llengua y aissó es lo que demaném. Y si es com ells diuen la nostra, encara que hasta ara no se ha escrit, no se ha perdut. Pero es que natres SÍ que escribím la nostra llengua, cada u a la seua manera, y mos enteném igual que cuan la parlém.

Seguím están de acord en que la llengua es cultura y natres, com van fe los nostres pares, la cuidém y la conservém, cada poble en la seua modalidat.

Dingú que parle y defén lo Chapurriau te odio a cap atra chen, a cap atra llengua, sol demane que igual que natres los respetém a ells, ells mos respeton a natres.

Demaném llibertat pa parlál, que cap atra llengua, ni siquiera en la achuda de alguns renegats nostres, vullgue colonisámos, vullgue que la dixém de parlá y encara en aissó tampoc tením rabia a dingú.

Cap persona que parle lo Chapurriau vol la seua desaparisió, sin embargo los que defenen lo catalá sí que están intentán que desaparégue, pa imposámos lo catalá / de Pompeyo Fabra /. Tampoc tenen raó cuan diuen que Chapurriau signifique “malparlat” aissó es una mala interpretassió dells, no sé en quina intensió, Chapurriau en lo seu origen signifique mescla de llengües, y aissó es lo que som una mescla de cultures, no volém presumí de sé originals, natres sabém y admitím de a on vením.
Natres no parlém catalá, al contrari parlém mol be la nostra llengua y lo seu nom mos paréis mol digne, qué milló nom que un que parle de llengües, que parle de cultures.

 
Chapurriau en lo seu origen signifique mescla de llengües

En la nostra llengua natres mos espresém y mos enteném mol be y perque es lo nostre patrimoni, la heránsia que mos van dissá los nostres antepassats, la volém conservá com la milló cultura que tením, com la milló riquesa de esta tiarra nostra, pa dissála als nostres fills. Per aissó no volém de cap manera que vingue chen de fora a féla desaparéisse,
/ Luis, mols són de la terra, de aon se parle lo chapurriau, no de fora /
en la escusa de una normalisassió, de una unificassió, cuan la diversidat es una de les prinsipals característiques de esta manera tan nostra de relassionámos, de comunicámos, de parlámos.
Grássies a ella mos fem rics uns en les idees dels atres, en los pensaméns dels atres y sobre tot en los sentiméns dels altres, dels nostres.
Som molta chen, molta més está detrás de natres, no som un grapat de ressentits, de envechosos, tot lo contrari y volém a Cataluña, a eissa que sempre ha estat al nostre costat, pero ella a casa seua y natres a la nostra. Com a vehins mos visitém y mos relasioném, com a conquistadós, com a colonisadós no ña res a fé.
Y no patigáu, si mos dixéu en pas de un camí, natres mos encarregarém de conservá la llengua, la cultura, lo cor de la nostra chen.
AIGUA

Nota:

De cap manera volém discutí, sol hu volíem aclarí.

L’aigua sempre ha apagat lo foc y natres no tením una estrella de separasió, de independánsia, natres tením una bandera, la que sempre mos ha achunit en Valensia, en Mallorca, en Cataluña y en més chen que ere part del Reinat d’Aragó, una bandera de hermandat, de amistat, de convivánsia y de pau en tot lo món.