Mostrando entradas con la etiqueta llauradó. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta llauradó. Mostrar todas las entradas

Lo llauradó y la peste.

Lo llauradó y la peste.
(Me ha arribat esta historia y no puc disá de contáutola).
Un día un llauradó sen anáe al campo, cuan, a mich camí, se va trová a la peste, mol prima, que acudíe a l’Aldea.
Tot preocupat, perque sabíe lo roina que ere, li va preguntá:
- ¿Aón vas?
- A l’Aldea -li va contestá-.
- ¿Qué vas a fe esta volta?
- Vach a matá chen, com sempre –va dí ella-.
- ¿Cuáns ne matarás este camí? –va insistí lo llauradó-.
- Pocs. Una sincuantena.
Cada u va seguí lo seu camí. Y cuan l’home va torná a casa se va trová que tot lo mon ploráe, perque habíe pasat la peste y ne habíen mort un sentená.
Díes més tart se van trobá atre camí lo mateis llauradó y la peste, ara tota llustrosa, y lo bon home va aprofitá pa pegáli la bronca:
- Eres una mentirosa me vas dí que sol ne moriríen sincuanta y llugo van sé sen.
- Sí, pero yo sol men vach fe sincuanta, los atres van morí de po.
Tots sabém que asó es mol gort, pero entre los periódics, les televisións y algúns de natres encara hu estém fen pichó. Es com una gripe, pero sense vacuna.

La botica del llauradó

La “botica” del llauradó.
L’agüelo “Sebeta” es un puñetero; de cuan en cuan li agrade “maure lo niu de avespes” pa que no se endormisquen les avespes. Avui, en esta charrada, segú que ubriré la “caisa dels trons”, pero hu fach volén, pa que mol “sabé populá” isque a la llum y no se piárdegue.
Ñá que aclarí que la “botica” o botiga, según los pobles, es lo que en castellá se diu farmasia.
Mols camíns se ha parlat de que la chen de poble viu més añs que la de la capital; que deu de sé per la vida sana que porten y perque no tenen tanta contaminasió, al no tindre tantes fábriques y tans fums de les calefacsións y dels coches.
Yo afechisco que, a lo milló sense donamos cuenta, los que viuen als pobles tenen algo més: la “botica” del llauradó.
Ya sé que casi tots vatres tindreu més coses de les que vach a posá aquí, pero es que yo sol vull doná com un ejemplo, que los demés podreu completá, ficán més coses, que ne ñán, segú.
Y es que als pobles, ademés de minchá més sá y natural que a les capitals, mincháen algunes coses que no se aprofitáen a les siudats, en part perque no les teníen y en part perque tampoc sabíen pa qué servíen. Algunes voltes als pobles hasta sense sabé pa qué valíen tampoc; sol perque ere una costúm aprofitá tot lo que se podíe minchá, sense que fare mal. Ere una manera més de umplí la tripa.
Lo que vach a posá se fáe cuan yo era menut; se fáen moltes més coses pero ya no men enrecordo de com se díen les herbes que mos mincháem y no mos pasáe res. Encara milló, eises herbes segú que mos achudáen a está més sans, a viure més añs.
La machoría de les coses, avui les podeu veure a Internet y damún en més amplaria de la que yo poso aquí.
A casa, cuan ma mare o m’agüela fáen col o col de grumo com diuen algúns, lo troncho nol tiráe, lo peláe y pals chiquets: Aisina se anáe matán la fam.
Cuans camíns al inviarn ham minchat ensalada de col, qué bona. Y al estíu, cuan un meló de carn eisíe viart, se fae en ensalada com si fore pepino, perque, en realidat habíe eisit pepino.
Anán al campo, per algúns “trosos”, daball de les archilagues, dels romés o dels timós se criae una cosa que ere pareguda, en la forma, als panals de les abelles y que natres li diebem “mamelletes”, me pareis que eren rochetes; pos mos hu mincháem.
Ñabíe un atra planta, que no men enrecordo cóm se diebe, que fáe unes coses menudetes, redonetes, a les que natres los diebem “panets” y tamé pa dintre.
Cuan peláem les carchofes, poc, que entonses se aprofitáen més que ara, a lo milló perque ne ñabíe poques y teníen que cundí no pa aplená los plats, sino pa que ne ñaguere pa “embrutíls” tots y a sucá pa, que quedáen mes llimpios que ara al traurels del fregaplats. Dieba que les fulles de damún de la carchofa que se lleven, a la part de bais de dintre quede una rebarbeta, blanca, pos eisa mos la mincháem tamé.
Del caldo de bullí la carchofera se aprofitáe alguna tasa, ere bo pal feche, pa no tindre pedres a la vesícula.
Les fulles del pi, en tisana o jarabe, eren bones pals problemes de la respirasió.
Les de la olivera, en tisana, baisen la tensió.

La botica del llauradó, fulles, olivera

Les de la figuera pals triglicéridos, pa la diabetes y la bronquitis.
Les figues pa la tensió y pa mantindre lo tipo o pa aprimás, si voleu.
Les infusións de fulles de chinebre son bones pals riñóns, la artritis reumatoide, pa la gripe, pals catarros, pa la pell, …
Les boletes del mateis chinebre, ben madures si no son mol amargues, tamé pals riñóns y pa achuda a pixá a qui tingue eise problema.
Les pepites (les llaós) de la carbasa, pelades; minchán un pesiguet cada día, tots los díes del añ, ma de san pa la próstata.
Unes “papatiarres”, ben rentades, frechides en bon oli a una paella; lo suc que quede, tot ben machacat; lo ungüen que is, untat, va de maravilla pa les cremadures.
Y ……. Podríem seguí en tots los albres y les plantes, pero per avui ya val, qui ne vullgue més que miro per Internet. Ademés allí pose que lo que yo tos hay dit servís pa més coses. Pero als nostres pobles ya se fáe mols añs, pero que mols añs abáns de que nasquere lo dichós Internet.
A tot asó, com regla cheneral, ñauríe que afechí lo nesesari que es aná sempre mol llimpio, sobre tot rentás les mans que son les que porten lo minchá a la boca, pero que, si no mo les rentém a subín, tamé poden portá infecsións y bichets que mos posarán malals.
Dispués de asó a ver quí es lo llisto que pregunte per qué la chen de poble está més sana y viu més que la de la siudat. De totes maneres asó sol son recuerdos de un vell, teníu cuidau y, abáns de pendre algo a lo que no esteu acostumbrats, consulteu al dotó, no sigue cosa que yo no hasca esplicat be la resiapta, la cantidat usada no sigue la nesesaria y no tos vasque be pa algún atra cosa o, Deu no vullgue, se enveneno algú.
Ara si voleu podeu afechí més resiaptes, que ne falten moltes, an esta “botica” del llauradó.

FIN.


Coses rares

Carmen Latorre demane que li contém “coses rares”. No sé si lo que tos vach a contá es raro o no. Pero en los tems que yo era menut se consideráe raro y an algúns hasta mos fáe algo de po.
Es segú que molta chen podrá contá coses millós, pero per si a un cas, sempre intenté está lo agüelo “Sebeta” y les seues aventures.
Desde mol avans del nostre tems, a tots los pobles ñabíen curandés o santeros que teníen remei pa cualquier mal, fore del cos o de la animeta.

Curáen maldamor, mal de ull, desengañs, falta de fills, pa trobá novio y sobre tot los mals del cos, cualquiere que fore, hasta les verrugues, en uns remeis que avui mos farien plorá o riure, “ves lo día cual, cuan ñague la lluna tal y eissecá una pedra que trobarás allí o allá passátela per damún de la verruga tres camíns y ya vorás lo resultat”, “pilla dos alls y amagáls davall de un chinebre viart y …”, “lo dia de san ….., a les dotse de la nit, camina per davall del albre que está daván de la ermita y se te pasará la…”. Y ademés mols atres remeis a base de plantes, algúns en mol bons resultats.
No hay vollgut posá res que se pugue conéisse, no sigue cosa que algú me fasque cas y yo no soc del gremio.

Ara anem a contá unes historietes:

- Un día se va esfonrá una casa y va pillá al amo dintre, enseguida tot lo poble va escomensá a desescombrá la enrona, un nebot anáe a primera fila. De momén se va trobá un “taballis” a la altura del seu cap y al llevál, una ma li va caure damún del muscle.


Ere la ma del amo, detrás estáe tot lo demés del cos. Se coneis que estáe dintre de casa y al sentí lo ruido de que la casa colapsáe, va baissá corrén la escala y cuan ya arriváe a la entrá, tot se li va vindre damún y ell pa resguardás va eissecá la ma pa tapás lo cap y allí li va pillá lo piso de dal, quedán en la ma eissecada, que més tart li donaríe un susto de mort al seu nebot. Añs més tart en ca li duráe lo sofoco.

- Com tenía que estudiá a Saragosa, tres o cuatre camíns al añ, tenía que matiná y, sen en cara de nit, aná caminán a la estassió que está a tres kilómetros y mich de l’Aldea. Ñabíe dos camíns pa aná: un més curt, per la carretera, que passáe per les portes del fosá y un atre més llarc, per un camí, que passáe per una bassa (que me paréis que li dieben bassa Norta).
Yo sempre anava per la vasa, per lo camí més llarc. Li tenía respiate al fosá. Me habíen contat que a camins se veíen llumenaries dintre del fosa, com es normal los críos afechien que eren los morts que se eissecáen per la nit y se passecháen en farols ensesos.



focs fátuos


Més tart, per motivos del meu trevall, hay sabut que lo de les llumenaries als fosás es verdat y te una esplicassió: los focs fátuos. Los cosos de les persones y dels animals cuan se pudríssen dixen escapa gas, pot sé fósforo o metano y que aissó se pot ensendre y aparéis ensés, a uns sentímetros de an tiarra, nadán al aire, sense res que lo sostingue, damún dels enterraméns. 

Si no u conéisses, lo efiacte es de molta po y de eissí corrén cap a l’atra punta.

- Una tarde, fa moooools añs, va ñaure un acsidén de un motoriste de la guardia sivil contra un camión a les costes del Más de Llauradó, l’home va morí. Ere andalús, la seua familia tardaríe casi dos díes en puchá desde allá bais, les comunicassións no eren com ara, ñabíe que feu en tren y no corrien com los de ara.


Lo siñó Burns, los Simpson, The Simpsons
Lo siñó Burns

Com la carretera perteneissíe a l’Aldea, van dú lo cos y lo van posá dintre de la caissa, pero sense tapá, a la entrada del Achuntamén. Com es normal van fe turnos pa velál, pa que may estare sol, hasta que vinguere la seua familia.

A les dos del matí estáen de dol, una parella de hómens, a quín més gabacho que miráen tot resselosos cap al mort y que per si acas, com ere estiu teníen la porta del carré ubiarta.

De repén senten un moimén y miren cap la caissa; lo mort se habíe sentat y allí estáe miránlos en cara de Guardia Sivil, mai milló dit.

Van eissí corrén los dos y no van pará hasta la Marededeu. No van tindre tems de veure que lo cos del mort tornae a caure dintre de la caissa, pa no eissecás mai més.

Aissó es un cas raro, mol raro, pero que pot ocurrí en acsidéns, perque ña parts del cadáver que tarden més en morí y entonses los músculs poden doná un estiró que produisque un moimén del mort, están mort.

No se si posá ara la charrada, perque igual ña algú o alguna que esta nit no podrá dormí.

¿Carmen, no sé si ere algo de assó lo que volíes? Pero ahí te u disso.

//


Ma mare de les paraules no sen recorde masa ve. M'ha explicat que anaben la parella en lo chiquet herniat a un roble que teníem "Al barranquet" los de Beseit ya saben a on está y féen un tall a una rama, se passaben lo chiquet de un al atre. Cuan la rama que tallaben se tancabe lo chiquet ya estabe curat y entonses ficaben la faixeta del chiquet penjada al roble. Ma mare te 92 añs y no u ha vist mai.
An ella lay van contá los de casa. Les paraules mes o menos eren :
Trencat tel dono, sano tel torno. // trencat = herniat