Mostrando las entradas para la consulta Llaó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Llaó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Bona llaó.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Bona llaó.

Ting un conegut que va naise a l’Aldea, fá un mun de añs. Als dotse añs lo van enviá a estudiá a Barselona, a casa de una tía, desde entonses, fá sesanta y sis añs, viu a Barselona.

Va treballá, va estudiá, va arrivá a sé directó de una escola catalana y avuí está estudián pa sabé ESCRIURE. Hu fico en mayúscules, perque escriure ya ne sap, pero ell vol aná més llun, vol posá a un papé les vivensies que ha tingut y les que més li venen al cap, com mos pase casi a tots, son les que va tindre, de menut, cuan estáe a l’Aldea. Son uns recuerdos que mai ha olvidat y milló encara, mai olvidará.

L’agüelo “Sebeta”, va tindre una vida pareguda, pero no igual. Va eisí de l’Aldea als onse añs, pero ell va aná a estudiá a una escola de Saragosa y allí se va quedá.

Ham parlat los dos, com dos vells mirán una obra, o com si estarem sentats al banc del Portal. Ham parlat de tot, menos del problema de Cataluña, yo no volía forsá la charrada. Estáem mol a gust, enrecordánmos de la nostra niñés y de la vida que ham tingut.

Ell te familia y sé que algún fill, pese a que suns pares son nascuts a España, ells han nascut a Cataluña y son tan cataláns y tan independentistes com si les seues arrails vingueren dels romans cataláns o inclús més atrás.

Com tos hay dit, no sé quína es la seua opinió sobre este asunto, no hay vollgut preguntali, no me hay atrevit, per si a un cas.

A un y al atre la familia sempre mos va parlá en Chapurriau, hasta lo radé día en que sen van aná al atre costat. Entonses natres, menos lo ratos de escola, sol escoltáem lo Chapurriau, ere la llengua de les mares, la materna, ere la nostra.

A ell li escribíe sa mare, a mi la meua y ara mos han donat cuenta de que les dos mos escribíen en castellá, en alguna falta de ortografía, pero, sense tindre estudis, se esforsáen en parlá en natres, pero al tindre que escriure les seues paraules, se esforsáen y en eisos moméns, hu fáen en castellá, ere la segunda llengua nostra o la primera que més sindone.

Diebem que a mi ere normal perque estaba a Saragosa, pero an ell ere mes espesial perque estáe a Barselona.

Mos preguntáem perqué a dingú se li va ocurrí escriure en Chapurriau, a lo milló pensáen que eisa llengua no se podíe escriure o no se escribíe perque dingú sabíe cóm se fáe o no sels habíe discurrit.

Estém admirats, ilusionats se pot dí, de que ara, per ejemplo a esta paret, fá uns mesos, se va escomensá a escriure en Chapurriau y avui casi tot lo mon hu fá en eise parlá. Dingú mos ha obligat, cada hu lo escribím de una manera, com lo parlém a cada poble o a cada lloc, no tením gramática y per lo que se veu, ni falta que mos fá, perque al remat tots mos enteném.

Mos ham enrecordat de una persona que ya fá añs diebe: si parlém lo Chapurriau, pero no lo escribím, es com si un home que té dos ulls sol mire per un. O com tenín les dos garres bones, coiseche, sol camine en una.

Un atre diebe: los que saben escriure, tenen la virtut de podet enamorá, sense ni siquiera tocat.

Ham seguit charrán. Yo li hay esplicat que desde menut, mai hay cambiat, cuan discurrisco, cuan parlo en mi mateis, sempre me hu hay fet y hu seguisco fen en Chapurriau.

Ell ha pres confiansa y me ha confesat:

-Saps que me pase, que ara, después de tans añs, cuan escric, les idees me venen al cap en la llengua materna, la de ma mare, la que vach escoltá de menut, en Chapurriau, com a tú. Pero al meu cap se plantifique una guiarra, pos desde los dotse añs la meua llengua nova es lo Catalá y eise té gramática pa escriure que es en la que yo me defeng. Y entonses ting al cap les dos LLENGÜES (com tos hu dic, un “catalá” reconeisén que lo Chapurriau, lo nostre Chapurriau, tamé es una llengua), que poc tenen que veure la una en l’atra. Que una me du les idees y l’atra es en la que sé escriure. De ahí la guiarra dintre del meu cap. No les puc o no les sé separá. Les dos están dintre de mí.

Se note que va tindre BONA LLAÓ.

FIN.

Bona llaó.

La sega y 4, Addenda

La sega y 4, Addenda

+ Los maestres de tot asó, m’an dit que m’hay quedat curt en la charrada de la sega.
- Tenen rao, agüelo, es que com vuste se sap les coses, se pensé qu’els demés tame u sabem y natres, al tems que mos conte, sol erem una ilusió dels nostres pares.
+ Es que ña coses que ya les hai dit y me sap mal torná a repetiles.
Vuste mos u conto los camins que fasque falta, ya sap lo que diuen los nostres veins castelláns que “Por mucho pán, nunca es mal año.”
+ Val, val pero després no me digau pesat.

“Lo de arrencá y segá a fals, pensó que va queda prau clá. Posiblemen fore al dallá, cuan, pa no repetiu atre camí, vach disa coses al aire.

Ña coses que si no les vach posá es perque pensaba que eren mol partículas de la meua familia, o si acás del meu poble y per aisó no volía generalisá.

Lo que vach a contá es lo que pasabe cuan natres teniem la sort de que mos achudare lo tío Miguel y podiem segá a dalla.


Com hay contat, lo tío Miguel, anabe dallán, detrás anabe una dona, podie sé ma mare o ma chermana, fen gavelles en los rasclet.


Les gavelles les faen aisina: la llao que anabe caen tota ordenada, a medida que la dalla tallabe, se anabe agarrán en lo rascle y se portae cap lo piau, que fae com un tope. Cuan ya ñabie una montañeta, se posae lo rascle, damún y en la má, se agarraben les espigues que sobreeisien per daban o per detrás del muntet y se posaen damun de la gavella, pa que ésta quedare ordenada e igualadeta.


Ya ne teniem una, pues aisí anaem seguín, sempre detrás del dalladó.

Després de estes dos persones, anabe mon tío, “Lo Rubio” de les charrades, que sol tenía la má dreta completa y la isquiarra hasta un poquet mes del colse.

Ficaen una sogueta, mentres ne ñabie y si faltaen se faen vensills en lo senteno, que tenie la palla mes llarga y resistenta, bueno pos la posaen estirada antiarra y damún se anaben portan les gavelles que habie fet la del rasclet.

Lo tio se ficabe, pegat a la sogueta y la agarrabe de una punta, estiranla hasta la sintura de ell; la dona que no portabe lo rascle menut, anabe fican les gavelles, cada camí les espigues a un costat, totes ben ordenades y pretetes, hasta que lo mun li arrivabe a la sintura del tío, entonses ell agarrabe la atra punta de la sogueta, y fae la primera pasada del nugo, apretan mol fort, de tal manera que lo que deprés serie una garba, quedabe ample p’els costats y mes estret pel mich. Ara pillabe un tros de les palles que ya estaben agarrades y lo ficabe damún de la primera llasada y li pasae la corda que sobrabe per damun, agarranla después al tros de sogueta que ya estabe lligada. Aisi, encara que ara quedabe ben lligat, al arribá a la era y tindre que estendre la mies pa trillá, ere mol mes fasil soltá lo nugo.
Ya teniem una garba.

Mentres tan lo menut de la colla, que era yo, en lo rascle gran, en pues de fiarro, anabe rasclechan, lo que ya estabe segat, y replegan les espigues que se habíen quedat per entiarra o que habien caigut al fe les gavelles o al agarrales pa fé les garbes.


Tamé ere tarea del menut lo portá la pichella cuan cualsevol tenie set.

Cuan ya ñabie unes cuantes garbes, se anaben posan totes chuntes, casi sempre al tros mes alt del bancal, per si plovie, que se remullaren lo menos posible y no se fare humetat devall d’elles.

Perque en la calorina que fae an aquell tems, al caure la aigüa, encara que sol foren cuatre gotes, la llaó enseguida granae y se fae malbé.
Al granás, los grans se unflaben y se aubrien, com s’ils haberen sembrat y entonses la llaó ya no valie pa res, ñabie que donala als conills o als atres animals. La que estabe granada ya no se podie guardá.”

Quí rasclechabe, cuan al rascle ya no ne cabie mes, fae una espesie de gavella, de les mateises medides que les gavelles normals, llevabe lo que sobrabe per un costat y per l’atre y u posabe al sentro. Después al conformá la garba, estes gavelles espesials se posaben al mich de ella, pa que no se aubrire, se desfare y caiguere per entiarra.

La siesta solie durá entre micha hora y una hora. Después, en tota la calorina del mon, se seguie trevallán, hasta allá a les sinc o sinc y micha que se fae un moset pa brena, casi sempre una llesca de pá en algo de acompañamen y un bon trago de ví.

A les vuit y micha o nau de la nit, según anare lo trevall, se parabe de dallá, se replegabe tot lo sembrat tallat y totes les garbes y se carregaben los animals en tots los ferramens y cap a casa.
Allí se senabe y después, dones y homens a prendre la fresca, que es en lo que han escomensat esta charrada.”

A la meua familia, aisí es com u faen, pero sé de dones que ficanse uns pantalons de home,( lo vestit podie se perillós y molesto pa este trevall), agarraben la dalla, com un dalladó mes. Y replegá les gavelles pa fé les garbes, igual que rasclechá, ara u fae un ara u fae un atre, según com anae lo trevall, lo que pase es que les dones estaben mes atareades, perque ademés de fe esta faena, estaben pendentes del minchá y los seus preparamens. Inclus a camins venien mes tart al campo, perque se quedaben a arreglá la casa.

Nota del autó:

Segur que me diso coses sense dí, pero es que crec que igual que pase en lo chapurriau, a totes les cases se fae lo matéis trevall, pero cada u, de acord en la chen que ñabie a cada casa y de les posibilidats de cada un, aisina faen la sega. Ere la mateisa faena, pero en les particularidats de cada casa.

De totes maneres, igual que hay fet en les demés charrades meues, demano a tots, Jesús, Pedro y cualsevol que sapie del tema o li hasquen parlat los seus familias, a afechí o cambiá lo que fasque  falta. Asó igual que pasae en la sega, se fá entre tots.

sembra

L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part primera:

Un día cualquiere del estiu, l’agüelo “Sebeta”, entonces un sagal de once añs, anabe caminan al campo agon teníen los melóns pa mira si ya estaben madurs y no s’els habíen minchat los jabalíns. Li agrade corre pels camíns, disfrután de la seua vida. Cuan ya estabe arriban, veu a un “put-put”, que va volán de poquet en poquet, en eixe movimén característic d’ell, en la seua cansó put put, put put.
Lo “Sebeta”, que mai ha tingut un muixó de eixos, li tente la curiosidat y mes, veen los vols curts que fa, com si estare provocan-li “no m’agarres”. S’en va detrás d’ell, disimulan, de pi en pi, pero sense perdel (piardel) de vista.
L’animalet, volán, ha passat per detrás de un pi gort (gros) y no ha eixit p’el atre costat. Lo crio se quede estrañat, ¿Qué ha passat? ha desaparegut, l’hay perdut, agon s’ha ficat?.
Tot desanimat, li done la volta al pi, pa torna al camí y sorpresa, al tronc del pi, prau alt, ña un forat, mol redonet y dintre se senten piulá muixonets.
Ya te ting, pensé lo menut, y agarranse a la escorsa (corteza del pino con salientes si el árbol es grande o viejo), va puchán, poquet a poquet, un camí está a pun de caure, sense fe ruido, hasta arribá al forat. Tot dispost, se agarre be en los peus (piaus), los chinolls, y en la má isquiarra, y clave la dreta dintre del forat, de momén no trove res, pero enseguida sentís una escachida de un líquit calen a la ma, la trau enseguida y …..
¡¡¡MERDA!!! (miarda). No, no es una expresió grossera del menut, que no es mal parlat. Es que mire la seua ma y la té plena de merda que li chorre p’el bras.
Com pot, tot avergoñit baixe del tronc y s’en va cap al campo, a rentás a la basseta que ña allí,  en una llissó mes, aprenguda. “No se deu molesta als “pu-put”. Abáns de marchá, mire per amún y veu al muixó asomán lo cabet pel forat, com si se li estare enfotén.

-Los put-put se defenen del seus enemics, posanse de cul y soltán chorros de les seues defecassións.

Y en les orelles caches, l’agüelo “Sebeta” en menut, arriba a la finca de la familia.
Després de la sega y de acarrechá les garbes a les eres, los camps se quedaben sols, com un secarral, agotats per la caló, agostats, tristos per un costat, pero conténs per l’atre, perque lo seu esfors habíe ajudat al amo a eixí a dabán, un añs mes. La cullida habíe segut bona.

Pels bancals sol se veie, de cuan en cuan, alguna perdiu en les segües perdiganetes, pasturán les espigues que habíen quedat per en tiarra, los ajudaben uns atres muixonets, los pocs que anaben quedan (cogullades, pinsanets, cardelines). Y p’acabá la llimpiesa los bestiás en les ovelles y cabres, los gossos y los pastós passechaben per allí. No faltabe, algún cachap que atre, pa fels compañía.
Allá, a lo llun, se sentís canta a un perdigacho, escolteulo un poquet, li diu a la perdiu que la espere al atra primavera.
Un esfardacho prenén lo sol, damún de una roca, en lo cap tan eixecat que casi tocabe lo sel, s’enriebe de tot lo món.
En un bancal, p’el que passabe un regall, cuan plovíe,  acababen de madurá los melóns de carn y los de aigua. Algún pressegué tardá teníe uns pocs de préssecs, que pareissíen flos grogues entre la poca fulla que’ls quedabe. Lo servé teníe les sérves áspres, per si an algú li apetíen. Servera (Cervera en catalá).

Los seps de la brema, en les soques arrugades de tans añs, animaben als raíms a aprofitá lo sol, pa umplís de sucre, mentres les avespes y les abelles s’enduien la pulpa dels grans als seus panals p’alimentá als seus fills.

Los rostolls (rastrojos) se anaben blanquechán, perdén la poca forsa que ya no quedabe a les segües arrails (arrels) mortes, esperan que la tiarra (terra) los donare lo descans que se habíen guañat, naissén, creissén y granán, fae uns mesos.

No vull fem massa pesat, o sigue que……..continuará.

L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part segunda

Lo llauradó (qué paraula mes santa, mes completa), no teníe tems que piarde, no habíe acabat una faena y ya ne teníe tres mes per fe.
En aquells tems, possiblemén grássies als bestiás, los montes estaben mes llimpios y se podíe fe foc al campo.

Entonses, alguns cremaben los rostolls, y la sendra, (siandra, ceniza) servíe p’abono del añ siguién.

Uns atres llauraben los rostolls en uns aladres que faen uns solcs (surcos) mes fondos y així enterraben la palla, que, cuan plovíe, se pudríe dintre de la tiarra y fae lo mateix papé que si l’hagueren cremat.

A camíns la tiarra s’abonabe en lo fem de les gallines, los conills, los gorrinos y lo de les mateixes bésties de cárrega. Se tirabe pels bancals y un poc després se llaurabe.

Ademés los sindicats portaben un abono, que compraben tots los llauradós y que se li diebe “Nitrato de Chile”, que según dieben alguns se recullíe a unes isles, de aquel país, que estaben plenes de gaviotes y atres muixóns similás, que diariamén dixaben les seues cagades (perdó per la paraula) y així se fae l’abono y se li diebe lo guano, que se esteníe per la tiarra com si fore fem.

Uns atres camíns se faen “femerassos”. U explico, se faen muns en les rames de la esporga dels arbres (oliveres, armelés, frutals, sarméns e inclús del pins de les bores del camp), si acás tamé se posaben alguns troncs menuts, després se tapaben completamén en tiarra. Sol se dixae una finestreta prop d’entiarra pa pode prende foc y un foraet (agujerito) a dal com chumenera. Se enseníe lo foc y cuan preníe se dixabe hores y hores consuminse. Als dies se aubríe la montañeta y allí eixíe carbó (de les branques mes gordes que no se habíen cremat del tot y siandra (sendra). Lo carbó s’el enduien com lleña pa casa y la siandra se esteníe per entiarra com abono.

A ver si la memoria no me falle massa (y si no ajudaume Jesús, Pedro…y demés) pa llaurá se empleabe lo aladre, que teníe la part de la rella y el camatimó que ere com un tronc, no masa gort y llarc, que uníe la rella en la collera  (una sola bestia) o en lo yugo (parella de animals).

La primera llaurada se fae fonda, pa que a la tiarra li donare l’aire (se oxigenare). Si se faen terrosos (terrones gordos de tierra) se chafaen en una espéssie de masses, chafaterróns de fusta que se podíen usá pel dos costats, així li podies pega al aná y al torná del moimén del bras.

La rella estabe junida a una plancha doblada de fiarro que se uníe a la esteva, que se podíe girá y aissina llauraben al aná y al torna del solc. La esteva ere com un agarradó, al que se lligaben les riendes del o dels animals, pa podé dirigilos, uns atres camíns lo llauradó portabe les riendes al seu cap, mentres en les mans apretabe la esteva cap a baix, pa fe mes solc.

Si se treballabe en un sol animal, se li solíe fica al cabestre unes ulleres, pa que anare recto.

Alguns tiraben lo fem després de llaurá, així la tiarra se alimentabe dels componéns y lo sembrat creixíe mes fort y en mes llaó.
Los que podíen, al tems li donaben un altra voltereta a la tiarra, aunque puc está equivovat, crec que a esta segunda volta li dieben “mantorná”.
Uns atres, si podíen, passaben la “grada” (eren sinc o sis relles menudes com si foren puntes de fleches) que ocupaben mes terreno, pos l’aparell ere mes ample, pero faen menos fondo.

Ere normal que los homens, encá qu’estaren enfadats p’el tems que fae o perque plovíe poc, cuan llauraben, en tota la esperansa del mon, anaren cantan en una orassió al deu del aigua, com faen los indios a Manitú.

Al atre costat de la vall, lo tío Raymundo está fen la mateisa faena y, entre cada arre torda, wesque o pasallá, se sentís la seua veu modulada y allí se va sentín:  “Por qué vienen tan contentos los labradores, que, cuando vienen del campo, vienen cantando……..”

Si Deu vol y los administrados tamé…….continuará.

///

Pedro J. Bel Caldú:

Molt bé Luis. Com me demanes ajuda te complemento en los noms que jo m'en recordo. La fondaria del solc se dieve "guaret". Si lo solc no anave prou recte se dixaven "borregues" i aixó ere mol mal vist pels llauradós pulits. Llaurar en un animal sense parella ere "a polligana". Lo "yugo" a Fórnols ere el "jou" i la collera de llaurar ere lo "feltre". Lo que tú dius "femerassos", a Fórnols eren formiguers i llimpiar les vores dels bancals, per a fer llenya, ere "arrebassar". Los terrossos tamé se chafaven ataulant en la "escaleta d'ataular" carregada de pedres. La primera llaurada ere "rompre" i la segunda, com dius molt bé ere "mantornar".

//

Mol be Luis. Lo camatimó ere pa llaurá en una parella d'animals.
La Platera, aisí li díen a la nostra mula, llaurae en polligana com be diu mon cosí. La volíem mol, y cuan van comprá un tractor, se va quedá a casa hasta que va morí. Lo tío Quico veníe com sempre a cuidala y se l'amportae de cuan en cuan a fela treballá. Mol bona persona lo tío Quico, ell y la Platera faen una gran parella.

(Platero y yo)

Platero y yo, albarda, menorquina


///

Estimats amics del agüelo "Sebeta", avui y espero que mols camíns mes, Los cusins Pedro y Jesús, que tenen molta mes cultura agrícola que yo y per lo que se veu molta mes memoria, m'han ajudat a completá la megua charrada de ahir "La sembra, segunda part" y com alguns m'han dit que se u copien pa guardau com un recuerdo, hay corregit la charrada y to la poso atre camí.
Algunes coses venen en la charrada de avui que es la part tersera de la sembra, (continúe lo mateix tema) y, deu medián, lo ficaré esta nit.
Grássies per la vostra atensió y passiánsia.


L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part segunda corregida.

Lo llauradó (qué paraula mes sagrada, mes completa), no teníe tems que piarde, no habíe acabat una faena y ya ne teníe tres mes per fe.
En aquells tems, possiblemén grássies als bestiás, los montes estaben mes llimpios y se podíe fe foc al campo.
Entonses, alguns cremaben los rostolls, y la sendra, (siandra, ceniza) servíe p’abono del añ siguién.
Uns atres llauraben los rostolls en uns aladres que faen uns solcs (surcos) mes fondos y així enterraben la palla, que, cuan plovíe, se pudríe dintre de la tiarra y fae lo mateix papé que si l’hagueren cremat.
La fondaria (hondura) del solc se dieve guaret. (Has fet mol o poc guaret).
A camíns la tiarra s’abonabe en lo fem de les gallines, los conills, los gorrinos y lo de les mateixes bésties de cárrega. Se tirabe pels bancals y un poc després se llaurabe.
Ademés los sindicats portaben un abono, que compraben tots los llauradós y que se li diebe “Nitrato de Chile”, que según dieben alguns se recullíe a unes isles, de aquel país, que estaben plenes de gaviotes y atres muixóns similás, que diariamén dixaben les seues cagades (perdó per la paraula) y així se fae l’abono y se li diebe lo guano, que se esteníe per la tiarra com si fore fem.
Uns atres camíns se faen “formigues”. U explico, se faen muns en les rames de la esporga dels arbres (oliveres, armelés, frutals, sarméns e inclús del pins de les bores del camp), si acás tamé se posaben alguns troncs menuts, després se tapaben completamén en tiarra. Sol se dixae una finestreta prop d’entiarra pa pode prende foc y un foraet (agujerito) a dal com chumenera. Se enseníe lo foc y cuan preníe se dixabe hores y hores consuminse. Als dies se aubríe la montañeta y allí eixíe carbó (de les branques mes gordes que no se habíen cremat del tot y siandra (ceniza). Lo carbó s’el enduien com lleña pa casa y la siandra se esteníe per entiarra com abono.
Llimpiá les vores dels bancals (ribassos, rebassos, ribazos) d’herbes o de albres que no eren del campo y se minchaben la saó del sembrat, se diebe arrebassar (arribassá).
A ver si la memoria no me falle masa (y si no ajudaume Jesús, Pedro…y demés) pa llaurá se empleabe lo aladre, que teníe la part de la rella y el camatimó que ere com un tronc, no masa gort y llarc, que uníe la rella  en lo yugo (jou) (parella de animals).
La primera llaurada, a la que si li diebe rompre (romper), se fae fonda, pa que a la tiarra li donare l’aire (se oxigenare). Si se faen terrosos (terrones gordos de tierra) se chafaen en una espéssie de mases chafaterróns (mazos) de fusta que se podíen usa pel dos costats, així li podies pega al aná y al torná del moimén del bras. Tamé los terrosos se podíen chafá (romper) ataulán (allanando).
La rella estabe junida a una plancha doblada de fiarro que se uníe a la esteva, que se podíe girá y aissina llauraben al aná y al torna del solc. La esteva ere com una agarradó, al que se lligaben les riendes del o dels animals, pa podé dirigilos, uns atres camíns lo llauradó portabe les riendes al seu cap, mentres en les mans apretabe la esteva cap abaix, pa fe mes solc.
Si se treballabe en un sol animal, se li diebe “a polligana”,  se li solíe fica al cabestre unes ulleres, pa que anare recto. Si no anabe prou recto se diebe que “se dixaven borregues” (trossos menuts sense llaurá) y aixó ere mal vist pels llauradós presumits.
Durán l’añ lo fem dels animals de casa, perque ya no cabíe a casa, o pa que no fare oló, se anabe portan als camps, dixanlo a una explanada a la vora dels bancals, agon se anabe “cuitín” (coén, cociendo, agotándose), hasta que arribabe lo tems de usal pa llaurá o atres llabors. A estes esplanades sel diebe “femerassos”, la tiarra que ñabíe daball del fem ere mol bona pa los geranios, clavells, cales, begónies y demés.
Alguns tiraben lo fem després de llaurá, així la tiarra se alimentabe dels componéns y lo sembrat creixíe mes fort y en mes llaó.
Los que podíen, al tems li donaben un altra voltereta a la tiarra, a esta segunda volta li dieben “mantorná”.
Uns atres, si podíen, passaben la “grada” (eren sinc o sis relles menudes com si foren puntes de fleches) que ocupaben mes terreno, pos l’aparell ere mes ample, pero faen menos fondo.
Ere normal que los homens, encá qu’estaren enfadats p’el tems que fae o perque plovíe poc, cuan llauraben, en tota la esperansa del mon, anaren cantan en una orassió al deu del aigua, com faen los indios a Manitú.
Al atre costat de la vall, lo tío Raymundo está fen la mateisa faena y, entre cada arre torda, wesque o pasallá, se sentís la seua veu modulada y allí se va sentín:  “Por qué vienen tan contentos los labradores, que, cuando vienen del campo, vienen cantando……..”
Si Deu vol y los administrados tamé…….continuará.

///

Com hay dit mols camíns, a lo que conte l’agüelo, vatres podeu afechí lo que vullgau, o cambiá algo perque als vostres pobles u faen de un atra manera o perque teniu milló memoria que’l “Sebeta” que, enrecordeuton en aquells tems ere un crio de onse añs.

///


L’agüelo “Sebeta” y La sembra, y part tersera:

Ya estae lo llit fet, faen falta los llansols, estos arribaben cuan plovíe als mesos de octubre y noviembre.
Després se sembrabe la llaó, en aquells tems se fae a má, se portae lo gra en sacs al campo, se umplíen los cabassos, y se anabe estenén los grans en un movimén de mich cos pa cubrí cuan mes tros, milló.
Cuan se acababe de estendre, se passabe un aparell que ere com una escala menuda en tres o cuatre escalóns (paregut als carrechadós pero un poc mes gran). La “escaleta de ataulá” s’enganchabe en uns estirados a la collera (feltre) de la bestia y lo llauradó, puchabe damún de la escala o posaben unes pedres, pa fe més forsa en lo pes, y aissí se enterraben los grans per dos motius. Pa evitá que s’els mincharen los muixonets y los atres animals del campo. Y pa intenta que quedare tapat per la tiarra. En esta operassió si lo camp estabe sec, como ere normal, se fae una polsera (polseguera) que se veie de mol llun. Si ñabíe saó (humitat a la terra) no faen tanta.

Dixaen que la llaó dormire a la caloreta de la tierra, ben tapaeta. Y allí se fae lo milagre. De la son se passabe a la mort sense donas conta.

Mentres los llauradós cullíen les olives y se passaen los Nadals.
Y, segon (segons) diuen, després de la mort, ve la resurrecsió, los grans se aubríen per debaix y los eixíen unes arrails pa agarrás fort als solcs, pa que cap ventolera los puguere arrenca mes tart y al mateix temps pa busca alimén que’ls dixare naixe, creixe y graná.

Cuan arribaben los mesos de giné y febré, escomensaen a eixí fulletes d’entiarra, unes a la vora de les atres, en una familia numerosa y una algarabía de verdó.

Si te tirabes antiarra y mirabes a contrallum, veíes que tot lo bancal ere vert (viart), encara que, si mirabes, están dret, no se veie igual.
Si faltae l’aigua, les fulletes grochechaben y ere mala señal. Pero si plovíe lo sembrat agarrae forsa y escomensabe a tirá per amún.
Pero l’aigua caíe pa totes les plantes y jun al gra, tamé naixíen los cards y les atres plantes de la naturalesa. Entonces en unes ferramentes que se dieben escardados,(eren com una espátula clavada per la part del agarradó a un mánec (mango) com los de les graneres) se anabe caminan p’el bancal y, sense acachás, tallán les herbes ruines, que se dixaben pa que se pudriren y faren de fem p’al gra, y així se llimpiabe lo sembrat.

A la malesa, herba, com lo sembrat pero no ere sembrat, que eixíe a la vora del bancals, se li diebe fenás, se tallabe en lo fals (falce, hoz) y la soqueta (cassoleta en forma de guán, que se posae a la má contraria de la ferramenta, pa no tallat y podre replegá la gavella d’herba) y se donabe de minchá a les bésties de cárrega e inclús se duie a casa pals conills.

Y com la vida mateixa, en penes y alegríes, lo sembrat que se habíe umplit de espigues  en les plogudes de abril y mach, arribabe al mes de jun y escomensabe a ficás groc, granan y engordinse les espigues, que ufanes per la seua hermosura, se inclinaben en una forma de reveránsia y agraimén al sol que les habíe madurat.

Pero aixó, ya será un atra aventura del agüelo “Sebeta”.

Rochos

Dispués de tans añs escribín aquí y a uns atres puestos, crec que dingú me pot tachá de sé de un partit o un atre. Hay procurat quedam al mich, que es com no está a cap de puesto.

Pero penso que, a voltes, te tens que remullá y parlá de coses que a alguna chen no li agrade que les tocos. Eres lliure de pensá de asó y de alló, per aisó hay fet este treball.

Me ha costat mol. Abáns de fical aquí li u hay enseñat a molta chen. Uns han eisecat los muscles, ya sabeu: “Fes lo que vullgues, pero yo no tocaría eise asunto.” Uns atres claramén me han dit que no ere momén pa parlá de aisó. Dingú me ha dit: “Tira per abán.”

Entonses como yo soc prau tosut me atrevisco a posautol aquí. Sol tos demano una cosa, com durará uns díes, per favó, espereu a que acaba y entonses sí, poseume de volta y micha. 

Com sempre tos escoltaré y tos llichiré.


Rochos (agüelo Sebeta)


ENTRADA

Ña camíns a la vida que, com tenim una idea de una cosa clavada al cap, no ña qui mos la pugue cambiá. Y a lo pichó estem equivocats o no estem tot lo asertats que mos creem.

Normalmén estes coses pasen perque eisa idea, que a lo milló te raó, es la primera que vam tindre sobre eise asunto y lo més segú es la que mos van  enseñá a la escola y lo que se deprén allí u tenim com a siart y difísil será que mos u fasquen cambiá.

Algo paregut pase en la idea que mos ha quedat dels rochos de la guiarra. Perque van fe moltes maleses y perque aisí mos u van enseñá a la escola.

Pero lo pas de la vida, la esperiansia, la lectura de llibres fets per escritós de un coló y del atre y al remat per tot aisó mesclat fa que tú te fasques una idea, teua. Ni la que has llichit als llibres, ni la que te van enseñá a la escola y ni la que te han aconsellat algúns amics pintats de un coló o un atre.

La vida va pasán, sentín unes coses y unes atres, llichín les histories de cada bando y per damún de tot coneisén molta chen de un costat y del atre, entonses te dones cuenta que ñan bons y roins a tots los puestos.

Cuan repases lo que van fé los soldats dels dos costats, te dones cuenta que los dos teníen les seues raóns, bones o no tan bones, no u se, perque, an aquel tems, no estaba dintre de la seua pell o del seu cap,  pa sabé qué pensaen y per qué van fe lo que van fe.

Lo dels blaus mos u han contat de totes les maneres posibles, mos u han raonat y mos u han chustificat. Mos han enseñat que teníen la raó y la seua obligasió ere salvá a la patria y u van fe.

¿Pero, a part de aisó, mos ham parat a pensá qué sentiméns corríen per los caps dels rochos? La machoria de les coses que van fe, les van fe mal, pero per qué les van fe? Qué raóns teníen pa feu? Se habíen tornat tots bochos. Mos podem fe una idea de qué fundaméns van tindre pa fe alló. ¿Tots pensaen igual? ¿Ñabíe uns pastós, mol llistos y van pasturá als demés com si foren ovelles?

Si tan roines eren les idees  per qué van maure a tans mils y mils de persones a seguiles.


OPINIÓ.

Pos tot asó me ha fet pensá. Vach a escomensá dién que no los dono la raó a cap dels dos, menos als rochos, pero hay vollgut buscá les raóns que podíen tindre pa fé aquelles coses.

No vull que dingú me dono la raó, sol vull que al llichí este treball tos doneu cuenta qué idea me hay fet yo del asunto. U repetisco nols dono la raó, sol hay buscat algún pensamén que, en un momén donat, va convensí a algúns dells pa fe lo que a natres mos pareisen animalades.

Que dingú me digue que tots eren uns animals, ne ñabíe de llistos, de mol llistos, tan que van arrastrá detrás dells a la mitat de una nasió y dintre de eisa mitat ñabíe chen de tots los treballs algúns ben preparats y mols bones persones.

Cuan investigo algo, procuro buscá les arrails més fondes, encara que tinga que aná mol atrás en lo tems.

Hau estudiat historia, ton enrecordeu que lo rey, lo conde, lo siñó, en una palaura, qui manae, ere al matéis tems lo amo de la tiarra, de les cases, dels animals, de les cullides y hasta de les persones, com si foren tamé coses? Tot lo mon treballae y arribat lo momén luchae per ells, ya sabeu alló de “diezmos y primicias” y según algú hasta lo “dret de pernada”, perque lo amo podíe demaná sé lo pare del primé fill de totes les parelles que estaen daball dell, que treballaen les tiarres que eren seues.

Sentat asó; per la nostra tiarra va pasá una cosa espesial, al 1179, lo rey de Aragó, Alfonso II lo Casto, va disá los terrenos de Alcañís y voltáns a la Orden de Calatrava.

Los soldats de les ordéns militars, ya sabeu que, eren flares y soldats al matéis tems, pero claro, si cumplien lo que habíen churat, no se casaben y no podíen tindre fills, si acás nebots.

Lo comendadó, lo jefe, de la Orden, a medida que anaen conquistán terreno, lo anae repartín entre los seus soldats.  Estos faen trates en chen més pobra pa que los treballaren los campos a cambi de uns llogués. Ñabie finques grans y no tan grans, pero la chen pobra, que no teníe res, lo que volíe ere minchá y pan aisó teníe que treballá.

Ya escomensem a tindre amos y chornalés.

Pasán lo tems los soldats se tornaen vells y se anaen morín, com ya ham dit, no teníen a quí disali la tiarra, se la solíe quedá qui la había estat treballán. Ara se convertíe éll en amo y fae lo matéis que lo atre, llogá les finques a uns atres més pobres.

Seguim tenín rics y pobres.

An aquells tems y més tenín les ordens militars la condisió de retós, a cada poble que anaen guañán als moros, com es normal, faen una iglesia y li donaen uns finques pa mantindrela. Lo retó no la anae a treballá. Pos a llogala a uns chornalés, a cambi de part de les cullides y de dinés.

Atre camí amos (retós) y treballadós.

Com anem veen, an aquells tems, la religió estáe mol clavada  dintre de la vida, a tots los pobles que se anaen fen. Ademés los retos predicaben y amenasaen en lo infiarn pals que faren pecats, pals que engañaren a la iglesia en los diezmos y primisies, als que no pagaren les bules pa podé minchá carn a Semana Santa y als que fallaren a tantes y tantes leys com ñabíe entonses. Tot lo mon li teníe po al dimoni.

Poc a poc los rics se faen més rics y los pobres més pobres.

Algúns dels rics volíen comprás un puesto pal sial. Entonses se ficaen de acuerdo en los flares y dintre de la mateisa iglesia, a un dels costas, se faen una capelleta y donaen una finca pa que en los seus rentos se mantinguere lo altá. Si la finca ere gran hasta triaen un reto pa que se dedicare sol a eisa capella. Y si ya la finca ere mol mol gran se faen una ermita y hasta conseguíen que cuan se moriren los enterraren allí dintre, pa está segús de que anirien al sial. Com ya hay dit més amún lo retó contratat ere pa conservá lo altá, pero no la finca, aisí que llogués y treballadós pa uns atres.


LA CHEN.

Encara no ñabíe televisió, ni radio y la chen se teníe que entretindre en algo, per lo que los habitáns dels pobles anaen aumentán, pero los campos no y al radé los treballs se van acabá y la chen pasae molta fam. Los rics, entre ells lo retó, lo sé retó ya se habíe convertit en un treball més, cada día eren més rics, sense treballá, mentres que los pobres, com teníen que repartí lo minchá entre més familia, eren més pobres.

Y va escomensá la emigrasió; los chovens se van aná marchán a les capitals grans aón dieben que tots se faen  rics, tot lo mon trobae treball y hasta lligaen los gosos en llenguanises. A la nostra part com parlaem lo chapurriau y mos enteniem en los cataláns, casi tots los que sen van aná u van fe cap a Cataluña.

Allí habíen  entrat les idees comunistas y anarquistas, ñabíe un gran enfrentamén entre los rics-amos y los pobres-chornalés. Los sindicats faen lo seu treball de enseñansa als que arribaen de fora en escoles y en llibres.

Lo que pase es que no ñabíe treball pa tot lo mun de chen que anae venín. Mols teníen que viure de lo que los donaen los sindicats y dormíen a una habitasió cuatre o sinc y damún de an tiarra, sense colchós ni res.

Mols treballadós y los sindicats teníen la seua doctrina, les seues idees.

¡Cuidau! Pensamén meu. Dieben algo mol paregut a la doctrina cristiana, dic paregut perque eisa doctrina no die res de matá. En resumen volíen di que la tiarra ere dels treballadós, de tot lo mon, del poble aón estáe la finca; que dingú ere amo de res. Tot ere de la comunidat, tots teníen que tindre treball, minchá, enseñansa, dotós y que los dinés casi no faen falta.

Ere mol majo, si no fore una utopia y si més tart no se hagueren empleat unes ferramentes ensangrentades pa conseguiu.

Van escomensá les huelgues, los treballadós volíen treballá menos hores y guañá més dinés, faen huelga, en barricades, foc, tiros y violensia.

Los amos u teníen mol fásil, sen anaen a buscá als que no tenien treball, als que dormíen cuatre o sinc a una habitasió; los pagaen menos que als atres y los faen treballá més hores. La fam los obligae a treballá aisí, en contra dels que estáen en huelga, ara a reñí uns en los atres y los rics guañán més que abáns.

Mols dels que habíen anat a Barselona al veure aquell desori, se van entorná al poble, pero se habíen endut algo de la capital, les enseñanses dels sindicats, la rabia contra los rics, los llibres en les doctrines y ganes de vengansa, pa cambiá la vida.

Als pobles ñabíe molta chen descontenta, van resibí aquelles idees y aquells libres com pa blanet resien tret del forn y aquella doctrina va escomensá a corre pel poble, com ne eren més los que u pasaen mal, més chen se va aná alimentán de aquella manera de pensá. Se van fe sindicats, asosiasións anarquistes y comunistes. La llaó de la capital estae sembrá als pobles y creisie be y depresa perque había caigut en tiarra ben abonada, ñabíe mols pobles y chen pasán fam. La rabia contra los rics va creise al matéis tems que aquella llaó.

Y no tos olvideu que cuan se sembré, per mol bo que sigue lo bancal, chun en lo blat creisen los carts. O sigue que chun en les idees de que tot lo mon tinguere treball y minchá, va creise lo resentimén contra los rics y al matéis tems la envecha no sol contra aquells, sino tamé contra compañs del matéis partit perque uns manaen més quels atres, o perque estaen més adal.

La llaó y los carts van aná creisén a tots los pobles y com los treballadós eren més que los rics, teníen la machoria a tots los puestos.

Va escomensá la guiarra. Les columnes més abundantes, van aná venín de Cataluña cap a la nostra tiarra per les tres provinsies, aquí la tiarra estae ben abonada y poble aón arribaen, sels chuníen los dels seus partits, los sindicalistes y uns atres que nols quedae més remei, perque o sen anaen en ells o anaen al fosá.

Los que veníen, portaen les seues idees y les faen aná a rajatabla. Fora los rics, fora los retos, la religió, se habíen acabat los mandos.

Tot ere de tots y de dingú, tots teníen  dret a tot y pa conseguiu ñabíe que llevá lo que los estorbae. Com teníen forsa, anaen guañán per tot lo terreno, dingú los plantae cara, si acás los teníen po y fuchien cap a dintre. Los que se van fiá y se van quedá u van pagá mol car.

Aón entraen faen una llista en los rics y en los amics de la religió, que solíen sé los mateisos, los anaen a buscá, los solíen traure dels pobles y a cualquier cuneta los fusilaen. Al matéis tems pillaen los rechistres aón estae apuntat qui ere amo de cada finca y los cremaen. Ya no ñabíe amos, ya no ñabíe papés. Les finques al no tindre amos, ni ñaure papés, eren del poble, de ahí que inclus a algún campo li van posá per nom “Vall Comuna”, campo de tots. La chen que no sen anae en les compañies a fe la guiarra, anae a treballá al campo que li tocare. Ya u habíen conseguit, no ñabíe amos.

A camíns pensó si als retós los van matá per sé retos o per se amos de les finques que teníen y per esplotá als chornalés com los demés rics.

Claro que tamé se van aprofitá de les medalles y demés coses religioses de or o de plata pa replegá fondos.

Pero pronte van escomensá les garrames y les enveches: que si tú te fas lo malal pa no aná al campo, que si tú te has quedat en la mantelería de aquell ric, los carts anaen aumentán.

A camíns estes enveches duyen a acusás uns als atres, a lo pichó sense raó. Y ya sabeu, tot ere de tots, o sigue la chustisia tamé. Puchaen al acusat a un taulat y lo acusadó li traie les faltes, a camíns aumentades, a voltes inventades y demanae lo cástic. Com ere lo que parlae, la chen no mol preparada, fae lo que die ell. Ha fet asó, té que morí, tots aplaudíen o sigue li donáen la raó y enseguida cumplien, fusilat y enterrat. Cuans inoséns sen van aná al atre costat sense haber fet res.

No dic res dels blaus, perque este treball está dedicat als rochos.

Asó que hay contat va du a una desorganisasió als pobles, a dividís en bandos a reñí uns en los atres. Es que tots volíen maná. Va ñaure mols enfrentaméns dels sosialistes contra los comunistes y los anarquistes contra tots. Y aisí la cosa no podíe aná be.

La cosa militar se mereiseríe un atre treball. Pero a ver si u conto en unes poques ralles. Les columnes, encara que teníen algúns jefes bons y uns cuans soldats, estaen formades per treballadós, chornalés, sindicalistes y éstos no estaen acostumbrats a obedí. Los blaus teníen jefes y soldats profesionals y al remat aisó se va notá.

Los dos bandos militars van fe animalades, pero los blaus teníen lo apoyo de Alemania, los rochos de les brigades internasionals. Unes batalles les van guañá uns, unes atres, los atres. Va morí un mun de chen dels dos bandos.  Al veure la desorganisasió y la anarquia dels rochos, les brigades internasionals se van retirá. Entonses los rochos van reclutá la compañía del biberón: sagals y vells. Cap dells estae preparat, en cuan veien als moros, ya eisien corrén, sense pegá un tiro siquiera. Y claro los blaus van guañá.

Al entrá als pobles tamé van fe purgues, sense lavatives, no totes legals, pero eren los guañadós y tot los estae permitit y a la bora de cada grapat de soldats que fusilaen, ñabíe un retó que donae la bendisió als morts.

Pa acabá di que les idees pareisien bones, pero no sé si lo temperamén dels españols de aquells tems estáe preparat pa feles realidat.   


LOS CÁSTICS.

Hay tingut la sort de visita a algú dels que van fuchí a Fransa, hay estat a casa dells, hay  parlat en ells. Eises conversasións se queden dintre de mi, son masa personals y se referisen a chen que podríe señalá aón van pasá les coses y asó es un treball sense protagonistes.

Los rochos, los que yo vach está en ells, u van está purgan tota la vida. No estaen arrepentits, habíen seguit les seues idees que ells creien que eren les bones.

Pero yo vach veure que teníen un patimén mol gran, encara que no vam parlá de aisó. La casa aón vivíen, sensilla. Pero entraes y veies que alló ere un museo de España. Totes les parets plenes de fotografies y trosos de diaris de coses de España. Casi no teníen  dinés, eren pobres, pero nols faltae la antena parabólica pa veure la televisió de España, ere la única que veíen.

Cuan estaen sols seguien parlán en chapurriau, ere la seua llengua, eisa se la habíen endut en ells, no la habíen perdut. Si algún rató teníen lliure llichien trosos de periodics españols quels arribaen, ere igual de lo que trataren, eren de España. Teníen una baralla mol vella, chugaen al guiñot y la dona hasta li fae garrames al seu home que se donae cuenta, pero u disimulae, ere com si estaren a España y aisó ere lo que valíe.

No van voldre torná a España, no se fiaen, teníen po, habíen fet masa maleses.

Les cares series, tristes, casi no se enrieben, la pena la portaen dintre, lo recuerdo de España, del seu poble, de la chen, los amics que habíen disat allí y que mai los tornarien a veure.

A la bora de la casa teníen un hortet en tota clase de hortalises. Li vach di si volíen que al torná aquí los enviara alguna cosa ¿sabeu que me va demaná? Llaos de les hortalises del poble, encara teníen a la boca lo gust de aquelles tomates, de les demés coses. No ne había trobat a Fransa, per més tendes que había visitat. Es que no ere lo gust, ere lo recuerdo.

Lo día que natres vam torná cap España, encara que sabíem lo camí, se va empeñá en acompañamos en lo seu coche, ell dabán, natres detrás. Vam arribá a una recta va aselerá, coneisie la carretera, se va apartá a la cuneta, va baisá del coche y mos va fe señals de que no mos pararem, que seguirem, dienmos adios. Al mirá cap atrás me va pareise veure a un home doblat, plorán. Un atre camí perdíe lo seu poble.

Cuan vach torná a casa li vach enviá les llaos y una baralla nova pa que la dona no li seguire fen garrames en les cartes velles marcades per los trosos que los faltaen. 

Cosa rara los seus fills se senten fransesos, pero los van enseñá castellá y chapurriau. Y esta chen nova ve mol a subín a España de vacasións, de alguna manera es algo seu, no se sentisen forastés.

Es com los que han tingut que disá lo poble pa guañás la vida fora, que tornen a casa pa les vacasións. Lo poble seguís sen dells.

Los fills no tenen la culpa de lo que van fe los seus pares, éstos han pagat part de la seua condena, pero a plasos. Han estat patín y morín cada día.

Cuan ña raó, no cal res més

Cuan ña RAÓ.

“Cuan ña raó, no cal res més”.

Cuan ña raó, no cal res més

Air, día sis de abril de 2024, a Vallchunquera va sé la sesta selebrasió de la aparisió dels Amics del Chapurriau.

Un grapat de chen desinteresada, que va cambián, pero que no se note, tots treballen, posen tems, posen treballs, posen intensións, bones desde llugo, sentiméns y hasta dinés. Pero nols importe, tot u fan per lo interés de la chen, per la llengua que allí se parle, per lo Chapurriau.

Los que sen van, no se retiren, seguisen treballán de un atra manera, pero sempre fen piña en los Amics.

Uns ils atres son com formigues, mai los veus parats, ademés dels seus treballs, tots tenen algo que fe y saben qué es, que aisó es lo difisil. Nols importen hores u disen tot cuan lo Chapurriau los cride.

Qué sort dells y del Chapurriau.

Están convensuts de lo que fan, no reñisen, lo seu ejemplo es la milló llissó, saben que tenen RAÓ y nols fa falta res més.

Van escomensá sense res, bueno en molta ilusió, que sempre se ha notat, en les seues cares, sempre conténs, sempre en la riseta a la boca. Cada u val pa una cosa y tots valen pa tot.

Com les formigues, granet a granet, fulleta a fulleta, han fet un gran niu, aón ara ya caben més de dos mil persones.

Persones que han anat venín soles, sense forsales, tots per lo amor a la seua manera de charrá.

No han empleat dinés, vots, tvs, radios, los polítics de abáns nols faen cas, pareisien apestats, pero ells sabíen que la oló que portaen ere la de una gran tiarra, regada per un riu, lo seu, lo Matarraña y eisa es oloreta a honor, a amor, a sentimén, a cariño, a palaures dites y escrites en una llengua mol vella, més que algunes dels voltáns. Es la milló colonia.

No teníen dinés, no teníen vots, no teníen quí los apoyare, sol teníen una manera de parlá y la seua veu. Parláen, raonáen, sense faltá a dingú, sense despresiá a dingú, en educasió, molta, en sentiméns y arguméns y ahí sels notae en tota la RAÓ.

En tot aisó, disán pasá lo tems, la chen del voltán, que portaen dintre la mateisa llaó, los va aná entenén, se van doná cuenta de lo que aquell formigué fae y volíe. Es lo que ells tamé volíen. Al sentils parlá algo se removíe dintre dells, un mun de palaures amagades, casi prohibides, pero que, en la aigua de aquella chen, revivíen, tornáen a florí, en més forsa encara que abáns.

Y esta chen, com abelles, sempre al roglán de la seua llengua, dic de la seua reina, van escomensá a eisecá lo vol, a buscá flos, a buscá poesies, histories, a cantá jotes.

Eren de diferéns panals, de mols suros, pero tots ronronechaen igual, se enteníen y, lo més importán, parlanse aisí, estáen conténs, eren lliures, dingú los habíe obligat, los habíe forsat, habíen escoltat, habíen llichit lo que aquell grapat diebe y se habíen donat cuenta que era com una profecía que fae mol tems que esperaen, pa escomensá a volá.

Eise día a Vallchunquera se van reuní, van vindre de unes atres colmenes, tots en ganes de sabé. Y les palaures que van escoltá los van arriba, los van calá hasta mol dintre, los van enseñá que alló ya u sabíen, que u teníen dins del seu cap, que sol teníen que traureu y com, als milacres de la Biblia, van escomensá a parlá, ere un bureo seguit, dingú callae, tots volíen traure lo que tan tems los habíen prohibit.

Ara, grasies als Amics, son lliures, a lo milló per primera volta, la RAÓ y res més los ha convensut. Ya poden parlá en la seua llengua, en lo seu Chapurriau y, desde este momén, los Amics saben que han guañat un escaló més, a Vallchunquera, han puchat un poc més.

Los falte mol, u saben, pero en estos vimecs se poden fe moltes sistelles, mols cartróns y ells seguirán ahí, sense fe ruido, sense presumí, sol treballán.

Hasta ara ha vallgut la pena.

Aunque ton vau tindre que aná de Vallchunquera, pa torná al vostre niu, no ton hau anat del tot, ya u va di lo vostre poeta, se ha quedat un trosset del vostre cor y tota la vostra RAÓ.

el sonido propio de la “ch”. Un sonido claramente aragonés, un sonido imprescindible de nuestro Chapurriàu, un sonido que en la gramática catalana NO EXISTE

La trilla 4 , Los noms

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-4-los-noms.html

La trilla 4 , Los noms

La trilla 4 , Los noms,sibá,avena,senteno,


La mies se portave a la era de dos maneres. Si ñavie puesto, se portave tota de un camí, se fae un mun per cada clase de grá: blat, senteno, sibá y avena. Y después se anae trillán. L’atra manera ere cuan ñabie poc puesto pa disá les garbes, entonses se anae carrechán a medida de que se anae trillán, según convenie.

Lo blat y lo senteno eren pareguts, gráns menuts de coló groc tiran a pardo. Lo blat mes redonet, lo senteno mes llarguet y mes esmortit de coló.
La sibá y la avena tame se pareisien, la sibá mes clareta, la avena mes allargadeta y mols camins los grans anaen en parelles.
Les espigues tenien dos parts, lo grá y la palla. Normalmen de cada gra eisie una aresta que ere com una palleta, fineta y llargueta. Se solien enganchá a la roba, sobre tot les de la avena.
La trilla ere pa separá lo gra de la palla, después, per separat, se aprofitave tot.
Als tems del “Sebeta”, añs 50-65, ñabie dos clases de trills.
Lo de pedernal o pedriñera, que era una taula plana, plena per debais de pedres de pedernal afilades. Se chunie a un animal y a dona voltes damún de la mies, hasta que se separave lo grá de la palla, y ésta quedabe tallada a trosets menuts. Pa fe pes, damún de la taula anabe una persona, sentada a un caisó, o dreta.
Lo atre trill, que va coneise y utilisá lo agüelo, ere una taula, que a la part de abais, portabe silindros  en cuchilles de metal que al rodá tallaen mes pronte les espigues en trosos. Damún solie portá una cadira de fusta atornillada o un caisó, que es agon se sentave lo que portave les riendes, del animal que anabe chunit al trill.
Cuan va evolusioná la trilla y se utilisaben los trills mes modernos, a camins lo de pedriñera se chunie detrás del atre trill y damún se posaen un sac o dos de llaó, pa que fare mes forsa y chafare avans les espigues.
Me enrecordo que pa cribá les llaos estaen la criba y lo aré. Me pareis que un se usabe pal blat y pal senteno y lo atre pa la sibá y la avena. Ere un tros de fiarro en foraets, rodechat per un rogle de fusta de mich pam, de altura. A un costat portaben dos foraets, en un cordell lligat, que pasabe per ells.
Se posae una albarca damún de una borrasa, al taló se apoyave, pa que no se esllisare, lo manec de una forca, y als dits de ella se enganchave lo cordell de lo aré o de la criba. La persona que arelabe se posabe dreta en front de la forca, a una distancia, com lo aré, o un poquet mes. Lo sufisien pa que un atra persona, en un cabás o en una galleta, anare agarrán lo grá, que ya estave ventat y palechat, y lo disae caure, poc a poc, dintre del aré. Lo que lo manejave, lo anae moven de davan a detrás, entonses los grans caien llimpios a la borrasa y dintre del aré se quedaven los grapisos.
Los grapisos eren los trosets de espigues que no se habien separat los grans, les pedretes que habien eisit al ventá, o sigue tot lo desperdisio que quedabe al aré cuan caie lo grá llimpio a la borrasa. Se guardaben a un sac y sels donaben com a pienso als conills y a les gallines. De ahí vé aquell dit “sibá en pedres”, que, com vatres saveu, vol di que la cosa no está clara, no está llimpia, que ñá un poc de grá pero tame ña pedres, que “no es or, tot lo que relluis”.
Pa repetá la mies, después de trilla y fe una montaña en ella al sentro de la era, que se li diebe tonga, se utilisabe un repetadó o replegadó. Ne ñabie de dos clases un que ere manual  (ere una taula llarga, poc alta, y prau estreta, que detrás portae un manec) en ell se anabe espentan la trilla portanla al mich de la era, allí en les forques se anave fen una muntaña de base redona, en forma de un cono. Lo atre repetadó ere un poc mes gran qu’el manual y portabe un enganche a la part de davan, allí se chunie un animal y se anabe repetán la trilla com si fore lo manual. Pa esta faena, tamé se utilisaven los rascles al ravés, posán la fusta plana an tiarra y les pues per amun, se anae espentan la trilla.
Les forques. Yo ne hay vist desde dos hasta diau ganchos o dits. Se faen preparan les rames de alguns albres espesials. Se empleaven pa estendre la mies, pa rechirá, pa repetá les bores, pa ventá y com achuda pa unes atres faenes com arelá. Eren com una ma, pero en lo bras mol llarc y en diferens números de dits.
La pala, ere un tros de fusta planet en un manec, se empleabe pa palechá la llao, después de ventala; se palechabe, pa disala lo mes llimpia posible, avans de cribala. En part pa lleva lo grá del pols.
Tots sabeu lo que es un cabás y una galleta o cubo, se empleaben pa maure lo grá. Pa arelal, pa envasal als sacs o als talegos.
Tampoc fa falta dí lo que es un sac, ne ñabie mes clas en la trama y mes tupits. Los talegos eren mes llarcs, mes estrets y mes tupits qu’els sacs.
Si ñabie que medí lo grá se fae en lo doble (doble-decálitro), en alguna volta a casa tamé utilisaben lo almut, pero casi mai. Dieben que ere una medida que venie d’els tems d’els moros.
Los aires eren fundamentals a la hora de ventá. A la Aldea los vens mes frecuens eren “lo calaseit” (venie del este) y “lo garví” (sureste), tenien fama de portá aigua, alguns camins, sobre tot “lo calaseit”. “Lo siars (nordeste), se le atribuien tronades. Y “lo morellá” (oeste), éste agranae los nugols, s’els enduye.
Yo coneisia tres maneres de estendre:1) tota la era: se ocupabe tota la era. 2) Cuan ñabie una tonga al sentro de la era: sol se esteníe fen rogle al seu redol. 3) Cuan ñabie poques garbes de una clase de grá y ñabie que estendre pa acaba de trillá eise grá, se fae un redol, com si ñaguere tonga, pero sense ella, com si fore la figura de un rollet (la pasta).
Segur que me diso algo, pero u podeu posá vatres, si tos enrecordeu.

Seguirá........

Historieta 5

Historieta 5 

En la caló que ha fet avui, porto una galvana damún. 

+ No sé si es galvana o caparra (modorra, garrapata). Pero a la paret, ña moguda.
- ¿Qué pase? Atre camí los veins dels dos costats. O los de dintre?? +Mira Luiset, ham de tindre pasiansia, asó es com lo trillá: ña que doná moltes voltes en lo trill, avans de chafá les espigues, després de eise gran treball encara ña que aventá en les forques pa separá la palla del grá y p’acabá ña que palá be la llaó pa apartala de les pedres. Pos la vida es com la trilla ña que aná separán lo bo de lo ruin, pero sense pressa, la aire del tems fará lo seu treball.
- Pa sé de poble qué coses mes enrelligades que diú y, lo milló, es que té raó.
+ Yo sempre ting raó, sempre. -Pos yo venía del carré del Clot de comprá llonganisa y anaba a puntapiaus (puntapiés, tropesons), perque casi no ña llum. Vaya figues bones que té ahí, Ne puc minchá alguna???
+ Pero sense clavá les sarpes (mans, zarpas), que les posarás totes blanetes.
- Es que m’agraden tan. Bueno estes negres, y mes tart, cuan venen, les pardetes, les maellanes pos tamé. Eises hasta seques en farina están bones.
+ Ña que tindre cuidau al culliles, no se pot fe a almostes (grapats), perque se chafen totes y no se poden minchá. Ña que agarrales de una en una.
- Les que pasturen (pastan) mol, per les figueres de una y atra clase, son les avespes y les abelles.
+ Bueno y ara que ya han dit les tontaes de esta nit, anem a seguí…….. “Al 1048, o aisina, va naise a Burgos Rodrigo Díaz de Vivar, cuan va creise se va convertí en escudé del seu rei, va fe guiarres y va seguí creisén. Al 1080, ya ere tot un guerré y se habíe guañat lo sobrenom de “Lo Campeadó”,  que vol dí guerré espesialisat en batalles a sial ubiart. Cuan va veure que el rey volíe luchá contra son chermá, lo va disá. Algúns diuen que va se lo rey lo que lo va desterrá. Com podeu veure no sol a la tribu 
Al Rufatdiscutien los chermans. En la seua chen y el seus amics se va convertí en “Mesnada” o mersenari. Se llogaben igual als cristians com als moros, per una paga y lo dret de quedás part de lo que pillaen mentres les guiarres.
Ya, son pare habíe segut “Capitá de frontera”. Caminán per lo mon, va arrivá a Saragosa, allí lo Rey Taifa Al-Mugtadir, lo va llogá pa lucha contra Ramón Berenguer II y Berenguer Ramón II, que no disaen tranquil al rey de la taifa de Lérida. Al 1081, morís lo rey de Saragossa y le seguís Al Mutaman, éste lo llogue atre camí perque son chermá Mundir, gobernadó de Lérida, se habíe fet amic de Berenguer Ramón II y estaen atacán als casalissis que li pagaben protecsió a Al Mutaman y com la forsa ere gran, no ñabie prau en los almogávars pa defendrels. Com podeu veure uns atres chermans que reñisen, y van….. Lo Campeadó se fique en contacte en los Arufat y al veure la preparasió militá de aquella chen sels endú en ell, en les mateises condisions que si foren los seus soldats. Los dos grupos chuns fan maravilles, se van enfrentá al gobernadó de Lérida y a Berenguer Ramón en la batalla de Almenar y van fe prisioné a Berenguer Ramón II, p’el que los van pagá un bon rescate, que se van repartí. Diu una leyenda que a la vista de la forsa que teníe lo Campeador y lo be qu’els dirichíe mentres luchaven, la tribu li va doná lo nom de Sayyid, que signifique  “lo meu siñó”, nom que poc a poc se va aná convertín en Meu Sydy, Meu Çidy, Meu Cit, Mio Cid, que es com ha passat a la historia. 1084 Volen prepará una campaña pa conquistá Morella y desta manera conseguí p’Aragó una eisida al mar, ha segut y es una aspirasió, mai conseguida, sempre perduda. Pero….. Agost 1086, una gran forsa Almorávide ataque Castilla, per lo que lo Campeadó, ara ya Cid Campeadó, s’envá a ayudá a la cristiandat. Lo rey de Saragossa Al-Musta’in II renunsie a la achuda de Lo Cid, per po a que los Almorávides que venen en molta forsa, li diguen que es un traidó per llogá soldats cristians y aisí la tribu Arufat seguís guardán los territoris conquistats. 1087- Desaparegut per ara lo perill almorávide, Lo Cid torne a Saragossa y li encarreguen atre cami, posá pau al terme de Valensia, que li pagabe “parias” (llogué) al de Saragossa y que atra volta lo gobernadó de Lérida Al-Mundir, aliat en Berenguer Ramón II de Barselona volíen conquistá Valensia. (“No deprenen estos catalans”, dirie un amic nostre menudet) Lo Cid evite lo ataque, pero los dos amics, asolen Murviedro (Sagunt) y desde allí no disen tartí (pará, descansá) a Valensia. Aquí, Lo Cid se canse de luchá pa un atre y se independise, luche contra la parella y en la batalla del Piná de Tevar, situat entre Monroch y lo port de Torre Miró, los torne a guañá y torne a pillá prisioné a Berenguer Ramón II, qui li fa la promesa de no torná a enredá en la zona de Llevant, si lo dise marchá. Y lo dise lliure. (Tampoc lo Cid ne deprén.) Lo Cid, los oferís a los almogávars que seguisquen en ell, pero ells diuen que están contents en lo trevall que tenen y que s’entornen al seu casalisi, aunque pa ells, Lo Campeador, sempre sirá “Lo meu Cid”. Y tornen a casa. Allí les nits que pasen tranquils, sense tindre que eisí a fe la guiarra, se reunisen en los veins, a prendre la fresca y ademés de minchá olives y pastes de armeles, chuguen al ajedrez y al guiñot, que es un choc que se han inventat en la baralla dels cristians. (Son bona chen estos veins, ademés en mols casos son com a familia.) Nota del autó: Com una cosa curiosa ña que di que una de les filles del Cid, después de tans follons en los condes de Barselona, se va casa en Ramón Berenguer III.

Especie invasora.

Especie invasora.

Sempre ha ñagut espesies invasores, pero de un tems a ara ne abunden moltes més, me referisco als animalets o a les plantes que les han portat de defora del terreno y han “fet bondat” al nostre.


Sempre ha ñagut espesies invasores, pero de un tems a ara ne abunden moltes més, me referisco als animalets o a les plantes que les han portat de defora del terreno y han “fet bondat” al nostre.
Mos podem enrecordá de les pataques y atres plantes que van portá los conquistadós de América, que tan be mos han vingut y que se han estés per tot lo mon. Unes atres com lo tabaco, al sé mal empleat, mos ha donat mals de cap.
En los radés añs mols bichos se han trasladat a la nostra tiarra, pero pa mal, podriem nomená al coí tigre, la mosca negra, lo mejilló cebra, los gosos perillosos que tan mal están donán.
Uns atres casos son les tórtoles turques, que tenen més forsa que les del terreno y poc a poc los están guañán la partida, no sol en los seus fills pos críen a totes les parts, si no que “munten” a les femelletes de aquí y poc a poc se está perden la nasional.
Un atre ejemplo, sense vindre del estranché, que podríem posá de especie invasora seríen los “turcasos”. Abáns sol estaen al monte, ara han perdut la po y la vergoña y han vingut als pobles, a les siudats y están disán los bancs tos plens de lo que trauen per detrás, no te pots sentá y a camíns tampoc pasechá perque lo que cau an tiarra se pegue a les sabates y arruines les soles. Hasta está lo perill que te caigue damún cuan se achoquen per los albres.
Tamé va ñaure un tems una plaga de cotorres argentines. Algú va soltá una parella y pareisien llangostos de lo depresa que se van multiplicá, cuan volaen en bandades faen una ruidera desagradable y damún faen uns nius als albres de més de sincuanta kilos de pes que alguna volta la brosa trencae les rames de tan pesats que eren y caien an tiarra, podén fé mal a la chen. No sé cóm pero a Saragosa, paréis que les han acotolat, ya no sen veuen.
A Casp ña un pantano mol gran, li diuen lo mar d’Aragó. Los alemáns veníen en avións a Saragosa, pa pescá en cañes desde la vora o en barques, dins del aigua y fé les seues festes. A Casp li veníe mol be. Algú va pensá que se podíe fé la pesca més emosionanta y entonces van portá siluros (uns peisos que, cuan se fan grans, son llarcs y en la boca mol gran). A estos animalets los va agradá lo puesto y avui ya no sol están a Casp, han arribat hasta Saragosa, cuan es lo tems de “casás”, sol uns díes, desde lo paseo a la vora del Pilá se veuen com se mauen per tot lo riu. A sabe de cuans puestos han vingut, pero l’aigua está plena. Estos bichos se han fen los amos del riu y se han minchat los peisos del terreno: carpes, madrilles, barbos etc. Ya no quede res. Fá un tems un fotógrafo va pillá lo momén en que un dells saltae fora del aigua y pillae en la boca una gaviota (un atra invasora) que volae baisa. Se va afonda dintre del aigua y no van apareise ni les plomes.
Més ejemplos podríem ficá de tortugues de Florida, serps, en los sustos que donen a la chen. Algú ha dit que ha vist cocodrilos y hasta leóns que algú los había soltat, asó radé me paréis mol esagerat y, encara que u hay mirat, no hay trobat res.
Pero no sol son los animalets los que mos han invadit, tamé va ñaure chen, mol lista, que pa sostindre los terrapléns de les autopistes, vies del tren y carreteres, va portá unes plantes que creisien enseguida, no se van dona cuenta que lo que més creisíe eren los arrails; eisos no ña quils paro y se han estés, per tots los puestos, ya no sels pot detindre. https://es.wikipedia.org/wiki/Cangrejo_de_r%C3%ADo
Als añs 1970, cuan yo vach aná a Teruel a treballá, als rius ñabíe cangrejos nasionals, dien que ere un minchá estupendo. Eisos animalets eisíen dels caus, cuan ya casi no ñabíe llum, sobre tot al caure la tarde y per de nit.
Estae prohibit, pero yo vach aná una nit en retels, li ficaem un troset de mialsa y reñien per minchasela, se umplien les trampes, ne vam pesca casi un sac. Qué alegría, encara que los coíns que tamé isen a eises hores, mos van posá perduts de picadures, Va sé tota una aventura.
Anaem al campo en la familia, pasaem lo día y cuan ya ere tart y se anae fen de nit, plantaem vuit retels, pillaem una dochena de cangrejos y tornaem conténs a casa. Llugo, com nols sabíem aprofitá, los u donaem als amics, natres ya habíem disfrutat pescanlos y sobre tot al aná a reconeise y veure que ne ñabíe a la trampa.
Pos va ñaure algúns, als que los pareisie poc aisó y van portá cangrejos americáns, son més caborsuts, rochos y, según diuen, crien més y aguanten les malalties. Bueno pos en este tems estos bichos se han fet los amos de los rius, casi no ne queden de los del terreno.
Ha ñagut bona chen, per los trosos aón naisen los rius, que han pillat cangrejos dels nostres y los han soltat a bases, aón no poden arriba los estranchés, tot per mantindre la llaó. Pero encara allí, an algunes bases, ha ñagut males persones que tamé han ficat dels roins y eisos se minchen tot lo que troben y nols dicen res als de casa que, al remat, se moren de fam.
Y ara ve la esplicasió de per qué tos hay contat tot asó.
Al nostre terreno ñabíe una llengua, de sempre, la de casa. Al costat ñabíe una més forta, als amos los apetíe creise y poc a poc van aná invadín uns atres terrenos per daball dells y per unes isles del costat, acotolán casi les llengües que se parlaen allí.
De repén sels va ocurrí y per qué no la que tenim aquí al costat, si sol son cuatre gats. Van parlá en los amos del terreno y se van oferí a ficá maestres a les escoles pa enseñá. Com les dos llengües se pareisien, los mandamasos, pa llevás treball y complicasións de dabán, enseguida van di que sí.
No se van doná cuenta que, al entra eisa lengua, se perderíe l’atra; nols importae, com ells no la parlaen y van disá pasá a la lengua invasora.
La chen del terreno, cuan se va doná cuenta, van voldre guardá la seua llengua a les bases (a les seues cases), pero hasta allí va arribá la invasora, se va aprofitá de la escola y la u van enseñá als chiquets, ahí no ñabíe res a fé. Estaen perduts al remat la invasora acotolaríe a la del terreno.
Pero la chen había deprés de lo que había vist que había pasat a uns atres puestos, va luchá, va escriure la seua lengua, va escriure coses quels agradare a la chen. La chen cuan va llichí alló, se va dona cuenta de lo importán que ere la llengua aquella y que, en ella, se podíen di coses mol majes. No la podíen disá piarde.
Y se van maure, van luchá y van guañá y, al remat, an aquella lengua la van declará: “especie protegida”. Y tots estáen conténs.
Y an eise momén en que tots estaen rien, me vach DESPERTÁ. Tot había segut una son.
Los invasós seguien allí, cada día en més forsa.

FIN.

Receta cangrejo americano