Mostrando las entradas para la consulta Torts ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Torts ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

Les olives 3, Los torts 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-3-los-torts-2.html

Les olives 3, Los torts 2

Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni massa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubríe la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “massola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les olives. 3. Los torts 2.
Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni masa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubrie la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “masola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les olives. 3. Los torts 2.
Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni masa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubrie la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “masola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.

Seguirá...........
Nota: Les fotos les hay baisat de Internet.

Les olives 2, Los torts 1

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-2-los-torts-1.html

Les olives 2, Los torts 1

Les olives 2, Los torts 1, ratera, trampa, ferro, cuc, oliva

ratera, trampa

ratera, trampa, tordo, tort, tord

ratera disparada


No tots los dies plovie, uns atres fae boira, mol húmida, uns atres fret, mol chelat, y algún, mol raramén, hasta eisie lo sol.
Entonses que bé se estae als carasols.
Cuan te chitaes per de nit, los llansols pareisien humits, per aisó algúns camins, se posae, al caliu del foc, un tobot (ladrillo sin agujeros) y, cuan estae mol calen, s’el envoltae en un drap y se posae dintre dels llansols, al mich del llit y aisí cuan te chitaes se notabe mes caloreta.
Cuan estabem malals, a camins, mos posaen lo tobot, pero mes a suvin ere la bosa d’el aigüa, ven calenteta, casi bullín.
Al inviarn, se trasnochabe menos y tamé se matinabe menos. A alguns s’els pegaen los llansols, per ejemplo a Luiset. Cuan li cridaben, li costae eisecás. Se rentabe, com los gats, que l’aigüa estabe mol freda, al cuartet de la tenalla del aigüa. Y después almorsabe, normalmen sopes bullides o escudellades, a camins farinetes. Cuan acababe se posae alguna coseta a la borchaca del pantaló. Un día ere un nuguet, un atre unes figues maellanes seques y unes naus o unes armeles, pa fe “panets”, pa minchasels mentres anaben pel camí, aisina lo fret se notabe menos y lo camí se fae mes curt. (Los panets se faen ubrin les figues y ficán dintre un tros de nau o una armela y tancán la figa atre camí). Cuan t’els minchaves ere una mescla mol bona, rica en calories, pero tamé bona de gust. Se mesclae la farina de la figa, la figa y la nau o l’armela, un mos mol bo.
An aquells tems, grasies a Deu, sino, no sé que auriem senat, encara estae permitit pará les rateres (cepos). Natres ne teniem entre quince y vin, criaem los cucs de la farina, pa ficals de reclam. A voltes, Luiset, sa mare y sa chermana sen anaen en lo animal pel camí, mentres que lo Rubio anae parán les rateres. Asó tenie una ventacha y un inconvenien. La ventacha podies esculli lo puesto que vullgueres, tenies tot lo campo del mon desde casa, hasta arrivá a la finca, claro tenies que enrecordat agón habies ficat cada ratera, pero com u faes casi tots los añs, los puestos eren los mateisos o proxims. Lo inconvien: sol podies reconeise un cami, cuan tornares per denit; y, a camins, algú habie reconegut per tú, perque trovaes la ratera disparada y alguna plumeta a la bora, algún garramós habie pasat per allí y se habíe endut la casa, menos mal que no sen habíe emportat la ratera; a camins ere alguna rabosa, alguna algarsa o un atre animalet dels que en aquells tems ne ñavie mols, lo que habie minchat a la teua cuenta, pero entonses la paradeta estabe plena de plumes, perque desplumaven al animalet avans de minchasel.
L’atra manera de pará ere, al voltán de la finca, agón estabes cullín, tenie ventaches e inconvenien. Les ventaches estaes prop de les rateres y ere difisil que ningún les reconeguere per tú. Podies reconeiseles dos camins: a michdia, a la hora de diná y per de tarde, avans de marchá capa casa. Te enrecordabes milló de agón habies posat cada ratera, les tenies vichilades, e inclús, cuan reconeisies a michdía, sino te agradabe algún puesto, lo podies cambiá, perque habies vist que los torts se movien per un atra part. Lo inconvenien, estabes masa prop de agon les tenies paraes y lo ruido dels ganchos y lo parlá de les persones podie asustá als torts.
Un día, al aná a reconeise, a michdía, van trová a un tort, dret, davan de la ratera, a pun de picá, se habíe quedat paralisat al veure a les persones, Luiset no li va disá que se arrepentire, se va tirá damún d’ell, lo va agarrá, y pa la boseta, ya no farien “masola” (fe masola volie di que no habien casat res, que habien tornat en la boseta tan buida com se la habíen emportat).
Natres teniem un acuerdo en los torts, ells se minchaven les nostres olives y natres mols minchavem a ells.
Ñabie una historieta que yo mai vach podé sabé si ere verdat o mentira. Dieve que los torts al minchás les olives, y al pasá la oliva pel seu cos y per la molella, llimpiave l’os de la oliva de una capa de grasa que lo cubrie y que eisa capa, si ere la persona la que se minchave la oliva, no se llevabe e impedie que encara que plantares eise os, se ubrire y eisire una olivera menudeta. Pero si plantaes l’os que se habie minchat lo tort, al llevali eisa capa, creisie la olivereta, aunque fore borda y ñaguere que empeltala después. O sigue que faen maleses a les olives, pero grasies a ells eisien oliveres o empials naus. No sé si será verdat, pero corrie eisa historieta. Serie un misteri y un secret mes de la naturalesa, que pasare aisó.

Seguirá.......
Nota: les fotos se han baisat de Internet.

Almorsá 1 y 2

Almorsá 1.

De cuan en cuan, per denit, me despiarto, sense sabe quina hora es ni perqué m’hay despertat y escomensen a vindre a la meua memoria paraules de cuan era menut, y entonces ya me desvelo y no ñá forma de torná a dormí.

Pero l’atra nit va se pichó. Me despiarto y al rogle del llit estaben los atres agüelos de L’Aldea, sentats damún dels llansols, uns parlaen en los atres y ñabie algú que parlae sol, com sempre. Faen un soroll que aisina no se podie dormí.

No me va quedá mes remei sentam yo tamé, apoyat al cuisí, esperán a que me faren cas o que algú m’esplicare qué habie pasat.

Discutien entre ells, com sempre, si habie estat be que farem les charrades de la guiarra, uns dieben que sí, uns atres que no, y algúns callaben.

Després van eisí tamé les charrades sobre de agón venie l’apellit Arrufat, uns dieben que habien segut uns presumits, uns atres que habiem agranat capa casa, pero tamé ñabie que diebe que habien fet be, qu’ell se u habie pasat be llechinles que les coses, perque no, podien haber pasat aisina.

L’agüela carbaseta, los va fe callá a tots, menuda es ella y los va proposá que tragueren entre tots algo que puguere se de interés pa la chen que mos llechis. Com s’arrime la hora de almorsá perqué no intentem entre tots enrecordamon de que es lo que faem entonses.

Se va formá un guirigay, tots cridan al matéis tems, com estem un poquetet sorts no mos aclarien, pero bueno de algunes de les paraules que vach podé escolta mes o menos podriem esplicá eise tema.


Prime ña que aclarí que, en aquell tems, a la meua casa de entonses, se li diebe almorsá al primé minchá del día, a lo que ara modernamen, se li diu desdichuna (dichuni es ayuno, des-dichuná será disá de está en dichuni) o sigue lo primé minchá, després de dormí.


Ademés com aquí no se vol se exclusivo, t’os diré que asó se referís a lo que minchabem los menudets en aquells tems, no m’en recordó d’els plats qu’els faen a les persones grans, perque yo cuan vach sé gran,  ya no estaba al poble.


Asó sol son ejemplos que un atra chen podrá eisamplí, perque a seua casa minchabe unes atres coses. Com hay dit uns atres camins, natres erem una familia modesta.

L’agüelo “Primentonet” mos interrumpis: - avui voliem aná al campo, no sabiem si aná al Termefornols o al Más de Roc, pero se ha ficat a plaure -.  
Lo “Fesolet” li correchis: - Ba! han segut cuatre gotes, sol han fet que “matá lo pols d’els camins”, me pareis que ña molta po al treball -.  
Hala! Ya s’ha format un atra discusió, sempre están a la greña. Estos agüelos…… pero qué majos son.


Lo “Pepinet” fique pau. Avui ve mol arreglat, porte un mocadó al cap, camisa blanca, sense coll, un achustadó (chaleco), la blusa (com la chaqueta de avui), uns pantalóns de pana y unes albarques, encara que a voltes porte espardeñes.

Avans de escomensá a parla d’els plats, parlarem un poquet de les coses que faen falta pa preparals, enca que eren mol sensills. Se preparaben en lo que cada ú teníe a casa.

Los que tenien la sort de tindre una o mes cabres que anaben a algú d’els sinc o sis bestiás que ñabie a L’Aldea, cuan criaben, tenien lleit.

A primera hora del matí, agarrabes la “lechera”, ere un aparell com una botella de ara pero de hojalata (me pareis) y ten anabes capa’l  corral, agon tancabe lo bestiá. Ficabes a la cabra contra una paret o capa lo minchadó, pa que no caminare y se estare quieta. Lo pobre animalet, de tota la nit, portabe unes mamelles que casi li tocaben an tiarra. Posabes la lechera deball y agarrabes un mugró (pezón) en cada má y estirabes capa bais y eisie un chorro de lleit calenteta de cada un. Tenies que fe un poc de puntería pa qu’els dos chorros anaren dintre de la lechera. Y aisina hasta que ya no eisie res.

Ña que esplicá dos coses: una, tenies que está mol atento, perque l’animal a camins movie les potetes de detrás y si tenies la mala sort de que li pegare a la lechera, tota la lleit per en tiarra. Y dos, ñabie una costum o forma de pensá que creie que si la cabra mastegabe (rumiae) mentres la muñies, s’entornabe la lleit pera dintres y ne eisie menos cantidat.

Natres teniem una veina (vecina) que tenie cabres, lo bestiá lo tancaben a la Costa de la Fresneda, ere una de les eisides del poble p’ana al d’els frechits. Y allí anaem al corral a muñí.

A camins mos donae un cazo de lleit, entonces los menudets erem los mes felisos del carré.

Tamé estaen les dones dels pastós que, en uns cantes grans de hojalata, anaben venen lleit a cuartets p’els carrés, pero eisa sort los “Sebeta”, sol se u podien permetre de tart en tart.

Lo pá se fae a cada casa, pan’aiso ñabie que traure número al forn, pos allí ñabie unes taules a tot lo voltan  y sol podien treballa unes poques dones cada camí. Crec enrecordamen que algún día faen dos fornaes.
Cuan te tocabe lo turno, lo dia de avans tenies que aná a casa de alguna veina que habíe pastat pa demanali un tros de lleute (masa mare).

Ñabie a les cases un mueble que se li diebe pastera. Lo día que tenies señalat se fae una pasta en lo lleute, farina, sal, llevadura (ere una pastilla ásida que comprabes a la tenda)  y aigua. Se anabe afechin farina y aigua y se pastae mol, pa que se mesclare be y no quedaren grumos, mes tart se ficabe la pasta, que habie crescut, en un mantel, que se diebe masereta, dintre de una canasta, se tapabe y se baisabe al forn.

Si habíe ñagut algún grumo y ademés la farina, que no se habíe pogut aprofitá, se ficabe a una espesie de cubo, ple de papes, agon se criaben los cucs de les rateres p’als torts.
Se guardabe un tros de pasta, pa fe de lleute pa cuansevol veina del poble que vinguere a buscal pa pastá al atre día. Ere una costum sagrada y vella de L’Aldea.
Al forn, según lo numero que tenies, te donaben un puesto a les taules de alrededó y allí posabes  los maseros que eren uns mantels mes llarcs que la masereta, farina per damún d’ells y tallabes la pasta en trosos iguals, ficaes un pa, arrugabes lo masero pa que no se tocaré en lo siguien y aisí hasta acabá. Cada una, los fae una señal damún, una creu, un pesic, una ralla, dos, etc. pa podels reconeise cuan eisiren.
Ere lo momen de permitis algunes alegries y se preparaben algún coc de oli (un tros de pasta aplanat, se li posae oli per damún) o coc de armeles o de naus (a la pasta aplaná se li posae un poc de sucre y trosets de armela o de nau) o atres clases de cocs, perque el dia que se pastabe ere un día de festa.
Cuan te tocabe lo número los portaes al forné y ell en una pala en un manec mol, mol llarc los posabe dintre del forn, cada pasterá a un puesto pa no confundis. Allí se cuitiben (cocian). Cuan ya estaben, los anabe traen y les dones los posaben dintre de canastes.
Los fills, que podiem, acudiem al forn a ayudals a les mares.  Éstes se posaben una capsana (devantal plegat y enrollat fen un apoyo) al cap y damún una canasta y la atra, entre ella y la filla o lo fill, un ansa (asa) cada un.
Normalmen se faen entre denau y vintidos pans, cada camí y cada día se solie minchá un pa o sigue que durabe unes vin dies. Com es normal al prinsipi estabe blanet y poc a poc se anabe fican dur, hasta los rades díes que estabe sec.
Pa que no se me olvido a l’atra charrada, vull dí aquí una paraula que se diebe a un troset dels pans que se faen a casa. Ere lo prinsipi y lo final del pa, casi tot ere crosta y li dieben la “BORETA”. Alguna chen utilisabe eise troset de pa com a cullera.
Asó son costums antigües, no hay dit velles eh?, y mo les volen llevá o furtá. Ña que defendreles. Aragó, Aragó, Aragó. CHAPURRIAU!!!!!.


Almorsá 2.

Los agüelos seguisen charrán, yo escoltanlos, enrecordanme de coses y mes coses. Sempre u dic, pero es aisí, era un crio de once añs, cuan vach eisi de L’Aldea. Per aisó disculpau si alguna cosa no es com yo u dic, la voluntat es feu be, pero la memoria ya falle.
Anem a comentá los minchás que faen p’almorsá a la meua casa, pa la chen chove.
Sopes bullides: Se ficae un topí, mes o menos gran, según la chen que anabe a minchá, en aigua, un chorro d’oli y un poquet de sal, al caliu (al foc antiarra, bais, antiarra). Cuan bullie, li posaen trosos de pa, normalmen de pa sec, los rosegóns que habien quedat del dia de avans. Y cuan bullien, se les rechiraben un poquet y ya se podien serví al plat.
Al que li agradabe li posaen un all o mes, al matéis tems que se posabe lo pá, a esta variedad li dieben sopes en all (sopas de ajo).
Uns atres camins a eise matéis momen se añadie un au o mes y se rechirabe. Li dieben sopes en au (sopas con huevo).
Se minchaben en cullera, be de fusta, be metálica.
Sopes escaldades o escudellades: Un topí ple de aigua al caliu. A una escudella (ere lo prinsipal del plat), llesquetes de pa (la llesca es la rebanada de pá, pero mol fineta casi transparenta), damún un chorro d’oli y un poquet de sal. Ara se escalden en l’aigua bullin, hasta umpli la escudella.
Se solien minchá en la “boreta”, be natural, be un poquet rostida.
Si teniem lleit se podien prepará tres plats.
Sopes de lleit bullidles: Un cazo, damún de les brases, en lleit y un poquet de sucre. Cuan bullis, se posaen dintre trosos de pá, podien se rosegons o no. Se rechiraen hasta que fae pasta. Se servien en plat y se minchaen en cullera o cullereta.
Si se fae nata, se posabe en un tros de pá y un poc de sucre damún.
Sopes de lleit escaldades: Un cazo, damún de les brases, en lleit y un poquet de sucre, hasta que bullisque. Un tazón en llesquetes (enrecordeuton de lo que han dit avans de les llesquetes), se li pose la lleit bullint, se umplis lo tazón. Se minche en cullera o cullereta.
Chocolate en lleit: Un cazo, damún de les brases, en lleit y un poquet de sucre, hasta que bullisque.  Se posen dintre sinc o sis tomes de chocolate y se rechire hasta que se desfasquen totalmen. Se servis en tazón y se pot minchá en galletes o pa rostit.
Les sopes en lleit se minchaben de tart en tart, a lo milló algún domenche.
Lo chocolate als sans, cumpleañs o festes machós.
Bon profit.
Los agüelos s’han quedat dormits y yo ara que fachs????
Ya dormiré la siesta. Bona nit.
Ah! Alguna volta vach veure que ñabie farinetes.