Les olives 7


Les olives 7

Los que se habien quedat preparán lo diná, esperaen en verdadera impasiansia als que habien anat a reconeise les rateres. Teniu en cuenta que según lo que portaren aisí serie la sena. Y ells u sabien, pero aisó si habíen caigut tres o cuatre torts, la cara dels que venien ya u diebe tot y los que esperaben se alegraben en ells.
- Agüelo, ham de aclarí que lo que anem a contá ara es verdat de la bona, que no mos inventem res, que eren tems mol durs y se pasae molta nesesitat, molta fam, tamé natres y a lo milló uns atres encara mes.
Lo diná estabe fet, per mol pá, les sardines ransies, un día seba, uns atres pataques y casi tots los dies olives, de les que habíem cullit, al caliu.
La mare agarrabe una sardina de cubo, gran, y ne fae tres parts, la cogueta p’al crio, la part del mich, p’al rubio, ere l’home de la familia, y lo tros del cap de la sardina pa ella. Pero no del tot, los ulls, que tamé se minchaben, los u donabe al crio que los estabe esperan com si fore un premio per haber casat torts, no sabeu lo que li u agraie. Ella se minchabe lo poquet de carn que eisie de aquell tros de espina rebuscae pel cap de la sardina, yo mai vach sabé lo que buscae, ni si trovae res, pero mai se va queisá. Lo menut se minchabe la poqueta carn que podie traure de la cogueta de la sardina, y después chupae y chupae la espineta, y seguie chupan y aisí se fartabe de aire.
A camins, según com anaen les coses, la sardina en ve de repartis pa tres, se fae pa dos, per la mitat; al menut sempre li tocabe la part de bais, per po a les espines de dal.
Ña que tindre en cuenta que entonses per una peseta, te donaben siat o vuit sardines de cubo (guardia sivils).
Lo dia que tocabe seba, se posae al caliu y después se repartie a trosos entre tots. Si tocaen pataques, aisó ere millo, normalmen tocabem a una pa cada un, salvo que fore gran, que, entonses, mo la repartiem.
Despues venien les olives al caliu, de eises ne minchabem vuit o diau pa cada un, en un bon tros de pá. Sol fae falta agarrales de la olivera o de la banasta y posales a la foguera, eisien plenes de siandra, pero en lo pá casi no se notae, algunes per masa calo, se reventaen, pero tamé eises se minchaven, tot se aprofitae, tot estabe bó.
Pa acabá un troset de pa de figues, (a una caisa de fusta se anaen posan files de figues maellanes, mol apretaes, a les que s’els habie llevat lo tronchet, después de les figues, una capa de farina, y ara un atra capa de figues, a torná a apretales y aisí hasta umpli la caisa. Damún se posae un pes fort, pa que quedare tot ben aplanit, ben apretat, ben atapit), una figa o una nau o una armela, o un orelló,  trago de ví o de aigüa y a seguí cullín.
No vull que ningú me tingue compasió, ere lo nostre dina y tots estaem conformes en ell. A la nostra manera erem felisos y si quedabe un poc de fam, ensomiabes que per la nit tendries un platet de col en pataques y un tort o un muisonet. Yun atre tros de pá.
M’enrecordo que cuan era mol menut, tenie un cabas menudet, un cabaset y lo rubio pa fem treballá, encara que era tan menut, va fé un trate en mi. Me donabe una perragorda per cada cabaset que umplia de olives. Ya me veeu a mi buscan les solaes mes grans pa intentá  replegá les olives a almostes, a grapats, en aquelles mans tan menudetes, a ver si podía umplí pronte lo cabaset y enseñalu al rubio. Portaba damún una llibreta mol menudeta y encara que apenes sabía contá, en un llapis, que sol li quedae lo cabet, anaba fican un uno, per cada cabaset de olives. Me pareis que mai vach arriba a una peseta. Que, an aquells tems, ere tot un dineral.
Cuan ñabie fang, pa pode escarba milló les olives de entiarra se empleaben unes “ungletes” que eren trosos de hojalata, en forma de ungla que se posaen als dits, retallats dels pots de la lleit condensada.
A l’Aldea se ha constituit un Consell, pa corregim les faltes al escriure y les palaures (palabres) que dic mal. Lo prime que me han fet es corregím aisó matéis les palaures que yo hay escrit hasta ara com a paraules y lo Consell m’a dit que aisó es catalá. Y de momen, este grapat de persones que están mol cabrechades per lo que mos están fen, ha dit que de catalá, res de res.
Eise Consell m’a dit tamé que als mich-guans, que se empleaben al inviarn pa replegá les olives y que yo los había nomenat com a “michons”, perque sol cubrien la má, pero no los dits, s’els diebe “melindres”. A l’Aldea mane lo consell. Pos melindres.
A camins plovie y com sol eren cuatre gotes, seguiem replegan les olives de entiarra, a voltes, hasta en una borrasa damún d’els muscles, encara que enseguida se empapae y mos posabem tots remullats, chipiats.
Eisos dies p’els camins de l’Aldea se veien mols fantasmes aná y vindre del campo en una borrasa per damún.
L’Aldea ere un poble fantasma y eisos dies u pareisie més. La machoria de aquells fantasmes ya u son de verdat, ya están al atre costat. Y l’Aldea está prop de se tamé un poble fantasma.
Pronte se convertirá en un fantasma més, en les seues cases vuides, la chen viurá a Alcañis, agón te casi tots los servisis y cada día puchará a trevallá a l’Aldea, allí están los carres en los que ya no se sentirán críos, sol se escoltará, la veu del aire, cuan bufe y ya no trove a ningú pa espentá, sol algún papé y algún tros de la planta de la que se faen los ramasos.

Seguirá......



La trilla 4 , Los noms

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-4-los-noms.html

La trilla 4 , Los noms

La trilla 4 , Los noms,sibá,avena,senteno,


La mies se portave a la era de dos maneres. Si ñavie puesto, se portave tota de un camí, se fae un mun per cada clase de grá: blat, senteno, sibá y avena. Y después se anae trillán. L’atra manera ere cuan ñabie poc puesto pa disá les garbes, entonses se anae carrechán a medida de que se anae trillán, según convenie.

Lo blat y lo senteno eren pareguts, gráns menuts de coló groc tiran a pardo. Lo blat mes redonet, lo senteno mes llarguet y mes esmortit de coló.
La sibá y la avena tame se pareisien, la sibá mes clareta, la avena mes allargadeta y mols camins los grans anaen en parelles.
Les espigues tenien dos parts, lo grá y la palla. Normalmen de cada gra eisie una aresta que ere com una palleta, fineta y llargueta. Se solien enganchá a la roba, sobre tot les de la avena.
La trilla ere pa separá lo gra de la palla, después, per separat, se aprofitave tot.
Als tems del “Sebeta”, añs 50-65, ñabie dos clases de trills.
Lo de pedernal o pedriñera, que era una taula plana, plena per debais de pedres de pedernal afilades. Se chunie a un animal y a dona voltes damún de la mies, hasta que se separave lo grá de la palla, y ésta quedabe tallada a trosets menuts. Pa fe pes, damún de la taula anabe una persona, sentada a un caisó, o dreta.
Lo atre trill, que va coneise y utilisá lo agüelo, ere una taula, que a la part de abais, portabe silindros  en cuchilles de metal que al rodá tallaen mes pronte les espigues en trosos. Damún solie portá una cadira de fusta atornillada o un caisó, que es agon se sentave lo que portave les riendes, del animal que anabe chunit al trill.
Cuan va evolusioná la trilla y se utilisaben los trills mes modernos, a camins lo de pedriñera se chunie detrás del atre trill y damún se posaen un sac o dos de llaó, pa que fare mes forsa y chafare avans les espigues.
Me enrecordo que pa cribá les llaos estaen la criba y lo aré. Me pareis que un se usabe pal blat y pal senteno y lo atre pa la sibá y la avena. Ere un tros de fiarro en foraets, rodechat per un rogle de fusta de mich pam, de altura. A un costat portaben dos foraets, en un cordell lligat, que pasabe per ells.
Se posae una albarca damún de una borrasa, al taló se apoyave, pa que no se esllisare, lo manec de una forca, y als dits de ella se enganchave lo cordell de lo aré o de la criba. La persona que arelabe se posabe dreta en front de la forca, a una distancia, com lo aré, o un poquet mes. Lo sufisien pa que un atra persona, en un cabás o en una galleta, anare agarrán lo grá, que ya estave ventat y palechat, y lo disae caure, poc a poc, dintre del aré. Lo que lo manejave, lo anae moven de davan a detrás, entonses los grans caien llimpios a la borrasa y dintre del aré se quedaven los grapisos.
Los grapisos eren los trosets de espigues que no se habien separat los grans, les pedretes que habien eisit al ventá, o sigue tot lo desperdisio que quedabe al aré cuan caie lo grá llimpio a la borrasa. Se guardaben a un sac y sels donaben com a pienso als conills y a les gallines. De ahí vé aquell dit “sibá en pedres”, que, com vatres saveu, vol di que la cosa no está clara, no está llimpia, que ñá un poc de grá pero tame ña pedres, que “no es or, tot lo que relluis”.
Pa repetá la mies, después de trilla y fe una montaña en ella al sentro de la era, que se li diebe tonga, se utilisabe un repetadó o replegadó. Ne ñabie de dos clases un que ere manual  (ere una taula llarga, poc alta, y prau estreta, que detrás portae un manec) en ell se anabe espentan la trilla portanla al mich de la era, allí en les forques se anave fen una muntaña de base redona, en forma de un cono. Lo atre repetadó ere un poc mes gran qu’el manual y portabe un enganche a la part de davan, allí se chunie un animal y se anabe repetán la trilla com si fore lo manual. Pa esta faena, tamé se utilisaven los rascles al ravés, posán la fusta plana an tiarra y les pues per amun, se anae espentan la trilla.
Les forques. Yo ne hay vist desde dos hasta diau ganchos o dits. Se faen preparan les rames de alguns albres espesials. Se empleaven pa estendre la mies, pa rechirá, pa repetá les bores, pa ventá y com achuda pa unes atres faenes com arelá. Eren com una ma, pero en lo bras mol llarc y en diferens números de dits.
La pala, ere un tros de fusta planet en un manec, se empleabe pa palechá la llao, después de ventala; se palechabe, pa disala lo mes llimpia posible, avans de cribala. En part pa lleva lo grá del pols.
Tots sabeu lo que es un cabás y una galleta o cubo, se empleaben pa maure lo grá. Pa arelal, pa envasal als sacs o als talegos.
Tampoc fa falta dí lo que es un sac, ne ñabie mes clas en la trama y mes tupits. Los talegos eren mes llarcs, mes estrets y mes tupits qu’els sacs.
Si ñabie que medí lo grá se fae en lo doble (doble-decálitro), en alguna volta a casa tamé utilisaben lo almut, pero casi mai. Dieben que ere una medida que venie d’els tems d’els moros.
Los aires eren fundamentals a la hora de ventá. A la Aldea los vens mes frecuens eren “lo calaseit” (venie del este) y “lo garví” (sureste), tenien fama de portá aigua, alguns camins, sobre tot “lo calaseit”. “Lo siars (nordeste), se le atribuien tronades. Y “lo morellá” (oeste), éste agranae los nugols, s’els enduye.
Yo coneisia tres maneres de estendre:1) tota la era: se ocupabe tota la era. 2) Cuan ñabie una tonga al sentro de la era: sol se esteníe fen rogle al seu redol. 3) Cuan ñabie poques garbes de una clase de grá y ñabie que estendre pa acaba de trillá eise grá, se fae un redol, com si ñaguere tonga, pero sense ella, com si fore la figura de un rollet (la pasta).
Segur que me diso algo, pero u podeu posá vatres, si tos enrecordeu.

Seguirá........

Les olives 4, Los torts 3

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-4-los-torts-3.html

Les olives 4, Los torts 3

-Agüelo, alguns del veins me diuen que erem mol cruels en los torts.
+Mira, menut, esplicals que no ñabie atre remei, eren ells o natres.
-Home, los puc contá lo que va fe vusté cuan ere menut.
+No se te poden contá les coses, no saps guardá cap de secret.
-No es cap de deshonra, disom qu’els u conta:
“Cuan lo “Sebeta” ere menut, un día venie pel carré del mich y va veure que una algarsa (picaraza) habie tret  lo niu de uns vileros, pardals (gorriones) de un forat de la paret y que portave un muisonet al pic; li va tirá un cantal (pedra) y l’algarsa sen va aná volan en lo muisonet, que encara se movie, al pic, y se va detindre al tellat de enfront.
Lo niu estabe desfet, segur que los pares lo aburririen, y los tres muisonets que quedaben y que ya estaben de fora, pronte s’els mincharie l’algarsa o lo primé gat que passare per allí. Aisí que los va agarrá en la part del niu, agón estaben, y s’els va emportá a casa.
Al grané, ñabie un caisó que tenie una tiala de aram (alambre) per una part y una porta que se podie tancá. Per tots los atres cantons tenie fusta. Va ficá lo niu en los tres menudets dintre y los va tapa en un tros de tella y un drap damún.
No sabíe que donals de minchá, perque cuan se arrimabe, los tres al matéis tems, eisecaben lo cap y aubrien la boca, se notae que tenien fam, pero estaen be, ell los chulae y ells contestaben, piulán. Va agarrá una armela, es lo que tenie mes prop, la va chafá, la va remullá en aigua y li va llevá la pell, después va ficá una lateta de sardines, vuida y llimpia, en un poc de aigua y va escomensá a mastegá l’armela, fen una pasteta. Cuan ya ere casi sopa, va pillá una fulla de olivera y agarrán la pasteta de l’armela de mol poquetet, en mol poquetet, va escomensá a donali a cada muisonet, un poquet a tú, un poquet al atre, y al atre, ara un poquetet de aigua a cada un, y atre camí armela, y aisí, hasta que los animalets van fe les seues faenes, que los u va llimpia en un palillo, y se van quedá tranquils, fartets, los tres chuns, acachats, donanse caló.  Los va tapá en la tella y lo drap. Va tancá lo caisó en la hebilla. Y los va disá sols, hasta demá de matí.
Cuan se va despertá, se va eisecá a tota velosidat, eise dia no va fé perea, y sen va aná corren adal, a ver si se habien mort. Pero, alifara, cuan va llevá lo drap y la tella, al sentíl y veure la llum, tres cabets se van eisecá, al matéis tems, del niu, piulán, y en les boquetes ubiartes. Un atra armela y la mateisa faena que la nit de avans. Abais l’agüela venga cridá, “Luiset farás tart a la escola, venga baisa, tens les sopes al plat, que qué fas ai dal?”.
Cuan va veure farts als tres menudets, los va torná a tapá, y va tancá la porta del caisó y sen va aná a escola tot ilusionat, “mira que si consiguera que visqueren”.
Aquell día se va emporta un bon estiró de orelles y una palmetada a la ma en la regleta de fusta del siñó maestre, se notabe que lo seu cap estae a un atre puesto, en ve de pensá en los llibres.
No tos vull aburrí, armela va, armela ve, los muisonets van aná creisen y ya li contestaben cuan ell chulae; apenes escomensabe a ubrí la porta y lo sentien chulá, ya estaben los tres piulán.
Y va arrivá un día que cuan va aná a mirá lo niu, non va trová a cap, mich emplumats, estaen caminan p’el caisó. Y pronte van escomensá a volá. Tancae la porta del grané pa que no puchare la “Blanqueta” (la gata) y los soltabe, ells, ya minchaben sols, la armela mastegada  e inclus algún troset de pá. Volaen per tot lo grané hasta que el los chulae y enseguida acudien, se li posaen a les mans, li minchaben de la boca. Los ficae dintre del caisó y allí estaen tot lo tems, hasta que los tornae a soltá. Ñabie un parotet y dos femelletes
Tota la familia u sabie y se faen creus, cóm un crio tan menut habie pogut cria y domesticá a tres vileros.
Un día, lo Rubio, va portá a casa a un amic y li va voldre enseñá los muisonets, cóm volaen y cóm tornaen al caisó, pero se va disá la porta del grané ubiarta y la gata va puchá en ells. Cuan va soltá als muisonets, lo primé que va eisí, una femelleta, la mes cariñosa, zas, a la boca de la gata y ésta corrén capa la entrá a minchasela.
Los atres no habien tingut tems de eisí y se van salvá. Cuan va vindre lo Luiset y li van contá lo que habie pasat, lo crio se va posá a plorá, tot desconsolat, y, tot cabrechat, se va enfadá en son tio, pero este li va dí: “si te sentisco una paraula més, agarro los atres dos muisons y los u dono tamé a la gata”. Ere mol dur lo Rubio, ere mol dura la vida del sagal, pero mes dura habie segut la vida, bueno la mort, del tersé muisó.
Los atres dos van seguí vivin, hasta que Luiset, se va tindre que aná al seminarí. Los u va portá a un amic pa que los cuidare. Pero éste no tenie tems o ganes de cuidals, los va posá al balcó, dintre de una gavia (jaula) y los va disá la porta ubiarta. Los va voldre doná la llibertat y segúr que los va doná la mort. Estaen acostumbrats a tindre lo minchá dintre de la caisa, no a buscasel pel carré. Estaen acostumbrats a les persones, segur que se moririen de fam o en la boca de cualquier atre gat.”
Estaen acostumbrats a viure a una gavia, que pa ells ere d’or, y ya no sabien viure en llibertat, pos la seua llibertat estae dintre de un caisó.
Qui u vullgue entendreu que u entengue, penso que la charrada te la segua llisó, o per lo menos yo la u vech.
Después de tot lo Agüelo no ere tan cruel, ni tan ruin. Ni los demés veins de l’Aldea tampoc. Viviem en los animals, grasies a ells y tamé ells tenien una vida dura, y algúns, com les persones, vivien perque se minchaven a uns atres mes menuts. Ere la ley de la selva, dic de l’Aldea. Y tots la considerabem bona, no quedabe mes remei. Y grasies a ella van creise y seguí vivin, y ara, algúns, estem aquí, contautos estes “aventures”.
La vida, sí que ere dura, pero ñabíe que seguí vivín, per damún de tot.

Seguirá.....
Nota: Foto baisada de Internet.

Les olives 5

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-5.html

Les olives 5

-Bueno, “Sebeta”, a ver si se dedique a la faena, que se ensenegue, se ensenegue y les segües charrades son mes llargues que un testamen.
+Mira, menut, yo vach coneisen a la chen de esta paret y sé que a alguns veins los interese les coses qu’els contem, encara que siguen “aventures del agüelo Sebeta”.
-Mos habiem quedat anán al campo, me pareis que va dí que a la Carretera. Hala, pos a la faena.
La machoria de les oliveres de aquells tems de l’Aldea, eren grans, mol grans y velles, mol velles. Algunes soques (troncs) se habien ubiart en varios brasos (piaus) y cada bras ere com un albre independien, encara que estaen tots chuns y se cullien chuns.
Pan eisos albres faen falta unes escales mol grans. Les escales normals se portaen en los animals de una finca al atra. Pero les escales grans, a camins, ñabie que portales an costes, al muscle, de un campo al atre, inclus si eren mol, mol grans, se portaen entre dos homens. Caminán, caminán y sempre se arrivabe.
Ñabíe moltes oliveres que estaben plantades a la bora de les parets dels bancals. Algunes de estes parets eren mol altes. Part de la olivera, al está a la bora de la paret, donabe al bancal de abais, entonses a la altura de la paret, ñabie que afechili la altura de la olivera que si ere vella com ham dit avans, ere molta altura. Pa eisos casos se utilisaben les escales mol, mol grans, ya que eisa part del albre se cullie desde lo bancal de bais.
Natres soliem tindre dos o tres escales a la hora de cullí.
La escala se apoyabe, según la altura de la olivera, a una rama que se aubrire en forma de lletra uve, que tingueren prau forsa los dos brasos, pa sostindrela, y lo mes alt que se puguere. Un camí apoyada y comprobat que estae segura allí dal, se apretabe be an tiarra, y ara ya se podie escomensá a cullí, sempre desde abais per amun, perque aisina se veien milló les olives a contrallum. Com ademés del bras estirat, portaes lo gancho a la ma, abarcaes un tros llarc a cada costat de la escala.
A camíns, sobre tot cuan fae sol, algún cullidó, cuan arrivabe adal de la escala, com si estiguere a una predicadora (púlpito), escomensabe a cantá, normalmen jotes y los demés li faem lo coro. Unes atres voltes, algunes de les músiques que ñabie an aquells tems (la campanera, la violetera, clavelitos, soy minero y les de la radio).
A radio Tortosa y  a radio Alcañis, al michdia faen uns programes pa dedicá cansons. Natres, un poc mes tart, cuan van tindre radio, la posaem a eisa hora y mos agradaben les peses (cansons) que dedicaben. Les de Joselito, Molina, Duo Dinámico y totes les antigües.
Soliem cullí les olives en los ganchos, que eren uns tochos de menos de un metro, en un tochet a la part de dal (que serbie pa podé penchals als escalons de les escales, si algún camí cullies en les mans), y ademes pa agarrals milló. Cada u teníe lo seu, Se habíen acostumbrat a trevallá sempre en lo matéis.
A camins, cuan ñabie bona cullida y les olives estaben a raims, tamé se cullien en les mans, com si estares muñin.
“Espolsá les rames”: aquí la paraula espolsá té un atre sentit, encara que paregut, del de maure un mantel pa que caiguen les molletes del pá. Se li diebe a la operasió que se fae al pegá en lo gancho damun de les rames, sostovan les rames,  pa que caigueren les olives; com estaben madures, eisos golpes eren prau pa feles caure. Per aisó ñabie que doná los golpes, en prau forsa pa que caigueren les olives, pero no tan com pa trencá chits y fulles. Primé se donaben dos o tres golpes pa “espolsá” les olives lo mes posible y después ya se anabe cullín una a una, les olives que habíen quedat dels espolsons.
Tamé ñabíe uns ganchos mol llarcs que servien pa repasá, si se habíe quedat alguna oliva olvidada. O tamé pa cullí desde an tiarra, cuan no ñabie un atra faena que fé y se podíe achudá als que cullien en les escales.
Les batolles eren uns tochos mol llarcs, mes que los ganchos llarcs y se empleaben pa cullí, desde an tiarra, les rames altes, encara que la seua misió prinsipal ere repasá.
Les borrases eren com a llansols de lona, tame ne ñabie fetes de sacs ubiarts y cusits. Al final de cuan lo Luiset va aná a les olives, escomensaben a empleas unes borrases mol llargues fetes de red, com les que se empleaben pa pescá.
Les borrases se estenien davall de les oliveres pa replegá les olives que faen caure los cullidós. Se procuraen ficá pa que abarcaren cuan mes terreno milló y si lo albre ere mol gran, se anaen moven a medida que se anabe cullín. Es que, a causa de lo grans que eren les oliveres, casi mai ñabie prau borrases pa doná la volta completa al albre y u faem per parts. Si fae aire als cantons de les borrases se posaen pedres o terrosos, pa que no les moguere l'aire.
Ñabie añs que habíe entrat la mosca y habíe cucat la machoria de les olives, eise añ l’oli serie pichó; a diferansia dels añs en que les olives estaben sanes y madures, eisos añs a eisa tiarra se cullie lo milló oli del mon, per lo menos aisó dieben los llibres que estudiabem cuan yo era menut.
Cuan acabem esta charrada, cada camí que tos mincheu una oliva, o unteu un tros de pa en oli, tos enrecordareu del trevall que fa falta fe hasta que eisos alimens arriven a les vostres mans.

Seguirá.........



Contestán

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/contestan.html

Contestán

-Agüelo, ña algúns que me pareis que no mos entenen, vull di que, encara que mos ha llechit, se ha quedat en mirá les lletres no ha entrat dins.
+Chaic, chec, chic, aik, ña chen que sol mos llechis en los ulls del cap y entonses es mol difisil que mos entengue.
Natres no volem doná clases de gramática a ningú, l’únic que intentem es que vivensies que ham tingut, que los veins les puguen recordá, si les han viscut, y sino es aisí, que se les puguen imaginá.
-Mos atribuisen que u ham escrit en perfecto catalá, pero en faltes de ortografía.
+Faltes de ortografía, me imagino que ne tenim, sense voldre, pero ya diuen que “lo millo escrivien fa un borró”. Inclus diuen que hasta les faltes de ortografía les fem en catalá tamé. Yo me pregunto, si u llechís un Castellá, com ña mes paraules en castellá, mos podrá dí que lo escrit, está fet en perfecto Castellá, pero en faltes de ortografía?. Y si u llechís un gallego o un portugués, com tamé u entenen, mos dirán que está escrit en gallego o en portugués, pero en faltes de ortografía?. No mos aclarim chiquet, va a resultá que en la nostra forma de parlá, parlem, al matéis tems, un mun de llengües, sense habernos enterat.
-Home, no abuso que al final afechís que no per escriure mal se convertís en un atra llengüa.
+Lo que no saben es que realmen es un atra forma de parlá y lo que los pareis qu’el escribin mal es la particularidat de que cada poble parlem de una manera, y lo escribim EN LES NOSTRES FALTES DE ORTOGRAFÍA, perque cada un les escribim diferen. Pero yo los diría que lo més importan de un idioma es que servisque pa que la chen se comunico y aisó natres u ham conseguit, perque entre natres mos entenem perfectamen, en les nostres faltes de ortografía. Y que ademés de entendremos parlán, tamé mos entenem escribín. Que, de momen, no mos interese masa la gramática, que si mos donen tems, si avans no mos normalicen, ya u farem milló. Que sol escribim pa transmitimos esperiensies entre natre, esperiensies vitals, que ells, com mos llechisen en los ulls del cap y no en los del cor, no poden entendremos y que sol veuen lo de defora, les lletres, les faltes de ortografía.
Natres parlem de sentimens, de amor per una tiarra; per una forma de parlá, en moltes variantes; per una historia, SÍ, per una historia que es nostra; que, encara que no se hasque escrit, está ahí y que estes charrades no tenen atra pretensió que la de serví de recuerdo de aquells tems, als chovens que, grasies a Deu, no han tingut que pasá per eisos rostolls per eisos frets, per eises nesesidats, per aquella fam, encara que avui tinguen que viure en uns atres problemas que pa ells son tan crugos com aquells.
Per favó n’ols creem un problema mes per la forma de parlá, que no se enfrenton los nostres fills en los  fills d’ells. Que lo que van conseguí los nostres machós, la LLIBERTAT no la u trenquem ara en imposisions de un costat o del atre. Que, per lo menos, los disem algo que vallgue la pena, LA PAU.
Tením que agraí als administradós el habernos donat un blog p’al agüelo, es un honó que no mos mereisem, pero no los volem doná nosa (molestá), ahí ham disat un mún de añs de vida dura, un mún de vivensies, un mún de sentimens, eisos tots; p’al que vullgue llechí, sense obligá a ningú a feu. A lo llarc de estos dies de compañía, han vist a veins de esta paret torná a viure dies pasats; a fills comentán estes aventures en los pares, en los yayos; a yayos parlán en los seus nets, llechinlos estes aventures y afechín les seues personals. Aisó no te preu. Aisó es vida. Aisó es historia.
Y pa tot aisó ha servit una forma de parlá en faltes de ortografía que NO es lo catalá, per més que u digue quí u digue. Natres no mos sentim cataláns, ni parlem lo catalá. Perque ells u llechisen en los ulls de la gramática y natres u ham escrit en les lletres del cor.

Les olives 3, Los torts 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-3-los-torts-2.html

Les olives 3, Los torts 2

Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni massa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubríe la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “massola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les olives. 3. Los torts 2.
Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni masa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubrie la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “masola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les olives. 3. Los torts 2.
Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni masa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubrie la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “masola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.

Seguirá...........
Nota: Les fotos les hay baisat de Internet.

Les olives 2, Los torts 1

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-2-los-torts-1.html

Les olives 2, Los torts 1

Les olives 2, Los torts 1, ratera, trampa, ferro, cuc, oliva

ratera, trampa

ratera, trampa, tordo, tort, tord

ratera disparada


No tots los dies plovie, uns atres fae boira, mol húmida, uns atres fret, mol chelat, y algún, mol raramén, hasta eisie lo sol.
Entonses que bé se estae als carasols.
Cuan te chitaes per de nit, los llansols pareisien humits, per aisó algúns camins, se posae, al caliu del foc, un tobot (ladrillo sin agujeros) y, cuan estae mol calen, s’el envoltae en un drap y se posae dintre dels llansols, al mich del llit y aisí cuan te chitaes se notabe mes caloreta.
Cuan estabem malals, a camins, mos posaen lo tobot, pero mes a suvin ere la bosa d’el aigüa, ven calenteta, casi bullín.
Al inviarn, se trasnochabe menos y tamé se matinabe menos. A alguns s’els pegaen los llansols, per ejemplo a Luiset. Cuan li cridaben, li costae eisecás. Se rentabe, com los gats, que l’aigüa estabe mol freda, al cuartet de la tenalla del aigüa. Y después almorsabe, normalmen sopes bullides o escudellades, a camins farinetes. Cuan acababe se posae alguna coseta a la borchaca del pantaló. Un día ere un nuguet, un atre unes figues maellanes seques y unes naus o unes armeles, pa fe “panets”, pa minchasels mentres anaben pel camí, aisina lo fret se notabe menos y lo camí se fae mes curt. (Los panets se faen ubrin les figues y ficán dintre un tros de nau o una armela y tancán la figa atre camí). Cuan t’els minchaves ere una mescla mol bona, rica en calories, pero tamé bona de gust. Se mesclae la farina de la figa, la figa y la nau o l’armela, un mos mol bo.
An aquells tems, grasies a Deu, sino, no sé que auriem senat, encara estae permitit pará les rateres (cepos). Natres ne teniem entre quince y vin, criaem los cucs de la farina, pa ficals de reclam. A voltes, Luiset, sa mare y sa chermana sen anaen en lo animal pel camí, mentres que lo Rubio anae parán les rateres. Asó tenie una ventacha y un inconvenien. La ventacha podies esculli lo puesto que vullgueres, tenies tot lo campo del mon desde casa, hasta arrivá a la finca, claro tenies que enrecordat agón habies ficat cada ratera, pero com u faes casi tots los añs, los puestos eren los mateisos o proxims. Lo inconvien: sol podies reconeise un cami, cuan tornares per denit; y, a camins, algú habie reconegut per tú, perque trovaes la ratera disparada y alguna plumeta a la bora, algún garramós habie pasat per allí y se habíe endut la casa, menos mal que no sen habíe emportat la ratera; a camins ere alguna rabosa, alguna algarsa o un atre animalet dels que en aquells tems ne ñavie mols, lo que habie minchat a la teua cuenta, pero entonses la paradeta estabe plena de plumes, perque desplumaven al animalet avans de minchasel.
L’atra manera de pará ere, al voltán de la finca, agón estabes cullín, tenie ventaches e inconvenien. Les ventaches estaes prop de les rateres y ere difisil que ningún les reconeguere per tú. Podies reconeiseles dos camins: a michdia, a la hora de diná y per de tarde, avans de marchá capa casa. Te enrecordabes milló de agón habies posat cada ratera, les tenies vichilades, e inclús, cuan reconeisies a michdía, sino te agradabe algún puesto, lo podies cambiá, perque habies vist que los torts se movien per un atra part. Lo inconvenien, estabes masa prop de agon les tenies paraes y lo ruido dels ganchos y lo parlá de les persones podie asustá als torts.
Un día, al aná a reconeise, a michdía, van trová a un tort, dret, davan de la ratera, a pun de picá, se habíe quedat paralisat al veure a les persones, Luiset no li va disá que se arrepentire, se va tirá damún d’ell, lo va agarrá, y pa la boseta, ya no farien “masola” (fe masola volie di que no habien casat res, que habien tornat en la boseta tan buida com se la habíen emportat).
Natres teniem un acuerdo en los torts, ells se minchaven les nostres olives y natres mols minchavem a ells.
Ñabie una historieta que yo mai vach podé sabé si ere verdat o mentira. Dieve que los torts al minchás les olives, y al pasá la oliva pel seu cos y per la molella, llimpiave l’os de la oliva de una capa de grasa que lo cubrie y que eisa capa, si ere la persona la que se minchave la oliva, no se llevabe e impedie que encara que plantares eise os, se ubrire y eisire una olivera menudeta. Pero si plantaes l’os que se habie minchat lo tort, al llevali eisa capa, creisie la olivereta, aunque fore borda y ñaguere que empeltala después. O sigue que faen maleses a les olives, pero grasies a ells eisien oliveres o empials naus. No sé si será verdat, pero corrie eisa historieta. Serie un misteri y un secret mes de la naturalesa, que pasare aisó.

Seguirá.......
Nota: les fotos se han baisat de Internet.