Prinsipis y 12

Prinsipis y 12

Als morts matats solien vindre tamé los periodistes pa pode publicá les notisies. Allí estaem natres y al remat ya mos coneisiem. Después tornaem a coinsidí lo día del chuisi. Y a camins hasta preniem un café en ells.
An estos cafés parlaem de tot y an eises charrades se van enterá de les meues fabulasións. Algunes voltes algún d’ells me va proposá escriure eisos casos, fé películes, T.V. Yo sempre vach dí que no.
Hasta que fa un añ (al mes de septembre de 2016), están ya chubilat, me va cridá un de los periodistes de aquells tems. Me va contá que ñabie una oportunidat de fe una película en algún d’els casos que había partisipat.
En un prinsipi, com sempre u habia fet, li vach dí que no. Pero tan va insistí que li vach dí que me u pensaria. Va resultá que, an aquells tems a la T.V. ñabie tres series de la Guardia Sivil y cap de la Polisía. Sempre a ñagut un poc de picadillo entre ells y natres.
Me proponien una serie de la Polisía, la meua polisia, feta per chen de la meua tiarra, per actos de aquí y pa la televisió de aquí, no podía dí que no. Vach fe los papes demanán los permisos a Madrit y a la Jefatura de Saragosa. De tots los puestos me van dí que sí.
Vach tindre un atra reunió en lo periodiste. Li vach contá alguns de los casos en que había partisipat y les historias que sobre ells había preparat al meu cap, pa que ne triare un. Al sentils se va torná boch de la emosió, va pillá lo teléfono y va cridá al directó de la serie.
Me va fe repetí los casos; un atre que se tornae boch, y me va dí, en ve de un, per qué non podem fe més?. Per qué no una serie???
Vam fé lo primé y va tindre tanta audiensia que van vindre de TVE, Antena 3 y Telecinco, a interesas per los casos.
Telecinco va intentá que yo trevallara en ells pa fe algún dels casos; yo vach dí que no, que me habia comprometut en la meua chen y que sol trevallaria en ells.
Bueno pos van comprá la idea y ara estic trevallán p’an ells.
Tota la chen está encantada en los capituls, lo que pase que los han posat a una cadena, la cuatre, que te poca audiensia.
Espero haber contestat a la pregunta que me vau fe alguns de vatres, si no fore aisina, podeu preguntam les vostres dudes e intentaré contestales.
P’acabá que sapiau que estic encantat de está en vatres. Y que me perdoneu, per aber abusat de la vostra confiansa, pa contautos coses meues que a lo pichó no tos interesaen pa res.
Grasies per haberme aguantat estos dotse dies. Que en realidat son coranta añs, mol resumits. Me au fet recordá moltes coses que hay posat aquí y moltes atres que se han quedat al meu cap.
No soc cap de persona estraordinaria, sol soc un fill de la nostra tiarra que porte dintre la forsa del chapurriau y la a fet trevallá. Sol soc un com vatres. Un mes de vatres.

FIN. (Se a acabat)

Ermitañs, una opinió meua

Ermitañs, una opinió meua

Ermitañs, una opinió meua, agüelo sebeta, cova


Com sempre, avans de escomensá a fé una charrada nova, vull aclarí algunes coses. Asó no té que veure en política y si algú creu que ña algo, está equivocat o a segut sense volé. Més, tot lo que vach a posá aquí; tot, u repetisco; es una opinió meua, sense cap de fundamén historic; sol es una manera de entretindre lo tems dels veins un día mes y sobretot pa fe un trevall més, en chapurriau, que es lo fundamén de esta paret. Cualsevol me podrá corregí o interpretá lo que vach a escriure de un atra manera; entonses será la seua opinió; pero la meua es la que poso a continuasió. Tamé pot pasá que algú asque pensat o asque escrit algo paregut an aisó, li puc asegurá que yo no hay llechit res que se paregue, pero que podem coinsidí; que asó no es una tesis doctoral, sol es una opinió particulá, que la conto a un grapat de amics, que pasaen per esta paret.
Prime, a mí m’agradaríe diferensiá dos palaures que, encara que al dicsionarí, tenen lo mateis significat, yo les enteng de un atra manera. Eremita y ermitáñ.
Eremita pa mi es una persona que viu sola, a una cova o aon li apetis; al campo, al desiart; perque li agrae está sol; fora del soroll d’els pobles; apartat de la chen. Sigue flare o no; mols camins no; encara que la chen, al veurel viure sol, lo confundisque en aisó. Normalmen anirá, mich despullat, en poca roba en costures, siats, o a retalls, inclus descals. Se alimentará de lo que ña p’el campo, erbes, arrails, frutes. Sempre estará sol. Y replegará les erbes pa fes tisanes y medicamens naturals. A dedicat la seua vida a la soledat, al sacrifisi y a camins tamé a la orasió
Ermitañ, casi sempre será un flare, podrá viure sol o acompañat. La seua casa será una capella, una marededeu, dedicada a algún san. A camins estará allí per la seua voluntat, pero als que mos referim a este trevall, los enviaben los superiors. Anirá vestit de flare, cambián según a la orden que pertenesque, casi sempre en sandalies. Se alimentará de lo que replego del campo, pero tamé pot tindre lo seu hortet y albres frutals que han plantat. Alguns tenien hasta bancals agon plantaen llaos y depués inclús faen pá. Podien tindre viñes y fe y licors. Replegaen erbes pa fe medisines y hasta escribien llibres en les resiaptes. Alguns se dedicaen a aná p’els pobles, fen apostolat y demanán per les cases. No ere lo cas de estos d’els que charrarém. Lo seu trevall es casi sempre en soledat, mol sacrificat, sense disá la orasió, pero la primera obligasió que te es un atra.
No vull parlá d’els ermitañs de tot lo mon, lo meu cap no done pa eises coses, soc més curt y sol vach a ficá la meua opinió als ermitañs que estaen a les capelles del nostre terme. Tampoc vull aná mes llun, encara que a lo milló se podrie di lo mateis de uns atres termes.
Tos au donat cuenta de que a este terreno; tamé a uns atres, pero parlem del nostre; ñá moltes capelles, moltes ermites.
Cuantes lletres pa no dí res de profit, anem a escomensá.
A terrenos mes plans, com a la meseta castellana, a algunes parts de Navarra, inclus de Aragó, sol ñabie castells a puestos elegits per la seua situasió o pa guardá algunes poblasions.
Entonses entre castell y castells ñabie una o mes torres de vichilansia. Eren edificasións solitaries, tan altes com se podie, pa que pugueren veure cuan mes terreno llun, milló. Alli ñabie una guardia, en chen que desde la atalaya; desde dal; estae continuamen mirán cap aon podien vindre los enemics, pa avisá, normalmen en banderes, a la siguienta torre y aisí de una al atra hasta fe arrivá lo avis al castell, pa que se prepararen. O sigue la seua misió ere vichilá y avisá enseguida.
Als terrenos montañosos d’els nostres termes, gobernats per les ordens militars, aisó no se podie fe igual.
Ya sabem que les ordens militars eren congregasions de flares que se dedicaen, ademés de a la religió, a fe la guiarra, a guardá los pobles, los terrenos p’als reis. A cada poble tenien un encarregat, un comendadó o algo aisí, ere com lo gobernadó o lo alcalde del poble. Solie viure a un casalisi que se li diebe la encomienda. Ells se encarregaen de tot, de cobrá les contribusións, cuidá a la chen, fé leis y aplicá chustisia, doná los campos, que no disaen de sé del Rey, pa que los trevallaren, als que creien los millos homens o los mes preparats, o los que mes favós los habien fet. Si fae falta buscaen chen de uns atres puestos pa repoblá terrenos erms, o poc aprofitats, per falta de chen. Cuan ñabie guiarra eisos, als que los habien donat los campos pa trevallals, los tenien que disá, dinés, alimens y soldats pa acompañals pa fe les guiarres. Com solien morí mols, per aisó no quedae mes remei que repoblá de cuan en cuan.
Aquí al nostre terreno, va ñaure alguna repoblasió en chen del atre costat de la frontera, fransesos de la tiarra de Oc, que parlaen lo llemosí. Als que crec que los tenim que agraí esta manera de parlá que tenim avui. Lo seu parlá se va mesclá en lo romanse (llatí romansechat que se parlae per estos pobles) y de ai va eisí lo nostre parlá, lo nostre chapurriau.
A ver, “Sebeta” sentrat, estaes parlán dels ermitañs. Que tú en cuan veus una ralleta per aon se pugue arrivá al chapurriau, ya estas allí, que te pot la pasió.
Ah! sí, ya m’enrecordo, es que yo soc aisina, encara que masa tart ay tornat a naise al meu parlá, vach!.
Entonses, yo, opino que lo mateis que les torres de vichilansia faen p’als castells de uns atres pobles, aquí u faen les capelles, los ermitañs..
Si tos doneu cuenta, la machoria de les Ermites están a les puntes, a puestos alts, desde agon se veu prau terrenos. Mols camins disimulades entre los pinás, entre albres.
Allí estaen un o més flares, ermitáñs, perque vivien a la ermita; al mateis tems, soldats de la mateisa orden del castell; vivin, resán y vichilán. Crec que eisa ere la funsió prinsipal, desde les capelles se veu mol terreno, mol llun. Los camins eren estrets, de ferradura, qui vullguere vindre a fe la guiarra tenie que potechá eisos camins y si volie guañá tenie que portá molta chen, mols caballs y hasta máquines. Tot aisó, de día, farie ruido y una gran polseguina; y per denit nesesitarie llums pa caminá y aisó tamé farie una gran lluminaria. Lo pols y les llums se veurien de mol llun. Lo soroll, retumbarie, per les muntañes y se sentirie tamé.
Ara enteneu la meua intensió; eisos flares, soldats al fin y al cap; apenes se donaren cuenta del moimen, en les campanes de día, en antorches per de nit, avisarien a la siguienta capella o al poble o castell mes arrimat.
Al remat farien lo mateis trevall que les torres als terrenos planets. Al fin y al cap, tots eren soldats que vigilaen un  terreno ample.
Com sempre, aquí l’agüelo sol a posat una opinió, un atra opinió.

FIN.