Pensamens de un ignorán 2

Com pareis que la chen nesesite llichi un poquet més, vach a adelantá la hora de entrada y tos poso la charrada número dos, a ver si tos agrade.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Pensamens de un ignorán 2.

Me maravillo yo de les dones de aquells tems, bueno de los dones de tots los tems, pero damún de tot de les de aquells tems que son les que yo vach coneise, sen menut.

Que dingú me digue machiste, al revés lo que conto es un homenaje a elles. No u se com u fáen, pero portáen al cap, portáen les cuentes de lo que ñabíe que fe avuí pa cada minchá, de lo que faríe falta pa les minchades de demá; de lo que fáe falta comprá pa que no faltare res a casa, en un tems en lo que totes les coses se fáen a casa; de les cuentes de la economía familiá, perque per més que diguem, la nostra ere una sosiedat matriarcal, la doná ere la que portáe la economía, los dinés y la que diebe si se podíen fe alguns gastos, o no; si se podíen endeudá o no, comprán una mula o un campo o un ferramén gran, un carro, lo que fore. Ella u sabíe y segur que a ella li eisien les cuentes.

Portáen les cuentes dels sans de cada u, pa fe un minchá espesial en lo seu bras de chitano fet en los millos mosos de la resiapta.

Les festes que veníen; si ñabíe que apañá alguna roba; recusí alguna boreta, ficá un pedás a la chiñollera de un pantaló que se habíe esgarrat; descusí un jersey que se li habíe soltat la llana y tornal a fe “nau” en la mateisa llana y una poqueta més de alguna toquilla vella, en les agulles grans de fe calsa. Y aisí anáe la vida.

Sabíen cuan ñabíe que pastá, aná a busca lo lleute; si ñabíe prau farina, prau oli, prau segó pal gorrino y casi, al final, granulos (granuls) pals conills.
Y aisí un mun de coses més de les que no me enrecordo ara, pero que vatres les sabeu.

Y en eise mun de més coses, estáe lo bañá a la conca als chics menuts. Natres que sí mon enrecordáem, veiem que se arrimáe lo día y resáes pa que ella no se enrecordare; que se li pasare lo día y si se podíe la semana, o lo més e inclus la estasió del añ.

Pero no. Demá, me toque y no sen ha enrecordat, no ha dit res, be!!!. Y arriváe demá y pasáe lo matí y res, be!!! Y arriváe la tarde, la hora de aná a chugá, ya teníes lo tello y los cartonets, que te habíes fet en les cartes de la baralla vella, tot guardat a la borchaca, be!!! y cuan anáes a agarrá la porta pa eisí; chustet! An eise momén; eh! Menut! A on te creus que vas; ¿no te enrecordes que te tens que bañá?; venga baisa la conca que yo ya ting los topins bullín al foc. No se li habíe olvidat, en lo mun de coses que teníe al cap, se haguere pogut olvidá, pos no!!. Tamé de aisó sen habíe enrecordat. Ere com un llibre y allí u teníe tot apuntat en un llapis que no escribíe y no li faltáe cap de fulla ni siquiera la del bañ.

Pa acabá ña que aclarí que algúns, sobre tot al estiu, per la tarde, después de trillá o ventá tot lo día, plens del pols de la sibá que picáe com un condenat, te apetie, encara que fore en calsonsillos, clavat al safaret, caborsat al toll, en la aigua que se habíe calentat un poc del resol de tot lo día.

Me enrecordo que an aquells tems los pobres, natres u erem y mol, per les coses de la vida, de cuan en cuan mincháem abadecho, entonses anáe barat, ere un minchá de pobres. Lo compráem a trosos, salats, lo posáem a remulla y se fáe a trosos, en pataques o en tomata y tamé desmigat. Los trosos se anáen fen a molletes, pesigán, pesigán, hasta que se acabáe tot y tamé eises molletes les preparáen de moltes maneres, en au, en tomata, etc.

No se que tenien les mares y les agüeles que en los mateisos ingrediens preparáen un mun de plats cuinats de diferentes maneres y te pareisie que mincháes un plat nau y al remat casi ere lo mateis y tú no te enteráes.

continuará.......

pensamens-de-un-ignoran-y-3

Abadecho , abadejo, bacallà, bacalao, cod, Kabeljau
Va callá y no va di res

Pensamens de un ignorán y 3

Y anem a acabá, aquí teniu lo tersé capitul. Ara entendreu tota la charrada. ¡Es que este agüelo tot u embolique!.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Pensamens de un ignorán y 3.

+ Parlán del abadecho, ¿li poc contá una cosa?.
- Conta, conta, perillán, que ya te vech la cara de pillo. ¿Qué pasáe?
+ Cuan ñabíe abadecho en trosos, en cualquiera de los guisos que fáen a casa, yo tenía la sort de que si ñabie una espineta, eisa que me eisie a mí, sempre me teníe que tocá a mí. Entonses se me fáe un nugo a la gola y me donáe po y ya no podía minchá ni una cullerada més del guiso de abadecho, encara que me prometíen, que me aseguráen que ya no ñabie més espines. Mira ¡qué mala sort!, una que ñabíe, y me habíe tingut que eisí a mí. Que no me u crec, yo non vull més, preferisco no minchá res més.

Entonses ñabíe dos solusions, la espardeña o la correcha de algún dels homens o lo remei de la agüela. Dels dos ne vach probá. Uns camins lo cul colorat, los ulls plens de llágrimes dels plos, pero no podía tragal ya, me donáe vomits y no podía, encara que me mataren. Entonses, a voltes, veníe lo remei de la agüela; pilláe un plat, baisáe al cuartet y pucháe en un troset, de lo que fuere, de la tenalleta, inclus mel donáe en un poc de tomata de botella, de la embotellada en polvos, pa tot lo añ, que me encantáe.

En un momén habíem pasat del infiarn al sial y San Pedro ere la agüela. Lo de casa ere lo milló que ñabie. Y u fáen tan bo.

No puc parlá de les dones de avui, les de eise terreno, perque lo trevall y la vida me han portat llun; pero me imagino que seguín la tradisió, seguín les resiaptes de les mares, de les agüeles, seguín la historia, perque aisó tamé es historia, seguirán fen maravilles a la cuina, milagres com fáen aquelles dones dels meus tems. Tením que está orgullosos los homens y sobre tot les dones de eisa heransia que ña que escriurela pa que no se piardegue. Es una idea més, una ilusió més de este agüelo, del agüelo “Sebeta”.

Es que no pot pará, no dise tartí a dingú, sempre donanli al cap, sempre buscán idees nobes, pensamens naus que, encara que siguen vells, mol vells, los ham de fe naus. No mos coneisen, la chen no sap quí som, som la chen que te un parlá “raro”, lo CHAPURRIAU, la nostra llengua, la bendita llengua nostra.

Y vatres tos preguntareu: ¿a qué ve tota está charrada? A este agüelo se lin va lo cap; cada día lo piart un poc més. Mira que mesclá los pensaméns del agüelo, les coses de casa, lo chapurriau, ¿qué buscará?.
Pos mira tos hau disat una cosa: la ignoransia, perque la charrada se titule “pensamens de un ignorán” y eise es lo agüelo “Sebeta”; al remat, veureu que es un ignorán que de cuan en cuan te “pensamens”, idees que li venen al cap y com es un cul inquieto, les te que dí, les te que contá vinguen o no al cas. Y com no te a quí; pos to les solte a vatres que los pobrets no tos quede més remei que aguantal. ¡Quina pasiansia!.
Pos hala ya ve lo pensamén de este ignorán:

A lo pichó alguna de la chen de la nostra tiarra, que está en la idea del catalá, igual no se ha donat cuenta de que lo que parle ara es diferén de lo que parláe avans, cuan pensáe y diebe les coses, en la nostra llengua, en la forma de parla nostre, lo de esta tiarra, lo de casa. Que ha tingut que cambiá palabres y expresions; que ara ya no es igual que avans, perque son dos coses diferentes. Son dos llengües diferentes. U veus prau clá ara. Veus que a camins es milló un troset de la tenalleta, que un plat de abadecho, que a lo pichó te la única espina del topí.

O sigue que li han cambiat la llengua, que pa que li entenguen, sobre tot allí, te que cambiá ell; aquí no, aquí no fem cambiá a dingú; la chen, tota la chen, sigue del poble que sigue; seguis parlán y escribín igual que u fáe, que u fa al seu poble, a la seua casa: perque está al seu terreno y aisí se te que sentí, com si estare al carré del seu poble; y no te que cambiá res; no se te que pensá qué palabra te que soltá ara; pue si chiquet, la mateisa que estas pensán, la que soltaries a un amic del teu poble, perque estas a la teua tiarra, seguises están aquí y seguises sen de aquí.

Yo no soc un polític, ni un filólogo que te vullguen convensí, sol soc un més de eise grapat de chen de esta tiarra que te espere, a lo pichó un ignorán que may ha vist que tu, per pensá de un atra manera, sigues un enemic y per aisó hay cregut que te tenía que dí estes coses, per si a un cas no les habíes pensat tú o per si te donáe vergoña torná a casa.
Si tú eres un de eisos, torna a casa, te esperám, en los brasos ubiarts, com al fill del evangelio li esperáe son pare. Natres no som lo teu pare, pero som los teus amics, los teus chermans, no tenim un cordé pa matal pa selebrau; pero tenim cafes y lo primé lo pagarem natres pa selebrau, en una gran alifara, y serás un dels nostres; que no has disat de seu may y tenim lo remei que mos tornará a chuní y tu vorás que te trovarás milló, perque tornarás a está a casa, eise remei es la llengua, la nostra y la TEUA, lo chapurriau. Venga vine, nem a parlal un poc més. Nem a torná a parlá lo CHAPURRIAU.

FIN.

Pensamens de un ignorán 1.

Pensamens de un ignorán 1.

+ Bon día agüelo.

 - Bon día Luiset. ¿Cóm aném?

 + Be. Me alegro de tornal a veure per aquí. Ya fae tems que no apareisie per este raconet.

 - Y be que tos trovaba en falta, pero no se pot está fen dos faenes al mateis tem, perque una de les dos la farás mal.

 + Si ya me han contat que está escribín algo gran….

 - ¡Callá!!, charraire, que no saps guardá un secret.

 + Si a mi ya me u han dit per lo carré. Yo pensaba que se podíe di.
- No si ya u diuen; los crios y los bochos sempre diuen la verdat, no se tos pot fe callá, ni davall del aigua.

 + Entonses es verdat, ¡está escribín algo gran!

- No, Luiset, no me fasques propaganda avans de hora. Mira no me importe diuteu, perque este grapaet de chen que mos llichis an esta paret son amics y en los amics no ñan secrets. Tens raó estic intentán fe no se si una cosa gran, pero sí, una cosa llarga, masa llarga pa mi.
Ya saps que yo soc un aprendis de prinsipián de escomensá a dependre a escriure. Y no se lo que eisirá, ni siquiera si eisirá algo al remat. Desde que vach disá de apareise aquí en les nostres charrades, estic trevallán, devananme lo cap, en fe una espesie de llibre, al que isque lo que isque, intentá que se paresque a una noviala en CHAPURRIAU. En la que ademés del argumén, que tamé ne te, aparesquen un mun de coses de la nostra tiarra, un mun de palabres, un mun de histories, dintre de una historia més gran, dintre de la nostra historia.

Masa envecha pa un cap com lo meu y a la meua edat, pero ñabie que intentau. Cuan u acaba, si u acabo, que encara falte mol, vatres sereu los juesos, tindreu que doná la vostra opinió y dim cóm ha quedat.
Se que ñaurá chen que se asustará de que asó isque aquí, pero si volem que vasque a van, te que se en la achuda de tot lo mon, per lo menos en la ilusió de tots; después si ha eisit be o mal, la historia mos u dirá, lo tems chusgará al agüelo “Sebeta” y tamé a tú Luiset, per se tan
 ambisiosos, tan presumits, de ficamos en camises de onse vares.

+ ”Sebeta”, no me importe, que diguen lo que vullguen; yo sempre estaré orgullós de que me hasque fet viure an estes charrades.

- No, Luiset. Lo que está en deuda en tú soc yo, perque tot lo que se conte aquí, son coses de la teua vida, de cuan lo agüelo ere com tú y aisó no se pot inventá, ña que viureu.

+ Bueno y ara que ya hay esclafat lo au, sense voldre, a on tirem la “milorcha”.

- Avans de escomensá en la historia de avui, te vull dí que se note que han pasat les festes de Nadal y ha ñagut matansa perque vaya lo llustrós que estas.

+ Lo del llustre no será perque estos díes atrás ma va tocá lo bañ a la conca, y eises coses se noten.

- An aquells tems, no es que forem marranos, es que no ñabie tems lliure y estáen los bañs de cada estasió, primavera, estiu, otoño e inviarn; a unes atres cases los fáen més a subin y los tocáe cada més. Ah! y estáen los exagerats que eisos u fáen cada semana, lo domenche avans de eisí a rondá, lo bañ!.

Crec que som la generasió que menos enfermedats, menos pasies va tindre, no es que la brutisia mos guardare sino que la pell te, se fabrique, la seua protecsió y diuen que en tans bañs, tan gels, tans sabons se lleve, se piart. Bueno aisó u diuen algúns, no sé la raó que tindrán.

Continuará..........

pensamens-de-un-ignoran-2

Que ve lo llop

Avui la charrada es més llarga, pero no podía partila, teníe que vindre aisí. Vatres u entendreu.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: ¡Que ve lo llop!!!.

+ Bon día, Yayo. ¿Qué pase? Lo vech cabrechat.

 - Qué be me coneises, Luiset. No sé si estic cabrechat o acollonit y que me perdono si la palabra li moleste a alguna persona.

 + ¿Es algo que un crio pugue arregla?

 - No chiquet, asó han arrivat a un pun en que no te arreglo. Farie falta que algún grapat de valens se eisecaren sense armes, sense espades, pero tenen que tindre molta forsa, molta unió, molta ilusió, chens de desánimo, chens de po, estem al terreno dels almogávars, encara que tamé los cataláns los volen fe sol dells. Pos no!, natres tamé sabem luchá o per lo menos mos sabem defendre, mos volem defendre y mos defendrem.

+ Vech que la cosa es seria, mol seria, may li había vist aissina.
- Pos si Luiset, eise grapat de chen tindrá que se com la chen de don Pelayo, cuan la reconquista. Que se van fe forts, van escomensá per un troset de tiarra y después, poc a poc, van aná despertán a la demés chen dels terrenos dominats. U van sabe fe y los van pasá la seua forsa, perque sabíen que tots luchaben contra lo mateis enemic, lo que los habíe invadit, lo que se habíe aprofitat de la seua tiarra hasta disals casi sense res, a pun de desapareise.

+ Hasta aquí li enteng, aisó u hay estudiat a la escola.

 - Pos es lo mateis, la mateisa situasió que ara tenim natres y cuan dic natres me referisco a tots los que ham sufrit la invasió del “condat” catalá, en les seus garrames de dinés, política, llengua, y buscán a una chen nostra que se disare comprá, en una o en la atra cosa.

+ Me u tindrá que esplicá un poc més, sap que soc un crio y algunes coses me coste entendreles.

- Nesesitem eise grapat de chen, chen de tots los colos, de tots los pobles, de totes les edats, de tots los trevalls, perque tot aisó mos fara falta, que tingue la forsa, la idea, la ilusio y la unió y ademés una bandera, una bandera que podríe se lo chapurriau.

+ Yo vull se de eisa chen, achudom a fem un soldat més, yo vull luchá en ells. Yo confio en vuste, en lo que diu y cuan se ha posat tan serio, segur que te los seus motivos.

- Mira menut, es verdat que un gra no fa grané, pero achude al compañé; pero avui nesesitem molta més chen, no es cosa sol de un chiquet y un agüelo, avui nesesitem a tot lo mon, a totes les dones, a tots los homes y a tots los sagals, tota la chen, tots firmes als seus puestos y no rebla per res del mon y, encara aisina, no se lo que pasará. Y lo picho es que si no u fem natres, tot estará perdut. No ñaurá remei. Es lo momén; ña que saltá de un camí. Ña que di PRAU.

+ "Sebeta” crec que lo enteng, pero no se si los demés lo entendrán.

- Mira pa que u entengues y sobre tot pa que me u entenguen, te vach a contá un cuento.

+ Venga, venga que a mi me encanten los seus cuentos.

- A lo milló la chen se creurá que lo coneis, pero ya saps que lo agüelo es mol complicat; ña que llichili totes les palabres que escriu pa trovali lo sentit, tot lo sentit.

Ñabie un camí a la Aldea un pastoret que li dieben Javier que se creie que ere lo que més sabio, lo més presumit del poble, perque lo habíen triat, entre tots, com a pastó jefe per un añ.

+ Home, yayo, quína casualidat com lo presidén de la…..

- Calla charraire, que igual es una casualidat.

 A ver anaba contán: com bon jefe ell se va tría los pastisals més bons y més prop del poble, als seus amics los dels costats y als demés los de llun.

Un día lo pastoret M. que estáe als campos de la dreta del poble, va escomensá a cridá: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier no li va fe cas, estáe llun y encara que se li minchare alguna ovella, lo pobre llop teníe fam.
Va pasá una semana y cada día M. cridán: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Y Javier, chitat davall de un albre. Pensán que fáe be en disá que lo llop se alimentare, al fin y al cap, estáe mol llun encara.
Hasta que un día se va presentá lo ramadá (aprendis de pastó) de M. y li va contá que lo llop se habíe fet lo amo del bestiá y dels campos del seu amo. Que per allí ñabíe grapats de ovelles perdudes; que si podíe achudals.
Javier se va fe lo sort, alló estáe mol llun encara y qué més donáe uns campos més o menos.
Un poc més tart se va enterá que M. pa no morí se habíe fet amic del llop y ya no li diebe res perque anare buscán les ovelles per lo seu terreno, sempre que a ell li disare alguna cuisa pa alimentás.No va sabé entendre que aisí estáe perdén lo bestiá y lo terme.
Al poc un atre pastoret, V. li dieben, éste de un poc de davall dell, va escomensá a crida: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier ya estáe fart, sempre los mateisos crits, nol disáen dormí, nol disáen tartí. Per qué nols disáen unes ovelles pan eisos llops y tots viurien tranquils.
Un poc més tart atre camí: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier pensáe: qué chen no me disen tranquil, tindrem que conviure en eise animalet, si es tan manset, pareis un gos.
Entonses sen va enrecordá que allí a la seua dreta, tenie un pastoret CH. li dieben, que pasturáe un troset menut dels seus campos.
Se va entrevistá en los llops y van desidí quels disaríe eise troset a cambi de que lo disaren en pas, que no se ficaren en ell. Volíe seguí sen lo jefe dels pastós y volie la pau, no sen donáe cuenta que entre pastós y llops, es imposible la pau. Pero se va ficá una venda als ulls y no va voldre mirá més.
Com portaé la venda, ésta li tapáe les orelles y per aiso tampoc pa podre o no va voldre escoltá a V. que li demanáe achuda, que li estáe pasán lo mateis que a M.
Lo pastoret CH. ya habíe vist al llop, voltán per allí y tamé cridáe: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier se diebe: ¿per qué tots estos me venen a demaná a mí?.
Y ells li conestáen: enrecórdaten cuan tots erem un campo sol y un únic bestiá, lo be que estáem, hasta lo terreno del que ara baise lo llop ere nostre y allí tamé ñabíe bestiá. Pero en un tems va arribá lo llop y sen ha anat estenén, estenén, y si no mos achudes mos acotolará a tots, a tú lo radé, pero tamé caurás, vol fes en tot lo terreno que entonses ere teu.
Javier seguie a la seua, fense fotos en tot lo mon, sense importali la heransia, ni la historia, pero lo carrec sí, eise per damún de tot.

+ Vaya cuento mes desastrós que me ha contat avui. Tot ha eisit mal.

- Mirá te vach a esplicá algo:

Ñabíe un camí un llop (Catalá) que estáe dormit al seu terreno, pero de momén se va despertá y li van entrá les ganes de creise, volie se lo més grán y sol u podíe se a costa de anás emportán als demés per daván.
Se vestíe en la pial del cordé y se presentáe donán gra gratis a tot lo món a cambi de pasturá un poquet. Aisi va escomensá en M. (Isles Balears) cuan se van doná cuenta se habíe fet lo amo del bestiá y de tots los gosos. Encara que quedaren alguns pastorets menuts defenen los seus pastos y que los seus bestiás pugueren bialá com a ells los agradáe.
Va arriva, ha arribat un momén que pa podé pasturá an aquell terme te exigisen que sapies gruñi com un llop, pero no que u imitos en los sonidos dels llops vells del terreno, sino que tens que tindre lo carnet ofisial de “gruñidó” que te lo han de doná ells, que tel tens que traure en ells y lo exámen tame tel fan ells pa que gruñisques igual que al seu terreno, si no es aisí estás perdut. Inclus, según pa lo que vullgues trevallá, tens que conseguí lo carnet número dos, que es més difisil encara pos ademés de gruñí, tens que fe lo auuuuuu en una entonasió espesial.
A causa de aisó un mun de pastós y de gosos que estáen cuidan de les ovelles del terreno, sen han tingut que aná fora. Com es normal eisos carnets los tenen los llops del terreno C., més trevall pan ells, més paro pals atres terrenos.
Com la chugada los ha eisit be, casi al mateis tems han estirat les garres pa fe lo mateis als terrenos de V. (Valensia) ya están mol adelantats, los seus pastós a cambi de grá y alguna cuisa de cuan en cuan han sedit al invasó; més val seguí manán aisina que te tiron al carré y te quedos sense bestía y sense terreno.
Pero aquí han aparegut un mun de pastorets que defenen als seus bestiás y la seua forma de bialá. Han fet tot lo que poden fe, inclus demaná achuda als pastós dels atres termes, enseñán les garres que te lo llop. Hasta ara dingú los ha fet cas, ya están desesperats se veuen perduts, y no pasán mol tems acabarán tenín que gruñí com los de M.
La chen está asustada los llops han ficat los seus protocolos pancatalanistes, en una forma que asustaríe al més pintat.
Lo rade que han fet es fe un caldo envenenat a les escoles, amagat com si fore unes preguntes sense importansia. Pero no u son, en primé puesto los crios tenen que firmá lo papé de les preguntes. Y ara ve lo gort, les preguntes:
Si parle español o valensiá, que en realidat es catalá, ell, a seua casa, al carré y en los amics.
Si sons pares parlen en español o en lo valensiá-catalá, en ell, entre ells y en los veins.
De a on son sons pares, de a ón venen.
Después están les mentires históriques, lo valensiá no conte, tot lo que ña y ha ñagut es catalá.
Als menuts los fan parlá en catalá a tots los puestos y catalá es lo que los enseñen a la machoria de les escoles, instituts y universidats.
Tenen doblegats als mandamasos de tots los terrenos y estos, en lo cap acachat, apretat per lo chinoll del que los domine, diuen que si a tot.
Aiso es lo que li espere a Javier y al pobre pastoret CH. ¿U permitirem?  ¿Podem fe algo, encara ara? O dintre de poc ¿bialarem tamé com los llops?. Ahí tos diso eises preguntes y les demés que tos vullgau fe. Y yo tos fach la radera: ¿Sabén asó, dormireu be esta nit?.

FIN.

Santantoni

Santantoni.

San Antoni, Valjunquera, Fresneda, chapurriau, diablets


Lo atre día Olga Celma, amiga del agüelo “Sebeta” y damún de la Fresneda, veina de la Aldea, se preguntáe per qué alguns, al seu poble, se vestíen de dimonis (diablets) lo día de Santantoni y anáen en vimecs corrén detrás del chiquets y disanli señal a algún. La dona se queisáe que no haguere arrivat la historia que esplicare eises coses.

Lo agüelo ha investigat per ahí y vol intentá contestali, encara que asó no va a misa, sol son opinions del agüelo y se deuen quedá aquí a la nostra paret, a la Aldea, entre la familia.

Te conto:

Antonio va naise a un poble que li dieben Comas (per la part de abais de Egipto), o sigue mol llun de aquí.

De mol chove (vin añs, dels de entonses) va pensá que la seua vida serie milló si fae com lo nostre ermitañ (lo siñó Enrique), va vendre tot lo que tenie y los dinés que va traure los va reparti entre la chen, sobre tot los pobres que ñabíe per allí.

Se va retirá a viure com los ermitañs, al monte, achudán a uns atres ermitañs que estáen com ell per lo campo. Al mateis tems cuidáe dels animalets que ñabie per lo voltan, los animalets li volien mol.

Conte la leyenda que un día se li va arrimá una jabalina en los seus jabalinets siegos: Ella li miráe demananli achuda. Diuen que ell va curá als menudets y desde entonses ella se va quedá a la seua bora, cuidanlo y defenenlo si se arrimáe algú perillós. Per aisó a les fotografíes apareis en un gorrino a la bora, casi sempre als seus piaus.

En vista de tot lo que fae, ademés de resá, lo dimoni, igual que li va fe a Deu nostre siñó cuan se va retirá a fe dichuni al desiart, lo tentáe y lo provocáe dienli quel seguire a ell que li donarie moltes coses y milló vida.

Antonio li contestáe que estáe mol be com estáe y que no li fáe falta res que ne teníe prau en los animalets y en la vida que portáe, resanli al seu Deu.

(Este podríe se un anteseden dels diablets, mes aván ne dirém un atre.)

La seua fama va corre per lo terreno y va ñaure mols atres ermitañs (lo Enrique, encara no habíe nascut) e inclus chen normal que se li van arrimá perque volien viure com ell. Per aisó se li considere com lo fundadó de la vida en monasteris cristians. De ahí lo nom de Abad. Antonio Abad.

Pero ell volíe está sol en los seus animalets y se va retirá més a dins, al monte Colzim, prop del Mar Roch, completamen sol, bueno en los bichos, eisos nols va disá may. De ahí que se li fare patró dels animals.

Un tems después va torná a la llum pa luchá contra la herejía del Arrianisme. Allí va está en San Jerónimo. Conte la leyenda que lo corv que tots los dies li portáe un pá, al arribá Antonio, desde eise día va escomensá a portals dos pans. Cuan més tart se va morí, Antonio lo va enterrá, achudanli la jabalina, dos leons y més animalets. Per aisó es tamé lo patró dels enterrados.

Conten que va viure hasta los 105 añs y que ell volíe que lo enterraren a on no u sapiere dingú, pero no li van fe cas y los seus osos prime van está a Alejandría y mes tart a un monasteri de Fransa.

La fama que va tindre, perque los seus seguidos se van dedicá a cuidá als malals més graves (leprosos, peste, sarna y aisina) va fe que se creare una Orden de los Caballeros del Hospital de San Antonio (los Hospitalarios, la Orden del Hospital).

Lo 17 de chiné la iglesia selebre la festividat de San Antonio Abad, com se coneis a tots los pobles de España o Santantoni, com se coneis a alguns dels pobles de la nostra tiarra. Ña molta devosió y se li considere com a protectó dels animals. A alguns pobles se posáe la peaña en lo San al mich de la plasa y la chen pasáe, en los animalets, donanli la volta.

Ña pobles que tenen alguna costum espesial eise día, algúns, com la Fresneda, se revestisen de diablets y perseguisen als chiquets, algún mes “animalet” quels atres fa aná lo vimec en masa forsa.

A la nostra tiarra ha pogut influi que al sigle XIV lo obispo de Tortosa va portá la devosió a aquell terreno y de allí, posiblemén, se va estendre a la sona de Valensia y als nostres pobles.

Ña tradisions espesials a mols pobles, per ejemplo a La Alberca (Salamanca), disen un gorrino solt pel poble y se alimente durán tot lo añ, de lo que li van donán los veins, cuan se fa gort lo maten y venen la seua carn, les magres, los embutits y tots los dinés que trauen los donen pa una bona causa.

Com a estes feches se solen matá los gorrinos, per uns atres pobles, fan la “replegá”, anán per los carres dels pobles y de les cases los donen “coses” de la matansa; después fan la subasta y los dinés se entreguen pa alguna nesesidat. Algún poble u done pals quintos pa fe les selebrasions de la festa de éstos.

Ña moltes opinions sobre este san particulá: Uns camins rodechat complétamen per demonis (¿ya te va sonán Olga?), que li fan tota clase de tentasions y martiris (com si fore en los vimecs, eh Olga!), uns atres del animalets, uns atres com a un solitari (¡Enrique!!!!, encara que no diuen res de aigua en foradets), y unes atres com lo flare – Abad - de una Orden de convens.

 FIN.



La gran estafa LEGAL

La gran estafa LEGAL.

Avui lo amic del agüelo, lo Ermitáñ, ha ficat una charrada sobre que ara casi tot lo que tens que fe, en lo ofisial o en lo privat, ña que feu per INTERNET y arreglat com pugues.

Me pareis mol be la teua charrada. Disam que afechisca algo: air eisíe al Heraldo: en los radés sis mesos han entrat 400 funsionaris més a la D.G.A.. Ara ya ne son 45.000. No ña cap de empresa que pugue aguantá eise gasto en personal.
Y ara te esplico per qué te conto asó.

La gran estafa LEGAL,DGA, funcionarios,funsionaris, gobern,gobierno


Air, per de matí, vach aná a Hacienda -sentral- per un asunto de I.V.A. Había tingut que demaná sita previa, per INTERNET. Cuan me va toca lo turno li dic al funsionari: "ting que ingresá una cantidat, més de sisens euros, y com no u sé fé, ving a que me achudo".

Contestasió: "Aisó no u puc fé perque natres aquí NO FEM RES, sol informám. U te que fe per INTERNET."

“¿Pero no me pot dí, cóm se fa?. No, ya li hay dit que natres no fem res y encara que li envía a un atre mostradó allí tampoc li u farán, perque aquí natres (va repetí, per si no me había enterat) no fem res. U te que fe per Internet.

Tot trist, en lo cap cacho, en lo pincho que me pensaba que era yo, vach torná a casa. Vach ensendre lo ordenadó y después de micha hora vach arribá als "modelos" o "formularis".

Un atra micha hora intentán aplená aquell papé liós. Cuan ya estaba dels ñervis y no trovaba lo camí, me vach enrecordá que ting un amic que te una gestoría.

Lo vach cridá y enseguida me va resibí. Li vach esplicá lo meu problema y me va di tres coses: 1. Te u farem. 2. Pero lo trevalladó que fa estos asuntos está fen un curs per INTERNET pa sabeu fe. y 3. Menos mal que has vingut, perque si te equivoques en un cuadret, te posen una multa de tresens euros. Me vach quedá en la boca ubiarta. O sigue que no ere fasil aplená lo papé dichós, que dingú te ha esplicat cóm feu y damún si te equivoques, MULTA.

Tos au donat cuenta: anaba a pagá, a ingresá una siñora cantidat, pan ells. Y ni siquiera aisí me van voldre achudá. Lo trevall que avans fáen ells, ara te lo has de fe tú.

Li vach preguntá “y ¿si no tinguera ordenadó, ni internet?”. Contestasió: “eise es lo seu problema, sol fach lo que me diuen, aisó u manen les leys”.

Me van fe pasá un rato ruin, ficanme colorat davan de la fila de chen que ñabíe (algún encara se enfotíe, debíe pensá pobre desgrasiat, aisó li pasé per no está al día, per se vell, un anticuat), después sufrín hasta trová lo papé que tenía que umplí, mes tart al veure que no u sabía fé. Y, al remat, acudín a una gestoría a la que tindre que pagá per fe un trevall que avans u faen los funsionaris.

Y encara ne nesesiten 400 més, pa: “AQUÍ NO FEM RES”.

Avans, cuan yo era chove, fa mols añs, per lo menos te disáen la duda de si te u farien al día siguien cuan te dieben “VUELVA USTED MAÑANA”.
Ara ni aisó.

Tan lo presiden de la D.G.A. com lo alcalde (sí en minúscules ya u sé u hay posat volen, sol puc fe asó de lo enrabiat que estic) han agrait a los seus amics les achudes quels van fe pa arrivá al carrec. ¿Cóm? Posanlos de funsionaris tecnics, en uns sueldos de allá dal.

Lo roin es que asó u han fet ells y u fan tots los carrecs grans o menuts de totes les escales de la administrasió y claro arrivém als 45.000 funsionaris a una autonomía menuda com la nostra. ¿Cuans ne ñaurán a nivel nasional? Y menos mal que a estos nols ha donat per posá embajades per lo mon.

Arriven a dal y se creuen algo. A repartí lo que no es dells, perque eisos dines son de les pensions dels chubilats, dels servisis dels malals, dels hospitals sense fe, de les carreteres sense arreglá, de les autovies sense fe, de les escoles dels menuts sense calefacsió ni minchadó…..etc. No tenen compasió de dingú. A repartí, a repartí, pero sol pals seus.

Va ñaure un momén que (¡INOSÉN!) me vach creure una promesa cuan les elecsions: Asó se va acabá. ¡Mentira!, no sol seguís igual sino pichó, perque cuan puchen los colorats no lleven los enchufats dels blaus, pa que, dintre de cuatre añs, ells no llevon als que ara vach a ficá yo.

Y aisó va creisen y creisen y dingú li pose un final. Arrivará un día que asó petará, no ña prau dinés pa tantes borchaques y lo ruin es que los que més u están pagán son los més desvalits: los vells, los chiquets y los malals.

Ñá masa politics y masa funsionaris “PA NO FE RES”, tot lo demés ña que feu per INTERNET.

Y yo me pregunto: ¿Y tota eisa chen no te consiansiá, no se donen cuenta de lo que están fen, de verdat qué fan cuan van a la ofisina?, perque no se pot dí cuan va a trevallá. Encara que yo ne conesco a uns cuans que son honrats y trevallen, pero ¿Y los demés?

Serie pa “plantá” una denunsia, pero ¡jolines! Resulte que ara tamé casi totes les coses de la chustisia ña que feles per INTERNET.

Ermitañ, ya no mos quede més remei que fumamos un sigarro, encara que yo no fumo, prendremos un café calén en algún ibuprofeno pal catarro o pa la gripe, que es igual. Y a ver si mos se me pase pronte y mos podem fica una bona chorrada de gin en aigua en foradets y alguns trosets de aigua chelada. Lo llimó y lo ,pepino no fan falta.

Ña díes que més valdríe no haber matinat, ni siquiere haberte eisecat del llit.

Bona nit. Ah, per INTERNET, claro.

FIN.


Un home a una dona. X.

Un home a una dona. X.

A camíns lo agüelo pense que ña algúns asuntos que per vergoña, per po, per lo que sigue, no se toquen; pero aisó no vol dí que no se poden parlá en Chapurriau. A nit, no podía dormí, com algunes nits en los radés tems y los agüelos del atre costat, un poc desvergoñits, me van provocá y me van dí a que no te atrevises a fe una charrada sobre lo enamoramén; y aquí estem.

Com dic sempre, espero no molestá a dingú. Y al mateis tems deseo que tots tos vescau reflejats ahí en algún momén.

Que dingú penso que per se vell lo agüelo ya no pot tindre sentimens. Pa cuan arriveu a on estic yo ara, tos adelanto, aisó no se piart may. Hay vist casoris als vuitanta añs y no tos podeu doná una idea de lo enamorats que estáen.

Lo que se fa vell es lo cos, pero lo cor seguis palpitán hasta lo radé momén y entonses tamé.

Bona lectura.

Hola dona, mos coneisem de haber nascut al mateis poble, de habernos trovat mols camins, pels carrés del poble, de haber parlat com a veins, de habernos mirat com persones que viuen en un momen donat, en un puesto igual.
Pero los tems cambien, les estasions del añ seguisen caminán, día a dia, y arribe un momén en que un añ acabe y un atre escomense. Lo mateis pase a la vida de la chen, arribe un momén en que la situasió cambie; una situasio, una manera de portás acabe y un atra escomense, es una situasió nova.
Los ulls que tans camins te habíen mirat, que tans camins me habíen mirat, que tans camins se habíen trovat; los teus en los meus, los meus en los teus; avui pareis que es lo prime camí que te miro; eres tú, seguises sen tú, pero ara eres un atra; los meus ulls te miren y se troven en los teus, que ara tamé son uns atres.
Tú me mires, yo te miro; los ulls parlen, se entenen milló que natres; se diuen que avui mos han trovat los dos, com si fore la primera volta; tan tems chuns y an este momén mos acabem de descubri. Te tenía a la meua bora y no me donaba cuenta; tú eres lo que yo anaba buscán, la que necesito; la dona-ilusió que may había trovat y aisó que portaba añs buscán.
Mos mirem, casi en vergoña, perque es lo primé camí que te miro aisina, que te vech com la atra mitat meua; que me fas falta; que vull sé una sola persona en tú, los dos chuns, dos pensamens en un, dos ilusions al mateis sial; parlán los dos y escoltán los dos; una veu; una cansó cantada per dos goles en un sonido únic; la milló música del mon, del nostre mon.
Te miro y tot lo que vech me agrade; eres tú; la meua esperansa; lo meu futuro; los dos chuns, com los dos troncs de una mateisa olivera; vivin chuns; tota la vida; tú en mí, yo en tú; los dos; tota la vida; y cuan arribo lo momén traen pollisos, rechits, fulles y olives que buscarán conseguí lo mateis que tú y yo volem fé.
Me mires y la teua mirada me diu que tú tamé penses igual que yo; que me acabes de trová, cuan fa tan tems que mos miraben y no mos reconeisiem y de momén una vida de ausansia se ha acabat y un atra de presansia acabe de escomensá, de naise en tota la ilusió del mon.
Mos mirem y mos donem cuenta que no u sabiem pero lo destino ya fae tems que mos habíe triat pa está chuns y no mon habíem enterat, hasta ara, hasta este momén. Ting po de tanta alifara. Me dol lo cor de tan que te nesesito y lo amor nais sol. Y los teus ulls me parlen en lo mateis parlá y me diuen la mateisa conversasió meua.
Te miro y la pell se me pose de gallina, vull está prop de tú, mol prop hasta que los pials se poson de punta y te roson y la corrén eléctrica paso del teu cos al meu cos y torno del meu al teu. Y se ensengue la bombilla del cariño y mos illumino tota la vida. Y mos enseño lo camí pa fel chuns, caminán abrasats, chuns, la meua má dintre de la teua, eise camí que se diu felisidat y que es milló fel acompañat.
Me mires y te sentigo chunteta a mi y yo te abraso, tancan los brasos y, sense que tú estigues dintre, en la distansia te noto, te sentigo, com si lo aire portare la teua persona, com si fores tú. Y te abraso y tú te dises. ¡Quina felisidat!. Les mariposes que voláen per lo teu estomec, ya han pasat tamé al meu.
Mos mirem y la meua ma acarisie la teua esquena, sentigo lo ruido de les chispes que isen al rose; la atra má a la teua sintura, rodechante, pa que no te envasques may, sempre en mí, sempre chuns; los dos en un sol.
Te miro en los ulls tancats, lo teu cos pegat al meu; los teus pits al meu pit; los caps chuns, lo meu sentin, notán, respirán la teu melena; la meua respirasió a la teua orelleta; la teua respirasió profunda, desasosegada a la meua; los meus labios al teu coll, rosanlo sol; respirán profundamén hasta arribá a la nuca. Lo temperatura del teu cos ha puchat; estás en los ulls tancats ensomián un son que es verdat. Cuans camins u habíem ensomiat los dos, sense sabre qui estáe a la bora; no li posáem cara; ara ya la té, eres tú, soc yo; te sentigo, te noto, te ting; eres meua, soc teu; som natres.
Me mires, sense veurem, seguises en los ulls tancats; pero, en cambi tens los llabios ubiarts; me estás cridán y yo vull contestat.
Al remat tu me mires, yo te miro, mos mirem y eisa mirada porte la pasió al nostre abras; los meus labios rosen los teus y se fa un milacre: tu estás dintre dels meus brasos; yo te ting apretadeta. Los nostres labios, sense parla, tenen la conversasió de amor mes llarga de la vida; soc teu, eres meua y ahí seguisen chuns; ¡Ojalá! No se separon may.

NOTA: Encara que u llechisques un atra volta, no se enterará dingú.

FIN.