Los Reis Magos son de verdat.

Los Reis Magos son de verdat.

Los Reis Magos son de verdat.
Un cuentet pa pares, per si un día lo hu tenen que contá als seus fills.
Asó es un treball que corre per Internet, no hu sé de quí es, pero lo sé de fá mols añs y penso que pot achudá a més de un pare a eisí de un apuro. (Yo sol lo traduisco y lo adapto a la nostra tiarra).
“Miquial sol se habíe sentat a la cadira, al arrivá a casa del campo, preparat, com tots los díes, a disfrutá escoltán lo que la seua filla, la Pili, li contáe de lo que habíe fet a la escola, cuan ella, a baiset, com si eise día tinguere po de algo, o un poc de vergoña, li diu: - ¿Pare? - Sí, filla, contam. - Vull que me digo la verdat. (digue) - Claro, filla, sempre te la dic. - Va contestá lo pare un poc asustat. - - Es que… - Va escomensá la Pili, com si no se atrevire a seguí. - - Disme, filla, disme. La chica ya se atrevís…. - Pare ¿Los reis Magos, son de verdat? Miquial se quede chelat, mut, mire a la seua dona, volén sabé de aón veníe aquella pregunta, pero tamé ella tenía la cara de no sabé res y li miráe asustá. La chiqueta va seguí, com si se donare conta de la preocupasió de sons pares…. - Es que, a la escola, les chiques grans diuen que los Reis no son de verdat, que los Reis son los pares ¿Es verdat? A Miquial, eisa atra pregunta de la seua filla, li fá chira la vista cap an ella y tragán la saliva, mentres busque una resposta, li diu: - ¿Y tú que penses, filla? - No hu sé, pare: uns ratos penso que sí, uns atres que no. Per un costat crec que sí que existisen, perque vustés no me engañaríen; pero, com les chiques grans, que saben mol, diuen aisó…? Miquial, com si lo hagueren pillat, desidís tirá per abán… - Mira, Pili, es verdat que son los pares los que fiquen los regalos, pero…La chiqueta no li dise seguí, mich plorosa, li diu: - Entonses es verdat!, me hau engañat! Lo pare, en la gola tamé mich ocupada, pillánli la cara en les mans a la seua filla, seguís: - No, mira, mai te ham engañat perque los Reis Magos son de verdat. La chiqueta desorientada li conteste: - Entonses no hu enteng, pare. Lo pare pareis que se animo, li acabe de vindre al cap una historieta que pot sé la contestasió que ell vol doná y que la seua filla espere resibí, a ver sils contente als dos. - Sentat, menuda, - li diu, al tems que li enseñe la cadira que está a la seua boreta - y escolta esta historia que te vach a contá. Ha arrivat lo tems en que ya la pots entendre. Pili se sente entre sons pares, en moltes ganes de sentí cuansevol cosa que li aclarisque la seua duda y son pare se prepare pa contá lo que li ha vingut al cap, com la verdadera historia de los Reys Magos. O un cuento com los que li sol contá a la seua filla y que li fán dormís tranquila y no tindre sons roins.
Cuan lo niño Jesús va naise, tres Reis Magos que veníen de Oriente seguín a un gran estrial, van arrivá al Portal pa resali. Li portáen regalos pa donáli a entendre que li teníen cariño y respiate. Y Jesús se va posá tan contén y tan felis, que lo més vell del Reis, al que li díen Melchor, va dí: - ¡Es una gran alifara veure tan contén al chiquet! Deuríem portá regalos a tots los chiquets y chiquetes del mon y aisí que tots se posaren conténs. - ¡Oh, sí!, - va cridá Gaspar, un atre Rei Mago - Es una bona idea, pero mol difísil de fela. No podríem portá, al mateis tems, regalos a tots los millóns de chiquets que ñá al mon. Baltasar, lo tersé Rei que estáe escoltán als dos amics seus, animat per la idea, va dí: - Es verdat, seríe fenomenal, pero Gaspar te raó y encara que som Magos, ya som mol vells y seríe casi imposible aná per tot lo mon, donán regalos a tots lo menuts. Pero seríe tan majo... Los tres Reis se posen mol tristos al pensá que, encara que es una bona idea, no se pot fé. Y lo niño Jesús que desde lo seu breset pobre, pareisíe escoltals, se va enriure y entonses al Portal se va sentí la veu de Deu nostre Siñó que los va dí als Reis Magos: - Sou mol bons y tos dono les grasies per los regalos que li hau portat al meu fill. Per aisó tos vach a achudá a fé lo vostre desich. A ver: ¿Qué tos fá falta pa podé repartí, al mateis tems, regalos a tots los chiquets del mon? - ¡Oh, Siñó! – van dí los tres Reis Magos, achiñollánse - Nesesitaríem millóns y millóns de pajes, casi un pa cada chiquet o chiqueta, que pugueren arrivá al mateis tems a cada casa en los nostres regalos. Pero no podém tindre tans pajes, no ne ñán táns. - No tos preocupeu per aisó – va dí Deu - yo tos donaré no un, sino dos pajes pa cada chiquet que ñá al mon. - Si fá eise milagre, ¡Seríe fantástic! Pero ¿Cóm hu fará? – van dí al mateis tems los tres Reis, en una cara de sorpresa y alifara. - A ver, dieume ¿no es verdat que los pajes que voldrieu tindre, deuríen de voldre mol als chiquets? - Home, cla, aisó es fundamental – van di a coro los tres Reis -. - Y ¿No es verdat que eisos pajes deuríen coneise mol be los deseos dels menuts y lo que los convé a cada u? - Sí. Sí. Aisó es lo que li demanaríem a cada paje. - Pos dieume, Reis amics meus, ¿Ñá algú que vullgue més als chiquets y quels conesque milló que los seus pares? Los tres Reis se van mirá entre ells, donánse conta de la raó que teníe Deu, entenén al mateis tems que aisó seríe la milló solusió de tot. Deu va seguí: - Pos com tos ha paregut be y pa que en lo vostre nom tots los chiquets del mon resibisquen regalos, YO ordeno que als Nadals, selebrán estos moméns, tots los pares se tornon pajes vostres y que en lo vostre nom, la nit de Reis, los porton als chiquets regalos. Que cuan los chiquets se fasquen grans, los pares los conton esta historia y desde entonses tamé ells, al arrivá este día los farán regalos a sons pares.
Cuan Miquial acabe de contá esta historia, la menuda se eiseque y los done un beset, al mateis tems que los diu: - Ara sí que hu enteng tot y estic mol contenta de sabre que me voleu mol y no me hau engañat. Corrén sen va al seu cuarto y sopesán la hucha, enriense y contenta, mirán la foto de sons pares de damún de la mesilla, pense que este añ tamé ella será paje del reis Magos de verdat."

FIN.

Los millós Reis Magos.

Los millós Reis Magos.

Los millós Reis Magos.

Me ha arribat un treball que me paréis presiós y no me hay pogut resistí a traduil al Chapurriau, adaptal a la nostra tiarra y fical aquí pa vatres.
"Un camí vach veure als Reis Magos. No eren tres, sol n’eren dos y eren los millós Magos que hay vist a la vida.

Se les apañáen pa que sempre ñaguere algo a la bora del cabás de sibá. Per poc que fore. O encara que no ñaguere res, ells se encarregáen de aplená la nostra ilusió en poqueta cosa que pa natres hu ere tot.
Al tersé nol vach veure mai, pero segú quel disáen guardán los camellos.
Mai, MAI olvidaré als dos Reis Magos que vach veure.
Estic segú que tame vatres los vau veure y sabeu QUÍ son y tamé sabeu que son mes MAGOS que Reis.
Si hau disat de creure, si esta nit no fiqueu lo cabás en la sibá, ni les copes en licor, ni lo platet en terró, arrimeutos als vostres reis, y doneulos un bes a la fron (vatres sabeu que los teniu mol prop).
Los que ya no los teníu, teníu que sabre que desde un sial presios seguisen viachán, baisán pa seguí donautos ilusións y rises.
Doneulos grasies per la heransia, perque ara mols de vatres tos hau convertit en Reis y en Magos.
Y lo milló quels podeu disá als vostres fills es eisa magia que pronte, tamé a ells, los fará Reis y Magos.
Y, a lo milló, dintre de uns añs, vatres resibireu eise BES a la fron y aisí seguirá sen per sempre, per tots los tems.
Dichosa nit pa los Reis de avui, pa los de air y los que vindrán lo día de demá, perque no ñá milló reinat que lo de la Magia, ni millós Reis Magos que tots vatres.
Moltes grasies als millós Reis Magos.”

FIN.

L´home dels nasos

L'HOME DELS NASOS (Nassos)

L'HOME DELS NASOS, agüelo Sebeta

Lo radé día del añ a un poble del Matarraña, a la escola, encara que teníen vacasions, se van reuní una maestra y un grapat de estudians, eise día teníen un trevall mol importán y damún lo teníen que fe tots chuns.

Se habíen enterat per lo fill de la fonda que la nit de avans, ya de matinada, habíe arrivat un home en tans nasos com díes teníe l’añ, ere un home raro, portáe una capa, un sombrero negre li tapáe la machó part de la cara, per lo que dingú pareisie que li habíe vist mai la cara sansera y no podíen aclarí lo dels nasos.

“Los esparvés” ere un grapat de estudians de la escola als que los agradáe descubrí mistiaris, ya ne habíen desentrañat algúns, pero este ere lo més gran que sels habíe presentat y estáen disposts y preparats pa descubril.

Damún l’home desconegut duye una maleta que pareisie que pesáe mol, a sabé que portaríe allí amagat, seríen drogues o armes o algo pichó, “Los esparvés” lo trovaríen y lo portaríen al cuartel de la Guardia Sivil, anán disfrasat de eisa manera y en la maleta tan pesada, no podíe sé res bo.

Aquell día van matiná més que mai, a les vuit estáen a la escola, allí ya los esperáe la seua madrina, la siñoreta Tere, la maestra, los acompañaríe per si a un cas; anán en ella estáen més tranquils, teníen més forsa.

Van prepará un plan, mol secret, se van dividí en grupos de dos o tres y se van repartí los carrés del poble, pa aná preguntán a la chen si habíen vist al desconegut, perque cuan van arrivá a la fonda ya se habíe escapat, habíe desaparegut, ara lo primé que teníen que fe ere troval.

Cada grupo portáe un pito, qui lo trovare teníe que chulá tres camins y los demés acudirien corrén. Lo plan estáe pensat, ben pensat, dintre de micha hora si dingú lo habíe trovat, tornaríen tots a la plasa y allí contaríen les notisies que la chen los habíe dit.

No va ñaure sort, a la micha hora, la siñoreta Tere, que se habíe quedat a la plasa de refors, per si teníe que achudá a algú, va aná veen com un grupo detrás del atre, anáen venín en cares desanimades.

Tal com anáen arriván contaben lo que los habíen dit: “A natres, dingú ha vist res”, “Un home mos ha dit que lo habíe vist aná cap al riu”, “Pos aisó no pot sé perque a natres mos han dit que anáe cap al pon de pedra”, “Pos algú mos está engañán perque a natres mos han dit que cap lo pon de fiarro”, “a natres ….”

En eise momén arribe lo grupo que li habíe tocat buscá per los carrés de dal, allí anáe lo més arguellat de “Los esparvés”, pero avui pareisie que haguere crescut, mol ufano escomense a contá: “Igual ham tingut sort, una dona mos ha dit que un home en capa, sombrero y una maleta que casi la anáe arrastrán per an tiarra, cuan ella agranáe lo carré, li ha pasat casi rosán y cuan ella li ha dit “bon día”, li ha contestat algo que no ha entés, perque ha paregut com si rosegare les palaures, y lo milló es que, com li ha paregut raro, lo ha seguit mirán y lo ha vist que anáe per a mun, com si vullguere entrá al castell”.

“Los esparvés”, que tots son mol listos, enseguida cauen en la cuenta, es normal si un poble te un castell com lo nostre, los forastés y més los desconeguts es a on anirán pa amagá los seus tesoros, a eisos edifisis, sempre ña habitasions secretes.

Al remat pareis que han tingut sort, ara tots en un sol grupo, pero detrás de la señoreta Tere, per si a un cas, sen van, depresa, cap al castell.
Arriben a la portalada, la guía los diu que si, que fa un momén que ha entrat una persona com la que ells busquen, que ella estáe parlán en un grapat de forastés y no sap cap a on sen ha anat.

Poc a poc van mirán les habitasións sense trová res, menuda po pasen, avans de arrivá a una habitasió nova, disen que sigue la siñoreta la que miro primé, no sigue que estigue allí y los dono un susto, lo arguellat, al veure que no apareis, se va fen lo valén y se adelante un poc al grupo. Arrive al cuarto de la guardia, ALLÍ está mirán per una de les finestres, pero pareis que sigue baisotet. Está despistat no se ha donat cuenta de que ell, lo mes listo de la colla, lo ha trovat. Sense fe ruido sen entorne y tot presumit arrive a on están los seus amics, se pose un dit als labios, demanán chitón, mentres que en la atra ma señale per adal.

Tots callats arriven a la habitasió, tots, inclús lo arguellat, se queden parats a la escala, mentres la señoreta Tere se va arrimán al de la capa. ¿Qué pasará?

De repén, cuan ya está mol prop, los cride: “Veniu, no tingau po, mireu”. Tots, uns detrás dels atres, se arrimen poc a poc y entonses es la señoreta la que descubrís lo mistiari: allí sol está la capa apoyada a una forca, en lo sombrero damún dels ganchos, no ña dingú davall de la capa, pero la maleta sí que está allí. Te les serralles totes robellades.

Los més forsuts la van arrastrán hast’al mich de la habitasió, tots se fiquen al voltán, no tenen la clau, pero no está tancada, intenten aubrila y se aubrís fásilmen y ¡sorpresa! Está plena de golosines y ademés damún de totes ña un papé en un mensaje, Tere, pan aisó es la maestra, lo llichis, en veu alta, pose: “p’als esparvés, sou masa listos pa mi, me hau descubiart”.

Als chiquets ya nols importe, a on está lo home dels nasos, si ha desaparegut, si ere un fantasma, si tornará al añ que ve, ara lo que interese es la manera de repartí lo tesoro del desconegut, tindrán golosines pa totes les vacasions. ¡Que von matí han pasat! ya tenen una aventura pa contala als seus amics, lo arguellat segur que se inventará que al arrivá ell, lo home dels nasos li va tindre po y sen va aná volán.

Cuan siguen agüelos, com lo “Sebeta”, segur que se enrecordarán de estes aventures, les engordirán, se inventarán un mun de brosa pa que la aventura paresque més llarga y la contarán a la paret pa que la chen sigue felis, sentinse chiquets menuts atre camí. Y per un momén viurán dels recuerdos, aquells recuerdos...

FIN.

CANSÓ D’ESPERANSA

CANSÓ D’ESPERANSA.

Voldría tindre la inspirasió, lo sentit de la música de “La Chanera Folk” pa podé cantá les lletres que me ván venín al cap, lletres ficades en ralles, ralles que fan planes, planes que se tornen treballs de ilusió y a camins en una cansó d’esperansa pa’l futuro de la nostra llengua.
Com los de la banda; estém farts de rosegá: “Som d’Aragó y parlém lo chapurriat, pero arriván a Saragosa, esta llengua s’acabat”.

CANSÓ D’ESPERANSA, agüelo Sebeta, ensayo, Roberto G. Bayod, Monsó, 2019


Un día del estiu, después de diná, vach pillá una borrasa y men vach aná daball d’una olivera. Ere l’hora de la siesta. Cuánta chen hauríe vist aquell albre, dormín daball de les seues branques, de les seues fulles, al rogle de la seua sombra. Cuáns sens de añs debíe tindre aquell tronc que ya se habíe ubiart en tres brasos.

Lo sonsonete de les chicharres, enmascaráes en la escorsa del tronc, me convidáen a ensomiá, ben tapaet tot lo cos en la borrasa; an aquella sombra fáe fresca, lo sombrero damún de la cara; que les mosques, que voltáen per allí, a la caló son mol pesáes.

Y ficat a pensá, en los ulls ubiarts, a la sombreta de dintre del sombrero, me enrecordaba de dos coses: de un forat a una roca y de una entradeta a un pilá de mármol:

- Lo forat teníe la seua historia: Al poble ñabíe una pallisa que la ván fé pegada a una muntaña, pa aprofitá la roca que ñabíe daball y la protecsió del desmonte. Los siméns de les parets se van ficá dintre de la roca y la paret de detrás, pegada a la muntaña; lo tellat, pa guardá la palla del aigua que puguere plaure, lo habíen ficat entrán un poc dins del monte.

Lo que no sen habíen donat cuenta los obrés es que al tallá la montaña, ván disá al aire lo eisidó de un aiguamoll que ere mol pobret, sol caíe de gota en gota, cuan caíe. Per sort la eisida estáe per damún del tellat y la poqueta aigua que naisíe, baisáe per les telles que fáen de canalera y caíe an tiarra, al piau de la paret de daván, com una gotellera.
Pero, com han dit que la obra se habíe fet damún de una roca, en ve de gotechá an tiarra, caíe a la part de la roca que habíe quedat fora del edifisi.

Penséu un poquet, qué ñá més moll que una gota de aigua; al mateis tems, qué ñá més dur que una roca, encara que sigue de arenisca; pos me podeu creure, cuan de sagal me resguardaba daball del ráfec del tellat, vach mirá an tiarra. Allí estáe la roca y la aigualera del tellat, encara que sol ere de gota a gota, a camíns, de tart en tart; de tan gotechá, sempre al mateis puesto, habíe fet un povet menudet, un foraet a la roca, un clotet.

La constansia de una cosa tan molla, caén y gotechán mols añs habíe conseguit foradá una cosa tan dura com ere la roca.

- Per un atre costat, está la entradeta, tamé com un forat, a un pilá de mármol: tots hau estat al Pilá de Saragosa y casi tots hau anat per detrás a besá lo pilá que es la base aón está posada la imagen de la Marededeu.

Si tos hau donat cuenta, de tans besos que se li han donat, se ha anat fen una entradeta, hasta’l pun de que, fa un tems, estáe tan fonda que la chen ya no arriváe en los labios pa podé besála y van tindre que maure lo pilá y posá un atra cara que, de tans labios besánla, ya escomense tamé a fé entradeta.

Qué ñá mes suave que un bes; pos si ne fiquém un mun, un detrás de un atre, per mols añs, farém una entradeta al pilá de mármol.

Estaba chitat davall de la olivera, después de estos pensaméns, me vach cambiá de costat, casi me cau lo sombrero, es que sentía un coí que chilláe per la bora de la orella. Vach seguí pensán:

M’agradaríe que tots estarem convensuts de que la nostra llengua es lo aragonés de fá mil añs, en los mateisos drets que los parlás de Valensia, Cataluña o Mallorca. Que natres ara li diém Chapurriau, Romanse Aragonés, Aragonés Oriental, Fragatí, Tamaritá, Maellá o cualquiere dels més noms que corren per la nostra tiarra. Que, encara que cada una té les seues paraules espesials per lo pas del tems, al remat totes elles son eisa llengua nostra y cap té que cambiá, ñá que disáles que seguisquen sén com son. Natres mos enteném cuan mos parlém.

Asó ya pasáe en tems a Cataluña, ñabíe tantes clases de catalá, com a la nostra tiarra ñán de Chapurriau o més; lo que pase que al mil nausens lo cubano Pompeu va triá lo “barseloní” com “stándar”, volén acotolá als demés. Sabém que ñán mols cataláns que se esmeren en resistí (lo tortosí, lo lleiditá, lo del delta y mols més), lo que no sabém es si hu conseguirán.

Ñá chen nostra que vol mantindre la llengua dels nostres pares y mares y pan aisó luche, se defén, resistís y no mos rendirém; podém nomená als que están més prop de natres en lo tems:
- Eisa ere la manera de pensá de Roberto G. Bayod; está clara al seu escrit de 13/11/2002. Yo no puc afechí res milló, sol firmal com si fore meu. Ahí teníu una goteta de aigua del aiguamoll o un beset de un baturro al Pilá.
- Per un atre costat están tots los treballs de Julián Naval, cualquiere que pilléu tos convensirá; encara que a ell li agrade posali lo nom de Romanse Aragonés, pero tots sabém a qué se referís: a la nostra llengua, a la que parlém tots. Un atra goteta de aigua, un atre beset.
- Com a novedat hay trovat tamé la Revista Alazet (que en Fabla vol dí: fundamén de una casa) que se dedique a defendre la llengua altoaragonesa. Al número 30, de 2018, apareis un treball de Guillermo Tomás Faci, titulat: “El tratado diplomático bilingüe de 1409; edición comparada de las versiones aragonesa y castellana.”

An este tratat se parle sobre tot del castellá y del aragonés com a tal, diferensiat perféctamen del catalá, que tamé is. O sigue que an aquell tems sí que ere lo aragonés y lo autó, despresiánmos un poc diu que ara casi ha desaparegut y a natros mos trate de: “dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón. (pág. 172)”

Ell dirá lo que vullgue pero pa natres lo tratat, al reconeise al 1409 lo Aragonés com una llengua diferanta del castellá y sobre tot del catalá, es una gota mol gran, casi un chorro, de aigua y una dochena de besets més.

De totes maneres seríe de desichá llichí lo treball sansé y lo tratat, pa entendre milló lo que aquí se vol dí.
Aprofitán este comentari, vull afechí que conesco a un dels fundadós de esta revista. Hay parlat en ell del nostre problema y me ha donat un consell: ESCRIBÍU, escribíu, sense pará, en la vostra llengua, encara que no tingáu gramática, si més aván fa falta ya se fará, pero ESCRIBÍU que aisó sempre quedará. Es lo que estém fen.

Seguím en lo que anáem:
- No vull olvidám de la forsa que, en este sentit, fá lo chove Héctor Castro en les seues charrades per eisos pobles de Deu y los seus treballs defenén la nostra manera de parlá. Al atre costat, al Matarraña, li acompañe Juan Carlos Abella, en les seues poesies. Quín goch fá llichiles. Quín poeta ham trovat. Y qué podría dí del nostre dramaturgo particular, lo gran Agustí Cabrera Aguilar. Més aigua y més besos.
- Pa acabá, que no se me paso, los espentóns que li están donán al asunto la Facao y la Asosiasió Amics del Chapurriau, en tots los seguidós que se han posat com a bochos no sol a parlá, sino a escriure en la nostra llengua. Aisó ya es una séquia de aigua y un mun de besets.

Tot eise mun de veus, diferantes, pero iguals, que criden per podé seguí parlán lo que ha parlat la chen per mols añs an esta tiarra, son un ríu d’aigua y un sac de besos.

Sé que, pa escriure, no tením una gramática escrita, tampoc los cataláns la teníen hasta que Pompeu se la va inventá y dingú se ficáe en ells. Natres tením algo milló tením un cor que mos enseñe les millós histories, eisa es la nostra gramática.

Tením un grapat de ilusionats en seguí esta corrén, an ells los ham de achudá, son Los Amics del Chapurriau, pareis que la llaó, per una camí ha pres, está verdechán a un bon terreno, a un terreno chove, ple de saó, ple de rasmia, ple de ilusió, ben abonat, en la forsa de un mun de chen que está detrás y que si no los achude a espentá, está ahí pa aguantá totes les tronades que vinguen.

Ya se ha acabat lo de voldremos fé un rechit de uns atres més forsuts; natres som una branca, igual qu’ells, en la mateisa forsa. Ells ya no son lo chermá gran; som iguals, gemelos, pero criats per mamelles diferantes, a unes tiarres diferantes, encara que estiguen prop unes de les atres.

Tots ham eisit fá mols añs de un mateis albre y uns mateisos arrails: lo llatí romansechat y lo llemosí, adaptats los dos después a cada terreno y per aisó han donat forma a frutes diferantes, per que cada branca habíe segut empeltada per unes atres llaos (árabe, castellá, etc), pero lo tronc y les arrails eren y son les mateises.

A lo milló natres no hu veurem pero arrivará un día que lo nostre parlá, estará als despachos dels politics, en tots los drets que mos perteneisen, que per antigüedat mos ham guañat.

Ya no anirem en lo cap cacho, patín los abusos, los despresios dels mateisos que mos gobiarnen, eisos que natres los ham ficat allí dal y mos hu paguen com si no forem de la seua tiarra, de la seua rasa, encara que tingam un atra veu.
Claro que mos pareisém al catalá y al valensiá y al mallorquí, si som fills dels mateisos pares lo normal es que mos pareguém en algo.

Dintre de uns añs la historia del Chapurriau parlará de un grapat de chen que se va ficá seria y lo va defendre y lo va escriure.

Tos doneu cuenta que poc a poc en uns mesos, ham conseguit que molta chen escrigue en Chapurriau, sense cap de vergoña, sense cap de gramática, sense cap de regla. Sol en lo orgull, en lo llapis del cor.

Y al remat, en los besos al Pilá, donarém a entendre tot lo que volém a la nostra llengua y, en les gotes de aigua, farém un forat aón guarda la nostra historia.

Una Comarca ha segut valenta y ha ficat una consellería pa defendre la nostra llengua. Potechán sa va fén camí. La carretera ya vindrá més tart, pero algún día arrivará.

Ting un amic valensiá, lisensiat en Geografía e Historia; es de eises persones que cada añ, pa está conténs, se han de llichí més de sen llibres. Aprofitán la abundansia de escritós de Chapurriau dels radés tems, li vach pasá un trevall de casi sincsentes fulles en la nostra llengua y después de miral de dal a bais, me va dí que alló ni es valensiá, ni es catalá; que es una atra cosa, un atra llengua. Que se note que tenen los mateisos arrails, los románics, del llatí, pero que es complétamen diferén, encara que si saps valensiá pots entendrel, com se entén lo catalá.

De tot lo que hay anat veén, puc afechí que al prinsipi se parláe lo llatí (Fur de Jaca), llugo un llatí romansechat (Crónica de San Juan de la Peña, versió aragonesa), después mesclat en algo de llemosí (Copies del Fur de Jaca), més tart les paraules teníen los arrails del llatí pero éste se anáe perdén, y poc a poc anáe entrán més la influansia del llemosí (Vidal Mayor versió aragonesa). Después eisa mescla va aná evolusionán chunínse cada camí més en lo llemosí y lo árabe.

Cuan va arrivá lo castellá, lo va aná arraconán hasta un poc més de lo que estém ara (Almudevar cuan lo Pedro Saputo encara teníe mol de la nostra llengua). Ara sol quedém uns pocs pobles a les tres provinsies y al está tan arrupit, a cada puesto ha pillat unes costúms o dejes que califiquen lo parlá de cada poble. Ahí ha influit si ha vingut un maestre de un atre poble o que parle castellá, un notari de un atra provinsia (per ejemplo catalá que pasáe mol a subín) o inclús hasta un veí de un atre puesto que ha portat la seua manera de di les coses. Totes estes influansies han criat la espesialidat de cada poble, fénlo diferén dels atres, pero al remat y, asó es lo prinsipal, tots mos enteném.

En lo tems pasat, a mols puestos, en moltes ocasións, com en una continuidat, se ha dit la llengua aragonesa y desde llugo no se referíen al castellá, ni al catalá que convivíe en la nostra manera de parlá. Pero eren y son diferantes.

No ñá que olvidá que la llengua es un ente viu que va creisén y cambián. No sol en cheneral sino tamé a cada poble o lloc, per aisó ñá un tronc que es lo mateis pa tots, pero después cada rama té algunes fulles (paraules) que son diferantes, propies de cada poble, según les influansies que hasque tingut, la mescla de la chen que ha anat a viure y les llengues del voltán, sobre tot la que es la prinsipal en la que se fan aná los papés ofisials y los negosis.

Parlán de la escritura. Encara que algo se habíe fet abáns, mol poc per siart, al 2017 va escomensá un moimén, que ha anat entrán a la chen per mich de la paret de Facebook, promosionán la escritura del nostre parlá. Eisos valéns sense gramátiques han animat a mols més y ara ya hu veém com a normal lo escriure, cada u a la seua manera en la seua llengua, aisó es bo. Perque tamé aisina tots mos enteném.

Lo roín es que si no mos esmerém, dintre de poc, a causa de la influansia del catalá a la escola y a les institusións, los chiquets dependrán a parlál y al remat se creurán, encara que estiguen equivocats, que eisa es la seua llengua. Es lo que ya’ls pase a algúns desmadrats del nostre Chapurriau, se han emborrachat de catalá y ya tot los pareis lo estándar.
---------
- Chaic, ¿No te vas a eisecá, o qué?
- Me había quedat dormit, ensomián; pero ñá que torná atre camí al día día; la escola y lo catalá, la Ley de Llengües, los noms en catalá. ¡Que dol haberme despertat! en lo bé que anáen les coses mentres ensomiaba, dormín.

Pero yo tos animo, entre les gotetes de aigua y los besets del Pilá, arrivará un día que sentirém cantá a la “Chanera Folk” una vella cansó d’esperansa: “Som de Aragó y parlém lo Chapurriat y arriván a Saragosa, al remat, la nostra llengua ha guañat.”

FIN.

Un amic, un café.

Un amic, un café.

Un amic, un café, lo Cid campeadó

Estos díes atrás hay pres un café en un gran amic meu que ademés parle en Chapurriau y aparéis mol a subín per esta paret.
Entre moltes més coses me va insistí en que seguisca escribín.

Yo li vach di que ademés de vell, soc com un pau sec, agotat, se me ha acabat lo aiguamoll que alimentáe lo meu cap; se me han acabat les idees, ya que la machoría dels asuntos ya los hay tratat y ya no se men ocurrisen uns atres. Y los agüelos del atre costat se han tornat muts. Ya nols sentisco a la bora de la orelleta.
Teníe que tindre en conta que pa un home que no es escritó, fé més de sen charrades y escriure dos llibres, ya hay cumplit.
Algúns de vatres me hau aconsellat que torná a posá a la paret algúns dels treballs vells, pos ñá molta chen nova que no va arrivá a tems de llichí les primeres charrades.
Estos díes hay mirat “Sidi” de Arturo Pérez Reverte y ham vist que están fén una película rodánla per lo nostre terreno, les dos coses se referisen al Cid.
Entonses entre unes coses y les atres se me ha ocurrit torná a posá un treball de fá dos añs en que parlaba dell.
Enrecordeuteu que está fet mol abáns del llibre de Arturo y de eisa película que ara están rodán.
Lo treball, ya perdonareu, es un poc presumit, vach intentá buscá les arrails del meu apellit: ARRUFAT. Casi la machoría me hu hay inventat.
Pa demostrá que es original, hay disat los díes en que vach posá cada charrada.
Que dingú busco coses rares, sol es pa pasá lo rato y hasta pot sé que tingue algún garramanchó (garabato).
De totes maneres sol serán siat o vuit díes.

Bona llaó.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Bona llaó.

Ting un conegut que va naise a l’Aldea, fá un mun de añs. Als dotse añs lo van enviá a estudiá a Barselona, a casa de una tía, desde entonses, fá sesanta y sis añs, viu a Barselona.

Va treballá, va estudiá, va arrivá a sé directó de una escola catalana y avuí está estudián pa sabé ESCRIURE. Hu fico en mayúscules, perque escriure ya ne sap, pero ell vol aná més llun, vol posá a un papé les vivensies que ha tingut y les que més li venen al cap, com mos pase casi a tots, son les que va tindre, de menut, cuan estáe a l’Aldea. Son uns recuerdos que mai ha olvidat y milló encara, mai olvidará.

L’agüelo “Sebeta”, va tindre una vida pareguda, pero no igual. Va eisí de l’Aldea als onse añs, pero ell va aná a estudiá a una escola de Saragosa y allí se va quedá.

Ham parlat los dos, com dos vells mirán una obra, o com si estarem sentats al banc del Portal. Ham parlat de tot, menos del problema de Cataluña, yo no volía forsá la charrada. Estáem mol a gust, enrecordánmos de la nostra niñés y de la vida que ham tingut.

Ell te familia y sé que algún fill, pese a que suns pares son nascuts a España, ells han nascut a Cataluña y son tan cataláns y tan independentistes com si les seues arrails vingueren dels romans cataláns o inclús més atrás.

Com tos hay dit, no sé quína es la seua opinió sobre este asunto, no hay vollgut preguntali, no me hay atrevit, per si a un cas.

A un y al atre la familia sempre mos va parlá en Chapurriau, hasta lo radé día en que sen van aná al atre costat. Entonses natres, menos lo ratos de escola, sol escoltáem lo Chapurriau, ere la llengua de les mares, la materna, ere la nostra.

A ell li escribíe sa mare, a mi la meua y ara mos han donat cuenta de que les dos mos escribíen en castellá, en alguna falta de ortografía, pero, sense tindre estudis, se esforsáen en parlá en natres, pero al tindre que escriure les seues paraules, se esforsáen y en eisos moméns, hu fáen en castellá, ere la segunda llengua nostra o la primera que més sindone.

Diebem que a mi ere normal perque estaba a Saragosa, pero an ell ere mes espesial perque estáe a Barselona.

Mos preguntáem perqué a dingú se li va ocurrí escriure en Chapurriau, a lo milló pensáen que eisa llengua no se podíe escriure o no se escribíe perque dingú sabíe cóm se fáe o no sels habíe discurrit.

Estém admirats, ilusionats se pot dí, de que ara, per ejemplo a esta paret, fá uns mesos, se va escomensá a escriure en Chapurriau y avui casi tot lo mon hu fá en eise parlá. Dingú mos ha obligat, cada hu lo escribím de una manera, com lo parlém a cada poble o a cada lloc, no tením gramática y per lo que se veu, ni falta que mos fá, perque al remat tots mos enteném.

Mos ham enrecordat de una persona que ya fá añs diebe: si parlém lo Chapurriau, pero no lo escribím, es com si un home que té dos ulls sol mire per un. O com tenín les dos garres bones, coiseche, sol camine en una.

Un atre diebe: los que saben escriure, tenen la virtut de podet enamorá, sense ni siquiera tocat.

Ham seguit charrán. Yo li hay esplicat que desde menut, mai hay cambiat, cuan discurrisco, cuan parlo en mi mateis, sempre me hu hay fet y hu seguisco fen en Chapurriau.

Ell ha pres confiansa y me ha confesat:

-Saps que me pase, que ara, después de tans añs, cuan escric, les idees me venen al cap en la llengua materna, la de ma mare, la que vach escoltá de menut, en Chapurriau, com a tú. Pero al meu cap se plantifique una guiarra, pos desde los dotse añs la meua llengua nova es lo Catalá y eise té gramática pa escriure que es en la que yo me defeng. Y entonses ting al cap les dos LLENGÜES (com tos hu dic, un “catalá” reconeisén que lo Chapurriau, lo nostre Chapurriau, tamé es una llengua), que poc tenen que veure la una en l’atra. Que una me du les idees y l’atra es en la que sé escriure. De ahí la guiarra dintre del meu cap. No les puc o no les sé separá. Les dos están dintre de mí.

Se note que va tindre BONA LLAÓ.

FIN.

Bona llaó.

LA ESCOLA ROINA.

LA ESCOLA ROINA.

- Yayo: ¿Qué está pensán? Lo vech mol distret.
+ Mira Luiset, los que ya som vells solém doná voltes a les coses. Volém coneise les tripes dels asuntos. Y com tením tans añs y tan tems pa pensá, pos aquí li estic donán voltes al problema catalá.
- ¡Vaya, home! Vusté tamé. ¿Qué li va pel cap?
+ Es que, menut: cuan escolto o llichisco les coses que diu chen que viu allí, chen que se veu normal, no eisos bochos que no saben lo que diuen, o si hu saben fan com sino hu sapieren perque cobren per diu.
- Ya estém en les paráboles, es que no me entero de res; a ver si se esplique un poc més.
+ Escolta sagal, ña chen bocha a la que no li fach ni cas, que si “Cristobol” Colón ere catalá, que si Santa Teresa de Jesus, que si Cervantes, que si lo reinat de Cataluña, que si sincuanta mil tonteries que no tenen ni cap ni piaus.
Pero a lo que yo me referisco es a chen normal, ne ña molta, que la sens parlá y te dones cuenta que se creuen lo que diuen, que están convensuts de lo que natres sabém que es mentira; moririen per eises mentires perque, dintre d’ells, les tenen com a verdats, perque les han mamat a la escola, als llibres y, al remat, al carré, a la vida mateisa, no han sentit atra cosa. Pot sé perque no han vollgut sabé res més, o perque sol han llichit coses, llibres que’ls interesáen.
- Encara que soc menut, yo tamé me hay donat cuenta de aisó, de cóm hu defenen, en quina rasmia hu fan, están convensuts.
+ Entonses yo penso que, per lo menos abans, cuan eres chiquet sol abeurabes a casa en los agüelos, a la escola en los maestres y, si algún camí, te arriváe algún llibre. Eisa aigua, eises notisies entráen dintre de tú, fén saó, pa quedás pa sempre, eren los siméns de la teua educasió, de la teua vida y los teníes, los tens com la verdat més verdadera. Eisos pilás sosteníen y sostenen la teua casa y lo que estigue en contra, es mentira, tú no te hu creurás, perque desfaríen la teua casa y se asolaríe.
Es lo que crec que’ls pase a eisa chen.
La escola catalana, al traspasals la educasió, los van entrá les ganes de presumí, tot pan ells. Poc coneisimén, van voldre sé los més grans, y pa conseguiu se van inventá mentires y mentires, a un terreno mol sensible aprofitán pa sembrá als bancals chovens que son los que mes pronte “prenen” y su enveuen tot com a esponches. Aisó ya no ña qui hu cambio, perque ells creuen que es la verdat, aisí los hu han enseñat, y hu será pa sempre.
- Casi hu enteng, pero me hu pot aclarí un poc més.
+ Si home, aisó es lo que te vull di: als nostres tems, cuan yo era com tú ara, qui mos enseñáe les coses eren les persones grans, los maestres a la escola y algún llibre que per sort caíe a les teues mans. Ara a esises coses li acompañen los michos de comunicasió, sobre tot la tele y ahí ña un atre cas més, perque la tv3 no es imparsial, agrane cap al mateis puesto que la escola y los llibres.

 tv3 , Cataluña, arma aborregamiento masivo, Espanya et roba, boba

No sé si tu esplico be, sense donamem (donámen) cuenta me hay clavat a esta fanguera, pero me agrade estudiá les coses. No sol consistís en di que están bochos perque no pensen igual que natres. Pot sé que si natres haguerem estat al seu puesto, parlarem igual que ells.

Asó va escomensá a la escola. Los que manáen, los polítics van obligá als maestres a enseñá de esta manera, al que no volíe lo fotíen al carré. Com teníen los dinés abundáns van fé los llibres de estudi al seu servisi, van pagá pa que chen culta se disare convensí per dinés a fé les coses de esta manera.

Van suvensioná a les editorials y als escritós pa que tot lo mon agranare cap an ells y los va eisí be.

Tens que tindre en cuenta que qui escriu un llibre es una persona com les demés, hasta yo hay escrit llibres. Eisa persona se pot equivoca, volén o no y si li paguen, te pots imaginá. De eisa manera se conseguisen interesos oscurs, negres diría yo y tráuen de aón no ña.

+ Pero esta chen ¿per qué van fe asó?

- La verdat yo no la sé, y segú que mai la sabrém, pero penso que va sé per orgull, per voldre sé més que los demés, per sé oli, sempre damún del atres.

Y claro asó mesclat en dinés, en política y en los prinsipis equivocats que los han malenseñat, pot acavá en la situasió actual. Perque cuan sens parlá a estes persones que sense donás cuenta han segut adoctrinades, veus als seus ulls que están convensuts de que lo que diuen es verdat, que som natres los que estém equivocats y per aisó sen volen aná. No se creuen com natres, son més que natres, un poble señalat pa sé lo milló del mon, lo milló pa tot.

Veen lo camí que han dut, casi los enteng, encara que no estiga de acord an ells, pero los han preparat pan aisó, natres som los judíos de los cataláns, aisí los hu han enseñat.

Creuen que tenen raó perque aisó es lo que los han enseñat los maestres a la escola y los llibres mal escrits, en una palaura han tingut una educasió falsa, una escola roina.
+ Yayo: ¿aisó me pot pasá a mi?
- La escola aragonesa escomense a enseñá lo catalá y les idees catalanes y los estudians de ara lo día de demá serán maestres. Nols enseñen a pensá. Sol a dependre y ara son com a catalans, ya tením los enemics dintre de natres, en la chen nostra.
+ Entonses yo ¿tamé defendre lo catalá, en contra de la meua llengua, lo Chapurriau?
- Com te hay esplicat aisó es lo que los ha pasat y los pase a mols “cataláns” y a lo milló los pasará als nostres chiquets, no sé si a tú te pasará, pero perill yal tindrás.
+ Pos yo NO VULL.

FIN.