Consiliasió familiá y 2

Consiliasió familiá y 2, Luis Arrufat, agüelo sebeta

Consiliasió familiá y 2

La verdat es que, com cada un de vatres, hay tengut la milló familia del mon; yo sol, no aguera pogut fe les coses que hay fet y de la manera que les hay fet.
Cuan teniem un mort, matat; ahí se habíe acabat lo horari; lo jefe nostre ere la investigasió; no ñabie hores, ni nits, ni minchaes; eises coses se faen cuan se podien o cuan no ñabie més remei, perque lo cansamén ere tan gran que ya no ñabíe cos que lo aguantare. En eisos casos faem turnos, pa aná a descansá unes hores y a seguí.
Si tot anae be, yo a les dotse men anaba a buscá a la chiqueta a la escola; estae a sinc minuts del trevall; la disaba a casa; a tres minuts de la escola; y tornaba al trevall; a vuit minuts de la casa;  hasta la hora de eisí. May ningú me va dí res, prau hores faya de nit; y tampoc, may me va dí dingú que les descansara algún día. La verdat es que si algún camí tenies que arrivá tart perque algún dels menuts estae malal, tu cridaes, u dies y ya estae lo permis donat. Ere un “do ut des”, que vol dí “yo te dono cuan me nesesites, pa que tú me u donos, me u tornos, cuan u nesesita yo”.
Com hay dit més a dal; teniem la sort de que los sogres, vivien a la mateisa casa que natres, uns pisos més a bais. Algúns camins; pocs, pero algúns; cuan se arrimaen les dotse y me ere imposible aná a buscá la chiqueta, cridaba a ma sogra; una dona maravillosa, sempre disposta a tot per achudamos; y ella, encara que fore posanse un abrigo damún de la bata de casa, baisae y replegae a la menudeta.
Es verdat que lo está los sogres a bais, mos donae molta tranquilidat; a part de que la meua dona, tenie la tarde lliure; vull dí que no trevallae fora de casa; que prau li quedae dintre de ella, per totes les coses que vatres sabeu que demane una casa en dos chiquets.
Per tot aisó que hay esplicat hasta ara, puc repetí que vach tindre la sort de tindre la familia que tenía; los chics, a lo milló presisamén per les preses de la vida, per lo “torroll” que ere la nostra vida; se van adaptá de maravilla; clá que los achudaba, clá que los controlaba; pero ells se van ana crian de acord a les obligasions que tenien los seus pares; entonses, cuan yo tenía tems, o cuan arrivaba per de nit, encara que ya estaren dormits, los miraba los debers, los estudis y al matí siguien, mentres se vestien, se rentaen y desdichunaem, anaem repasan les coses; si alguna ere mol enrevesada la repasaem al fin de semana.
Fach memoria y no me enrecordo que may los fallarem, per lo menos que mos donarem cuenta de que los fallaem; cuan se presentae lo problema, li buscaem una solusió y aisí va aná pasán la vida y los añs.
Per qué ting que tindre unes hores determinades pa está en los chics, si a lo milló a eises hores no los fach falta y me nesesiten a uns atres momens?. Per aisó, ara mirán cap a tras, la verdat, no trovo en falta no haber tingut tems pa la “consiliasió familiá”. No lo vach nesesita en tot lo apurat que anaba a dies. Que me alegro que ara tingau mes hores pa está en la vostra familia. Pero aquells tems eren diferens y mols camins, si una cosa no la coneises, no la pots voldre, no la trobes en falta.
Cuan los chics van aná creisen, a mi me va doná per estudiá “dret” y en mols sacrifisis, en mols añs, vach conseguí fé la carrera de abogat, entonses, estudiaba per denit, hasta que no podia més y me entrae la son. Vach fé eisa carrera, pero dos motivos, primé: perque u creia nesesari pa lo meu trevall; intentá sabé casi lo mateis que lo abogat que venie a defendre als detenguts; y segundo: per si un día algún dels meus fills volie fé la mateisa carrera, podeli achuda. Aisí va pasá; lo meu fill va voldre estudiá “dret”; algún camí, dinán, parlaem de alguna llisó, pero sol u comentaem; com podiem parlá de fútbol o de política. Los dos, a lo milló per la manera en que habien crescut, van sé prau pa ells mateisos; casi may van demaná consells, que a lo pichó yo no los u aguera sabut doná. Los pares no u sabem tot, encara que algúns fills u penson aisina.
Tampoc les persones machós u sabem tot; tenim molta esperiansia, per lo mol tems que han pasat a este mon; pero res més; sol som uns chovens, a uns cosos vells, en moltes esperiansies detrás; pero mos podem equivocá, en realidat mos equivoquem mols camins, com les demés persones, chovens o velles, de este mon.

Preparat pa viachá:
Desde lo primé momen que vach agarrá lo trevall de polisía, sabía que, a cualquier momén; cualquier día, o nit; me podien cridá pa trevallá o pa tindre que viachá. 
Entonses, desde menut, desde que estaba al seminari, tenie fet un papé en una llista de tot lo que me tenía que endú al marchá de viache; ña que tindre en cuenta de que yo anaba y venia al seminari, tres camins cada añ y algúns añs hasta cuatre; pa nadal, pa semana santa, pa escomensá lo curs, y pa los campamens. Eisa mateisa llista, la vach aná adaptán a cada momén de la meua vida. 
Cuan vach arrivá a Teruel me va aná mol bé; pa cuan me enviaben a reforsá a uns atres puestos que fae falta chen. 
A Saragosa, tamé eisiem a reforsá a uns atres puestos, sobre tot a les fronteres y al Nort, a les Vascongaes. Pero sobre tot cuan més eisiem eren uns viaches de poc tems, pocs dies, cuan ere nesesari per una investigasió. Lo famos papé en la llista de coses pa eisí, ara ere més menut: una bosa de deport, en una muda, dos camises, la bosa de aseo y la tarjeta de crédit. Com eren mol normals eisos viaches; eises eisides, encara que pugueres torná lo mateis día que ten anaes; la bosa sempre anae en tú. Se tardae sinc minuts en preparala. Pillala y torná corrén a la ofisina, pa eisí disparats.
Tot asó ere tan normal en lo nostre trevall que no u trovaem raro, com tos pot pareise a vatres. Cada trevall te les seues característiques, les seues ventaches y los seus inconveniens. Y yo habíe agarrat éste.
Espero haber aclarit les vostres dudes y les  preguntes que me vau fé sobre este tema. Sino, ya sabeu que lo agüelo “Sebeta” sempre está preparat pa contestautos; com sempre, mentres trevallae, va está dispost a eisí de casa, encara que fore, de nit; o de viache, fore la hora que fore y tinguere que aná aon tinguere que aná. Tot lo nesesarí pa serví al siudadá que li pagae. Y aisí son la machoria dels polisies de este país.

FIN.