Mostrando las entradas para la consulta pichó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pichó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Pensamens de un ignorán y 3

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Pensamens de un ignorán y 3.

Y anem a acabá, aquí teniu lo tersé capitul. Ara entendreu tota la charrada. ¡Es que este agüelo tot u embolique!.

+ Parlán del abadecho, ¿li poc contá una cosa?.
- Conta, conta, perillán, que ya te vech la cara de pillo. ¿Qué pasáe?
+ Cuan ñabíe abadecho en trosos, en cualquiera de los guisos que fáen a casa, yo tenía la sort de que si ñabie una espineta, eisa que me eisie a mí, sempre me teníe que tocá a mí. Entonses se me fáe un nugo a la gola y me donáe po y ya no podía minchá ni una cullerada més del guiso de abadecho, encara que me prometíen, que me aseguráen que ya no ñabie més espines. Mira ¡qué mala sort!, una que ñabíe, y me habíe tingut que eisí a mí. Que no me u crec, yo non vull més, preferisco no minchá res més.

Entonses ñabíe dos solusions, la espardeña o la correcha de algún dels homens o lo remei de la agüela. Dels dos ne vach probá. Uns camins lo cul colorat, los ulls plens de llágrimes dels plos, pero no podía tragal ya, me donáe vomits y no podía, encara que me mataren. Entonses, a voltes, veníe lo remei de la agüela; pilláe un plat, baisáe al cuartet y pucháe en un troset, de lo que fuere, de la tenalleta, inclus mel donáe en un poc de tomata de botella, de la embotellada en polvos, pa tot lo añ, que me encantáe.


En un momén habíem pasat del infiarn al sial y San Pedro ere la agüela. Lo de casa ere lo milló que ñabie. Y u fáen tan bo.

No puc parlá de les dones de avui, les de eise terreno, perque lo trevall y la vida me han portat llun; pero me imagino que seguín la tradisió, seguín les resiaptes de les mares, de les agüeles, seguín la historia, perque aisó tamé es historia, seguirán fen maravilles a la cuina, milagres com fáen aquelles dones dels meus tems. Tením que está orgullosos los homens y sobre tot les dones de eisa heransia que ña que escriurela pa que no se piardegue. Es una idea més, una ilusió més de este agüelo, del agüelo “Sebeta”.

Es que no pot pará, no dise tartí a dingú, sempre donanli al cap, sempre buscán idees nobes, pensamens naus que, encara que siguen vells, mol vells, los ham de fe naus. No mos coneisen, la chen no sap quí som, som la chen que te un parlá “raro”, lo CHAPURRIAU, la nostra llengua, la bendita llengua nostra.

Y vatres tos preguntareu: ¿a qué ve tota está charrada? A este agüelo se lin va lo cap; cada día lo piart un poc més. Mira que mesclá los pensaméns del agüelo, les coses de casa, lo chapurriau, ¿qué buscará?.
Pos mira tos hau disat una cosa: la ignoransia, perque la charrada se titule “pensamens de un ignorán” y eise es lo agüelo “Sebeta”; al remat, veureu que es un ignorán que de cuan en cuan te “pensamens”, idees que li venen al cap y com es un cul inquieto, les te que dí, les te que contá vinguen o no al cas. Y com no te a quí; pos to les solte a vatres que los pobrets no tos quede més remei que aguantal. ¡Quina pasiansia!.
Pos hala ya ve lo pensamén de este ignorán:

A lo pichó alguna de la chen de la nostra tiarra, que está en la idea del catalá, igual no se ha donat cuenta de que lo que parle ara es diferén de lo que parláe avans, cuan pensáe y diebe les coses, en la nostra llengua, en la forma de parla nostre, lo de esta tiarra, lo de casa. Que ha tingut que cambiá palabres y expresions; que ara ya no es igual que avans, perque son dos coses diferentes. Son dos llengües diferentes. U veus prau clá ara. Veus que a camins es milló un troset de la tenalleta, que un plat de abadecho, que a lo pichó te la única espina del topí.

O sigue que li han cambiat la llengua, que pa que li entenguen, sobre tot allí, te que cambiá ell; aquí no, aquí no fem cambiá a dingú; la chen, tota la chen, sigue del poble que sigue; seguis parlán y escribín igual que u fáe, que u fa al seu poble, a la seua casa: perque está al seu terreno y aisí se te que sentí, com si estare al carré del seu poble; y no te que cambiá res; no se te que pensá qué palabra te que soltá ara; pue si chiquet, la mateisa que estas pensán, la que soltaries a un amic del teu poble, perque estas a la teua tiarra, seguises están aquí y seguises sen de aquí.

Yo no soc un polític, ni un filólogo que te vullguen convensí, sol soc un més de eise grapat de chen de esta tiarra que te espere, a lo pichó un ignorán que may ha vist que tu, per pensá de un atra manera, sigues un enemic y per aisó hay cregut que te tenía que dí estes coses, per si a un cas no les habíes pensat tú o per si te donáe vergoña torná a casa.

Si tú eres un de eisos, torna a casa, te esperám, en los brasos ubiarts, com al fill del evangelio li esperáe son pare. Natres no som lo teu pare, pero som los teus amics, los teus chermans, no tenim un cordé pa matal pa selebrau; pero tenim cafes y lo primé lo pagarem natres pa selebrau, en una gran alifara, y serás un dels nostres; que no has disat de seu may y tenim lo remei que mos tornará a chuní y tu vorás que te trovarás milló, perque tornarás a está a casa, eise remei es la llengua, la nostra y la TEUA, lo chapurriau. Venga vine, nem a parlal un poc més. Nem a torná a parlá lo CHAPURRIAU.

FIN.

La chiqueta María teníe un corderet

Una historia posible 2, La Aldea del Chapurriau

Una historia posible 2, La Aldea del Chapurriau

Ara; Pedro y Gema eren dos persones físiques, que teníen o podíen tindre un tems de vida, posem sen añs; los seus posibles se teníen que fe dintre de eise tems; ni avans ni después, perque no existíen avans, ni existiríen después.

Claro, que si en ve de posá com ejemplo una persona física que te un tems de vida curt, en comparasió a la nit dels tems; posem una persona jurídica; un ente; lo seu tems de vida se pot allargá, según lo ente que prengám; per ejemplo anem a prende lo Chapurriau.

Podem escomensá a imaginamos coses: En los primes tems los pobladós de la Península Ibérica, dels que tenim notíssies un poc clares, eren los íberos y los celtes; después van vindre los románs, que mos van portá lo seu parlá: lo llatí. La realidat es que no a tots los puestos se parlae igual, encara que tots se entenien; a uns puestos ñabíe influénsia del íbero, a uns atres del celta, a uns tersés dels dos y a uns atres de cap dels dos.

Van vindre los godos, los visigodos, que van admití lo llatí com la llengua dominanta, pero en les influánsies que ham dit.

Después van vindre los árabes; a ells lo que los importáe es que los conquistats los pagaren les contribussións y no donaren guiarra, lo de parlá no los importáe tan. Encara en tot al llatí parlat, se li van uní tamé palaures del árabe, que va influí, al sé la forma de parlá dels conquistadós, dels que manaen an aquell terreno.


Poc a poc, escomensán en Asturies, los españols van aná espentán als árabes per a vall, hasta fels marchá, ya en tems de los Reys Católics.


Duran tot eisse tems que aquí sol han segut vin o trenta ralles, pero que en la realidat habíen segut diau sigles, lo parlá va evolusioná y de forma diferenta a cada terreno.

A tot lo que ham dit, ña que chuní la influánsia dels trovadós; eren persones, més instruídes que la chen normal, que anaen contán aventures, mols camins en verso, per los termes y entonses algunes palaures de les que utilisáen, a camins moltes, se mescláen en la forma de parlá vulgar, fen una mescla mes ampla y un poc mes diferenta.

En totes estes coses, natres, lo Chapurriau, mos podem imaginá, sobre lo sigle dotse, que a tot lo terme del reinat de Aragó se parlae lo antepassat, algo paregut al actual, chapurriau. Lo terme ocupáe lo actual Aragó, part de Castelló y part de Lérida. A tot eisse terreno se parlae chapurriau an aquells tems. Y lo reinat de Aragó lo va portá a tots los puestos que va aná conquistán. Después la influánsia del castellá li va aná guañán terreno, quedán reduít al tros que lo seguím parlán y als pobles de Castelló y Lérida, que per les seues característiques lo parlen de un atra manera.

Per un momén, mos han imaginat o milló dit, mos ham inventat un “possible”, un prinsipi del chapurriau, un creissimén y una piardua de forsa dintre de Aragó, hasta arrivá avui en día, en que sol quedem un grapat de veíns, a un tros de terreno, cada camí més estret.

En estos sigles passats ham tengut un enemic: lo castellá; ara eise se ha dessentés de natres, ya no mos done importánsia, pichó encara, li molestém, ha negossiat pa piárdemos de vista y mos ha regalat a un atre enemic, casi més perillós: lo catalá. Y aquí estem natres, al mich dels dos; resistín com podem, perque ells, los dos, tenen molta forsa y mols dinés. Lo pichó es que lo trevall sort dells, va fen nafra entre natres y ya son mols los que se han entregat, los que se han rendit; sol quedem un grapat de valens que aguantém com podém, empleán los sentimens pa seguí luchán y aguantán.

Asó que hay escrit, no va en contra de la chen, la chen del carré, la chen de la Aldea del Catalá; al revés en ells mos portem be, en la machoria clá; pase com a natres, tamé ne estem de bons y de no tan bons; lo problema lo tenim en lo gobiarn de aquella Aldea y en lo nostre de Aragó; als de allá los interese femos dells, acotolá lo chapurriau y femos parlá algo que no es la nostra forma de parlá; als nostres que no los fiquem en cap compromís; cuan menos trevall, milló y si les obligassións que debíen tindre en natres, los u fan uns atres, pos milló.

Pero en la chen del carré no tením res; ña molta chen de allí que o es nostra o ha eissit de aquí, sino los seus pares, los agüelos; y damún mols parlen casi com natres, per lo menos algunes palaures; me ve al cap chen de Tortosa y los voltáns; algúns pobles de Lérida, en fin un mun. Y me imagino que ells mos entenen, mos tindríen que entendre; tampoc a ells los agradaríe piarde la forma de parlá que se ha empleat desde fa mols añs a la seua tiarra; que es la milló heránsia que los van dissá los seus antepassats.

Mos han donat tans carchots per un costat y per lo atre, a les dos galtes, que mos han endurit y estem preparats pa aguantá lo que vingue y aquí estem. Lo cor está fort y ne som mols pa fe paret.

Tranquils! Ya sé que es un poc embolicat; pero seguíume y tos asseguro que, al remat, arrivarém aon lo agüelo “Sebeta” tos vol portá, sol acabem de escomensá y la aventura, este camí, es un poc més llarga.

Passiánsia, per favó.

Uns atres; y no miro a ningú, encara que los meus ulls sen van cap a la dreta; se agueren aprofitat de esta historia y lo seu “posible” aguere anat més llun. Per ejemplo, qué tos paréis si haguerem dit que, mentres lo antepassat del nostre parlá va dominá al reinat de Aragó, al estendres éste per los termes de les aldees del Valensiá, del Balear y del Catalá, va portá, ademés de les seues leys y dels seus soldats, la seua forma de parlá; que, passán los tems ha anat evolusionán a cada Aldea de una manera diferenta, pero pareguda hasta lo pun de que tots mos seguim entenen. Serie un atre “possible”.

Pero natres, com veureu més avan, no som tan presumits, tan avarissiosos, tan pretensiosos; buscarem un “posible” que a lo milló va podé pasá. Encara que no quedem per damún, com lo oli; com los agrae quedá a uns atres.

Les olives 3, Los torts 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-3-los-torts-2.html

Les olives 3, Los torts 2

Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni massa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubríe la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “massola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les olives. 3. Los torts 2.
Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni masa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubrie la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “masola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les olives. 3. Los torts 2.
Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni masa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubrie la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “masola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.

Seguirá...........
Nota: Les fotos les hay baisat de Internet.

24 de mars de 2018

24 de mars de 2018. (Ya han passat 7 añs avui que repasso, no la edito, la entrada de Luis Arrufat)

Algúns dels que van arrivá tart, uns atres que no van podé vindre, me van demaná que posara aquí la charrada.

Com es mol llarga la posaré en cuatre díes, cuatre parts. Ya sé que no es lo mateis, pero ere massa llarga pa posala en un día.

Tols (tos) vull advertí que no es lo mateis llichila aquí que sentila allí, en lo ambién de la chen, del murmull, dels presentes, encara que va ñaure tot lo rato un silensio espés, sol se sentíe la meua veu, trencada per la emosió, per sol la meua.

Pot sé que algún troset ya tos sono de algún atra charrada pero ñabie que esplicau tot, desde lo prinsipi, tota la chen que ñabíe y la que faltáe eren mol importanta.


Aquí no sentireu los aplausos, a les meues orelles encara resonen, la chen de aquella tiarra es mol agraida.

Disculpeu.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: 24 de mars de 2018. 1/4

Buenas tardes: En primer lugar quiero agradecer la presencia de todos los que nos acompañan; su asistencia a este acto es muy importante para nosotros; es una esperanza para que más gente conozca nuestra preocupación; la preocupación de nuestra forma de hablar, la preocupación del Chapurriau.

Sé que algunos de los presentes no hablan chapurriau; les pido disculpas porque a continuación me voy a expresar en esa forma de hablar; hoy no podría ser de otra manera. Un grupo de valientes ha creado, “Amics del Chapurriau”, una asociación cultural para defenderlo donde haga falta. Entonces hoy el protagonista principal es el Chapurriau; es su día. Podrán comprobar que es fácil de entender. Me imagino que la mayoría de los que no lo entienden, hoy tienen a su lado algún amigo o familiar que lo habla, él les podrá aclarar cualquier duda que se les presente. Sino, al terminar, me pongo a su disposición para explicarles cualquier cosa que les pueda interesar y que no hayan entendido.

Todo lo que aquí se va a decir, son reflexiones, pensamientos de un abuelo que, en representación de ese grupo de valientes, les va a contar sus experiencias; no vamos a entrar a discutir con nadie. Lo que voy a decir sólo son opiniones mías. Ideas del abuelo “Sebeta” y como tal las tienen que escuchar. Esto no es una charla magistral, no es un discurso de un gran orador, no quiero dar lecciones a nadie, sólo son cavilaciones de una persona que, llevando el chapurriau en el corazón, ha vivido muchos años; una vida ya casi completa. Y ya saben, muchas veces el diablo sabe más por viejo que por diablo.

Bona tarde:

Avans de escomensá, vull agraí a tots los que esteu aquí el que haigau vingut. Sol está aquí; en natres; acompañanmos, ya vol dí que algo sentiu per la nostra manera de parlá. Que encara que sigue mol a dins, mol al fondo tos preocupe lo que li pugue pasá o, cuan lo menos, tos voleu enterá per qué un grapat de valens, de bochos según uns atres, se atrevisen a chunís y a ficá ilusió, tems que li furten a la seua familia, dedicasió, dinés a camins y, sobre tot, mol cor, aisó tot. Algo tindrá este asunto pa que chen de totes les edats, homens y dones, de mols pobles; de moltes clases de trevalls, cada u en la seua opinió política; estiguen chuns, fasquen paret pa defendre esta causa.


Vull aclarí que natres an este terreno li diem chapurriau; uns atres li diuen “romanse aragonés”, fragatí, literá, maellá etc. etc., pero tots mos referim a la mateisa llengua, a la nostra llengua, a la nostra manera de parlá.

Ara que podem; ara que encara mos disen; u volem di mol clá; mol alt: NO VOLEM LO CATALÁ, perque no parlem lo catalá. Ah!!! vull aclarí una cosa; no tenim res en contra dels catalans; en contra de les persones que viuen a Cataluña, que trevallen a Cataluña; que, en estos tems, patisen a Cataluña; que parlen lo catalá. Moltes de elles han eisit o venen de esta tiarra nostra; son amics nostres; familiás nostres; se que ells mos comprenen. Sol defenem lo nostre, la nostra heransia, la forsa de esta tiarra; l’ánima de esta tiarra, y som una mica caborsuts perque, per damún de tot, som aragonesos, volem seguí sen aragonesos y sol volem se aragonesos.

Ña alguns, inclus de la nostra tiarra, que mantenen que lo que parlém es lo catalá; es una opinió, com la nostra; natres la respetem; y eise mateis respiate es lo que demanem pa la nostra opinió. No volem discutí. Voldriem sé com eisos dos afisionats al fútbol, un seguidó del Barselona, l’atre del Madrit, que, mentres parlen de fútbol, se prenen una servesa chuns, parlán, pero may discutín. No volem discutí en dingú, allá cada un en la seua opinió.

A lo pichó alguna de esta chen, que está en la idea del catalá, igual no se ha donat cuenta de que lo que li fan parlá ara es diferén de lo que parláe avans, cuan pensáe y diebe les coses, en la nostra llengua, en la manera de parla nostra, la de esta tiarra, la de casa. Que ha tingut que cambiá palabres y expresions; que ara ya no es igual que avans, perque son dos coses diferentes. Son dos llengües diferentes.

O sigue que li han cambiat la llengua, que pa que li entenguen, sobre tot allí, te que cambiá ell; aquí no, aquí no fem cambiá a dingú; la chen, tota la chen, sigue del poble que sigue; seguis parlán y escribín igual que u fáe, que u fa al seu poble, a la seua casa: perque está al seu terreno y aisí se te que sentí, com si estare al carré del seu poble; y no te que cambiá res; no se te que pensá qué palabra te que soltá ara; pues si chiquet, la mateisa que estas pensán, la que soltaries a un amic del teu poble, perque estas a la teua tiarra, seguises están aquí y seguises sen de aquí.

Yo no soc un polític, ni un filólogo que te vullgue convensí, sol soc un més de eise grapat de chen de esta tiarra que te espere, a lo pichó sol soc un ignorán que may ha vist que tu, per pensá de un atra manera, sigues un enemic nostre y per aisó hay cregut que te tenía que dí estes coses, per si a un cas no les habíes pensat tú, o per si te donáe vergoña torná a casa.

Si tú eres un de eisos, pots torna a casa, te esperém, en los brasos ubiarts, com al fill del evangelio li esperáe son pare. Natres no som lo teu pare, pero som los teus amics, los teus chermans, no tenim un cordé pa matal pa selebrau; pero tenim cafes y lo primé lo pagarem natres pa selebrau, en una gran alifara, y serás un dels nostres; que no has disat de seu may y tenim lo remei que mos tornará a chuní y tu vorás que te trovarás milló, perque tornarás a está a casa; eise remei es la llengua, la nostra y la TEUA, que es la mateisa, lo chapurriau. Venga vine, anem a parlal un poc més. Nem a torná a parlá lo CHAPURRIAU.

Lo que natres defenem, lo que natres volem es que mos dison seguí parlán lo Chapurriau, que no mos imposon lo catalá, perque al sé més gran, al tindre més dinés, al está inclus apoyat per lo Gobiarn de Aragó, al está subvensionat per la Cheneralidat de Cataluña, al enseñal a les escoles als chiquets, al fel ofisial als papés, al obliga a parlal als asuntos ofisials, acabará acotolán al nostre Chapurriau.


Ham de disá mol clá que la llengua es cultura; lo Chapurriau es cultura; es una manera de veure la vida; pa natres, encara es més importán, es una manera de VIURE la vida, la nostra vida.

Al mes de mach de este añ pasat, este agüelo se va enterá de les preocupasions de este grapat de valens; entonses se va chuní an ells. Teniem un gran problema, lo Chapurriau casi no se habíe escrit; teniem chen escritora, pero salvo algúns arriesgats, tots los demés habíen escrit en catalá o en castellá. Com sempre, los peisos grans se mincháen al menut.

24 de mars de 2018. 2/4.

Entonses vam escomensá a escriure, com Deu, nostre siñó, mos va doná a entendre; cada un igual com u parláe al seu poble y MILACRE, si parlán mos enteníem tots; tamé escribín, mos seguiem entenén, mos seguim entenén. La proba es que en la nostra escritura, sense cap de gramática, mos vam presentá a un concurs en un trevall escrit en Chapurriau y vam guañá lo primé premio. U vach fe com vach podé, en lo Chapurriau de fa mols añs de Vallchunquera; no u haguera sabut fe de un atra manera. Y está demostrat, cuan se posen los sentimens damún de la taula; cuan se intente defendre la verdat; cuan se pose lo cor en un trevall; cuan la emosió is per la boca o per les puntes dels dits com en este cas; si estem tots chunits, la verdat triunfe; is a daván.

Los resultats del trevall de tota esta chen escomensen a eisí a la llum, tenim una paret a Facebook; bueno pos allí la machoría ya escriu en chapurriau, cada u com lo parlen al seu terreno, al seu poble, a la seua casa, perque ña que aclarí que la nostra forma de parlá es diferenta a cada puesto, casi a cada carré, casi a cada porta; pero te una virtut, cuan mos trovem, cuan mos parlem y ara tamé cuan u escribim, mos entenem tots. Eisa es la particularidat de la nostra llengua que, al mateis tems es moltes llengues y es una sola.

Tením un poeta, mol bo per siart, después tos u demostrará. Tenim cronistes de la actualidat, que tots los matins mos donen lo bon día desde a on viu cada u; chen que mos informe del tems que fa a cada puesto; persones que mos fan enrecordá de palabres que casi se han perdut; un ermitaño que te dos o tres personalidats, ni ell se aclaris, pero natres lo comprenem. Tenim un escritó, lo Sabinet, gran escritó, ya ha escrit dos llibres; eise, desde Fórnols, mos conte contalles de tota la zona, ha buscat papés y li han contat histories y aisó mos u escriu a natres. Tenim algunes dones, sí, tamé dones, que mos conten cosetes, los ha costat pero ara ya mos entretenen de cuan en cuan en los seus escrits, sempre en Chapurriau, en lo seu Chapurriau, en lo nostre Chapurriau. Tenim delegats a unes atres regions: Cataluña, Castellón, Valensia, Isles Balears, Canaries, …. Están repartits per micha España, inclus ne tením un, mol travieso, a Alemania; tots ells mos escriuen en Chapurriau.

Tenim chen preparada, que investigue sobre la nostra manera de parlá, busque y rebusque. Ña chen que estudie y defén quel nostre parlá es espesial, que no es catalá, que es més vell que lo catalá.

Mes chen mos ha seguit, mes chen mos seguirá, escriviu tots, tots teniu coses que contá y sino, feu com lo agüelo Sebeta, tos u inventeu. Pero escriviu, conteulos als vostres fills, als vostre nets com ere lo vostre poble cuan ereu menuts, es lo que fa lo agüelo “Sebeta” y tos diré una cosa: “may es tart pa escomensá, encara u podeu fe, seguiume”.

Cuan un maestre veu que los seus estudians triunfen e isen per amun triunfán als seus trevalls, te que sentis orgullós y sabé que cuan arribo lo momén la seua llaó no se perderá, seguirá creisen y fen de llaó pan un atra chen y aisí la historia seguirá y lo chapurriau ya may se acabará.

Avui an este momén tos invito a chuniutos a natres; tots sou nesesaris, tots mos feu falta; lo Chapurriau mos nesesite a tots, a vatres tamé; la vostra forsa chun en la nostra, mos fará més forts, més durs pa aguantá les tronades que se mos venen damún. No tos cregau que es un camí fasil, es un camí difisil, ple de clots, ple de pedres, ple de aigüeres, pero al remat, al cap de la costa está lo nostre campo, lo campo que es de tots desde fa mols añs, lo campo del Chapurriau; nol disarem piarde, lo defendrem; u ham de fé.

Ña chen nova que li agrade lo chapurriau, que nol ha deprés perque no li u han enseñat, o perque nol coneisie y ara li agrade, es lo momén, ña que fel creise, que ne vinguen més, per lo menos que no se piardeguen los que tenim.

Va ñaure un tems que a la machó part del terreno que abarcáe lo Reinat de Aragó se parláe lo antepasat del Chapurriau; pasán los añs, la forma de parlal va aná evolusionán; a cada territori de una manera diferenta, y se van aná independisán de natres, encara que se seguien pareisen y mol, perque mos enteniem tots.  Y va resultá lo valensiá, lo mallorquí, lo catalá y lo nostre chapurriau, tots en les seues característiques particulás perque venim del mateis parlá, pero tots diferens per les mescles que li ham anat afechín y, encara aisí, mal que be, tots mos seguím entenen. Tenim los mateisos arrails.

A la nostra part, al Aragó actual, la cosa va aná de un atra manera: lo Chapurriau en un prinsipi se parláe a tot lo Aragó, pero poc a poc, lo castellá se li va aná minchán terreno hasta quedá lo Chapurriau sol a este tros de tiarra que ara ocupem natres, un troset de les tres provinsies.

Pa acabau de arreglá, si ya teniem al castellá que mos espentáe per un costat, ara mos han posat lo catalá, que sino u arreglen, mos espente per l’atre; mos invadís completamen, pos han fet que los maestres lo u enseñon a les escoles als nostres chiquets. Mal camí y picho remei pa una llengua minoritaria com la nostra. Son masa enemics.

Al prinsipi, fa mols añs, cuan se va formá lo reinat de Aragó, al 1063 lo Fuero de Jaca, ya teníe moltes palabres del nostre Chapurriau de avuí; ere lo seu antepasat y que dingú tos engaño, an aquells añs ni existíe Cataluña, ni existie lo catalá; no habíe nascut, ni siquiera estáe embarasada. Entonses cóm mos volen dí que natres parlém catalá, a lo milló ells parlen lo chapurriau. Natres no ham anat al seu terreno a dí que lo que parlen es un derivat del Chapurriau; ni los ham insultat dien si son de dretes o de isquiarres o si son fascistes o no perque no están de acuerdo en natres. Tenim educasió, tenim respiate per tot lo mon.

Mos acusen y mos critiquen, dien que natres no podem escriure en Chapurriau perque no tením gramática. Y yo dic, ells tenen gramática sol desde fa sen añs; entonses tots los escrits que diuen que tenen de avans, no valen perque tampoc teníen gramática, cuan los van escriure. Anem a se serios y a portamos com bons veins, y no com enemics, no com invasós com ells se porten estos añs. Pero sobre tot ells a la seua casa y natres a la nostra.

Los que parlem lo Chapurriau no som de cap FRANJA, no som la quinta provinsia de Cataluña, com ells diuen als seus papés.
Som de Aragó, en molta honra; de les tres provinsies: Teruel, Huesca y Saragosa; encara que cada un lo parlem tamé en les nostres particularidats.

24 de mars de 2018. 3/4.

Si ara, per un momén, tots tanquem los ulls y mos imaginem la mateisa plasa de dal, eisos mateisos carrés, fa mol añs: veurem que estáen plens de chen de aquells tems, dones en chambres, faldetes y devantals agranán los carrés en la granera o en lo ramás; homens en lo mocado al cap, camisa sense coll, lo achustadó, la blusa, la faisa, los pantalóns de pana y acabán en unes espardeñes de cáñamo o en unes albarques, carregán los animals. Mos miren serios, están preocupats. Sils escoltem mos diuen que asó va mal, que cada añ va baisán la chen que viu als pobles. Que la que quede se va fen vella, se va morín. Que no ñá recambi. Quels chovens no tenen atre remei que buscás la vida fora, a les grans siudats o inclus a uns atres paisos, que pan aisó han estudiat, en lo sacrifisi de sons pares y en los esforsos dells mateisos.


Que avans se llauraen hasta los bancals mes menudets a on sol cabie un grapat de senteno y que ara hasta les sorts més grans se disen ermá, que se han umplit de fenás, de carts, de malesa. Que ya no se llauren. Que ya no ñá bestiás que les pasturon. Que les oliveres ya no se esporguen, se umplisen de rames, de pollisos, no ña qui entro per allí. Que se han arrencat les més velles, aquelles que ya estáen aquí, cuan los romanos se pasecháen en les seues espades per lo terme, cuan lo seu oli ere un tesoro que lo duyen a Roma pal emperadó. Que lo mateis ha pasat en los armelés, en lo cariño que los agüelos los van plantá y empeltá. Que los seps de la viña están plens de sarmens sense podá, de pampes podrides, los esqueletos dels raims sense cullí, que se han minchat los animalets, penchen despullats, dels sarmens morts. La machoría de les cases y dels corrals en los tellats esfonrats, a alguns puestos ya ha eisit erba y hasta algún albre.

Que los añs están eisín ruins, que les cullides son escases; les olives menudetes y arrugaes y damún los entre la mosca. Lo oli al supermercat mol car, se ha apuchat atre camí lo priau, pero al llauradó no li arrive la puchada, tampoc este camí, cada añ les olives més barates, hasta lo pun de que, a voltes, no val la pena replegales, perque si no tens brasos a casa, te costen més los chornals que lo que te paguen per elles. Pos a disales al albre, perque en los radés añs tampoc ña torts que se les minchon; si estará la cosa mal que hasta los torts, les miarles, les gribes, han desaparegut. Ara ya son los coloms y eisos muisons negres que mos han umplit los tellats, que mos han aplenat los pobles, los que se minchen les olives.

Que mos están arruinán a base de contribusions, que mos ensenen a base de impuestos, que ña mol pocs que u puguen resistí. Les cullides uns añs bones, uns añs ruines, pero uns añs compensen als atres, la cullida del chapurriau sempre es ruina, desde fa uns añs sempre ba cap a bais, mal síntoma, mala sort, aiso no vol dí res bo. Sen va anán. Va desapareisen.

Los agüelos, les agüeles, eisos que ya están al atre costat, mos seguisen mirán preocupats y hasta pareisen enfadats; veuen que lo que mos van disá se está perdén sense remei, sense esperansa de recuperau un día, perque cada camí ña menos chen, se tanquen més portes.

Pero sils mirem al ulls, eisos ulls teragañosos, allí dins tenen un atra preocupasió. Allo que ells van resibí de sons pares y estos dels seus antepasats y que mos van disá en tan cariño: la manera de parlá, se está perdén, sense remei; y mos miren y veuen que no estem fen tot lo que podriem fe pa defendrela. Que la machoría mon anem a la capital y no la u enseñem als nostres fills y sobre tot, los que encara aguanten als pobles, eisos pocs que están allí, que avui están aquí, se la disen furtá; pareis que tot los donó igual, es que se sentisen impotens, se han rendit …

Pos aisó es lo que no pot sé. Per aisó ha nascut esta asosiasió y ya ne ñan unes atres com No Parlem Lo Catalá, Facao y tantes atres. Pero estem separats, ham de espentá tots al mateis tems, en la mateisa direcsió. Fen rogle al voltán del parlá; que dingú més lo toco; es nostre. Ahí están los agüelos del atre costat que mos u diuen, que mos u enrecorden y que mos u advertisen: en pasán lo tems la historia, la nostra historia, la historia del Chapurriau mos pasará cuentes. Que cuan arribo eise momén que no mos trovo en les mans vuides.


Los vells, eisos als que tan voliem cuan estáen en natres, mos seguisen mirán de una manera espesial.
Ña algo més que mos volen dí, mos volen avisá: ¿Qué tos pase?, mos pregunten. ¿No vau tindre prau en lo que mos va pasá a natres, en lo que vam fe mal natres? ¿Non voleu dependre? Diseumos que tos donem un consell: Teniu cuidau en la política. ¿Per qué; en los pocs que quedau al poble, teniu que está reñits los uns en los atres per cuestions polítiques?. Depreneu de natres, vam acaba mal, mol mal, reñín entre natres, matanmos entre natres. Primé es lo poble, después ya vindrá la comarca, la provinsia y la autonomía. Lo primé que mirará per vatres será lo poble, lo vostre poble. Depreneu de la política; es mol puñetera. Avans de les votasions ya se veu quí guañará, entonses a presentá una candidatura de eise partit y a votal, sigue qui sigue, per dintre penseu lo que vullgau; aisí, al sé los dos del mateis coló, més achudes tindreu.

Pero no ringau may, prime lo poble, los quintos, la chen del carré, la poca que quede; la amistat, la unió, la confiansa, lo compartí la vida de cada día, en una mateisa ilusió. Quels vostres fills cresquen chuns, amics, sense rencor, en la inosansia, pero tamé en la forsa de se del mateis poble, de parlá una mateisa llengua.

Natres tenim un gran problema: están empeñats en catalanisamos; los que manen a Cataluña y los que manen a Aragó.


Los de Cataluña per lo seu afán de espansió, per la seua ambisió de poder, no sol volen afechimos a natres sino tamé volen afechí a molta més chen. Han contat moltes mentires, han falsificat papés, se han inventat una Historia, se han inventat una falsa Corona Catalano-Aragonesa, que may va existí, tot es mentira, com tame son mentira los que ells diuen Paisos Catalans. Pero los ha eisit be aisó que se diu: “conta una mentira y fela aná y al remat se la creurán”.

Los que manen a Aragó perque van veure que sels veníe damún lo problema nostre y van buscá la solusió més cómoda: “disá que uns atres fasquen lo seu trevall”.

Va ñaure un día en que algún representán de la D.G.A. va tindre damún de la taula les nostres instansies; mes de mil dosentes; demanáem que mos escoltaren; demanáem un dret; algo a lo que teníem dret: que mos disaren lo Chapurriau; que no mos fáen falta maestres ni un atra chen de fora; que, com ha segut a través dels tems, desde fa mols añs, mols siglos podríem dí; natres, a casa, al raconet del foc, los u enseñaríem als nostres fills y aisí lo Chapurriau seguirie vivín; se mantindríe y lo u podríem disá als que vingueren detrás.

Pero no mos van voldre escoltá, haguere segut mol sensill, vindre a parlá en natres o cridamos y haguerem anat; y segur que mos haguerem ficat de acuerdo; pero los vam pareise poquets; los nostres vots valen mol poc; es verdat ne som poquets, sol uns 35.000, sol lo diau per sen del territori de Aragó; pero estem mol units y SÍ; cuan prediquen pa les elecsións diuen que tame trevallarán per les minories; pos a la nostra no li van fe cas; no li fan cas. Mos volen aufegá, mos volen asficsiá, mos volen fe callá perque aisó es lo que significará, si mos acaben de imposá lo catalá; y aisí no se podrá viure.

24 de mars de 2018. 4/4.

Pero no van tindre en cuenta que natres, encara que no som guerrés, tampoc mos rendim tan fásilmen, que farem soroll; aquí están “Los Amics del Chapurriau”, mos defendrem; per algo corre per les nostres venes la mateisa sang de aquells almogávars aragonesos que daván del enemic cridáen mol fort: “ARAGÓ, ARAGÓ”; pos ara natres cridarem, igual de fort: “CHAPURRIAU, CHAPURRIAU”. Y no mos podrán fe callá.

Se que aquí ña chen que llichis al agüelo “Sebeta” a la paret, avui se estrañará ésta no es la forma de les charrades del agüelo, pos no; per tot lo que tos hay contat; lo “sebeta” está triste, es pesimiste, este camí mos portará a la ruina, cada camí ne som menos; dels poquets que ne quedem, uns som mol vells ya y part de la chuventut está dividida per culpa de la dichosa política; mal camí; futuro ruin, aisina no podem aná; no podem seguí. Tenim que di: PRAU!. Y cambiá.

Aquí, ña chen importanta, es nesesarí que, ells que poden, fasquen algo per la nostra llengua, que, per un momén, se olvidon del coló de la camisa que porten y trevallon pa disá una bona heransia als seus fills, als seus veins, als que venen detrás; igual que los nostres antepasats mos u van disá a natres; es una obligasió de esta tiarra; nols podem fallá ni als que venen detrás ni als que sen van aná, confián en natres.


Vull que ton enrecordeu que les primeres palabres que vam sentí sen menudets van se les de les nostres mares; en Chapurriau; y la primera que vam di natres va se “mare”, en Chapurriau y después, al aná creisen, a una portalá, al brancal de una porta o ballán en la boca a la bora de una orelleta vam dí: “te vull”, en Chapurriau y vam tindre la milló resposta del mon: “yo tamé”, tamé en Chapurriau. Tot aisó, vatres que ara esteu a dal, no podeu disá que se piardegue, que mos u cambion per un: ”t’estim”, no veeu que pa natres no sone igual, que no es lo mateis.
Achudeumos, escolteumos, per lo menos vatres, los de la nostra tiarra, los que sou com natres; los que ham vegut la mateisa aigua, ham respirat lo mateis aire, los que ham minchat les mateises sopes escaldades en un poquet de oli y un poquet de sal, les mateises farinetes cuan neve, lo mateis postre de la neu rostida al forn; los que ham anat y después ham enviat a buscá lo rascadó del ventadó; los que ham anat los rades dies del añ a la plasa o a la fonda a veure la mula en tantes orelles o tantes cogues com dies tenie lo añ; los que, chuns, en les llagrimetes al ulls, ham anat acompañán al fosá a tota eisa chen bona que avui, al tancá los ulls, la ham tornat a veure a la nostra bora, dienmos lo que esperen de natres; que no se mereisen lo que estem fen, millo dit lo que no estem fen.

Com agüelo que soc tos vull dí una cosa més: an esta vida lo importán no son los dinés, ni lo podé, tot asó u tenen ells y u empleen be; lo importán es se honrat en la teua chen, en la teua historia y podé aná sempre en lo cap alt.

Per favó apoyeu a esta asosiasió que avuí nais en tota la ilusió del mon, es nostra, es vostra, achudeula a que la seua vida sigue llarga; diseula que deprengue a caminá, a creise, a fes gran, sempre en lo Chapurriau per bandera. Achudeulos, son amics del Chapurriau, “Los Amics del Chapurriau”. La historia pasará cuentes a vatres y a natres. Que dingú se tingue que enrecordá de vatres dien: “Manán este siñó, manán esta siñora, se va imposá lo catalá, se va piarde lo nostre parlá, lo nostre Chapurriau”.

Que lo día de demá, cuan la machoria dels pobles estiguen deshabitats, cuan siguen monumens vells, cuan los turistes los vasquen veen, perque valdrá la pena veure los nostres carres, los nostres monumens, les nostres iglesies, los calabosos, les neveres o lo que quedo de elles, qui los u esplicó no digue may: “An este terreno fa tems, fa uns añs, se parláe una llengua rara que li dien “Chapurriau””. Y que eise mateis guia no u tingue que esplicá en castellá y mol menos en catalá, que me es igual lo un quel atre. Esforsenmos entre tots pa que eise guia sigue un matarrañenc que los conto la nostra historia en la nostra llengua, en Chapurriau, aisó demostrará que vatres y natres aurem fet lo nostre trevall; lo que teniem que fe; lo que avui, cuan teniem los ulls tancats, mos han demanat los nostres antepasats, los que ya están al atre costat y allí mos esperen pa seguí parlán en Chapurriau, perque al atre costat tamé se parle en Chapurriau, ya se encarreguen ells de que sigue aisí.

Alguns me han preguntat qué es este troset de beta que porto a la muñica, como no arriveu a veurel tos dic es una pulsera que pose “soy de Aragón y parlo lo Chapurriau”, pero no es un adorno cualquiera, es una pulsera mol forta, com una cadena que te lligue a una forma de parlá, es com si hagueres fet un churamén que te obligue a defendrel, a lucha per ell, a estendrel si pots, o, per lo menos, a fe lo posible pa que se mantingue y, cuan ten vasques al atre acostat, ten vasques tranquil de que si no las fet creise, per lo menos has fet tot lo que has pogut y has disat lo mateis que vas trová.


En este momén me vull enrecordá de tota la chen que está sempre a la nostra bora, daván y detrás de la paret y que no han pogut vindre; ne son tans que no hagueren cabut aquí. Los vull di que en este momén, tal y com me u han demanat, me enrecordo dells, mos enrecordem dells, los sentim propet; perque, encara que sigam de mols pobles diferens, tots portem dins la mateisa sang, la sang del Chapurriau.

Pa acabá, dins de la tristó de tota la charrada, avui te que se un día de alegría, nais una nova asosiasió “Los Amics del Chapurriau”, los batechs sempre han dut alifara als nostres pobles; es un día de festa, de esperansa, de confiansa en tota esta chen que ha trevallat en esta direcsió, en tota eisa chen que se chunirá a ells y quels achudará a creise; a seguí trevallán, sempre en la mateisa ilusió; encara que vinguen crusaes, quen vindrán, no tos desanimeu may; ya sabeu lo que diu lo refrán: “si entropeses y no caus, adelantes dos pasos més” y si caus, aisó que deprens, a eisecat y seguí avansan, sempre mirán a daván, sempre mirán al sial, al sial del Matarraña, un terreno a on se parle y, en chen com vatres, se parlará sempre lo Chapurriau. Molta sort.
Bona tarde.

FIN.

daball del tellat, Luis Arrufat
daball del tellat

Los quintos

Los quintos 1. Families.

Mols camins parlem de la familia. Y u diem com si eisa palabra sol tinguere un significat, perque mos referim a la familia de la sang. Pero si discurrím un poc sobre eissa palabra, veurem que ña més famílies. Claro, si entenem que familia vol dí moltes coses. Vol dí relasió, vol di conviure, vol di confiansa, sobre tot asó, molta confiansa, saps que eissa persona mai te traissionará. 

Después veus que la vida es mol cruga y que inclús persones de la teua sang, te la peguen y, al matéis tems, unes atres persones a les que la vida te les done y les fas tú com a “familiás” teus, eissos están sempre al teu costat, sobre tot cuan, la vida te ve crusada, y ells seguíssen ahí cuan la nit se oscurís, més encara seguíssen ahí cuan tamé lo día se oscurís, cuan veus la teua vida negra, mol negra. Eissos que cuan dels teus ulls cauen llagrimetes, dels seus cauen llagrimóns, están a la teua bora, mols camíns parlán sense dit res, sol mirante als ulls y rosante la ma, lo bras o donante un abrás.

La machoría te sort y la familia de la sang, respete la sang y la convertís en un riu que va de un al atre y del atre al un, de aná y torná sense tindre en cuenta quí done més y quí ressibís més.

Pero si dissém de parlá desde allá dal y baissém an tiarra mos donarem cuenta de que ña més de una familia, tos conto: Está la familia de la teua sang (los pares, los agüelos, los chermáns y si apurém mol los tíos y los cusins-chermans, los demés ya son familia més apartada), llugo la familia política, ña camíns que casi tan bona com la teua (los sogres, los cuñats), la TEUA (la dona, los fills, los nets).

Pero ñan més famílies: están los amics, eisos que te trobes o te troben ells, vivín la vida, qui te la sort de tindre un bon amic o amiga, no sap la sort que té; ña camíns que avans li contes los teus problemes al TEU amic, amic del cor, que a la familia de la sang.

No sé si hau tingut la sort de trobá EISSE amic o amiga que la confiansa lo convertís en lo milló “familiá” teu. A voltes eissa amistat acabe al altá, bon final y més si eres capás de seguí en eissa comunió tota la vida.

Pa acabá ña un atra familia, no per ficála la radera, es pichó que les atres es la dels quintos, la de les quintes, los que van naise lo matéis añ que tú, de ells va esta charrada y parlarem mol d’ells, pero es que yo estic parlán dels meus tems que no son los de ara. Avui, per desgrássia, a la vida actual ha vingut una espéssia que va está mol tems olvidada: la política. 

En si mateissa no es ni bona ni ruina. Pero mesclada en la vida diaria, moltes voltes, se torne en un enemic. Un enemic perque se pose daván de la amistat, de la quinta y, si me apuréu, ña casos que se pose daván de la familia (de cualquiera de les que tos hay contat més amún).

Es una pena y me dol mol veure avui que a un poble, per ejemplo a l’Aldea, ña amics, ña quintos que se han disat de parlá, de relasionás per motivos polítics, tú eres de este partit, yo soc del atre, a tiramos cadires al cap. No se ha sabut fe un orden nau, que es mol vell, teníe que se: primé la familia, la amistat, los quintos, la cuadrilla, lo carré (en la importánsia que als pobles té lo carré), lo poble, después al remat del tot: la política, pero vista com una manera de conseguí coses pal poble, pals veíns; tots chuns, encara que pa la chen de defora, la chen de Teruel, pa la de Saragossa, cada u sigám de un partit diferén. Dintre del poble chunits.

Nem a dissá este asunto que ña massa chen ficada y vivín de la política.


Los quintos 2. Soldats 1.

La charrada se referís als quintos, anem a fe historia y ham de escomensá desde lo prinsipi, encara que me fasca un poc o un mol pesat, pero me agráe fe los trevalls lo més sansés que se poden. u dividiré en parts:

Primera:

Al prinsipi o si preferiu, als tems de Maricastaña, fa mols añs, milló dit fa mols siglos, los soldats del rey se conseguíen de esta manera: los terrenos de un reinat eren menuts, lo rey los repartíe entre los condes, los duques, los marquesos, en una palabra entre los “siñós”. A cambi se comprometíen a donáli una part de lo que guañáren y sobre tot a apoyáli en dinés y en chen (en cuartos y en sang se diebe) si teníe que fe la guiarra, be pa deféndres o pa intentá conquistá mes tiarra.

Los “siñós” alquiláen la tiarra als seus veíns a cambi de pagá un llogué y de servils en lo que ells nessessitáren. Los trevalladós (sempre ha segut y seguís sen aissina, a treballá y a pagá) estáen obligats a servils en tot lo que fare falta, com si foren esclavos, en realidat aissó es lo que eren, entonses pagáen lo llogué, li donáen part de lo que cullíen y damún estáen obligats a acompañá al seu “siñó”, com a soldats, si lo rey fáe la guiarra. Fastidiats entonses y fastidiats ara.

Segunda:

Cuan los terrenos dels reinats van aná crixén, cuan eren més amples un rey de Castilla, Juan II, als añs de 1400, va dessidí que pa que ell tinguere soldats y al matéis tems no faltare als pobles chen que seguiré trevallán la tiarra y fen los demés ofisis nessessaris pals veíns, de cada puesto que ere seu lo territori, un de cada sinc homens dels seus habitáns tindríe que fes soldat, eise seríe lo seu ofissi, vuit añs; después, si encara estáe viu, podíe torná al seu poble o quedás de soldat.

A bona hora, perque entonses la esperansa de vida, la vida en una palabra, duráe menos que ara; ademés raro ere lo que no caíe a una batalla o a l’atra y tans añs luchán se acostumbráe a una manera de vida. Cuan ñabíe guiarra ere lo pichó del mon, pero cuan no ñabíe, te acostumbráes a entrenat y a fe lo vago. Ya ton enrecordeu de eisse dit: “eres més vago que la chaqueta de un guardia”. Perque mentres te entrenáes la chaqueta te donáe nosa y entonses la dissáen penchada a la sombra y aissí la chaqueta sempre estáe descansán, sempre estáe fen lo vago. Pocs tornáen al poble.

Pero aissó al rey no li importáe, cada añ, dels chics de cada poble que cumplíen la edat de aná a la guiarra, passáe lo triadó real y fáe una escabechina, dic un sorteo y una quinta part al ejérsit.

Ara entendreu de a on ve lo nom que se ha quedat de los “quintos”, de eisa “quinta” part o milló de eise 1/5 (UN QUINTO) dels homens nascuts al añ que, arribada la edat, tindríe que disá lo poble y pillá les armes y hala! a luchá per eise mon de deu.

De lo particulá un quinto (1/5 ), se ha passat a lo cheneral “LOS QUINTOS”. De ahí ve lo nom que se ha quedat pa cridá a los que náissen al mateis añ.
Pero com sempre, ñabíe garrama y a piarde los pobres; lo sorteo ere o cuartos (dinés) o sang (persones). Entonses lo que teníe dinés pagáe y se lliuráe y los demés a pagá en persones (en sang) a la guiarra.

Als soldats casi sempre sels ha pagat, pero mal y poc. Al seu chornal se li diebe “soldada” de lo miserable que ere, pa distinguíl de lo que se pagáe a la chen normal, me imagino que lau sentit nomená. An algúns puestos al sueldo tamé se li diu aissina “soldada”.

Tan bona va sé la idea que tres sigles (1700) més tart, lo rey Felipe V, u va estendre a tota España, bueno a tots los seus terrenos. Enrecordéuton o dines o sang, un home de cada sinc, un quinto.

La chen del poble ere obedienta y fáe cas al seu rey, pero tamé pensáe en los veíns que teníen la mala sort de se triats, de que los haguere tocat la sort o la mala sort de tindre que dissá lo poble y marchá a fe la guiarra vuit añs per lo menos. Entonses van pensá en achudáls de alguna manera. La chen donáe les coses que podíe a la familia del quinto, a camins pa achudál a ell, pos al ejérsit no se mincháe prau be, asó seguiríe hasta los meus tems, y unes atres voltes, pa achudá a la familia que se quedáe al poble y ademés perdíe uns brasos pa achudáls a fe los trevalls del campo, los dissaé empobrits cara a los que se podíen quedá a seua casa, perque no habíen segut triats. Per aissó los que habíen tingut eisa sort eren los que més achudáen als perjudicats. Ñabíe com una hermandat o familia entre tots los que habíen nascut lo matéis añs.
 
Los quintos 3. Soldats 2.
 
Tersera:

Assó va seguí mol tems: “tens que achudá al teu rey: dinés o sang”. Sempre ere dur, pero més en los tems en que teniem part del terreno al atre costat del mar, a Hispanoamérica y pichó cuan aquells pobles se van voldre independisá de natres y van escomensá a luchá contra los virreys que ñabíe allí.

Entonses se veíe mol clá la desgrássia de la pobresa. Los que teníen cuartos pagáen pa que los seus fills no anaren a ultramar, a cambi passáe que si faltáe chen, ademés dels quintos ne triáen algún més y tots al barco y, casi sense entrenamén, a luchá an aquell puesto que plovíe un día sí y dos tamé, y te teníes que maure per uns fangals tremendos, casi tot ere fang. Qué pocs ne van torná. Y los pobres que u van podé fe, en quines condissións van vindre, lisiats, mich bochos, alcoholisats, arrastrán alguna que atra de les enfermedats noves que ñabíe per allí. En una palabra, un desastre de persones, ya no eren coneguts.

Lo de achudá los que no habíen tingut que aná als “soldats” va seguí funsionán, inclus ñabíe alguns que, si teníen dinés, los achudáen en cuartos, sobre tot los que se habíen lliurat.

Cuarta:

Les coses van cambiá en ve de está vuit añs, estáes quinse mesos, pero a cambi en ve de triá un quinto, mos van convertí a tots en quintos, ya no ere una quinta part la que teníe que aná a entrenás pa la guiarra, ara anáen tots los homens, menos algúns que la familia o ells teníen problemes.
Voldría enrecordám de quí se lliuráe: aquells que lo pare estáe impedit o teníe mols añs, sempre que no ñaguere un atre chermá que estare a casa pa podé achudá als trevalls. Tamé ñabíe una lista de problemes que podíen tindre los chovens pa lliurás, tindre los piaus plans, les plantes dels piaus, planes; se michulls, me paréis que ere cuatre dioptries o més al dos ulls y unes atres enfermedats com si no estáe complet, li faltaé algún bras o alguna garra, en fin los desgrassiats. La llista de lliurás ere llarga, pero, al remat, que pocs se lliuráen, teníes que demostrá mol bé que estáes dintre de la llista.

Parlán de asó me ve al cap un home de la Aldea que teníe una garra ferida y en eises van “cridá a files” (van avisá que teníe que aná a fé la mili) al fill que teníe a casa. An aquell tems encara no ñabíe michos de transport, entonses el va pillá y, chino chano, sen va aná caminán a Madrit pa dils que teníe la garra ferida y nessessitáe al seu fill a casa, que teníen que lliurál pa fe los trevalls de casa que ell nols podíe fe per tindre la garra mal. Com es normal al veurel allí, van pensá que no tindríe tan mal la garra cuan habíe anat caminán desde l’Aldea hasta Madrit, a la bora de cuatresens sincuanta kilómetros, mesos caminán. Lo chic no se va lliurá. Va fe la mili com un més.

An estos añs ya aparéis “La Replegá”. Es un recuerdo de lo que se faé avans, mol ben pensat, perque se fa a la festa de Santantoni (aissina tot chun), que quede prop del tems de la matansa y lo mondongo y tot lo món te algo que doná, prinsipalmén coses del “gorrino”, encara que se admitís tot. Ña che que done pastes, conills, pollastres, gallines, cocs y hasta pataques, aus y olives.
En estes coses, an algúns pobles, més tart, se fa la subasta, si la replegá se fa per de matí, la subasta, com una rifa, per la tarde. Al acte acudíen les cuadrilles, ya sabeu que es la forma de funsioná la chen a mols pobles, se posaén les coses replegades a una taula y se anáen fen lotes y se oferíen a la chen, per dinés, hasta que una cuadrilla se quedáe sola en la oferta, no la pucháe dingú, entonses se li donáe a la cuadrilla que fore a cambi dels dinés.
En lo total que quedáe al acabá, los quintos fáen una festa. Eise añ ere dells, y hasta presumíen pintán alguna paret “vivan los quintos del añ que fore.”
Lo que avans ere lo sorteo, pa veure quí de cada sinc teníe que fes soldat, ara que anáem casi tots a la mili, se habíe convertít en “sorteo del destino”, es di a on te habíe tocat fe la mili. Lo destino normal ere: “Saragossa o al charco”. Saragossa ere casi sempre lo destino de la chen de l’Aldea. Lo “charco” ere lo mar, los destinos del atre costat del mar: Ceuta, Melilla, Canaries o Sahara. Eise ere un destino pichó, ruin, casi sempre a la Legió y allí la vida ere dura, mol dura. Tamé ñabíe chen que anáe a unes atres provinsies de la península, pero eissos eren los menos.

Ñabíe una manera de saltás lo “sorteo del destino” y ere anán voluntari, eissos mosos marcháen avans de la edat y estáen més tems “cumplín”, pero a cambi podíen tría la siudat a on volíen está y a que Unidat del ejersit volíen fe la mili. Algúns triáen hasta la marina, a pasá añ y mich damún de un barco.
Encara estáe un atra manera de fe la mili, eren les milissies. Estos solíen se chics que estáen estudián cuan los arriváe la hora de incorporás, entonses la fáen més tart, crec que als estius pa no piarde curs de estudiá, en tandes de tres mesos. Tres mesos de campamén, tres mesos com a cabo primé, tres mesos com a Alferes de Complemén y sis mesos com Alferes.

Quinta:

Al arribá la democrássia, 1978, va arribá tame lo fin de la mili, van dessidí que los soldats foren professionals. Com una carrera més y aisí es ara. Se han guañat algunes coses, se han perdut unes atres.

Ña que resaltá les Unidats Militars de Emerjánsia que fan un trevall ejemplar, están mol preparats, pa inundasións, pa focs, pa terremotos, pa totes les desgrássies. Eisa sí que es una bona manera de fe la guiarra.

La replegá, la subasta y la festa me paréis que seguís funsionán com raderamén, encara que ara los quintos sol u son de nom, ya no ña sorteo, ya no ña mili.

Algún partit a la seua propaganda, parle de tornála a posá.

Los quintos 4. Amics 1.

La familia dels quintos:

La machoría dels camíns los pares eren de unes edats similars y entonses los menus solíen naise als matéissos añs.

Los que naissíen lo matéis añs eisos eren quintos, desde eisse momén estáen destinats a se amics. Anáen chuns a escola, anáen chuns de cuadrilla desde mol menuts, chugáen chuns y fáen les travesures chuns.

Me enrecordo que un añ, sen mol chove, eren les festes de San Miquial, lo gran, les festes del setembre. Normalmén cuan ere tems normal a misa solíem “achudá” o sigue se monaguillos una parella de sagals, los domenches y los entiarros me paréis enrecordám que ne erem cuatre. A les festes machos sis o vuit. Cuan acabáe la misa, lo siñó alcalde diebe unes palabres a la Plassa y pa acabá se preníen unes pastes al Achuntamén. Sempre ñabíe algún espabilat que se saltáe les palabres del alcalde y entráe directamén al Achuntamén y empreníe les pastes y los licors. Cuan entráen les autoridats totes les taules plenes de molles dels armelats, les tasetes brutes de haber vegut, en fin un desori.

Eisse añ, lo alguasil mos va dí als monaguillos, ya que natres tamé partissipáem de les pastes, encara que no dels licors, perque erem menuts, “pucheu al salón y no disséu que entro dingú hasta que acabo de parlá lo siñó Alcalde”.

Imaginéutos sis o vuit críos de siat o vuit añs, guardán unes taules plenes de bandejes de pastes, la rabosa guardán lo galliné. Al prinsipi estáem a la bora de la escala pa que no puchare dingú. Lo discurs del Alcalde se allargáe. De momén un més espabilat que los demés, diu: “si ne probem una no se donarán cuenta” y ¡hala! ne vam probá una, pero una cada ú. Chaics los mantecats están mol bons, diu un. Y los armelats tamé, conteste l’atre. Veniu a probau. Vas escomensá a probá les bandejes, ara esta, ara aquella.

“Chaic ting la gola seca, casi me atraganto y ¿si probárem un poc de anís? Dingú se donaríe cuenta. Com no teníen “medida” dels efiactes del licor, tasseta plena de anís, per adins; “pos a mon pare li agrade més lo coñac”, tasseta plena de coñac, per adins. Ara, ya farfullán un poc “al fin y al cap, com ña tanta chen no se enterarán”.

Y claro que se van enterá, cuan va puchá lo alguasil a dona volta, perque no mos sentíe parlá, allí que estáem tots tirats per les cadires, mich borrachos, les taules plenes de molles, alguna tasseta que se habíe vuidat damún de la taula, en fin un follón, mol gran.

Mos va envía a tots al carré, com vam podé, agarránmos uns als atres pa no caure, en un gran mal de cap, van podé arribá a casa, allí algúns van vomitá, uns atres sen van aná diriactes al llit, pero alló encara ere pichó, lo techo sol faé que doná voltes com una noria y lo burro al mich.

Bronca dels pares. Eisses festes ya ñabíe comentari pa fe. Los monaguillos eren uns borrachos, claro habíen deprés del siñó retó que sempre estáe bebén en les mises.

La escola ere un atre campo de entrenamén, algún cami a michdía a buscá llidóns, y per tan arribá tart, “para la ma, regletá”, “ara tú” y tú que ya habíes sentit lo mal cuan li habíe pegat al de daván, escomensáes a plorá, “regletá” y aissí tota la cuadrilla y ara tots en llibres a les mans, mirán a la paret y qui baisso la ma, “regletá”.

Y mentres tan, los demés a cantá: dos por una, es dos; dos por dos, cuatro, dos por tres, seis y aná seguín.

Alló eren aventures y no les del agüelo “Sebeta”.

Tamé ñabíe chocs, les boletes, lo tello, lo marro, polissíes y lladres y al remat hasta lo fútbol.


Los quintos 6. La mili 1.

Y va arrivá lo día, presentassió a Teruel; al tren y cap a Saragossa, al mateis compartimén un grassiós me va gastá la primera novatada, se va fe pasá per un compañ més antic, bueno com anáem beben, no me vach enterá mol. Después y encara ara es un bon amic meu.

A la estassió del Portillo mos esperáen uns autobusos pa portamos com a cordés al C.I.R nº 10, a San Gregorio. Los veteranos mos fáen aná com si forem un bestiá, se notáe que avans los habíen portat a ells igual.

Ña algúns que han nascut en sort. Al día siguien, fen la instrucció del primé día, caíen imaginaries, cuines y letrines, al primé descuido; se notáe que eissos trevalls los fáen los veteranos hasta que vam arrivá natres. Tots formats, se arrime un atre veterano en un papé a la ma y parle en lo nostre y aquí ve lo de la sort. An aquell papé estáe lo meu nom, com ya era polissía secreta, directamén, sense cap de instrucsió vach pasá a formá part de la “segunda secsió bis”, una espessie de servissi secret dintre del CIR.

Yo vach acompañá al veterano a la ofissina del Comandán, primera sorpresa lo veterano y lo comandán eren o proveníen de Valderrobres, estaba a casa. Tots los díes, al eixecám directamén a eissa ofissina.

Seguís la sort. Ara, segú que tos enrieu de lo que tos vach a contá, pero a mi me va serví. Ñabíe un recluta que mos habíen arribat notissies que veníe “chocolate” o sigue “hachich”, en aquell tem y més dintre de un cuartel, aissó ere un pecat mol gran.

A radera hora de la tarde ñabíe solta, cada u podíe fe lo que vullguere, uns se dedicáen a estudiá, uns atres, mols, a escriure a la familia y sobre tot a la novieta que habíen disat al poble y que allí los esperáe plorán, atres a cusís algún botó que sempre caíe, a llimpiás les botes, teníen que está relluentes, sino ya sabíes imaginaries, cuina o letrines.

Pa acabá ñabíe chen que se passáe eisse tems a la cantina, ensomián que estáen fen una servesa al bar del seu poble, en los seus amics. Les cantines teníen com un dret espessial, al entrá te lleváes la gorra y ere com si te hagueres llevat la mili de damún (dic com, perque después tos contaré algo que tos donará cuenta de que algú camí no ere aisina), ere com si tots, allí dintre, forem iguals, sense galons ni estrelles.

Natres los de la V.M. (Vigilánsia Militar), uns anáen de uniforme y un atres anáem de soldats, com los quintos normals, sense distinguimos en res, com si forem agentes secrets. Habíem vichilat al recluta sospechós y habíem vist, que parláe en algún atre recluta, sen anáen al váter y al ratet eissíen cada u per un costat. Lo sospechós cap a la barra, l’atre corrén cap al carré, a on li esperáen algúns amics, un ya estáe traén de la borchaca menuda de la guerrera lo papé de fumá, y tots mirán a totes les direcsións pa que nols seguire dingú, sen anáen cap als pins, ya sabíem pa qué, pa fes algún “porro” (tabaco en hachichs) y fumalse entre tots. Fáen un rogle y se anáen passán lo “canut” (lo sigarro) de un al atre hasta que se acabáe, a ver quí podíe pegá la chupada més gran, pa aspirá mes fum quels demés.

Lo vam vichilá varios díes, a ell y als dels pins, pa aseguramos; cuan ya vam está segurs, lo vam dissá un fin de semana que eissire de “passe” y van prepará la “operasió” pal dilluns per la tarde, convensuts de que habíe aprofitat eissos dies pa vindre ben provit de “material”.

Dilluns, sis de la tarde, per fora de la cantina una parella de VM uniformats, com sempre estáen, dintre lo grupo nostre escampat, dos a la redolada del váter y los atres cuidán les portes, dissimulán, claro. Lo comandán nervios al seu despacho esperán lo resultat, si eixie be li u teníe que dí inmediatamén al coronel jefe del CIR, pa demostráli que lo grupo funsionáe. Si u conseguíem ere una gran servisi, llevá del mich a un traficán de drogues; sone mol fort, pero an aquells tems ere aissina.

Aquell día, serie per los ñervis de la espera, mos va paréisse que lo recluta va tardá en vindre, pero al final va aparéisse; tots preparats. Al poc un aspirán que se li arrime, lo habíen vist uns atres dies fe la matéissa operasió. Parlen, sen van cap al váter y al ratet ixen un en cada direcsió. Los dos que estáen a la bora del servissi paren al traficán y lo trauen al carré, allí lo de la porta y la parella dels de uniforme ya teníen al compradó.

Tots cap a la ofissina. No estáem equivocats, lo compradó, tot atemorisat per lo que habíe fet, va confesá enseguida que li habíe comprat, com uns atres díes una “china” pa fes un porro, no mos va dí lo de la chen que li acompañáe a fumá, tampoc natres li vam preguntá.

Li va tocá lo turno al “traficán”, li habíen rechirat totes les borchaques y no li habíen trovat res, ell se fáe lo presumit que perqué lo habíen detingut si ell no habíe fet res.

Lo comandán me va cridá al seu despacho, impassién, a lo milló teníe més confiansa en mi al se de la tiarra. Me va dí que passarem al traficán. Este va entrá tot chulo, convensut de que sen aniríe lliure. La parella de uniformats, un a cada costat del sospechós, no sen anare a escapá. Lo comandán va fe valé les seues estrelles y lo va maná posás firmes. Después, sense haber quedat en res, me va dí que lo interrogara. Allí daván, com si fore un teatro. Yo li vach dí que teníem a la persona a la que li habíe vengut varios camíns y que lo habíem vichilat y que sabíem que ne “veníe”. Ell mol tranquil, va seguí dién que ere mentira.

Lo comandán me miráe, com dien que a on estáe lo polissía que ñabíe en mi; que tenía que traure algo de allí, sino quedáem mal tots. Entonses los agüelos del atre costat, me van parlá a la orelleta y me van doná una idea. Me vach adelantá y com no habíem trovat res a les borchaques, li vach dí que se baisare los pantalón, allí daván de tots, aquells pantalons eren com uns “bombachos” y se claváen dintre de les botes. Me va preguntá que ¿per qué u teníe que fe daván de la chen? Yo li vach insistí, que no mos anáem a assustá, que tots erem homens y grans. Li vach dí primé llevat les botes y ahí es cuan la sort va vindre.
Ell se va achinollá en la garra dreta y va escomensá a soltás los cordóns de la bota isquiarra. Yo lo notaba menos tranquil que fáe un rato y entonses se me va ensendre una llum. Yo cuan me llevaba les sabates primé posaba lo chinoll isquiarro an tiarra y me soltaba la bota dreta (a lo milló vatres no u feu igual), entonses chugánmu tot a una carta, li vach dí: “Val, ya no fa falta que te soltos la bota isquiarra, soltat la dreta”.

Lo comandán me miráe y pensáe, “¿per qué u fará? Pero ell es lo profesional, a ver que pase”. Se va llevá la bota dreta y no res. Lo comandán escomensáe a desconfiá. Pero me vach arrimá an ell y li vach eixamplí lo pantaló, lo bombacho, y al aubril, va caure an tiarra un tros de “hachichs” com cuatre tomes de chocolate. (Grasies agüelos per achudám).

Lo recluta se va esfonrá totalmén, “que ya no u faríe més, que no li enviaren a la preso, que estáe arrepentit”. Yo en lo tros de “Hachichs” posánlo dintre de un sobre. Lo comandán ensomián, encara no se u creie, va pillá lo sobre y sen va aná al despacho del coronel. Mes tart venga preguntám per qué li había fet cambiá de garra, yo no u sabía, va sé la intuisió, a camins te pasen coses de estes.

 

Los quintos 7. La mili 2.



Les primeres: la machoría de natres apenes habíem eissit del poble y allí a base de entropesons, depreníes a caminá per la vida; te anáes fen un home. Qui volíe aprofitá lo tems u podíe fe. Va ñaure mols que van torná en lo carnet de conduí; uns atres sabén escriure y llichí, pos an aquells tems encara ñabíe chen que no habíe anat a escola; uns atres eissíen sabén maná, perque habíen arribat a cabos o a cabos primés, o sino simplemén per se veteranos ya solíen dirigí la instrucsió de un mun de reclutes y damún según a on anáen destinats, hasta cuatre cridaméns de novatos passáen per les seues mans. Depreníes, encara que no sempre de bones maneres lo que ere la Autoridat, Pero damún de tot coneissíes chen, eissíes en un mun de amics, casi tots habíen nascut lo matéis añ que tú, eren quintos teus.

Normalmén dintre del Cuartel solíes desdichuná y diná, pero sená casi dingú anáe, perque acudíe poca chen, y casi totes les nits te tocáe replegá, sino fregá. Entonses la chen, anáe a la cantina, allí te veníen de tot, compráes una barra de pa y la umplíes en algo que te hagueren enviat de casa y sino a radera hora en una lata de sardines o de anchoes y ya estáes brenat y senat. Estos minchás los solíes fe en la colla de amics, encara que no tots los díes foren los matéissos
Cuan algú anáe al seu poble solíe torná en un “paquet”, eisse día los demés compráem lo pa y lo vi y mincháem tots del poble del nostre amic. Ere com un recuerdo de Santantoni. Erem quintos.

Les coses ruines: primé de tot ere, lo añ que perdíes, sino sabíes aprofitá lo tems. Después les novatáes, los abusos de autoridat que ne ñabíe. A algún los galóns y les estrelles en ve de portals a les muñiques o als muscles, les duyen al fron y no u dic per la gorra, claro. Finalmén ñabíe alguns que depreníen lo ruin, a beure masa y a no fe res. Borrachos y vagos. Trevalls ruins.

Dels abusos de autoridat ting un cas:

Un día, a la cantina, a on ham dit que en teoría tots erem iguals, va ñaure un recluta que va ressibí la visita de la seua novia, habíe vingut del poble, una chica presiosa, guapa a on les ñan. Se van sentá a una taula, la chica ere lo sentro de atensió de tot lo mon. A la barra van caure dos alféres de complemén que tamé se van doná cuenta de la bellesa de la dona. Y com allí ells eren autoridats se van arrimá al recluta. Ell estáe de esquena y nols va veure arribá. “Recluta, no saps veure als teus mandos, no has vist les nostres estrelles, no veus que tenen sis puntes, cuadrat y ya tens una falta de considerassió a un més alt, en públic. ¿De quina compañía eres y qué número tens?, te presentes al cabo furriel de la teua compañía y li dius que te apuntes voluntari a la tersera y la cuarta imaginaria de esta nit, después anirem a comprobá si has obedit.”

Lo chic, tot avergoñit se va cuadrá dabán dells y los va doná la compañía y lo número. Tota la cantina se va dona cuenta y se va fe un silensio total. No ñabíe dret, alló ere un abuso, pero dingú se va atreví a di res, no li tocare a ell fe les atres imaginaries ¿A qué esperes, corre a parlá en lo cabo y no te preocupos de la teua novia, ya li farem natres compañía”.

Lo chic se va despedí de la seua novia y sen va aná a cumplí la orden.
La chica, va reacsioná mol be y los va dí que no teníe res que parlá en ells, se va eissecá de la taula y sen va aná a pillá lo autobús. Habíen trencat una bona tarde de dos enamorats que fáe tems que no se veíen.

Los alferes un poc cabrechats per lo despréssio de la dona, sen van aná al carré. Pero sol eissí se van trová en un recluta de la Aldea que los estáe esperán. “A les seues ordens los meus alferes, soc de la ofissina del comandán X, hay vist lo que ha pasat, vach a prende nota dels seus noms y sino los importe, demá, a les nau cuan vingue lo comandán, los esperem al seu despacho, ya parlarém en los capitáns de les sues compañíes”.

Ells se van doná cuenta de lo que habíen fet y que estáe mal. Seguidamén lo de l’Aldea que habíe escoltat la compañía de la que ere lo recluta sen va aná allí y va parlá en lo cabo furriel, aquell chic que encara estáe parlán en lo cabo, insistíe en fe les imaginaries, sino pensáe que la seua novia no podríe torná a veurel cap de día més. No va cumplí lo castic, lo cabo furriel u va entendre mol bé.

Al matí siguien cuan lo aldeá va arribá al despacho, ñabíe dos alferes esperánlo. Li van demaná que los ressibiré declarasió y que los perdonare, que no sabíen lo que fáen, que portáen dos serveses. No podíe se aissó, teníe que sé un ofissial de més graduasió que ells qui u fare. Ells insistíen que renunsiáen a eisse dret. No se va podé fe. Del despacho van eissí destinats cap a Jaca, la Brigada de Alta Montaña. Ben llun de la familia. A Jaca tamé ñabíen chiques mol guapes.
A dos quintos, que a lo milló eren bona chen, lo mando los va sentá mal, una estrella de sis puntes, lo va fe creure que podíen volá mol alt, lo ruin es que no portáen paracaídes /paracaigudes se diu?/ y lo aire va pará de bufá.

Passats dos añs, tornat a la vida sivil, un día estaba prenén un café al bar de un amic a Teruel capital, ere lo meu destino y ve lo camarero y me diu: “estás invitat”. Yo me poso a mirá y no coneissía a dingú. Li miro al camarero y en lo cap li pregunto ¿quí me ha invitat? Ell me señale cap l’atra punta de la barra, allí ñabíe una parella de chovens, ella mol guapa. Yo no me enrecordaba de res, pero per educasió me vach arrimá a donáls les grássies. Lo chic se va dirigí a mi y me diu: ¿no se enrecorde de mi? Li contesto “perdona, pero no”. “Li presento a la meua dona, ella li ha conegut; fa dos añs, vusté me va achudá y grássies an alló seguisco creen en la chen. Va sé per una cosa que va pasá a una cantina del CIR 10, la meua novia me va contá que, mentres esperáe lo autobús, va veure com vusté los paráe los piaus a una parella de chulos, per més estrelles que portaren”. “Si que me enrecordo, pero no tos haguera conegut, son coses que pasen, no feu cas, olvidéu alló, no tots son com aquells”. “Ya u van veure y avui estarem mes tranquils de haberli pogut torná un gran favó, en este café. Grássies”.

Allí ñabíe bona chen y se fáen amics, encara que después nols tornares a veure en la vida. ¿O sí? La realidat es que erem quintos.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Los quintos 8. La mili 3.

A la mili tamé ñabíen coses ruines: entre atres los abusos dels que ya han parlat, los cástics y les novatáes.

Los cástics més importáns eren les imaginaries, les letrines, la cuina, la retirada del pase y lo retrás en la entrega de la viarda-blanca.

Imaginaries: Per de nit: 23-24, 01-02, 03-04 y 05-06, a eissos turnos ñabíe un de la compañía que estáe de imaginaria, es dí cada dos hores un recluta estáe despiart, donán voltes per la sala a on estáen les lliteres, per si algú dels que dormíen se posáe mal o nessessitáe algo, o cridáe: “imaginaria, agua” y ell te portáe la pichela, sí la pichela, /pichella?/ o lo que nessesitares, al mateis tems se cuidáe de que dingú molestare als demés, que los dissare dormí.

Les letrines: eren los váters. Los nostres eren silvestres, estáen fets al campo, un poc separats del campamén pa evitá les olós. Habíen fet uns clots, redons, fondos y damún habíen posat uns asientos, cada asiento estáe rodechat de parets de fusta en una micha porta. De cuan en cuan los forats se umplíen, entonses ñabíe que tapáls per lo de la oló y a fen uns atres un poc més llun y a transportá los tabics y les portes.

La cuina: allí te tocáe de tot, desde pelá pataques, sacs y sacs, hasta frega una pila de plats que no se acabáen mai. Lo día que te tocáe servíes als demés.
La retirada del pase: cada fin de semana, casi tots teníem lliure, aisó ere tindre “pase”, pero sempre se teníe que quedá chen pa cubrí les nessessidats de la unidat, normalmén ere una cantidat menuda de persones y los castigats.
Lo retrás en la entrega de la cartilla militar (viarda al prinsipi, blanca después): cuan se acabáe la mili, uns díes abáns ya se sentíe que estáen preparán les cartilles, la viarda o la blanca, según la época, les entregáen per grupos. 

Entonses tots esperáem en moltes ganes eisse momén, perque en cuan teníes la cartilla a la ma, habíes acabat, ya ten podíes aná a casa. A eisa cartilla ñabíen datos de la teua mili y a on te teníes que presentá si un día te tornáen a cridá, per ejemplo en cas de decretás lo estat de guiarra o de que ñaguere guiarra de verdat. No tos podeu imaginá lo que suponíe sabé que per alguna falta o alguna tontería, la teua cartilla desapareissíe del día que te tocáe marchá y te la retrasáen encara que sol fore una semana, eissa semana ere la més llarga de la teua vida.

Ñabíe cástics merescuts, pero uns atres que no ñabíe dret, per ejemplo, los dos radés que arribáen a les formassións ya sabíen que estáen castigats y al día sen fáen cuatre o sinc formassións.

De totes maneres com eissos “servisis” ñabíe que fels, si no ñabíe castigats, se fáen per lista y per ells passáem tots. 

 Al campamén ñabíe vuit barracons, cada barracó dos pisos, a cada piso una compañía, cada compañía uns dosséns sincuanta reclutes, uns cuatre mil reclutes, més la Unidad de Servissis, los veteráns y los mandos. A la bora de sinc mil persones.

Les novatades: eren bromes que normalmén los veteráns y a camíns los mateissos reclutes los fáen al seus compañs.

Ya tos hay contat més a mun que a mi men van gasta una al mateis tren, cuan anáem a incorporamos.
A part dels polvos pica-pica y les bombes fétides, que tots coneissém, ne ñabíe unes atres: la del colorán, la desaparisió del petate (ere la bosa, com un sac de cuero, a on guardáes totes les coses teues, inclús la roba), la petaca, la pavana, lo ofissial etc.

Per de matí cuan tocáen diana, pa eissecás, teníes lo tems chustet pa aná al váter, vestit y formá y si arribáes dels dos radés, castigat. Passáen lista pa veure si estáen tots, después teníes micha hora pa afeitat y fe lo llit, que estáe tot lo día fet damún de la llitera.

Lo colorán: se quedáen una caissa de colorán de la paella, cuan los tocáe cuina, después per denit, cuan habíen tocat silensio, al que li tocáe imaginaria, l’home estáe fen rondes tan tranquil y mentres tan uns garramosos li aubríen lo llit, li espolvoreaben lo colorán per dintre y lo tornáen a tancá. Cuan lo recluta acabáe lo seu turno, casi a escurines, arribáe al seu llit, se claváe dintre y a dormí. Al matí cuan se eissecáe, tot colorat, en un colorán que tardáe mol en marchá. Segur que eisse día arrivaríe tart a la formasió, ya ñabíe un castigat.

La desaparisió del petate: te chitáes tan tranquil y cuan escomensáes a ronca, un atre garramós pilláe lo teu petate, en la teua roba y lo traíe al carré y lo posáe damún de un albre. Al tocá diana, tú per amún, te lleváes lo pijama y resulte que no trováes la roba pa vestit, tampoc estáe lo petate, pero dingú te fáe cas, tots a formá, tú te posáes atre camí lo pijama y eissíes a formá, descals y en pijama y damún veíes lo teu petate penchat del albre a on estáes formán, un atre castigat, y no ñabíe escusa.

La petaca: lo llansol de damún, lo retiráen de la part de abais, lo dobláen per la mitat, lo traíen y lo engancháen com si fore un atre llansol de bais. Cuan te anáes a clavá al llit, sol te entráen les garres, venga espentá y espentá y no podíes entrá més hasta que esgarraés lo llansol o caíes en la garrama, eissecáes lo llit y lo tornáes a fe, si te pilláe lo cabo eisecat despues del toque de silensio, un atre castigat. O sigue teníes dos penitánsies la novatada y lo cástic.

La pavana: esta se fáe normalmén als marinés. A un tros de pa li ficáen un anzuelo, lligat a un sedal. Per lo voltán dels barcos sempre revoloteáen unes gaviotes mol grans, les dieben “pavanes”, estáen mortes de fam, en cuan veíen lo tros de pa, ya estáen damún, ne engancháen una y la posáen dintre del llit de un recluta, entre los llansols y agarráen be la roba pa que no puguere escapás. Cuan arriváe lo recluta, al aubrí lo llit, no sol ere lo susto al veure que algo eissíe de davall dels llansols, sino que eisse algo, mentres habíe estat allí dins, per la po que teníe, se habíe fet de tot, y anda! que cuan se fiquen a fen, no ne fan eissos bichos. Aiso casi no ere una novatada, ere pichó.

Lo ofisial: un dels veteranos se vestíe en la roba de un ofisial y sobre tot per la tarde a la hora del paseo, anáe per les literes y an algúns que estáen llarcs tan tranquils estudián, llichín o escribín a la novia, los donáe un susto. “Recluta! Firmes, saluda. Com no has estat atento y yo podía haber segut un enemic y a sabé qué podíe haber passat, presentat al ofissial de guardia, un día de calabós”. Lo pobre recluta tot amoinat anáe al cos de guardia y lo ofissial cuan lo veíe vindre, com ya estáe acostumbrat, li contáe la novatada. “Hala! vesten y que no te engañon més.”

Y aissí passáem los dies, erem quintos.

Los quintos y 9. La mili 4.

De totes maneres a on ña tanta chen, ña de tot y ademés ña algúns díes que no se pot evitá lo barullo, lo soroll. Me enrecordo que la nit avans de chura bandera ere com un día de despedida. Lo comandán teníe po de que ñaguere algún follón y me va demaná que eissa nit, per favó, me quedara al campamén. 
Normalmén yo tots los díes a la hora de diná baissaba a Saragossa y per les tardes trevallaba a la Jefatura de Polissía.

Eise día me vach quedá; tota la tarde, tranquila, bueno alguna borrachera de més, pero normal. Lo toc de silensio, tota la chen estáe a les seues compañíes. Enhorabona, ha eissit be. Sí, sí… De repén les llums del edifissi de les compañíes quinse y setxe se ensenen y se sentís un gran follón, corrén en los soldats de Vigilánsia Militar mos presentém allí.

Una compañía li habíe declarat la guiarra al atra y l’atra habíe contestat, no ñabíe pau. Guiarra total. Pero guiarra de coixins, algúns reventats dissáen volá la guata, alló pareissíe un galliné, bueno dos, pos la guiarra se anáe moven de un piso al atre.

Los de la VM se van dividí la mitat a bais, la mitat adal, los pitos sonáen a tot lo edifissi, ¡a formá! Tot lo mon daván de la seua llitera, ya! Al matéis tems alguna esquena va probá la porra. Estáe reñín contra un coixí y per detrás li va arribá la garrotá.

Als sinc minuts teníem la situasió dominada, pero la cosa no podíe quedá aissí. Tots estáen formats en silensio. “Tot lo mon a formá al carré daván de la compañía.”

Me van fé cas, pero yo tenía un inconvenien, com no había fet instrucsió, no me sabía les palabres pa les ordens. Pero entre los homens de la VM que rodecháen a les dos compañíes, ñabíe un cabo primé reenganchat (va a arribá a comandán y cuan mos veem per Saragossa encara mos saludem). Lo vach cridá: que formon les dos compañíes y una detrás del atra marcha a pas ligero, espero que dos hores de marcha los tranquilison prau y los disson cansats pa dormí lo que quede de nit.

Per alguna finestra dels atres barracons encara se va sentí algún chulit, pero la cosa no va aná a més. Les compañíes formáes corrén al voltán del campamén, natres daván, als costats y detrás dells, a les dos voltes yo ya no podía més, vach maná parás y torná cada u al seu barracó y al seu llit. Ya ñabíe prau cástic, per lo menos pal meu cos que no habíe fet cap de mal.

No se va sentí res més en tota la nit, a lo milló va influí que la VM en parelles vam está donán voltes al voltán de les compañíes. Y aissó que al día siguien teniem chura de bandera, pero después tindríem una semana de vacassións hasta que vinguere un atre reemplás. Uns atres quintos.
Cuan arriváen yo, si me enteraba de algú que ere de la nostra tiarra, lo solía recomená pa la VM, allí no se vivíe mal.

Mentres, tota la mili, cobráem un sueldo de unes trenta pesetas al més (uns vin siántims de ara). Casi teníem pa brená un día. Perque yo an aquell tems, un añ avans, había estat trevallán de pintó de brocha gorda y guañaba mil pessetes (6 euros) a la semana y ne pagaba 700 de pensió. Pero eisa ere un atra vida ya pasada.

Y va arribá lo día de “la blanca” y en ella mos van doná lo pase pa torná a la nostra vida normal, la sivil, encara que sempre seríem quintos.
A l’Aldea, desde fa uns añs, tenen la costúm de fe una festa als quintos cuan fan los sesanta y sinc añs. Natres van tindre la nostra, en una gran alegría de torná a véuremos después de tans añs, encara que va ñaure algúns que no van podé vindre, va sé una llástima, ere una bona oportunidat pa habernos trovat tots atre camí. 

Va sé un día de recuerdos, de torná al ball de la carretera, als guateques, a les peñes, “pues tu a mi me agradáes, pero com ya teníes novio” “Ay, tonto si me hu hagueres dit” En fin hu dissarém pa la atra vida, si es que ñá un atra.
No ña duda de que la amistat que nais a la niñés dure tota la vida. A los añs passats, cuan la vida ha vollgut que per casualidat mos hasquem trovat en algú de la quinta, en cuan mos reconeisiem tornáem a sé críos, estarem a on estarem, tornáem a parlá en chapurriau y la mateissa confiansa que teníem de menuts, tornáe a está viva y mos se passáe lo tems sense donamos cuenta, charrán, charrán, ¿de qué? Aissó no importe habíem estat chuns. Hasta sempre quintos.

FIN.
 
Los quintos, mili, sebeta, Luis Arrufat