Mostrando las entradas para la consulta agüelo ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta agüelo ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

Qué tens Chapurriau?

Qué tens Chapurriau?

Eres mol importán, pero, al matéis tems, eres mol sensill, te presentes com un poc de tinta, a la manera de ralles, adornán una fulla de papé blanc.

champoiral, chapurriau, champouirau, jargon, chapurriau

Eises ralles de tinta tenen més forsa que una maroma per més forta y gorda que sigue.

Tamé te presentes com un bufet de aire eisín per una boca, fen un soroll suave, un sentimén fet palaura, y aisó arribe al cap de la chen y los alegre la vida o tamé los fa plorá pels recuerdos que li acompañen.

Un home me contabe l’atre día:

– A medida que me anaba arrimán a l’Aldea, anaba més a poquet en lo coche, sense tancá los ulls, me imaginaba, veía a los dos anchelets de Daball del tellat, caminán arrastrats, amaganse detrás dels coscolls, pa podé entrá al poble, pa podé torná a casa.

Me va doldre no tindre tems pa podé seguils, aná en ells y viure eisa aventura de guiarra, pero tamé de amor y sensibilidad.

Tornaré y me sentaré a les bancades de la plaza, en lo llibre a la ma, veen pasá als condenats dels dos costas (costats), patín pero tamé veen la forsa de la boda de José y María. Seré un dells, un més de la chen del poble de aquell tems.

Les lletres me achudarán, yo seré Miguel, yo seré lo retó chove y yo seré Jesús. Y cuan arribo la palaura FIN, tornaré tranquil y felis a la meua vila, perque tot aisó u hauré llichit u hauré sentit y u haure viscut en la meua llengua. Una cosa que no se ha vist mai a este terreno.

Una dona me va di:

– Vach comprá lo llibre com casi tots. Al poc un cuquet va escomensá a rondá pel meu cap, tenía ganes de arribá a casa. Cuan va se hora, no me vach entretindre ni en sená, habíem picat algo al salón. Me vach cambiá y me vach sentá, sense ensendre la tele, no me interesae, vach ubrí lo llibre y vach escomensá a llichí, me vach ensenegá, ralles y més ralles. Sense donamen cuenta la chica se había arrimat y me va di:

– ¿Qué te pase mare? estás plorán.

– ¿Yo? ¡Qué va!

Pero teníe raó, tenía los ulls bañats.

– ¿Tan interesán es? A ver disom sentá a la seua bora, ¿Aón va llichín?

Li vach enseña la ralla que estaba mirán….

Al rato los cuatre ulls estáen bañats.

Es que som unes plorones. Y tamé que torná a viure uns tems olvidats, poden tindre eise efiacte.

Mentres lo picoteo, vach vore un home sentat, llichín per mitat del llibre. Vach voldre feli una broma:

– ¿Ya vas per ahí? Sí que llichises depresa.

Se va enriure y me va contestá:

– ¡Que va! Tenía curiosidat, no me apetíe minchá res y hay ubiart lo llibre per la mitat, hay escomensat a llichí y me ha interesat, ara estic enganchat a ver cóm acabe.

Ñabíe un atre home que mentres se arrimáe la hora de la reunió, lo ambién de Chapurriau que se respirae, li va calá per dintre, va pillá lo móvil y sen va aná, ell sol.

– ¿Aón vas?

– A doná una volta.

– Mira que ya es tart.

– Torno enseguida.

Y va se verdat, als vin minuts, ya tornáe, contén.

– ¿Cóm ha anat?

– Volia vore tres o cuatre puestos: lo portal, la iglesia, lo sechá, lo conejar y algún atre puesto més. No me hay pogut entretindre, hay fet fotos y a casa chalaré miranles y enrecordanme de cuan era menut y caminaba per eisos puestos.

Aquella trovada ademés de llibres y picoteo va repartí ilusió. De aquell salón, sense que dingú diguere res, van eisí persones en ganes de parlá la seua llengua, de deféndrela, de apoyala y algú hasta de cantala y escriurela.

Es la forsa en la que está tornán, está creisén una llengua machacada, insultada, despresiada, apartada, negada y maldita.

Primé va se Valderrobres, después Valdeltormo, Fondespala, y avuy Valchunquera.

Pero un grapat de chen se va dona cuenta de que daball de la siandra aón la van cremá, van quedá unes brases, unes brases que van replegá, les van guardá, bufán en la “mancha” y si fae falta hasta en la boca, pa que no se apagaren. Y poc a poc la flama va tornán, ya tenim foc atre camí, ya tenim al Chapurriau, poc, pero tenim mol tems per daván, y la seua caló mos done forses pa torná a parlal, ara en veu alta, sense avergoñimos y a escríurel, tots tenim moltes coses pa contá en eisa tinta al papé.

Grassies Amics per lo vostre treball, grassies chen que hau despertat y aneu fen piña en ells.

Lo agüelo Sebeta, histories desde lo Matarraña
 
 

Sebeta y lo Evangelio.

Sebeta y lo Evangelio.

Evangelio de San Juan, versículo: 1:26-30:

Juan (el Bautista) respondió: — Yo bautizo con agua, pero entre vosotros hay alguien a quien no conocéis y que viene después de mí, al cual yo no soy digno ni siquiera de desatarle la correa de las sandalias.”

Sebeta y lo Evangelio.

Agüelo “Sebeta”, 10.04.2024:

“Yo escric histories passades, algunes cóm han passat, unes atres un poc cambiades, pero no ting imaginassió pa fe atra cosa.

Pero, entre natres, ña chen y més que ne vindrá, a qui yo no me atrevisco a traurels punta al llapis, a afinals les cordes de la guitiarra, a llichí un verso siquiera de les seues poesíes.

Perque an esta tiarra, a la bora del riu Matarraña, ha nascut chen que porte dins la inspirassió de la nostra llengua:

– Que, en cuatre palaures, que yo no sé de aón les trauen, fan unes poesies que, en lo tems, se acabarán pareissén a les dels grans poetes del siglo d’or de España.

Aquelles eren en Castellá, éstes, més difísils, en Chapurriau.

Tenen forsa, tenen rima, tenen sentimén y done goch cuan ells mateisos les declamen.

– Ña escritós, uns ya fets, uns atres en llaó, que fan uns treballs, que pareissen fotografíes, llichisses les seues charrades y es com si veres una sinta, la chen, la tiarra, los animals, tot está dabán de tú y u pots voreu (u pots vore, pots vóreu) totes les voltes que vullgues, sol tens que torná a ubrí lo llibre.

Perque se farán llibres, mols, en Chapurriau. La nostra chen los llichirá, los que no entenen lo nostre parlá, si volen chalá de estes obres maravilloses, nols quedará més reméi que dependre lo Chapurriau o fe que algú los u traduísque.

Y naisserá una nova colecsió de llibres a les biblioteques, que tamé se estudiarán a les enciclopedies: “Los escrits en Chapurriau”.

– Entre natres ña grans cantadós de jota y més que ne eissirán.
Cuan vasquen pel mon en les seues rondalles, la chen los demanará que ne canton alguna en Chapurriau, perque lo sentimén, la emossió del Matarraña que porten les cantades en eisa llengua, no sol se escolte en les orelles, tamé bañe lo cor y allí se mescle en la sang y se repartís per tot lo cos, fente felís, fente olvidá dels mals y fen que lo tems passo sense donat cuenta.

– Y hasta tenim chen que tot asó u fa modiarn y u parle en la radio, u pose en discos e is a eisses coses rares com l’Internet.

Si la nostra llengua ha segut capás de entrá dintre de chen sorda, que mai ha sentit un ruido, que ni siquiera son de esta tiarra, que se han enamorat della al vore a la chen cóm se emosione cuan la sentís y que los ha fet capasos, dins de les seues limitassions, sol per vore als atres parlala, de clavás dintre della, enténdrela, escríurela y convertís en un atra gran escritora de Chapurriau, podrá fe cualquier cosa.

Tot asó ya u va anunsiá un “profeta”, catalá per siart, cuan un día al vóremos esfonrats, desanimats, va di la frase milagrosa:
“Si voleu que la vostra llengua visque, escribiu, escribiu, escribiu”.

Y lo profeta va tindre raó y la seua professía se está fen realidat.

Tot este fato, passán lo tems, fará que la nostra llengua torno al puesto que mai teníe que haber perdut. Y la chen parlará lo Chapurriau, la chen llichirá lo Chapurriau, la chen se embelesará sentín poesies y jotes en Chapurriau. Y mols voldrán dependre a parlá esta gran llengua.

Es palaura del agüelo “Sebeta”.

(Nota: Vaya home, l’Agüelo ya ha passat un atra nit de juerga en los agüelos del atre costat y ha tornat a ensomiá. Tindrem que dili a Luiset quel lligo més curt, que ya te mols añs y desvaríe).

Tot un éxit. Valjunquera. 6 de Abril del 2024.

Tot un éxit.

La fiesta de nuestro sexto aniversario ha sido un auténtico éxito.
Nuestra intención era que se convirtiese en una auténtica fiesta de la cultura en nuestra lengua madre, lo Chapurriàu.

https://www.facebook.com/groups/1661943157400028/?hoisted_section_header_type=recently_seen&multi_permalinks=3768648666729456

La fiesta de nuestro sexto aniversario ha sido un auténtico éxito

 

Y claramente se ha conseguido, con aforo completo, ha sido la más participativa de nuestras fiestas de aniversario. Emocionante es ver como la gente de una manera espontánea pedían participar de la fiesta.

Nuestra gente ha estado con nosotros, con orgullo han participado en ella, lo Chapurriàu ha lucido orgulloso en Valjunquera, con la lucidez y el orgullo que le habéis dado vosotros, nuestra gente.

Nuestra gente ha estado con nosotros, con orgullo han participado en ella,

Gente que alto y claro han reivindicado que lo Chapurriàu es aragonés. Que lo Chapurriàu es claramente una lengua propia de Aragón.

Hoy se ha demostrado este hecho en Valjunquera, aquí se ha escuchado continuamente el sonido propio de la “ch”. Un sonido claramente aragonés, un sonido imprescindible de nuestro Chapurriàu, un sonido que en la gramática catalana NO EXISTE. (Ver Archiu)

Una prueba irrefutable de que lo que se habla en la zona oriental de Aragón no es catalán sino aragonés.

el sonido propio de la “ch”. Un sonido claramente aragonés, un sonido imprescindible de nuestro Chapurriàu, un sonido que en la gramática catalana NO EXISTE

 

SEGUIMOS EN CHAPURRIÀU.

Primé va se Valderrobres, después Valdeltormo, Fondespala, y avuy Valchunquera. Ya son cuatre los pobles aon ham estat, y aon ham omplit, y aon podem dî tamé que ham triunfat.

Avuy ham tingut la tremenda sort de presentâ un llibre escrit en Chapurriàu, y editat per natros.

Avuy ham tingut la enorme sort de podê tindre entre natros al seu autó, Luis Arrufat.

Agüelo Sebeta, Luis Arrufat

Avuy, igual com sempre Luis ha estat genial, próxim, ha contestat a tot alló que se li ha preguntat.

Avuy ham tingut molta partisipassió espontánea de molta gen. Ham tingut la sort de coneixe al “Maño” Anglés, un home naixcut a Fornols que porte 50 añs vivin a Tarragona, y que desde fa un añ y mich escriu tot orgullós en Chapurriàu. Ham tingut tamé la sort de coneixe a Agustín vingut desde Fabara, mos ha portat aires joteros desde lo baix Matarraña. Pa natros tota una indissió de ánimo y de motivassió. 

Avuy s’han ajuntat a Valchunquera gen arrivada desde los pobles del Mezquin, gen de la comarca del Matarraña, gen vinguda desde lo baix Matarraña, y gen de la Litera a la provinsia de Huesca, casi res. Ham tingut tamé diversos alcaldes y concejals de diferens pobles. Tots, tots ham format part d’una gran familia, la de la gen orgullosa de la seua terra.

Avuy ham conseguit tot lo que voliem, ham conseguit una vegada mes, y sobradamen, demostrâ que som una realidad, que existim, que no se mos pot negâ com se mos ha negat duran estos radés añs. Lo anterior gobern D’Aragó no se va volé enterâ may que estaem aquí, que som un colectiu que existix, may may mos van volé escoltâ, potsé a expenses de la CHA. Afortunadamen lo actual gobern D’Aragó sí que mos està escoltan, bufen nous aires pera lo Chapurriàu, uns aires plens d’esperansa.

Avuy un importan grupo de aragonesos s’han unit a Valchunquera, arrivats desde diferens puns D’Aragó pa demanâ respecte. Un respecte pera la seua identidad, un reconeiximen pera la seua llengua aragonesa que aquí li diem Chapurriàu. A Aragó se parlen dos llengües, lo castellá, y lo aragonés, y a dins de la llengüa aragonesa está lo Chapurriàu. Tot lo demés son, han segut, y serán, inventos que no reflejen la realidad lingüística, histórica, cultural, y sossial D’Aragó.

Pera acaba tan sol donatos les grassies a tots los que hau fet possible que lo día d’avuy haigue segut INOLVIDABLE.

Amor als sesanta

Amor als sesanta.

Este treball ha guañat lo Concurs XXII de la Facao de 2023.

Amor als sesanta. Este treball ha guañat lo Concurs XXII de la Facao de 2023.


Les aventures del agüelo “Sebeta”: Amor als sesanta.

Estic convensut que ñaurá chen, molta, que sen enriurá al veure lo titul de este treball. Pues tenen que tíndre en cuenta que fa mols añs, repetisco, mol añs, tamé eise home que ara ne té sesanta, va tíndre tremolóns a la esquena, palometes a la tripa, al veure a un chica; que va aná detrás de ella; que se va pasá hores, chitat al llit, mirán al techo, ensomián en los ulls ubiarts y preguntánse si alló que sentie ere amor o cóm serie lo voldre a una chica.
Si ella li farie cas. Si cuan li habíe mirat y ella se li habíe quedat miránlo un ratet en los ulls relluens li habíe enviat algún “washapp” que ell no habíe sabut resibí.
 
Eise mateis sagal, ara, en un mun de añs damún, seguís ensomián, mol més, perque an estes edats se dormís menos, encara que se estigue més hores al llit.
 
Ya no se ensomie tan en alló que, an aquells añs chovens, tots volíem y que pocs hu díem, encara que tamé, aisó no se piart mai. Ara se ensomie més en que l’atre o l’atra seguisque están al teu costat. Que la sentisques respirá o hasta roncá de nit, lo que vol dí que está a la teua vora, que seguís en tú.
 
An estes altures de la vida, seguís interesán que l’atra part penso igual de tú, que lo rose de una ma te seguisque donán garrampes, que los dos vullgueu seguí vivín chuns y, arribada la hora, morí tamé chuns.
No enténs la vida sense ella, sempre hau estat chuns y chuns voleu acabá.
 
Es un tems en que se aforre mol, dién poques paraules, com entre ells se coneisen tan, sen diuen moltes més, sense parlá, sense ubrí la boca.
 
Pobret qui hasque arribat a esta edat y encara no hasque sintonisat en la seua parella.
 
Sempre esperán la felisidat, ¿vindrá cuan fasca los devuit añs?, ¿vindrá cuan me casa?, ¿vindrá cuan tinga una casa? ¿vindrá cuan tinga fills? ¿Vindrá cuan me chubila? ¿Vindrá cuan tinga nets? Y sempre esperán ¿cuán vindrá?
 
Dises pasá la vida sense disfrutá de lo que ya tens, de lo que ya ha vingut y tú, no u has sabut reconeise, hu has disat pasá per seguí esperán.
 
Es una edat en la que se diuen moltes coses, sense díles y que se ensomie que se fan moltes coses, sense féles.
 
Algúns romántics sol fan que dí que los agradaríe torná a sé chovens.
No se donen cuenta de que esta es una “chuventut” tamé, encara que sigue diferenta y que ña que aprofitála tamé, com l’atra.
 
La costúm, al amor lo convertís en cariño. Encara que algúns camíns desgrasiadamén es en cansamén, en aburrimén y entonses se busquen unes atres sendes que casi mai porten a cap de puesto milló quel que se dise.
 
Es la confiansa que se té en la persona que porte en tú tota la vida, encara que a camíns no estigues de acuerdo, saps que ella está ahí, a la teua vora, com sempre.

Com es natural, ella y tú o tú y ella, teniu alguna tentasió. Eres persona y ensomies que podíes está en una chica chove, eises que tenen de tot, menos añs; ella pense en eisos chicots que tenen mols músculs als brasos, al pit, sense tripeta.
 
Pero, al despertat, l’aigua torne al mar y te chires y roses a la persona que está al teu costat, com ha estat tans añs, y te conformes y reses pa que seguisque allí, en les seues arrugues, en la seua tripeta, en lo seu genio, pero tamé en la seua compañía.
 
Cuan arribes al alt de la montaña, mires cap a tras, cap a vall y eres felís, te dones cuenta de que sol quedes tú y la persona que te acompañe, que ha segut la teua parella tans añs y que ara es la teua gayata y te conformes. Disfrutes mirán tot lo que hau fet, segú que tos hau equivocat algún camí, pero hau pogut arribá adal.
 
Desde ahí mireu los nugols, ya están prop, pronte donareu lo pas y al remat descansareu, chuns. Y cuan has pasat tantes coses, arribe un momén en que casi no importe si ña o no ña sial, tú ya l’has tingut aquí. Ya l’hau disfrutat, en ella y en tot lo que ella ha significat.
 
Ha significat una familia, eisa seguirá enrecordánse un tems de vatres y com es normal, pasán lo tems, se perderá la vostra memoria, es la vida.
Se viu mentres se viu y un poquet més, uns añs més en que te convertises sol en un recuerdo; per una generasió, los fills y a lo milló hasta dos, los nets,

Ahí se acabe tot, ahí te acabarás. Y pan aisó tantes preocupasións, tans patiméns.
 
No val la pena; ña que disfrutá tot lo que se pot mentres se está aquí y sobre tot si estás acompañat y si has tingut la sort de tindre la teua parella, lo teu amor hasta los sesanta y més allá.
 
Los rosés vells tamé fan flos.

Amor als sesanta. Los rosés vells tamé fan flos.

//

Juan Carlos Abella li escriu:

“UN PREMIO PA VALCHUNQUERA
Avuy han premiat a un amic meu
Escritó de postín, de prosa equilibrada
Mos fa arrivâ la llum de la seua tiarra
Tiarra de la que presumich per tot arreu
Escritura que penetre al cor de la chen
Igual que lo coló de la primavera es lo viart
Que la seua prosa emosione en ben siart
Y trau de natros lo milló sentimen
Mol orgullós está de sê valchunquerí
Lo meu amic te un nom, se diu Luis Arrufat
Lo seu poble al cor sempre l’ha portat
Aon ha anat, ha presumit de que ha naixcut aquí
Lo meu amic escriu en chapurriàu
Únic, tan únic, que no ne ña cap de igual
Que se pugue mantindre viu es la clau
Amic de tots, persona de gran cor
Una aldea, Luiset, y lo ágüelo sebeta
Un regalo pa natros, cada historieta
Escrites, contades, explicades en gran amor.

Al atre costat.

Al atre costat.

al atre costat, agüelo Sebeta, Luiset, calsigades

 

Tot escomense y tot se acabe.

Desde que me vachs inventá al agüelo “Sebeta” y a Luiset, sabía que arribaríe un día en que los tindría que fe desapareise, quels tindría que borrá, eren meus, han segut vostres y ara an esta charrada sen van.

Ham segut amics, ham fet charrades bones, unes atres no tan, pero han viscut com la chen, han tingut una vida y an este treball podeu vore que seguisen sen persones, en sentiméns, bons y no tan bons.

Esta aventura no vol di que no van a apareise més, sempre podem contá coses que van pasá abáns de avui y que no les habíem contat.

Com sempre que esta parella ha treballat, u ha fet a l’Aldea y u acabe fen allí, per aisó los que la coneisen, posiblemen la entenguen milló que atres, pero intentaré que tot lo mon u pugue seguí.

Van naise chuns, sen van chuns y chuns seguirán al atre costat.

-  Agüelo li apetís que anem hasta la Tellería o sino tirem la marcha cap a un atre costat.

-  ¿A ver, Luiset, no vas vore lo tems a nit a la televisió

Van di que veníe una troná mol forta, que abáns ha fet moltes maleses per ahí.

-  ¿Als seus añs vusté se creu aisó? Cuantes tronades mos han dit que veníen, que se acabáe lo mon y llugo no ha caigut ni una gota. ¿O es que te po?

L’agüelo, habíe matinat, com tots los díes, se habíe asomat al balcó y no li había agradat res la negró que habíe vist per lo Yiri, pero, a lo milló teníe raó lo sagal y com a mol, igual son (sol) eren cuatre gotes. Aisí que pille lo sombrero y la gayata y li diu al sagal:

- ¡Anemon!

Y chino, chano, la parella va escomensá a puchá la costa del Portal; anaen parlán, com sempre, portáen tota la vida chuns y encara los quedaen coses pa dis. De eisa manera van arribá hasta la Tellería. Ya que estáen allí, van di de puchá hasta la basa Martina. 

Estáe seca, bueno al mich ñabíe un charco de fang, com un barreño, allí granotes, sangoneres y uns atres animalets reñíen per trobá una gota de fang humit, perque aigua y (ya) fáe un díes que no ne ñabíe.

Están en éstes, l’agüelo eiseque los ulls cap a la carretera de Morella, mai sabrem lo que va vore, li va cambiá la cara, ell, un home que mai se asustáe de res, una po de chiquet dabán de un llop, se va apoderá de aquelles galtes tan tranquiles sempre. 

Va agarrá a Luiset del muscle y cridán li va di:

-  Corre, corre tot lo que pugues, encara que no te seguisca, no te paros, escapa si pots.

Lo sagal no sabíe qué pasae, va mirá cap aón miráen los ulls del vell y u va entendre (:) de allí dal baisae una negró tan gran que u tapáe tot, a aquella escurina li acompañáen unes cortines de aigua y unes voláes de aire a tanta velosidat que lo menut ya no va sentí les raderes palaures del “Sebeta”. Pero no li faen falta, habíe vist lo que mai veurie més. 

Lo agüelo habíe ventat mols añs an aquella era de la Tellería y de sobres sabíe que cuan un nugolet apareisie a la carretera de les Ventes, teníen diau minuts chustets, pa replegá y tapá la tonga y, cuan arribáen a la caseta ya estáen bañats.

Avui lo que habíe vist ere mil voltes pichó y ya estáe més aball del Mas de Fraga.

Lo sagal, ñerviós, en ve de tirá carretera aball, va torná pel camí de vinguda, va baisá cap al hort. Estáen perduts, lo vell u sabíe, pero no podíe disá sol al crío.

Va arrencá a corre detrás dell, costa a bais. La gayata li estorbáe, la va tirá, més tart se arrepentiríe.

Chustet a tems de crusá la vall, detrás dells ya baisae tanta aigua com si hagueren soltat mil pantanos. Lo sial habíe ubiart la fon de la rabia, eisa que diuen que te tans caños que no se poden contá.

Sol pasá la fon, lo menut va caure, “Sebeta” va arribá a tems pa agarral de un bras y traurel de la corrén que ya arribáe. 

Van puchá un poc amún de la costa y per damún de la nevera, van aná avansán com podíen. U habíen escoltat mols camíns:

- Mira quel foc es roin, pero l’aigua encara li guañe.

Y ere verdat. Corrén, entropesán, caén, eisecanse, van arribá a la altura del pou vell.

Lo agüelo va discurrí:

-  Allí tenim la radera oportunidat, com la vall se eisamplís, baisará la altura del aigua, o pasem ara o se ha acabat.

Portae al sagal del muscle, ere lo momén, van arrencá a corre, encara que lo fang los disáe corre poc, van piarde les espardeñes, se van quedá clavades al fang. Ya estáen a la mitat, cuan lo vell va sentí un gran ruido, va mirá cap a la vall y se va doná cuenta de que alló se habíe acabat.

Un tems dispués, no sabem cuán, perque al atre costat no ña ni dies ni reloches. La parella se trobe, se donen grans abrasos, tornáen a está chuns, se senten a un ribás, se miren, lo sagal está serio, escomense a charrá:

-  No sé cóm va pasá tot. Se que vach quedá enronat en fang y hasta que no me han trobat, a la bora de la fon, no hay aparegut aquí. Al entrá lo agüelo de la porta me va du a un cuarto y me va enseñá tota la meua vida en un santiamén. Los radés moméns com los nostres cosos estáen enterrats, sol se veien les calsigades al fang, pero no sé quín sentit tenen.

Ara li toque lo turno al “Sebeta”, veu que lo sagal está amoinat, que algo li va per dintre y que no u ha dit. Es igual ya u traurá y conte la seua arribada:

-  A mi me ha pasat y me han fet lo matéis. Te vachs a contá lo de les calsigades. Cuan vam desidí crusá la vall pel pau vell, l’aigua había baisat de altura, per la amplaria del terreno. Per aisó se veuen les calsigades dels dos hasta arribá a la mitat, te portaba enganchat del muscle, pa que no set’endure l’aigua. An aquel momén se va sentí un gran ruido y vachs mirá cap a mun, vachs vore que estaem perduts, perque l’aigua que venie de la vall del Mirablanc, acabáe de arribá y u faé (fáe) en tota la forsa.

Luiset, no se pot contindre, ya sabem lo que li voltáe pel cap:

-  Y es en eise momén cuan an tiarra ya sol ñan unes calsigades, les de vusté, perque me va soltá, pa corre milló y podé salvás.

Lo agüelo lo mire en pena, pero entén que hasque pensat aisó, es mol chove encara y sol ha vist unes calsigades. Seguís charrán:

-  No Luiset, tan tems chuns al atre mon y encara no me coneises. Sol se veuen unes calsigades, perque al vore tanta aigua, sol vachs pensá en tratá de salvat a tú, TE ME VACHS CARREGÁ A ENCOSTES, per aisó no se poden vore les teues potáes y vachs corre com mai pa intentá arribá a la carretera y salvat.

Yo me estaba ofegán ya, creía que te había disat adal, pero no va sé aisina, l’aigua tamé se te va endú y vas acabá a la Font.

U sentisco chiquet.

Lo sagal, com tans camíns a la vida, se done cuenta de que ha clavat la pota, se abrase al agüelo en los ulls plorosos. Los dos se eisequen del ribás y sen van cap a l’Aldea del atre costat, allí tamé ne ña una y tamé se charre en Chapurriau.

De repén, los dos se paren, estiren les orelles, sentisen algo, allá a lo llun se sentis un sonido, un sonido que coneisen mol be: son les campanes de les dos Aldees que, al matéis tems, TOQUEN A MORTS.



Dichosa repoblasió.

Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)


la Gramola de la sala de ball de la carretera, Dichosa repoblasió.

 
Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.
Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?
Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.
Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:

“Jaime Guimerá López
30 Ene 2024 16:35

El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”

¡¡¡Cansats!!!
Y natres: acoquinats, acotets.
Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.
Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.
Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

30 Ene 2024 13:11
No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”

Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:
“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”
Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.
Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.
Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.
Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.
Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be (la dona de Ramiro II ere de allí, Poitou, Poitiers).
Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.
Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.
Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.
Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.
Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.
Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.
¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.
Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.
A camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.
No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.
Per un atra part
“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.
Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.
En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.
 
Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.
Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.
 
“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.
Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.
Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.
Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.
Yo, algún camí los diría que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?

“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.
Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.
En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa.

El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.
Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.
Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.

Lo tío Goset.

Lo tío Goset.

Lo tío Goset, gosset


Entrada:

Fa mols añs va ñaure un home, al que li dieben Julio Verne, que va escriure un mun de noviales, en molta imaginasió, les podeu veure a Internet.

Entre los seus llibres está “Viache a la lluna”, en que ell se adelantae mols añs a lo que fa pocs (poc; o pocs añs) van fe los americáns.
Penso que éstos van copiá la forma de aná tan llun de aquell llibre y per aisó los va isí be.

Pero cuan ell va traure eisa noviala, molta chen se li enriebe, dienli, que estae bochs, que, en lo llun que estae la lluna, cóm se inventae aquell viache.

Pos ha segut verdat.

Ha ñagut més chen que ha tingut idees que, al seu tems, pareisien estrafalaries y, pasán lo tems, han resultat verdat.

Lo momén:

Hay triat este momén pa fe esta charrada, aprofitán que es la costa de chiné. Una costa que mos la fem natres, gastanmos lo que tenim y lo que no, en minchá lo que no minchem en tot l’añ, en presumí dabán de la familia y de los que no u son y en demanals als reis magos lo que no mos fa falta pa res.

Y claro lo que quede de mes, que damún te trenta y un díes, lo condenat, ham de fe mil floritures pa acabal de pasá, demanán desde lo día diau que arribo pronte la paga.

Pos en estes idees, la charrada de avui, no pareiserá tan dura.

La persona: Lo tío Goset.

Es lo nostre Julio Verne de este treball.

Es un dels agüelos del atre costat que me solen visitá, sobre tot per de nit que es cuan ells isen a rondá y una de les parades es lo meu llit.

Este home ere mol estudiat, u había deprés en mosen José Pellicer, a la escola del Mas de Llauradó, igual que mols chovens més de estos voltáns, un bon maestre hasta que la guiarra li va tancá la escola y li va trencá la vida.

José Pellicer, Mas del llauradó

Cuan una caisa va voldre ubrí una porta a la Aldea, no va trobá persona milló que lo tío Goset. An aquell treball ell li va posá interés y cariño y va está hasta que los añs li van aconsellá que a sa casa estaría milló, perque lo que ell estáe fen u podíe fe una máquina a la que li dien “cajero”.

De eise treball li veníe lo “malnom, lo mote” de Goset, no ere com podieu pensá del fill del gos y la gosa, si no de manejá les perres: la perra gorda, lo real, lo mich duro, la peseta, etc.

mich duro, medio duro, Franco, caudillo

Este agüelo, ya en vida, ere un enamorat del cualsevol papé que parlare dels dinés, se u llichíe tot.

Eisa costum la va mantindre, al pasá al atre costat. Allí teníe la sort de que a la Aldea del Chapurriau arriben tots los diaris del mon. Ell trie los que parlen de perres y, estiguen escrits en la llengua que estiguen, se pose les gafes “chapurrianes” y en elles veu totes les ralles com si estaren escrites en la seua llengua, lo chapurriau, per aisó se ha enterat de lo que tos vachs a contá.

La charrada:

Es que una nit, ya fa unes semanes, van vindre mols agüelos, no sé lo que selebraen, anáen de ronda. Al tío goset, no li apetíe beure y, mentres los atres seguíen anán de bodegues pa fe algunes tasetes, com encara ere pronte, ell va preferí quedás en mi, se va sentá al meu llit, se notáe que teníe ganes de charrá, algo mol importán li rondáe pel cap y va escomensá:

– “Sebeta” se arrimen tems roins pa la chen, tamé pa la nostra. Te que vore en los dinés. Ña peisos mol gorts, quels sobren los millóns y se volen fe los amos del món, goberná a la chen que, sense donás cuenta, se tornarán esclavos, ya no serán lliures, com erem cuan estaba entre vatres.

Dominen les vacunes, de cuan en cuan se inventen una pasia y se carreguen a la mitat dels vells y, pa disimulá, tamé algún chovens.
No volen paga chubilasións, volen més dines, com si nols sobraren ya.

Han desfet un mun de represes dels rius, pa fes los amos del aigua, ya u están conseguín, una cosa que es natural, que no teníe amo.

A base de doná achudes a tot lo mon, per cualquier cosa, tos han convertit en chen pobra y lo roin es que la chuventut se ha acomodat a viure aisina en pocs dinés, pero sense treballá. Tos están guañán.

Están arruinán als que treballen, hasta que se canson y se rendisquen y se convertisquen en uns pobres més.

Son los amos de tot, y a lo que no arriben ells, han posat als seus amics quels fan lo treball brut, casi tot lo importán ya es dells: la llum, lo gas, les medisines, los dinés.

Ara están crián cucs, llangostos y bichos y dintre de poc, desapareiserá la carn, la lleit, tot u farán unes máquines, mesclán los cucs, herbes del mar y polvos. De allí eisirán chulles de car, en lo matéis coló, lo matéis gust, pero no será carn. Ells serán los amos y vatres tindreu que morí a minchá alló.

En amenases, en garrames, han conseguit que ya casi no empleeu los dines, tot u pagau en la tarjeta. Hau caigut, ara tos tenen pillats saben lo que gasteu en carn, en pa, en vi, hasta en papé del váter. U saben tot de vatres. Esteu controlats y no tos doneu cuenta.

La garrama final:

Seguís lo tío “Goset”:

– Te vachs a contá lo que pasará ara, o dintre de vin añs, cuan sigue pero pronte.

Desapareiserán les perres, los billets. Tú podrás tindre les teues al banc, pero te les tindrás que gastá de esta manera.

Sol ñaurán dinés digitals, los atres haurán desaparegut del tot y a tú te dominarán aisina.

Tindrás un carnet, una tarjeta o algo paregut. Los dinés del banc seguirán sen teus, pero pa podé dispondre dells, te dirán:
¿Cuáns ne vols traure y en qué tels vols gastá?

Un ejemplo, tú dirás: nesesito sen euros, pa comprá carn. Tú no vorás los dinés, ells los “posarán” a la tarjeta y, desde eise momén eisos sen euros tú sol tels podrás gastá en carn. Nols podrás distraure pa comprat verdura. Y, com tamé tindrán controlat al tendé, ell sol te vendrá eisos sen euros, primé perque no tindrás més dinés a la tarjeta, segundo perque ya no ne tindrás de solts y tersé perque lo tendé tamé tindrá la cantidat de carn tasada y sol podrá vendre a cada u la seua. Y si un més fas curt, pos tindrás que minchá un atra cosa o pasá fam. Ni siquiera podrás tirá ma del estraperlo, perque no tindrás en qué pagau, a no sé que u fasques en treball o en atres coses més vergoñoses y, si te pillen, ya saps.

Lo matéis te farán si te vols comprá una casa, un coche, un móvil, lo que sigue. Traurás los teus dinés, los chustets y sol podrás empleals en lo que los hasques dit. Se ha acabat lo aná de tendes, prime tindrás que aná a vore lo que vols y lo que val y llugo anirás a comprá “aisó”, no podrás cambiá, haberte asegurat.

De eisa manera u controlarán tot: los dinés, los aliméns, lo treball, l’aigua, la llum, a ón vas y de a ón vens, perque sabrán los dinés que demanes y a quí los u pagues y pa qué son. La intelijansia artifisial los achudará a que lo control sigue més ample, tos tendrán lligats mol curts.

U hay llichit, no sol los “amos del mon” u farán, Europa fa tems que te a un mun de chen preparán asó, han fet uns ordenadós que saben hasta cuan respires y u tenen tot preparat, es cosa de tems lo ficau en marcha. An asó li diuen la “globalisasió total”, lo fin de la llibertat de la persona y damún serán robots (ordenadós) los que u controlarán pa que no tinguen compasió ni sentiméns.

¿No tos u creeu? ¿Ton enfoteu?

Tamé sen enfotíen de Julio Verne cuan va escriure “Viache a la lluna”.

Algún día ton enrecordareu de esta charrada. Y yo resaré pa que no sigue verdat. Pero los deus naus, no me escoltarán.