Yo parlo lo chapurriau

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/yo-parlo-lo-chapurriau.html

Yo parlo lo chapurriau



Luis Arrufat , Valjunquera, agüelo Sebeta, cebolleta, Luiset, aldea


Sobre lo mes de mach de 2017, un aspirán a agüelo “Sebeta”, va entrá, com tans dies, a la seua paret de Facebook. Pero eise día va tindre la sort de trovás una invitasió, del seu bon amic Jesús Bel, pa entrá y apuntás a la paret de un grapat de chen que trevallabe per una forma de parlá, se diebe

Yo parlo lo chapurriau”.
Algo va saltá dintre de Luiset, debíe se un cor de chiquet, dintre de un cos de vell; uns recuerdos que, pese a sé vells pel tems que fae que habien pasat, seguien sen chovens, perque dintre d’ell lo tems se habíe parat, cuan als once añs sen va tindre que aná del SEU poble. 
May habie olvidat los once añs viscuts allí, pa ell eren tota una vida; después ne habíe tingut un atra, a un terme y en un parlá que no eren los seus, als que tamé estae agrait perque li habien permitit creise, formás, casás y tindre los millós fills del mon.
La primera vida la tenie tancá a un armari que sol aubrie cuan, per sort, podie torná uns dies allí, respirá ben fondo y atre camí a la segunda vida. Ere com los peisos que vivuen al aigüa y de cuan en cuan tenen que eisí a respira, igual li pasae a Luiset. Apenes pasae les Ventes y escomensabe a baisá la costa del Mas de Fraga, los pulmons li creisien, respirabe fondo, en los ulls del cor mirae y reconeisie la seua tiarra, lo seu terme, allí agon volie morí o per lo menos que li entiarron cuan li arrivo la hora de pasá al atre costat.
A camins se trovae en algú de aquell terreno, pa ell ere com si se trovare en un chermá, casi encara mes, parlaen en chapurriau y lo tems pasae y pasae y no se donabe cuenta; l’atre debie pensá que tio mes pesat.
Seguim; va demaná que li disaren entrá a la paret; cuan li van contestá que sí, va tindre una gran alifara. Va escoltá lo que volie eisa chen; enseguida va sentí com ells; portabe lo chapurriau dintre y va podé al fin aubrí la porta del almarí y eisí fora, com un crio de onse añs, com un vell; mol vell; lliure al fin.
Dintre d’ell la sang se va renová, va respirá fondo y se va tirá a la aventura. Mai u habie fet; no sabíe cóm feu; pero estabe al seu terreno; en la seua chen; sino li entenien en les palaures escrites; li entendrien en los seus sentimens; y se va posá daban de la pantalla; ella li demanabe que escriguere; y ell posae los dits damún de les tecles, y les lletres eisien soles, unes detrás de les atres, chuninse com los pareisie be y va naise lo prime escrit. Lo de la cansó dedicada a tots los que parlaen chapurriau. Casi tenie vergoña de dí eise nom.
Pero va ñaure un home, un vei de la paret, que li diuen Ramón, que lo va resibí, lo va animá, u has fet mol bé, seguís, a daban, tots ne estem deprenen.
Lo que li faltae a la ilusio; que la animaren. Luiset habíe vist que encara ne eren pocs; que no veie chen que escriguere coses llargues; no sé perqué, pero al veure lo seu escrit, li van parlá de Desiderí y la seua mula. Va busca lo llibre, lo va trová, lo va comprá y lo va llechí varios camins. Y va veure; qué presumit; que Desideri y ell tenien algo en común y algo diferen. Tenien un apellit igual, Arrufat y aisó ya vol dí mol; tenien les mateises ganes de escriure sobre coses de la tiarra; pero tenien una cosa diferenta; p’el motivo que fore, segur que tenie raons pa feu, Desideri va escriure en catalá; pos Luiset u farie en chapurriau, en la nostra llengüa, la de Desideri y la meua; serie un homenaje que li farie a un veí; que segur que si avui estare aquí mos apoyarie com lo prime; com u fan uns atres escritós que están a esta paret.
Qué pretensións, voldres comparas a Desideri; que no; que sol hay vullgut di que ha segut lo meu modelo; algú a qui vull imitá, may se me pasará pel cap; volem compará en ell. Ña maestres y aprendisos.
Seguim, se va inventá un nom pal poble que te al seu cap, l’Aldea, may li voldrie fe cap mal al poble que li va veure naise, li deu masa, y prau trastades ya va fe de menut. Per aisó tot lo que li pase pel cap a Luiset pase a eisa Aldea imaginaria, que sol existis al seu cap y al seu cor, perque la vol com si fore de verdat.
Después se va inventá a un crio: Luiset; y a un vell: l’agüelo “Sebeta”.
Los dos personajes fan falta. Luiset es nesesari perque tot lo que charre l’agüelo, se referis a onse añs de la seua vida; sé que ñá chen que no se creu que tots eisos recuerdos estiguen al cap de un crio. Tenen rao, están al cap de un vell que s’enrecorde de eisos onse añs; no sé si tus u hay aclarit o lo hay embolicat mes. 
Pero es que “Sebeta” no está sol, per un costat te a sa chermana, a la que torne lloca, un día sí y un atre tamé, Carmen: com se li diu a nasó y encara que ella no sen enrecordo, que es lo que pase la machoria dels camins; sol en cridala, en sabé que está ahí, los noms, les palaures, li venen al cap.
Per l’atre costat, están los vells de l’Aldea, los que están al atre costat; sé que tampoc tus u creeu; pero están ahí y de cuan en cuan se arrimen a la orelleta del agüelo y li parlen. Y u fan tan depresa, que li falte tems pa aná corren a un papé y escriure lo que li diuen.
Avui, anaba a dormí la siesta, p’als agüelos es sagrada, y, de momen, se han presentat los agüelos (o será la inspirasió?) y me hay tingut que eisecá, corrén; quedam sense siesta, y vindre a escriure esta charrada.
Diebem que per un costat está Luiset y p’el atre lo agüelo “Sebeta”, esta persona fae tems que anae p’el cap de Luiset (es un recuerdo de cuan ere menut y llechie lo TBO), lo nom sol va tindre que traduil al chapurriau (Cebolleta), pos “Sebeta”. Esta persona es mol necesaria, represente a Luiset gran, vell, bueno en los seus añs, pero tamé en les seues manies actuals, en los seus coneisimens, en los seus amics, en la seua chen, en la seua familia actual, en los recuerdos desde los onse añs, hasta ara, en tota la segunda vida.
Y en estos elemens, lo nom de l’Aldea y les dos persones “Sebeta” y Luiset,  vach escomensá a escriure una vida imaginaria, pero real; unes aventures supostes, pero vivides; una historia imaginada, pero que va podé se aisina o mol pareguda. Y a alguns veins los va agradá; los amics, que sempre han estat ahí, me van apoyán cada dia, en cada charrada; los grans escritos (Pedro, Carlos, Enrique, Hector, Juan-Carlos, Javier, y vin o trenta mes que ñá) no han segut mol durs en mí y me han disat creise un poquet; y al final se va fen una bola que va creisen; pero teniu en conta que te los piaus de fang, que sol es una invensió de un aprendis y al final caurá.
No me olvido d’els amics de l’atra part, (Huesca y Saragosa) als que conec menos, perque no apareisen per aquí, pero que sapien que lo chapurriau lo parlem entre tots, cada un, en les seues particularidats, pero al fin y al cabo, chapurriau y que sobre tot, que tots mos entenem parlanlo y llechinlo.
Se que tamé ells escribisen, mos agradarie que u faren aquí, pa compartiu tot, ya que compartim les notisies ruines, compartí tame les bones.
Estic ufano perque alguns veins m’han dit que se han animat a escriure al veure al agüelo que no te vergoña, que, encara que sigue pegan potades a les lletres, seguis escribin y contan coses.
Tinc una espina clavada dintre de mi, es que vech chen; homes y dones; en cultura, en esperiansia, en aventures, que no se atrevisen a tirás a la aventura de contamos les seues coses, que a tots mos interesen y que estariem encantats de veureles reflejades a esta paret.
Ya veureu un día de estos que l’Aldea, ha crescut, ara ya tením un Consell que me apoye y me corregirá les potades que vach pegán a esta forma de parlá. Llechisen al agüelo, son unes seguidores mes.
Vull acabá dien que l’agüelo “Sebeta” no es lo milló escritó de esta paret; sol es lo que mes escriu. Algún día mos donarem cuenta d’els talentos que tenim amagats, espero que no sigue masa tart.
Parleu, escriviu, penseu, reseu, ploreu, rieu, pero tot en chapurriau, ham de demostrá que tot aiso se pot fe y u sabem fe en la nostra forma de parlá. Al final ya mos done igual que mos diguen idioma, dialecto o lo que vullguen. Pero que mos dison aisí, que mos dison en pau; y sobre tot que NO mos diguen que parlem lo CATALÁ.

FIN.


///




Baixán la costa del Mas de Fraga tamé ting esta sensassió , encara que Beseit estigue una mica mes llun. Y Desideri Lombarte u escriu així :


Si lluny me'n vaig i de més lluny te miro

i m'eixeco més alt, fugint de tu,
te tinc molt més a prop i més t'estimo,
sense enyor, sense enveja de ningú.

Si mirada de prop se't veu cruel

i aspra i freda i amarga i malcarada,
quan se't mire de prop se't veu la pell
tèbia i suau, rodona i ben formada.

Més que estar a prop de tu, vull recrear-te,

fer-te créixer i florir com t'imagino
i estar amb tu lluny de tu, sense tocar-te.

Terra, país, muntanya, quan t'estimo!

Quants versos t'haig de fer per agradar-te?

Que lluny me n'haig d'anar per estimar-te!



//


A la segona estrofa ,verso 7,crec que PROP es llun , de llun se veu la terreta mes tíbia,redona, suave, ben formada.