Mostrando las entradas para la consulta Deu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Deu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Rabia

RABIA

Esta charrade la vach fe air, pero ere día de dol. Avans de escomensá vull aclarí que no soc xenófobo, que tinc amics de moltes nasionalidats, encara que d’esta, cap. Per algo será y la culpa no crec que la tinga yo.
“Que ningú me digue res, avui me es igual que aquí estigue prohibit parlá de política, asó tampoc es política, asó es chustisia; tristesa; po, molta po; rabia, sobre tot, molta; rebelió; empatía; cariño; pena; plos; y crits; crits de un mun de góles; de grans y menuts; de dones y de homens; de tots a los que air, los va atropellá una furgoneta, fabricada pa trevallá, no pa porta la mort; en les seues rodes pasan per damún de cosos inosens, en ve de pasá per adoquins; per carreteres; crits de tots, de los ferits y d’els morts, sobre tot de éstos, de los morts.
Ne estic fart, fart a mes no pode, fart del tot. En tems tenia un deposit de perdó, pero avui se m’acabat, agotat, del tot, ya no puc perdoná mes, no me quede perdó, no me quede pasiansia; ya no puc aguantá més, que ningú me demano mes perdó, mes pasiansia, no soc retó pa perdona sempre, tampoc soc un deu pa ni siquiera perdoná.
No ña motivo, cap motivo pa fe estes coses, ni aliansia de sivilisasions; ni comprensió; cap de escusa; ni siquiera religiosa…….
No pot ñaure un deu, ni una religió, detrás de estes maleses; y, sin embargo, ña retós d’ells que los apoyen, qu’els espenten a fe estes coses, qu’els recomen que fasquen aisó; que, a cambi, los oferisen lo sial; la entrada al jardín del seu deu; setanta y dos virgens y no se cuantes coses mes; per feu, per matá; es igual que los morts siguen inosens o culpables, grans o chiquets, homens o dones; sol per matá, lo demes es igual, cuan més atabuts, milló.
Eise Deu, no pot se bó, no es bó; no pot se Deu, no es Deu; no pot ñaure una religió, uns retós, que estigue, que estiguen detrás de aisó; t’os imagineu a un Deu selebrán la “festa” o lo infiarn de air en tots los martirs, digüen ells, asesinos, dic yo, al seu voltán. Eisa religió té que sé falsa; eise deu tamé; te que sé falso, ES falso.
Desde menut a mi me han enseñat que la religió es amor, totes les religions pregonen lo amor, la caridat; lo portás bé en los demés; eisa es la seua bandera, la de totes; torná lo bé, per lo ruin.
Pero ésta, NO; ésta proclame lo odio, la guiarra santa, encara que la guiarra may pot sé santa, u digue qui u digue; la mort p’als que no pensen com ells; a tallá lo coll de los infiels; a torná mal, per bé.
Avui, diviandres, es lo dia en que ells resen; tos faria una aposta: cuans auran resat per les víctimes, cuans per los asesinos, penseu y contesteu. Segur que tots au asertat.
Venien; encara venen, desesperats, en greñes, mich despullats, portan dintre lo fret del viache, de la fam, del aigüa que los ha bañat, a la que han tirat a los que sen han anat quedan pel camí; los ham resibit al nostre país, bé, masa bé; venien sense res y los u ham donat tot; roba, minchá, dinés, medisines; achudes de totes les clases; coses qu’els fan falta a mols d’els nostres veins; coses que no ne ñan pa la nostra chen.
T’os au donat cuenta de que tots als que han detingut estos tems atrás, estaen parats, no trevallaben, sol vivien de la asistencia sosial quels donae lo gobiarn, sigue de la autonomía que sigue; los paguem la casa aon viuen; per no trevallá; per cada fill que tenen, sol fan que criá, dintre de poc ya ne serán mes que natres; hasta la tarjeta del metro o del autobús; tot gratis; y lo mes gort, seguisen cobrán mentres están a la presó.
Algúns; está demostrat, se permitisen lo lujo de viure al seu país, vivín de les achudes españoles, los u ingresen a la cartilla, sense cap de justificasió, y ells a traureu allí. Viuen com a rics, sense fé res, perque lo que los paguem aquí es mol mes que lo chornal que cobrarien allí, si trevallaren. Uns vagos, aprofitats de la nostra inosensia.
T’os au donat cuenta de la forma que te miren al crusat en ells. Ah! y se coneisen tots los drets, sol teniu que escoltals cuan isen a la tele y la forma que tenen de parlá, en quina arrogansia, quin orgull. Son superiors a natres, se creuen superiors a natres.
Y damún a mols los am donat hasta la nasionalidat; ya poden hasta votá; pronte, com ne serán mols, elegirán als seus diputats. Prepareutos, a lo que au de arrivá a veure.
Pareu cuenta, cuan se crusen en una dona de les nostres, si porte faldetes o pantalons, me es igual; mireulos als ulls, veureu despresio, esclavitut; y si mireu mes al fondo, veureu lujuria. Enrecordeuton d’els ataques sexuals a les dones a Europa, per mes que los gobiarns les asquen tapat; y resienmen a España. Y encara va ñaure españols que los disculpen, u justifiquen perque la chica portabe una minifalda y aisó, según ells, ere una provocasió. Aon está la llibertat a este país si cada un, cada una, no se pot vestí com millo li paresque. U habiem conseguit y ells mos u volen fe piarde.
Alguns de natres sol veem drets pa ells; que ña que entendrels; disá que a tots los puestos parlon lo seu idioma; donanlis terreno pa fes templos; com si ells foren correspondens. Com que no ham vist com ensenen los templos que no son d’ells, chafan los sans, les creus, les lápides d’els fosás. Ni als morts los tenen respiate.
Tots ham vist los comentaris, no sé si son verdadés, de chen de Australia, Rusia, Fransa; posán a cada u, al seu puesto y ham  tengut envecheta de que asó no pasó aquí. Que no volen minchá gorrino a les escoles, que se porton lo seu minchá. Pero no; aquí ña barrios que ya son d’ells, que es perillós pasá  per allí, que, casi ni la polisia se atrevis a entrá. Que allí manen ells. Que mos volen posá les seues costums, enrecordeuton de les piscines.
Me direu que no tots son iguals; pos casi tots, perque cuan pasen coses com estes, no presumirán, pero callen y per dintre se alegren, es un triunfo pa ells. No se integren a les nostres costums, no se volen fé com natres; volen que natres mos fem com ells. Pa les festes del Pilá, hay vist hasta chinos menuts en lo cacherulo, los sentae com a un san, unes pistoles, pero allí estaen ells. A estos res, de res.
Penseu; a España ña cuatre millons de estranchés trevallán y cuatre millons de españols parats. Que no tots son iguals, que algúns se han integrat y trevallen. Pos no tots y de estos menos. Seguiu pensan.
Serie tan fasil que tots los que no trevallen, los que no han trevallat may, que han fet maleses, encara que tinguen la nasionalidat española, pues s’els retire, y fora, al carré, al seu país. A ver quina es la primera nasio que u fa.
Pa acabá, me venen al pensamen los plos de eise juguete de un chiquet de tres añs, que ya n’ol podrá estrená, li u acavaben de comprá a les Rambles y lo pobret sen va aná en la ilusió als ullets. Despues, al llimpia los carres, lo camión de la basura, va replegá lo juguete, aplastat pero una roda de furgoneta y lo va tirá al camión, tamé lo juguete estae desfet,  com lo chiquet, lo seu amo. Ya están los dos chuns; al atre costat.
La cridada de una mare de Alemania, que may tindrá contestasió,  volie parlá en la seua filla, que estae pasán uns dies a España; la chica volie coneisé lo país del sol y aquí se ha trovat en una gran sombra, una sombra eterna.
Eisa flo, que un home estae comprán pa la seua dona y al chirás ya no la va trová dreta, estae llarga an tiarra, tirada; la flo ere blanca y cuan va caure an tiarra se va torná rocha, en la sang que regae les Rambles.
Eise llibre, nau, acabat de comprá, que se ha  quedat esgarrat, an tiarra, al mich del carré, sense amo; perque los ulls que lo anaben a llechí en tanta ilusió, ya están tancats, pa sempre, sense llum.
Tota eisa chen que pasechabe, felis y contenta, una tarde mes, o lo prime camí; disfrután del ambien de Barselona, y ara lo recuerdo de una furgoneta corren mol, lo recuerdo de la mort blanca, dels crits, del doló, de los plos per los que sen an anat; los ha cambiat la vida, los ha furtat la alegría pa sempre, les Rambles ya no serán les mateises, aquell nom tan majo de les Rambles de les flos, dels muisons, dels llibres, se ha convertit en les Rambles de la mort.
Y los demés que u ham viscut, desde llun, en pena, en tristesa; que, per un día, ham olvidat los nostres problemas, pa sufrí los d’ells; mos quede un gust, milló dit un disgust de impotensia, de RABIA, per no sabé cóm y perqué ha pogut pasá aisó, cóm se pot arreglá, si es que se pot arreglá.
U sentisco, avui no puc perdoná, demá no u sé; avui l’únic que tinc es RABIA, molta RABIA. No puc ni plorá; ña masa chen p’el mon que avui ploren p’els seus ferits, p’els seus morts; per les seues ilusions atropellades, ferides, mortes a un paseo que ere presios: Les Rambles. Estos dies tenen una oló rara, com a gasolina.
Perdoneu al agüelo, pero lo rade sentimen que li quede avui es una pregunta que ell se fá ara y que, a lo pichó, tos tindreu que fé no tardan mol: O ELLS, O NATRES.
R.I.P. (Requiescat in pace). Que descanson en pau allí, ya que no la han tingut aquí.”

LA FILOSOFIA DE LA VIDA Y DE LA MORT

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/la-filosofia-de-la-vida-y-de-la-mort.html

LA FILOSOFIA DE LA VIDA Y DE LA MORT.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: La filosofía del agüelo “Sebeta”.

Avans de escomensá, ña que aclarí que sobre este tema se podrie escriure un llibre complet y mol llarc, pero ni lo agüelo se atrevís a feu, ni este es lo puesto apropiat pa naisó. Aquí sol farem una charrada com cualquier dia, intentan destripá lo tema, de la forma mes completa que u puga fe, y ocupan lo menos puesto posible.
Lo gran inconvenien de escriure als meus añs es que la machoria de les aventures ya han tingut lo seu final y moltes han acabat mal.
Per aiso l’agüelo “Sebeta”, pareis un home triste, solitari y mols camins hasta desgrasiat.
Pos no tos u cregau, l’agüelo es una persona que ha fet lo camí, saben, per coses del seu trevall, que un día teníe que acabá y saben aisó ha intentat disfrutá de cada momen de la seua vida, no dic que sempre u asque conseguit, pero per damún de la realidat se a imaginat que ere aisí.
Está convensut que tota la vida está predestinada, entonses, per qué sufri?, si les coses pasarán igual; anem aprofitá lo poc tems que mos donen pa está aquí. No t’os podeu fe una idea de lo depresa que pase.
Algú me pot dí, Luiset yo crec en Deu y si me dius aisó, agón está la megua llibertat, si estic predestinat?. Yo li contestaría en una charradeta, com fae Deu, nostre Siñó, als evangelios: Cuan los teus fills, los teus nevots, son menuts, si tu los poses daban una galleta y un tros de carbó, ells son lliures de escullí lo que vullguen, pero tú ya saps que agarrarán la galleta.  Pos cuan tú tens que prende una determinasió Deu te pose una galleta y un tros de carbó, encara que tu vesques unes atres coses, y ell sap lo que tu agarrarás, encara que tu eres lliure de pilla una cosa o un atra, lo teu instinto te fará pillá la galleta y ELL ya u sabie.
Ara no me preguntos si yo crec en Deu, te diré que algú te que ñabé pa goberná tot lo mon, que es mol difisil que tot aiso isque per casualidat, que les lleys que gobiarnen tots los moimens dels planetes, lo funsionamen de tots los elemens que vivim aquí, les plantes, los animals, les coses, la evolusió de les espesies, lo funsionamen y les coses del cos, no pot sé per generasió espontánea, repetinse sempre igual y a totes les parts del mon, que té que ñaure algú o algo que u dirichisque tot. Y a eise algú o algó, li poden dí Jesús, Alá, Manitú,… o com cada u vullgue. Algú ña, quí es? No u sé.
Totes les religions tenen mol de invensió, mol de manipulasió, mols interesos terrenals, y aiso no es de deus.
Deu, com se digue. No pot sé com tota eisa chen interesada, mos volen fe creure.
Grasies a Deu, avui tots podem llechí ya mols llibres que tiren per tiarra la machoria de les religions y  de les teories divines, pero algo ñá.
Anem a seguí.
No es bo fe desgrasiats als demés, perque ells tamé están predestinats; entonses, si depen de tú, y ells van a sé felisos, fasques tú lo que fasques, serán felisos, pues colabora, feslos felisos tú desde lo prime momen y aiso que adelantes.
No fa falta imaginat que les coses te anirán mal, perque si te han de aná mal, ya vindrán, y si te venen be, perqué tens que sufrí inutilmen.
Reconesco que cada u es lliure de fe en la seua vida lo que milló li paregue, si vols la llibertat pa tú, respeta la dels demés, claro sempre que ells respeton la teua y la dels demés.
Hay tengut tantes aventures a la meua vida, que ting la mochila plena hasta dal, que no ne nesesito mes, pero la meua vida es tan agraida que cada día me porte una aventura mes, sempre una aventura nova. Sol per fes de dia, ya val la pena.
Perque los que veem la vida aisina, cualsevol cosa es una aventura, coneise una persona nova, parlá en ella, que te contesto, escriure una charrada a la paret, que te la criticon, que te la agraisquen,…… tot té sentimens naus, sensasions noves, encara que siguen mol velles. Un atra ilusió mes, als teus añs?? SÍ, als meus añs, per qué no??? Pero si has viscut tan; per aiso matéis, la meua vida te millons de terminasions nervioses pa sentí totes les sensasións que tos podeu imagina y moltes més encara.
Podeu, per un momen, pensá que als meus añs, una persona, y yo u soc, se pot torná a enamorá?. Pos pot pasá. Y aisó es lo que tos vull esplicá. Que eisa posibilidat se pot presentá a cualquier hora, a cualquier momen, a cualquier añ. Y tamé a vatres, tingau los añs, que tingau. Y sino proveu a enamorautos atre camí de la persona que teniu a la bora. Se pot fe y u disfrutareu atre camí. Si acas, encara mes.
No se pot piarde ni un momen a esta vida, encara que sigue lo radé, eise menos que cap, ña que aprofital, no pa pasá cuentes, no, eises, als meus añs, les tens que tindre pasades cada día; pa anaten tranquil, en pas en lo mon y en la mort.
A camins la vida te done un atra oportunidat. En eise momen es cuan tu escomenses a viure de verdat, valores mes tot lo que tens, tots los minuts que van pasan, pero tenin en cuenta que aisó es un afechit.
Eise momen tremendo en que te diuen, de repen; sense esperauteu; a la cara; com una bofetada que no te esperaes: “Si asó seguis aisina, t’enpots aná”, no res mes. Sol eises paraules. Te acaben de condená, sense cap de chuisi, eres culpable, no tens defensa….. A eise momen, yo l’hay pasat, lo prime que notes es una po mol gran, no perque t’envas, sino perque no saps lo que te espere al atre costat. Depués ve una soledat, total, sense cap acompañamen, te dones conta que ningú te pot achudá, que, per molta chen que tingues a la redolada, per moltes paraules que te diguen, la sentansia, tú, ya la tens damún.
Es cuan te reunises en tu matéis, y escomenses a parlat, tú contra tú, o tú en tú, o tú sense tú. Eisos momens, en que, per mol tems que portos parlán en castellá, los teus prinsipis tornen a eisi, y lo chapurriau is, lliure, plé, y te dones cuenta de que, per mol llun que estigues, seguises sen un mes de l’aldea, li seguises perteneisen.
Entonces torne la forsa que tens dintre de tú, no soc cap héroe, tots u fariu o u hau fet igual. La sentansia te un tems: “si en tres o cuatre díes, lo teu cos no respon, s’acabat”.
Entonses mires cap atrás; no crec que hasca fet mal a ningú, per lo menos, no mol mal y no, volen. Hay tingut dies ruins, pero la machoria han vallgut la pena. La meua familia, encara que al prinsipi los costo un poquet, eisirá a daban. Hay viscut mes que molta atra chen, mols no han arrivat agon estic yo ara.
Dels que sen an anat, no ha tornat ningú. Si ñá algo al atre costat, si fulano, zutano y perengano (aquí poseu los noms que vullgau) han pogut arrivá allí, yo tamé arrivaré, tamé pasare lo tunel de oscuritat, encara que me costo. Y, fundamental, si al atre costat no ña res, pa qué sufri, no val pa res, sol pa pasau yo mal y feu pasau pichó als que están a la meua bora. Entonses, que sigue lo que Deu, si existis, vullgue; o lo que lo destino, si Deu no i es, me tingue preparat.
Despues de eisos pensamens, vach descansá, estaba preparat, y ya no vach pensá mes en la mort, al fin y al cap, ella sempre ha estat mol propet de mi, podriem dí que han estat mes de coranta añs sen compañs.
Com podeu veure, me van dona una prolongasió, se van doná cuenta que ere convenient que yo seguira aquí pa pode contautos estes coses.
Encara en tot, que maja es la vida, pero cuan arrives tan adal, no te quede mes remei que convoya a los de l’atra part, y entonses penses, pues cuan me arrivo la hora, la mort, lo descans, tampoc está mal.
Per desgrasia o grasies a Deu, la mort y yo han fet moltes partides, sempre me ha guañat ella, yo luchaba en lo puesto de uns atres. Entonses, ara que se arrime la radera partida, no li u digau a ningú, yo li vull fe una garrama, no li donaré la oportunidat de desfem poc a poc, vull que me cremon. Un momentet y ya tot es siandra. Que la tiron al terme de l’aldea, si fa aire volare, fen compañía als coloms que se me van escapá, sino, caure antiarra y allí me quedaré pa sempre, al meu terreno, a la meu tiarra, sen mes tiarra. Quina tranquilidat, quina pau.
Que ningú ploro al agüelo “Sebeta”, ha segut felis y vol seguí sen, y aisó no u podrie cumplí si vere que algú, a este costat, sufris per seua culpa. Aisó sí, enrecordeuteu d’ell algún camí. Segur que ell, desde latre costat, tos visitará y tos parlará a la orelleta. Es un charraire y no podrá disá de seu.

PALABRA DE DIOS, PARAULA DE DEU

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/PALABRA-DIOS-PARAULA-DEU.html

PALABRA DE DIOS, PARAULA DE DEU


No ñá alifara mes gran que trovat en algú a qui vas coneise de menuts, vam está un tems chuns, después mols añs sense veuremos, cada un en la segua vida, y ara, al cap del tems, mos han tornat a trová.
Eisa alifara pot se mes gran si los dos parlem chapurriau y podem está parlanlo, sense que a ningú li paresque mal.
Ha segut una trovada de dos amics vells, o dos vells que son amics, o dos amics, vells o yo que sé, que no se veien fae tems. Pero que tenen que agraí a “yo parlo chapurriau” el que mos mantigue en relasió, per mich de la paret, ya que allí podem opiná de los problemes del nostre parlá. Y sabre un del atre, casi tots los dies, casi totes les hores, casi sempre que volem, es una gran alifara donat cuenta que los atres están ahí, están ahí.
L’agüelo “Sebeta” y l’agüelo “Miñonet-Sabinet” han pasat dos hores chuns, que s’els han fet dos minuts.
Qué bé se está cuan se pase bé.
Han parlat de cuan erem menudets, de com am anat creisen, de que, encara que ya am arrivat al final de la vida de trevall, seguim tenin plans, ilusions, que pensem fe asó y alló, com si lo pas al atre costat no estare tan propet.
Segur que si ara  mos pregunteu de que han parlat, ni un ni l’atre mos enrecordarem.
Cosa rara dos homens, casi tots los homens tenim fama de machistes, am estat dos hores chuns y no han parlat de dones, ni de fútbol, fa mol tems que ya no parlem de dones, verdat Jesús??.
Pero mos am enrecordat d’els que sen an anat, en cariño, com cuan estaen en natres.
De los problemes de salut, a ver quí se prenie mes pastilletes al día, de la familia de la sang, tame de la familia de la paret, del veins, an eisit mols noms, no tots, pero casi.
Un atra servesa Jesús? Camarero, dos serveses mes, que estem secs de tan charrá. Que be u estem pasan.
Lo Miñó sap moltes histories y me na contat una mol bona, que no puc disá de contautela a vatres.
En lo teu permis Jesús.
Va pasá fa mooooools añs.
Diuen que Deu, nostre Siñó, va fé lo mon en sis dies y que lo día siat volie descansá, pero avans de sentás, se va dona cuenta de que al mon no li habie donat una manera pa podes comunicá los uns en los atres, per lo que va aná, país per país, donánlos una  forma de entendres, una manera de parlá.
Va pasá per damún de Rusia, “vatres parlareu en ruso”; pasae per Inglatiarra, “vatres parlareu en inglés”; per Rumania, “vatres en rumano”; per Gresia, “vatres en griego”.
Y ya lo pobre Deu, después de tans dies trevallán, se escomensave a cansá del tot, pero seguie…va pasa per Italia, “vatres parlareu en italiá”; per Fransa, “vatres en fransés”.
Ya no podie mes, cuan va arrivá a España. Ere lo país mes difisil, per aisó lo abie disat p’al rade. España sempre done problemes pa tot.
Va escomensá per Cataluña, “vatres parlareu lo catalá”; va seguí per lo país Vasc, “vatres en vasco”, después Galisia, “vatres parlareu en gallego”; per Portugal, “vatres portugués”….
Entonses, se li va ocurrí mirá cap atrás y va veure que, entre Aragó y Cataluña, ñavie un tros que se li avíe quedat sense res, per lo que va reculá, se va fica damún del nostre terreno, tot agotat, y va di “vatres parlareu …” ya no li quedave res y tot cansat mos va dí “VATRES PARLEU LO QUE VULLGAU” y natres li vam fé cas, desde entonses, parlem cada un lo que mos done la gana y que ningú se fico en natres perque es PARAULA DE DEU.
Mol ben contat, Jesús, bon amic, que seguisques be y mos pugam contá unes atres charrades, unes atres aventures de agüelos.

Los Enterats (Peritos) 1.

Lo agüelo vol disá de trevallá aquí un tems. Te uns atres proyactes, tamé relasionats en esta paret y no arribe a les dos coses. Está vellet lo pobre. Los atres escritos y escritores tos acompañarán.
Asó no vol dí que algún día los agüelos del atre costat se poson pesats y tos solta alguna charrada.
Aquí tos poso una que hay preparat estos rades díes, es un poc antigua, es del añ pasat, pero espero que tos agrado igual.
A ver si la enteneu, es un poc complicada:

Les aventures del agüelo “Sebeta”:

Los Enterats (Peritos) 1.

Un camí més lo agüelo se ha despertat mol pronte y no pot dormí. Se te que eisecá y ficas a calsigá tecles. Lo cap no li dise tartí, cuan li ve una idea, cuan los agüelos li parlen, los te que fe cas enseguida, no sigue cosa que se enfadon y dison de contali cosetes, “aventures”.
La idea me va vindre lo día de la entrega del premio, allí están sentín parlá a la chen, de pronte la inspirasió (los agüelos) me va dí: “tens que aclarí aisó y pots intentá feu, com sempre.”
Y aquí estic, a la tarea. Vull enrecordautos, com sempre, que lo agüelo es amic de esplicá les coses contán “aventures” de les seues, paráboles diebe lo Nostre Siñó.
“Nem a la faena”, dirie Luiset, “Que se enrolle masa”.
Ya sabeu que lo “Sebeta” ha segut més de trenta y sinc añs un Inspectó de Polisía, destinat casi sempre a la Brigada Criminal y, dins de ella, mols añs, (25 añs), al Grupo de Homicidios.
Ham de afechí que les coses no sempre son negres o blanques, ña camins que son grises y uns atres negres y blanques al mateis tems, me vach a esplica, a ver si u se fe.
Daván de cualquiera dels asuntos que investigáem, casi sempre, se posáen dos persones, contraries la una al atra, contradictories, una a un costat y la atra al atre, y presidín lo Siñó Chues, pero elles  enfrontades. Eren la acusasió y la defensa.
La acusasió la portáe lo Fiscal; a camins ademés, la familia del mort contratáe a un abogat que fare lo mateis papé, entonses eren dos los acusadós: lo fiscal y lo abogat de la familia, si lo asunto ere grave o si la familia podíe en dines, o esperáe guañá lo chuisi, solíen buscá un abogat de fama. Los dos se encarregáen de buscá totes les coses que pugueren aná contra lo detengut, totes les probes que li pugueren incriminá.
La defensa la solíe portá un atre abogat, si lo cas ere gran o sigue mol grave, buscáen a un abogat de prestigio; esta persona se encarregáe de busca tot lo que puguere defendre al detengut, intentáe demostrá que ere inosén, que no se podíe acusal de aquell fet o que la cosa no ere tan grave com la Polisía y la acusasió volien fe “pareise”.
¿Tos doneu cuenta, verdat?. Daván de un mateis fet, en les mateises sircunstansies, uns buscáen un coló y los atres, lo contrari. Ere lo mateis, una persona había matat a un atra, aisó no cambiáe; pero la acusasió buscáe tot lo que ere negre y la defensa tot lo que ere blanc. Posíblemen lo cas tinguere sircunstansies dels dos colós, blanques y negres y segur que tamé ne ñabíe de grises, que según cóm se miraren, según cóm se esplicaren se podíen convertí en blanques o en negres.
Aisina es la vida, ya u diu un refrán castellá: “nada es verdad, nada es mentira, todo depende del color del cristal con que se mira”.
Tos vach a posá un atre ejemplo, lo més gran que se pot posá: la existansia de Deu. Si parleu en un teólogo, que sigue amic vostre, pa que tos conto la verdat; tos donará probes de que Deu existis y al momén, sense eisecás de la mateisa cadira, tos donará probes de que no es verdat, que Deu no pot existí.
Baisán a la tiarra, si parleu en un retó tos dirá, per activa y per pasiva, que Jesús va existí y que ere Deu. Si parleu en un agnostic tos esplicará, tamé per pasiva y per activa, que posíblemen Jesús existire, pero que no ere Deu, sino un home normal, o a lo milló un poc espesial com ne ha ñagut mols atres, pero de Deu, res. Y menos desde que Nasional Geographic va trová la “tumba de Jesús”.
Ara, si mos posem en la pell de un abogat de fama de la siudat a on ha pasat lo crimen, pot se que lo contrato la familia del mort o la del sospechos de haberlo matat. Según quí lo contrato defendrá, de un mateis cas, a un o a un atre. Buscará lo blanc o lo negre del cas; del mateis cas; y defendrá una cosa o la atra, la contraria, según quí lo contrato, quí li pago.
Entonses, ¿ña sol una verdat?. De una cosa que ya ha pasat, que es pasat, que ya no se pot cambiá, ¿podem tindre dos verdats de un sol cas y al mateis tems?. O ¿es verdat que depén del coló del espill en que se miro?.
Asó es masa complicat, o que lo agüelo u fa masá complicat, ¿a on voldrá arrivá? No u se, pero demá encara u complicará més, perque la charrada no acabe avui, seguirá demá.

Seguirá ...
enterats-peritos-2


La taragaña

La taragaña.

Una aventura que va per ahí, es del tems de MariCastaña, pero com l’agüelo es tamé de aquells tems to la va a contá, la va a intentá traduí.
Enrecordeuton que fa mols añs, no ñabíe cases, eren coves, les carreteres eren camíns, es que fa tans añs.
“An aquells tems a l’Aldea ñabíe un home, ere bon home, ere pastó. A Valderrobres habíe ñagut fira, ell habíe anat, caminán, en un grapat de cordés y cabrits. Enseguida los va vendre. Se va ficá les monedes a la faisa, ben agarrades, ben amagades y sen va entorná, caminán al seu poble.
Nesesitae aquells dinés, eren lo sustento de tot l’añ pa la seua familia, la seua dona y tres chiquets li esperaen tots ilusionats, ara podríen minchá calén, no sol pataques al caliu.
Algú més habíe vist la venta, y lo pichó ere que tamé habíen vist los dinés que li habíen donat y aón sels habíe amagat. Eren dos lladres que anaen per los pobles del voltán furtán lo que podíen, Eren malcarats y portaen navalla a la faisa.
Van veure que sen anae caminán y lo van seguí, cuan ya estaren llun lo asaltaríen y li furtaríen los dinés, n’eren dos contra u. Serie fásil y podríen aná a la venta de la costa de la Fresneda, que dieben que ademés de bon ví, tamé ñabíe “siñorites”. Ya sels caie la baba, disfrután.
U farien al arribá a La Fresneda, segú que se quedae a dormí a alguna de les coves que ñabíe prop del riu Matarraña, lo disaríen dormí y per de matí, abáns de que se eisecare, entraríen y li asaltaríen.
Lo pastó no ere tonto y no anae tranquil, de cuan en cuan mirae cap a tras. Y va veure que al cap de la costa, allí dal, veníen dos persones detrás dell y que al mirals se van amagá. Alló ere mala señal. Va apretá lo pas y los atres van fé lo matéis. Segú que eren lladres que li anaen seguí pa furtali los dinés.
Va escomensá a corre, ya estae arribán a les coves de La Fresneda, ya no podíe més, se estae fen de nit, no podíe seguí, a ver si cauríe al ríu. Habíe pasat per dabán de cuatre o sinc coves.
Y aunque encara ne quedaen dos o tres, se va clavá dintre de una. La escurina habíe caigut, pero ell desde dintre del tot, veíe un poc de reflejo dels estrials. Estae perdut, no sabíe que fé y va escomensá a resá.
-Deu meu: fes que baison uns anchelets teus y que tapon la boca de la coba en una paret, pa que no me puguen trobá eisos lladres.
No va fé més que pensá en ells y va sentí que allá a lo llun algú habíe entropesat, algunes pedres habíen caigut al aigua y habíen fet ruido. Ya estaen prop.
-Per favó, deu, envía pronte als anchelets, si no no podrán acaba la paret y me trobarán.
Res. Pero, per lo menos, ya no se sentíe cap de ruido. Igual sen habíen anat.
Pero no habíe ñagut sort, al entropesá, los homens van tindre po de caure y se van clavá a la primera cova que van trobá, al fin y al cap lo pastó tampoc podríe caminá de nit.
Lo pastó prau teníe en seguí resán:
-Deu meu: te posaré una viala, pero envía ya als anchelets.
Res, aquell Deu debíe esta sort, la verdat es que fae tems que no li resae, pero … y si li u demanare a sa Mare.
-Virgen de la Piedat, tu que eres la nostra patrona, fes un milagre o dili al teu fill que’l fasque.
Res. Al rellum de la lluna, veu que una arañeta está fen una taragaña a la porta de la cova, de un costat al atre de la entrada.
Lo pastó, pense:
-Menuda achuda me envieu, tos demano una paret y me envieu una araña. Eisa tiala no resistís ni una volada d’aire.
Va pasán la nit, los lladres dormín, lo pastó resán, reñín en Deu y en sa mare, pero los anchelets seguisen sense apareise, en cambio l’arañeta no pare, no sabem cóm pot eisí tan fil de un cos tan menudet, la tiala ya tape casi la entrada. L’araña, se pose al mich, a ver si cau alguna mosca, alguna “palometa”.
La llum ya li va guañán a la escurina; los lladres se han despertat y escomensen a rechirá les coves. Lo pastó se rendís, se dise caure an tiarra, se fará lo mort a ver si no li veuen.
Ya entren a la cova de abáns de la dell, no troven res, ya venen.
Cuan arriben a la cova, un anae a entrá pero l’atre veu la taragaña y li diu:
-No piárdegues lo tems, anem a mirá les atres, no veus que si haguere entrat aquí, hauríe trencat la tiala.
Lo primé se li quede mirán y li diu:
-Pero qué listo eres, yo no había caigut.
Lo segundo li conteste:
-Per algo soc lo jefe.
Y seguisen per abán, acaben de mirá les coves y no troben al pastó.
Lo primé li torne la burla al segundo:
-No te preocupos que per de nit no se escapará, que no podrá caminá, pos ya veus listo, JEFE, mos ha escapat, segú que ya está a l’Aldea. Si es que no sé per qué te fach cas. Jefe? ….
Y sen entornen cap a Valderrobres a buscá a un atre pardal.
Cuan ha pasat un rato ya no se sen res, lo pastó, aparte un poc la taragaña, case un llangosto y li u tire a la tiala de la arañeta, ésta acudís corrén al sentí tremolá al animalet que ha caigut; lo embolique enseguida en molta tiala y ya té minchá pa uns díes, eisa entrada ha segut un bon puesto.
Lo pastó sen va tot contén, cantán, tornán a casa y donán grasies a Deu. Li demane que li perdono per haber dudat dell; Ell sabíe la paret que nesesitae y li va envía al anchelet que la podíe fé.”
No ña enemic menut, ya sabeu alló de que lo veneno en botelletes menudes.
De la mateisa manera, tots som nesesaris, hasta lo més menut fa falta com se ha vist a la charrada y entonses, tamé se díu que la colonia mol bona ve en botelletes menudes.
No te fíos del enemic menut, ni despresios al amic perque es menut, a lo milló aisó es lo que paréis, pero pot sé que pa tú sigue tan bo y tan gran com un gigante.
Pal Chapurriau, en los pocs que som, tots fem falta, tots tenim algo que fé per ell, encara que sol sigue parlal, o escriurel y com, a mínim, si no te atrevises a lo demés, per lo menos llichislo, donali la caló dels teus ulls. Fesmos compañía, encara que sigues del mun, no te amagos, está ahí, mos fas falta, per mal que te hasque anat, tamé tú mos fas falta, vine, vine en natres, Tots fem mun.

Los milacres del “Sebeta” 3


Los milacres del “Sebeta” 3

Un día, als retós no sels va ocurrí res milló que demanamos una proba; teniem que escriure a un papé, per qué creiem que Deu mos habie cridat pa entrá al seminari.


Lo “Sebeta”, per mes que pensabe, no se li ocurrie res. A ell no li habíe cridat Deu nostre siñó, sino lo mosen del poble, que ademés li habíe engañat.

Vach escomensá a discurrí; pensán, pensán; algo ting que posá y que los convensisque; sino son capasos de enviam atre camí al poble y aisó no pot pasá; lo disgust matarie a ma mare. Serie una vergoña pan ella; pobreta, sense cap de culpa.
Com sempre que ñabie un problema, Luiset se va reuní en ell matéis; y se van ficá a parlás en chapurriau; perque pensá, pensá, sempre pensabe en chapurriau. Ahí sempre trovabe inspirasió. A ver menut, discurris, Deu va tindre tres tentasions; tres caigudes en la creu damún; San Pedro lo va negá tres camins. Ya está; lo número tres es la solusió, tú no pots se menos que ells. Y te volen pa algo importan.
Discurris, mira cap atrás; y enrecordaten de tres coses que te han pasat. Pensa, pensa; a ver lo foc, sí eisa pot sé una historia; seguis pensan: ah!, claro!, lo rascle; ya ne tenim dos; ten falte una; home! Lo trill. Ya están les tres; ara a ver si eres capás de contales bé: discurris.
Y ahí va escomensá la carrera de escritó, fabuladó, cuentiste, de lo agüelo “Sebeta”.
Anem a escriure; escomensem, ¡Ten ciudau, Luiset! A ver qué poses.
“Deu, nostre siñó, a mí me ha cridat tres camins; sino directamen, sí me u ha donat a entendre; ma fet señals; a través del foc, de la tiarra y del aire.
LO FOC:
“Ere Semana Santa; Luiset fae de monaguillo; vestit en la sotana rocha y en lo roquete blanc, en miches manegues, hasta los colses,  mol amples. Lo “monumet” lo habien ficat a un dels altás dels costats; lo de la dreta. Los dos costats del monumen estaben plens de viales; perfectamen ordenades y escalonades. Mol guapo, com sempre u han fet y u fan les dones del meu poble.
Va arribá la hora de ensendre les viales; lo crio, de nau o diau añs, en una viala ensesa, va capa lo altá y claro, sense cap de coneisimen, escomense a ensendre de avais per adal. Mol mal fet.
Ensen la primera fila, casi no arrive al final de la línea, inclus una de les viales raderes, se ha apagat.
Es igual después ya les repasaré, sino no acabaré mai. Ara la segunda línea, viala a viala, ya está, enseses.
En eise momen, cuan va a escomensá la terserá línea, se sentís un soroll entre la chen de detrás del menut. Ell se creu que li diuen que se ha disat una viala, sense ensendre; qué pesats; ya u sé; la ensendré cuan acaba de ensendreles totes.
Lo soroll creis; va aumentan; tots li criden, una sola paraula “QUE TE ENSENS”. Al ensendre de bais, per amunt, la manega ampla del roquete, al estirá la má pa ensendre la tercera fila, lo foc de la segunda fila habie pres y lo chiquet ere una flama, sense enterás.
De momen va notá, que unes mans; grans; fortes; lo agarraen y, en un suspiro, lo baisaben a bais, ficanlo contra la tiarra, donanli voltes, capa un costat y capa latre; y lo foc se apagabe com habie escomensat. Detrás d’ell estabe un dels homens grans del poble. Li habie salvat.
No habíe pasat res; bueno se habíe cremat la mitat del roquete y un poquet la sotana y lo pial del menut;  grasies a Deu que mirabe per ell, perque li tenie guardat un atre destino; aná al seminari.”
A que casi esteu convensuts de la cridada. Pues espereutos.

Seguirá......



Los milacres del “Sebeta” 3

Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA

Lo segundo milacre te que veure en la tiarra, un atre dels elemens del món.


“Un día l’agüelo “Sebeta”, en menut, tenie que aná al campo, en la burreta. Ere estiu, habien segat un campo y ñabie que rasclechal, avans de que los animalets del campo (cachapets, perdius, uns atres muisonets, les rates de campo, les formigues y algún que atre jabalí), se mincharen les espigues que se habien quedat tirades, perdudes, per entiarra.

Va prepará la burra en la albarda y carrechadós y a un costat, va ficá lo rascle, en les púes de fiarro apuntán capa fora, ben lligat. Va muntá ell damún, escarramat, y sen va aná cap lo terme de Fórnols. Anabe un poc tart perque ere domenche y se habíe quedat a misa machó; fen de monaguillo, achudán a misa al mosen.
Fae caló; anae pel cantó del tancat; estabe mich atontat o dormit y no va veure una aigüera que ñabie al mich del camí. Lo pichó va se que la burreta tampoc la va vuere, li va fallá la pota, va entropesá y va caure capa lo seu costat isquiarro, chustet agon anave lo rascle.
Va caure lo animal; pero tamé va caure lo sagal; los dos capa lo matéis costat; capa la isquiarra; en tan mala sort o en tan bona grasies a deu, que les púes del rascle se van clavá an tiarra, a tota la voreta del pit del menut, un poc mes y haguere ñagut una desgrasia, pero no; ahí estabe lo segundo milacre. Deu nostre siñó lo volíe pan ell. Los foraets de les púes del rascle, al clavás an tiarra, se van quedá al camí; eren testigos, que pronte desapareiserien, de un milacre menut, que li habie pasat al “Sebeta”, menut.”

LO AIRE:


Tersé milacre, este tenie que veure en lo aire, un elemen mes del mon.

“Lo “Sebeta” teníe un tio, mol bon home; que cuan prenie vermut al bar de la plasa, y si li arrimae lo crio, sempre sen duie alguna oliva rellena, algún berberecho a la boca,  y una rubia (peseta) a la borchaca.
Este home cantabe mol be la jota y tenie una grasia especial pos se les inventabe de cualquier cosa que se li posae per daban.
Estaem a la época de la trilla; lo tio teníe la era a la cresta de un monte; l’aire li arrivabe per tots los costats, pero a cambi lo tallat (lo presipisi), rodechabe la obra de tota la era, menos per un tros que es per agon se arrivabe a ella.
Durán uns dies; la tia, la dona del tio, no podie acompañal a trillá; y ell tenie que está sol; pero, claro, entonses, cuan li tocae rechirá la mies, tenie que pará lo trill. Pa que no pasaré aisó, lo menut va aná a achudali.
Habien pasat tot lo matí be. Mentres lo tio rechirabe en la forca, Luiset, muntat damún del trill, donabe voltes y voltes. Tot anabe be.
Lo que pase es que lo sagal, tenie ganes de corre; sense donás cuenta que la mula del tio ere mol fura y claro en un momen en que lo tio va aná a la pallisa, que estae allí propet, a beure aigüa; lo menut va agarrá la suriaca y la va pasá per damún de la esquena de la mula, pa fela trotá un poc. La mula va escomensá a trotá, donán voltes. Lo crio li va trová gust y li va pasá atre camí la suriaca per la esquena a la mula. Ésta la va notá y va escomensá a galopá a tota la velosidat, donán voltes per damun de la palla. Lo chiquet, que no se u esperabe, marechat per la velosidat y per les voltes, va piarde lo asiento y va caure del trill, anan donan voltes, per la forsa de la velosidat, hasta lo matéis rafec de la paret. Y allí va pará; chustet al cantó del tallat. La ma de Deu lo va aturá de dona voltes; no podie caure; lo nesesitabe ell, entonses; y mes tart, lo nesesitarie lo chapurriau.
Lo tio, que venie de beure, va pará la mula y lo trill y va aná corrén a mirá al nevot. No res; pa lo que aguere pogut sé; uns esgarraps per les garres y una nafra al chinoll. La trilla va seguí y lo día tamé.
No ere la seua hora; encara tenie que aná al seminari.”
Yo no sé en quina grasia vach escriure les meues aventures. Cosa rara; cap de retó me va cridá pa preguntam pels tres “milacres” meus; que me habien convensut de la cridadá de Deu al agüelo “Sebeta”.
Segur que alguns dels mosens que mos preparaben, sen enriurie o se enfotrie un rato; com vatres u feu ara; llechin les imaginasions de un crio de poble de once o dotse añs.
Pero, poc a poc, misa a misa; comunió a comunio; rosari a rosari; meditasió a meditasió; lectura espiritual a lectura espiritual; confesó a confesó; penitansia a penitansia; retiro espiritual a retiro espiritual; silensio a silensio; charrada a  charrada;……pa qué seguí; sempre ploven la mateisa aigüa damún del matéis terreno; nau; chove; te anabes convensín; o te anaben convensín; de que tenies vocasió y, al remat de tot, ya pareisie que Deu te habíe cridat a tú, a Luiset. Y vach está un tems que estaba convensut de que valía pa retó; de que volia sé retó; y de que sería retó. Lo mosen habíe tingut bon ull.
Y, ademés de tota la religió que mos donaben; al matéis tems mos preparaben pa la vida; sobre tot la vida de mosen; pero tamé pa la vida normal; de una manera que difisilmen mos aurien preparat a un atre puesto; aisó mai li u podré agraí al seminari, ni al reto del meu poble, que ben merescuda teníe la indulgensia per la meua “vocasió”.
Desde lo primé añ me van doná beca; de tal manera que la carrera de reto me la vach aná guañán; nota a nota; añ a añ. Cuan arrivaen les vacasions yo trevallaba a casa en la ocupasió que an aquell tems tenie la familia. A les vacasions de Nadal, a cullí olives, a pará rateres; a les del estiu a segá y a trillá; com un mes de casa; pos yo, entonses encara era un mes a aquella casa.
A camins me tocabe fe de menobré (peon de albañil), arrivaba a michdía del seminari; dinaba; y, per la tarde, a la obra; per denit les dos mans plenes de bambolles; de la “maseta” y del “escalpre”, tota la tarde fen una sequieta al simén pa posá un tubo. Al día siguien, les mans vendades, pero a seguí la sequieta. Als sinc o sis dies ya portaba durisies a les mans, al prinsipi tendretes, pero después dures, com un trevalladó mes.
Alguna volta; de cuan en cuan; sobre tot al estiu; a carregá camions per lo poble; en sacs de vuitanta kilos a les costelles; no sé cóm los podía puchá per una rampa (dos taulóns) de fusta a la caisa del camión. Cuan ere blat, tira que te vás; pero cuan ere sibá, lo maldit pols, se te agarrae a la esquena, se te pegae a la carn y no ñabíe aigua que te rentare, ni res que te calmare, cóm picae; y tú a rascá, a rascá.

Seguirá....



Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, mules, burros


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, rascle

Un mensaje a la arena

Cuan estém de vacasions, solem matiná y baisá pronte a la playa, alguns camins hasta som los primés. Entonses, com ya u vach contá l’añ pasat, aprofito y después de prepará lo campamén, chino, chano, pillo l’a arena y men vach a pasechá.

Un mensaje a la arena

Son uns momens espesials, lo agüelo “Sebeta” o a camins “Luiset”, ell sol, caminán, a voltes en los piaus afondanse a la arena, pensán casi sempre en la seua tiarra, que está al atre costat de la montaña, en la Aldea a on va naise, en aquell tems pasat allí cuan encara ere “Luiset”, revivín unes histories que sol coneisen lo yayo y lo menut.

Uns atres camins ensomie en una llengua, que segón com la mire li done alegria o sufrimén. Se imagine a un grapat de chen trevallán, disanse lo tems, la ilusio, la vida pa traure a daván una forma de parlá que may se teníe que haber posat malalta. A voltes sol veu enemics, hasta en los seus mateisos representans politics.

Li dol y mol que son chermá, no sé si, en realidat, es lo gran, lo gemelo o lo menut seu, volen acapará tota la heransia que mos ha disat la Historia, pero a costa de fe desapareise als atres chermans y aisó fa mal, no teníe per qué sé aisí, es com si los demés li donarem nosa, com si al mon sol ñaguere puesto pan ell, en lo gran que es la tiarra, que te puesto pa tots.

Algún día lo deu Neptuno se fa compañ seu y un per l’aigua, lo atre per la arena, van charrán de tot lo que tos podeu imagina, de la familia, del añ que ha pasat, de la política, de la falta de ilusió, de la mateisa desesperansa que va aná per estes tiarres fa un sigle. Parlen de la vida, de la mort, de la soledat, de la compañía, dels que venen detrás, dels que ya sen han anat, de les ilusions a estes altures; de les ganes que tenen de torná a trovás al añ que ve.

Enguañ han tingut la sort de torná a trovás, lo añ que ve, ya veurem, los chiñolls cada camí cruisen més, los coste més fe lo choc y eisecás, algún añ tindrá que se lo radé, ¿será este? Deu no vullgue. Al fin y al cap dotse mesos se pasen depresa.

Avui, este matí, es lo radé día de les vacasions, la playa está més sola que may, es com si la chen haguere vollgut disá sol al “agüelo” en los seus pensamens. No se veu a dingú, es com si la arena de este día encara estare virgen, que no la hagueren potechat.

Per un milagre del pensamén, ara lo agüelo se sentis chove, se sentis “Luiset” y hasta pareis que camine més depresa, disfrután de sé lo primé pasechán que calsigue l’arena, después de una nit de oles eternes, que sempre van y sempre tornen y may son les mateises, pero tenen la forsa de, cada camí, arrastrá la arena cap a la playa, fenla nova, fenla chove a cada vinguda.

En la ilusió de la chuventut, Luiset va caminán, disfrute de la soledat, se enrecorde de cuan anáe aisina per los camins de la Aldea cap al campo, uns camins a cullí olives o a segá, o, an este tems, a la era a trillá. Hasta li pareis escolta los muixonets cantá per los albres del voltán del camí. Los animalets los enseñen a les seues cries, resien eixides del niu, com es la vida ahí defora, de quí se poden fiá y de quí se tenen que cuidá.

Avui, com a sagal que es, li apetís caminá un poc més y cruse un espigó y arrive a una playa nova, may había pasat a eisa playa, sempre sen habíe entornat cap al campamén. Tot asó es nau pan ell.

Va mirán an tiarra no ñague alguna abella mich esmortida y li clavo lo agulló, ya li va pasá un añ an ell y a casi tota la familia, ña que tindre mol cuidau en eisos bichos.

PERO uns metros més avans ña com un rastre. Es imposible, dingú lo ha pogut disá, sol está ell en tota eisa playa. Curios, se arrime a ver de qué se trate.

Cuan está prop, va més a poquetet, ¿qué será?

Lo rastre ocupe uns dos metros, es com si algú haguere escrit a la arena. ¡Quín mistiari! Pareisen lletres, sí, son lletres, pero si no ña dingú a la vista. ¿Quí lo ha pogut escriure? Ara va més depresa, alguna ola casi alcanse lo escrit.

Cuan arrive veu que alguna ola, més curiosa que les atres, se ha arrimat volen llichí lo mensaje y en la arena que portáe mich lo ha tachat.
Lo menut, que es mol llisto, trate de adiviná lo que ñabíe escrit al prinsipi y veu unes lletres: OR. Com lo metal presios, será algun mensaje secret, igual li porte a descubrí algún tesoro. Lo seu cap se revolusione, pensán y pensán coses. ¿Ñaurá mes pistes? A lo milló te sort y pot descubrí un plano pa trová algún baul plé de or y perles, dels pirates del mar.
Intente seguí llichín y, en mol esfors, ara adivine tres lletres més: NEU.

Aisó li despiste ¿qué te que veure la neu en l’or? Va discurrín y pense que si sol está ell per la playa, lo mensaje deu de se pan ell, que qui lo hasque escrit ha pensat en ell, perque si ell que ha segut lo primé casi no veu les lletres, cualquier que pugue vindre detrás d’ell ya lo trovará tachat. O sigue está dirigit a Luiset. Y la NEU se deu se referí a la que ña als Pirineos, les muntañes de Aragó.

Mire cap a tots los costats y no veu a dingú, sol una ola corrén per damún del aigua. Es una ola estraña, a micha altura te espuma, pero aisó no pot sé, en ve de vindre cap a la arena, sen va cap al fondo, com si sen anare hasta les isles Balears. La mire millo y descubris que es lo deu del mar, Neptuno, corrén per damún de les oles, en la seua barba de espuma, tornán al seu reinat del fondo del mar; en un momén hasta pareis que eiseque la má en lo tridente relluén y li salude o se despedis d’ell. Adios.

Ara mire lo mensaje en més atensió, ya sap quí u ha escrit y lo mire de un atra manera y descubrís lo verdadé sentit del mensaje, daván de OR, ña una T, se veu clá y llichinlo tot chun, se veu la intensió de la palabra: “¡¡¡TORNEU!!!”.

Sí pare Neptuno, lo añ que ve intentarem torná a esta tiarra chermana que parle casi com natres, que un día la vam vindre a conquistá y ara, cada añ, es ella la que mos conquiste a natres.


Luiset, ara atre camí agüelo “Sebeta”, de repén se despiarte tot sugat. Ha ensomiat atra volta. Está patín los calós de Saragosa y lo seu cap se ha rebelat y li ha portat al clima casi selestial de les playes de Benicasim. Hasta l’añ que ve.

FIN.

Los milacres del “Sebeta” y 5


Los milacres del “Sebeta” y 5

Estic segur, y me alegro, de que tos au divertit un rato en estes aventures, contades, imagineutos, per un sagal, que apenes dominabe lo castellá, pero que ficae  imaginasió pa solusioná los problemas que, a aquell tems, ya li posae la vida.

Sé que, ara, tots vatres, si mireu cap atrás a la vostra vida; si repasseu lo que au viscut; en los ulls que tos ha posat lo agüelo, trovareu vivensies y “milacres” mes importans y mes verdadés que los tres que tos ha contat ell. Lo que pase es que ell li va ficá imaginasió; y tres ratos de cualquier menut, los va convertí en cridades de Deu.
Aquells añs del seminari los menuts teniem uns modelos humans, en los que mos miraem y als que voliem pareisemos, eren los “grans”. Natres los diem “grans” a la chen de la nostra tiarra que ya estudiaben uns cursos mes amún que natres. Yo me enrecordo que los meus y los dels meus amics, que parlaem lo chapurriau, eren los de este terreno que tamé parlaen com natres, ere un orgull mol gran. Me enrecordo, entre uns atres, de alguns que vatres coneiseu: Pedro Bel de Fornols, Juan-José Omella de Queretes, que me enrecordo que com ere alt, mol alt pa mí, chugabe mol be al baloncesto, y mes chen, que no vull nomená, per si se me olvide algú, que no s’enfado.
Vull afechí que lo “Sebeta”, después de pasa la primera proba, se va enrecordá de un cuarto milacre, que sel va guardá, per si acás, mes avan, li demanaben mes probes de que Deu li habie cridat a ell. Este está relasionat en l’aigua, lo cuarto elemen del mon.
L’AIGUA:
“Estiu; a la bora del michdía; estabem trillán. Teníem la era a la Telleria. Ere hora de descansá; ñabie que diná. No me enrecordo be, pero ñabie alguns camins que la fon casi se secabe y no ñabie prau aigua als abeuradós. Entonses anabem a abeurá a la basa Martina, que estabe propet.
Tots teniem trevall y eise ere dels mes fasilets; per lo que lo encarregat de portá la mula a beure, ere lo Luiset. La agarrabe del ramal y, chino, chano, a abeurá; y al torná, entonses la lligarie en una corda llarga a un albre de la sort y allí lo animalet se revolcaríe pa llevas de damun les mosques, los tabans y les mosques de mula de les que tenie un mún al bragué y davall de la coga.
Tot va aná bé al aná; pero la mula, me imagino que com totes, tamé ere un poc fura y mes en totes les mosques que portabe damún. An aquells tems los animals encara se esvarraben al veure o sentí un coche un camión, un autobús, cualquier aparato que se moguere sol. La mula va beure l’aigüa que va voldre y cuan anaem a torná, allá dal, a la carretera va apareise lo coche de línea. Lo menut, presumit; los va voldre demostrá als viachés, que anaben al coche, que ere mol valen. Com ere menut, va arrimá la mula a una paret, va puchá a la paret y desde allí va saltá damún del animal.
En aquell momén lo coche donabe la volta a la curva y al frená, va fé un poc de ruido raro, la mula al sentí lo soroll va arrencá a trotá. Lo crio saltanli lo cul damún de la pell del animal, sense podes agarrá a cap de puesto, pos lo animal anabe despullat. A tot aisó, lo coche ya estabe a la altura de la mula y al veure al chiquet saltá, va frená, fen encara mes ruido. Ará sí que lo animal va arrencá a galopá, va acachá lo cap y lo menut va caure an tiarrá, per damún de les orelles, pasanli la mula per damún y calsiganlo en les potes.
La mula se va esvarrá; un rato mes tart la van trová pasturan a la sort del empalme (sincsens metros mes llun). Lo coche de línea al veure lo que habie pasat, va pará y los viachés van baisá a achudá al menut que estabe an tiarra. Li habíe potechat la tripa, sense cap problema, pero lo milacre estabe en la pota que li habie calsigat lo cap, disanli la señal dels claus y de la ferradura alrededó del ull dret, com un rogle, voltanlo; ademés lo camí al que habíe caigut estae plé de pedres, va tindre sort, pa haberlo matat. Pues no siñó; tampoc li va pasá res. Va seguí fen barrabasades hasta lo dia de avui, que to les está contán, com si no aguere chafat mai un plat.”
Vull aclarí que los cuatre “milacres” van ocurrí tal y com t’ols hay contat, ahí no ha ñagut res de inventat. A lo milló les palaures que hay utilisat no eren les mes apropiades; pero pasá, van pasá.
Que a ningú se li ocurrisque ara creure que lo “Sebeta” fa milacres y escomenseu a adorarlo y enséndreli viales. Lo unic que es, es un poc charraire; aisó sí; y mol fabuladó, aisó tamé; y mol. Per aisó no ña que feli cas. Es un bon home y una bona persona. Qué tos vach a di yo?.
Com algú va dí una volta: “Los camins de Deu, son inescrutables.” Y “ell sempre escriu recto, encara que u fasque en ralles tortes.”
Sol un detalle, natres vam fe lo cursillo uns sen trenta (130) chiquets, al final van eisí cuatre retós. Deu teníe pa triá. Y triae bé.
Seria un desagrait, si lo radé recuerdo de esta charrada no fore pa un mosen, un retó de poble, que un dia me va “engañá”; pero que yo creía aiso perque miraba lo dia a dia; una mirada curta; y sin embargo ell mirabe a lo mes llun, a la vida; y grasies a ell yo hay tingut esta vida; no sé si mes bona o mes ruina que la de llauradó, que me habíe tocat per sorteo; pero diferenta. Y desde aquí, a estes altures de la vida, estic contén d’ella. Y sol puc dí “Grasies MOSEN”. “GRASIES MARE.”

FIN.


Los Reis Magos son de verdat.

Los Reis Magos son de verdat.

Los Reis Magos son de verdat.
Un cuentet pa pares, per si un día lo hu tenen que contá als seus fills.
Asó es un treball que corre per Internet, no hu sé de quí es, pero lo sé de fá mols añs y penso que pot achudá a més de un pare a eisí de un apuro. (Yo sol lo traduisco y lo adapto a la nostra tiarra).
“Miquial sol se habíe sentat a la cadira, al arrivá a casa del campo, preparat, com tots los díes, a disfrutá escoltán lo que la seua filla, la Pili, li contáe de lo que habíe fet a la escola, cuan ella, a baiset, com si eise día tinguere po de algo, o un poc de vergoña, li diu: - ¿Pare? - Sí, filla, contam. - Vull que me digo la verdat. (digue) - Claro, filla, sempre te la dic. - Va contestá lo pare un poc asustat. - - Es que… - Va escomensá la Pili, com si no se atrevire a seguí. - - Disme, filla, disme. La chica ya se atrevís…. - Pare ¿Los reis Magos, son de verdat? Miquial se quede chelat, mut, mire a la seua dona, volén sabé de aón veníe aquella pregunta, pero tamé ella tenía la cara de no sabé res y li miráe asustá. La chiqueta va seguí, com si se donare conta de la preocupasió de sons pares…. - Es que, a la escola, les chiques grans diuen que los Reis no son de verdat, que los Reis son los pares ¿Es verdat? A Miquial, eisa atra pregunta de la seua filla, li fá chira la vista cap an ella y tragán la saliva, mentres busque una resposta, li diu: - ¿Y tú que penses, filla? - No hu sé, pare: uns ratos penso que sí, uns atres que no. Per un costat crec que sí que existisen, perque vustés no me engañaríen; pero, com les chiques grans, que saben mol, diuen aisó…? Miquial, com si lo hagueren pillat, desidís tirá per abán… - Mira, Pili, es verdat que son los pares los que fiquen los regalos, pero…La chiqueta no li dise seguí, mich plorosa, li diu: - Entonses es verdat!, me hau engañat! Lo pare, en la gola tamé mich ocupada, pillánli la cara en les mans a la seua filla, seguís: - No, mira, mai te ham engañat perque los Reis Magos son de verdat. La chiqueta desorientada li conteste: - Entonses no hu enteng, pare. Lo pare pareis que se animo, li acabe de vindre al cap una historieta que pot sé la contestasió que ell vol doná y que la seua filla espere resibí, a ver sils contente als dos. - Sentat, menuda, - li diu, al tems que li enseñe la cadira que está a la seua boreta - y escolta esta historia que te vach a contá. Ha arrivat lo tems en que ya la pots entendre. Pili se sente entre sons pares, en moltes ganes de sentí cuansevol cosa que li aclarisque la seua duda y son pare se prepare pa contá lo que li ha vingut al cap, com la verdadera historia de los Reys Magos. O un cuento com los que li sol contá a la seua filla y que li fán dormís tranquila y no tindre sons roins.
Cuan lo niño Jesús va naise, tres Reis Magos que veníen de Oriente seguín a un gran estrial, van arrivá al Portal pa resali. Li portáen regalos pa donáli a entendre que li teníen cariño y respiate. Y Jesús se va posá tan contén y tan felis, que lo més vell del Reis, al que li díen Melchor, va dí: - ¡Es una gran alifara veure tan contén al chiquet! Deuríem portá regalos a tots los chiquets y chiquetes del mon y aisí que tots se posaren conténs. - ¡Oh, sí!, - va cridá Gaspar, un atre Rei Mago - Es una bona idea, pero mol difísil de fela. No podríem portá, al mateis tems, regalos a tots los millóns de chiquets que ñá al mon. Baltasar, lo tersé Rei que estáe escoltán als dos amics seus, animat per la idea, va dí: - Es verdat, seríe fenomenal, pero Gaspar te raó y encara que som Magos, ya som mol vells y seríe casi imposible aná per tot lo mon, donán regalos a tots lo menuts. Pero seríe tan majo... Los tres Reis se posen mol tristos al pensá que, encara que es una bona idea, no se pot fé. Y lo niño Jesús que desde lo seu breset pobre, pareisíe escoltals, se va enriure y entonses al Portal se va sentí la veu de Deu nostre Siñó que los va dí als Reis Magos: - Sou mol bons y tos dono les grasies per los regalos que li hau portat al meu fill. Per aisó tos vach a achudá a fé lo vostre desich. A ver: ¿Qué tos fá falta pa podé repartí, al mateis tems, regalos a tots los chiquets del mon? - ¡Oh, Siñó! – van dí los tres Reis Magos, achiñollánse - Nesesitaríem millóns y millóns de pajes, casi un pa cada chiquet o chiqueta, que pugueren arrivá al mateis tems a cada casa en los nostres regalos. Pero no podém tindre tans pajes, no ne ñán táns. - No tos preocupeu per aisó – va dí Deu - yo tos donaré no un, sino dos pajes pa cada chiquet que ñá al mon. - Si fá eise milagre, ¡Seríe fantástic! Pero ¿Cóm hu fará? – van dí al mateis tems los tres Reis, en una cara de sorpresa y alifara. - A ver, dieume ¿no es verdat que los pajes que voldrieu tindre, deuríen de voldre mol als chiquets? - Home, cla, aisó es fundamental – van di a coro los tres Reis -. - Y ¿No es verdat que eisos pajes deuríen coneise mol be los deseos dels menuts y lo que los convé a cada u? - Sí. Sí. Aisó es lo que li demanaríem a cada paje. - Pos dieume, Reis amics meus, ¿Ñá algú que vullgue més als chiquets y quels conesque milló que los seus pares? Los tres Reis se van mirá entre ells, donánse conta de la raó que teníe Deu, entenén al mateis tems que aisó seríe la milló solusió de tot. Deu va seguí: - Pos com tos ha paregut be y pa que en lo vostre nom tots los chiquets del mon resibisquen regalos, YO ordeno que als Nadals, selebrán estos moméns, tots los pares se tornon pajes vostres y que en lo vostre nom, la nit de Reis, los porton als chiquets regalos. Que cuan los chiquets se fasquen grans, los pares los conton esta historia y desde entonses tamé ells, al arrivá este día los farán regalos a sons pares.
Cuan Miquial acabe de contá esta historia, la menuda se eiseque y los done un beset, al mateis tems que los diu: - Ara sí que hu enteng tot y estic mol contenta de sabre que me voleu mol y no me hau engañat. Corrén sen va al seu cuarto y sopesán la hucha, enriense y contenta, mirán la foto de sons pares de damún de la mesilla, pense que este añ tamé ella será paje del reis Magos de verdat."

FIN.

Una historia posible 8, Los flares

Una historia posible 8, Los flares

Una historia posible 8, Los flares


Als terrenos de la Aldea del Llemosí ñabien varios convents y abadíes. Natres mos dedicarem a una Abadía que li diuen de “Santa María Magdalena”.
Alguns convents tenien tiarres y hasta pobles quels pagaen contribusions, y los veins eren vasallos seus, arriváen a tindre hasta castells.
Tots los flares de aquell territori eren catolics, per lo menos de nom; per damún; y de cara a la chen. Algúns, de apellit eren un atra cosa. Estaen algunes ordens militars: los templaris, los del hospital, etc. Tamé ñabíen algúns sospechosos de herejía: los cátaros y los merovingios.

Los cátaros: eren coneguts como “homens bons”. Encara que la seua creensia ere la católica; dintre del convent manteníen una vida mol dura; pos pensaen que lo mon lo habien fet Deu y lo Dimoni; pan ells ñabíe una dualidat, lo un no podie sé, sense lo atre; Deu ere lo responsable, lo creadó de tot lo espiritual y lo Demoni de tot lo mundá; per aisó despresiaven tot lo mundá; faen vots de castidat; de pobresa y de tot lo que significare mon.
No tos vull aburrí; y ademés igual no tos u hay esplicat bé, perque ña moltes opinions; qui vullgue sabé mes, ña un mun de llibres sobre lo tema.
Lo papa de Roma los tenie una manía espesial, los vichilae, los enviae espies, com los inquisidós y hasta, en lo tems, en unió del rey de Fransa, los va declará la guiarra. (La cruzada albigense).

Los merovingios: eren uns flares católics; pero en algúns asuntos creien més coses; ells pensaen que igual que la machoria dels apóstols eren casats; Jesús tamé se habíe casat en María Magdalena; que, cuan va morí Jesús a la creu, ella estae en sinta y va fuchí en un barco cap a Italia o Fransa y a estos terrenos habíe seguit la estirpe, la familia de Jesús y María Magdalena.

Ells u selebraen en privat; alguna nit se reunien a la bodega (sótano-cripta) y allí adoráen a Deu y a María Magdalena. Ésta la representáen com una marededeu negra, pa distinguila de María, la mare de Jesús que eisa tenie la imagen (estatua) blanca.
Ara enteneu perque la seua abadía se diebe “Santa María Magdalena”.
Avans de seguí mes avan, ham de aclarí una cosa: Asó que acabo de contá ere una creansia de aquells flares; que no li sapie mal a ningú; la religió es lliure, una cosa de sentimens; de pensamens; cada ú pot tindre la seua, e interpreta, dintre ella, los evangelios o los llibres que la sostinguen. O sigue que, si avans creieu una cosa, que asó no tos cambio, seguiu pensán y creen en lo vostre.
A estes altures de la vida la chen pot pensá de diferentes maneres; ña fundamens pa creureu tot. Los que seguisen la versió de la iglesia Católica, tenen les sagrades escritures, los Evangelios; los que penson com los merovingios se funden en la “tumba de Jesús” que va trová National Geográfic, aon ademés de les urnes de Josua (Jesús), entre los demés de la familia ne apareisie una a nom de Maria y no ere la Virgen María. Per un atra part estae lo tratamen que li donaen a Jesús als evangelios, dienli “Maestro”, según les costums de aquells tems, maestre sol se li podie dí a una persona cuan estae casada.
Bueno son opinions, y com diu lo refrán pan aisó están los colós. Qui vullgue coneise mes del tema te llibres pa podés enterá.
Tampoc sé si yo u hay disat prau clá.
Anem a seguí en la nostra Historia “Posible”; pero aisó ya será un atre día.

Seguirá ....

sembra

L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part primera:

Un día cualquiere del estiu, l’agüelo “Sebeta”, entonces un sagal de once añs, anabe caminan al campo agon teníen los melóns pa mira si ya estaben madurs y no s’els habíen minchat los jabalíns. Li agrade corre pels camíns, disfrután de la seua vida. Cuan ya estabe arriban, veu a un “put-put”, que va volán de poquet en poquet, en eixe movimén característic d’ell, en la seua cansó put put, put put.
Lo “Sebeta”, que mai ha tingut un muixó de eixos, li tente la curiosidat y mes, veen los vols curts que fa, com si estare provocan-li “no m’agarres”. S’en va detrás d’ell, disimulan, de pi en pi, pero sense perdel (piardel) de vista.
L’animalet, volán, ha passat per detrás de un pi gort (gros) y no ha eixit p’el atre costat. Lo crio se quede estrañat, ¿Qué ha passat? ha desaparegut, l’hay perdut, agon s’ha ficat?.
Tot desanimat, li done la volta al pi, pa torna al camí y sorpresa, al tronc del pi, prau alt, ña un forat, mol redonet y dintre se senten piulá muixonets.
Ya te ting, pensé lo menut, y agarranse a la escorsa (corteza del pino con salientes si el árbol es grande o viejo), va puchán, poquet a poquet, un camí está a pun de caure, sense fe ruido, hasta arribá al forat. Tot dispost, se agarre be en los peus (piaus), los chinolls, y en la má isquiarra, y clave la dreta dintre del forat, de momén no trove res, pero enseguida sentís una escachida de un líquit calen a la ma, la trau enseguida y …..
¡¡¡MERDA!!! (miarda). No, no es una expresió grossera del menut, que no es mal parlat. Es que mire la seua ma y la té plena de merda que li chorre p’el bras.
Com pot, tot avergoñit baixe del tronc y s’en va cap al campo, a rentás a la basseta que ña allí,  en una llissó mes, aprenguda. “No se deu molesta als “pu-put”. Abáns de marchá, mire per amún y veu al muixó asomán lo cabet pel forat, com si se li estare enfotén.

-Los put-put se defenen del seus enemics, posanse de cul y soltán chorros de les seues defecassións.

Y en les orelles caches, l’agüelo “Sebeta” en menut, arriba a la finca de la familia.
Després de la sega y de acarrechá les garbes a les eres, los camps se quedaben sols, com un secarral, agotats per la caló, agostats, tristos per un costat, pero conténs per l’atre, perque lo seu esfors habíe ajudat al amo a eixí a dabán, un añs mes. La cullida habíe segut bona.

Pels bancals sol se veie, de cuan en cuan, alguna perdiu en les segües perdiganetes, pasturán les espigues que habíen quedat per en tiarra, los ajudaben uns atres muixonets, los pocs que anaben quedan (cogullades, pinsanets, cardelines). Y p’acabá la llimpiesa los bestiás en les ovelles y cabres, los gossos y los pastós passechaben per allí. No faltabe, algún cachap que atre, pa fels compañía.
Allá, a lo llun, se sentís canta a un perdigacho, escolteulo un poquet, li diu a la perdiu que la espere al atra primavera.
Un esfardacho prenén lo sol, damún de una roca, en lo cap tan eixecat que casi tocabe lo sel, s’enriebe de tot lo món.
En un bancal, p’el que passabe un regall, cuan plovíe,  acababen de madurá los melóns de carn y los de aigua. Algún pressegué tardá teníe uns pocs de préssecs, que pareissíen flos grogues entre la poca fulla que’ls quedabe. Lo servé teníe les sérves áspres, per si an algú li apetíen. Servera (Cervera en catalá).

Los seps de la brema, en les soques arrugades de tans añs, animaben als raíms a aprofitá lo sol, pa umplís de sucre, mentres les avespes y les abelles s’enduien la pulpa dels grans als seus panals p’alimentá als seus fills.

Los rostolls (rastrojos) se anaben blanquechán, perdén la poca forsa que ya no quedabe a les segües arrails (arrels) mortes, esperan que la tiarra (terra) los donare lo descans que se habíen guañat, naissén, creissén y granán, fae uns mesos.

No vull fem massa pesat, o sigue que……..continuará.

L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part segunda

Lo llauradó (qué paraula mes santa, mes completa), no teníe tems que piarde, no habíe acabat una faena y ya ne teníe tres mes per fe.
En aquells tems, possiblemén grássies als bestiás, los montes estaben mes llimpios y se podíe fe foc al campo.

Entonses, alguns cremaben los rostolls, y la sendra, (siandra, ceniza) servíe p’abono del añ siguién.

Uns atres llauraben los rostolls en uns aladres que faen uns solcs (surcos) mes fondos y així enterraben la palla, que, cuan plovíe, se pudríe dintre de la tiarra y fae lo mateix papé que si l’hagueren cremat.

A camíns la tiarra s’abonabe en lo fem de les gallines, los conills, los gorrinos y lo de les mateixes bésties de cárrega. Se tirabe pels bancals y un poc després se llaurabe.

Ademés los sindicats portaben un abono, que compraben tots los llauradós y que se li diebe “Nitrato de Chile”, que según dieben alguns se recullíe a unes isles, de aquel país, que estaben plenes de gaviotes y atres muixóns similás, que diariamén dixaben les seues cagades (perdó per la paraula) y així se fae l’abono y se li diebe lo guano, que se esteníe per la tiarra com si fore fem.

Uns atres camíns se faen “femerassos”. U explico, se faen muns en les rames de la esporga dels arbres (oliveres, armelés, frutals, sarméns e inclús del pins de les bores del camp), si acás tamé se posaben alguns troncs menuts, després se tapaben completamén en tiarra. Sol se dixae una finestreta prop d’entiarra pa pode prende foc y un foraet (agujerito) a dal com chumenera. Se enseníe lo foc y cuan preníe se dixabe hores y hores consuminse. Als dies se aubríe la montañeta y allí eixíe carbó (de les branques mes gordes que no se habíen cremat del tot y siandra (sendra). Lo carbó s’el enduien com lleña pa casa y la siandra se esteníe per entiarra com abono.

A ver si la memoria no me falle massa (y si no ajudaume Jesús, Pedro…y demés) pa llaurá se empleabe lo aladre, que teníe la part de la rella y el camatimó que ere com un tronc, no masa gort y llarc, que uníe la rella en la collera  (una sola bestia) o en lo yugo (parella de animals).

La primera llaurada se fae fonda, pa que a la tiarra li donare l’aire (se oxigenare). Si se faen terrosos (terrones gordos de tierra) se chafaen en una espéssie de masses, chafaterróns de fusta que se podíen usá pel dos costats, així li podies pega al aná y al torná del moimén del bras.

La rella estabe junida a una plancha doblada de fiarro que se uníe a la esteva, que se podíe girá y aissina llauraben al aná y al torna del solc. La esteva ere com un agarradó, al que se lligaben les riendes del o dels animals, pa podé dirigilos, uns atres camíns lo llauradó portabe les riendes al seu cap, mentres en les mans apretabe la esteva cap a baix, pa fe mes solc.

Si se treballabe en un sol animal, se li solíe fica al cabestre unes ulleres, pa que anare recto.

Alguns tiraben lo fem després de llaurá, així la tiarra se alimentabe dels componéns y lo sembrat creixíe mes fort y en mes llaó.
Los que podíen, al tems li donaben un altra voltereta a la tiarra, aunque puc está equivovat, crec que a esta segunda volta li dieben “mantorná”.
Uns atres, si podíen, passaben la “grada” (eren sinc o sis relles menudes com si foren puntes de fleches) que ocupaben mes terreno, pos l’aparell ere mes ample, pero faen menos fondo.

Ere normal que los homens, encá qu’estaren enfadats p’el tems que fae o perque plovíe poc, cuan llauraben, en tota la esperansa del mon, anaren cantan en una orassió al deu del aigua, com faen los indios a Manitú.

Al atre costat de la vall, lo tío Raymundo está fen la mateisa faena y, entre cada arre torda, wesque o pasallá, se sentís la seua veu modulada y allí se va sentín:  “Por qué vienen tan contentos los labradores, que, cuando vienen del campo, vienen cantando……..”

Si Deu vol y los administrados tamé…….continuará.

///

Pedro J. Bel Caldú:

Molt bé Luis. Com me demanes ajuda te complemento en los noms que jo m'en recordo. La fondaria del solc se dieve "guaret". Si lo solc no anave prou recte se dixaven "borregues" i aixó ere mol mal vist pels llauradós pulits. Llaurar en un animal sense parella ere "a polligana". Lo "yugo" a Fórnols ere el "jou" i la collera de llaurar ere lo "feltre". Lo que tú dius "femerassos", a Fórnols eren formiguers i llimpiar les vores dels bancals, per a fer llenya, ere "arrebassar". Los terrossos tamé se chafaven ataulant en la "escaleta d'ataular" carregada de pedres. La primera llaurada ere "rompre" i la segunda, com dius molt bé ere "mantornar".

//

Mol be Luis. Lo camatimó ere pa llaurá en una parella d'animals.
La Platera, aisí li díen a la nostra mula, llaurae en polligana com be diu mon cosí. La volíem mol, y cuan van comprá un tractor, se va quedá a casa hasta que va morí. Lo tío Quico veníe com sempre a cuidala y se l'amportae de cuan en cuan a fela treballá. Mol bona persona lo tío Quico, ell y la Platera faen una gran parella.

(Platero y yo)

Platero y yo, albarda, menorquina


///

Estimats amics del agüelo "Sebeta", avui y espero que mols camíns mes, Los cusins Pedro y Jesús, que tenen molta mes cultura agrícola que yo y per lo que se veu molta mes memoria, m'han ajudat a completá la megua charrada de ahir "La sembra, segunda part" y com alguns m'han dit que se u copien pa guardau com un recuerdo, hay corregit la charrada y to la poso atre camí.
Algunes coses venen en la charrada de avui que es la part tersera de la sembra, (continúe lo mateix tema) y, deu medián, lo ficaré esta nit.
Grássies per la vostra atensió y passiánsia.


L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part segunda corregida.

Lo llauradó (qué paraula mes sagrada, mes completa), no teníe tems que piarde, no habíe acabat una faena y ya ne teníe tres mes per fe.
En aquells tems, possiblemén grássies als bestiás, los montes estaben mes llimpios y se podíe fe foc al campo.
Entonses, alguns cremaben los rostolls, y la sendra, (siandra, ceniza) servíe p’abono del añ siguién.
Uns atres llauraben los rostolls en uns aladres que faen uns solcs (surcos) mes fondos y així enterraben la palla, que, cuan plovíe, se pudríe dintre de la tiarra y fae lo mateix papé que si l’hagueren cremat.
La fondaria (hondura) del solc se dieve guaret. (Has fet mol o poc guaret).
A camíns la tiarra s’abonabe en lo fem de les gallines, los conills, los gorrinos y lo de les mateixes bésties de cárrega. Se tirabe pels bancals y un poc després se llaurabe.
Ademés los sindicats portaben un abono, que compraben tots los llauradós y que se li diebe “Nitrato de Chile”, que según dieben alguns se recullíe a unes isles, de aquel país, que estaben plenes de gaviotes y atres muixóns similás, que diariamén dixaben les seues cagades (perdó per la paraula) y així se fae l’abono y se li diebe lo guano, que se esteníe per la tiarra com si fore fem.
Uns atres camíns se faen “formigues”. U explico, se faen muns en les rames de la esporga dels arbres (oliveres, armelés, frutals, sarméns e inclús del pins de les bores del camp), si acás tamé se posaben alguns troncs menuts, després se tapaben completamén en tiarra. Sol se dixae una finestreta prop d’entiarra pa pode prende foc y un foraet (agujerito) a dal com chumenera. Se enseníe lo foc y cuan preníe se dixabe hores y hores consuminse. Als dies se aubríe la montañeta y allí eixíe carbó (de les branques mes gordes que no se habíen cremat del tot y siandra (ceniza). Lo carbó s’el enduien com lleña pa casa y la siandra se esteníe per entiarra com abono.
Llimpiá les vores dels bancals (ribassos, rebassos, ribazos) d’herbes o de albres que no eren del campo y se minchaben la saó del sembrat, se diebe arrebassar (arribassá).
A ver si la memoria no me falle masa (y si no ajudaume Jesús, Pedro…y demés) pa llaurá se empleabe lo aladre, que teníe la part de la rella y el camatimó que ere com un tronc, no masa gort y llarc, que uníe la rella  en lo yugo (jou) (parella de animals).
La primera llaurada, a la que si li diebe rompre (romper), se fae fonda, pa que a la tiarra li donare l’aire (se oxigenare). Si se faen terrosos (terrones gordos de tierra) se chafaen en una espéssie de mases chafaterróns (mazos) de fusta que se podíen usa pel dos costats, així li podies pega al aná y al torná del moimén del bras. Tamé los terrosos se podíen chafá (romper) ataulán (allanando).
La rella estabe junida a una plancha doblada de fiarro que se uníe a la esteva, que se podíe girá y aissina llauraben al aná y al torna del solc. La esteva ere com una agarradó, al que se lligaben les riendes del o dels animals, pa podé dirigilos, uns atres camíns lo llauradó portabe les riendes al seu cap, mentres en les mans apretabe la esteva cap abaix, pa fe mes solc.
Si se treballabe en un sol animal, se li diebe “a polligana”,  se li solíe fica al cabestre unes ulleres, pa que anare recto. Si no anabe prou recto se diebe que “se dixaven borregues” (trossos menuts sense llaurá) y aixó ere mal vist pels llauradós presumits.
Durán l’añ lo fem dels animals de casa, perque ya no cabíe a casa, o pa que no fare oló, se anabe portan als camps, dixanlo a una explanada a la vora dels bancals, agon se anabe “cuitín” (coén, cociendo, agotándose), hasta que arribabe lo tems de usal pa llaurá o atres llabors. A estes esplanades sel diebe “femerassos”, la tiarra que ñabíe daball del fem ere mol bona pa los geranios, clavells, cales, begónies y demés.
Alguns tiraben lo fem després de llaurá, així la tiarra se alimentabe dels componéns y lo sembrat creixíe mes fort y en mes llaó.
Los que podíen, al tems li donaben un altra voltereta a la tiarra, a esta segunda volta li dieben “mantorná”.
Uns atres, si podíen, passaben la “grada” (eren sinc o sis relles menudes com si foren puntes de fleches) que ocupaben mes terreno, pos l’aparell ere mes ample, pero faen menos fondo.
Ere normal que los homens, encá qu’estaren enfadats p’el tems que fae o perque plovíe poc, cuan llauraben, en tota la esperansa del mon, anaren cantan en una orassió al deu del aigua, com faen los indios a Manitú.
Al atre costat de la vall, lo tío Raymundo está fen la mateisa faena y, entre cada arre torda, wesque o pasallá, se sentís la seua veu modulada y allí se va sentín:  “Por qué vienen tan contentos los labradores, que, cuando vienen del campo, vienen cantando……..”
Si Deu vol y los administrados tamé…….continuará.

///

Com hay dit mols camíns, a lo que conte l’agüelo, vatres podeu afechí lo que vullgau, o cambiá algo perque als vostres pobles u faen de un atra manera o perque teniu milló memoria que’l “Sebeta” que, enrecordeuton en aquells tems ere un crio de onse añs.

///


L’agüelo “Sebeta” y La sembra, y part tersera:

Ya estae lo llit fet, faen falta los llansols, estos arribaben cuan plovíe als mesos de octubre y noviembre.
Després se sembrabe la llaó, en aquells tems se fae a má, se portae lo gra en sacs al campo, se umplíen los cabassos, y se anabe estenén los grans en un movimén de mich cos pa cubrí cuan mes tros, milló.
Cuan se acababe de estendre, se passabe un aparell que ere com una escala menuda en tres o cuatre escalóns (paregut als carrechadós pero un poc mes gran). La “escaleta de ataulá” s’enganchabe en uns estirados a la collera (feltre) de la bestia y lo llauradó, puchabe damún de la escala o posaben unes pedres, pa fe més forsa en lo pes, y aissí se enterraben los grans per dos motius. Pa evitá que s’els mincharen los muixonets y los atres animals del campo. Y pa intenta que quedare tapat per la tiarra. En esta operassió si lo camp estabe sec, como ere normal, se fae una polsera (polseguera) que se veie de mol llun. Si ñabíe saó (humitat a la terra) no faen tanta.

Dixaen que la llaó dormire a la caloreta de la tierra, ben tapaeta. Y allí se fae lo milagre. De la son se passabe a la mort sense donas conta.

Mentres los llauradós cullíen les olives y se passaen los Nadals.
Y, segon (segons) diuen, després de la mort, ve la resurrecsió, los grans se aubríen per debaix y los eixíen unes arrails pa agarrás fort als solcs, pa que cap ventolera los puguere arrenca mes tart y al mateix temps pa busca alimén que’ls dixare naixe, creixe y graná.

Cuan arribaben los mesos de giné y febré, escomensaen a eixí fulletes d’entiarra, unes a la vora de les atres, en una familia numerosa y una algarabía de verdó.

Si te tirabes antiarra y mirabes a contrallum, veíes que tot lo bancal ere vert (viart), encara que, si mirabes, están dret, no se veie igual.
Si faltae l’aigua, les fulletes grochechaben y ere mala señal. Pero si plovíe lo sembrat agarrae forsa y escomensabe a tirá per amún.
Pero l’aigua caíe pa totes les plantes y jun al gra, tamé naixíen los cards y les atres plantes de la naturalesa. Entonces en unes ferramentes que se dieben escardados,(eren com una espátula clavada per la part del agarradó a un mánec (mango) com los de les graneres) se anabe caminan p’el bancal y, sense acachás, tallán les herbes ruines, que se dixaben pa que se pudriren y faren de fem p’al gra, y així se llimpiabe lo sembrat.

A la malesa, herba, com lo sembrat pero no ere sembrat, que eixíe a la vora del bancals, se li diebe fenás, se tallabe en lo fals (falce, hoz) y la soqueta (cassoleta en forma de guán, que se posae a la má contraria de la ferramenta, pa no tallat y podre replegá la gavella d’herba) y se donabe de minchá a les bésties de cárrega e inclús se duie a casa pals conills.

Y com la vida mateixa, en penes y alegríes, lo sembrat que se habíe umplit de espigues  en les plogudes de abril y mach, arribabe al mes de jun y escomensabe a ficás groc, granan y engordinse les espigues, que ufanes per la seua hermosura, se inclinaben en una forma de reveránsia y agraimén al sol que les habíe madurat.

Pero aixó, ya será un atra aventura del agüelo “Sebeta”.