Mostrando las entradas para la consulta Deu ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Deu ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

Una sala milagrosa.

Una sala milagrosa.

Les sinc y micha de la tarde, a un poble del Matarraña, se veu chen per los carrés. Uns van sols, uns atres en grupo. Tots van caminán en una direcsió.

Paréis que no se coneguen, uns son del matéis poble, uns atres dels pobles del voltán, uns atres han vingut de llun, de mol llun.

Van entrán a una sala, está plena de llum, allí ña més chen, no se coneisen, se van sentán a unes cadires ficades en files.

Algo deu de pasá, la chen té cara de ilusió continguda, uns atres están serios. An aquel aire se note que algo va a pasá, algúns miren en esperanza, uns atres en preocupasió, ña més que paréis que no saben res, ¿pa qué están allí?

Les sis, la chen acabe de entrá, ara se sentís música y dispués unes palaures plenes de raó.

Sentisen, escolten, la tiarra del seu cor está abonada pa que la sembron, te saó. Si la llaó es bona, creiserá.

(L' Avangeli de li quatre semencz)

Se sentisen palaures, les cares se animen, alguna llagrimeta cau.
Los que parlen tenen la virtut de que algúns dels que están allí, tornon a se menuts y se bañen los ulls.

Ha entrat chen trista, malalta, siega, pero aquella chica rubia, ademés de guapa, sap parlá, lo que diu es com un aigua molla que va entrán dins de cada u, regán una tiarra seca, casi erma, tornánla bona tiarra y lo que ña dintre de ella, nais, va creisen y anime tot lo cos.

Les cares se animen, están escoltán algo que los alimente, que los done forsa, que ya no tornará a secás, perque lo abono que fique aquella chove y l’home de blau que ve detrás, es sabia bona, está carregat de raó.

Tot lo mon se anime, se miren a la cara, se reconeisen es que son amics, sense sabeu, ya no ña dingú forasté.

Y la alegría is de dintre de cada u, lo siego cante jotes, los demés li seguisen, se escolten hasta cantadós profesionals; lo malal trau lo milló dell, enseñe lo móvil, li u done a la presentadora, ella convertís un escrit de aquell traste, una poesía, en una cansó de pau, en Chapurriau.
Tot lo mon aplaudís.

Los Amics u tenen tot pensat, al matéis que asó pase an esta sala, u están retransmitín per internet, pals que no han pogut vindre, que han segut mols, no hagueren cabut a la sala.

Se ha fet lo milacre, lo malal, per un momén, no sentís la enfermedat,
lo cantán de jota se sentís com si estare al seu poble en la seua rondalla, lo siego veu per dintre, los sentiméns se tornen fotos pan ell y torne a se chove cuan u podíe vore tot y per un momén se olvide de la escurina y torne a se felís...

Al voltán de unes taules, ben preparades, fen un mos, la chen ya no es desconeguda, tots parlen, tots se entenen, tots son iguals, son una familia, perque aquella sala aón están es la sala aón tot lo mon cap, aón tot lo mon se sentís a casa y es que están a seua casa a la sala de la Aldea del Chapurriau, aón tots son amics, tots se coneisen, encara que no se hasquen vist mai, perque tenen la mateisa sang corren per los seus cors, una sang que es una llengua que se diu Chapurriau.

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera

La sort.

La sort.

El Gordo cae en Beceite, 88008

PRIMERA OPORTUNIDAT
Día sinc de chiné de 1973, vespra del día de reis, en que se sol fé lo sorteo de la loteria del Niño.
Teruel, capital. Plasa del Torico, Cafetería Dorado, part de dal, discoteca Java, la única que está ubiarta.
Siat de la tarde. A la Sala, tres parelles, una ballán, l’atra fen com que ballen y la tersera, sentada, se mauen pero no ballen.
A la entrada dos chovens. Un es lo que pose los discos, l’atre es un polisía mol chove. Teruel es una siudat mol tranquila. Ell va allí, perque li agrade la música y pa que no entron chen que no tingue la edat, ña que guardá les apariensies.
Pasen lo tems charrán de moltes coses. Avui u fan de la lotería del atre día.
Lo dels discos diu:
– Porto pocs números, pero ne voldría tindre un que sigue més menut de diau mil, ting un capricho y me falte eise número.
La administrasió de Lotería del Tozal, (tosal, tos sone en chapurriau) número u de Teruel, está a sincuanta metros. Lo polisía se oferís.
– Si vols vach a ver si encara ne quede, me coste poc.
– Home, si no te importe, es que me ronde al cap que caurá a Teruel.
Lo poli s’envá. Arribe a la Administrasió. Está la dueña, lo conéis.
– Buenas tardes. Ya queden pocs billets. Qué vol.
– Vull dos billets de un número que sigue més menut de diau mil.
La dona mire lo escaparate allí ña dos números que son més menuts de diau mil. De un ne queden dos billets y del atre tres.
Pille lo de tres, pa tallán dos.
Pero lo compradó tamé había vist los dos números e (inosén), pa no fela treballa, li diu:
– Donom eisos dos, que están sols, aisí no té que partils.
La dona, deu sabrá per qué, insistís:
- Que a mi me es igual tallán un.
– No, NO, ara que lo hay triat, donom eisos dos.
Y aisí se va acabá la venta.
Torne a la discoteca, li done lo billet al amic, lo cobre y seguisen charrán. Se acabe la sesió y cada musol al seu niu.
Teruel, capital, día sis de chiné Comisaría de Polisía, tretse hores. Luiset está treballán. Arribe un compáñ, tot entusiasmat:
– Que ha tocat la Lotería a Teruel, ara están parlán per la radio.
Fiquen la radio:
– Les hablamos desde la Administración número uno, estamos con la propietaria. ¿Podría contarnos alguna anécdota de este sorteo?
Conteste la meua amiga:
– Pues si. Ayer a última hora vino un cliente a comprar dos décimos de un número que fuera menor de diez mil, yo le ofrecí el que ha salido premiado, pero él se empeñó en llevarse el de al lado.
Qué vista ting. Y aisó que lo amic, me había avisat: Ting un presentimén: Caurá a Teruel y VA CAURE.
SEGUNDA OPORTUNIDAT
Cuan sol ñabíe lotería los disaptes, dos amics del Matarraña van tindre esta aventura.
Eren amics de sempre. Un va tindre la sort de trobá treball al poble y podés quedá a viure allí. L’atre se va tindre que buscá la vida y la va trobá a Saragosa.
Se veíen de cuan en cuan, un camí al mes. Com al poble no ñabíe loteria se van posá de acuerdo. Lo de la capital compraríe un desim totes les semanes y lo chugaríen entre los dos.
Los dos eren mol mirats, lo del poble sempre estáe adelantán les perres y lo de la capital, cada camí que tornáe al poble, duye los billets de totes les semanes pa demostrá que los habíe comprat.
Lo domenche que veníe lo de la siudat, portáe los desims de totes les semanes y lo diari pa podé mirá la llista.
Se chuntáen al café a fe lo vermut. Sempre a la mateisa taula. Cuan arribae lo lotero lo llauradó ya estáe sentat. Lo que veníe li disáe los desims chugats a cada sorteo y lo diari y s’enanae a demaná lo café, mentres latre miráe sils había tocat.
Una volta, había arribat lo de la capital, había disat los papes a la taula pa que los mirare l’atre y estáe demanán café. Cuan lo seu amic que había vingut corrén se li abrasae y sol fae que cridá: “Mos ha tocat”, “Mos ha tocat lo primé premio”, ….
Tota la chen del bar los miráe en envecheta.
Lo de la siudat més calmat, li va di:
– ¿Estás segú? anem a mirau atre cami.
L’atre no cabíe dintre de la roba, a una ma lo desim, al atra la llista dels premios.
Se van sentá: Van mirá lo numero y la llista. ¡Allí estáe! Lo numero del billet ere lo matéis que lo del primé premio.
Lo de la siudat no se u podíe creure, si haguere caigut, hagueren dit algo per la barriada y dingú había dit res.
Va torná a mirá lo número, la llista. Ere lo matéis número. Pero ñabíe algo que no cuadrae, lo dibujo del billet no ere lo de la llista.
Aquell billet ere de la semana de abáns. Se habíen adelantat una semana. Lo habíen chugat la semana de abáns y habíe tocat ésta. ¡Qué mala sort! Per siat díes.
TERSERA OPORTUNIDAT
Cuan yo treballaba, estaba a la Jefatura. Teniem ofisines per les barriades. Cuan arribáe lo sorteo de Nadal, ere l’únic que chugaem, mos cambiaem desims y si tocae a cualquier puesto, pos mos tocáe a tots.
Me vach chubilá. Al atre añ, ya no estaba a la empresa, pos eise añ va tocá un cuarto premio a una de les ofisines. Un milló de pesetas a cada billet. Me vach chubilá un añ masa pronte.
Per Nadal, ñabie la costum de cambiá billets en algúns amics, en pocs, perque si no, no te dones cuenta y te s’envá un dineral.
Pel meu treball, me duya mol be en lo chofer que replegae los morts. Sempre cambiabem un desim y ell aprofitáe:
– Al poble de la dona compren lotería en recárrec pa achudá a pagá les festes ¿No men compraríes un?
– Sí, home.
Y aisí tots los añs, pero va arriba un que no me va di res y me va estrañá.
– ¿Qué no han fet lotería al poble de la teua dona?
– Si, pero l’añ pasat nels va sobrá molta y entonses enguañ ne han fet poca y se ha acabat enseguida. Si vols ten sedisco un duro de la meua.
– No home, no te vas a quedá sense res, tú.
U hau asertat, los va tocá un cuarto premio. Un atre milló que va volá.
CUARTA OPORTUNIDAT
Ya u diuen, no ña tres sense CUATRE.
Este añ que estem, pal sorteo del Niño. La vespra, 5 de chiné, les siat de la tarde. Anaem la dona y yo fen les raderes compres pal atre día. Veníen tots a diná a casa.
Vam aná a la carnisería. La carn este añ estáe cara. Vach pagá en dinés. Me van sobrá dos billets: un de vin y un de diau.
Portaem dies parlán en la dona que, com es un sorteo que te tres terminasións, pos una de les que mos faltáe ere lo cuatre. Yo ne volía comprá un que acabare en cuatre. La meua dona que no, que es un número mol feo, que no is mai y ademés aquí a la administrasió del barrio no toque mai.
Yo, per dintre de mi, anaba rosegán en lo cuatre. Portaba la tarjeta del bus en pocs viaches, la tenía que recarregá y llugo trauría dinés, pos no me agrade aná en la cartera despullá. Vam pasá per un quiosco y vachs entrá a carregá la tarjeta. U tenía pensat, diau pa la tarjeta y en lo billet de vin aniré a la administrasió, que está a vin metros, y pillaré un desim en cuatre.
Pero, sense donamen cuenta, al treballadó li vachs doná la tarjeta del bus y lo billet de vin. Ya no podía comprá lo desim. Encara u vachs casi intentá, vachs traure dines del banc y cuan li anaba a di a la dona que men anaba a la lotería, me va di que se sentíe mal, que la acompañara a casa.
Y ya se me va olvidá la lotería y lo CUATRE.
Al atre día va sé lo sorteo, lo gort va acabá en cuatre. Dingú va di que haguere tocat a Saragosa.
Vachs eisí a comprá pa y al pasá per la administrasió de loteria un mun de televisións y micrófonos.
Conesco al amo, se me va arrimá:
– Que hemos vendido doce millones del gordo. Nos lo mandaron a última hora, porque nos quedamos sin la terminación en cuatro y los dos últimos días estábamos vendiendo el gordo en cuatro sin saberlo. Hasta hemos devuelto seis que nos sobraron anoche.
Les poques voltes que chugo a la lotería, cuan milló u paso son los díes de abáns. Ensomnio que me toque. No dic res a dingú. Mos chuntem la familia a diná y al postre los dono la sorpresa y mos repartim les perres.
No u vachs sabé fe, la diosa fortuna va fe lo imposible pa que me tocare y hasta la familia estáe reunida a casa, pa la hora del postre.
No teníe que sé.
Te consoles, no te quede més reméi. A alguna chen la loteria ha segut la seua desgrasia. Tamé han ñagut que la han sabut aprofitá.
Penses y penses y dius:
– Estic aquí, dispués de la tamboriná. La familia va tirán. La salut, a uns atres los va pichó.
Entonses me vachs creisen y me dic la sort, la sort sou vatres los meus amics y lo GORT es que ting la meua llengua LO CHAPURRIAU.
NOTA: A la nostra manera de parlá, ña un atra cosa a la que tamé se li diu SORT: es un bancal gran, una parada, aisó es un atra SORT. Camino hacia la fon del pas, los estiradós y la sort

Dichosa repoblasió.


Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)

Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.
Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?
Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.
Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:
“Jaime Guimerá López
30 Ene 2024 16:35
El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”
¡¡¡Cansats!!!
Y natres: acoquinats, acotets.
Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.
Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.
Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

30 Ene 2024 13:11
No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”
Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:
“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”
Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.
Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.
Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.
Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.
Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be. Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.
Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.
Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre,
Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.
Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.
Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.
Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.
¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.
Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.
A camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.
No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.
Per un atra part
“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.290​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,291​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.
Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.
En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.

Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.
Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.

“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.
Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.
Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.
Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.
Yo, algún camí los diriía que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?
“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.
Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.
En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa,
El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.
Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.
Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.

Los notaris 1.

Los notaris 1.

De sempre hay vist que ña chen que diu que parlem catalá per lo que se veu als treballs (protocolos) dels notaris de fa mol tems.


De sempre hay vist que ña chen que diu que parlem catalá per lo que se veu als treballs (protocolos) dels notaris de fa mol tems.

No sé si eisa chen ha estudiat los treballs de notaris o sol se guie per lo que ha llichit de un atra chen, encara que sigue estudiada. A eisos ñauríe que aclarils que uns escritós diuen que sí y uns atres diuen que no.

Los escritós no tenen una vareta que digue asó es aisí y ya está. Lo que ells diuen es la seua opinió, sol aisó, encara que es prau per lo que han estudiat y treballat, pero per mol que u hasquen fet, no vol dí que sigue la verdat total. Perque ña uns atres, que tamé han estudiat y treballat mol, que pensen diferén.

Pot sé que tots tinguen algo de raó, pero no tota. Perque uns diuen que han estudiat tots los protocolos de un notari, uns atres u han fet de més notaris y entonses cada u raone de una manera, perque los treballs en que se han fundat no son iguals.

Un ejemplo: tú y yo anem a parlá de coches, los dos som uns mecánics mol bons, pero si tú parles dels BMW y yo u fach dels seats, no ña coló pa compará lo que digam, verdat???

Per un atra part está la chen que se creu lo que diu un atra chen, ni siquiera de lo que diuen los escritós siguen estudiats o no, perque u han dit uns atres, ya se creuen que tenen raó.

Un ejemplo, sense noms, un home estudiat, polític e importán se invente un nom pa una llengua y u fique a llibres, a diaris, en fin, per tot.
Com maneje dinés y u fa desde un puesto importán, té amics als diaris, tv, etc, que se fan eco de lo que ell ha fet y u publiquen, com si fore ofisial.

La notisia pase a la chen del poble que, com ve de qui ve, ya u done per bo y desde eise momén defendrá eisa idea y eise nom a mort. Ell se aprofite del puesto que té y embolique aquell nom en papés de regalo. Se invente una gramática, un dicsionari, les palaures que li falten les pille del vasco (tos enrecordeu de Pompeyo?), y hasta busque unes persones pa que fasquen de enterats de eisa manera de parlá.

Tot li is be, a les lleys, que ell matéis achude a prepará, aparéis com si eise nom fore lo de tota la vida de aquella llengua, pero li falle lo més importán: la chen que la parle al carré, al seu poble, perque encara que uns pocs están conténs de lo que ha fet eise home, la machoria se done cuenta de que ells ni han parlat ni parlen de eisa manera y pasen de tot este cuento.

¿Tos doneu cuenta? Una garrama ha pasat a que molta chen la cregue com bona. Ara tú dis que no es verdat, vorás cóm te ficarán. Y dins de treséns añs, qui estudio esta llengua, en tota la bona idea desde llugo, se trobará eisa “verdat”. Pos lo matéis pot pasá en los estudiosos de la nostra llengua y claro en la chen que se fie dells, tamé en bona idea.

Seguim en lo que anaem. Com aquells sol u diuen, pero yo no hay vist en qué se fundamenten, ni quínes son les fons dels escrits en les que han vegut (begut), yo tampoc diré les que son les meues, ya val de doná ventacha al que pense malamén de una manera diferanta a la teua.

Tot asó me porte a la memoria una cosa personal. Hay escrit lo llibre “Daball del Tellat”, que parle de la guiarra. Pa fel, vachs tindre que vore los treballs de chen estudiada que habíe escrit sobre aisó. Tos puc di y vatres u podeu vore tamé que ñan opinións de tots los colós, según quí li hasque pagat lo llibre, o aón visque cada u dells o si ell pense de eisa manera, pos lo pensamén es lliure y dingú, hasta ara, te diu que no escrigues, si no penses com ell.

Los notaris: los que servisen pan estos treballs se solen ficá entre los sigles XIII y XV. Més tart ya no, perque, an eise tems, lo castellá se va torná la llengua del reinat y los escrits que valíen la pena, los protocolos u valíen, ya se teníen que escriure en la nova llengua, hasta lo día de avui a Aragó.

https://historia-aragon.blogspot.com/2021/09/rey-portugal-1463-27-09-carta.html

Teníen que sé persones estudiades en les lleis de cada terreno, sé bona chen, tindre coneisimen de gramática pa fé be los escrits y sabe un poc la manera de parlá del terreno.

Ademés, abáns de escomensá a treballá sols, teníen que haber pasat entre 2 y 8 añs en un notari ya colocat.

Los notaris, desde lo prinsipi, empleaen unes fórmules que teníen que tindre en cuenta al fé los seus treballs, cada u teníe la seua. Ademés los escomensaméns y los acabaméns de cada treball ere sempre igual pa cada notari y eises coses la machoría eren en llatí, romansechat ya, pel tems pasat. Entonses sol umplíen lo tros que ere diferén pa cada negosi.

Barselona ere més gran que Saragosa, per aisó allí ñabíe més notaris que aquí. Entonses mols, dels que teníen que dependre, anaen allí y, com es natural, portaen les fórmules del notari maestre y les ficáen als seus treballs. Com es natural los notaris que eren cataláns, teníen ademés lo problema de que tamé portáen la seua llengua. Desde eise momén lo deprés allí, ell u pasarie als que anaren a dependre en ell y se tornaríe com si fore, sense seu, de la tiarra.

Ademés, normalmén pasaen dos coses:

1.- La chen del poble parláe de una manera de categoría baisa, lo notari al tindre que copiá lo que dieben u fae en palaures “cultes”, entosces, encara que posáe lo que ells volíen dí, no posáe lo que ell dieben, cambiae les palaures, llugo eisos treballs no se debíen empleá pa estudiá la manera de parlá de un puesto. Ñabíe camíns que nols quedae més reméi, cuan dieben les coses que disaben: “un corro al Mas de Na Fustera”, “lo almari del foc”, etc. Eises coses les teníen que posá tal cual.
- Aisó si que es un modelo.

2.- Moltes voltes, com u fan ara, lo notari teníe un escribién, que li fae los escrits que ell, més tart, firmáe. Y ahí trobem un atre problema: la preparasió de eisa persona y de aón ere sobretot. Perque, com lo notari, teníe que estudiá lo que li diebe la chen en palaures del carré y posau en palaures cultes, pa que se entenguere be. Y claro, al pasá eises palaures de una manera al atra, teníe mol que vore la preparasió del empleat y, damún de tot, de aón ere, pos a cada puesto les coses se dieben de una manera.

Algúns dels escritós que estudien estos treballs diuen que, per les fórmules y per lo cambi de palaures, la machoría dells no se poden ficá com a modelos pa vore la llengua que se parláe entonses a un puesto.

Que la llengua que se teníe que tindre en cuenta ere la que parláe la chen del carré, pos eisa ere la bona. Que si se volíen empleá los protocolos pan aisó, se teníen que apoyá en uns atres escrits més normals y en la llengua parlada per la chen, com ya hay dit abáns.

(Los textos notariales, por su formulismo y dificultad al pasar la lengua oral a escrita, se deben apoyar en otros diferentes.)

Uns atres separen la manera de parlá, per lo tros nostre aón se parláe, aisí diuen que la part de dal (pobles de Huesca y Saragosa) parláen lo aragonés, pero los de bais, los de Teruel u fáen en catalá.

Natres podríem di que lo aragonés nostre se paréis més a lo que parláen a les atres dos provinsies y, en tems, a tot lo Aragó, que al catalá.
Ham de reconeise que som llengua de casi frontera y que igual que natres tenim alguna palaura pareguda a les dells, ells ne tenen tamé algunes nostres, ademés de les que mos han furtat pa tapá los forats que va disá Pompeyo al buscá palaures franseses. Eises que a la chen catalana no li van agradá y entonses als añs vuitanta van enviá chen a replegá les nostres.

Com hau pogut vore al prinsipi, lo título que hay posat es “Los Notaris 1”, perque éste treball deu de tindre una continuasió, pa acabá de aclarí les coses. A mi no me quede tems, estic clavat en mols asuntos, pero volía contá asó, o sigue que qui vullgue u pot empleá pa fé més parts de esta charrada. Grasies.

Tot un home.

Tot un HOME.

Crec que no es importán, pero ¿podríe vindre? Está tot lo matí pixan y beben aigua,



-Ring, Ring,…

–Digue.

–¿Es la mare de Agustí?

–Siiiii?

–Li crido de la escola

–¿Qué pase? ¿Qué li ha pasat al meu fill?

–Crec que no es importán, pero ¿podríe vindre? Está tot lo matí pixan y bebén aigua,

–Pero ¿Está be?

–No u sé, per aisó li hay cridat. Té molta set, paréis cansat. Yo lo duría al dotó.

–¡Ay! Mare meua, ya vach.

La mare, tota preocupada, arribe enseguida, viu prop de la escola. Lo chiquet té mala cara, pero pa no preocupá a sa mare, li diu que no li pase res. No li engañe. Paréis que sugo. La maestra té lo coche a la porta, munten los tres y van al dotó. Éste, cuan li conten lo que li pase al menut, enseguida li punche al dit, la goteta de sang que li is, la pren en una tireta y, al veure lo número, se pose nervios:

-¡Enseguida crida a una ambulansia! -Li diu a la enfermera-. Ella se aturrulle, ha vist lo número que ha marcat la tira. 550 de sucre es una barbaridat, una hiperglucemia, pot está a punt de desmayás, de entrá en coma. No trobe lo número y aisó que lo té al cuadro de dabán.

La maestra es la més tranquila, está acostumbrada a coses paregudes. No mos donem cuenta del gran papé que fan estes persones. Pille al chiquet y a la mare y los munte al coche, sap que la presa en estos casos es lo milló. Si té que vindre la ambulansia, en uns poc més, pero abáns, ells estarán al hospital.

En los vin minuts que tarden en arribá, lo crío paréis que se dorm. Algú camí paréis com si li donaren ansies, ganes de arrojá. Aprete més lo aseleradó. Arribe despiart, enseguida lo pillen los dotós, ya saben lo que ña, los ha cridat lo dotó. Se salvará, pero ya no tornará a sé lo matéis. Mare meua del Pilá, sol te sis añs.

Los coste estabilisal, pero lo crío está sa. Lo claven al llit, se tindrá que quedá uns díes, a la mare li u diuen CLA, com una bofetá: Lo seu fill es DIABÉTIC.

Lo sagal, dispués de lo que ha pasat, está mol cansat, enseguida se quede dormit, ara la mare pot plorá, rosegue la notisia. ¿Per qué Deu meu, per qué lo meu fillet? Si air estáe be, si es un bon sagal, no se mereis este cástic ¿Qué te ha fet ell, o qué te ham fet natres, pa que mos donos asó?

Les llágrimes li tranquilisen, sobre tot cuan ya los ulls se queden secs, cuan ya no li quede més aigua a la sistiarna del cap. Mire al seu fill, dormit, respirán normal, lo té allí, está en ella.

Desde la porta una enfermera li ha estat mirán, al matéis tems que controlae al chiquet. Se li arrime, sap lo que fa, la mare teníe dret a rebelás. Ya ha pasat lo momén del primé patimén, ne vindrán més, pero es una mare y les mares, per los seus fills, u pasen tot. No tenen tems que piarde, tenen que escomensá a caminá, la senda será mol llarga y mol dura, pal crío, pero tamé pan ells.

La vida de Agustí ha cambiat, encara no se donen cuenta de cuán, ya u descubrirán. Les agulles de punchás, les tires de medí y les jeringues pa ficá la insulina, serán los seus amics naus y estarán sempre en ell, mol a subín. Lo sucre y tot lo que ne porto, los seus enemics pa sempre. Hasta ara tot ere bo, desde ara abáns de ubri cualquier paquet, tindrán qué estudiá qué porte.

Un mun de punchaes al día, hasta lo pun de que té que tindre cuidau de punchás cada camí a un dit, cuan se acabon los de una ma, l’atra y a torná a escomensá. Moltes coses que mos minchem, tenen sucre o son hidratos de carbono, que més tart se tornen en sucre. Per aisó, a partí de ara, tindrán que pesá los aliméns y sol sen podrá minchá, una determinada cantidat, según unes llistes y uns cuadros que li donen. Si en les agulles ne teníen poc, ara en la romana a tots los puestos.

Pero la falsa moneda que li acaben de dona de propina este día, com les bones, té dos cares, les dos roines, mol falses. Perillós es anasen per amún (hiperglucemia), pero tamé quedás per daball (hipoglucemia). Cada cas té un reméi. Si puche mol, a fel corre, a beure aigua y, si a un cas, hasta insulina, hasta que baiso. Si baise masa, pastilles de una cosa pareguda al sucre.

Les enfermeres no disen tartí als pares, als dos, tots u tenen que sabé, no saben cuán los vindrá la crisis, ni quí estará dabán eise momén. Escoles intensives, sense pará. Teniu que dependre a punchali. Tots a feu. Hasta que lo matéis sagal, se encarregue de fesu ell y enrecordás qué dit li toque. Pasats dos díes ya u fa tan be com una enfermera.

Les profesionals van esplicán a la familia tot lo que en un prinsipi, corre més presa en sabé. Més tart tindrán que aná mols camíns més a escola en ells, pa seguí deprenén. Algunes coses estaen subensionaes, unes atres no. La vida los habíe cambiat a tots. La economía de la familia, tamé. Pero aisó los donáe igual, Agustinet estáe allí.

Aquella nit, tota la familia al voltán de la taula, ara parle lo pare, ara parle la mare, pase lo tems, la chen aguante, eisa nit no disarán entrá a la son. De matiná tots mirán la fusta de la taula, tristos, pero tenen una cosa repartida per igual, lo cariño al sagal, al menudet de casa. De momén, com están cansats casi no pensen: a esta casa no tornará a entrá lo sucre, se ha acabat lo chocolate, res de golosines,

Li u conten al chic. Es un crío. Se rebele al prinsipi:

–¿Per qué me ha tingut que pasá a mi?

Sa mare, en lo cor arrupit, li u esplique:

Agustí: asó sol es una proba que Deu te ha posat. Eres fort y ya eres gran (vol donali forsa) u pasarás. Natres estem a la teua bora y te achudarem. Ten enrecordes de aquella chiqueta que se va morí, tú seguises aquí. Es com si estares coiso, no podries corre, pero caminaries, pos tú igual, no podrás minchá algunes coses, pero ña unes atres que si. Tamé ña cose bones que no porten sucre, tuns pares les buscarán.

Pa que se conformo un poc més li conte lo de la nit de abáns.

–Mare: entonses los maños no podrán disfrutá de eises coses que yo no puc minchá. NO VULL. Lo malal sol soc yo. Ells poden minchá de tot y u han de fe, yo chalaré venlos minchá, será com si me u minchara yo, ells mincharán per mi. Yo me conformo. U farás, verdat ¿mare?

La mare té que chirá la cara pa que no se li vesque una llagrimeta al ull. Acabe de descubrí que Agustí, un sagal de sis añs, es tot un home, a camíns lo patimén, en ve de trencá a la chen, los fa creise. Intente esplicali que la familia vol está en ell, sé com ell, que nols importe disá lo sucre.

Lo menut, no se enfade, encara está un poc blanc de lo que ha pasat, fa com que sen enriu, al parlá, pero sa mare lo conéis, sap cóm u está pasán per dintre. Veu, com pensé en suns chermáns:

–Ya está be. Me ha tocat lo premio, pero a mi, no als demés y nol vull compartí en dingú. No me feu patí, veen com, per la meua culpa, los demés no mincheu algo que tos agrade, que u teniu y podeu minchau, feu per mi, mincheu per mi.

Asó no es un crío, en una nit dormín, ha crescut una barbaridat.

Sa mare fa que sen enríu, pero los que la coneisem, saben que eisa risa no es al sen per sen, com abáns, cuan esclafíe a riure, en aquella risa tan sana que la fae tan guapa. Miránla fito fito se veu que allí dintre, al més fondo dels ulls, se li ha ficat una taragañeta que ya no sen anirá mai. Pero seguís rien de lo satisfeta que está del seu fill, u té que fe, sap que eisa risa es la que més forsa li donará al chic. Ella sen enriurá encara que no tingue ganes.

An esta vida ña chen a la que li toque esta lotería, sense chugá.

Li venen a veure los seus chermáns, tots sen enriuen, ell tamé, li faltará lo sucre, pero te al seus maños, a suns pares, la familia, aiso es més importán.

Va pasán lo tems, al prinsipi, los dits del sagal pareisien coladós dels forats de les agulles. Cada nit se eisecae un pare, tres o cuatre camíns, pa mirali, pa medili lo sucre, li punchaen están Agustí dormit. Unes voltes alt, unes atres bais, les menos, normal. Li posaen lo remei. Al atra nit podríe dormí, encara que sentire a la seua parella eisecás. Aisó la chen que no li toque, no u sap. Qué ve se dormís tota la nit seguida.

Va pasán lo tems. Més cursillos. Més adelantos. Un sensor clavat al bras li va medín lo sucre y u envíe a una bomba, que porte en una riñonera, en una agulla, sempre clavada a la tripa, per aón li va ficán la insulina.

Es un gran adelanto, claro, pero porte una cosa al bras, un atra a la tripa. La pell se canse de tantes coses, li fa reacsió, se queise, li pique y ell, un sagal, sense donás cuenta, se rasque, se fa ferides, ña que cambiali los aparatos de puesto.

Los aparatos ña que cambials cada pocs díes. Al crío li fan mal cuan li entren a la pell, disimule fa com que sen enriu, pero algún camí, al matéis tems que sen enriu, plore. Algúns isen roín, ña que cambials abáns. A voltes ell, sense donás cuenta, se mau o se rasque y ya no funsionen, ña que cambials.

La máquina pite si lo sucre puche o baise masa. De día tira que te vas, pero de nit, ña que eisecás. Se seguisen eisecán una nit cada u. Ña camíns que tenen sort y sol ña que feu una o dos voltes.

Volen que lo chic porto una vida normal, com los demés, va a escola. Ña maestres que entenen lo problema y los achuden, uns atres, cada camí que chule la máquina, los criden. Asó no es viure, pero tot sigue per un home de sis añs.

Ell, a la riñonera, porte un botiquín menudet. Un día a escola va pitá la máquina, lo sucre había baisat masa. Van buscá les pastilles pa fel puchá y no ne quedaen. La maestra va discurrí, ella teníe caramelos, sense sucre, lin va doná un. Lo sucre enseguida va puchá al normal y la cara del menut, chupán la golosina, li va compensá de tots los sustos que li donae en los chulits del aparato.

Algúns críos son mol cruels, son críos y algú sen enfotíe del menut, de la riñonera, dels esparadrapts (esparadraps) que portae. Lo sagal per de fora no die res, mai va protestá, per dintre u sentie, pero ere la seua creu.

Un añ més tart, la lotería los va torná a tocá, este camí la pedrea y atre camí sense chugá, li van trobá que no tolerae lo gluten de les farines.

Ara no sol tens que mirá que los aliméns no tinguen sucre, tampoco poden tindre gluten. Lo sagal que seguís conformanse, cuan li donen algo, mire si te sucre y si porte la espiga tachada. Es que lo que no te sucre, te gluten y al ravés.

Aisó ya podríe sé un atra historia, pero la primera ya se ha fet masa llarga, sol dos coses més.

Una camí, a la escola, los van pregunta als chics que volíen se cuan foren grans. Agustí va posá: investigadó pa que los menuts no estiguen mai mals.

Y, com ara se arrimen estos díes, an aquella casa tots miraen la revista aón eisien los juguetes, per a ver qué demanaen al Reis Magos. Agustí, mentres los demés reñien pa veure los juguetes, ell no, se va posá enseguida a escriure la carta. A sa mare li va estrañá y li va preguntá:

–¿Qué vas a demaná, ya has triat qué juguetes vols?

Lo sagal, tot un home, ya de siat añs, li va contestá:

–Mare: yo no vull que me porton juguetes (chuguets, juguets), sol vull que me curon la DIABLETES (aisí com u hay escrit). Vull torná a sé com los demés.

Deu sempre busque als millós, pa donals los patiméns, sap que ells u resistirán.

FIN

Maldita sivilisasió.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Maldita sivilisasió.

Charrada com totes les raderes meues, un poc trista y dura, per lo que demano als amohinats y als que estiguen baisos de moral, que sen envasquen a un atra paret més alegre. Avisats esteu, llugo no vingau que si la agüela fume.
Ham pasat uns díes a la playa. Be, bon tems, la aigua del mar calenta, sense Ana, ni res. Mol be.
Me sentía com a Luiset, caminaba per la playa, sense corre per los añs y les garres. Pero com una dotora, amiga meua, me va di que calsigara l’aigua, pa descarregá la energía negativa, la potechaba hasta en forsa, a ver si aisí caie tota y me quedaba lliure de un camí.
Bon minchá y de vacasións. Poca chen, dingú te molestae. Pa acabau de fe divertit, vachs tindre la aventura del buitre, que tos contaré un día de estos. Que be se está cuan se está be, en bona chen. Me veníen idees al cap, cosa que ya fae tems que no pasáe. Pero tot se acabe. Air vam torná a la “sivilisasió”.
Encara me duráe la bonansa de la playa, hola Antonio, Adios Aurelio, hasta vachs saludá a la chica que está demanán almoines a la porta de Mercadona, ella me va regalá una riseta. La vida es alegre. Tot va be. Vachs comprá, me va tocá una cajera amable. Ya te dic, be.
Pero, al eisí, per la mateisa sereta que yo puchaba, baisae una chica, una dona, suposo una mare, en tres chiquetes.
Aisó ña que esplicau. La chica gran, uns diau añs, anae en una cadira de rodes, en lo cap bais, pareisie que ya no li quedaen llágrimes, cara seria, mol seria, sabíe lo que tenie y estáe conforme, pero algo li pasae, se notae.
La michana, tendríe uns siat añs, anáe espentán la cadira de sa chermana, ere baiseta, no arribae ni adal de la part alta de detrás de la cadira, anae mirán entre los barrots, pa guía la cadira.
La menuda, tindrie tres o cuatre añs, anáe dabán, ubrin pas, estáen arribán a casa, ubririe la porta y la mantindrie ubiarta pa que puguere entrá be la cadira, anae mol chustet.
La jefa, portae cara de vinagre, se notae que no estáe contenta en lo papé que li habíe donat lo directó de la vida, mirae a tot lo mon en cara de mal genio, com si los demés tinguerem la culpa. Anae a la bora del carro, pero no se dignae ni se espental, ni dirigil. Per la cara agra que duye, se debíe de acaba de beure mich litro de llimó sense sucre.
Van arribá a la porta, anaen a entrá, la menuda la primera, va ubrí la porta de par en par y la va sostindre ubiarta pa que pasaren les demes. La michana va enfilá la entrada, pero sa mare va voldre entrá al matéis tems y va espentá la cadira que va chocá contra lo brancal de la porta de la ma isquiarra.
Los piaus de la chica gran van entropesá en lo marc de aluminio. ¿Se haurie fet mal? No va protestá, no se va queisá, lo mal anáe per dintre. Desde llugo ella no habíe tingut cap de culpa, tampoco la michana perque la habíen espentat.
Pero se va escoltá la veu ¿veu? de la algarsa: “No si tampoco lo cap lo tens be.”
¿Tos doneu cuenta de la burrada que habíe dit la bruisa en un santiamén? Li acabae de di a una cria presiosa, impedida, que tot u teníe mal, hasta lo cap que debíe sé lo únic que li funsionae. Y se va quedá tan tranquila, yo diría que hasta satisfeta. No li va cambiá la cara, bueno si se habíe tornat un poc més fea y aisó que deu de sé una dona guapa, pero no sé cuán.
Yo estaba pasán, pero se me quede grabada la cara de la cría de la cadira. No va di res, no va cridá, no se va queisá, no se va rebelá, ya estáe farta de resibí insultos, males palaures, ni un cariño, ella, la pobra que no habíe fet res, ere la que teníe la culpa de tot. Aquells ulls, mol fondos, no miraen cap a fora, estáen ensimismats mirán cap a dintre, al seu cor, cuán més podríe patí. Les dos chermanetes se li van quedá mirán en compasió, en cariño, en pena per no podeli achudá, alló debíe de se costum de tots los díes, tamé va ñaure alguna mirada de rabia cap a sa mare, pero se notae que ñabíe po.
Eisa chiqueta que a un atre puesto haguere pogut sé un poc felís, mai u serie, estáe condenada a aquell infiarn, tan chove y tan vella, de nit y de día, mai tornará a caminá, ni siquiera Deu li donará forsa pa eisecás un día y di men envach.
Qué dura es la vida. Tres metros de sereta sen van endút la alegría almasenada mentres diau díes.
Maldita sivilisasió.
(Sí ya sé que estes coses poden pasá a cualquier puesto, pero air habíen pasat aquí y dabán de mi. Vachs sé cobart, no me vachs atreví a dili res a la rabosa, perque sé que al remat la meua queisa la haguere pagat una chiqueta que estáe sentada a una cadira, pero que no descansae de pati.)
Vachs crusá lo carré, lo de la tenda de enfrón es amic meu, me va cridá. Vachs entrá, mos vam saludá en alegría dispués de diau díes sense veuremos.” Fachs los añs.” Home! una alegría, ya ere hora la nesesitaba. Sí, sí.
Te vull contá una cosa- me diu- Los ulls bañats. Mal pinte.
Lo miro, dienli, sense parlá: Seguís.
Y u fa:
“Cuan treballaba al taller tenía un amic, menudet, pero mol gran com a persona, mos animae a tots, tocae la guitiarra y cantáe jotes.
Fa un añ va vindre a veurem. Teníe mala cara. ¿Qué te pase?
Hay pasat lo Covid y me ha disat com heransia una gran depresió.
Yo sabía lo que ere aisó, u vachs pasá cuan la meua dona sen va aná, abáns de tems, disanme sol.
Vachs intentá animal. Mira yo vachs eissí, me va costá, pero ya me veus.
Li vachs doná consells, pasecha, mol, no tingues tems lliure, prente les medisines, no estigues sol, viu en la familia, llichís, escolta música…..
La familia no teníe cap de problema, los había tocat la lotería fa un tems, uns cuáns millón, nols faltae de res.
Fa dos mesos, me va cridá per teléfono: Te crido pa dit que estic milló y perque sé que te alegrarás.
Pos home claro, vine un día y farem un caferet.
Y aisina vam queda.
Air me va crida son chermá: Lo teu amic sen ha anat al atre costat, sense avisá, lo ham trobat, sentat al sofá, a la seu bora una botella de aigua vuida y totes les caises que teníe dels seus medicaméns sense una pastilla ni micha.
No li había fet cas, se había quedat sol. Pero había segut obedien se había pres la medicasió, pero de mala manera, tota de un camí.”
Pa acabam de animá, me va posá dabán lo seu móvil: A la pantalla un home baisotet tocán la guitiarra y cantán una jota. Sol men enrecordo que, entre atres coses diebe: “Traidor Covid que destrozas familias, acabas de romper la mía……..”
Li vachs tocá lo muscle al meu amic, ell acabae de sentí parlá, bueno cantá, que encara es pichó, a un amic que ya no estáe aquí. Dels seus ulls baisaen purnes de aigua. Menuda manera de celebrá los añs.
Maldita sivilisasió,
Air de nit, me vachs chitá tart, no tenía son. Este matí me hay despertat, estae a escurines. De momén no veía res, no sabía aón estaba, hay pensat que tot lo que tos acabo de contá había segut ensomián y que seguía a la playa.
Pero, al ubri lo balcó, me hay donat cuenta de la verdat.
Maldita sivilisasio, ya no era lo Luiset, tornaba a sé lo agüelo “Sebeta”, mes vell si pot sé y en la esquena més encorbá per tot lo que me vach carregá air.
Es que me enrecordaba de una chiqueta a una cadira de rodes y de un mort cantán jotes.
Ya tornem a está aquí agüelo.

COR DE MARE, Luis Arrufat, Amazon

Desde ara se pot comprá a Amazon - Libros -, la meua noviala que vach ficá a esta paret allá pel 2019-2020.

Se titule “COR DE MARE”, está escrita en lo meu chapurriau.
Cuan la vach acabá de ficá, va ñaure algúns amics de aquí que me van di quels agradaríe tíndrela en papé y tornala a llichí.
Ahí la teníu, pa vatres. Pan eisos que me han descubiart, al ficá la de este añ, la de “Daball del Tellat” y als que los agradaríe seguí llichín coses en chapurriau.
An algúns tos ha pasat pel cap que, igual que a vatres tos va agradá, a lo milló los interesaríe a un atra chen, (chermáns, pares, amics, veins, coneguts), que un día van parlá en esta llengua nostra o que un día van tindre les costums que isen a eise llibre.
Me imagino que tamé ñaurá chen a la que nols va agradá. A lo milló, llichinla en papé, li trobes lo sentit.
Ha ñagut qui se ha emosionat al llichí los meus llibres, se ha sentit com si tornare an aquells añs, al seu poble, al seu carré, anán al campo, en fin, ha segut agrait y les meues lletres, al tancá los ulls, li han portat recuerdos, no tots bons, pero recuerdos al fin y al cap. Coses que ya teníe olvidades, perdudes en lo tems y que ara han tornat an ell. Eisa ere una de les meues intensións. Torná an aquells díes de patimén y podé ubrí los ulls y donat cuenta de que sol ere una son.
Si vols fé un regalo an algú que parle o ha parlat esta llengua aquí tindrás una posibilidat de fen un de bo.
Trate de chen del Matarraña, son de chen nostra, en les nostres costums y sobre tot en la nostra llengua.
Si te apetís llichí en chapurriau, si vols enrecordaten o coneise coses que pasáen an aquells añs, tens més de sincsentes págines de chapurriau antic. Ahí está la historia de “la Pili”, una de natres.
Bueno de momén sol “COR DE MARE”, Lo enlace es:



COR DE MARE, noviala, Luis Arrufat Jarque, Vallchunquera, Valjunquera

Comentaris a Amazon:

Mi primera novela leída en mi lengua lo chapurriàu. Que difícil escribir una novela poniendo nombre sólo a tres personas y las demás sin tener nombre se entiende perfectamente de quien se trata. Una novela muy fácil de leer que te atrapa desde el principio.

--

Una joya literaria escrita en Chapurriau.
El servicio de atención al cliente de Amazon excelente.

__

Me ha gustado el libro, fácil lectura y te engancha al momento, sin poder parar de leer.

__

Lectura ágil, entretenida y "enganchadora" con un final espectacular e inesperado.

__

Aquí el típico comentario de los imbéciles catalanistas, además escrito en lengua castellana.

Sabrá este o esta imbécil que el catalán solo es un dialecto occitano?

Debería leer a Loís Alibèrt: parlars lengadocians, dialèctes occitans, catalan comprés. Y menos .cat, que estas webs son un arma de aborregamiento masivo, como la TV3%




"Escrita en catalán occidental pero con normas ortográficas del castellano. Entiendo que su autor intenta escribir en su variante del catalán de Valjunquera y que no ha podido aprender las normas ortográficas de su propia lengua. Otros autores de la zona escriben en su propia variante del catalán pero con normas ortográficas comunes a valencianos, catalanes y baleares. Es como si un andaluz escribiera "ola ke ase? Kiero komeh seresah"" 

Escrita en catalán occidental pero con normas ortográficas del castellano. Entiendo que su autor intenta escribir en su variante del catalán de Valjunquera y que no ha podido aprender las normas ortográficas de su propia lengua.

Sabrá este o esta idiota que el valenciano y mallorquín tienen escritos desde hace siglos y que no usaban la subnormalització llingüística de Pompeyo Fabra?  

Capitol LXII (lxij). Com nasque sanct Johan baptista e fon a ell imposat nom: e zacharies cobra la paraula. E com apres sen torna la senyora en nazaret.

Com los nou mesos fossen complits Elizabeth pari vn glorios fill: e tota la dolor del part li fon prestament oblidada ab la vista
joyosa del fill: Lo qual com fon faixadet: portaren lo a la senyora quis era apartada en vn retret per no esser vista per les gents moltes que venien a visitar Elizabet: alegrant se molt del seu goig: e sa senyoria vehent aquell chiquet e sabent la gran sanctedat sua alegras de singular alegria e prenguel al braç ab molta amor donantli largament la sua benedictio. E lo sanct chiquet vsant de raho baixa lo cabet axi com pogue: e besa la ma a la senyora qui en lo braç lo tenia: agenollas en la falda de sa senyoria apartant los peuets seus no tocassen lo ventre sagrat a hon staua tancat lo fill de deu humanat: Lo qual ell adoraua continuament ab sobirana reuerencia. E la senyora molt alegra de les marauelles que veya en lo seu car nebodet: dix. ¶ Iste puer magnus coram domino nam et manus eius cum ipso est. Volent dir. o quant sera gran e marauellos aquest fadri dauant nostre senyor deu: e la ma sua ço es la sua potencia sera ab ell tostemps fent li fer obres tan marauelloses que sera vna gran admiracio dels miradors. E dit aço tornal a la dida quel portas a sa mare: e com la gent sen fon anada sa senyoria ana a la cambra de elizabeth: e seruiala en les necessitats sues ab molta amor e diligencia: e james sen partia: sino tant com la gent venia: car sabia era scrit. ¶ Vbi (o ubi) est multitudo ibi est confusio (hon hi ha multitut, no falte confusió; aon ña multitut, no falte confusió; donde hay multitud, no falta confusión).

//

Lo Trovador mallorquí

Su baix la forta alzina

Qu´ombreja la marjada,
Y rossinyols estoja
Ab son negrench fullatje.
Un jovenet s´hi veya
Com l´auba clarejava.
¿Qué hi fa en aquestes hores?
Tant dematí ¿quí aguarda?
¿Ascolta per ventura
La suau remor de l´aygua
Del torrentol vehí
Cobert de flors boscanes?

ETC, regne de Mallorca