Mostrando las entradas para la consulta Deu ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Deu ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

La taragaña

La taragaña.

Una aventura que va per ahí, es del tems de MariCastaña, pero com l’agüelo es tamé de aquells tems to la va a contá, la va a intentá traduí.
Enrecordeuton que fa mols añs, no ñabíe cases, eren coves, les carreteres eren camíns, es que fa tans añs.
“An aquells tems a l’Aldea ñabíe un home, ere bon home, ere pastó. A Valderrobres habíe ñagut fira, ell habíe anat, caminán, en un grapat de cordés y cabrits. Enseguida los va vendre. Se va ficá les monedes a la faisa, ben agarrades, ben amagades y sen va entorná, caminán al seu poble.
Nesesitae aquells dinés, eren lo sustento de tot l’añ pa la seua familia, la seua dona y tres chiquets li esperaen tots ilusionats, ara podríen minchá calén, no sol pataques al caliu.
Algú més habíe vist la venta, y lo pichó ere que tamé habíen vist los dinés que li habíen donat y aón sels habíe amagat. Eren dos lladres que anaen per los pobles del voltán furtán lo que podíen, Eren malcarats y portaen navalla a la faisa.
Van veure que sen anae caminán y lo van seguí, cuan ya estaren llun lo asaltaríen y li furtaríen los dinés, n’eren dos contra u. Serie fásil y podríen aná a la venta de la costa de la Fresneda, que dieben que ademés de bon ví, tamé ñabíe “siñorites”. Ya sels caie la baba, disfrután.
U farien al arribá a La Fresneda, segú que se quedae a dormí a alguna de les coves que ñabíe prop del riu Matarraña, lo disaríen dormí y per de matí, abáns de que se eisecare, entraríen y li asaltaríen.
Lo pastó no ere tonto y no anae tranquil, de cuan en cuan mirae cap a tras. Y va veure que al cap de la costa, allí dal, veníen dos persones detrás dell y que al mirals se van amagá. Alló ere mala señal. Va apretá lo pas y los atres van fé lo matéis. Segú que eren lladres que li anaen seguí pa furtali los dinés.
Va escomensá a corre, ya estae arribán a les coves de La Fresneda, ya no podíe més, se estae fen de nit, no podíe seguí, a ver si cauríe al ríu. Habíe pasat per dabán de cuatre o sinc coves.
Y aunque encara ne quedaen dos o tres, se va clavá dintre de una. La escurina habíe caigut, pero ell desde dintre del tot, veíe un poc de reflejo dels estrials. Estae perdut, no sabíe que fé y va escomensá a resá.
-Deu meu: fes que baison uns anchelets teus y que tapon la boca de la coba en una paret, pa que no me puguen trobá eisos lladres.
No va fé més que pensá en ells y va sentí que allá a lo llun algú habíe entropesat, algunes pedres habíen caigut al aigua y habíen fet ruido. Ya estaen prop.
-Per favó, deu, envía pronte als anchelets, si no no podrán acaba la paret y me trobarán.
Res. Pero, per lo menos, ya no se sentíe cap de ruido. Igual sen habíen anat.
Pero no habíe ñagut sort, al entropesá, los homens van tindre po de caure y se van clavá a la primera cova que van trobá, al fin y al cap lo pastó tampoc podríe caminá de nit.
Lo pastó prau teníe en seguí resán:
-Deu meu: te posaré una viala, pero envía ya als anchelets.
Res, aquell Deu debíe esta sort, la verdat es que fae tems que no li resae, pero … y si li u demanare a sa Mare.
-Virgen de la Piedat, tu que eres la nostra patrona, fes un milagre o dili al teu fill que’l fasque.
Res. Al rellum de la lluna, veu que una arañeta está fen una taragaña a la porta de la cova, de un costat al atre de la entrada.
Lo pastó, pense:
-Menuda achuda me envieu, tos demano una paret y me envieu una araña. Eisa tiala no resistís ni una volada d’aire.
Va pasán la nit, los lladres dormín, lo pastó resán, reñín en Deu y en sa mare, pero los anchelets seguisen sense apareise, en cambio l’arañeta no pare, no sabem cóm pot eisí tan fil de un cos tan menudet, la tiala ya tape casi la entrada. L’araña, se pose al mich, a ver si cau alguna mosca, alguna “palometa”.
La llum ya li va guañán a la escurina; los lladres se han despertat y escomensen a rechirá les coves. Lo pastó se rendís, se dise caure an tiarra, se fará lo mort a ver si no li veuen.
Ya entren a la cova de abáns de la dell, no troven res, ya venen.
Cuan arriben a la cova, un anae a entrá pero l’atre veu la taragaña y li diu:
-No piárdegues lo tems, anem a mirá les atres, no veus que si haguere entrat aquí, hauríe trencat la tiala.
Lo primé se li quede mirán y li diu:
-Pero qué listo eres, yo no había caigut.
Lo segundo li conteste:
-Per algo soc lo jefe.
Y seguisen per abán, acaben de mirá les coves y no troben al pastó.
Lo primé li torne la burla al segundo:
-No te preocupos que per de nit no se escapará, que no podrá caminá, pos ya veus listo, JEFE, mos ha escapat, segú que ya está a l’Aldea. Si es que no sé per qué te fach cas. Jefe? ….
Y sen entornen cap a Valderrobres a buscá a un atre pardal.
Cuan ha pasat un rato ya no se sen res, lo pastó, aparte un poc la taragaña, case un llangosto y li u tire a la tiala de la arañeta, ésta acudís corrén al sentí tremolá al animalet que ha caigut; lo embolique enseguida en molta tiala y ya té minchá pa uns díes, eisa entrada ha segut un bon puesto.
Lo pastó sen va tot contén, cantán, tornán a casa y donán grasies a Deu. Li demane que li perdono per haber dudat dell; Ell sabíe la paret que nesesitae y li va envía al anchelet que la podíe fé.”
No ña enemic menut, ya sabeu alló de que lo veneno en botelletes menudes.
De la mateisa manera, tots som nesesaris, hasta lo més menut fa falta com se ha vist a la charrada y entonses, tamé se díu que la colonia mol bona ve en botelletes menudes.
No te fíos del enemic menut, ni despresios al amic perque es menut, a lo milló aisó es lo que paréis, pero pot sé que pa tú sigue tan bo y tan gran com un gigante.
Pal Chapurriau, en los pocs que som, tots fem falta, tots tenim algo que fé per ell, encara que sol sigue parlal, o escriurel y com, a mínim, si no te atrevises a lo demés, per lo menos llichislo, donali la caló dels teus ulls. Fesmos compañía, encara que sigues del mun, no te amagos, está ahí, mos fas falta, per mal que te hasque anat, tamé tú mos fas falta, vine, vine en natres, Tots fem mun.

La botica del llauradó

La “botica” del llauradó.
L’agüelo “Sebeta” es un puñetero; de cuan en cuan li agrade “maure lo niu de avespes” pa que no se endormisquen les avespes. Avui, en esta charrada, segú que ubriré la “caisa dels trons”, pero hu fach volén, pa que mol “sabé populá” isque a la llum y no se piárdegue.
Ñá que aclarí que la “botica” o botiga, según los pobles, es lo que en castellá se diu farmasia.
Mols camíns se ha parlat de que la chen de poble viu més añs que la de la capital; que deu de sé per la vida sana que porten y perque no tenen tanta contaminasió, al no tindre tantes fábriques y tans fums de les calefacsións y dels coches.
Yo afechisco que, a lo milló sense donamos cuenta, los que viuen als pobles tenen algo més: la “botica” del llauradó.
Ya sé que casi tots vatres tindreu més coses de les que vach a posá aquí, pero es que yo sol vull doná com un ejemplo, que los demés podreu completá, ficán més coses, que ne ñán, segú.
Y es que als pobles, ademés de minchá més sá y natural que a les capitals, mincháen algunes coses que no se aprofitáen a les siudats, en part perque no les teníen y en part perque tampoc sabíen pa qué servíen. Algunes voltes als pobles hasta sense sabé pa qué valíen tampoc; sol perque ere una costúm aprofitá tot lo que se podíe minchá, sense que fare mal. Ere una manera més de umplí la tripa.
Lo que vach a posá se fáe cuan yo era menut; se fáen moltes més coses pero ya no men enrecordo de com se díen les herbes que mos mincháem y no mos pasáe res. Encara milló, eises herbes segú que mos achudáen a está més sans, a viure més añs.
La machoría de les coses, avui les podeu veure a Internet y damún en més amplaria de la que yo poso aquí.
A casa, cuan ma mare o m’agüela fáen col o col de grumo com diuen algúns, lo troncho nol tiráe, lo peláe y pals chiquets: Aisina se anáe matán la fam.
Cuans camíns al inviarn ham minchat ensalada de col, qué bona. Y al estíu, cuan un meló de carn eisíe viart, se fae en ensalada com si fore pepino, perque, en realidat habíe eisit pepino.
Anán al campo, per algúns “trosos”, daball de les archilagues, dels romés o dels timós se criae una cosa que ere pareguda, en la forma, als panals de les abelles y que natres li diebem “mamelletes”, me pareis que eren rochetes; pos mos hu mincháem.
Ñabíe un atra planta, que no men enrecordo cóm se diebe, que fáe unes coses menudetes, redonetes, a les que natres los diebem “panets” y tamé pa dintre.
Cuan peláem les carchofes, poc, que entonses se aprofitáen més que ara, a lo milló perque ne ñabíe poques y teníen que cundí no pa aplená los plats, sino pa que ne ñaguere pa “embrutíls” tots y a sucá pa, que quedáen mes llimpios que ara al traurels del fregaplats. Dieba que les fulles de damún de la carchofa que se lleven, a la part de bais de dintre quede una rebarbeta, blanca, pos eisa mos la mincháem tamé.
Del caldo de bullí la carchofera se aprofitáe alguna tasa, ere bo pal feche, pa no tindre pedres a la vesícula.
Les fulles del pi, en tisana o jarabe, eren bones pals problemes de la respirasió.
Les de la olivera, en tisana, baisen la tensió.

La botica del llauradó, fulles, olivera

Les de la figuera pals triglicéridos, pa la diabetes y la bronquitis.
Les figues pa la tensió y pa mantindre lo tipo o pa aprimás, si voleu.
Les infusións de fulles de chinebre son bones pals riñóns, la artritis reumatoide, pa la gripe, pals catarros, pa la pell, …
Les boletes del mateis chinebre, ben madures si no son mol amargues, tamé pals riñóns y pa achuda a pixá a qui tingue eise problema.
Les pepites (les llaós) de la carbasa, pelades; minchán un pesiguet cada día, tots los díes del añ, ma de san pa la próstata.
Unes “papatiarres”, ben rentades, frechides en bon oli a una paella; lo suc que quede, tot ben machacat; lo ungüen que is, untat, va de maravilla pa les cremadures.
Y ……. Podríem seguí en tots los albres y les plantes, pero per avui ya val, qui ne vullgue més que miro per Internet. Ademés allí pose que lo que yo tos hay dit servís pa més coses. Pero als nostres pobles ya se fáe mols añs, pero que mols añs abáns de que nasquere lo dichós Internet.
A tot asó, com regla cheneral, ñauríe que afechí lo nesesari que es aná sempre mol llimpio, sobre tot rentás les mans que son les que porten lo minchá a la boca, pero que, si no mo les rentém a subín, tamé poden portá infecsións y bichets que mos posarán malals.
Dispués de asó a ver quí es lo llisto que pregunte per qué la chen de poble está més sana y viu més que la de la siudat. De totes maneres asó sol son recuerdos de un vell, teníu cuidau y, abáns de pendre algo a lo que no esteu acostumbrats, consulteu al dotó, no sigue cosa que yo no hasca esplicat be la resiapta, la cantidat usada no sigue la nesesaria y no tos vasque be pa algún atra cosa o, Deu no vullgue, se enveneno algú.
Ara si voleu podeu afechí més resiaptes, que ne falten moltes, an esta “botica” del llauradó.

FIN.


LO DÍA DEL "CHORISET".

LO DÍA DEL "CHORISET".

las ventas, les ventes, Valdealgorfa, Valdesgorfa
Avui a l’Aldea del agüelo “Sebeta” es lo día del “choriset”, NO lo dichaus lardero, NO, es lo día del “Choriset”, com lo dillúns de Pascua es lo día de “La Rosca”, an este poble som mol espesials. Cuan lo agüelo ere “Luiset” an este día pasáen coses pero…..en ve de cansautos esplicanhu tos vach a posá una de les aventures del agüelo “Sebeta” que encara que la vach publicá fá dos o tres añs, avui está de actualidad y hu entendreu milló, ademés de una manera divertida, ya me donareu la vostra opinió al remat de la aventura, lo vach titulá "ESPADES".
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les espades 1. espades, espases, espada, lucha, guiarra
Lo agüelo “Sebeta” está sentat al banc del Portal, prenén lo sol. Pel carré del Mich veu vindre a Luiset. En los seus pantalons curts. Com lo coneis, li note que ve amagán algo. Fa fret, porte lo chambergo tancat. No lo porte abotonat, sosté les dos parts en una má. En la atra va aguantán algo que intente amagá, es una cosa llarga, li fa un bulto a la part de detrás del abrigo. Li arrive hasta detrás dels chiñolls.
-Bon día, agüelo.
+Bon día, sagal. ¿De agón vens?
-Ving de la fustería, me volía fe una estantería pa guardá los meus tebeos y llibres, y les noviales del oeste de vusté.
+Y ¿qué pase, la portes plegada, o qué? Perque yo vech eisí algo per detrás de les garres.
-Y ¿Per qué es tan listo? Sempre me pille. Asó es un secret meu, no se pot enterá dingú. Sino no me disarán aná. Es pal día del “choriset” (Dichaus Lardero), pa luchá en los de Valdealgorfa.
Va parlán, los ulls li relluisen, y al mateis tems trau de davall del abrigo una espada de fusta, feta en una regleta de casi un metro. La agarre del manec y pareis un almogávar en plena lucha.
+Ya la pots amagá be, perque si la veu ta agüela no te disará eisí de casa.
-Val, pero vuste no li digue res, eh!.
Al mateis tems, lo sagal se torne a guardá la espada davall del chambergo y entre a la entrada de la casa, mirán cap a la escala, sense fe ruido sen va a la bodega y allí, detrás del carratell gran, guarde la espada, es aon fique los seus tesoros, los seus juguetes preferits, los vaqueros del oeste, que son les bales vuides que ha trovat per lo monte. Ademés a una caisa de fusta li ha llevat los voltans, sol ha disat lo cul. Alli ha clavat un tros de sogueta en uns claus y aisí ha fabricat un escudo. Ya te lo equipo complet, la espada se la posará a la correcha. Y, cuan arrivo lo momén, la traurá y se la posará a la ma dreta. En la isquiarra agarrará lo escudo y pobres “escarbachos”. (Als de Valdealgorfa los diuen de mote “escarbachos”).
La Aldea y Valdealgorfa son dos pobles veins, sempre ha ñagut rivalidat entre los dos, pero sense res més. “Les ventes” es un bar que está a la part alta de una cadena montañosa, bueno, cadeneta, val. A la part baisa del costat de Alcañis está Valdealgorfa, allí se parle una mescla de castellá y de chapurriau, se note que es tiarra de frontera. Diuen chiquete, en ve de dí chiquet y més palaures mesclades. Tamé a Alcañis li ha arrivat algo de la mescla; no tan, pero algo sí; tamé está prop de la frontera del chapurriau; y allí han anat a viure molta chen dels pobles del roglán; algúns dels que parlen chapurriau y aisó se note. A la baisada de “Les Ventes” del costat de Valderrobres, está la Aldea; allí ya parlen chapurriau, desde sempre, un poc espesial tamé, pero chapurriau. Desde sempre.
Ña que aclarí: es una costum mol antigüa que lo día del “choriset” (dichaus lardero) y lo día de “la rosca” (dilluns de Pascua) se va a minchá y a brená a les casetes de los campos. An aquells tems se anae en los animals y ñabie que portau tot de casa. La chen gran se reunie als masets, als masos més grans, agon ñabie pa fe foc. Allí teníen lleña y puesto en condisions. Inclús a camins se reunien chen dels dos pobles al mateis más, tenien amistat de uns atres añs y de les festes. Solien acudí de un poble al atre, cuan eren les festes grans y llugo cuan les selebraen al atre poble, pos faen al revés.
Los dos pobles selebraben eises dos festes lo mateis día (lo dichaus y lo dilluns). Lo dichaus, lo día del “choriset”, als chiquets los donaen festa per la tarde; se fae brena; una llesca de pá en un tros de choriso y sino de llonganisa. La chuventut dels dos pobles acudie a Les Ventes. Tots armats en espades y escudos. Brenaen cada poble a un costat de la carretera. Cuan se acabae la brena y a camins avans de acabá, algún espabilat enseníe la mecha: “Cachaps, cobarts”. Ya se habíe organisat.
Normalmén se luchabe uns contra los atres en les espades, los menuts en los menuts, los menos menuts en los menos menuts, y la chen més gran, desde los masos de al voltán, vichilán, pa que a la viña no se li prenguere foc; pa que les coses no arrivaren a machós.
No sé cóm se u arreglaben pero al poc de escomensá los de un poble eisien corrén y los del atre detrás, pero en grupos; pa que may se quedare algú o algúns sols y los pillare per sorpresa alguna colla amagada.
Simplemen se encorrien un parell de kilómetros, en aisó ya ñabie prau. Allí los que habíen perdut, se chiraven y, desde llun, claro, mol farrucos, los dieben als atres: “lo día de la rosca ya mos veurem les cares, asó sol ha fet que escomensá”. Los atres se entornaben al seu poble enfotense dels perdedós. De momén ells habíen guañat la primera guiarra.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les espades 2.
Lo dillúns de pascua, a la escola, se teníe festa tot lo día. Les mares preparaben una rosca que consistie en que entre dos trosos de pasta espesial solien posá amagats un au dur y trosos de llonganisa y de llomo. (Posaen una base de una pasta espesial, mes tirán a dolsa que a salá, de una ampliaria com un plat pla, allí damún posaen lo au dur, dos trosos de llonganisa y dos de llomo, bueno cada un posae lo que volie o lo que podie, uns més y uns atres menos, damún li posaen un atra capa de pasta, tapán tot lo que habien ficat, y al forn).
Un atre camí; tots armats hasta les dens, algú se habíe fet, ademés de la espada y del escudo, hasta un puñal de fusta. Lo més valen se habíe preparat un arco y unes fleches de vímec, que, normalmén, se trencabe al intentá tirá la primera flecha.
Se acudie al “campo de batalla” desde lo matí, se dinabe allí, mirán, en los ulls plens de sang, als del atre costat. Se escapae algún crit y, algú, mol valén, se arrimae hasta la cuneta del seu costat, pero de allí, per si acas, no pasae.
Pa brená, un se acabae la rosca que habíe sobrat de diná; y después atre camí: “Escarbachos, borrachos” y a la guiarra. Y a corre. Uns daván y los atres detrás.
Grasies a deu, en los pocs camins que lo agüelo va está a estes luches, may la sang va arrivá al riu. Cla es que lo riu pasae mol llun, pero vatres ya me enteneu. Sol eren riñes de presumits. Encara que uns y los atres se solíen posá mol farrucos, sobre tot cuan li u contaben a les chiques, a la chen que no los habíe vist corre costa na vall.
Anem a torná; estaem en lo agüelo y en Luiset.
Va arrivá lo día del “choriset”, lo sagal, después de diná va agarrá la brená, dienli a la agüela que se portarie be y que tornaríe pronte. Abais; al carré; amagats; ya li esperaben alguns chics de la colla, tots en les seues espades, encara que la més maja es la que va traure Luiset de detrás del carratell gran. Les atres se les habíe fet cada ún, com habíe pogut, pero la dell pareisie de verdat, lo u habíe fet lo fusté; li habíe cobrat una peseta que teníe aforrada pan eise día.
Caminán en les ferramentes, per davall dels balcons, pa que nols veren suns pares, van eisí del poble. Anaen tots chuns, pero un que llichie mols tebeos del Capitán Trueno, los va dí que aisí no anaen ben preparats pa la guiarra, que tenien que aná en fila, un detrás del atre, Luiset lo primé que pan aisó portae la espada milló.
Van arrivá a “Les Ventes” y van brená. Y después …..
Lo agüelo “Sebeta” estae a la Marededeu, habíe eisit a doná una volta com fae mols díes; pero tamé pa esperá al menut de la familia, a ver cóm li habíe anat la guiarra.
Sobre les sis de la tarde veu com baisen corrén los chiquets del poble, hasta la caseta del Caminero, detrás a uns dosens metros ne baisaben un atre grupo, pero se han aturat allí y sen entornen cap lo Mas de Fraga. Ya sap quí ha guañat este añ.
Per lo empalme veu vindre, caminán a poquetet una figura que ell coneis, encara que ara pareis un soldat rendit; per lo menos porte la espada, la va arrastrán per an tiarra.
Desde llun lo sagal veu al agüelo, tot avergoñit, no eiseque los ulls plorosos de an tiarra. No ha segut capas de defendres; No ha segut capás ni de luchá.
Arrive hasta lo “Sebeta”, tire la espada an tiarra, lo escudo lo ha perdut, perque no li disae corre, mentres se anae escapán dels soldats “escarbachos”; ara se abrase al agüelo, en les llagrimetes a pun de escapas dels ulls. Se mosegue la llengua pa que no se li noto tan.
-Yayo: son uns garramosos. Cuan natres anaem a atacals en les espades, han disat les seues dintre de les correches y de les borchaques de detrás dels pantalons, han tret falseches y pedres y mos han escomensat a dispará cantals. Yo me hay posat lo escudo al cap, pa que no me arrivare cap de codol y me fare algún borraco. Los nostres, en ve de aná cap aván a atacals en les espades, aprofitanmos que les tenien guardades; ham escomensat a corre y no han parat hasta lo empalme. Yo hasta hay perdut lo escudo, perque no me disae corre tan depresa com los demés.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les espades y 3.
Lo agüelo, en una riseta socarrona per davall de la barba, li pregunte:
+Pero ¿estas bé?.
-Me hay caigut, fenme unes nafres als chinolls y algúns esgarraps a les garres; y una de les pedres pa pegat a la esquena.
+A ver, disam veuret les ferides de la guiarra; -diu lo agüelo, al tems que li eiseque la camiseta- va! Asó no es res pa un soldat tan valen como sir Luiset, una moradura y pronte se pasará. No ña res que una llimonada, no pugue curá. Anem al sindicat que te convido. A ver si te recuperes, que portes una cara que si te veu la agüela se preocupará.
-Si u aguera sabut, no aguera anat.
Los dos, lo menut en la espada y lo yayo en una ma al muscle del soldat derrotat, sen van cap al bar del sindicat. Allí demanen una llimonada y un café. Lo menut encara té rasmia pa di:
-Si cuan ells han escomensat a prepará les falseches, aguerem corregut cap an ells, encara que mos agueren pegat alguna pedrada; en les espades los aguerem guañat y los aguerem fet corre cap a Valdealgorfa. Ademés va ñaure algún dels nostres que en ve de corre com natres, sen ha anat al más aon estaen suns pares y encara deu de está amagat detrás de les faldetes de sa mare, es un cobart.
Mentres lo sagal se veu la llimonada, lo agüelo li conte una de les seues aventures:
+Mira me enrecordo de que, cuan yo era com tú, un camí; un día del choriset; vam brená y después mos vam posá a luchá en les espades; aquell añ la fusta de les nostres ere milló que la de ells, per lo que, al ratet, la machoria de les seues espades se habien chafat o trencat y entonses natres, vam escomensá a pegals en les espades a la esquena y al cul; y ells van escomensá a reculá primé y a corre después; los vam seguí hasta la basa. Allí estae la frontera. Aquell añ va guañá la Aldea.
-De verdat, yayo: los van espentá hasta la basa; ¡entonses van guañá los del nostre poble!.
+Si, home, si. Uns camins guañen uns, uns atres los atres. La guiarra done voltes y está feta de moltes batalles.
-Ya no me fan mal los chiñolls, ni lo golpe de la esquena. Mon anem a casa, ting que guardá la espada pa lo día de “la Rosca”. “¿No hay segut cobart, verdat “Sebeta”, me han fet corre, pero no hay perdut la espada?”.
+No, menut, has segut mol valén, los has fet corre detrás de tú y no te han alcansat. Has sabut conservá la teua armá pa la siguienta guiarra. ¡Que se preparon!. ¡No saben en quí se han ficat!.
Los ulls del menut ya tornen a relluí. “Lo agüelo los va guañá un añ a “los escarbachos”; que se preparon pal dia de “la Rosca”. “Demá me faré una falsecha, ting que buscá una bona forcacha. Y escomensaré a entrenam.”
Nota del autó: Y aisí, día a día, va pasán la vida a la Aldea. No importe si lo día de “La Rosca” van guañá los cachaps o los escarbachos.
Lo agüelo “Sebeta” sol va está un añ o dos; después ya no ha tornat, per lo que no sap cóm han anat les coses, ni lo que pase avui en día.
Al cap del tems sé que van cambiá les espades y les falseches per un balón de fútbol y los enfrentamens “armats” eren los partits. Sempre ñabie algú que posae la “garreta”, algún agarró, algún espentó, en fin lo que cada día veem a la tele. falsecha, falseches , massecha, masseches, tirachinas
Cada chuventut a un costat del campo, a lo llarc, como si lo terreno de choc fore la carretera de avans. Y ademés teníen a quí insultá, los de Valdealgorfa cridaen: “Árbitro, Cachap”. Y los de la Aldea contestaen: “Árbitro, Escarbacho”. Ña ferides que tarden mol tems en tancas, en curas.
Ara; cuan anaen a Alcañis; los dels dos pobles se chunien fron a los de “La Capital”.
En cuan a la derrota de Luiset, ya sabeu lo que diu lo refrán:
“No t’enrigues del meu dol,
Que cuan lo meu sigue vell,
lo teu será nou.”
Luis Arrufat Me escriu un aldeá y me diu que ell tamé se enrecorde de los chorisets, y que al remat sempre acabaen a pedrades, que sempre guañaben los de Valdealgorfa, perque eren més brutos y los de la Aldea mes nobles. Se note de quín poble es lo protagoniste, verdat?.

Contestán a Ignacio Monreal.

Contestán a Ignacio Monreal.
Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.
Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.
Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.
Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.
Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:
Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias.
Por favor, ¿de dónde es?
Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca.
También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures".
Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle).
Así en castellano
Parábolas - Palauras - Palavras - Palabras.
Miráculo - Miraglo - Milagro.
En catalán, algo parecido.
Yo no me mereisía tantas alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.
¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.
Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta-sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.
De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).
Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensa a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.
Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.
No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.
Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.
Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.
Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.
Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol faé que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.
Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.
No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.
Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)
Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.
Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.
Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.
No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.
La forma ia:
Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.
Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.
Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.
Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.
Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.
Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.
Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:
- palaures, palabres, paraules,
- milacre, milagre y hasta miracle, y
- moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.
Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.
Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.
Grasies per llichím.

FIN

Los Reis Magos son de verdat.

Los Reis Magos son de verdat.

Los Reis Magos son de verdat.
Un cuentet pa pares, per si un día lo hu tenen que contá als seus fills.
Asó es un treball que corre per Internet, no hu sé de quí es, pero lo sé de fá mols añs y penso que pot achudá a més de un pare a eisí de un apuro. (Yo sol lo traduisco y lo adapto a la nostra tiarra).
“Miquial sol se habíe sentat a la cadira, al arrivá a casa del campo, preparat, com tots los díes, a disfrutá escoltán lo que la seua filla, la Pili, li contáe de lo que habíe fet a la escola, cuan ella, a baiset, com si eise día tinguere po de algo, o un poc de vergoña, li diu: - ¿Pare? - Sí, filla, contam. - Vull que me digo la verdat. (digue) - Claro, filla, sempre te la dic. - Va contestá lo pare un poc asustat. - - Es que… - Va escomensá la Pili, com si no se atrevire a seguí. - - Disme, filla, disme. La chica ya se atrevís…. - Pare ¿Los reis Magos, son de verdat? Miquial se quede chelat, mut, mire a la seua dona, volén sabé de aón veníe aquella pregunta, pero tamé ella tenía la cara de no sabé res y li miráe asustá. La chiqueta va seguí, com si se donare conta de la preocupasió de sons pares…. - Es que, a la escola, les chiques grans diuen que los Reis no son de verdat, que los Reis son los pares ¿Es verdat? A Miquial, eisa atra pregunta de la seua filla, li fá chira la vista cap an ella y tragán la saliva, mentres busque una resposta, li diu: - ¿Y tú que penses, filla? - No hu sé, pare: uns ratos penso que sí, uns atres que no. Per un costat crec que sí que existisen, perque vustés no me engañaríen; pero, com les chiques grans, que saben mol, diuen aisó…? Miquial, com si lo hagueren pillat, desidís tirá per abán… - Mira, Pili, es verdat que son los pares los que fiquen los regalos, pero…La chiqueta no li dise seguí, mich plorosa, li diu: - Entonses es verdat!, me hau engañat! Lo pare, en la gola tamé mich ocupada, pillánli la cara en les mans a la seua filla, seguís: - No, mira, mai te ham engañat perque los Reis Magos son de verdat. La chiqueta desorientada li conteste: - Entonses no hu enteng, pare. Lo pare pareis que se animo, li acabe de vindre al cap una historieta que pot sé la contestasió que ell vol doná y que la seua filla espere resibí, a ver sils contente als dos. - Sentat, menuda, - li diu, al tems que li enseñe la cadira que está a la seua boreta - y escolta esta historia que te vach a contá. Ha arrivat lo tems en que ya la pots entendre. Pili se sente entre sons pares, en moltes ganes de sentí cuansevol cosa que li aclarisque la seua duda y son pare se prepare pa contá lo que li ha vingut al cap, com la verdadera historia de los Reys Magos. O un cuento com los que li sol contá a la seua filla y que li fán dormís tranquila y no tindre sons roins.
Cuan lo niño Jesús va naise, tres Reis Magos que veníen de Oriente seguín a un gran estrial, van arrivá al Portal pa resali. Li portáen regalos pa donáli a entendre que li teníen cariño y respiate. Y Jesús se va posá tan contén y tan felis, que lo més vell del Reis, al que li díen Melchor, va dí: - ¡Es una gran alifara veure tan contén al chiquet! Deuríem portá regalos a tots los chiquets y chiquetes del mon y aisí que tots se posaren conténs. - ¡Oh, sí!, - va cridá Gaspar, un atre Rei Mago - Es una bona idea, pero mol difísil de fela. No podríem portá, al mateis tems, regalos a tots los millóns de chiquets que ñá al mon. Baltasar, lo tersé Rei que estáe escoltán als dos amics seus, animat per la idea, va dí: - Es verdat, seríe fenomenal, pero Gaspar te raó y encara que som Magos, ya som mol vells y seríe casi imposible aná per tot lo mon, donán regalos a tots lo menuts. Pero seríe tan majo... Los tres Reis se posen mol tristos al pensá que, encara que es una bona idea, no se pot fé. Y lo niño Jesús que desde lo seu breset pobre, pareisíe escoltals, se va enriure y entonses al Portal se va sentí la veu de Deu nostre Siñó que los va dí als Reis Magos: - Sou mol bons y tos dono les grasies per los regalos que li hau portat al meu fill. Per aisó tos vach a achudá a fé lo vostre desich. A ver: ¿Qué tos fá falta pa podé repartí, al mateis tems, regalos a tots los chiquets del mon? - ¡Oh, Siñó! – van dí los tres Reis Magos, achiñollánse - Nesesitaríem millóns y millóns de pajes, casi un pa cada chiquet o chiqueta, que pugueren arrivá al mateis tems a cada casa en los nostres regalos. Pero no podém tindre tans pajes, no ne ñán táns. - No tos preocupeu per aisó – va dí Deu - yo tos donaré no un, sino dos pajes pa cada chiquet que ñá al mon. - Si fá eise milagre, ¡Seríe fantástic! Pero ¿Cóm hu fará? – van dí al mateis tems los tres Reis, en una cara de sorpresa y alifara. - A ver, dieume ¿no es verdat que los pajes que voldrieu tindre, deuríen de voldre mol als chiquets? - Home, cla, aisó es fundamental – van di a coro los tres Reis -. - Y ¿No es verdat que eisos pajes deuríen coneise mol be los deseos dels menuts y lo que los convé a cada u? - Sí. Sí. Aisó es lo que li demanaríem a cada paje. - Pos dieume, Reis amics meus, ¿Ñá algú que vullgue més als chiquets y quels conesque milló que los seus pares? Los tres Reis se van mirá entre ells, donánse conta de la raó que teníe Deu, entenén al mateis tems que aisó seríe la milló solusió de tot. Deu va seguí: - Pos com tos ha paregut be y pa que en lo vostre nom tots los chiquets del mon resibisquen regalos, YO ordeno que als Nadals, selebrán estos moméns, tots los pares se tornon pajes vostres y que en lo vostre nom, la nit de Reis, los porton als chiquets regalos. Que cuan los chiquets se fasquen grans, los pares los conton esta historia y desde entonses tamé ells, al arrivá este día los farán regalos a sons pares.
Cuan Miquial acabe de contá esta historia, la menuda se eiseque y los done un beset, al mateis tems que los diu: - Ara sí que hu enteng tot y estic mol contenta de sabre que me voleu mol y no me hau engañat. Corrén sen va al seu cuarto y sopesán la hucha, enriense y contenta, mirán la foto de sons pares de damún de la mesilla, pense que este añ tamé ella será paje del reis Magos de verdat."

FIN.

CANSÓ D’ESPERANSA

CANSÓ D’ESPERANSA.

Voldría tindre la inspirasió, lo sentit de la música de “La Chanera Folk” pa podé cantá les lletres que me ván venín al cap, lletres ficades en ralles, ralles que fan planes, planes que se tornen treballs de ilusió y a camins en una cansó d’esperansa pa’l futuro de la nostra llengua.
Com los de la banda; estém farts de rosegá: “Som d’Aragó y parlém lo chapurriat, pero arriván a Saragosa, esta llengua s’acabat”.

CANSÓ D’ESPERANSA, agüelo Sebeta, ensayo, Roberto G. Bayod, Monsó, 2019


Un día del estiu, después de diná, vach pillá una borrasa y men vach aná daball d’una olivera. Ere l’hora de la siesta. Cuánta chen hauríe vist aquell albre, dormín daball de les seues branques, de les seues fulles, al rogle de la seua sombra. Cuáns sens de añs debíe tindre aquell tronc que ya se habíe ubiart en tres brasos.

Lo sonsonete de les chicharres, enmascaráes en la escorsa del tronc, me convidáen a ensomiá, ben tapaet tot lo cos en la borrasa; an aquella sombra fáe fresca, lo sombrero damún de la cara; que les mosques, que voltáen per allí, a la caló son mol pesáes.

Y ficat a pensá, en los ulls ubiarts, a la sombreta de dintre del sombrero, me enrecordaba de dos coses: de un forat a una roca y de una entradeta a un pilá de mármol:

- Lo forat teníe la seua historia: Al poble ñabíe una pallisa que la ván fé pegada a una muntaña, pa aprofitá la roca que ñabíe daball y la protecsió del desmonte. Los siméns de les parets se van ficá dintre de la roca y la paret de detrás, pegada a la muntaña; lo tellat, pa guardá la palla del aigua que puguere plaure, lo habíen ficat entrán un poc dins del monte.

Lo que no sen habíen donat cuenta los obrés es que al tallá la montaña, ván disá al aire lo eisidó de un aiguamoll que ere mol pobret, sol caíe de gota en gota, cuan caíe. Per sort la eisida estáe per damún del tellat y la poqueta aigua que naisíe, baisáe per les telles que fáen de canalera y caíe an tiarra, al piau de la paret de daván, com una gotellera.
Pero, com han dit que la obra se habíe fet damún de una roca, en ve de gotechá an tiarra, caíe a la part de la roca que habíe quedat fora del edifisi.

Penséu un poquet, qué ñá més moll que una gota de aigua; al mateis tems, qué ñá més dur que una roca, encara que sigue de arenisca; pos me podeu creure, cuan de sagal me resguardaba daball del ráfec del tellat, vach mirá an tiarra. Allí estáe la roca y la aigualera del tellat, encara que sol ere de gota a gota, a camíns, de tart en tart; de tan gotechá, sempre al mateis puesto, habíe fet un povet menudet, un foraet a la roca, un clotet.

La constansia de una cosa tan molla, caén y gotechán mols añs habíe conseguit foradá una cosa tan dura com ere la roca.

- Per un atre costat, está la entradeta, tamé com un forat, a un pilá de mármol: tots hau estat al Pilá de Saragosa y casi tots hau anat per detrás a besá lo pilá que es la base aón está posada la imagen de la Marededeu.

Si tos hau donat cuenta, de tans besos que se li han donat, se ha anat fen una entradeta, hasta’l pun de que, fa un tems, estáe tan fonda que la chen ya no arriváe en los labios pa podé besála y van tindre que maure lo pilá y posá un atra cara que, de tans labios besánla, ya escomense tamé a fé entradeta.

Qué ñá mes suave que un bes; pos si ne fiquém un mun, un detrás de un atre, per mols añs, farém una entradeta al pilá de mármol.

Estaba chitat davall de la olivera, después de estos pensaméns, me vach cambiá de costat, casi me cau lo sombrero, es que sentía un coí que chilláe per la bora de la orella. Vach seguí pensán:

M’agradaríe que tots estarem convensuts de que la nostra llengua es lo aragonés de fá mil añs, en los mateisos drets que los parlás de Valensia, Cataluña o Mallorca. Que natres ara li diém Chapurriau, Romanse Aragonés, Aragonés Oriental, Fragatí, Tamaritá, Maellá o cualquiere dels més noms que corren per la nostra tiarra. Que, encara que cada una té les seues paraules espesials per lo pas del tems, al remat totes elles son eisa llengua nostra y cap té que cambiá, ñá que disáles que seguisquen sén com son. Natres mos enteném cuan mos parlém.

Asó ya pasáe en tems a Cataluña, ñabíe tantes clases de catalá, com a la nostra tiarra ñán de Chapurriau o més; lo que pase que al mil nausens lo cubano Pompeu va triá lo “barseloní” com “stándar”, volén acotolá als demés. Sabém que ñán mols cataláns que se esmeren en resistí (lo tortosí, lo lleiditá, lo del delta y mols més), lo que no sabém es si hu conseguirán.

Ñá chen nostra que vol mantindre la llengua dels nostres pares y mares y pan aisó luche, se defén, resistís y no mos rendirém; podém nomená als que están més prop de natres en lo tems:
- Eisa ere la manera de pensá de Roberto G. Bayod; está clara al seu escrit de 13/11/2002. Yo no puc afechí res milló, sol firmal com si fore meu. Ahí teníu una goteta de aigua del aiguamoll o un beset de un baturro al Pilá.
- Per un atre costat están tots los treballs de Julián Naval, cualquiere que pilléu tos convensirá; encara que a ell li agrade posali lo nom de Romanse Aragonés, pero tots sabém a qué se referís: a la nostra llengua, a la que parlém tots. Un atra goteta de aigua, un atre beset.
- Com a novedat hay trovat tamé la Revista Alazet (que en Fabla vol dí: fundamén de una casa) que se dedique a defendre la llengua altoaragonesa. Al número 30, de 2018, apareis un treball de Guillermo Tomás Faci, titulat: “El tratado diplomático bilingüe de 1409; edición comparada de las versiones aragonesa y castellana.”

An este tratat se parle sobre tot del castellá y del aragonés com a tal, diferensiat perféctamen del catalá, que tamé is. O sigue que an aquell tems sí que ere lo aragonés y lo autó, despresiánmos un poc diu que ara casi ha desaparegut y a natros mos trate de: “dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón. (pág. 172)”

Ell dirá lo que vullgue pero pa natres lo tratat, al reconeise al 1409 lo Aragonés com una llengua diferanta del castellá y sobre tot del catalá, es una gota mol gran, casi un chorro, de aigua y una dochena de besets més.

De totes maneres seríe de desichá llichí lo treball sansé y lo tratat, pa entendre milló lo que aquí se vol dí.
Aprofitán este comentari, vull afechí que conesco a un dels fundadós de esta revista. Hay parlat en ell del nostre problema y me ha donat un consell: ESCRIBÍU, escribíu, sense pará, en la vostra llengua, encara que no tingáu gramática, si més aván fa falta ya se fará, pero ESCRIBÍU que aisó sempre quedará. Es lo que estém fen.

Seguím en lo que anáem:
- No vull olvidám de la forsa que, en este sentit, fá lo chove Héctor Castro en les seues charrades per eisos pobles de Deu y los seus treballs defenén la nostra manera de parlá. Al atre costat, al Matarraña, li acompañe Juan Carlos Abella, en les seues poesies. Quín goch fá llichiles. Quín poeta ham trovat. Y qué podría dí del nostre dramaturgo particular, lo gran Agustí Cabrera Aguilar. Més aigua y més besos.
- Pa acabá, que no se me paso, los espentóns que li están donán al asunto la Facao y la Asosiasió Amics del Chapurriau, en tots los seguidós que se han posat com a bochos no sol a parlá, sino a escriure en la nostra llengua. Aisó ya es una séquia de aigua y un mun de besets.

Tot eise mun de veus, diferantes, pero iguals, que criden per podé seguí parlán lo que ha parlat la chen per mols añs an esta tiarra, son un ríu d’aigua y un sac de besos.

Sé que, pa escriure, no tením una gramática escrita, tampoc los cataláns la teníen hasta que Pompeu se la va inventá y dingú se ficáe en ells. Natres tením algo milló tením un cor que mos enseñe les millós histories, eisa es la nostra gramática.

Tením un grapat de ilusionats en seguí esta corrén, an ells los ham de achudá, son Los Amics del Chapurriau, pareis que la llaó, per una camí ha pres, está verdechán a un bon terreno, a un terreno chove, ple de saó, ple de rasmia, ple de ilusió, ben abonat, en la forsa de un mun de chen que está detrás y que si no los achude a espentá, está ahí pa aguantá totes les tronades que vinguen.

Ya se ha acabat lo de voldremos fé un rechit de uns atres més forsuts; natres som una branca, igual qu’ells, en la mateisa forsa. Ells ya no son lo chermá gran; som iguals, gemelos, pero criats per mamelles diferantes, a unes tiarres diferantes, encara que estiguen prop unes de les atres.

Tots ham eisit fá mols añs de un mateis albre y uns mateisos arrails: lo llatí romansechat y lo llemosí, adaptats los dos después a cada terreno y per aisó han donat forma a frutes diferantes, per que cada branca habíe segut empeltada per unes atres llaos (árabe, castellá, etc), pero lo tronc y les arrails eren y son les mateises.

A lo milló natres no hu veurem pero arrivará un día que lo nostre parlá, estará als despachos dels politics, en tots los drets que mos perteneisen, que per antigüedat mos ham guañat.

Ya no anirem en lo cap cacho, patín los abusos, los despresios dels mateisos que mos gobiarnen, eisos que natres los ham ficat allí dal y mos hu paguen com si no forem de la seua tiarra, de la seua rasa, encara que tingam un atra veu.
Claro que mos pareisém al catalá y al valensiá y al mallorquí, si som fills dels mateisos pares lo normal es que mos pareguém en algo.

Dintre de uns añs la historia del Chapurriau parlará de un grapat de chen que se va ficá seria y lo va defendre y lo va escriure.

Tos doneu cuenta que poc a poc en uns mesos, ham conseguit que molta chen escrigue en Chapurriau, sense cap de vergoña, sense cap de gramática, sense cap de regla. Sol en lo orgull, en lo llapis del cor.

Y al remat, en los besos al Pilá, donarém a entendre tot lo que volém a la nostra llengua y, en les gotes de aigua, farém un forat aón guarda la nostra historia.

Una Comarca ha segut valenta y ha ficat una consellería pa defendre la nostra llengua. Potechán sa va fén camí. La carretera ya vindrá més tart, pero algún día arrivará.

Ting un amic valensiá, lisensiat en Geografía e Historia; es de eises persones que cada añ, pa está conténs, se han de llichí més de sen llibres. Aprofitán la abundansia de escritós de Chapurriau dels radés tems, li vach pasá un trevall de casi sincsentes fulles en la nostra llengua y después de miral de dal a bais, me va dí que alló ni es valensiá, ni es catalá; que es una atra cosa, un atra llengua. Que se note que tenen los mateisos arrails, los románics, del llatí, pero que es complétamen diferén, encara que si saps valensiá pots entendrel, com se entén lo catalá.

De tot lo que hay anat veén, puc afechí que al prinsipi se parláe lo llatí (Fur de Jaca), llugo un llatí romansechat (Crónica de San Juan de la Peña, versió aragonesa), después mesclat en algo de llemosí (Copies del Fur de Jaca), més tart les paraules teníen los arrails del llatí pero éste se anáe perdén, y poc a poc anáe entrán més la influansia del llemosí (Vidal Mayor versió aragonesa). Después eisa mescla va aná evolusionán chunínse cada camí més en lo llemosí y lo árabe.

Cuan va arrivá lo castellá, lo va aná arraconán hasta un poc més de lo que estém ara (Almudevar cuan lo Pedro Saputo encara teníe mol de la nostra llengua). Ara sol quedém uns pocs pobles a les tres provinsies y al está tan arrupit, a cada puesto ha pillat unes costúms o dejes que califiquen lo parlá de cada poble. Ahí ha influit si ha vingut un maestre de un atre poble o que parle castellá, un notari de un atra provinsia (per ejemplo catalá que pasáe mol a subín) o inclús hasta un veí de un atre puesto que ha portat la seua manera de di les coses. Totes estes influansies han criat la espesialidat de cada poble, fénlo diferén dels atres, pero al remat y, asó es lo prinsipal, tots mos enteném.

En lo tems pasat, a mols puestos, en moltes ocasións, com en una continuidat, se ha dit la llengua aragonesa y desde llugo no se referíen al castellá, ni al catalá que convivíe en la nostra manera de parlá. Pero eren y son diferantes.

No ñá que olvidá que la llengua es un ente viu que va creisén y cambián. No sol en cheneral sino tamé a cada poble o lloc, per aisó ñá un tronc que es lo mateis pa tots, pero después cada rama té algunes fulles (paraules) que son diferantes, propies de cada poble, según les influansies que hasque tingut, la mescla de la chen que ha anat a viure y les llengues del voltán, sobre tot la que es la prinsipal en la que se fan aná los papés ofisials y los negosis.

Parlán de la escritura. Encara que algo se habíe fet abáns, mol poc per siart, al 2017 va escomensá un moimén, que ha anat entrán a la chen per mich de la paret de Facebook, promosionán la escritura del nostre parlá. Eisos valéns sense gramátiques han animat a mols més y ara ya hu veém com a normal lo escriure, cada u a la seua manera en la seua llengua, aisó es bo. Perque tamé aisina tots mos enteném.

Lo roín es que si no mos esmerém, dintre de poc, a causa de la influansia del catalá a la escola y a les institusións, los chiquets dependrán a parlál y al remat se creurán, encara que estiguen equivocats, que eisa es la seua llengua. Es lo que ya’ls pase a algúns desmadrats del nostre Chapurriau, se han emborrachat de catalá y ya tot los pareis lo estándar.
---------
- Chaic, ¿No te vas a eisecá, o qué?
- Me había quedat dormit, ensomián; pero ñá que torná atre camí al día día; la escola y lo catalá, la Ley de Llengües, los noms en catalá. ¡Que dol haberme despertat! en lo bé que anáen les coses mentres ensomiaba, dormín.

Pero yo tos animo, entre les gotetes de aigua y los besets del Pilá, arrivará un día que sentirém cantá a la “Chanera Folk” una vella cansó d’esperansa: “Som de Aragó y parlém lo Chapurriat y arriván a Saragosa, al remat, la nostra llengua ha guañat.”

FIN.