Mostrando las entradas para la consulta chiquets ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta chiquets ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

les escoles


Les escoles

garabato ,escoles, colegio, Valjunquera, a tope

Llechín los periodics escolars del poble que se dieben GABARATO (que ere garabato, mal escrit), lo número cuatre de 1987, te un tros que a mi me ha dit moltes coses:
“Además de por los olivos y los almendros, nuestro pueblo destaca por su lengua. En esta zona la denominamos como Chapurriau. La hablamos prácticamente todas las personas del pueblo pero no la escribimos, y por eso nos cuesta hacer en este artículo una recopilación de palabras.”
“Ademés de per les oliveres y los armelés, lo nostre poble destaque per la seua llengua. A este terreno li diem Chapurriau. La parlém practicamen totes les persones del poble, pero no la escribím, y per aisó mos coste fe an esta charrada una recopilasió de palaures.”

A lo llarc d’els diferens números, u repetisen mols camins; u veuen normal; qu’ells parlen lo chapurriau; que sempre han parlat lo chapurriau y deu vullgue que sempre lo parlon. A ningú li estrañe, ningú se queise de que a eisa forma de parlá li diguen chapurriau; més encara li u diuen en tota la tranquilidat. Ningú creu que es un insulto. Los agrae lo nom; lo volen. Com natres.
Pos es una alifara que los chiquets de aquells tems mos conton que sí, que ya entonses se li diebe Chapurriau y aisó mos vol doná a entendre que fae mol tems que se li diebe aisina.
Tamé importe mol que la consideron tan importanta com les oliveres y los armelés, que eren la forma de vida del poble. Y posen la llengua a la mateisa altura, “DESTACA” diuen ells; mes amún perque no se pot.
Estic admirat dels trevalls que faen aquells menuts y de podels dí que avui, un chiquet de uns añs avans, que va puchá les mateises escales de la escola pa aná per prime camí a la escola de Don Ezequiel, y que ara ya es vell, ya escriu, milló o pichó, eisa llengua, que seguís destacán com una riquesa del poble, chun en les oliveres y los armelés.

Que no vull sé modelo de ningú, pero  aquells chiquets del Gabarato, avui homens y dones, fets y drets, me poden seguí y escriure, segur que milló que yo, aquelles mateises charrades, que escribien en castellá y que ya formen part de la historia escrita del nostre poble. Un atre honó; lo nostre poble te una historia escrita; de fa pocs añs; sol vin, pero historia; quí diebe que no teniem historia; en castellá, pero escrita p’els millos escritós, los mes autentics, los chiquets de la escola, y eisa historia, los cuadernos del Gabarato, mes tart Mirablanc, están guardats a casi totes les cases del poble, com un recuerdo, com un tesoro; y de cuan en cuan, com se fa en los bons llibres, qui mes qui menos, los pegue una ullada, pa torná a viure aquells añs; pa que les coses que están allí escrites no se piardeguen, perque son historia.
Al matéis tems, eises sinc linies, tan sol sinc linies de uns chiquets de a la bora d’els diau o dotse añs, escrites  al 1987, tenen  un atra lectura detrás. A ver si u sé esplicá.
Estan fetes a la escola, en una maestra detrás, que los dise escriure, los aconselle escriure, los apoye pa que escriguen, los espente a feu, pa que diguen que al poble, ademés de les oliveres y los armelés, ña algo tan importán com aisó, la llengüa, la forma de parlá; lo Chapurriau. No los corregís, está segura de eisa importansia; desde lo seu puesto veu lo importán que es pa eisos chiquets lo sabé parlá, lo parlá lo chapurriau cada dia, a les seues cases, al carré, comunicanse entre ells, sense pó. Y no considere que es que parlon mal un atra llengua, sino que, com a maestra; de poble sí; pero maestra al fin y al cap; un titul, un hono; ella considere que eisa forma de parlá es una LLENGÜA y aisí los u diu que u poson los chiquets.
Quina diferansia de uns atres maestres que, posiblemen cumplin lo que los manen desde la DGA, los volen enseñá lo catalá, corregin als chiquets perque lo parlen mal; claro com que no parlen lo catalá; parlen y mol bé lo chapurriau. Pero als pobres críos los fan un lio, entre lo que escolten a casa, al carré y lo que los fan dependre a la escola; claro que eisos sembrats, poc a poc, van donán llaos, envenenades, pero al final llaos. Es una pena sentils parlá, mesclen les palaures que senten a casa, en les que los enseñen a la escola y les que deprenen de la televisió. Los estem tornán bochos, no se aclarisen: los dimecres son miércoles, allavons, deunido,…..
Ham de agraí a la segunda escola lo trevall que porte fen fa añs, mols añs. La segunda escola, que pa mí es la primera, es la familia, la casa de cada un, allí aon sempre han enseñat y seguisen enseñan lo chapurriau mes autentic, lo verdadé, lo que ve de mol llun y se manté grasies a la familia. Casi diferen a cada casa, diferen a cada poble. Ahí está la riqueza de esta forma de parlá. Que ñaben tans de diferens; los chiquets se entenien entonses y natres mos seguim entenen ara.
Hay comprobat que aquells chiquets del Gabarato, son los pares dels críos de ara; los que están enseñán lo chapurriau la llengüa que dieben al 1987. Confiem plenamen en ells, ña mols que están a esta paret, uns en primera fila, uns atres, apoyan, llechin, espentán, cada u desde agon pot y com pot.
Ña chen chove p’els añs, grans per la esperiansia, per la forsa, per lo interés que li posen; mon podem aná tranquils, quede esta chen que u está fen mol bé y que sabrán mantindre la historia y lo chapurriau.
Es de admirá lo trevall de tots, la forsa, lo tems, lo cor que li posen pa defendre aquella llengüa seua. Y ña algo que me done mes satisfacsió encara, veure que ells, elles, ara escriuen; los vechs cada día, a esta paret; los vechs fen trevalls; traduin; estudian, als seus añs, pero estudiant; procurán mantindre lo que van dí de menuts; y conseguín millorá lo que dieben an aquelles sinc linies; perque ara ya poden escriure la seua llengüa; y ademés la saben escriure y la escriuen.
Desgrasiadamen ting una pena dintre de mi, perque lo tems pase depresa; e igual que p’als chiquets de 1987 han pasat vin añs; ne pasarán uns atres vin y los menuts de avui en día, en les seues dudes, entonses serán grans y, si ara no fem be lo nostre trevall, cuan arrivo eise día no sabem qu’els enseñarán al seus fills, si dimecres o miércoles, si allavons, deunidó. Lo chapurriau está tremolán.

Quina pena que tot asó n’ols pugue arrivá als que tenen que firmá; que no se puguen doná cuenta de lo que la forma de parlá signifique pa un grapat de chen, menudet dintre de Aragó, pero chen al remat y sempre aragonesos, com los demés.

FIN.

Nota: Pa fe este trevall me ha servit la revista Gabarato nº 4 y pencho la fulla de entrada.

¡A chugá!

¡A chugá!

Avui tos vach a contá un choc pals chiquets mes menudets de casa, de la familia. Me va fe enrecordá una cusina de Barselona, perque ella encara los u fa als seus nets. U va portá desde lo nostre terreno allí a Barselona. Te la meua edat més o menos, o sigue, si yo ya chugaba cuan era mol menudet, imagineutos de quins añs tos estic parlán, fa mes de sesanta.

Normalmén se chugue en los més menudets de la familia que com a mol, ne solen sé hasta sinc o sis, pero se pot chugá en un sol.

Casi sempre partisipae una persona gran que ere la que dirichie lo choc; en lo meu cas ere la meua agüela. En la forma de chugá se pareisie un poc al marro. Pero lo que tos dic yo se solie chugá dins de casa, mentres que lo marro se chugabe al carré.
Lo motivo del choc ere amagás.
Tos vach a posá tres maneres de chugal.

UNA: Intervenie la agüela, o una persona mes o menos gran y los chiquets que ñaguere.
La agüela se sentae a una cadira; un dels menuts la “pagae” y se posae, acachat en lo cap mirán cap a les faldetes de la agüela; en les mans se tapae los ulls y se apoyabe a les faldetes; los atres chiquets se ficaen al rogle dells. Entonses la agüela escomensae a pega, a poquetet, en les dos mans al mateis tems, a la esquena del que pagae y, portán lo ritmo en les mans pegán a la esquena, anae cantán:
Conillets amagats
que la llebre está a casa,
de nit y de día,
la santa conilla.
¡Conillets!, ¿esteu amagadets?”.

Los atres chiquets se habíen anat a amagás, per lo piso o per les habitasións que se habíen acordat avans de escomensá.
Cuan la agüela fae la pregunta, si algú no habíe tingut tems de amagás o no habíe trovat puesto, diebe “NO”; y la agüela tornae a escomensá a cantá y a donali palmaes a la esquena del que pagae.

esplanissada, esplanissades, cop en la má uberta, normalmén a la esquena (espala a Fondespala); alguns brutos saluden aixina.

“Conillets amagats
que la llebre está a casa,
de nit y de día,
la santa conilla.
¡Conillets!, ¿esteu amagadets?”.

Y aisina hasta que cuan fae la pregunta ya no contestae dingú; entonses lo menut anae a buscals y si ne trovae a algú y lo agarrae, a eise li tocae pagá. A los que no veie y corrén anaen a tocá a la agüela, estaen salvats.

DOS: Cuan sol ne ñabie un u dos chiquets pa chugá. La agüela o la persona que fae de agüela; se sentae, tancae los ulls y en les mans se donae palmaes a les garres, mentres cantae; y ere ella la que anae a buscá als amagats.

TRES: Cuan eren més chiquets o un poc mes granets, com en aquells tems no ñabie perill, se podíe chugá al carré. Cóm chalaem al veure amagas als menuts a les cocheres o detrás de les cortines de les portes. Les carreres del pagadó per lo carré detrás dels amagats eren pa enriuret.

A camins, algún menudet, ensenegat en amagás, no se donae cuenta y cuan la agüela preguntae ¿esteu amagadets? Ell contestae: "sí" y descubríe lo amagatall aon estae.

Unes atres voltes algún inosén se arrivae a amagá detrás de la cadira de la agüela.

Nota: lo choc está pensat pa chiquets mol menudets, entonses ña que sabé chugá en ells; y fe com si no los veres aon se han ficat; y que arrivon corrén a la cadira y se salvon, encara que sapies desde lo prime momen aon están o inclus encara que los veches; tens que disimulá.
La alifara que fan cuan se creuen que te han engañat y toquen la cadira es tan gran que tels mincharies.

Estic segur que mols de vatres au chugat a este choc o a algo paregut. Qué recuerdos més bons. Probeu a chugá ara en los més menuts, ya veureu que goch.

Que paseu un bon rato !!!

Los Reis Magos son de verdat.

Los Reis Magos son de verdat.
Los Reis Magos son de verdat.



Un cuentet pa pares, per si un día lo hu tenen que contá als seus fills.
Asó es un treball que corre per Internet, no hu sé de quí es, pero lo sé de fá mols añs y penso que pot achudá a més de un pare a eisí de un apuro.

(Yo sol lo traduisco y lo adapto a la nostra tiarra).

Miquial sol se habíe sentat a la cadira, al arrivá a casa del campo, preparat, com tots los díes, a disfrutá escoltán lo que la seua filla, la Pili, li contáe de lo que habíe fet a la escola, cuan ella, a baiset, com si eise día tinguere po de algo, o un poc de vergoña, li diu:
- ¿Pare?
- Sí, filla, contam.
- Vull que me digo la verdat. (digue)
- Claro, filla, sempre te la dic. - Va contestá lo pare un poc asustat. -
- Es que… - Va escomensá la Pili, com si no se atrevire a seguí. -
- Disme, filla, disme.
La chica ya se atrevís….
- Pare ¿Los reis Magos, son de verdat?

Miquial se quede chelat, mut, mire a la seua dona, volén sabé de aón veníe aquella pregunta, pero tamé ella tenía la cara de no sabé res y li miráe asustá.
La chiqueta va seguí, com si se donare conta de la preocupasió de sons pares….
- Es que, a la escola, les chiques grans diuen que los Reis no son de verdat, que los Reis son los pares
¿Es verdat?

A Miquial, eisa atra pregunta de la seua filla, li fá chirá la vista cap an ella y tragán la saliva, mentres busque una resposta, li diu:
- ¿Y tú que penses, filla?
- No hu sé, pare: uns ratos penso que sí, uns atres que no. Per un costat crec que sí que existisen, perque vustés no me engañaríen; pero, com les chiques grans, que saben mol, diuen aisó…?
Miquial, com si lo hagueren pillat, desidís tirá per abán…
- Mira, Pili, es verdat que son los pares los que fiquen los regalos, pero…La chiqueta no li dise seguí, mich plorosa, li diu:
- Entonses es verdat!, me hau engañat!
Lo pare, en la gola tamé mich ocupada, pillánli la cara en les mans a la seua filla, seguís:
- No, mira, mai te ham engañat perque los Reis Magos son de verdat.
La chiqueta desorientada li conteste:
- Entonses no hu enteng, pare.
Lo pare pareis que se animo, li acabe de vindre al cap una historieta que pot sé la contestasió que ell vol doná y que la seua filla espere resibí, a ver sils contente als dos.
- Sentat, menuda, - li diu, al tems que li enseñe la cadira que está a la seua boreta - y escolta esta historia que te vach a contá. Ha arrivat lo tems en que ya la pots entendre.
Pili se sente entre sons pares, en moltes ganes de sentí cuansevol cosa que li aclarisque la seua duda y son pare se prepare pa contá lo que li ha vingut al cap, com la verdadera historia de los Reys Magos. O un cuento com los que li sol contá a la seua filla y que li fán dormís tranquila y no tindre sons roins.
Cuan lo niño Jesús va naise, tres Reis Magos que veníen de Oriente seguín a un gran estrial, van arrivá al Portal pa resali. Li portáen regalos pa donáli a entendre que li teníen cariño y respiate. Y Jesús se va posá tan contén y tan felis, que lo més vell del Reis, al que li díen Melchor, va dí:
- ¡Es una gran alifara veure tan contén al chiquet! Deuríem portá regalos a tots los chiquets y chiquetes del mon y aisí que tots se posaren conténs.
- ¡Oh, sí!, - va cridá Gaspar, un atre Rei Mago - Es una bona idea, pero mol difísil de fela. No podríem portá, al mateis tems, regalos a tots los millóns de chiquets que ñá al mon.
Baltasar, lo tersé Rei que estáe escoltán als dos amics seus, animat per la idea, va dí:
- Es verdat, seríe fenomenal, pero Gaspar te raó y encara que som Magos, ya som mol vells y seríe casi imposible aná per tot lo mon, donán regalos a tots lo menuts. Pero seríe tan majo...

Los tres Reis se posen mol tristos al pensá que, encara que es una bona idea, no se pot fé. Y lo niño Jesús que desde lo seu breset pobre, pareisíe escoltals, se va enriure y entonses al Portal se va sentí la veu de Deu nostre Siñó que los va dí als Reis Magos:
- Sou mol bons y tos dono les grasies per los regalos que li hau portat al meu fill. Per aisó tos vach a achudá a fé lo vostre desich.
A ver: ¿Qué tos fá falta pa podé repartí, al mateis tems, regalos a tots los chiquets del mon?
- ¡Oh, Siñó! – van dí los tres Reis Magos, achiñollánse - Nesesitaríem millóns y millóns de pajes, casi un pa cada chiquet o chiqueta, que pugueren arrivá al mateis tems a cada casa en los nostres regalos.
Pero no podém tindre tans pajes, no ne ñán táns.
- No tos preocupeu per aisó – va dí Deu - yo tos donaré no un, sino dos pajes pa cada chiquet que ñá al mon.
- Si fá eise milagre, ¡Seríe fantástic! Pero ¿Cóm hu fará? – van dí al mateis tems los tres Reis, en una cara de sorpresa y alifara.
- A ver, dieume ¿no es verdat que los pajes que voldrieu tindre, deuríen de voldre mol als chiquets?
- Home, cla, aisó es fundamental – van di a coro los tres Reis -.
- Y ¿No es verdat que eisos pajes deuríen coneise mol be los deseos dels menuts y lo que los convé a cada u?
- Sí. Sí. Aisó es lo que li demanaríem a cada paje.
- Pos dieume, Reis amics meus, ¿Ñá algú que vullgue més als chiquets y quels conesque milló que los seus pares?

Los tres Reis se van mirá entre ells, donánse conta de la raó que teníe Deu, entenén al mateis tems que aisó seríe la milló solusió de tot.
Deu va seguí:
- Pos com tos ha paregut be y pa que en lo vostre nom tots los chiquets del mon resibisquen regalos, YO ordeno que als Nadals, selebrán estos moméns, tots los pares se tornon pajes vostres y que en lo vostre nom, la nit de Reis, los porton als chiquets regalos. Que cuan los chiquets se fasquen grans, los pares los conton esta historia y desde entonses tamé ells, al arrivá este día los farán regalos a sons pares.

Cuan Miquial acabe de contá esta historia, la menuda se eiseque y los done un beset, al mateis tems que los diu:
- Ara sí que hu enteng tot y estic mol contenta de sabre que me voleu mol y no me hau engañat.

Corrén sen va al seu cuarto y sopesán la hucha, enriense y contenta, mirán la foto de sons pares de damún de la mesilla, pense que este añ tamé ella será paje del reis Magos de verdat."



FIN.

Los milacres del “Sebeta” 2


Los milacres del “Sebeta” 2

los-milacres-del-sebeta-1



seminari , seminario, Zaragoza, Saragossa, cura, mosen, iglesia, estudiá


Aquell estiu eren los cursillos pa entrá al seminari. Me va portá lo mosen y sé que vach aprová.

Al prinsipi de octubre escomensabe lo curs, en mich de les festes del poble. Vach arrivá, vach aná coneisen uns atres chiquets com yo. La sala mes gran que yo había vist ere la sala del vall del poble, pues la sala pa dormí ere tres voltes mes gran. Teniem un llit pa cada un y un almari pa cada dos.
En once añs, moseganme la llengua pa no plorá davan del atres chiquets, me vach tindre que valdre pa aubrí la maleta, de cartó, lligada en una correcha, fe lo llit y traure les coses y ficales al mich amari que me tocabe.
Aquella primera nit yo sentía que plovie a mols coisins. Yo lo vach abrasá mol fort, aguantamme, al tems que me preguntaba per qué ma mare me habíe disat marchá; per qué lo mosen me habíe engañat; per qué yo había engañat a tot lo mon, al primé a mi matéis; per qué yo había segut tan cobart; per qué había disat la megua casa, lo meu poble, la meua tiarra, lo meu llit; per qué….. ñabie tantes coses pa preguntás que al final me vach dormí, sense trová contestasió a cap pregunta.
La vida va aná pasan, mises, estudis, minchás, rosaris, paseos, silensios, charrades, Deu ere mol bó y mos volie mol.
Ñabie un profesó que los seus chermans anaen a cullí les olives en ma mare, tots trevallaben pals siñós rics. Me va doná matrícula de honor. ¿Me la vach guañá yo?, o los guisos de ma mare als seus chermans?. Qué importe una mentira mes?. Se confese y en pau.
Ñabie un reto que mos fae unes charrades mol series. Cuan menos parleu en les dones y chiques milló. Serie aconsejable que anareu vestits de negre. Y tamé serie convenien que cuan anareu pel carré, al vostre poble, portareu un llibre a la má dreta aisi si tos troveu en una dona o chica, podeu di que no li podeu doná la má, perque la teniu ocupá en lo llibre. Qué trist, me pareis tot aisó, avui.
Los domenches eren dies de visita. Los que eren de Saragosa o de allí prop, venien los seus familiás a veurels, los demes escoltaben música y llechiben llibres. Un día, per los alteveus, una alifara, va eisí lo meu nom, vach baisá corren, inosén, creen que ma mare habíe vengut a veurem, inosen atre camí, casi no tenien pa minchá, per culpa meua, y anaben a fe un viache. Allí a un racó ñavie una dona primeta, vestida de negre. Ere una tia, mol apartada, no mos coneisiem. Soc ta tía, hola tía; que tal estas?, ve y vuste?; mira te hay portat unes selidonies, moltes grasies; mira vivin a este carre, si algún camí ises y vols vindre, ya saps agon estem. Grasies tia. Adios tía. Aisí de fret. Ella habie cumplit. Yo; per una volta, había tingut una visita.
Al prinsipi, tots los dimachs, mos arrivabe “la bosa” en la roba llimpia y en algún capricho (colacao en sucre; lleit condensada la lechera, al bañ de María; chocolate; coses que a casa se llevaben de la seua boca, pa envíameles a mi; algún tort frechidet, que ya me arrivabe gris, florit, pero que bó estabe), y per damún de tot, una carta de ma mare.
Lo matéis día, natres enviabem un atra “bosa” en la roba bruta y en una carta pa casa. (Seguien les mentires; que no se preocuparen; que estaba mol bé; que men anaba acostumbran; que mos donaben mol be de mincha; y coses aisina). Més mentires; cóm se pot acostumbra un crio de onse añs a está sense la familia; fora de casa. Pos ere la meua vida y seguía avan; en tristesa; en plos detinguts dintre, que no eisirien mai y que encara faen mes dol que cuan ña llágrimes que se poden llimpiá en lo mocado. Endurinte cada día un poquet mes.
Lo únic que sabie tota la verdat de la meua vida ere lo coisí, al que cada nit abrasaba y li contaba lo mal que u estaba pasan y lo mol que me enrecordaba de tot lo mon, de la gosa, de la gateta, del hort, de la telleria, que me agradaría beure de la seua aigüa, y los per qués de sempre…; y, com sempre, lo coisí mut como una pedra, sense contestam mai.
A camins me imaginaba que estaba al poble, que chugaba en los amics a polisies y a lladres; y me ficaba conten y engañanme un camí mes a mi matéis, me dieba que allí no se estabe tan mal. Que estaba deprenem moltes coses; que el dia de demá me podrien vindre bé; en aisó tenía tota la rao del mon, grasies a elles estic aon estic; y pensan, pensan….me dormia una nit mes. Y lo meu coisí seguie mut y sort.

Seguirá.


Santantoni

Santantoni.

San Antoni, Valjunquera, Fresneda, chapurriau, diablets


Lo atre día Olga Celma, amiga del agüelo “Sebeta” y damún de la Fresneda, veina de la Aldea, se preguntáe per qué alguns, al seu poble, se vestíen de dimonis (diablets) lo día de Santantoni y anáen en vimecs corrén detrás del chiquets y disanli señal a algún. La dona se queisáe que no haguere arrivat la historia que esplicare eises coses.

Lo agüelo ha investigat per ahí y vol intentá contestali, encara que asó no va a misa, sol son opinions del agüelo y se deuen quedá aquí a la nostra paret, a la Aldea, entre la familia.

Te conto:

Antonio va naise a un poble que li dieben Comas (per la part de abais de Egipto), o sigue mol llun de aquí.

De mol chove (vin añs, dels de entonses) va pensá que la seua vida serie milló si fae com lo nostre ermitañ (lo siñó Enrique), va vendre tot lo que tenie y los dinés que va traure los va reparti entre la chen, sobre tot los pobres que ñabíe per allí.

Se va retirá a viure com los ermitañs, al monte, achudán a uns atres ermitañs que estáen com ell per lo campo. Al mateis tems cuidáe dels animalets que ñabie per lo voltan, los animalets li volien mol.

Conte la leyenda que un día se li va arrimá una jabalina en los seus jabalinets siegos: Ella li miráe demananli achuda. Diuen que ell va curá als menudets y desde entonses ella se va quedá a la seua bora, cuidanlo y defenenlo si se arrimáe algú perillós. Per aisó a les fotografíes apareis en un gorrino a la bora, casi sempre als seus piaus.

En vista de tot lo que fae, ademés de resá, lo dimoni, igual que li va fe a Deu nostre siñó cuan se va retirá a fe dichuni al desiart, lo tentáe y lo provocáe dienli quel seguire a ell que li donarie moltes coses y milló vida.

Antonio li contestáe que estáe mol be com estáe y que no li fáe falta res que ne teníe prau en los animalets y en la vida que portáe, resanli al seu Deu.

(Este podríe se un anteseden dels diablets, mes aván ne dirém un atre.)

La seua fama va corre per lo terreno y va ñaure mols atres ermitañs (lo Enrique, encara no habíe nascut) e inclus chen normal que se li van arrimá perque volien viure com ell. Per aisó se li considere com lo fundadó de la vida en monasteris cristians. De ahí lo nom de Abad. Antonio Abad.

Pero ell volíe está sol en los seus animalets y se va retirá més a dins, al monte Colzim, prop del Mar Roch, completamen sol, bueno en los bichos, eisos nols va disá may. De ahí que se li fare patró dels animals.

Un tems después va torná a la llum pa luchá contra la herejía del Arrianisme. Allí va está en San Jerónimo. Conte la leyenda que lo corv que tots los dies li portáe un pá, al arribá Antonio, desde eise día va escomensá a portals dos pans. Cuan més tart se va morí, Antonio lo va enterrá, achudanli la jabalina, dos leons y més animalets. Per aisó es tamé lo patró dels enterrados.

Conten que va viure hasta los 105 añs y que ell volíe que lo enterraren a on no u sapiere dingú, pero no li van fe cas y los seus osos prime van está a Alejandría y mes tart a un monasteri de Fransa.

La fama que va tindre, perque los seus seguidos se van dedicá a cuidá als malals més graves (leprosos, peste, sarna y aisina) va fe que se creare una Orden de los Caballeros del Hospital de San Antonio (los Hospitalarios, la Orden del Hospital).

Lo 17 de chiné la iglesia selebre la festividat de San Antonio Abad, com se coneis a tots los pobles de España o Santantoni, com se coneis a alguns dels pobles de la nostra tiarra. Ña molta devosió y se li considere com a protectó dels animals. A alguns pobles se posáe la peaña en lo San al mich de la plasa y la chen pasáe, en los animalets, donanli la volta.

Ña pobles que tenen alguna costum espesial eise día, algúns, com la Fresneda, se revestisen de diablets y perseguisen als chiquets, algún mes “animalet” quels atres fa aná lo vimec en masa forsa.

A la nostra tiarra ha pogut influi que al sigle XIV lo obispo de Tortosa va portá la devosió a aquell terreno y de allí, posiblemén, se va estendre a la sona de Valensia y als nostres pobles.

Ña tradisions espesials a mols pobles, per ejemplo a La Alberca (Salamanca), disen un gorrino solt pel poble y se alimente durán tot lo añ, de lo que li van donán los veins, cuan se fa gort lo maten y venen la seua carn, les magres, los embutits y tots los dinés que trauen los donen pa una bona causa.

Com a estes feches se solen matá los gorrinos, per uns atres pobles, fan la “replegá”, anán per los carres dels pobles y de les cases los donen “coses” de la matansa; después fan la subasta y los dinés se entreguen pa alguna nesesidat. Algún poble u done pals quintos pa fe les selebrasions de la festa de éstos.

Ña moltes opinions sobre este san particulá: Uns camins rodechat complétamen per demonis (¿ya te va sonán Olga?), que li fan tota clase de tentasions y martiris (com si fore en los vimecs, eh Olga!), uns atres del animalets, uns atres com a un solitari (¡Enrique!!!!, encara que no diuen res de aigua en foradets), y unes atres com lo flare – Abad - de una Orden de convens.

 FIN.



agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-3-fin.html

L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final

Es un carré mol majo, ña bona chen. Ña vells, ña chovens y sobre tot mols chiquets, de totes les edats, aisó prometis, se veu lo futur asegurat. (Enrecordautos que estem parlán de 1950-60.)
Cuan van arribá les festes, se van fé cartels, en tires de llansols, penchats de un balcó al atre. Al cap de la costa “Benvenguts a L’Aldea”, al mich del portal “Lo portal, en festes, tos salude”.  P’els  atres balcons, de uns als atres, desde lo cap de la costa hasta lo portal, tires de banderetes, de totes les nasions. La machoria de les fachades pintades, penchán d’elles macetes en geranios y clavells de tots los colos, als balcons begonies llustroses. Eise añ al Portal li van doná lo premio del carré milló arreglat. La María-Jesús y lo agüelo “Sebeta”, en chove, van pasá a replegá lo premio. Mes pitos que pa qué.
A la hora de prende la fresca se faen mols corros, un al cap de la costa, un atre al mich, un atre, lo mes gran, al Portal, no faltaben los del Clot, del carré del Mich y del de Dal. En total mes de sincuanta persones. (Encara me sé lo nom de la machoria d’ells, pero com vatres no los coneisieu, no los poso pa no cansautos.)
M’enrecordo tamé que cuan nevabe, mol mes que ara. La neu arrivabe a la altura de la porta de la casa. Se faen camins desde la entrada hasta lo michs del carré, allí se fae una senda desde lo cap de la costa hasta cada un dels ramals que eisien de la plaseta. Cada veí fae lo seu camí y un tros del de tots. No ñabie discusións, tot lo mon sabie, per la costum dels tems, lo que li tocabe. Pals menuts ere una festa, no ñabie escola y chugabem a tiramos pilotes de neu. Luiset aprofitabe eisos dies pa traure als seus soldats, la caisa de les espardeñes, servie com a caravana, pa que la atacaren los indios. Costabe mes prepará la guiarra, que fela.
Parlan de estes coses, l’Aldea tenie una costum cheneral que eren los “chornals de vila”. Cuan ñabie que fe algún trevall pal poble, tot lo mon debie partisipá. Los que tenien chen y podien, trevallán gratis los dies que faren falta, los que no podien o no tenien chen pan aisó, u pagaben en dines, y eises perres servien pa pagá als profesionals que ñabie que empleá pa fe les obres.
Lo Portal ere uns dels camins a La Marededeu, pero tame ere lo CAMÍ al fosá.
Eise balcó del agüelo, ha vist pasá masa veins camí del atre costat, si ell tos contare la de chen que ha vist pasá y que ya no ha tornat, cuans plos, cuans sentimens trencats, cuantes llágrimes, cuans adiós mai acabats, cuans “esperam al atre costat”,… Y tots u anem cumplin mes pronte que tart.  Ere un tems que als morts s’els fae un atre tratamen que ara, hasta en aiso ham cambiat.
En estos dies de tanta caló, qué be se está a la entrada de la casa, en la pichela ben fresqueta a la bora, en la puntilleta de la agüela a la boca y lo tochet al pichorro, pa que no entron les estiroretes, que mes de una n’hay vist aná per entiarra buscan la frescoreta de la sugó de la pichella.
A esta sombra, en la cortina de borrasa a la porta, pa que no entro lo resol, se pot aguantá. Ademés eisa cortina tamé impedís que entron les mosques que en esta calorina se posen mol pesades. Menos mal que les orinetes y les falselles sol fan que volá sense pará y mos lliuren de les mosques y dels coins, que eisos, si piquen, sí que fan mal.
Si tanco los ulls, puc veure lo Portal, en lo carre encara de tiarra. Ñabie moltes orinetes fen los nius davall del rafec del tellat de la casa del tío Esteban, no paraen de volá. Dies avans habien arribat en bandades y se habien repartit per tot lo poble. Ñabie que veureles lo dia que va plaure, replegan lo fang del carré y aná fen, piquet a piquet, lo niu devall del tellat, en una carrera sense fin, pa acabá lo niu, que pronte se umplie de muisonets que traien los cabets per la finestreta que los seus parets habien disat pa entrá y eisí.
Qué tems aquells, constanmen ñabie soroll p’el carré, se sentie piulá a les mares y als menudets, fen una orquesta interminable, los vileros fenlis lo acompañamen als forats de davall de les telles. Les dones cantan mentres faen les faenes de la casa, en los balcons ubiarts. Algun bestiá, que se habíe retrasat, tornabe a embrutí lo carre, les dones renegán y tornán a agraná, “No tendrá un atra hora pa eisí, qué aura estat fen hasta ara, a sabé….”
Ara ya no ñá tiarra al carré, no ña nius, no ña vells, ni chovens, ni chiquets, per no ñaure no queden ni veins, lo Portal se ha quedat mut de muisons y de chen. Lo únic que se veu per allí es algún tros de rama de ramás que l’aire vaise per la costa y que, amoinat per tanta soledat, seguís corren clot per abais, que allí encara viu algú.
Al portal ya sol quede un vei, es un Robinsón qu’el barco de la vida li ha donat la oportunitat de disfruta ell solet de esta isla que avans ere un continen, ple de vida, de chen, de chovens, de críos,…. Lo pichó es que tota l’Aldea es un mun de isles com esta, en mols poquets náufragos en cada una de ells.
Si aneu per Vallchunquera, no diseu de fe una caminada p’el Portal, segur que la triste soledat, que es la única veina que quede ara, tos acompañará y un camí mes sentireu que lo poble del agüelo “Sebeta” se va quedan cada día mes sol y callat. Senteutos un momen al banc, tanqueu los ulls y escoltareu lo silensio mes ruidos, sentireu corre a un sagal, li acompañen una gosa y una gateta blanca, están contens, s’enriuen, les orinetes chillán y volán bais. Pero desgrasiadamen sol son sombres, imaginasións vostres, recuerdos de una charrada que au llechit en lo cor. Pero, intenteu saludaulos en les mans, donaulos los meus besos, que sempre los portaré al cap. Com una mes de les ilusión que lo tems ha matat. Lo portal, encara que ya no puga está allí, sempre será lo puesto agon vach pasá los millos momens de la meua chuventut. A lo millo tos arriben les campanades del reloche del poble donan les hores. Noteu la seua tristó, avans tots mos movien a la seua señal, ara en tans adelantos y tans reloches a les muñiques, casi ningú li fá cas. Pronte tamé les farán callá, perque lo seu repicá pot molestá a algú y l’Aldea se convertirá en un poble de soledat y silensio. Es la ley de la vida. Quí ha segut capas de fe una ley tan dolorosa.
Los atres agüelos y desgrasiadamen bastans chovens han anat puchán la costa, pa no tornala a baisá mai més. Qué envecheta me donen, anasen cap la costa de no torná, mirán la plasa del Portal. Que Deu vullgue que yo puga fé, un día, lo matéis viache. Espereume!!!…….al atre costat??? O agón estigau tots chuns ara, prenen la fresca. Segur que, al atre costat, ñá una atra Aldea, un atre Portal, en mols corros de chen.

FIN.

Historieta 4

Historieta 4.

- Bona nit, se está be aquí a la fresca.
+ Fa mols añs que tenim esta costum.
- A mí a camins, m’agrade sentam al revés a la cadira.
+ Claro, ben “esgarramat” (en les garres un poc separades). Aiso te ve de heransia, ya saps que los Arrufats, estaen tot lo día sentats damún dels caballs, esgarramats sobre l’animal.
- ¿Qué vol dí que ting les garres separades??
+ Claro, sol un poquet, pero sol cal mirat per avall (abais).
- Ya está be, dixos de ficas en mi, seguisque en lo cuento……
“Yusuf II, fill de Yusuf, va pasá a sé lo nau jefe de la tribu.
La seua jefatura  va sé prau tranquila, se va dedicá a eisamplí l’asentamen en mes casalisis, practicament tots tenien la seua casa, menudeta, pero casa al fin y al cap.  Les tendes ya sol les tenien pa cuan eisien a alguna misió y tenien que está un temps fora de casa.
Alrededó de les cases, va repartí les tiarres y la gen va planta albres qu’els donabem fruta, oli y armeles. Y agón ñabie aigua, sembraben hortalises. Cuan no estaen de marcha, entre entrenamen y entrenamen, trevallaben la tiarra.
S’enduye mol be en tota la chen d’alrededó, intercambián mercaderies qu’ells portaben de cuan tenien que aná a pasificá algún tros, los atres los donaben coses que cullien al camp.
Va renová lo tratat en lo rey de Saragosa.
Va seguí crian caballs  y cabres.
L’asentamen habíe crescut. Tenie mes soldats que son pare, pero igual de entrenats y preparats.
A la machoria d’els pobles que tamé habien crescut, a causa de la pau que garantisave la presensia d’els Almogavars, ñabie grapaets de seus familiás que habien portat algunes de les seues costums y al matéis tems habien depres los parlas de cada un. Inclus ñabie alguns que se habien casat en dones mores o castellanes.
Alguns habien perdut la L del apellit y ara se dieben A’rufat ó A’rufatt.
Tamé al campamen principal s’habie notat lo pas del tems. S’habien mesclat les costums d’uns y d’els atres. Y hasta se habien casat entre ells, poquets pero ñabien.
Y aisina va pasan lo tems, no tan depresa com u fem aquí, pero pasan, pasan….
Y va arrivá l’añ 1000, lo campamen seguie la seua vida de protecsió de tot aquell terreno, creixen, mesclanse y lo tems va fen cambis.
Ara la tribu d’els almogávares ya se diebe Arrufat, de la bandera, al está tan tems mesclats y llun de la seua terra (tiarra), habíen llevat la lluna de devall del leó, ya manave Yusuf IV, pero seguie la costum de la familia: caballs, cabres y protecsió.
Ademés de com a soldats, tamé s’els tenie com a bons constructos de casalisis en los tobots y en la preparasió pa fe la distribusió dels carres, les sequies y de sabre agarrá sempre lo milló puesto pa fe les obres.
En cuan aiso, alguns camins habien tengut que cambiá la costum de construí a les grans sorts (esplanades), y faen los pobles, igual qu’els castells, a la punta de muntañes perque eren mes fasils de defendre. Aisó va pasá en L’Aldea, la van construí a una montañeta y allí van maná hasta que va arrivá la reconquista cristiana y se la van guaña, pasan a sé aldea de la Orden de Calatrava de Alcañis, com part del territorio que lo Rey de Aragó Alfonso II, li va doná a esta Orden en 1179, hasta que en 1629 se va torná un poble independien.
A camins, al estiu, per la nit, se reunien en los naturals del terreno a prende la fresca, les dones dels  lugareños los traien plats de olives, les dones dels moros, bandejes de pastes de armeles. Eren felisos y se portaen be.
Als moros los agradaben les olives que preparaben los atres, les dieben “en aigua” (cuan les cullien les posaben a unes tenalles en aigua y sal, alguns añadien timó), y als atres les pastes que faen les dones dels moros en les armeles.
Poc a poc los almogávares se habien acostumbrat a parlá una mescla entre lo llatí, lo moro y lo que parlaen aquella chen del terreno. Aisi se entenien tots. Ere mol paregut a lo que parle ara.
Tenien una pósima pa recuperas de les enfermedats. Ésta corrie per casi tot lo territori cristiá y tenien los seus secrets.
“Lo día se San Juan, avans de eisi lo sol, de una noguera, se cullien tretse naus viardes, se machacaen ben machacaetes y se posaben dintre de un cante en sinc litros de vi negre (tinto), se tapae ben tancat. Al agost, en la lluna plena, se aubrie lo cante y se colae la mescla. Al liquit que eisie se li añadie mich litro de anis sec y un poc mes de un kilo de sucre. Se mesclae tot ben mesclat y se ficabe dintre de botelles. Se tapaben ben tancaetes y se disabe hasta nadal. Cuan arribaben les festes, ya se podien ubri y veurel.”
Se empleabe pa les dones despres de tindre chiquets, pals chiquets pa que cresqueren en forsa y p’als malals y los ferits, pa recuperas mes pronte y en mes forsa.
La resiapta pasae de pares a fills.
Si s’envolie prepara mes cantidat, se mantenie la proporsió, pero tenin sempre en cuenta que lo número de les naus fore impar.
Ñabie que seguí les regles que hay posat mes adal, sino la mescla se fae agra y no tenie efiactes.

“esgarramat” (en les garres un poc separades)

historieta 3

Historieta 3.

- Yayo, lo que me va contá air, me va dixa mal gust de boca.
+ A camins la vida es mol dura y prau inchusta. Pero lo tems mos pose a cada u al nostre puesto.
Anem a seguí:
“Tanta chen acampada y al veure que portaben uns mesos allí, va crida l’atensió del rey moro que manave a aquell territori y va envía als seus soldats a ver qué pasabe.
Yusuf, acababe de arriba a un territori desconegut y no volie arriesgás a escomensá una lucha tan pronte. Y va eisi al encuentro d’els atres dienlos que eren de la mateisa rasa y que sol estaben de pas que sen anirien enseguida, en cuan recuperaren les forses. Los atres al enterás que eren almogavars, van prende pó y sen van marchá
Pasat un mes, se van prepará pa marchá, uns soldats anaben daban examinan lo terreno, detrás lo gort del exersit, preparat per si acas, deprés los bestiás de cabres y caballs, luego les dones, los vells y los chiquets y tancan la expedisió, pa que ningú se quedare atrás y pa que n’ols pugueren atacá un atre grapat de soldats.
Lo jefe anabe estudian la forma de portás de la chen que vivie a eisa tiarra. Veie que ningú tenie amics, qu’els uns luchaben en los atres un día, y al atre se chuniven pa discutí en un tersé.
Va reuní als jefes y los va propondré que a este país en ve de atacá a tot lo mon a lo milló los anae millo dedicas a la protecsió. Anirien per los casalisis y per los campamens oferinse per una paga a defensals y aisina a ells nols faen falta soldats, que ells ya s’encarregarien de que ningú los fare mal, y si algú s’atrevie, y’al castigarien.
Encara qu’ere un cambi mol gran, tots confiaben en ell y van está de acord..
Entonses se van enterá que ñabie un rey moro a Saragosa que constantemen tenie que defendres del rey de Lérida, moro tame, que sempre estaben a la greña.
Pa maure tanta chen y tantes coses com portaben, van tardá casí un añ en arriba a aquell territorio, sempre sense disa de entrenás ells y als caballs.
Pel camí van tindre tres o cuatre encontronades en alguns grupos de lladres, que al veure tanta chen en movimen van pensá que serie fasil guañals. Tots van eisi escarmentats, al matéis tems la seua fama creisie y s’anabe estenén per les tiarres dels redols per agon pasaben.
Cuan van arrivá a Saragosa, lo seu nom ya ere conegut p’el rey. Van fe una reunió y cuan va coneise lo que le proponie Yusuf, lo va aseptá enseguida. Los enviarie  agon se junien los territoris de Saragosa y Lérida, que no estaben mol definits y sempre anaben discutín y luchan per aiso.
A cambi los donarie tiarra pa fes un poble, allí agon ells vullgueren, amés los pagarie una soldada anual y ell se quedarie en los naus territoris que conquistaren, dixan pa Yusuf y la seua chen les riqueses que trovaren.
Van tardá mes de un mes en arrivá al bais Aragó, allí se van pará envían grapats de soldats en diferentes direcsións. Cuan van torná tots,  Yusuf los va escoltá y li va agradá lo que dieben uns del grupo que habien trovat un puesto mol planet a prau distancia de Lérida, pa tindre a la tribu tranquila, pero al matéis tems prop de tots los asentamens qu’el rey de Saragosa teníe casi a la frontera. Prop ñabie un asentamen que li dieben Colonda (Calanda).
Va torna a eise puesto en ells, ñabie una gran sort (llanura), que li va fé recordá lo puesto agon habíe nascut, allí podrien pasturá les cabres y los caballs y tenien aigüa pa tots. Von terreno pa entrenás y no llun dels asentamens qu’els habien encarregat defendre.
A la semana ya estaben tots allí y encara que estaben acostumbrats a viure en tendes, tame habien fet casalisis als oasis. Aisina que va agarrá als homes mes grans y los va posá a fe tobots (ladrillos) dels coneguts com adoves. Los faen en fang y palla y los posaen a secas al sol.  En eisa mateisa pasta rebosaben les parets.
Yusuf va estudiá lo sol y l’aire y després de cavila un tan, va fe unes ralles antiarra dienlos als vells cóm tenien que fe les cases, los carres, les sequies, les portes al atre costat de agon venie l’aire, les finestres al sol y aisí tot mol detallat, tenin en conta la esperiansia que tenie de tans añs fen y desfen campamens.
Los chovens entrenanse y entrenan als caballs. Ell enrecordanse, cariñanse de lo que había dixat al atre costat del mar y, al matéis tems, pensan en los seus fills, en los seus nets, en la seua desendansia y en la de la gen que li acompañabe.
Per allí prop, ñabie gen de Iberia en la que van fe tratats de no agresió y de defensa. A cambi ells los van doná armeles y olives. Les dones de la expedisió se van alegrá mol, perque ya coneisien eisos albres, y van fe pastels, pastes y marsapá y nels van pasá als cristians, pronte eren amics, sobre tot les dones y los chiquets.
Yusuf y los seus soldats, mentres tan, anaen visitan los asentamens de la frontera. A alguns dixaben un grapat menut de soldats pa que ficaren la pau entre la gen que vivie allí y al matéis tems pa que en cas de ataque, los pugueren avisá mes pronte. La machoria dels jefes de eisos destacamens eren familiás diriactes de Yusuf, cuan no fills seus, a tots los donabe un consell, dependre lo parlá del puesto agon estigueren, ya que veie que a cada casalisi parlaen de una manera.
Entre los coses que habien portat estabe l’ajedrez.
Cuan se arrimabe l’añ 900, Yusuf va morí, lo radé pensamen va sé pa unes esplanades de arena, y ell damun del seu caball, corren per elles.”
- Vaya coses que m’os ha contat avui, menos mal que son de la megua familia, sino m’aguera aburrit.
+ Tot servis pa dependre, si prestes atensió. Te queises pero ben tau (orgullos) pots está.
- Te rao.
+ Com sempre Luiset, com sempre.

L´home dels nasos

L' HOME DELS NASOS (Luis Arrufat)


L'HOME DELS NASOS, agüelo Sebeta

 

Lo radé día del añ a un poble del Matarraña, a la escola, encara que teníen vacasions, se van reuní una maestra y un grapat de estudians, eise día teníen un trevall mol importán y damún lo teníen que fe tots chuns.
 
Se habíen enterat per lo fill de la fonda que la nit de avans, ya de matinada, habíe arrivat un home en tans nasos com díes teníe l’añ, ere un home raro, portáe una capa, un sombrero negre li tapáe la machó part de la cara, per lo que dingú pareisie que li habíe vist mai la cara sansera y no podíen aclarí lo dels nasos.
 
“Los esparvés” ere un grapat de estudians de la escola als que los agradáe descubrí mistiaris, ya ne habíen desentrañat algúns, pero este ere lo més gran que sels habíe presentat y estáen disposts y preparats pa descubril.
 
Damún l’home desconegut duye una maleta que pareisie que pesáe mol, a sabé que portaríe allí amagat, seríen drogues o armes o algo pichó, “Los esparvés” lo trovaríen y lo portaríen al cuartel de la Guardia Sivil, anán disfrasat de eisa manera y en la maleta tan pesada, no podíe sé res bo.
 
Aquell día van matiná més que mai, a les vuit estáen a la escola, allí ya los esperáe la seua madrina, la siñoreta Tere, la maestra, los acompañaríe per si a un cas; anán en ella estáen més tranquils, teníen més forsa.
 
Van prepará un plan, mol secret, se van dividí en grupos de dos o tres y se van repartí los carrés del poble, pa aná preguntán a la chen si habíen vist al desconegut, perque cuan van arrivá a la fonda ya se habíe escapat, habíe desaparegut, ara lo primé que teníen que fe ere troval.
 
Cada grupo portáe un pito, qui lo trovare teníe que chulá tres camins y los demés acudirien corrén. Lo plan estáe pensat, ben pensat, dintre de micha hora si dingú lo habíe trovat, tornaríen tots a la plasa y allí contaríen les notisies que la chen los habíe dit.
 
No va ñaure sort, a la micha hora, la siñoreta Tere, que se habíe quedat a la plasa de refors, per si teníe que achudá a algú, va aná veen com un grupo detrás del atre, anáen venín en cares desanimades.
 
Tal com anáen arriván contaben lo que los habíen dit: “A natres, dingú ha vist res”, “Un home mos ha dit que lo habíe vist aná cap al riu”, “Pos aisó no pot sé perque a natres mos han dit que anáe cap al pon de pedra”, “Pos algú mos está engañán perque a natres mos han dit que cap lo pon de fiarro”, “a natres ….”
 
En eise momén arribe lo grupo que li habíe tocat buscá per los carrés de dal, allí anáe lo més arguellat de “Los esparvés”, pero avui pareisie que haguere crescut, mol ufano escomense a contá: “Igual ham tingut sort, una dona mos ha dit que un home en capa, sombrero y una maleta que casi la anáe arrastrán per an tiarra, cuan ella agranáe lo carré, li ha pasat casi rosán y cuan ella li ha dit “bon día”, li ha contestat algo que no ha entés, perque ha paregut com si rosegare les palaures, y lo milló es que, com li ha paregut raro, lo ha seguit mirán y lo ha vist que anáe per a mun, com si vullguere entrá al castell”.
 
“Los esparvés”, que tots son mol listos, enseguida cauen en la cuenta, es normal si un poble te un castell com lo nostre, los forastés y més los desconeguts es a on anirán pa amagá los seus tesoros, a eisos edifisis, sempre ña habitasions secretes.
 
Al remat pareis que han tingut sort, ara tots en un sol grupo, pero detrás de la señoreta Tere, per si a un cas, sen van, depresa, cap al castell.
Arriben a la portalada, la guía los diu que si, que fa un momén que ha entrat una persona com la que ells busquen, que ella estáe parlán en un grapat de forastés y no sap cap a on sen ha anat.
 
Poc a poc van mirán les habitasións sense trová res, menuda po pasen, avans de arrivá a una habitasió nova, disen que sigue la siñoreta la que miro primé, no sigue que estigue allí y los dono un susto, lo arguellat, al veure que no apareis, se va fen lo valén y se adelante un poc al grupo. Arrive al cuarto de la guardia, ALLÍ está mirán per una de les finestres, pero pareis que sigue baisotet. Está despistat no se ha donat cuenta de que ell, lo mes listo de la colla, lo ha trovat. Sense fe ruido sen entorne y tot presumit arrive a on están los seus amics, se pose un dit als labios, demanán chitón, mentres que en la atra ma señale per adal.
 
Tots callats arriven a la habitasió, tots, inclús lo arguellat, se queden parats a la escala, mentres la señoreta Tere se va arrimán al de la capa. ¿Qué pasará?
 
De repén, cuan ya está mol prop, los cride: “Veniu, no tingau po, mireu”. Tots, uns detrás dels atres, se arrimen poc a poc y entonses es la señoreta la que descubrís lo mistiari: allí sol está la capa apoyada a una forca, en lo sombrero damún dels ganchos, no ña dingú davall de la capa, pero la maleta sí que está allí. Te les serralles totes robellades.
 
Los més forsuts la van arrastrán hast’al mich de la habitasió, tots se fiquen al voltán, no tenen la clau, pero no está tancada, intenten aubrila y se aubrís fásilmen y ¡sorpresa! Está plena de golosines y ademés damún de totes ña un papé en un mensaje, Tere, pan aisó es la maestra, lo llichis, en veu alta, pose: “p’als esparvés, sou masa listos pa mi, me hau descubiart”.
 
Als chiquets ya nols importe, a on está lo home dels nasos, si ha desaparegut, si ere un fantasma, si tornará al añ que ve, ara lo que interese es la manera de repartí lo tesoro del desconegut, tindrán golosines pa totes les vacasions. ¡Que von matí han pasat! ya tenen una aventura pa contala als seus amics, lo arguellat segur que se inventará que al arrivá ell, lo home dels nasos li va tindre po y sen va aná volán.
 
Cuan siguen agüelos, com lo “Sebeta”, segur que se enrecordarán de estes aventures, les engordirán, se inventarán un mun de brosa pa que la aventura paresque més llarga y la contarán a la paret pa que la chen sigue felis, sentinse chiquets menuts atre camí. Y per un momén viurán dels recuerdos, aquells recuerdos...
 

FIN.

LO DÍA DEL "CHORISET".

LO DÍA DEL "CHORISET".

las ventas, les ventes, Valdealgorfa, Valdesgorfa

Avui a l’Aldea del agüelo “Sebeta” es lo día del “choriset”, NO lo dichaus lardero, NO, es lo día del “Choriset”, com lo dillúns de Pascua es lo día de “La Rosca”, an este poble som mol espesials. Cuan lo agüelo ere “Luiset” an este día pasáen coses pero…..en ve de cansautos esplicanhu tos vach a posá una de les aventures del agüelo “Sebeta” que encara que la vach publicá fá dos o tres añs, avui está de actualidad y hu entendreu milló, ademés de una manera divertida, ya me donareu la vostra opinió al remat de la aventura, lo vach titulá "ESPADES".

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les espades 1.

 

espades, espases, espada, lucha, guiarra

Lo agüelo “Sebeta” está sentat al banc del Portal, prenén lo sol. Pel carré del Mich veu vindre a Luiset.
En los seus pantalons curts. Com lo coneis, li note que ve amagán algo. Fa fret, porte lo chambergo tancat. No lo porte abotonat, sosté les dos parts en una má. En la atra va aguantán algo que intente amagá, es una cosa llarga, li fa un bulto a la part de detrás del abrigo. Li arrive hasta detrás dels chiñolls.

- Bon día, agüelo.

+ Bon día, sagal. ¿De agón vens?

- Ving de la fustería, me volía fe una estantería pa guardá los meus tebeos y llibres, y les noviales del oeste de vusté.

+ Y ¿qué pase, la portes plegada, o qué? Perque yo vech eisí algo per detrás de les garres.

- Y ¿Per qué es tan listo? Sempre me pille. Asó es un secret meu, no se pot enterá dingú. Sino no me disarán aná. Es pal día del “choriset” (Dichaus Lardero), pa luchá en los de Valdealgorfa.

Va parlán, los ulls li relluisen, y al mateis tems trau de davall del abrigo una espada de fusta, feta en una regleta de casi un metro. La agarre del manec y pareis un almogávar en plena lucha.

+ Ya la pots amagá be, perque si la veu ta agüela no te disará eisí de casa.

- Val, pero vuste no li digue res, eh!.

Al mateis tems, lo sagal se torne a guardá la espada davall del chambergo y entre a la entrada de la casa, mirán cap a la escala, sense fe ruido sen va a la bodega y allí, detrás del carratell gran, guarde la espada, es aon fique los seus tesoros, los seus juguetes preferits, los vaqueros del oeste, que son les bales vuides que ha trovat per lo monte. Ademés a una caisa de fusta li ha llevat los voltans, sol ha disat lo cul. Alli ha clavat un tros de sogueta en uns claus y aisí ha fabricat un escudo. Ya te lo equipo complet, la espada se la posará a la correcha. Y, cuan arrivo lo momén, la traurá y se la posará a la ma dreta. En la isquiarra agarrará lo escudo y pobres “escarbachos”. (Als de Valdealgorfa los diuen de mote “escarbachos”).

La Aldea y Valdealgorfa son dos pobles veins, sempre ha ñagut rivalidat entre los dos, pero sense res més. “Les ventes” es un bar que está a la part alta de una cadena montañosa, bueno, cadeneta, val. A la part baisa del costat de Alcañis está Valdealgorfa, allí se parle una mescla de castellá y de chapurriau, se note que es tiarra de frontera. Diuen chiquete, en ve de dí chiquet y més palaures mesclades. Tamé a Alcañis li ha arrivat algo de la mescla; no tan, pero algo sí; tamé está prop de la frontera del chapurriau; y allí han anat a viure molta chen dels pobles del roglán; algúns dels que parlen chapurriau y aisó se note. A la baisada de “Les Ventes” del costat de Valderrobres, está la Aldea; allí ya parlen chapurriau, desde sempre, un poc espesial tamé, pero chapurriau. Desde sempre.

Ña que aclarí: es una costum mol antigüa que lo día del “choriset” (dichaus lardero) y lo día de “la rosca” (dilluns de Pascua) se va a minchá y a brená a les casetes de los campos. An aquells tems se anae en los animals y ñabie que portau tot de casa. La chen gran se reunie als masets, als masos més grans, agon ñabie pa fe foc. Allí teníen lleña y puesto en condisions. Inclús a camins se reunien chen dels dos pobles al mateis más, tenien amistat de uns atres añs y de les festes. Solien acudí de un poble al atre, cuan eren les festes grans y llugo cuan les selebraen al atre poble, pos faen al revés.

Los dos pobles selebraben eises dos festes lo mateis día (lo dichaus y lo dilluns). Lo dichaus, lo día del “choriset”, als chiquets los donaen festa per la tarde; se fae brena; una llesca de pá en un tros de choriso y sino de llonganisa. La chuventut dels dos pobles acudie a Les Ventes. Tots armats en espades y escudos. Brenaen cada poble a un costat de la carretera. Cuan se acabae la brena y a camins avans de acabá, algún espabilat enseníe la mecha: “Cachaps, cobarts”. Ya se habíe organisat.

Normalmén se luchabe uns contra los atres en les espades, los menuts en los menuts, los menos menuts en los menos menuts, y la chen més gran, desde los masos de al voltán, vichilán, pa que a la viña no se li prenguere foc; pa que les coses no arrivaren a machós.

No sé cóm se u arreglaben pero al poc de escomensá los de un poble eisien corrén y los del atre detrás, pero en grupos; pa que may se quedare algú o algúns sols y los pillare per sorpresa alguna colla amagada.

Simplemen se encorrien un parell de kilómetros, en aisó ya ñabie prau. Allí los que habíen perdut, se chiraven y, desde llun, claro, mol farrucos, los dieben als atres: “lo día de la rosca ya mos veurem les cares, asó sol ha fet que escomensá”. Los atres se entornaben al seu poble enfotense dels perdedós. De momén ells habíen guañat la primera guiarra.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les espades 2.

Lo dillúns de pascua, a la escola, se teníe festa tot lo día. Les mares preparaben una rosca que consistie en que entre dos trosos de pasta espesial solien posá amagats un au dur y trosos de llonganisa y de llomo. (Posaen una base de una pasta espesial, mes tirán a dolsa que a salá, de una ampliaria com un plat pla, allí damún posaen lo au dur, dos trosos de llonganisa y dos de llomo, bueno cada un posae lo que volie o lo que podie, uns més y uns atres menos, damún li posaen un atra capa de pasta, tapán tot lo que habien ficat, y al forn).

Un atre camí; tots armats hasta les dens, algú se habíe fet, ademés de la espada y del escudo, hasta un puñal de fusta. Lo més valen se habíe preparat un arco y unes fleches de vímec, que, normalmén, se trencabe al intentá tirá la primera flecha.

Se acudie al “campo de batalla” desde lo matí, se dinabe allí, mirán, en los ulls plens de sang, als del atre costat. Se escapae algún crit y, algú, mol valén, se arrimae hasta la cuneta del seu costat, pero de allí, per si acas, no pasae.

Pa brená, un se acabae la rosca que habíe sobrat de diná; y después atre camí: “Escarbachos, borrachos” y a la guiarra. Y a corre. Uns daván y los atres detrás.

Grasies a deu, en los pocs camins que lo agüelo va está a estes luches, may la sang va arrivá al riu. Cla es que lo riu pasae mol llun, pero vatres ya me enteneu. Sol eren riñes de presumits. Encara que uns y los atres se solíen posá mol farrucos, sobre tot cuan li u contaben a les chiques, a la chen que no los habíe vist corre costa na vall.

Anem a torná; estaem en lo agüelo y en Luiset.

Va arrivá lo día del “choriset”, lo sagal, después de diná va agarrá la brená, dienli a la agüela que se portarie be y que tornaríe pronte. Abais; al carré; amagats; ya li esperaben alguns chics de la colla, tots en les seues espades, encara que la més maja es la que va traure Luiset de detrás del carratell gran. Les atres se les habíe fet cada ún, com habíe pogut, pero la dell pareisie de verdat, lo u habíe fet lo fusté; li habíe cobrat una peseta que teníe aforrada pan eise día.

Caminán en les ferramentes, per davall dels balcons, pa que nols veren suns pares, van eisí del poble. Anaen tots chuns, pero un que llichie mols tebeos del Capitán Trueno, los va dí que aisí no anaen ben preparats pa la guiarra, que tenien que aná en fila, un detrás del atre, Luiset lo primé que pan aisó portae la espada milló.

Van arrivá a “Les Ventes” y van brená. Y después …..

Lo agüelo “Sebeta” estae a la Marededeu, habíe eisit a doná una volta com fae mols díes; pero tamé pa esperá al menut de la familia, a ver cóm li habíe anat la guiarra.

Sobre les sis de la tarde veu com baisen corrén los chiquets del poble, hasta la caseta del Caminero, detrás a uns dosens metros ne baisaben un atre grupo, pero se han aturat allí y sen entornen cap lo Mas de Fraga. Ya sap quí ha guañat este añ.

Per lo empalme veu vindre, caminán a poquetet una figura que ell coneis, encara que ara pareis un soldat rendit; per lo menos porte la espada, la va arrastrán per an tiarra.

Desde llun lo sagal veu al agüelo, tot avergoñit, no eiseque los ulls plorosos de an tiarra. No ha segut capas de defendres; No ha segut capás ni de luchá.

Arrive hasta lo “Sebeta”, tire la espada an tiarra, lo escudo lo ha perdut, perque no li disae corre, mentres se anae escapán dels soldats “escarbachos”; ara se abrase al agüelo, en les llagrimetes a pun de escapas dels ulls. Se mosegue la llengua pa que no se li noto tan.

-Yayo: son uns garramosos. Cuan natres anaem a atacals en les espades, han disat les seues dintre de les correches y de les borchaques de detrás dels pantalons, han tret falseches y pedres y mos han escomensat a dispará cantals. Yo me hay posat lo escudo al cap, pa que no me arrivare cap de codol y me fare algún borraco. Los nostres, en ve de aná cap aván a atacals en les espades, aprofitanmos que les tenien guardades; ham escomensat a corre y no han parat hasta lo empalme. Yo hasta hay perdut lo escudo, perque no me disae corre tan depresa com los demés.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les espades y 3.

Lo agüelo, en una riseta socarrona per davall de la barba, li pregunte:

+Pero ¿estas bé?.

-Me hay caigut, fenme unes nafres als chinolls y algúns esgarraps a les garres; y una de les pedres pa pegat a la esquena.

+A ver, disam veuret les ferides de la guiarra; -diu lo agüelo, al tems que li eiseque la camiseta- va! Asó no es res pa un soldat tan valen como sir Luiset, una moradura y pronte se pasará. No ña res que una llimonada, no pugue curá. Anem al sindicat que te convido. A ver si te recuperes, que portes una cara que si te veu la agüela se preocupará.

-Si u aguera sabut, no aguera anat.

Los dos, lo menut en la espada y lo yayo en una ma al muscle del soldat derrotat, sen van cap al bar del sindicat. Allí demanen una llimonada y un café. Lo menut encara té rasmia pa di:

-Si cuan ells han escomensat a prepará les falseches, aguerem corregut cap an ells, encara que mos agueren pegat alguna pedrada; en les espades los aguerem guañat y los aguerem fet corre cap a Valdealgorfa. Ademés va ñaure algún dels nostres que en ve de corre com natres, sen ha anat al más aon estaen suns pares y encara deu de está amagat detrás de les faldetes de sa mare, es un cobart.

Mentres lo sagal se veu la llimonada, lo agüelo li conte una de les seues aventures:

+Mira me enrecordo de que, cuan yo era com tú, un camí; un día del choriset; vam brená y después mos vam posá a luchá en les espades; aquell añ la fusta de les nostres ere milló que la de ells, per lo que, al ratet, la machoria de les seues espades se habien chafat o trencat y entonses natres, vam escomensá a pegals en les espades a la esquena y al cul; y ells van escomensá a reculá primé y a corre después; los vam seguí hasta la basa. Allí estae la frontera. Aquell añ va guañá la Aldea.

-De verdat, yayo: los van espentá hasta la basa; ¡entonses van guañá los del nostre poble!.

+Si, home, si. Uns camins guañen uns, uns atres los atres. La guiarra done voltes y está feta de moltes batalles.

-Ya no me fan mal los chiñolls, ni lo golpe de la esquena. Mon anem a casa, ting que guardá la espada pa lo día de “la Rosca”. “¿No hay segut cobart, verdat “Sebeta”, me han fet corre, pero no hay perdut la espada?”.

+No, menut, has segut mol valén, los has fet corre detrás de tú y no te han alcansat. Has sabut conservá la teua armá pa la siguienta guiarra. ¡Que se preparon!. ¡No saben en quí se han ficat!.

Los ulls del menut ya tornen a relluí. “Lo agüelo los va guañá un añ a “los escarbachos”; que se preparon pal dia de “la Rosca”. “Demá me faré una falsecha, ting que buscá una bona forcacha. Y escomensaré a entrenam.”

Nota del autó: Y aisí, día a día, va pasán la vida a la Aldea. No importe si lo día de “La Rosca” van guañá los cachaps o los escarbachos.

Lo agüelo “Sebeta” sol va está un añ o dos; después ya no ha tornat, per lo que no sap cóm han anat les coses, ni lo que pase avui en día.

Al cap del tems sé que van cambiá les espades y les falseches per un balón de fútbol y los enfrentamens “armats” eren los partits. Sempre ñabie algú que posae la “garreta”, algún agarró, algún espentó, en fin lo que cada día veem a la tele.

falsecha, falseches , massecha, masseches, tirachinas

Cada chuventut a un costat del campo, a lo llarc, como si lo terreno de choc fore la carretera de avans. Y ademés teníen a quí insultá, los de Valdealgorfa cridaen: “Árbitro, Cachap”. Y los de la Aldea contestaen: “Árbitro, Escarbacho”. Ña ferides que tarden mol tems en tancas, en curas.

Ara; cuan anaen a Alcañis; los dels dos pobles se chunien fron a los de “La Capital”.

En cuan a la derrota de Luiset, ya sabeu lo que diu lo refrán:

“No t’enrigues del meu dol,

Que cuan lo meu sigue vell,

lo teu será nou.”

Luis Arrufat:  Me escriu un aldeá y me diu que ell tamé se enrecorde de los chorisets, y que al remat sempre acabaen a pedrades, que sempre guañaben los de Valdealgorfa, perque eren més brutos y los de la Aldea mes nobles. Se note de quín poble es lo protagoniste, verdat?.