Mostrando las entradas para la consulta malal ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta malal ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Una sala milagrosa.

Una sala milagrosa.

Les sinc y micha de la tarde, a un poble del Matarraña, se veu chen per los carrés. Uns van sols, uns atres en grupo. Tots van caminán en una direcsió.

Paréis que no se coneguen, uns son del matéis poble, uns atres dels pobles del voltán, uns atres han vingut de llun, de mol llun.

Van entrán a una sala, está plena de llum, allí ña més chen, no se coneisen, se van sentán a unes cadires ficades en files.

Algo deu de pasá, la chen té cara de ilusió continguda, uns atres están serios. An aquel aire se note que algo va a pasá, algúns miren en esperanza, uns atres en preocupasió, ña més que paréis que no saben res, ¿pa qué están allí?

Les sis, la chen acabe de entrá, ara se sentís música y dispués unes palaures plenes de raó.

Sentisen, escolten, la tiarra del seu cor está abonada pa que la sembron, te saó. Si la llaó es bona, creiserá.

(L' Avangeli de li quatre semencz)

Se sentisen palaures, les cares se animen, alguna llagrimeta cau.
Los que parlen tenen la virtut de que algúns dels que están allí, tornon a se menuts y se bañen los ulls.

Ha entrat chen trista, malalta, siega, pero aquella chica rubia, ademés de guapa, sap parlá, lo que diu es com un aigua molla que va entrán dins de cada u, regán una tiarra seca, casi erma, tornánla bona tiarra y lo que ña dintre de ella, nais, va creisen y anime tot lo cos.

Les cares se animen, están escoltán algo que los alimente, que los done forsa, que ya no tornará a secás, perque lo abono que fique aquella chove y l’home de blau que ve detrás, es sabia bona, está carregat de raó.

Tot lo mon se anime, se miren a la cara, se reconeisen es que son amics, sense sabeu, ya no ña dingú forasté.

Y la alegría is de dintre de cada u, lo siego cante jotes, los demés li seguisen, se escolten hasta cantadós profesionals; lo malal trau lo milló dell, enseñe lo móvil, li u done a la presentadora, ella convertís un escrit de aquell traste, una poesía, en una cansó de pau, en Chapurriau.
Tot lo mon aplaudís.

Los Amics u tenen tot pensat, al matéis que asó pase an esta sala, u están retransmitín per internet, pals que no han pogut vindre, que han segut mols, no hagueren cabut a la sala.

Se ha fet lo milacre, lo malal, per un momén, no sentís la enfermedat,
lo cantán de jota se sentís com si estare al seu poble en la seua rondalla, lo siego veu per dintre, los sentiméns se tornen fotos pan ell y torne a se chove cuan u podíe vore tot y per un momén se olvide de la escurina y torne a se felís...

Al voltán de unes taules, ben preparades, fen un mos, la chen ya no es desconeguda, tots parlen, tots se entenen, tots son iguals, son una familia, perque aquella sala aón están es la sala aón tot lo mon cap, aón tot lo mon se sentís a casa y es que están a seua casa a la sala de la Aldea del Chapurriau, aón tots son amics, tots se coneisen, encara que no se hasquen vist mai, perque tenen la mateisa sang corren per los seus cors, una sang que es una llengua que se diu Chapurriau.

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera

Trovada 4. , Historietes 1

Trovada 4, Historietes 1

En casi dos hores parlan van tindre tems pa tot.
A l’Aldea ñabie mols bancs de pedra repartits per tot lo poble, pero va vindre una moda y los van llevá tots,
Cuan un viudo, viuda, moso o mosa vells, se casaben, aquella nit los mosos del poble los solien fe una esquellotá (cencerrada, cacerolada), anaen en les esquelles del bestiá y se posaen debais del balcó a tocals y a cantals cansonetes, a camins un poc picantes, emplean los motes de cada un, o de les families o cases a les que perteneisien. Si los resien casats, reacsionaben bé e invitaen als rondadós a pendre algo (pastes y begudes, normalmen) tot anabe be, los prenien lo pial un rato, mes o menos llarc, y después los disaben tranquils.
Comenten que va ñaure un cas en que los resien casats, no se van voldre doná per enterats y ni van invitá a la rondalla, ni siquiera van eisi al balcó a saludals. Entonses van agarrá los mosos y a la porta, per la que tenien que eisí los animals al dia siguien (la nit de bodes, an aquells tems, sol durabe aisó, una nit, al dia siguien a trevallá), y los van posa la caisa de un camión, pegada a la porta, de tal manera que no se podie casi ni eisí al carre. Estaen bochos aquells aldeans.
Al terme dieben que ñabie restos de algúns poblats mol antics, se parlae del Mirablanc, del Castellar, de la caseta de son de vila……
Lo Mirablanc, es una micha montaña, desde la que, si fa bon tems, se veuen los pirineos y mes montañes de tot lo voltan. Diuen que va ñaure un retó que, en unes atres persones, anaben buscan coses y lo que trovaen se u emportaen ningú sap aon. Se parle tamé de que allí algú va trova un forn, y les pedres de dintre se van baisá al forn del poble y son les que encara te ara. L’agüelo va puchá un cami y escarban per en tiarra apareisien troses de cerámica, com si foren de topins o plats, pero la ilusió es perillosa y la imaginasió encara mes.
Ñabie chen del poble que als corrals tenie pedres de molí, que según dieben, se les habien trovat a eisos puestos.
Tamé se contabe que un veí habie trovat una moneda per un poblat de eisos. Que no sé cóm, chen estudiada de Saragosa se va enterá y la van vindre a veure. Que li van dí que ere mol importanta, que valie mes de un milló de les pesetes de aquells tems, en fin un dineral; un día se va presentá una persona dien que se habie enterat y que volie veure la moneda pa fe un trevall; inosenta la dona li u va traure y apenes la va veure, l’home, li u va pillá de la má y sen va aná corren cap al cap de la costa, que allí li esperabe un coche, al que va pucha y hasta avui.
A magatons se diebe que un home del poble sabie aon estabe enterrat lo cheneral cartaginés Amilcal Barca. Según diu la historia, cuan va morí este home, pa enterral, van cambiá lo regall de un riu, allí van fé una obra, lo van posá dintre en los seus tesoros y después van fe torná al riu, pel seu regall original, aisí ningú mai podría troval ni molestal. Pues se diebe que eise home sabie lo puesto. Pero va morí de repen y no crec que li diguere a ningú lo seu secret mes gran.
Van parlá de la nevera, eise pau que estae prop de la era. ¿Ton enrecordeu???. Bueno dieben que cuan nevae y an aquells tems, al inviarn, u fae a subín y abundán; ficaen neu dintre, la atapien en lo atapidó que se empleabe pa aplaná la era, ben atapida; damún afechien un piso de palla; damún un atre de neu, ben atapida y aisi, piso a piso, hasta que estae plena y que sol se empleabe cuan algú estae malal en molta fiebre y ñabie que baisala a forsa de neu. Entonses la anaen a buscá y l’inportaen al malal hasta que se li anaen les calentures y se posae be. Sol se utilisabe p’als mals y p’als malals. Tame van contá la restaurasió que se li va fé, fa uns añs, pa convertila en atractivo turistic.
Parlaen de que al poble ñabie una casa que se li die de la encomienda y que allí debie viure lo flare que representave als Calatravos; amos del poble, pa replegá les contribusions y los diezmos que ñabie que pagals, per viure allí.
Que la ermita de Santa Barbera, se habíe acabat sobre lo 1.600 y la iglesia sobre lo 1700, que pa fela les dones portaben la aigua en cantes al cap en les capsanes, perque an aquells tems encara no ñabie argadells.
Que a mitat del sigle pasat se va discutí si lo Mas de Llauradó ere part del poble o al revés. Perque aquell habie tengut avans escola. La esplicasió es que, en tems, al Mas ñabie un retó mol llist que fae escola als chiquets de allí. Cuan se van enterá la chen rica del poble van escomensá a envía als chics allí, a dependre; que los pobres crios anaen tots los matins a escola y tornaen per la nit, sempre caminan; claro, ere la única manera de maures an aquells añs.
Que l’Aldea perteneisie a Alcañis, chun en Valdealgorfa y la Codoñera, y lo Más ere de l’Aldea.

Seguirá......

La finestra.

La finestra.

Un amic me ha enviat una aventura que m’agradat mol. La vach a traduí y t’os la contaré, a ver si t’os paréis com a mi.

Un amic me ha enviat una aventura que m’agradat mol. La vach a tradui y t’os la contaré, a ver si t’os paréis com a mi.


Jesús estae mol malal y lo van ficá a un hospital. Li va tocá a una habitasió de dos llits. A ell lo de la vora de la porta, perque lo del costat de la finestra ya estae ocupat, per un atre home, recién operat, en un gotero.
Van pasá la nit; los dos estaen prau fuleros. Al arribá lo matí, l’home operat, dispués de disdichuná y de quels rentaren, se va asomá per la finestra.
Y mentres miráe, li va preguntá a Jesús:
-¿Qué tal está?
Ell li va contestá:
-Mal, me fá mal tot lo cos. Li ting envecha a vusté, que té ganes de mirá per la finestra.
L’operat li va di:
-Es que, encara que yo estiga mal, done goch mirá per la finestra.
Intrigat, lo que acabae de arriba, li va di:
-¿Que qué se veu?
-Miro vech un parque, en un estanque, ña albres, carrés, rosals, chen, chiquets, gosos, …
-Quína sot té de podé está a eise costat, ya me fá menos mal lo cos.
Desde aquel día, tots los matíns l’home mirae y li contae lo que veíe:
-Avui, a un banc, ña una parella de novios; ell ha arrencat una flo de un rosal y li u ha donat a ella. Ella li u ha agrait en un beset. Ara están los dos mol chuntets, se agarren de les mans.
Al atre día estae plovén, pero ell seguíe veen coses majes:
-L’aigua ha llimpiat les fulles dels albres, los roses, los chardíns, tots pareisen més ufanos; hasta los carrés bañats pareisen més amples.
Jesús tancae los ulls y se imaginae tot lo que l’atre li anae contán, hasta pareisie que se millorare de sentil parlá; per de nit dormíe mol depresa pa que pronte arribare lo día y podé sentí les coses que li contae lo seu compañ. Que li parlare del mon. Aón la chen estae be, sense enfermedats, lliure, no tancada com ells.
-Avui me fan grasia los patos del estanque; tenen tanta fam que, en cuan veuen que algú se arrime al estanque, van corrén cap allí, per si los tire algún troset de pa.
Ell teníe ganes de posás milló pa un día podé arrimás en l’atre a la finestra y podé mirá y disfrutá de aquell parque.
Eise día al home operat, li va costá un poc més eisecás, pero al remat, tamé va arribá la seua charrada:
-Un chiquet menut corre en lo seu triciclo, sa mare lo va acompañán pa que no caigue; cóm cuiden les mares als seus fills.
Al atre día, l’home de la finestra tardae en eisecás, va entrá la enfermera y resulte que lo va trobá mort, per de nit sen había anat al atre costat.
Jesús u va sentí mol, com dingú li contae coses del carré, hasta pareisie que se trobare pichó.
Cuan l’atre llit va quedá llimpio y arreglat li va demaná a la enfermera:
-¿Me podríe cambiá lo llit de puesto? Aisí podría está a la vora de la finestra, tindría més llum.
Enseguida lo van cambiá. En cuan se va quedá sol. Se va incorporá un poc y va mirá per la finestra: allí no ñabíe cap de parque, sol ñabíe una paret de tobots a uns tres metros. Cuan va vindre la enfermera, se va queisá:
-Lo meu compáñ me diebe que ahí ñabíe un parque, pero yo acabo de mirá y no ña ni parque, ni estanque, ni patos, ni albres, ni roses, ni novios, ni chen; NO RES, sol una paret, despullá, de tobots.
Y ella li va contestá:
-Ahí ña, lo que cada u vol veure; lo seu compáñ sabíe que se anae a morí y li volíe alegrá los díes a vusté; los seus ulls no podíen veure res; ERE SIEGO.

Rochos

Dispués de tans añs escribín aquí y a uns atres puestos, crec que dingú me pot tachá de sé de un partit o un atre. Hay procurat quedam al mich, que es com no está a cap de puesto.

Pero penso que, a voltes, te tens que remullá y parlá de coses que a alguna chen no li agrade que les tocos. Eres lliure de pensá de asó y de alló, per aisó hay fet este treball.

Me ha costat mol. Abáns de fical aquí li u hay enseñat a molta chen. Uns han eisecat los muscles, ya sabeu: “Fes lo que vullgues, pero yo no tocaría eise asunto.” Uns atres claramén me han dit que no ere momén pa parlá de aisó. Dingú me ha dit: “Tira per abán.”

Entonses como yo soc prau tosut me atrevisco a posautol aquí. Sol tos demano una cosa, com durará uns díes, per favó, espereu a que acaba y entonses sí, poseume de volta y micha. 

Com sempre tos escoltaré y tos llichiré.


Rochos (agüelo Sebeta)


ENTRADA

Ña camíns a la vida que, com tenim una idea de una cosa clavada al cap, no ña qui mos la pugue cambiá. Y a lo pichó estem equivocats o no estem tot lo asertats que mos creem.

Normalmén estes coses pasen perque eisa idea, que a lo milló te raó, es la primera que vam tindre sobre eise asunto y lo més segú es la que mos van  enseñá a la escola y lo que se deprén allí u tenim com a siart y difísil será que mos u fasquen cambiá.

Algo paregut pase en la idea que mos ha quedat dels rochos de la guiarra. Perque van fe moltes maleses y perque aisí mos u van enseñá a la escola.

Pero lo pas de la vida, la esperiansia, la lectura de llibres fets per escritós de un coló y del atre y al remat per tot aisó mesclat fa que tú te fasques una idea, teua. Ni la que has llichit als llibres, ni la que te van enseñá a la escola y ni la que te han aconsellat algúns amics pintats de un coló o un atre.

La vida va pasán, sentín unes coses y unes atres, llichín les histories de cada bando y per damún de tot coneisén molta chen de un costat y del atre, entonses te dones cuenta que ñan bons y roins a tots los puestos.

Cuan repases lo que van fé los soldats dels dos costats, te dones cuenta que los dos teníen les seues raóns, bones o no tan bones, no u se, perque, an aquel tems, no estaba dintre de la seua pell o del seu cap,  pa sabé qué pensaen y per qué van fe lo que van fe.

Lo dels blaus mos u han contat de totes les maneres posibles, mos u han raonat y mos u han chustificat. Mos han enseñat que teníen la raó y la seua obligasió ere salvá a la patria y u van fe.

¿Pero, a part de aisó, mos ham parat a pensá qué sentiméns corríen per los caps dels rochos? La machoria de les coses que van fe, les van fe mal, pero per qué les van fe? Qué raóns teníen pa feu? Se habíen tornat tots bochos. Mos podem fe una idea de qué fundaméns van tindre pa fe alló. ¿Tots pensaen igual? ¿Ñabíe uns pastós, mol llistos y van pasturá als demés com si foren ovelles?

Si tan roines eren les idees  per qué van maure a tans mils y mils de persones a seguiles.


OPINIÓ.

Pos tot asó me ha fet pensá. Vach a escomensá dién que no los dono la raó a cap dels dos, menos als rochos, pero hay vollgut buscá les raóns que podíen tindre pa fé aquelles coses.

No vull que dingú me dono la raó, sol vull que al llichí este treball tos doneu cuenta qué idea me hay fet yo del asunto. U repetisco nols dono la raó, sol hay buscat algún pensamén que, en un momén donat, va convensí a algúns dells pa fe lo que a natres mos pareisen animalades.

Que dingú me digue que tots eren uns animals, ne ñabíe de llistos, de mol llistos, tan que van arrastrá detrás dells a la mitat de una nasió y dintre de eisa mitat ñabíe chen de tots los treballs algúns ben preparats y mols bones persones.

Cuan investigo algo, procuro buscá les arrails més fondes, encara que tinga que aná mol atrás en lo tems.

Hau estudiat historia, ton enrecordeu que lo rey, lo conde, lo siñó, en una palaura, qui manae, ere al matéis tems lo amo de la tiarra, de les cases, dels animals, de les cullides y hasta de les persones, com si foren tamé coses? Tot lo mon treballae y arribat lo momén luchae per ells, ya sabeu alló de “diezmos y primicias” y según algú hasta lo “dret de pernada”, perque lo amo podíe demaná sé lo pare del primé fill de totes les parelles que estaen daball dell, que treballaen les tiarres que eren seues.

Sentat asó; per la nostra tiarra va pasá una cosa espesial, al 1179, lo rey de Aragó, Alfonso II lo Casto, va disá los terrenos de Alcañís y voltáns a la Orden de Calatrava.

Los soldats de les ordéns militars, ya sabeu que, eren flares y soldats al matéis tems, pero claro, si cumplien lo que habíen churat, no se casaben y no podíen tindre fills, si acás nebots.

Lo comendadó, lo jefe, de la Orden, a medida que anaen conquistán terreno, lo anae repartín entre los seus soldats.  Estos faen trates en chen més pobra pa que los treballaren los campos a cambi de uns llogués. Ñabie finques grans y no tan grans, pero la chen pobra, que no teníe res, lo que volíe ere minchá y pan aisó teníe que treballá.

Ya escomensem a tindre amos y chornalés.

Pasán lo tems los soldats se tornaen vells y se anaen morín, com ya ham dit, no teníen a quí disali la tiarra, se la solíe quedá qui la había estat treballán. Ara se convertíe éll en amo y fae lo matéis que lo atre, llogá les finques a uns atres més pobres.

Seguim tenín rics y pobres.

An aquells tems y més tenín les ordens militars la condisió de retós, a cada poble que anaen guañán als moros, com es normal, faen una iglesia y li donaen uns finques pa mantindrela. Lo retó no la anae a treballá. Pos a llogala a uns chornalés, a cambi de part de les cullides y de dinés.

Atre camí amos (retós) y treballadós.

Com anem veen, an aquells tems, la religió estáe mol clavada  dintre de la vida, a tots los pobles que se anaen fen. Ademés los retos predicaben y amenasaen en lo infiarn pals que faren pecats, pals que engañaren a la iglesia en los diezmos y primisies, als que no pagaren les bules pa podé minchá carn a Semana Santa y als que fallaren a tantes y tantes leys com ñabíe entonses. Tot lo mon li teníe po al dimoni.

Poc a poc los rics se faen més rics y los pobres més pobres.

Algúns dels rics volíen comprás un puesto pal sial. Entonses se ficaen de acuerdo en los flares y dintre de la mateisa iglesia, a un dels costas, se faen una capelleta y donaen una finca pa que en los seus rentos se mantinguere lo altá. Si la finca ere gran hasta triaen un reto pa que se dedicare sol a eisa capella. Y si ya la finca ere mol mol gran se faen una ermita y hasta conseguíen que cuan se moriren los enterraren allí dintre, pa está segús de que anirien al sial. Com ya hay dit més amún lo retó contratat ere pa conservá lo altá, pero no la finca, aisí que llogués y treballadós pa uns atres.


LA CHEN.

Encara no ñabíe televisió, ni radio y la chen se teníe que entretindre en algo, per lo que los habitáns dels pobles anaen aumentán, pero los campos no y al radé los treballs se van acabá y la chen pasae molta fam. Los rics, entre ells lo retó, lo sé retó ya se habíe convertit en un treball més, cada día eren més rics, sense treballá, mentres que los pobres, com teníen que repartí lo minchá entre més familia, eren més pobres.

Y va escomensá la emigrasió; los chovens se van aná marchán a les capitals grans aón dieben que tots se faen  rics, tot lo mon trobae treball y hasta lligaen los gosos en llenguanises. A la nostra part com parlaem lo chapurriau y mos enteniem en los cataláns, casi tots los que sen van aná u van fe cap a Cataluña.

Allí habíen  entrat les idees comunistas y anarquistas, ñabíe un gran enfrentamén entre los rics-amos y los pobres-chornalés. Los sindicats faen lo seu treball de enseñansa als que arribaen de fora en escoles y en llibres.

Lo que pase es que no ñabíe treball pa tot lo mun de chen que anae venín. Mols teníen que viure de lo que los donaen los sindicats y dormíen a una habitasió cuatre o sinc y damún de an tiarra, sense colchós ni res.

Mols treballadós y los sindicats teníen la seua doctrina, les seues idees.

¡Cuidau! Pensamén meu. Dieben algo mol paregut a la doctrina cristiana, dic paregut perque eisa doctrina no die res de matá. En resumen volíen di que la tiarra ere dels treballadós, de tot lo mon, del poble aón estáe la finca; que dingú ere amo de res. Tot ere de la comunidat, tots teníen que tindre treball, minchá, enseñansa, dotós y que los dinés casi no faen falta.

Ere mol majo, si no fore una utopia y si més tart no se hagueren empleat unes ferramentes ensangrentades pa conseguiu.

Van escomensá les huelgues, los treballadós volíen treballá menos hores y guañá més dinés, faen huelga, en barricades, foc, tiros y violensia.

Los amos u teníen mol fásil, sen anaen a buscá als que no tenien treball, als que dormíen cuatre o sinc a una habitasió; los pagaen menos que als atres y los faen treballá més hores. La fam los obligae a treballá aisí, en contra dels que estáen en huelga, ara a reñí uns en los atres y los rics guañán més que abáns.

Mols dels que habíen anat a Barselona al veure aquell desori, se van entorná al poble, pero se habíen endut algo de la capital, les enseñanses dels sindicats, la rabia contra los rics, los llibres en les doctrines y ganes de vengansa, pa cambiá la vida.

Als pobles ñabíe molta chen descontenta, van resibí aquelles idees y aquells libres com pa blanet resien tret del forn y aquella doctrina va escomensá a corre pel poble, com ne eren més los que u pasaen mal, més chen se va aná alimentán de aquella manera de pensá. Se van fe sindicats, asosiasións anarquistes y comunistes. La llaó de la capital estae sembrá als pobles y creisie be y depresa perque había caigut en tiarra ben abonada, ñabíe mols pobles y chen pasán fam. La rabia contra los rics va creise al matéis tems que aquella llaó.

Y no tos olvideu que cuan se sembré, per mol bo que sigue lo bancal, chun en lo blat creisen los carts. O sigue que chun en les idees de que tot lo mon tinguere treball y minchá, va creise lo resentimén contra los rics y al matéis tems la envecha no sol contra aquells, sino tamé contra compañs del matéis partit perque uns manaen més quels atres, o perque estaen més adal.

La llaó y los carts van aná creisén a tots los pobles y com los treballadós eren més que los rics, teníen la machoria a tots los puestos.

Va escomensá la guiarra. Les columnes més abundantes, van aná venín de Cataluña cap a la nostra tiarra per les tres provinsies, aquí la tiarra estae ben abonada y poble aón arribaen, sels chuníen los dels seus partits, los sindicalistes y uns atres que nols quedae més remei, perque o sen anaen en ells o anaen al fosá.

Los que veníen, portaen les seues idees y les faen aná a rajatabla. Fora los rics, fora los retos, la religió, se habíen acabat los mandos.

Tot ere de tots y de dingú, tots teníen  dret a tot y pa conseguiu ñabíe que llevá lo que los estorbae. Com teníen forsa, anaen guañán per tot lo terreno, dingú los plantae cara, si acás los teníen po y fuchien cap a dintre. Los que se van fiá y se van quedá u van pagá mol car.

Aón entraen faen una llista en los rics y en los amics de la religió, que solíen sé los mateisos, los anaen a buscá, los solíen traure dels pobles y a cualquier cuneta los fusilaen. Al matéis tems pillaen los rechistres aón estae apuntat qui ere amo de cada finca y los cremaen. Ya no ñabíe amos, ya no ñabíe papés. Les finques al no tindre amos, ni ñaure papés, eren del poble, de ahí que inclus a algún campo li van posá per nom “Vall Comuna”, campo de tots. La chen que no sen anae en les compañies a fe la guiarra, anae a treballá al campo que li tocare. Ya u habíen conseguit, no ñabíe amos.

A camíns pensó si als retós los van matá per sé retos o per se amos de les finques que teníen y per esplotá als chornalés com los demés rics.

Claro que tamé se van aprofitá de les medalles y demés coses religioses de or o de plata pa replegá fondos.

Pero pronte van escomensá les garrames y les enveches: que si tú te fas lo malal pa no aná al campo, que si tú te has quedat en la mantelería de aquell ric, los carts anaen aumentán.

A camíns estes enveches duyen a acusás uns als atres, a lo pichó sense raó. Y ya sabeu, tot ere de tots, o sigue la chustisia tamé. Puchaen al acusat a un taulat y lo acusadó li traie les faltes, a camíns aumentades, a voltes inventades y demanae lo cástic. Com ere lo que parlae, la chen no mol preparada, fae lo que die ell. Ha fet asó, té que morí, tots aplaudíen o sigue li donáen la raó y enseguida cumplien, fusilat y enterrat. Cuans inoséns sen van aná al atre costat sense haber fet res.

No dic res dels blaus, perque este treball está dedicat als rochos.

Asó que hay contat va du a una desorganisasió als pobles, a dividís en bandos a reñí uns en los atres. Es que tots volíen maná. Va ñaure mols enfrentaméns dels sosialistes contra los comunistes y los anarquistes contra tots. Y aisí la cosa no podíe aná be.

La cosa militar se mereiseríe un atre treball. Pero a ver si u conto en unes poques ralles. Les columnes, encara que teníen algúns jefes bons y uns cuans soldats, estaen formades per treballadós, chornalés, sindicalistes y éstos no estaen acostumbrats a obedí. Los blaus teníen jefes y soldats profesionals y al remat aisó se va notá.

Los dos bandos militars van fe animalades, pero los blaus teníen lo apoyo de Alemania, los rochos de les brigades internasionals. Unes batalles les van guañá uns, unes atres, los atres. Va morí un mun de chen dels dos bandos.  Al veure la desorganisasió y la anarquia dels rochos, les brigades internasionals se van retirá. Entonses los rochos van reclutá la compañía del biberón: sagals y vells. Cap dells estae preparat, en cuan veien als moros, ya eisien corrén, sense pegá un tiro siquiera. Y claro los blaus van guañá.

Al entrá als pobles tamé van fe purgues, sense lavatives, no totes legals, pero eren los guañadós y tot los estae permitit y a la bora de cada grapat de soldats que fusilaen, ñabíe un retó que donae la bendisió als morts.

Pa acabá di que les idees pareisien bones, pero no sé si lo temperamén dels españols de aquells tems estáe preparat pa feles realidat.   


LOS CÁSTICS.

Hay tingut la sort de visita a algú dels que van fuchí a Fransa, hay estat a casa dells, hay  parlat en ells. Eises conversasións se queden dintre de mi, son masa personals y se referisen a chen que podríe señalá aón van pasá les coses y asó es un treball sense protagonistes.

Los rochos, los que yo vach está en ells, u van está purgan tota la vida. No estaen arrepentits, habíen seguit les seues idees que ells creien que eren les bones.

Pero yo vach veure que teníen un patimén mol gran, encara que no vam parlá de aisó. La casa aón vivíen, sensilla. Pero entraes y veies que alló ere un museo de España. Totes les parets plenes de fotografies y trosos de diaris de coses de España. Casi no teníen  dinés, eren pobres, pero nols faltae la antena parabólica pa veure la televisió de España, ere la única que veíen.

Cuan estaen sols seguien parlán en chapurriau, ere la seua llengua, eisa se la habíen endut en ells, no la habíen perdut. Si algún rató teníen lliure llichien trosos de periodics españols quels arribaen, ere igual de lo que trataren, eren de España. Teníen una baralla mol vella, chugaen al guiñot y la dona hasta li fae garrames al seu home que se donae cuenta, pero u disimulae, ere com si estaren a España y aisó ere lo que valíe.

No van voldre torná a España, no se fiaen, teníen po, habíen fet masa maleses.

Les cares series, tristes, casi no se enrieben, la pena la portaen dintre, lo recuerdo de España, del seu poble, de la chen, los amics que habíen disat allí y que mai los tornarien a veure.

A la bora de la casa teníen un hortet en tota clase de hortalises. Li vach di si volíen que al torná aquí los enviara alguna cosa ¿sabeu que me va demaná? Llaos de les hortalises del poble, encara teníen a la boca lo gust de aquelles tomates, de les demés coses. No ne había trobat a Fransa, per més tendes que había visitat. Es que no ere lo gust, ere lo recuerdo.

Lo día que natres vam torná cap España, encara que sabíem lo camí, se va empeñá en acompañamos en lo seu coche, ell dabán, natres detrás. Vam arribá a una recta va aselerá, coneisie la carretera, se va apartá a la cuneta, va baisá del coche y mos va fe señals de que no mos pararem, que seguirem, dienmos adios. Al mirá cap atrás me va pareise veure a un home doblat, plorán. Un atre camí perdíe lo seu poble.

Cuan vach torná a casa li vach enviá les llaos y una baralla nova pa que la dona no li seguire fen garrames en les cartes velles marcades per los trosos que los faltaen. 

Cosa rara los seus fills se senten fransesos, pero los van enseñá castellá y chapurriau. Y esta chen nova ve mol a subín a España de vacasións, de alguna manera es algo seu, no se sentisen forastés.

Es com los que han tingut que disá lo poble pa guañás la vida fora, que tornen a casa pa les vacasións. Lo poble seguís sen dells.

Los fills no tenen la culpa de lo que van fe los seus pares, éstos han pagat part de la seua condena, pero a plasos. Han estat patín y morín cada día.

Tot un home.

Tot un HOME.

Crec que no es importán, pero ¿podríe vindre? Está tot lo matí pixan y beben aigua,



-Ring, Ring,…

–Digue.

–¿Es la mare de Agustí?

–Siiiii?

–Li crido de la escola

–¿Qué pase? ¿Qué li ha pasat al meu fill?

–Crec que no es importán, pero ¿podríe vindre? Está tot lo matí pixan y bebén aigua,

–Pero ¿Está be?

–No u sé, per aisó li hay cridat. Té molta set, paréis cansat. Yo lo duría al dotó.

–¡Ay! Mare meua, ya vach.

La mare, tota preocupada, arribe enseguida, viu prop de la escola. Lo chiquet té mala cara, pero pa no preocupá a sa mare, li diu que no li pase res. No li engañe. Paréis que sugo. La maestra té lo coche a la porta, munten los tres y van al dotó. Éste, cuan li conten lo que li pase al menut, enseguida li punche al dit, la goteta de sang que li is, la pren en una tireta y, al veure lo número, se pose nervios:

-¡Enseguida crida a una ambulansia! -Li diu a la enfermera-. Ella se aturrulle, ha vist lo número que ha marcat la tira. 550 de sucre es una barbaridat, una hiperglucemia, pot está a punt de desmayás, de entrá en coma. No trobe lo número y aisó que lo té al cuadro de dabán.

La maestra es la més tranquila, está acostumbrada a coses paregudes. No mos donem cuenta del gran papé que fan estes persones. Pille al chiquet y a la mare y los munte al coche, sap que la presa en estos casos es lo milló. Si té que vindre la ambulansia, en uns poc més, pero abáns, ells estarán al hospital.

En los vin minuts que tarden en arribá, lo crío paréis que se dorm. Algú camí paréis com si li donaren ansies, ganes de arrojá. Aprete més lo aseleradó. Arribe despiart, enseguida lo pillen los dotós, ya saben lo que ña, los ha cridat lo dotó. Se salvará, pero ya no tornará a sé lo matéis. Mare meua del Pilá, sol te sis añs.

Los coste estabilisal, pero lo crío está sa. Lo claven al llit, se tindrá que quedá uns díes, a la mare li u diuen CLA, com una bofetá: Lo seu fill es DIABÉTIC.

Lo sagal, dispués de lo que ha pasat, está mol cansat, enseguida se quede dormit, ara la mare pot plorá, rosegue la notisia. ¿Per qué Deu meu, per qué lo meu fillet? Si air estáe be, si es un bon sagal, no se mereis este cástic ¿Qué te ha fet ell, o qué te ham fet natres, pa que mos donos asó?

Les llágrimes li tranquilisen, sobre tot cuan ya los ulls se queden secs, cuan ya no li quede més aigua a la sistiarna del cap. Mire al seu fill, dormit, respirán normal, lo té allí, está en ella.

Desde la porta una enfermera li ha estat mirán, al matéis tems que controlae al chiquet. Se li arrime, sap lo que fa, la mare teníe dret a rebelás. Ya ha pasat lo momén del primé patimén, ne vindrán més, pero es una mare y les mares, per los seus fills, u pasen tot. No tenen tems que piarde, tenen que escomensá a caminá, la senda será mol llarga y mol dura, pal crío, pero tamé pan ells.

La vida de Agustí ha cambiat, encara no se donen cuenta de cuán, ya u descubrirán. Les agulles de punchás, les tires de medí y les jeringues pa ficá la insulina, serán los seus amics naus y estarán sempre en ell, mol a subín. Lo sucre y tot lo que ne porto, los seus enemics pa sempre. Hasta ara tot ere bo, desde ara abáns de ubri cualquier paquet, tindrán qué estudiá qué porte.

Un mun de punchaes al día, hasta lo pun de que té que tindre cuidau de punchás cada camí a un dit, cuan se acabon los de una ma, l’atra y a torná a escomensá. Moltes coses que mos minchem, tenen sucre o son hidratos de carbono, que més tart se tornen en sucre. Per aisó, a partí de ara, tindrán que pesá los aliméns y sol sen podrá minchá, una determinada cantidat, según unes llistes y uns cuadros que li donen. Si en les agulles ne teníen poc, ara en la romana a tots los puestos.

Pero la falsa moneda que li acaben de dona de propina este día, com les bones, té dos cares, les dos roines, mol falses. Perillós es anasen per amún (hiperglucemia), pero tamé quedás per daball (hipoglucemia). Cada cas té un reméi. Si puche mol, a fel corre, a beure aigua y, si a un cas, hasta insulina, hasta que baiso. Si baise masa, pastilles de una cosa pareguda al sucre.

Les enfermeres no disen tartí als pares, als dos, tots u tenen que sabé, no saben cuán los vindrá la crisis, ni quí estará dabán eise momén. Escoles intensives, sense pará. Teniu que dependre a punchali. Tots a feu. Hasta que lo matéis sagal, se encarregue de fesu ell y enrecordás qué dit li toque. Pasats dos díes ya u fa tan be com una enfermera.

Les profesionals van esplicán a la familia tot lo que en un prinsipi, corre més presa en sabé. Més tart tindrán que aná mols camíns més a escola en ells, pa seguí deprenén. Algunes coses estaen subensionaes, unes atres no. La vida los habíe cambiat a tots. La economía de la familia, tamé. Pero aisó los donáe igual, Agustinet estáe allí.

Aquella nit, tota la familia al voltán de la taula, ara parle lo pare, ara parle la mare, pase lo tems, la chen aguante, eisa nit no disarán entrá a la son. De matiná tots mirán la fusta de la taula, tristos, pero tenen una cosa repartida per igual, lo cariño al sagal, al menudet de casa. De momén, com están cansats casi no pensen: a esta casa no tornará a entrá lo sucre, se ha acabat lo chocolate, res de golosines,

Li u conten al chic. Es un crío. Se rebele al prinsipi:

–¿Per qué me ha tingut que pasá a mi?

Sa mare, en lo cor arrupit, li u esplique:

Agustí: asó sol es una proba que Deu te ha posat. Eres fort y ya eres gran (vol donali forsa) u pasarás. Natres estem a la teua bora y te achudarem. Ten enrecordes de aquella chiqueta que se va morí, tú seguises aquí. Es com si estares coiso, no podries corre, pero caminaries, pos tú igual, no podrás minchá algunes coses, pero ña unes atres que si. Tamé ña cose bones que no porten sucre, tuns pares les buscarán.

Pa que se conformo un poc més li conte lo de la nit de abáns.

–Mare: entonses los maños no podrán disfrutá de eises coses que yo no puc minchá. NO VULL. Lo malal sol soc yo. Ells poden minchá de tot y u han de fe, yo chalaré venlos minchá, será com si me u minchara yo, ells mincharán per mi. Yo me conformo. U farás, verdat ¿mare?

La mare té que chirá la cara pa que no se li vesque una llagrimeta al ull. Acabe de descubrí que Agustí, un sagal de sis añs, es tot un home, a camíns lo patimén, en ve de trencá a la chen, los fa creise. Intente esplicali que la familia vol está en ell, sé com ell, que nols importe disá lo sucre.

Lo menut, no se enfade, encara está un poc blanc de lo que ha pasat, fa com que sen enriu, al parlá, pero sa mare lo conéis, sap cóm u está pasán per dintre. Veu, com pensé en suns chermáns:

–Ya está be. Me ha tocat lo premio, pero a mi, no als demés y nol vull compartí en dingú. No me feu patí, veen com, per la meua culpa, los demés no mincheu algo que tos agrade, que u teniu y podeu minchau, feu per mi, mincheu per mi.

Asó no es un crío, en una nit dormín, ha crescut una barbaridat.

Sa mare fa que sen enríu, pero los que la coneisem, saben que eisa risa no es al sen per sen, com abáns, cuan esclafíe a riure, en aquella risa tan sana que la fae tan guapa. Miránla fito fito se veu que allí dintre, al més fondo dels ulls, se li ha ficat una taragañeta que ya no sen anirá mai. Pero seguís rien de lo satisfeta que está del seu fill, u té que fe, sap que eisa risa es la que més forsa li donará al chic. Ella sen enriurá encara que no tingue ganes.

An esta vida ña chen a la que li toque esta lotería, sense chugá.

Li venen a veure los seus chermáns, tots sen enriuen, ell tamé, li faltará lo sucre, pero te al seus maños, a suns pares, la familia, aiso es més importán.

Va pasán lo tems, al prinsipi, los dits del sagal pareisien coladós dels forats de les agulles. Cada nit se eisecae un pare, tres o cuatre camíns, pa mirali, pa medili lo sucre, li punchaen están Agustí dormit. Unes voltes alt, unes atres bais, les menos, normal. Li posaen lo remei. Al atra nit podríe dormí, encara que sentire a la seua parella eisecás. Aisó la chen que no li toque, no u sap. Qué ve se dormís tota la nit seguida.

Va pasán lo tems. Més cursillos. Més adelantos. Un sensor clavat al bras li va medín lo sucre y u envíe a una bomba, que porte en una riñonera, en una agulla, sempre clavada a la tripa, per aón li va ficán la insulina.

Es un gran adelanto, claro, pero porte una cosa al bras, un atra a la tripa. La pell se canse de tantes coses, li fa reacsió, se queise, li pique y ell, un sagal, sense donás cuenta, se rasque, se fa ferides, ña que cambiali los aparatos de puesto.

Los aparatos ña que cambials cada pocs díes. Al crío li fan mal cuan li entren a la pell, disimule fa com que sen enriu, pero algún camí, al matéis tems que sen enriu, plore. Algúns isen roín, ña que cambials abáns. A voltes ell, sense donás cuenta, se mau o se rasque y ya no funsionen, ña que cambials.

La máquina pite si lo sucre puche o baise masa. De día tira que te vas, pero de nit, ña que eisecás. Se seguisen eisecán una nit cada u. Ña camíns que tenen sort y sol ña que feu una o dos voltes.

Volen que lo chic porto una vida normal, com los demés, va a escola. Ña maestres que entenen lo problema y los achuden, uns atres, cada camí que chule la máquina, los criden. Asó no es viure, pero tot sigue per un home de sis añs.

Ell, a la riñonera, porte un botiquín menudet. Un día a escola va pitá la máquina, lo sucre había baisat masa. Van buscá les pastilles pa fel puchá y no ne quedaen. La maestra va discurrí, ella teníe caramelos, sense sucre, lin va doná un. Lo sucre enseguida va puchá al normal y la cara del menut, chupán la golosina, li va compensá de tots los sustos que li donae en los chulits del aparato.

Algúns críos son mol cruels, son críos y algú sen enfotíe del menut, de la riñonera, dels esparadrapts (esparadraps) que portae. Lo sagal per de fora no die res, mai va protestá, per dintre u sentie, pero ere la seua creu.

Un añ més tart, la lotería los va torná a tocá, este camí la pedrea y atre camí sense chugá, li van trobá que no tolerae lo gluten de les farines.

Ara no sol tens que mirá que los aliméns no tinguen sucre, tampoco poden tindre gluten. Lo sagal que seguís conformanse, cuan li donen algo, mire si te sucre y si porte la espiga tachada. Es que lo que no te sucre, te gluten y al ravés.

Aisó ya podríe sé un atra historia, pero la primera ya se ha fet masa llarga, sol dos coses més.

Una camí, a la escola, los van pregunta als chics que volíen se cuan foren grans. Agustí va posá: investigadó pa que los menuts no estiguen mai mals.

Y, com ara se arrimen estos díes, an aquella casa tots miraen la revista aón eisien los juguetes, per a ver qué demanaen al Reis Magos. Agustí, mentres los demés reñien pa veure los juguetes, ell no, se va posá enseguida a escriure la carta. A sa mare li va estrañá y li va preguntá:

–¿Qué vas a demaná, ya has triat qué juguetes vols?

Lo sagal, tot un home, ya de siat añs, li va contestá:

–Mare: yo no vull que me porton juguetes (chuguets, juguets), sol vull que me curon la DIABLETES (aisí com u hay escrit). Vull torná a sé com los demés.

Deu sempre busque als millós, pa donals los patiméns, sap que ells u resistirán.

FIN

Consiliasió familiá y 2

Consiliasió familiá y 2, Luis Arrufat, agüelo sebeta

Consiliasió familiá y 2

La verdat es que, com cada un de vatres, hay tengut la milló familia del mon; yo sol, no haguera pogut fe les coses que hay fet y de la manera que les hay fet.
Cuan teniem un mort, matat; ahí se habíe acabat lo horari; lo jefe nostre ere la investigasió; no ñabie hores, ni nits, ni minchaes; eises coses se faen cuan se podien o cuan no ñabie més remei, perque lo cansamén ere tan gran que ya no ñabíe cos que lo aguantare. En eisos casos faem turnos, pa aná a descansá unes hores y a seguí.
Si tot anae be, yo a les dotse men anaba a buscá a la chiqueta a la escola; estae a sinc minuts del trevall; la disaba a casa; a tres minuts de la escola; y tornaba al trevall; a vuit minuts de la casa;  hasta la hora de eisí. May ningú me va dí res, prau hores faya de nit; y tampoc, may me va dí dingú que les descansara algún día. La verdat es que si algún camí tenies que arrivá tart perque algún dels menuts estae malal, tu cridaes, u dies y ya estae lo permis donat. Ere un “do ut des”, que vol dí “yo te dono cuan me nesesites, pa que tú me u donos, me u tornos, cuan u nesesita yo”.
Com hay dit més a dal; teniem la sort de que los sogres, vivien a la mateisa casa que natres, uns pisos més a bais. Algúns camins; pocs, pero algúns; cuan se arrimaen les dotse y me ere imposible aná a buscá la chiqueta, cridaba a ma sogra; una dona maravillosa, sempre disposta a tot per achudamos; y ella, encara que fore posanse un abrigo damún de la bata de casa, baisae y replegae a la menudeta.
Es verdat que lo está los sogres a bais, mos donae molta tranquilidat; a part de que la meua dona, tenie la tarde lliure; vull dí que no trevallae fora de casa; que prau li quedae dintre de ella, per totes les coses que vatres sabeu que demane una casa en dos chiquets.
Per tot aisó que hay esplicat hasta ara, puc repetí que vach tindre la sort de tindre la familia que tenía; los chics, a lo milló presisamén per les preses de la vida, per lo “torroll” que ere la nostra vida; se van adaptá de maravilla; clá que los achudaba, clá que los controlaba; pero ells se van ana crian de acord a les obligasions que tenien los seus pares; entonses, cuan yo tenía tems, o cuan arrivaba per de nit, encara que ya estaren dormits, los miraba los debers, los estudis y al matí siguien, mentres se vestien, se rentaen y desdichunaem, anaem repasan les coses; si alguna ere mol enrevesada la repasaem al fin de semana.
Fach memoria y no me enrecordo que may los fallarem, per lo menos que mos donarem cuenta de que los fallaem; cuan se presentae lo problema, li buscaem una solusió y aisí va aná pasán la vida y los añs.
Per qué ting que tindre unes hores determinades pa está en los chics, si a lo milló a eises hores no los fach falta y me nesesiten a uns atres momens?. Per aisó, ara mirán cap a tras, la verdat, no trovo en falta no haber tingut tems pa la “consiliasió familiá”. No lo vach nesesita en tot lo apurat que anaba a dies. Que me alegro que ara tingau mes hores pa está en la vostra familia. Pero aquells tems eren diferens y mols camins, si una cosa no la coneises, no la pots voldre, no la trobes en falta.
Cuan los chics van aná creisen, a mi me va doná per estudiá “dret” y en mols sacrifisis, en mols añs, vach conseguí fé la carrera de abogat, entonses, estudiaba per denit, hasta que no podia més y me entrae la son. Vach fé eisa carrera, pero dos motivos, primé: perque u creia nesesari pa lo meu trevall; intentá sabé casi lo mateis que lo abogat que venie a defendre als detenguts; y segundo: per si un día algún dels meus fills volie fé la mateisa carrera, podeli achuda. Aisí va pasá; lo meu fill va voldre estudiá “dret”; algún camí, dinán, parlaem de alguna llisó, pero sol u comentaem; com podiem parlá de fútbol o de política. Los dos, a lo milló per la manera en que habien crescut, van sé prau pa ells mateisos; casi may van demaná consells, que a lo pichó yo no los u aguera sabut doná. Los pares no u sabem tot, encara que algúns fills u penson aisina.
Tampoc les persones machós u sabem tot; tenim molta esperiansia, per lo mol tems que han pasat a este mon; pero res més; sol som uns chovens, a uns cosos vells, en moltes esperiansies detrás; pero mos podem equivocá, en realidat mos equivoquem mols camins, com les demés persones, chovens o velles, de este mon.

Preparat pa viachá:
Desde lo primé momén que vach agarrá lo trevall de polisía, sabía que, a cualquier momén; cualquier día, o nit; me podien cridá pa trevallá o pa tindre que viachá. 
Entonses, desde menut, desde que estaba al seminari, tenie fet un papé en una llista de tot lo que me tenía que endú al marchá de viache; ña que tindre en cuenta de que yo anaba y venia al seminari, tres camins cada añ y algúns añs hasta cuatre; pa nadal, pa semana santa, pa escomensá lo curs, y pa los campamens. Eisa mateisa llista, la vach aná adaptán a cada momén de la meua vida. 
Cuan vach arrivá a Teruel me va aná mol bé; pa cuan me enviaben a reforsá a uns atres puestos que fae falta chen. 
A Saragosa, tamé eisiem a reforsá a uns atres puestos, sobre tot a les fronteres y al Nort, a les Vascongaes. Pero sobre tot cuan més eisiem eren uns viaches de poc tems, pocs dies, cuan ere nesesari per una investigasió. Lo famos papé en la llista de coses pa eisí, ara ere més menut: una bosa de deport, en una muda, dos camises, la bosa de aseo y la tarjeta de crédit. Com eren mol normals eisos viaches; eises eisides, encara que pugueres torná lo mateis día que ten anaes; la bosa sempre anae en tú. Se tardae sinc minuts en preparala. Pillala y torná corrén a la ofisina, pa eisí disparats.
Tot asó ere tan normal en lo nostre trevall que no u trovaem raro, com tos pot pareise a vatres. Cada trevall te les seues característiques, les seues ventaches y los seus inconveniens. Y yo habíe agarrat éste.
Espero haber aclarit les vostres dudes y les  preguntes que me vau fé sobre este tema. Sino, ya sabeu que lo agüelo “Sebeta” sempre está preparat pa contestautos; com sempre, mentres trevallae, va está dispost a eisí de casa, encara que fore, de nit; o de viache, fore la hora que fore y tinguere que aná aon tinguere que aná. Tot lo nesesarí pa serví al siudadá que li pagae. Y aisí son la machoria dels polisies de este país.

FIN.

Lo foc

Ara cuan se arrime lo fret, me ve a la memoria aquells tems en que no ñabíe calefacsió y la cuina y la estufa eren coses de chen acomodada.

Lo foc

La chen sensilla sol teníe lo foc bais y alguns sortuts un brasé pa la taula redoneta, eissa a la que li diuen “camilla”.

Pa dormí se portáe la bossa de aigua calenta, lo tobot recalentat, los calsetins gorts y la caloreta del que dormíe a la teua bora.

Ñabíe mantes y a camins borrases pa dormí damún de la palla de la pallisa, sobre tot cuan veníen hostes y sels dissáen los llits, ni bons ni ruins, los únics que ne teniem, p’an ells y los de casa en les mules que tamé donaén caloreta y alguna que atra oloreta, pero an aquells tems los nasos no eren tan fins com ara. No ñabíe ambientadós si acás algún manoll de romé o timó florit, penchat de la llumera del techo, que tamé donáe bona oló.

Tot l’añ se anáe replegán lleña, tenín en cuenta que tot l’añ fae falta pos se fae lo minchá al foc en los topins, les caseroles, les olles y les paelles, en les seues corbetores (cobertores), posanlos a la bora de les brases, de la siandra.

No se desperdissiáe res, tot se aprofitáe. Me enrecordo de les oliveres que se secáen o que ñabíe que arrencáles perque molestáen o perque se habíen tornat bordes. Prime en lo serrucho de dos mans, ben engrassat en un tros de cona del pernil, se talláe lo tronc o los troncs que tinguere y se trosecháen, en lo mateis serrucho, en lo de una má o en la estraleta. Se fáen troncs curts, pa podels portá a casa. Y allí, cuan plovíe o neváe prau pa no podé isi de casa, a la entrada o al corral, lo que ne tinguere y sino al carré, en la estral gran se fáen ascles. Éstes se replegáen a un clapé, aprofitán, sobre tot los puestos que quedáen vuits, davall de les escales. Allí ben ordena(d)es, en los troncs menuts.

Tamé se guardáen les ascletes, les rametes y los papés. Tot asó es lo que primé se posáe al foc, se enseníe en un misto y cuan preníe se anáen posán troncs y ascles cada camí més grans hasta fe una bona foguera.

Al puesto del foc, a la cuina, se fáe lo foc an tiarra, ñabíe una plancha que se posáe contra la paret, pa que no se recalentaren los tobots o los tabics de la paret en les flames. Tot aissó estáe devall de una chumenera, per aón sen anáe casi tot lo fum, dic casi tot, perque una part, l’aire del carré lo fáe revocá y tornáe per avall, plenánmos de fum y d’oló de fum pa tot lo día, sobre tot lo pial del cap.

M’enrecordo que la nostra plancha teníe la figura de San Miquial, lo San del poble, calsigán al dimoni, es com si ademés de la caló a la paret mos guardare del foc del infiarn.

Ñabíe una mancha pa bufá la flameta menudeta, sobre tot cuan la lleña estáe humida, o al prinsipi cuan se enseníe lo foc y se tornáe a apagá.

Com es natural se fáe molta siandra que después se empleáe com abono pal campo, ya u hay dit mols camins, no se desperdissiáe res, natres SÍ que ressicláem, no com ara.

En la fusta de algúns álbres, ñabíe que tindre mol cuidau, pues esclafáen y soltáen un mun de purnes que eren mol perilloses, pos podíen pendre a la lleña que estáe de reserva o a cualquiera que estare a la bora, y an aquells tems no ñabíe extintós, si acás algún sifó de la casa Arrufat de Valderrobres. (Copet)

Cuan lo trevall del campo dissáe algún día lliure que ere casi mai, mos dedicá(b)em a arrencá les soques de les oliveres talla(d)es. Se fáe un forat a tot lo voltán hasta descubrí tot lo tronc y les arraíls que ñabíen dintre de la tiarra. Lo que podíem u serráem en lo serrucho de dos mans. Lo demés se fáe en una estral gran; se claváe a la fusta, a on conveníe, y después se posáe un tros de fiarro, com si fore lo cap, lo tall, de la astral, y a pegá en un mall, saltáen chispes y trossets de fiarro, hasta que se conseguíe badá la soca, sino se posáen mes trossos de fiarro y se golpecháen hasta conseguíu.

Los trossos grans que se anáen soltán, se partíen mes menuts y a casa, a esperá la neu, pa fe ascles y guardales al clapé pal inviarn o pa cuan faren falta.

Ya tením lo foc y la lleña a la habitasió que li diem cuina. Al voltán del foc ñabíe cadires de fusta, de corda normal y de corda de palla. Allí, cuan arriváe la nit, mos sentáem tots, ben pretets pa que no se escapare ni una caloreta, tenín en cuenta que per les escales pucháe un fret que se coláe del carré per les rendijes y les bades de la porta.

Al “RACONET DEL FOC” se posáe la persona més importanta de la familia, lo agüelo, ere lo jefe de la familia y eisse puesto li estáe reservat, dingú se atrevíe a lleválu, ell teníe lo feis de la lleña a la seua bora y sabíe cuan teníe que afechí un tronc.

Allí se depreníe la vida, ere la universidat dels críos, les persones grans parláen de tot y tú escoltáes y te empapáes com una esponcha de tot lo que sentíes. Ya sabeu “cuan sigues pare mincharás aus.”

Soliem comprá sardines de cubo ,ere un dels minchás més barats, te les veníen embolicáes en un papé fort, crec que ere de estrasa.

Cuan paráem rateres y teníem sort y caíen torts o muixonets, los peláem al voltán del foc tirán les plumes a les brases pa que se cremaren. Als bichos los traiem les tripetes y la mollega y les posáem a les brases en un tros de aquell papé de estrasa, en un chorret de oli y un pessiguet de sal. Qué bones estáen. Si algú camí podeu, probeules.

Algún día si neváe mol y no se podíe eissí al carré o si l’agüelo estáe malal lo veíes al seu racó pegan alguna becá, mich sondormit.

Me preguntaréu ¿per qué tos conto estes coses?, pues perque ara que yo ya soc tamé agüelo, com fa este fret, trobo en falta lo racó del foc y sobre tot trobo en falta a m’agüelo. Bona nit agüelo José.

FIN.

La trilla 6 - 2

La trilla 6 - 2

Si algún camí voltaes masa de repen o agarraes algún muntañeta de trilla que se habie fet al rechirá, podies “fe mún”, (lo trill en ve de doná voltes damún de les espigues, arrastrabe tot lo que trobae y fae un muntaña, sense disá res de palla damún de la era, y donan voltes damún den tiarra, fen rastres y pedretes, que después eisirien com grapisos). Ñavie que pará al animal, eisecá lo trill, estendre lo mun per tot lo forat que se habie fet al repetá, fica lo trill atre camí be y a seguí donan voltes.
Deuriem parlá del senteno, era la palla mes dura de tots los grans, la que mes tardabe en trillás. Tamé solie sé la més llarga, per aisó, a camins, si se acababen les soguetes, se solie utilisá pa lligá les garbes. Se chunien dos o tres rams de espigues de senteno, lliganlos entre ells y en “la corda” que resultabe, se lligae la garba. (A estes “cordes” s’els diebe “vensills”.)
Per eise matéis motivo de sé la palla mes dura, ere la mes difisil de trillá, la que més tardabe en partis, en chafás. Normalmen ere lo radé grá que se trillabe. Los grans estaben clavats dintre de fundes a la espiga y, per aisó, estaben mes defensats de si plovie, pa bañás menos. Cuan se trillabe, habíe que procurá no corre mol, pues al sé les espigues mes llargues y mes dures, a voltes se enrollaben als silindros en tal cantidat que n’ols disaben dona voltes y faes “mún”. Ya sabeu, a pará, eisecá lo trill, soltá les espigues enrollades als silindros, estendreu tot atre camí, ficá lo trill be y a continuá donán voltes.
A camíns cuan se fae mún, se aprofitabe pa engrasá los silindros. Se fae, puchán la vinagrera del oli, y mentres estae lo trill eisecat,se posaen unes gotes als puestos agón donaben voltes los silindros, sels fae volta, hasta que anaben finets, mol finets. Ñabie que cuidá los ferramens, que, encara que eren primitivos, eren los únics que teniem.
Lo blat, pa mí ere lo mes fasil de treballá y lo mes agrait ya que de ahí eisie la farina y de la farina, lo pá, alimen fundamental, mol fundamental pa l’alimentasió de les persones y d’els animals.
La sibá o sibada, según los pobles, ere lo minchá diari de les mules, tenie mol mala baba de treballa, pos lo pols que fae, se posabe al cos y te picae per tots los puestos, sobre tot a la esquena, allí agón no te podies rascá.
Per atra part, la avena, de utilisasió pareguda a la de la sibá, la palla ere un poc mes dura, y algú diebe que lo seu pols tenie efectos curativos pa alguns mals, o per lo menos que los calmae un poc.
A voltes los trilladós que anaben al trill, estaen contens y cantaen jotes o cansons, según les afisions y virtuts de cada un.
A la esquena de la era ñavie un atra dels veins, que tame cantaven y faen los mateisos trevalls que natres.
Contaen una historia del pare de familia dels veins, tenie dos chics que sen portaen poc tems. Lo gran estave a la mili, entonses la mili encara durave tres añs. Y li va toca aná tame a la mili al segundo fill.
Mira per agon, lo pare va pendre mal a una de les garres y al veure que se quedaríe sol y malal, si sen anave lo segundo chic, va agarrá lo montante y sen va aná, caminán, desde lo poble hasta Madrit, pa reclamá que, com ell estave mal de la garra, li disaren al chic pa que li achudare a treballa la tiarra. No li van fe cas, claro.
An aquells tems no ñavie homens del tems, pero no fae falta, lo rubio savie un mun de coses. Ñavie camins que, allá llun, per les carreteres (per les ventes) apareisie un nugolet al sial, no sé com u adivinave pero mos cridave a tots, “venga a repetá, que ve tronada” y tots, corren, sense acavá de trillá, repetaven les espigues, estigueren com estigueren, les faem en una tonga y, a voltes, hasta lis posavem unes borrases per damún. Y al cuart de hora se habie format una nugolada, se habie posat damún de natres y escomensave a plaure.
Cuan se pasave, disaem que se secare un poc la era, o seguiem al dia siguien, si ya ere tart. Se llevaven les borrases, se estenie atre camí la tonga, per tota la era, se disabe eisugá un poc y a trillá com si no aguere pasat res.
Uns atres camins, se veien nugols, pero lo rubio los mirave y no dieve res, seguie tan tranquil y natres seguiem trillán. Y atinave, no plovie.
Los fumadós, en aquells tems faen los sigarros en tabaco (caldo) y en paperets de fumá. De eisos fumarros caien multes purnes, tots portaen les camises cremades, en foraets, pero aisó aguere segut mol perillós fumá mentres trillaben. Alguns pa combatí les ganes, agarraben un troset de rome, de la punteta de les rames, pelaen lo tochet del costat que lo habien tallat de la rama, sel posaen a la boca y lo anaben chupán e inclus moseganlo y en aisó sen els anaven les ganes de fumá.
Lo agüelo que ha tingut mols proyectes y cap realidat, va pensá que aisó podie achudá a disá de fuma y va está mols dies pensán en com feu y va prepará un trevall de treinta y tantes fulles. Tenie un amic que ere del partit que en eise momen manabe a la DGA, li va doná lo trevall, per si podie interesá, no sé agón lo va portá, ni quí lo va estudiá o revisá, pero als pocs dies, li u va torná, dienli que sí que podie interesá, inclus que ñaurie alguna suvensió, pero que a parti de eise momen, lo diau per sen de lo que se empleare pa eise proyecte, tenia que donalu al partit. Bueno pues ni proyecte, ni trevall, ni suvensió, ni diau per sen, me vach torná los papes capa casa y per algún caisó deuen está dormin, desde entonses.
Idees lo agüelo na tingut moltes, pero, per lo que se ha vist, poques han segut bones.

Seguirá..........

La trilla 7, l’ hort.

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-7-l-hort.html

La trilla 7, l’ hort.


A la part baisa de la vall, teniem un hort, y allí se treballabe mentres se estabe trillán. Tamé ñabie un pau que traie un aigua, poca, pero mol fresqueta; a la bora del pau, un toll pa regá y pa llavá la roba que después de llavala, se posae en azulete y lejía a una conca, al rato se aclaríe y se esteníe als rostolls del bancal de dal.

Me enrecordo en alifara de veure com la agüela y la mare plegaven los llansols y lo Luiset se posave davall, ¡qué recuerdos!.
Al hort se posaben cañes a les bachoques, pa que se emparralaren; se posaben cañes a les tomates y se lligaben les tomateres a les cañes en cordells. Ya se cullie alguna carbaseta, algún pepino, alguna tomata. Tamé ñabie rabanets, alberchines, primentons y hasta floreres que criaben flos. Per la séquia, que pasabe a la bora del hort, se cullie alguna violeta, eren menudetes, pero faen mol bona oló.
Se sembraben verdures de casi totes les clases, y de algunes, com les tomates, ne sembraben de varies clases tamé: normals, en rama, etc. Igual que bachoques: normals, pa secales p’al inviarn, blanques,  de la manteca, etc.
Teniem unes mansaneres enanes, que faen mansanes, menudes, pero mol bones de gust.
La tiarra del hort estae formada per los solcs, los cavallons y los regués, se aprofitave tot, als cavallons estaen plantaes les pataques y al solcs ya plantaben les piñes (coliflor). P’els regués venie l’aigüa.
Se regabe desde lo toll. Lo toll se umplie desde lo pau, galleta a galleta (cubo a cubo, poval). Estae la galleta lligada en una corda. Se posabe una carrucha y a puchá galletes. No sé los sentenás de cubos que faen falta pa umplí un toll. Lo cubo ere de aluminio. Aisí cuan lo baisabes abais y arrivae al nivell del aigüa, com pesabe, se afondabe dintre del pau y se umplie de aigüa y a estirá la corda. Y aisina un detrás de un atre, hasta que la aigüa arribae al rafec del toll.
Lo toll tenie una paret a un costat que la part de dal estae feta incliná, de obra, li dieben lo llavadó, perque se empleabe pa que les dones llavaren la roba. Cuan acababen, se soltae lo tancadó del toll, que ere un tocho de fusta en draps, pa tapá lo forat del toll, per agón se vuidabe (vaciaba) l’aigüa. Allí ñabie una rebaseta, del l’aigüa que se anabe escapan p’els draps y sempre ñabie granotetes (ranitas) menudetes o cullerots (renacuajos).
Al soltá la aigua del toll, anae p’els regues hasta arribá als solcs que vullies regá y que habies ubiart en la eisada (azada). Cuan estabe lo solc ple, se tapabe la entrada y sen aubrie un atre y aisí hasta que se acababe l’aigüa del toll.
A uns sen metros del pau, ñabie una fon que li dieben “La Telleria”, perque, en tems, l’agüelo del “Sebeta”, habíe segut tellé y faen telles als terrenos agon ara estabe la era. Ñabie un forn y tot. Les telles les portabe a vendre, anaben hasta Madrit, en carros y animals.
La fon tenie la milló aigüa del terme. Ara ya no val pa beure, se ha contaminat dels nitratos dels abonos que posaen als campos. A la bora de la fon ñabie dos aveuradós, p’als animals. Ere una obra ben feta, se notae que los antepasats discurrien, que no eren tontos. A esta tiarra sempre ha ñagut coneisimen y se pot comprobá.
A uns tresens metros de la fon estabe la “nevera”, ere un pau, no masa fondo, que cuan nevabe se umplie de neu. Y allí se conservabe mol tems sense fundis (derretirse), per si fae falta, pa algún malal (enfermo) del poble.
Chun a la caseta, davall del tellat, faem los plantés. Se compraen a la tenda bosetes de papé, que portaen llaos (simientes) de les coses que volies plantá al hort. Los plantés, se cuidaben mol y se regaen a subin pa que les plantetes eisiren be y fortes y después se pugueren trasplantá als solcs o als caballóns, según los tocare.
Parlán de plantés, m’enrecordo que lo agüelo, sen crio, ere afisionat a plantá y trasplantá coses y a fes los seus hortets. Ne tenie un, al puchadó (subida) que anabe del hort a la era.
Un día, cuan van aná a carrechá al Terme de Fornols, va trova un piñol (hueso), davall de una presquillera o albercoqué, ara no m’enrecordo ya;, que habíe ubiart y ya puchabe una rameta menudeta. Lo sagal lo va posá dintre de una lata, chun a la tiarra en la que habíe nascut. Lo va baisá al hort y lo va plantá al seu hortet, al puchadó. Y l’albre va prende y va aná creisen, fense un albre gran que avui done fruta.
Luiset, volie que cuan sen anare al atre costat, lo cremaren y la siandra se la tiraren a este albre, pa servili de alimen, en agraimen per haber crescut. Ara, com tot alló está abandonat y lo menut ya no té res que veure en l’hort ni en la era, ya ha cambiat. Que, cuan arrivo lo momen, la siandra que la tiron agón vullguen, pero dintre del terme de l’Aldea, aisó si, vol seguí allí, forman part del terreno, hasta lo final dels tems.
En fron de la era ñavie una cova de poca profundidat, pero alta, davall de la carretera. Allí a la seua bora, ñavie unes romigueres mol grans que faen unes mores gordes y gustoses. Cuan ñabie un momen de tems lliure, lo Luiset, sen anabe allí agarrabe una palla de una planta com lo fenoll, que se pareise mol a la palla de les espigues, pero mol mes fina. En ella anave clavan mores, hasta umplila, cuan tenie sinc o sis raims, tornae al hort, umplie una galleta de aigüa fresca del pau y ficae les palles plenes de mores allí dintre y a la hora de brená estaen fresquetes y mol bones.
A la bora del hort estabe un edifisi, una “caseta” que servie pa guardá los ferramens, y pa retiramos si plovie. Com allí entraben moltes mosques, posaem tires de pape pegajos, agon acudien les mosques y se quedaben pegades. Al matéis casalisi estabe la pallisa, tenie entrada per dintre de la habitasió de les ferramentes, pero eisa entrada se tapiabe en fustes. Y, per la part de damún del techo, del tellat, se aubrie un forat, apartán dos o tres telles de dos o tres files y per allí se vuidaven les borrases plenes de palla. Cuan ya no quedave mes que mich metro pa arriba al techo, ficaen dintre a Luiset, pa atapí be la palla y que ne capiere mes.
En esta operasió, al vuidá les borrases dintre de un poc de una habitasió tancada, se fae una polseguina que no tos podeu imaginá. A camins te ofegabes, no podies respirá. Y ademés alguns dels pols eren fotuts, sobre tot lo de la sibá que donabe uns picós a tot lo cos, pero mes a la esquena. Com sé que alguns u hau patit, no insistisco, pa que no tos enrecordeu y escomenseu a rascá.
Allí es agon lo agüelo “Sebeta” va agarrá una claustofobia tremenda, no tos podeu imagina lo llarc que se fá, cuan sol tens mich metro de altura pa mauret, y escomense a caure pel forat la palla de una borrasa, en tot lo pols del mon y tú, sense podé respirá, achinollat, la palla davall dels chinolls, les llumeres del tellat pegante a les costelles, tu inclinat, en una oscuridat total, esperán, desichán que acabo pronte, pa podé respirá atre cami normal. Y de momen se fa la llum, pero lo mun de palla no te dise veurela, la estens, com pots, en les mans, en los piaus, ya casi acabes, y entonses, arrive un atra borrasa, ya sol tens dos pams de puesto, casi estas llarc, casi no te pots maure, te vas arrastrán de una punta al atra, apretan cap abais, y aisina hasta que ya no pots mes y ya ises a la llum, al aire y respires en tota la forsa, umplinte los pulmons de aire llimpio, al fin LLIURE. Uffffffff.
Ya tanquen lo forat del tellat, ya no cap mes palla, allí se quede tancat lo infiarn, lo demoni. Hasta l’añ que ve.
Despues, pasán lo tems, se anaven llevan les fustes de la porta de la habitasio de abais y per allí se traie la palla, poc a poc, borrasa a borrasa, pa portala a la pallisa de casa y donala als animals.
Aisí funsionave la máquina de la palla.

Seguirá.........