Mostrando las entradas para la consulta pichó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pichó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Ensomián. (Adaptasió).

Ensomián. (Adaptasió).

Luiset estae al llit, ya fae rato que se habíe chitat, pero eisa nit no se podíe dormí; habíe sentit parlá que ñabíe un bicho; li habíe demanat al agüelo “Sebeta” que li u esplicare; per més que l’home u habíe fet, lo chiquet no u acabae de entendre, ñabíe coses mol rares; segú que les entendríe cuan fore gran.
Pero eisa preocupasió no li disae “pegá-l’ull”:
- Yayo, me conto lo del bicho atre camí, a ver si u enteng y me puc dormí de una volta.
- Pero, Luiset, no estás cansat de tot lo día ¿No tens son, encara? Ya fá rato que te has chitat.
- Per favó, me u torno a esplicá, lo radé camí ¡Hala! De verdat, l’u churo será la radera volta.
- Val ¡Tapat! Estic segú que ya u saps; sol u fas per que te parla atre camí, perque te repetisca lo sermó. Te paréis que es un cuento. Pero es historia y esta historia va escomensá fá mol tems cuan yo era menut com tú ara:
Ere un mon en que ñabíe de tot, cualquier cosa que vullgues pensá; teníem abundansia, pero tot se anae fen negre; ere abáns de que mos donarem cuenta de que alló no podíe durá.
Vorás se van fé tendes que veníen a tot lo mon, per llun que pensos, allí arribaen; van aná creisén y creisén y se van fé mol grans, més de lo que tú te pots imaginá, més de lo que natres mos podíem imaginá mai.
Volíes una cosa, pensaes en una cosa y ya la teníes; sol teníes que demanala y al día ya la teníes, com si fore un milacre; movíes la ma y allí estae.
Pero, en cambi, les families ya no parlaen, no vull dí que no se digueren res, pero ya no ere com abáns, cuan se reuníen al racó del foc y estaen rato y rato charrán; se calentaen y al matéis tem parlaen, “faen-les-dos-coses-a-l’hora”. Pero alló se va piarde.
Ya no ñabíe un tems pa treballá y un atre pa parlá, pa está en familia. Los ulls dels chiquets de tan mirá la tele, lo móvil, la tablet, l’ordenadó, se habíen tornat cuadrats.
Tot lo mon teníe móvil, lo anaen mirán tot lo tems, ere lo seu amic, habíen cambiat lo que abáns ere l’amistat per un aparato; pero lo roin es que entonses se sentíen com si estaren sols, alló no eren “los-amics”.
Cada día lo sial se fae més negre, hasta’l punt de que moltes nits ya no se podíen veure los estrials. Ñabíe que tindre catalejos pa veureles, viachá en coets pa trobals.
Per daball los coches tapaen la tiarra, tot lo mon ne teníe un o més, sempre conduín, pa aná de un costat al atre, sempre lo coche, sempre al volán.
La chen se habíe olvidat de caminá, de pasechá, de corre. Habíem cambiat la herba, per la carretera; vam fé més menuts los parques pa fé aparcaméns; vam fé més menut lo monte pa fé cases, fé pobles, fé fábriques; hasta que los albres van escomensá a desapareise, mos faltaen y no mos donaem cuenta.
Vam umplí lo mar de plástic, perque cada día faem més basures, mos sobraen més coses que abáns aprofitaem. A les playes van escomensá a arriba peisos morts embolicats en plexiglas. No se podíe ni pescá.
Tot ere beure, fumá, chugá sense disfrutá. Va ñaure chen que se va fé mol rica, en molta forsa y los que mos manaen se van fé amics dells. Ñabíe que sé amics dells, encara que ñaguere persones a les que aisó los dure a la mort.
Y entonses va arribá l’añ 2020; de repén va apareise un bicho y va escomensá a morís chen, sobre tot la chen gran, la que més coneisimén teníe. Los gobiarns mos van maná que mos tancarem a casa, que tornarem a la cova; sense eisí.

Y mentres estaem allí, en molta po a tot, mos van torná los sentiméns, mos vam enrecordá de vóldremos uns als atres; los pares a les mares, als fills, als agüelos, a tota la familia, als amics, als veíns.

Vam escomensá a aplaudí, desde la finestra, al aire que respiraem; los vam doná les grasies a la chen que mos achudae a viure; vam torná a quirdá a les nostres mares, pensaem mol en elles, ara teníem tems pan aisó.

Mos veíem per una pantalla, mos faltaen; y, mentres tan, les claus del coche se umplien de pols, guardades a un caisó; ensomiaem en podé eisí a caminá, a pasechá, a corre, en veure a chen, en rosamos, en abrasamos.

Al sial ñabíen menos avións, menos fum, menos coló negre; los coches estaen parats, casi no se veen, ni a les carreteres, se habíen amagat tamé, tancats com natres.

La tiarra va escomensá a respirá atre camí, a cualquier puesto naisíe un albre, per cualquier carré apareisie un animalet del monte; volíen recuperá lo que l’home los habíe furtat.

A les playes, al mar tornaen a ñaure vida, vida nova, salvaje com teníe que sé, com habíe segut añs atrás.

Natres tamé vam cambiá, ñabíe chen que cantae, que ballae, que tocae instruméns. A uns atres lo va doná per cuiná, per fé pa, pastes, minchá.
Mos vam tindre que acostumbrá a les notisies roines, a que la curva baisare. Que un día moríe menos chen ya ere una bona notisia, dintre de la tragedia de la mort. Ya cambiaríe, pronte, aisó no podíe seguí.
Y aisí, cuan un día, van trobá la cura del bicho, al remat, mos van disá eisí, veuremos, parlamos, donamos la ma, un bes, un abrás. Lo mon que casi habíem disat morí, habíe tornat.

Habíem cambiat, teníem unes atres costums, uns atres sentiméns, volíem a la tiarra que mos rodechae, los albres tornán a florí. Les relasións en la chen tornaen.

- Pero ¿Per qué va fé falta un bicho, pa cambiá lo mon?

- Luiset: a camíns masa be, fá mal y se nesesite coneise eise mal pa disfrutá més encara lo be. Ara chitat y dormís y ensomnia en lo día de demá, cuan ya tingam la cura y tots tornem a está sans. Ensomniau, menut, ña camíns en que les sons, se tornen de verdat. A ver si este es una delles y se cumplís.

- Zzzzzzzz

Lo chiquet se ha dormit, lo vell pense si este “cuento” que li ha contat, un día será verdat y podrem torná a viure, per lo menos, com abáns.
O, a lo pichó, es que tot asó tamé ell u ha ensomiat y té po de despertás.

les escoles


Les escoles

garabato ,escoles, colegio, Valjunquera, a tope

Llechín los periodics escolars del poble que se dieben GABARATO (que ere garabato, mal escrit), lo número cuatre de 1987, te un tros que a mi me ha dit moltes coses:
“Además de por los olivos y los almendros, nuestro pueblo destaca por su lengua. En esta zona la denominamos como Chapurriau. La hablamos prácticamente todas las personas del pueblo pero no la escribimos, y por eso nos cuesta hacer en este artículo una recopilación de palabras.”
“Ademés de per les oliveres y los armelés, lo nostre poble destaque per la seua llengua. A este terreno li diem Chapurriau. La parlém practicamen totes les persones del poble, pero no la escribím, y per aisó mos coste fe an esta charrada una recopilasió de palaures.”

A lo llarc d’els diferens números, u repetisen mols camins; u veuen normal; qu’ells parlen lo chapurriau; que sempre han parlat lo chapurriau y deu vullgue que sempre lo parlon. A ningú li estrañe, ningú se queise de que a eisa forma de parlá li diguen chapurriau; més encara li u diuen en tota la tranquilidat. Ningú creu que es un insulto. Los agrae lo nom; lo volen. Com natres.
Pos es una alifara que los chiquets de aquells tems mos conton que sí, que ya entonses se li diebe Chapurriau y aisó mos vol doná a entendre que fae mol tems que se li diebe aisina.
Tamé importe mol que la consideron tan importanta com les oliveres y los armelés, que eren la forma de vida del poble. Y posen la llengua a la mateisa altura, “DESTACA” diuen ells; mes amún perque no se pot.
Estic admirat dels trevalls que faen aquells menuts y de podels dí que avui, un chiquet de uns añs avans, que va puchá les mateises escales de la escola pa aná per prime camí a la escola de Don Ezequiel, y que ara ya es vell, ya escriu, milló o pichó, eisa llengua, que seguís destacán com una riquesa del poble, chun en les oliveres y los armelés.

Que no vull sé modelo de ningú, pero  aquells chiquets del Gabarato, avui homens y dones, fets y drets, me poden seguí y escriure, segur que milló que yo, aquelles mateises charrades, que escribien en castellá y que ya formen part de la historia escrita del nostre poble. Un atre honó; lo nostre poble te una historia escrita; de fa pocs añs; sol vin, pero historia; quí diebe que no teniem historia; en castellá, pero escrita p’els millos escritós, los mes autentics, los chiquets de la escola, y eisa historia, los cuadernos del Gabarato, mes tart Mirablanc, están guardats a casi totes les cases del poble, com un recuerdo, com un tesoro; y de cuan en cuan, com se fa en los bons llibres, qui mes qui menos, los pegue una ullada, pa torná a viure aquells añs; pa que les coses que están allí escrites no se piardeguen, perque son historia.
Al matéis tems, eises sinc linies, tan sol sinc linies de uns chiquets de a la bora d’els diau o dotse añs, escrites  al 1987, tenen  un atra lectura detrás. A ver si u sé esplicá.
Estan fetes a la escola, en una maestra detrás, que los dise escriure, los aconselle escriure, los apoye pa que escriguen, los espente a feu, pa que diguen que al poble, ademés de les oliveres y los armelés, ña algo tan importán com aisó, la llengüa, la forma de parlá; lo Chapurriau. No los corregís, está segura de eisa importansia; desde lo seu puesto veu lo importán que es pa eisos chiquets lo sabé parlá, lo parlá lo chapurriau cada dia, a les seues cases, al carré, comunicanse entre ells, sense pó. Y no considere que es que parlon mal un atra llengua, sino que, com a maestra; de poble sí; pero maestra al fin y al cap; un titul, un hono; ella considere que eisa forma de parlá es una LLENGÜA y aisí los u diu que u poson los chiquets.
Quina diferansia de uns atres maestres que, posiblemen cumplin lo que los manen desde la DGA, los volen enseñá lo catalá, corregin als chiquets perque lo parlen mal; claro com que no parlen lo catalá; parlen y mol bé lo chapurriau. Pero als pobres críos los fan un lio, entre lo que escolten a casa, al carré y lo que los fan dependre a la escola; claro que eisos sembrats, poc a poc, van donán llaos, envenenades, pero al final llaos. Es una pena sentils parlá, mesclen les palaures que senten a casa, en les que los enseñen a la escola y les que deprenen de la televisió. Los estem tornán bochos, no se aclarisen: los dimecres son miércoles, allavons, deunido,…..
Ham de agraí a la segunda escola lo trevall que porte fen fa añs, mols añs. La segunda escola, que pa mí es la primera, es la familia, la casa de cada un, allí aon sempre han enseñat y seguisen enseñan lo chapurriau mes autentic, lo verdadé, lo que ve de mol llun y se manté grasies a la familia. Casi diferen a cada casa, diferen a cada poble. Ahí está la riqueza de esta forma de parlá. Que ñaben tans de diferens; los chiquets se entenien entonses y natres mos seguim entenen ara.
Hay comprobat que aquells chiquets del Gabarato, son los pares dels críos de ara; los que están enseñán lo chapurriau la llengüa que dieben al 1987. Confiem plenamen en ells, ña mols que están a esta paret, uns en primera fila, uns atres, apoyan, llechin, espentán, cada u desde agon pot y com pot.
Ña chen chove p’els añs, grans per la esperiansia, per la forsa, per lo interés que li posen; mon podem aná tranquils, quede esta chen que u está fen mol bé y que sabrán mantindre la historia y lo chapurriau.
Es de admirá lo trevall de tots, la forsa, lo tems, lo cor que li posen pa defendre aquella llengüa seua. Y ña algo que me done mes satisfacsió encara, veure que ells, elles, ara escriuen; los vechs cada día, a esta paret; los vechs fen trevalls; traduin; estudian, als seus añs, pero estudiant; procurán mantindre lo que van dí de menuts; y conseguín millorá lo que dieben an aquelles sinc linies; perque ara ya poden escriure la seua llengüa; y ademés la saben escriure y la escriuen.
Desgrasiadamen ting una pena dintre de mi, perque lo tems pase depresa; e igual que p’als chiquets de 1987 han pasat vin añs; ne pasarán uns atres vin y los menuts de avui en día, en les seues dudes, entonses serán grans y, si ara no fem be lo nostre trevall, cuan arrivo eise día no sabem qu’els enseñarán al seus fills, si dimecres o miércoles, si allavons, deunidó. Lo chapurriau está tremolán.

Quina pena que tot asó n’ols pugue arrivá als que tenen que firmá; que no se puguen doná cuenta de lo que la forma de parlá signifique pa un grapat de chen, menudet dintre de Aragó, pero chen al remat y sempre aragonesos, com los demés.

FIN.

Nota: Pa fe este trevall me ha servit la revista Gabarato nº 4 y pencho la fulla de entrada.

Lo niu

Lo niu.
Lo niu

Después de la gran troná, va ñaure un tems que a l’Aldea ñabie un grapat de muixons, los que habíen quedat cuan se van acabá los trons y los rellámpecs y n’ols va tocá aná a fe la nova mili. Pichó va sé los que van tindre que buscá una atre terme o un atre país pa fe niu y a uns atres als que lo gobiarn los va ficá tancats dintre de uns nius als que tamé s’els diebe presons y grasies que nols van posá daván de uns uniformes en escopetes que escupien bales y los enviaben a volá al sial o a pudrís al infiarn.

Com se habíe acabat casi tot lo minchá, los animalets se manteníen en lo que podíen, a camins pasán molta fam, pero, per lo menos, ñabie pau y cada u al seu niu, lo qui tenie sort de tindrel, fae lo que podíe.

Se habíen aprofitat tots los puestos que estáen lliures, algúns van tindre sort y lo seu niu no habíe quedat masa chafat.

Se buscáen grans y llaos a tots los puestos posibles, cada un a on podíe, inclús sembrán los bancals mes estrets y curts, pero no ñabie un atre remei.

Los més pobres, que nols habíen quedat muisons grans y ni siquiera un niu vell o los habíen fet eisí d’ell, habíen fet niu a cualquier forat de cualquier paret. Allí habíen amuntonat la poca brosa que habíe quedat y que ells habíen pogut replegá. Y en aisó, molta voluntat y algo de cariño van conseguí fe un niu, encara que fore un poc destartalat. Sense llum, ni siquiera del carré, en una oscuridat total, pero per lo menos, cuan plovíe no se remulláen y los seus muixonets no pasáen masa fret, perque estáen tots apretaets. Pareisien vileros, simples pardalets.

Tamé va ñaure alguns sortuts que la seua rasa teníe plumes blaves y eisos van podé seguí vivin davall dels rafecs dels tellats, en uns nius naus encara que fore en puestos vells, pero ells estáen ben abrigats y cada camí que se asomáen a la finestra del niu tenien vistes al carré. Si los miráes be pareisien orinetes o avions.

Y pa acabá, estáen los que habíen guañat o que habíen tingut antepasats en mols dinés, eisos van recuperá los seus nius al amparo de parets de pedra, sense alchés ni simén. Algúns a la sombra de la paret de la iglesia, als grans forats que ñabíe a les parts altes, que teníen unes vistes estupendes, bona ventilasió y hasta dos entráes pa lo mateis niu. Eren los coloms y les falsilles del poble. Miráen als atres animalets desde dal.

Ñabíe mols enemics, sobre tots uns muisons més grans que fáen los nius als albres del voltán de la aldea y que estáen mol despiarts per si los vileros se descuidáen. A alguns puestos los dieben algarses, a uns atres fam, fret, chal, mala cullida, falta de aigua, caló, pobresa, deudes, pedregáes y mil noms més.

En esta situasió se va viure uns añs. Conserván lo niu un añ detrás del atre, en la milló maroteta y lo milló parotet. Com podíen y cuan podíen anáen millorán lo niu, tapán los foraets minuts y les bades que eisien, en lo que podíen. Procurán portá cada día minchá, encara que fore poc, als muixonets. No ñabíe pares com eisos, habíen nascut en la nesesidat y en ella vivíen, sense disá en cap momén de enseñals als menudets qué ere la vida y cóm teníen que portás en ella. Si podíen se afanáen en busca sempre una llana o un fil més que portá a casa y que fare un poc de manta pa pasá menos fret.

Los muixonets menuts van tindre la sort de veure lo mon, per primé camí, al asomás al forat del carré y, pasán lo tems, a fe lo primé vol y dependre a volá. Per aisó eise niu, encara que la vida los portare mol llun, encara que un día lo tingueren que disá, ya no lo olvidaríen may. Sempre seríe lo seu niu y sempre voldríen torná an ell, inclus pa morís; sobre tot cuan arrivare eise día o eisa nit.

Pasán los añs, encara que tingueren una vida nova, un niu nau, inclús a un forat milló, a una paret més forta, may olvidaríen aquell forat mal fet, desd’el que, la primera volta, van descubrí la llum y que ñabíe més coses que la oscuridat y la fredó de dintre de aquella paret vella, pero allí habíen nascut, allí habíen conegut a sons pares, als seus chermanets y desde allí habíen eixit pa coneise uns atres nius, la aldea y unes atres aldees. Pero eise sempre será lo seu niu y sempre estará allí.

Ña voltes que la sort, la mala sort, vol que lo teu niu cambio de muisons, cambio de ales, de plumes, de mans y a tú ya no te dison entrá. Ells no saben que ña algo que no te podrán furtá, que aquell niu sempre será lo teu, encara que sigue de uns atres y los teus recuerdos, eisos dingú t’els podrá llevá. Sol pensá en aisó se me posen les plumes y los plumons de punta.

Algúns camins, cuan tancáe los ulls y aprofitáe pa mirá cap a dintre d’ell, sempre trováe lo recuerdo de aquell niu y encara que sol fore veurel desd’el carré, nesesitáe torna de cuan en cuan y mirá aquell forat que tans camins habíe vist per dintre. Podé está un momén a la seua bora y respirá l’aire que ere lo mateis dintre y fora del niu. Eise dingú li u podríe llevá.
Al prinsipi, casi tots los añs, ñabíe algún niu que quedáe vuit, los que vivíen allí no podíen sostindres y teníen que volá a un atre puesto, mols camíns sense emportás ni la brosa siquiera, perque no teníen ni maleta pa dula y aná a un atra aldea y torná a escomensá, sense res. Sol en la forsa que done la nesesidat y la ilusió que done la vida.

Va ñaure un añ en que les algarses de les chelades, lo fret, se va presentá de repén a l’Aldea y mols nius se van quedá vuits, los muixons van volá en desbandada, cap a uns atres pobles. La machoría cap a puestos a on se piuláe casi igual que a l’Aldea. Allí a unes parets mol altes, plenes de forats, se van buscá un niu nau, a camins compartinlo en uns atres muixons, pero la nesesidat done forsa, sobretot si no te quede més remei.
Qui més, qui menos, se va buscá la vida. Uns volan, uns atres fen nius pa més muixons; ñabíe qui trevallán en les ales, uns atres en los pics.

Y va aná pasán lo tems y va aná pasán la vida; cuan se podíe, algún día o alguna semana, a lo milló pa festes, tornáen al niu de l’Aldea, allí desenpolsáen la brosa vella y vivien uns díes com si no sen hagueren anat may y después, tristos per dintre, encara que disimulán per defora, tornáen al niu forasté, aquell que may seríe lo seu niu.

Pero no s’en habíen donat cuenta de una cosa. Que al niu nau habíen nascut o habíen criat als seus muixonets y eisos, la machoría, ya no eren, ya no seríen del niu vell, del de l’Aldea, ya no volíen sé de poble.

En alguna ocasió les algarses del paro, de la falta de trevall o inclús de la desgrasia tamé se aprofitáen dels pobrets muixóns de les capitals y entonses va ñaure valens que van fe lo camí al revés, van torná a l’Aldea y allí lo seu niu y los atres muixons los esperáen en les ales ubiartes y enseguida se van sentí atre camí com si no sen hagueren anat may. L’alegria va torná. Estáen al seu niu.

Més tart, uns atres, als que la vida de trevall sels ha acabat, tornen als nius vells, uns pa quedás, uns atres pa pasá lo estiu y después lo inviarn pasal al niu nau, sobretot perque los seus fills, que ya van naise allí, ara, ells ya tenen muixonets menuts y eisos donen vida.

Pero pa tots, estigues un día, una semana o més tems al niu vell, les plumes se tornen noves y les piles se carreguen hasta dal, hasta que pugos torná, ell sempre te esperará.
Es una sensasió espesial la que se sentis cuan, anán cap a l’Aldea, arrives a la costa del mas de Fraga, a la estasió, als tretxe pons o al cruse de Fornols. Vingues per a on vingues, lo niu te cride, ya estás prop, lo niu no cambie, sempre está allí.

Ña una ley de vida. Allí a on has volat, no te ha quedat més remei que fet un niu nau, eise niu a on han nascut uns atres pollets, los teus, y pan eisos lo niu nau ya es lo milló del mon, es lo niu de la seua vida y com a tal lo tindrán y ya no s’en voldrán aná a un atre puesto perque eise será lo seu niu y tú, chirarás lo cap en selets, cap a un forat vell de una paret vella de un poble vell, del que vas tindre que fuchí, y acacharás lo cap y malviurás, perque ya may estarás al teu niu.

FIN.

Prinsipis y 12

Prinsipis y 12

Als morts matats solien vindre tamé los periodistes pa pode publicá les notisies. Allí estaem natres y al remat ya mos coneisiem. Después tornaem a coinsidí lo día del chuisi. Y a camins hasta preniem un café en ells.
An estos cafés parlaem de tot y an eises charrades se van enterá de les meues fabulasións. Algunes voltes algún d’ells me va proposá escriure eisos casos, fé películes, T.V. Yo sempre vach dí que no.
Hasta que fa un añ (al mes de septembre de 2016), están ya chubilat, me va cridá un de los periodistes de aquells tems. Me va contá que ñabie una oportunidat de fe una película en algún d’els casos que había partisipat.
En un prinsipi, com sempre u habia fet, li vach dí que no. Pero tan va insistí que li vach dí que me u pensaria. Va resultá que, an aquells tems a la T.V. ñabie tres series de la Guardia Sivil y cap de la Polisía. Sempre a ñagut un poc de picadillo entre ells y natres.
Me proponien una serie de la Polisía, la meua polisia, feta per chen de la meua tiarra, per actos de aquí y pa la televisió de aquí, no podía dí que no. Vach fe los papes demanán los permisos a Madrit y a la Jefatura de Saragosa. De tots los puestos me van dí que sí.
Vach tindre un atra reunió en lo periodiste. Li vach contá alguns de los casos en que había partisipat y les historias que sobre ells había preparat al meu cap, pa que ne triare un. Al sentils se va torná boch de la emosió, va pillá lo teléfono y va cridá al directó de la serie.
Me va fe repetí los casos; un atre que se tornae boch, y me va dí, en ve de un, per qué non podem fe més?. Per qué no una serie???
Vam fé lo primé y va tindre tanta audiensia que van vindre de TVE, Antena 3 y Telecinco, a interesas per los casos.
Telecinco va intentá que yo trevallara en ells pa fe algún dels casos; yo vach dí que no, que me habia comprometut en la meua chen y que sol trevallaria en ells.
Bueno pos van comprá la idea y ara estic trevallán p’an ells.
Tota la chen está encantada en los capituls, lo que pase que los han posat a una cadena, la cuatre, que te poca audiensia.
Espero haber contestat a la pregunta que me vau fe alguns de vatres, si no fore aisina, podeu preguntam les vostres dudes e intentaré contestales.
P’acabá que sapiau que estic encantat de está en vatres. Y que me perdoneu, per aber abusat de la vostra confiansa, pa contautos coses meues que a lo pichó no tos interesaen pa res.
Grasies per haberme aguantat estos dotse dies. Que en realidat son coranta añs, mol resumits. Me au fet recordá moltes coses que hay posat aquí y moltes atres que se han quedat al meu cap.
No soc cap de persona estraordinaria, sol soc un fill de la nostra tiarra que porte dintre la forsa del chapurriau y la a fet trevallá. Sol soc un com vatres. Un mes de vatres.

FIN. (Se a acabat)

Consiliasió familiá y 2

Consiliasió familiá y 2, Luis Arrufat, agüelo sebeta

Consiliasió familiá y 2

La verdat es que, com cada un de vatres, hay tengut la milló familia del mon; yo sol, no haguera pogut fe les coses que hay fet y de la manera que les hay fet.
Cuan teniem un mort, matat; ahí se habíe acabat lo horari; lo jefe nostre ere la investigasió; no ñabie hores, ni nits, ni minchaes; eises coses se faen cuan se podien o cuan no ñabie més remei, perque lo cansamén ere tan gran que ya no ñabíe cos que lo aguantare. En eisos casos faem turnos, pa aná a descansá unes hores y a seguí.
Si tot anae be, yo a les dotse men anaba a buscá a la chiqueta a la escola; estae a sinc minuts del trevall; la disaba a casa; a tres minuts de la escola; y tornaba al trevall; a vuit minuts de la casa;  hasta la hora de eisí. May ningú me va dí res, prau hores faya de nit; y tampoc, may me va dí dingú que les descansara algún día. La verdat es que si algún camí tenies que arrivá tart perque algún dels menuts estae malal, tu cridaes, u dies y ya estae lo permis donat. Ere un “do ut des”, que vol dí “yo te dono cuan me nesesites, pa que tú me u donos, me u tornos, cuan u nesesita yo”.
Com hay dit més a dal; teniem la sort de que los sogres, vivien a la mateisa casa que natres, uns pisos més a bais. Algúns camins; pocs, pero algúns; cuan se arrimaen les dotse y me ere imposible aná a buscá la chiqueta, cridaba a ma sogra; una dona maravillosa, sempre disposta a tot per achudamos; y ella, encara que fore posanse un abrigo damún de la bata de casa, baisae y replegae a la menudeta.
Es verdat que lo está los sogres a bais, mos donae molta tranquilidat; a part de que la meua dona, tenie la tarde lliure; vull dí que no trevallae fora de casa; que prau li quedae dintre de ella, per totes les coses que vatres sabeu que demane una casa en dos chiquets.
Per tot aisó que hay esplicat hasta ara, puc repetí que vach tindre la sort de tindre la familia que tenía; los chics, a lo milló presisamén per les preses de la vida, per lo “torroll” que ere la nostra vida; se van adaptá de maravilla; clá que los achudaba, clá que los controlaba; pero ells se van ana crian de acord a les obligasions que tenien los seus pares; entonses, cuan yo tenía tems, o cuan arrivaba per de nit, encara que ya estaren dormits, los miraba los debers, los estudis y al matí siguien, mentres se vestien, se rentaen y desdichunaem, anaem repasan les coses; si alguna ere mol enrevesada la repasaem al fin de semana.
Fach memoria y no me enrecordo que may los fallarem, per lo menos que mos donarem cuenta de que los fallaem; cuan se presentae lo problema, li buscaem una solusió y aisí va aná pasán la vida y los añs.
Per qué ting que tindre unes hores determinades pa está en los chics, si a lo milló a eises hores no los fach falta y me nesesiten a uns atres momens?. Per aisó, ara mirán cap a tras, la verdat, no trovo en falta no haber tingut tems pa la “consiliasió familiá”. No lo vach nesesita en tot lo apurat que anaba a dies. Que me alegro que ara tingau mes hores pa está en la vostra familia. Pero aquells tems eren diferens y mols camins, si una cosa no la coneises, no la pots voldre, no la trobes en falta.
Cuan los chics van aná creisen, a mi me va doná per estudiá “dret” y en mols sacrifisis, en mols añs, vach conseguí fé la carrera de abogat, entonses, estudiaba per denit, hasta que no podia més y me entrae la son. Vach fé eisa carrera, pero dos motivos, primé: perque u creia nesesari pa lo meu trevall; intentá sabé casi lo mateis que lo abogat que venie a defendre als detenguts; y segundo: per si un día algún dels meus fills volie fé la mateisa carrera, podeli achuda. Aisí va pasá; lo meu fill va voldre estudiá “dret”; algún camí, dinán, parlaem de alguna llisó, pero sol u comentaem; com podiem parlá de fútbol o de política. Los dos, a lo milló per la manera en que habien crescut, van sé prau pa ells mateisos; casi may van demaná consells, que a lo pichó yo no los u aguera sabut doná. Los pares no u sabem tot, encara que algúns fills u penson aisina.
Tampoc les persones machós u sabem tot; tenim molta esperiansia, per lo mol tems que han pasat a este mon; pero res més; sol som uns chovens, a uns cosos vells, en moltes esperiansies detrás; pero mos podem equivocá, en realidat mos equivoquem mols camins, com les demés persones, chovens o velles, de este mon.

Preparat pa viachá:
Desde lo primé momén que vach agarrá lo trevall de polisía, sabía que, a cualquier momén; cualquier día, o nit; me podien cridá pa trevallá o pa tindre que viachá. 
Entonses, desde menut, desde que estaba al seminari, tenie fet un papé en una llista de tot lo que me tenía que endú al marchá de viache; ña que tindre en cuenta de que yo anaba y venia al seminari, tres camins cada añ y algúns añs hasta cuatre; pa nadal, pa semana santa, pa escomensá lo curs, y pa los campamens. Eisa mateisa llista, la vach aná adaptán a cada momén de la meua vida. 
Cuan vach arrivá a Teruel me va aná mol bé; pa cuan me enviaben a reforsá a uns atres puestos que fae falta chen. 
A Saragosa, tamé eisiem a reforsá a uns atres puestos, sobre tot a les fronteres y al Nort, a les Vascongaes. Pero sobre tot cuan més eisiem eren uns viaches de poc tems, pocs dies, cuan ere nesesari per una investigasió. Lo famos papé en la llista de coses pa eisí, ara ere més menut: una bosa de deport, en una muda, dos camises, la bosa de aseo y la tarjeta de crédit. Com eren mol normals eisos viaches; eises eisides, encara que pugueres torná lo mateis día que ten anaes; la bosa sempre anae en tú. Se tardae sinc minuts en preparala. Pillala y torná corrén a la ofisina, pa eisí disparats.
Tot asó ere tan normal en lo nostre trevall que no u trovaem raro, com tos pot pareise a vatres. Cada trevall te les seues característiques, les seues ventaches y los seus inconveniens. Y yo habíe agarrat éste.
Espero haber aclarit les vostres dudes y les  preguntes que me vau fé sobre este tema. Sino, ya sabeu que lo agüelo “Sebeta” sempre está preparat pa contestautos; com sempre, mentres trevallae, va está dispost a eisí de casa, encara que fore, de nit; o de viache, fore la hora que fore y tinguere que aná aon tinguere que aná. Tot lo nesesarí pa serví al siudadá que li pagae. Y aisí son la machoria dels polisies de este país.

FIN.

Trovada y 5 , Historietes 2


Trovada y 5 , Historietes 2

Y p’acaba un poc de mistiari. Tots los pobles, de cualquier puesto, tenen historietes rares, misterioses. Mols camins no se sap si son historietes, coinsidansies, milacres, misteris o invensió de algun vei, que es massa cuentiste com l’agüelo “Sebeta”.  Pos a l’Aldea tamé; n’hay triat tres, segur que ne ñá mes.

Avans de escomensá lo “Sebeta” vol demaná disculpes, per si les coses que va a contá, no van passá aisina, o no van pasá, o se u ha inventat ell.

PRIMERA:

Está la leyenda de la Marededeu, a la que mols veins de l’Aldea li tenen una fe mol gran. Según han vingut contan les persones machós; que, al matéis tems, los u habien contat los seus antepasats; y apareis a les cansonetes que se canten cuan se li fa la novena; o sigue la historia del poble; un home de Bot (Tarragona), va pasá per la ermita, que está separada del poble, un sincsens metros; y va furta la imagen y se la va endú a la seua casa.
Al poc de tindre la Marededeu, a la casa se van escomensá a fica malals tots los de la familia. No ñabie dotó, ni medicina qu’els curare; cada camí se posaen pichó, mes mals. Al remat, lo qui la habie furtat; mich arrepentit y mich en po de que se moriren tots los de la familia; va ana al retó del poble y se va confesá dien lo que habíe fet. Lo mosen enseguida li va dí la penitansia: tenie que torná la Marededeu al matéis puesto de agon la habie furtat.
Com no li quedae atre remei; aisí u va fé. Los veins de l’Aldea que, al notá la desaparisió de la seua Virgen, li habíen estat resán y fenli novenes, pa que tornare; al veurela atre camí al pilá, van pensá que habie pasat un milacre, van tindre molta alifara y van fé una gran festa.
La leyenda no u diu, pero ñaurá que pensá que la familia del lladre se posarie bé, pa que acabo bé la historieta.
Mes tart, la van torná a furtá y va apareise a Torresilla, al trovala posada a un pilá que allí li dieben de la Piedad, se li va quedá eise nom Virgen de la Piedad.
Tamé se comente que cuan la guiarra, un home pa que no la chafaren, la va pillá y la va enterrá, al corral de les mules, davall del fem, y cuan va acabá la guiarra, la va torná al seu puesto.
La chen li te molta devosió y pa demanalí coses, li resen dienli “danos consuelo en la vida, oh, Virgen de la Piedad.” Tos la poso, per si algún nesesite achuda; may se pot sabé, cuán fará falta o quí te pot curá.
SEGUNDA:
Al escomensá la guiarra del 36; com a mols pobles, ya u hay contat a unes atres charrades; a l’Aldea, va ñaure una part del poble que, defenen les seues idees, van tirá per un costat; una atra part, tamé defenen les seues idees, van tirá per l’atre; y uns atres, que no van tirá per cap costat, encara que tenien les seues idees,  van tindre que patí per part de uns y dels atres.
Tal com u hay contat ya; al prinsipí los que van escomensá manán, lo prime que van fé, va se entrá a la iglesia y fe maleses, dintre y de fora; van cremá sans y santes, los vestits del retó y van tirá, chafanles les estatues de pedra que ñabíe a la fachada; a les que no podien arrencá los tallaven los brasos, lo cap, lo que podien.
Presidin eisa fachada, al mich, estabe San Miquial, patro del poble, en lo bras dret eisecat, portan la espada en la que pareisie luchá en lo demoni que tenie davall.
Com estae ben agarrat, va ñaure dos homes que van puchá, y, mentres un aguantae la estatua, latre li va partí lo bras dret.
Pos be, mes tart, al que habie sostés la imagen si li va umplí la cara de nafres; y al atre, al que va partí lo bras; mentres la guiarra, quina casualidad, va piarde lo bras dret, p’el matéis puesto que ell habíe partit lo de la estatua. Segur que va sé una coinsidansia; va ñaure mols que, a la guiarra, van piarde brasos y garres; uns atres van piarde la vida y no habien fet cap de malesa; pero ahí quede la historieta …..
TERSERA:
A mitat del sigle pasat, un home de l’Aldea, estae llauran, y llaurabe fondo, apretan per abais; de momen se li enganche la rella; y pareis que espente algo; que mau algo; pare al animal; llimpie lo tros y li apareis com una tapa de pedra fina, la lleve y oh! Sorpresa. Allí dabais ñabie com un trull de tiarra en forma de tenalla. Y aquí es cuan escomense lo mistiari, l’agüelo com ere tan menut, sol s’enrecorde de aisó, de que van dí que ere d’els tems d’els moros y que ya sen habien trovat mes pel poble. No m’enrecordo de quí la va trova; y may me van dí si va trová algo dintre.
Lo “Sebeta”, lo crio, cuan estae sol, ensomiabe que ne trovae una y que dintre ñabie un tesoro y en eisos dines, llevabe a sa mare de serví, y la teníen sempre a casa en ells. Sol ere que ensomiabe. Non va trova may cap de trull de tiarra en forma de tenalla.
Y se va acabá la trovada; a tots los va agradá tan que van quedá p’al añ que ve, atre camí.
A totes les persones del Consell, grasies per la vostra memoria, pero sobre tot, grasies per la vostra HISTORIA, que, ara ya es la NOSTRA historia. Grasies y seguiu están ahí mols añs. T’os nesesitem, ara més que may.
FIN.
Nota: Después de haber acabat la charrada m’arrivat la historia de la Marededeu y tos la fico tal y com m’arrivat:
“Nª Sª de la Piedad.
En el lugar de Valjunquera.
En el camino real de Valjunquera, Aldea de la Ciudad de Alcañiz  y a distancia de quatrocientos passos de aquel Pueblo, venera la devoción Christiana  la S. Imagen de N.S. de la Piedad en una Hermita muy hermosa, y fabricada a lo moderno: el título de la Piedad, se la dio la de aquellos devotos, que cuidaron de colocarla allí: el origen de esta Milagrosa Imagen, según consta por algunas memorias, fue en la forma siguiente. Por los años de 1575. Vivía en la Ciudad de Valencia Urbano Foz, natural de Valjunquera, y escultor: deseando este regalar a su Abuelo Pedro Foz, con alguna alaja de gusto, embiole esta S. Imagen, fabricada por sus manos: estimola tanto Pedro Foz, que no quiso, teniéndola en su casa, hazerla incomunicable, sino que erigiendo cerca del Lugar un pilar, la colocó allí en un decente nicho: aquí estuvo muchos años, venerada de los propios del país, y estrangeros.”
En 1623 un hombre de Bot la sacó de aquel nicho para venerarla en su casa. Enfermó toda su familia y entonces decidió devolverla a Valjunquera.
Nuevamente fue robada en 1677. Siete hombres la buscaron por diversos caminos y Gerónimo Lamberto la encontró cerca de Torrecilla en un pilar que llaman La Piedad.
Una vez devuelta a Valjunquera, el pueblo dispuso edificarle una ermita frente al lugar donde se hallaba el antigüo nicho. En 1697 se comenzó la obra y el uno de octubre de 1699 se trasladó la imagen a su nueva sede.
Su fiesta se celebra el viernes siguiente al domingo de pasión.
Hay muchos exvotos en esta capilla. Entre ellos se ve una mortaja ofrecida por Catalina Meseguer por haber sanado a su hijo Joseph Ardid que estaba desahuciado por los médicos. También una pierna de cera. Entre los prodigios atribuidos, se cuenta la salvación de los valjunqueranos Andrés Laflor y Jaime Cuella que eran arrastrados por las aguas del rio Segre.
La información anterior es un resumen de lo escrito por el padre Faci en 1739.”
Y l’agüelo “Sebeta” u ha copiat tot de la Revista Escolar El Gabarato, la número 6, de 1988.

FIN.

Una historia posible 6 , La Aldea del Catalá 3

Una historia posible 6 , La Aldea del Catalá 3

Ña una cosa que me ha cridat la atensió en este asunto de la importansia de uns (lo reinat) y dels atres (lo condat). Cuan se fa lo casamén, (al voltán de 1.150) Petronila porte lo reinat, en teoria Ramón Berenguer IV porte lo condat. Pero, atensió, cuan lo tratat del Corbeil (al voltán de 1258), o sigue uns sen añs después, lo rey de Fransa, a cambi de les posesions que lo rey aragonés tenie an aquel pais, li done uns cuans condats que tenie a España, entre ells lo de Barselona. SÍ au llechit bé BARSELONA; si ere tan importán; si ere lo cap nau del supost reinat Corona Catalano-Aragonesa, com u habien disat piarde; se aguere perdut lo reinat. Un desastre de “posible”. Pero tenen tems y lo saben aprofitá. Si lo primé que mos han furtat ha segut la nostra bandera, ¿qué podem esperá?.
Ara fa sen añs que Pompeu Fabra, que ere un ingeniero industrial, va fe la primera Gramática Catalana. Si eren tan antics, mira que los va costá.
A la vora dels añs vuintanta del sigle pasat, van aprofitá a la chen que habíe emigrat al seu terreno, desde les atres aldees que nomenem aquí, y van envía chen chove, ya en les noves idees, en la nova historia seua, pa que replegaren palaures velles que se dieben a les atres aldees y que ells no tenien y les van aná afechín al seu parlá; seguinmos engañán perque ara com les tenen escrites als seus llibres mos diuen que son dells desde lo prinsipi y que natres, los demés, inosens, los u ham copiat y per aisó la seua forma de parla es la mare, lo idioma, y los demés los seus fills; los dialectos seus.
Tots sabem la importansia que pa ells ha tingut la radera arrivada de la democrasia a España. Se han aprofitat de que los dos grans partits, pocs camins han conseguit machoria absoluta y que moltes voltes pa podé maná nesesitaen eise grapat de votos que tenien los catalans y a voltes los vascos.
An anat chuninse uns camins en lo PP, uns atres en lo PSOE; nols importae la doctrina de uns o la dels atres, sol volien aná conseguín coses pal seu “posible” y les han conseguit. Los seus votos sempre se han venut cars, mol cars, masa cars pal restán de España.
Mos podem enrecordá dels papés de Salamanca que li va prometre Felipe González a Puchol y que, en contra de tots los espesialistes en la materia, los u van dona una nit, usán la Polisía y la Guardia Sivil; sen, que allí ñabie papés que no eren dells; que ñabie papes que eren de chen de Aragó, pero los va doná igual.
A cambi están les coses de Sigena; ha ñagut sentansies de la Iglesia, de lo relichios y de lo sivil, sempre a favó de Sigena; desde fa añs; es igual, a ells no sels pot tocá; son los mimats; pan ells no ña lley.
Ya tos dic la de millons que los han donat, uns camins en billets; uns atres en obres; clá que en estos casos sen emportaen ademés lo tres per sen pa la seua borchaca; y van y mos diuen que eise mun de millons que van movén per lo mon, los u habie disat lo agüelo Desideri; tampoc han tingut que esplicá de aon los podie haber tret este bon home; han ficat eisa escusa y los ha vallgut; la ley no es igual pa tots.
Un atra cosa; y com es la més importanta pa mí, la hay disat pal final: prácticamen se han endut les competensies de tots los ministiaris y han fet lo que han vollgut en elles.
Tenen la seua polisía, mol mes abundanta de la que avans teníe lo Estat allí. Damún las u paguem natres. Los es fiel hasta los limits que ham vist estos radés dies; cuan teníe que seu al Estat que pan aisó los pague lo chornal.
Encara que yo pensó que lo pichó va sé donals les competensies de educasió; ahí es aon han acabat de rematá lo seu “posible” y damún en catalá, perque han desterrat completamen al castellá y als castellans.
Ham quedat que entre uns y los atres han fet lo seu “posible” y de un mun de mentires han falsechat la historia y se la han format “nova” com a ells los convé. Esta historia y lo demés de la educasió apoyanla, en tots los sentits, van escomensá a enseñala a les escoles fa mols tems, hasta lo pun de que avui aquells chiquets de entonses ya son los maestres de ara. Están tan convensuts com si ya fore verdadera; més encara pan ells es la verdadera y no ña de atra. Los mentirosos, los garramosos son los castellans que los tenen envecha, que los roben y que no volen disá que siguen lliures. Molta chen ya está envenená. Per lo milacre del tems un “posible” se ha fet verdat. Pan ells ya es verdat y, en les condisions actuals ya nols convensiras. Som natres los que tenim los llibres falsificats.
Y pa acabá, saben fe tan bé les coses que a les persones que los interesen les “compren” de una manera o del atra. En vots, en dinés, en suvensions, en carrecs publics, en …
Aisí, de eisa manera han anat conseguín lo que apareis en la Wikipedia. Los reconeisimens; per vots, per complisidat, per conveniansia, per vagansia, per cobardía del gobiarn sentral. Tamé de algunes institusions, aon tenen dintre chen dells. Als que en algún momen han manat o manen als antics reinats de Aragó, Valensia y Mallorca. Envián material “gratis” o suvensions a asosiasions, alcaldes, comarques y fulles de internet. U seguisco dien, u han sabut fe y u han fet mol bé, perque han tingut mols dines, mol tems, molta pasiansia y han conseguit está chunits, a través dels añs, luchán y defenén tots sempre a la Aldea del Catalá y a la seua Historia “posible”.

Seguirá ......

Fen mún (2)

Fen mún. y 2.


Avui mos anem a ficá en lo agüelo. Tením moltes coses que contá. Mentres charraba, miraba a la chen y la chen me miráe a mí. Vach veure chen gran com yo; vach veure chen michana, la que més; tamé vach veure chen chove, aisó es mol bo; y pa remat ñabien crios, a lo milló ells no van entendre res, pero que sons pares los portaren de menudets a sentí estes coses ya vol di mol. Vach veure chen en alguna llágrima als ulls; no ere per les meues palabres, eises valien poc; eren per los recuerdos quels traía; lo torná an aquells tems en que los pobles pareisien rius de oli; de pau, de convivansia; de bona veindat de trevallá cada un a seua casa pero al mateis tems tots chuns, perque aisó es lo que se fáe. Me enrecordo de Valderrobles an aquells tems; vindre pa fira era aná de festa; visitá a la familia; als amics; comprares o no comprares res. Me enrecordo del aigua baisán per lo riu; ya se que ere un atra aigua, pero ere lo mateis riu; no ha cambiat. Tampoc ha cambiat lo pon de pedra, ni lo de fiarro ni la plasa; tanques los ulls y per un momen te imagines los carres en ve de coches en carros y animals. Quin recuerdos. A lo milló no faríe falta, pero me sentisco en la obligasió de esplicá un poc la construcsió de la meua charrada y per qué la vach fe aisina. Según com la miros, no te un orden cla. Pero está feta a posta aisina. Tenín en cuenta tota la chen que va vindre ñabie que contals la nostra situasió, entonses ñabíe que repetí algunes idees que ya les habíem dit a uns atres puestos. Ademés ere una asosiasió que naisie, no podiem presumí de triunfalistes, teniem masa problemes; pero tampoc de pesimistes, estem luchán pa eisí a daván y se teníe que notá. De menut, de Luiset, vach trevallá, mes de dos y de tres camins en la menobra y allí vach dependre que si vols prepará un bo simén ña que mesclá arena y simén, la proporsió ya depén. Pos yo, tos haureu donat cuenta, anaba mesclán arena y simén; problemes y esperanses, pesimisme y optimisme; ¿va se bona la mescla? A ver si lo tems mos u diu. Al acabá la charrada molta chen va vindre a parlá en mí. Quina pena no haber tingut més tems pa escoltals a tots. Va sé, es, chen agraida; lo agüelo es un vendedó de fum, un vendedó de palabres escrites en mol sentimén, pero sol palabres, idees; vuides, sense resultats; fum que sen va a la primera volada de aire. La chen se conforme en mol poca cosa; pero que més vullguera yo que doná solusions y no problemes; sol ting bona voluntat y alguna idea regular; tot lo demés son palabres y palabres. Me haguere agradat sentam a una taula en la meua llibreta, com fa Juan Carlos, y aná prenén nota de idees, consells, ánimos, histories; pero “tempus fugit” lo tems se men va aná sense donám cuenta y a lo pichó a algú hasta lo vach escoltá mal o se va sentí defraudat en lo agüelo, perque sempre ñabie chen esperán y no volía quedá mal en dingú y de esta manera, vach fallá a més persones. Desde aquí, un poc tart, vull doná les grasies a tota la chen que me va escoltá y la manera que me van escoltá, casi tres cuarts de hora, sense maures, en silensio, en un silensio total, escoltán y escoltán. Penso que van se masa coses les que vach tocá, pero creía y u seguisco creen que totes ñabíe que tocales. Veía mans que se arrimáen als ulls, mans que se retorsíen de ñervis, de impotansia; de voldre fe coses. Me haguere agradat que los meus ulls hagueren segut una cámara fotográfica, pa torná a veure ara totes les reacsions y podé o sabé analisales. Chen que, sense donás cuenta, dieben que sí en lo cap; que estáen de acuerdo; que en alguna de les coses que diebe lo “Sebeta”, ells, elles estáen de acuerdo; sol per aisó valíe la pena fe lo viache. En alguna cosa no estaba equivocat. Algú me va parlá de que lo valensiá te lo mateis problema o inclús més gort que natres; que natres estáem al prinsipi; que encara teniem remei. A ver si la nova asosiasió u pot pará, pot fe algo. Uns atres me van dí: “aisó que vusté ha dit de que lo chapurriau ere més antic que lo catalá, que u ha disat caure com una posibilidat, fa mols añs un home sabio va vindre al nostre poble a femos una charrada com la que ha fet vusté avui y mos va di lo mateis o sigue que no va vusté equivocat: lo Chapurriau es; deu de se més antic inclus que lo catalá”. Vull que tingau en cuenta que yo sol vach parlá; pero los de la chunta y més chen están en primera fila, a tots tos admiro un mun; ¿Tos enrecordeu de David y Goliat?, pos esta chen está luchán contra CataGoliat sense armes, sense honda, a pit despullat y resistís y aguante, a ver si pronte arriven més soldats a achudals; a fe forsa y si tenen sort, ña algú que hasta los done alguna falsecha pa podés defendre. Tránquils ya estic acabán; cuan me vach fica a escriure la charrada, tos tenía a tots dins del bolígrafo, sino tos vach nomená segur que va se cosa de la memoria del cap, que ya escomense a fallá, perque dins del cor tos portaba a tots. Eise cariño no tos falte a dingú. Voldría sabé escriure en lo cor, pa demostrautos que ahí tos ting a tots, com ting al Chapurriau, pero a eise nol vach olvidá, lo vach nomená y moltes voltes, com ell se mereis y com vatres me vau encarregá.

FIN.

Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA

Lo segundo milacre te que veure en la tiarra, un atre dels elemens del món.


“Un día l’agüelo “Sebeta”, en menut, tenie que aná al campo, en la burreta. Ere estiu, habien segat un campo y ñabie que rasclechal, avans de que los animalets del campo (cachapets, perdius, uns atres muisonets, les rates de campo, les formigues y algún que atre jabalí), se mincharen les espigues que se habien quedat tirades, perdudes, per entiarra.

Va prepará la burra en la albarda y carrechadós y a un costat, va ficá lo rascle, en les púes de fiarro apuntán capa fora, ben lligat. Va muntá ell damún, escarramat, y sen va aná cap lo terme de Fórnols. Anabe un poc tart perque ere domenche y se habíe quedat a misa machó; fen de monaguillo, achudán a misa al mosen.
Fae caló; anae pel cantó del tancat; estabe mich atontat o dormit y no va veure una aigüera que ñabie al mich del camí. Lo pichó va se que la burreta tampoc la va vuere, li va fallá la pota, va entropesá y va caure capa lo seu costat isquiarro, chustet agon anave lo rascle.
Va caure lo animal; pero tamé va caure lo sagal; los dos capa lo matéis costat; capa la isquiarra; en tan mala sort o en tan bona grasies a deu, que les púes del rascle se van clavá an tiarra, a tota la voreta del pit del menut, un poc mes y haguere ñagut una desgrasia, pero no; ahí estabe lo segundo milacre. Deu nostre siñó lo volíe pan ell. Los foraets de les púes del rascle, al clavás an tiarra, se van quedá al camí; eren testigos, que pronte desapareiserien, de un milacre menut, que li habie pasat al “Sebeta”, menut.”

LO AIRE:


Tersé milacre, este tenie que veure en lo aire, un elemen mes del mon.

“Lo “Sebeta” teníe un tio, mol bon home; que cuan prenie vermut al bar de la plasa, y si li arrimae lo crio, sempre sen duie alguna oliva rellena, algún berberecho a la boca,  y una rubia (peseta) a la borchaca.
Este home cantabe mol be la jota y tenie una grasia especial pos se les inventabe de cualquier cosa que se li posae per daban.
Estaem a la época de la trilla; lo tio teníe la era a la cresta de un monte; l’aire li arrivabe per tots los costats, pero a cambi lo tallat (lo presipisi), rodechabe la obra de tota la era, menos per un tros que es per agon se arrivabe a ella.
Durán uns dies; la tia, la dona del tio, no podie acompañal a trillá; y ell tenie que está sol; pero, claro, entonses, cuan li tocae rechirá la mies, tenie que pará lo trill. Pa que no pasaré aisó, lo menut va aná a achudali.
Habien pasat tot lo matí be. Mentres lo tio rechirabe en la forca, Luiset, muntat damún del trill, donabe voltes y voltes. Tot anabe be.
Lo que pase es que lo sagal, tenie ganes de corre; sense donás cuenta que la mula del tio ere mol fura y claro en un momen en que lo tio va aná a la pallisa, que estae allí propet, a beure aigüa; lo menut va agarrá la suriaca y la va pasá per damún de la esquena de la mula, pa fela trotá un poc. La mula va escomensá a trotá, donán voltes. Lo crio li va trová gust y li va pasá atre camí la suriaca per la esquena a la mula. Ésta la va notá y va escomensá a galopá a tota la velosidat, donán voltes per damun de la palla. Lo chiquet, que no se u esperabe, marechat per la velosidat y per les voltes, va piarde lo asiento y va caure del trill, anan donan voltes, per la forsa de la velosidat, hasta lo matéis rafec de la paret. Y allí va pará; chustet al cantó del tallat. La ma de Deu lo va aturá de dona voltes; no podie caure; lo nesesitabe ell, entonses; y mes tart, lo nesesitarie lo chapurriau.
Lo tio, que venie de beure, va pará la mula y lo trill y va aná corrén a mirá al nevot. No res; pa lo que aguere pogut sé; uns esgarraps per les garres y una nafra al chinoll. La trilla va seguí y lo día tamé.
No ere la seua hora; encara tenie que aná al seminari.”
Yo no sé en quina grasia vach escriure les meues aventures. Cosa rara; cap de retó me va cridá pa preguntam pels tres “milacres” meus; que me habien convensut de la cridadá de Deu al agüelo “Sebeta”.
Segur que alguns dels mosens que mos preparaben, sen enriurie o se enfotrie un rato; com vatres u feu ara; llechin les imaginasions de un crio de poble de once o dotse añs.
Pero, poc a poc, misa a misa; comunió a comunio; rosari a rosari; meditasió a meditasió; lectura espiritual a lectura espiritual; confesó a confesó; penitansia a penitansia; retiro espiritual a retiro espiritual; silensio a silensio; charrada a  charrada;……pa qué seguí; sempre ploven la mateisa aigüa damún del matéis terreno; nau; chove; te anabes convensín; o te anaben convensín; de que tenies vocasió y, al remat de tot, ya pareisie que Deu te habíe cridat a tú, a Luiset. Y vach está un tems que estaba convensut de que valía pa retó; de que volia sé retó; y de que sería retó. Lo mosen habíe tingut bon ull.
Y, ademés de tota la religió que mos donaben; al matéis tems mos preparaben pa la vida; sobre tot la vida de mosen; pero tamé pa la vida normal; de una manera que difisilmen mos aurien preparat a un atre puesto; aisó mai li u podré agraí al seminari, ni al reto del meu poble, que ben merescuda teníe la indulgensia per la meua “vocasió”.
Desde lo primé añ me van doná beca; de tal manera que la carrera de reto me la vach aná guañán; nota a nota; añ a añ. Cuan arrivaen les vacasions yo trevallaba a casa en la ocupasió que an aquell tems tenie la familia. A les vacasions de Nadal, a cullí olives, a pará rateres; a les del estiu a segá y a trillá; com un mes de casa; pos yo, entonses encara era un mes a aquella casa.
A camins me tocabe fe de menobré (peon de albañil), arrivaba a michdía del seminari; dinaba; y, per la tarde, a la obra; per denit les dos mans plenes de bambolles; de la “maseta” y del “escalpre”, tota la tarde fen una sequieta al simén pa posá un tubo. Al día siguien, les mans vendades, pero a seguí la sequieta. Als sinc o sis dies ya portaba durisies a les mans, al prinsipi tendretes, pero después dures, com un trevalladó mes.
Alguna volta; de cuan en cuan; sobre tot al estiu; a carregá camions per lo poble; en sacs de vuitanta kilos a les costelles; no sé cóm los podía puchá per una rampa (dos taulóns) de fusta a la caisa del camión. Cuan ere blat, tira que te vás; pero cuan ere sibá, lo maldit pols, se te agarrae a la esquena, se te pegae a la carn y no ñabíe aigua que te rentare, ni res que te calmare, cóm picae; y tú a rascá, a rascá.

Seguirá....



Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, mules, burros


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, rascle

Mondongo

La parella de persones que mos acompañen, están vivín a una época diferenta a la nostra, per aissó les coses que los passen y que ells viuen, ña que posales an aquells tems y no ara, perque algunes no se comprenen an estos añs nostres. O sigue que los que pugáu, tanqueu los ulls y torneu atrás, los demés feu un gran esfors y llichíu la charrada y poséutos les ulleres de aquella edat.
Avui mos situem als primes mesos de un añ dels sesanta o aissí.

Luiset, Chum, gorrino, Valjunquera, mondongo, matansa
Luiset, Chum, gorrino, Valjunquera, mondongo, matansa


-Bon día yayo.

+Bon día sagal, se te han pegat los llansols.

-No, que ya fa un ratet que me hay eisecat. Ya me hay minchat les sopes escudelláes. Ara estaba preparán uns panellets (se preparen en figues maellanes, passáes per farina, ubiartes per la mitat y dintre se pose una armela llimpia o una nau pelada), pal camí.

+ Dónat pressa, sino mentres parem y no parem les rateres, arribarém al campo a la hora de diná.

Aissó ere una costum, al aná a replegá les olives, algú de la familia sen anáe per dabán y paráe unes rateres p’als torts; les posáen en cucs de la farina que relluisen mol, pa que lo muissó, al aná volán lo vesque y baiso a “picá”.
Mentres fáen camí se solíen minchá alguna figa en algo dintre o algún orelló, pa pasá lo tems, mentres buscáen los millós puestos pa pará les rateres.
Ña que tindre en cuenta que an aquells tems, casi tots los díes se senáe lo mateis, un plat de col del hort y un tort de segundo, de postre unes olives de les d’aigua. No ñabíe res més, encara duráe la pobresa de la guiarra y lo peis y la carn estáen casi prohibits perque no ñabíe dinés pa compráls.

Sin embargo los torts eren barats, piarde un poc de tems al aná y al torná del campo, pa pará y reconéisse.

Lo agüelo en una eissadella a la má, lo menut en un feis de rateres y lo “potet” a on estáen los cucs, mentres lo gran preparáe la paraeta, lo sagal posáe lo cuc al ganchet, sempre trián los més gorts y relluéns.

A unes atres charrades ya hay esplicat com se solíe fe la paraeta y tot lo demés del asunto de les rateres.

Ara está prohibit y si te pillen en rateres, te denúnsien; an aquells tems, sense los torts no haguerem pogut viure.

Per la tarde, al plegá la faena, mentres los demés carregáen los animals, los de les rateres sen anáen per dabán, a la seua, a reconéisse y replegá les rateres. Ara portáen una sistelleta pa fica dins la “casera”, encara que algún camí, pocs grássies a Deu, fáen “masola”, o sigue no habíe picat res o algún animal, les algarses, los corvs o alguna rabosa, que tamé ne ñabíen, habíe “reconegut” avans qu’el amo y se habíe minchat lo muissó; en eissos casos a la bora de la ratera buida y disparada, ñabíe un mun de plumes.

Cuan se arribáe a casa, casi sempre al mateis tems, los uns y los atres, se descarregáen los animals, se triáen les olives y al racó del foc a pelá los torts, pa adelantá faena a les dones y que los pugueren frechí o fe en salsa, según lo díes.

Les plumes se tiraén al foc, y en un trosset de papé se posáen les tripetes a rustís a les brases en un chorret de olí y un poco de sal. Alló ere lo vermut de avans de sená y se fáe aguantán la oló, bueno la pudó de les plumes cremáes.
Fáe uns semanes que habíen matat lo gorrino del añ.

Al día siguién va eissí plurigañós y com tota la nit habíe estat pluviñán, no van podé aná al campo. Mentres uns fáen lleña en lo tronsadó, lo serrucho de una ma y les astrals, la gran y la de ma, lo agüelo y lo net teníen un atre trevall.
La “caseta del gorrino”, soll a Fórnols y a uns atres puestos, ya casi se habíe eissugat del tot dels pixúms del gorrino vell. Ells van rascá totes les parets, les van encalá, blanquechá en cal.

+Venga menut que paréis que portes caparra o galbana, més depressa eissa brocha.

-Ya vach, pero ¿per qué li ha posat azulete (blavet) a la cals?
+Mira que eres alcahuet, tot u vols sabé. /bachillé a Beseit/
Y al matéis tems que li despentine lo pial, en la ma, li va esplicán:
+Asó son coses dels añs que fa que hay nascut, lo tems te enseñe algunes garrames, la cals es masa blanca y aguante poc la brutíssia del gorrino, pero si la mescles en un poquet, hay dit poquet, de azulete, sense dissá de sé blanca, se oscurís un poc y aguante milló les taques. Ya saps que los gorrinos tenen costúm de arrascás mol assubín en la paret.

-Ya está pintá, ya m’en puc aná a chugá als indios y als vaqueros.
+Eh!!!, para un poc, que, encara no te has guañat lo chornal, que sol ham fet les parets, ara falte lo den tiarra, porta lo chapo (com una eissada, pero semicircular), rascarém la tiarra, la rentarém en zotal y lejía y cuan estigue ben eissuta, posarém palla nova, pa cuan vingue lo nau se trovo una alcoba llimpia y guapa. O es que a tú no te agradaríe, ya que te aparten de ta mare y te dissen sol a un puesto nau, trova una bona caseta pa pode minchá y dormí.
-Home!, pos claro. ¿Cuán lo comprarém?

+En cuan pregonon que ne han portat al “sechá” (plassa aon normalmen se posen los venedós ambuláns en los seus “tenderetes”.
-¿Podré acompañali a triá lo més majo?

+Claro, menut, que tú eres un “entés” en gorrinos y saps mol de compres y ventes –li conteste l’agüelo, mentres sen enfot un poc de lo “sabé” del net -.
Y la vida seguís a l’Aldea.

Un día mentres van parán, per lo mich del monte, los is un cachap de poques semanes, Luiset que lo veu, solte les rateres y a corre detrás, lo agüelo rien, sap lo difíssil que es casá un conill corrén y menos un crío, pero li fa grássia un “cachapet” (enrecordeutos que als de la Aldea, de mote, los diuen cachaps) corrén detrás de un atre cachapet.

Ya sap quí guañará lo animalet está al seu terreno, lo crío en los pantalóns curts, esgarrañánse totes les garres y entropessán en totes les plantes del monte; si es romé o un timó, tira que te vas, pero si son archilagues o coscolls esgarrap segur.

Lo crío y lo conill se piarden de vista, per la espesura del monte. Al poc, torne lo crío, paréis que porto mala cara, sol se li veu lo pit, segur que porte totes les garres nafráes, pero bueno es una esperiánsia més, aissí es com se deprén a esta vida dura nostra, la del campo.

Lo agüelo lo espere a la vora del feis de rateres.

+Hala anem, que ya tenim una massola, sino mos doném pressa ne farém un atra, los més matinadós ya mos haurán furtat los millós puestos pa pará.
“Sebeta” escomense a caminá, pero li estrañe que Luiset no se vasque queixán, se chire pa preguntali si li pase algo y se trobe al sagal que li enseñe un cachapet de semanes, lo porte agarrat de les potes de detrás, la cara del menut u diu tot ha guañat la primera batalla de la seua vida, de una guiarra que será llarga y damún la ha guañat dabán de s’agüelo, al que vol tan.

Lo vell pille al conill y li pegue un golpe fort y sec detrás de les orelles, lo desnuque; lo bicho ni se ha enterat, ya está corrén per los montes del sial; éste ya no se escapará.

Cuan arriben al campo y conten la aventura als demés de la familia, tots felisiten a Luiset, encara que porte les garres plenes de moradures y esgarraps, ell está contén.

 Lo animalet cuan lo han vist ells, a sabé cuán rato portáe corrén y de quín esparvé, rabosa o gos se anáe escapán, debíe está cansat y al veure que lo crío eissíe detrás d’ell, li ha vollgut engañá y se ha amagat detrás de la soca de un , pero lo sagal té bona vista y se ha donat cuenta y se li ha tirat damún agarránlo. Se ha guañat la cuixeta.

A Luiset no li ha fet molta grássia que l’agüelo matare al animal, pero, per dintre, ha entés que es ley de vida. A casa algúns camíns ha vist a sa mare y a la agüela matán gallines y conills. Les persones pa mantíndres tenen que minchá y a camíns es nessessari tría ells o natres.

“Sebeta”, al veurel “pesaros” li vol esplicá la vida y u fa de una manera espessial, comparán coses.

+Mira, los animalets que están a este mon al matéis tems que natres están ficats pa achudamos, ya veus los animals de cárrega, sense ells no podríem treballá los campos; los del corral mos donen aus (ous) y carn; algúns del campo lo seu canto y la alegría de veurels volá y disfrutá dels seus colós. Tots fan algo bo pa natres.

- Pero la rabosa mos se mínche los torts de les rateres.

+ Pero tamé los conills que están malals pa que no passon les enfermedats a uns atres, mos llimpien los campos dels animalets que se moríssen y en lo seu minchá tamé llimpien de algarses y uns atres animals que sino se faríen masa abundáns.

+ Tú, cuan te minches lo tort, te minches la seua vista, per aissó has segut espabilat y has vist com lo cachap se amagáe. Cuan te alimentes dels conills, ressibisses algo de la seua velosidat, per aissó has corregut tan depresa y has alcansat al animalet. Y aissí podríem di de tota clase de animals que mos acompañen. Tots mos enseñen o mos donen algo.

Cada edat, cada tems, te los seus cuentos, lo importán es si mos enseñen algo y ña persones que han nascut pa contá cuentos.
Al inviarn es normal que ñague díes grisos, díes oscurs, que plogue, que fasque boira, fret y aire y hasta que nevo.

Un día va nevá mich pam. Lo ruin no es que piárdegues eisse día, sino lo siguién y a lo pichó hasta lo atre, mentres se revén la neu y la tiarra esta chelada o plena de charcos; no se que es pichó pa treballá a la agricultura.
Pero no tot es pa ruin, lo día de la nevada pregonen que lo día de demá, si lo tems u permitís, ñaurá venedós al “Sechá” y si a algú li fa falta ñaurá un que portará gorrinets.

Aissó anime a la nostra parella, un día o un atre teníen que comprá lo gorrino y ara aprofitarán lo mal tems pa ficál a la caseta y mirá com se trove allí.
An aquells tems este animalet ere mol nessessari a una casa, no sol per lo que se traíe lo día del mondongo, sino perque ere una manera de aprofitá moltes coses de les que empleáen a casa. Allí anáen les peladures de les pataques y de totes les verdures y hortalises, se posáen al calderó, se cuitíen y en un grapat de segó o de panís ya teníes minchá pa dos días p’al gorrino, damún que “resiclaes”, ell anáe engordín y tú tenies la casa llimpia de sobres y recuencos.
Aquella nit Luiset casi no va dormí. ¿Com seríe lo gorrinet? ¿Serie manso o furo? ¿Podríe trial ell? Cuán tardáe en fes de día. Y pensán en estes coses, se va dormí. Escomense a ensomiá y de repén lo gorrino se ha fet mol gran y li está pegan espentons, li estire la roba y te fret….
Es lo agüelo que li cride al tems que li lleve la roba de damún pa que se despiarto avans
+Hala bon moso, que mos quedarem sense gorrino!
Lo menut se despiarte, te taragañes als ulls, al remat se done cuenta de quí li cride y se enrecorde que avui es lo día. Se eiseque corrén, se vestís a tota presa, se rente, ya te les sopes bullides damún de la taula, se les minche en un Jesús y ya está preparat pa aná en lo agüelo, menuda parella fan los dos.
Per lo carré del mich, per la costa de les mules y al Sechá. Allí, a la bora de les coves, chun a les escaleretes ña un camión menut en un home a la bora. Se arrimen, Luiset com es menut, puche per les escales, desde allí veu que dintre de la caisa, a la que li ha llevat lo toldo, ña una dochena o aisí de gorrinets, encara que tenen un poc de palla davall, deuen tindre fret, en lo horache que fa lo fiarro de la caisa deu está chelat.
Un dels gorrinets se li quede mirán, te una taca negra a la orella isquiarra, se miren, lo gorrino mau lo cap y li seguís mirán.
“Sebeta” parle en l’home, se posen de acuerdo, ne ñan uns un poc més grans, poc, y uns atres uns sentímetros més menuts. Uns a diau duros, los atres a nau. Mire a Luiset:
+¿Ten agráe algún més que los atres?
-Si, yayo, eise de la taca a la orelleta.
Lo agüelo mire eise gorrino, puche y baise lo cap, sí, ha triat be, parle en lo home:
+Eise que diu lo sagal ¿per cuán mol dise?
*Bona vista, eise es dels més espabilats, diau duros.
+Home! Que te una taca a la orella.
*Per aiso mateis, eisa taca tamé la té son pare, es lo milló mascle que ting.
+Pero home, eisa taca li lleve lo bon aspiacte. Perque se ha encaprichat lo sagal sino eise ni lo miraría. Nau duros.
*Venga ni pa vuste ni pa mi, coranta y siat pesetes y no li rebaiso ni un siantim més.
+Pues perque li u hay prometut al menut, sino…..
Se donen la ma, “Sebeta” trau la cartera y conte nau billets de a duro y dos de a peseta. Lo home intente agarrá al gorrino, pero este se li escape, chillán, varies voltes, al final lo pille de la garra trasera dreta y los u done, encara chille.
“Sebeta” lo agarre als brasos com si fore un crio menudet, lo sagal baise de les escales y li pase la ma per lo llomo, lo animalet, se calme, se pare de maures y de chilla. Serán bons amics.
-Grasies, yayo, ara que ya es nostre, ¿es mascle o femella?
+Es un masclet.
-¿Me dise que lo batecha?
+A ver ¿que se te ha ocurrit? -Diu l’agüelo, al tems que mire cap lo campanari que se veu desde allí bais-.
-Pos li vull posá “CHUM”.
+¿De la chumenera?
-No dels chums de les bases.
+Hala, pos ya té nom, enguañ tindrem un CHUM.

Tot contens, arriven a casa y solten al gorrinet a la seua caseta. De momén, com si estare asustat, se quede a un racó. La familia se arrime a veurel, l’agüela agarre una almosta de granulos dels conills y lu pose al minchadó, a la vasía, después li fique aigua a una lata y la dise allí a la bora.
Lo animalet se arrime, probe los granulos, pareis que li agráen, se fique a minchá com un descosit, com es menut casi no arrive al minchadó, se eiseque sobre les garres de detrás y se fique a minchá afanós. Tan despistat está intentán arrivá als radés granulos que no se done cuenta y en les potes de detrás entropese en la lata y hala l’aigua per an tiarra, tots sen enriuen, avuí no es un día pa enfadás, ya tenen gorrino y mol gorrino.
No tos vach a cansá contautos la vida de Chum, ya sabeu que es mol aburrida, en cuatre metros cuadrats, a minchá y a dormí, menos los domenches per la nit que es dichuni. A engordí y engordí, sense veure la llum del sol.
En eise añ que viu té momens bons y uns atres ruins; de estos radés se enrecorde sobre tot del día que lo van capá, que mal li van fé.
-Yayo, ¿Per qué lo capen?
+A ver si te u sé esplicá. Tu notes eisa oló a gorrino, casi pudó, pos ya vorás als dos o tres mesos de operal sen anirá eisa sensasió; se engordirá més que es lo que a natres mos interese pa que isque més mondongo y ademés no se tornará furo, será més manso.
-Val, val, ya me ha convensut.
Un gorrino comprat a prinsipi de enguañ, a la hora de matal solie pesá entre vuitanta y novanta kilos en canal, encara que ñabíe cases que los debíen de empapussá y arribáen als sen, sen diau, sen vin y hasta sen trenta.

Los ratos bons del gorrino, casi tots teníen que veure en Luiset, sempre que podíe, cuan li donáen de minchá li agradáe está daván y li cridáe per lo nom. Hasta lo pun de que més tart li gastáe alguna broma. Cuan lo animalet estáe chitat, Luiset cridáe: Chum, Chum y lo bicho se eissecaé enseguida y acudíe al minchadó, creen que li portáen més minchá y allí no ñabíe res, li habíe pres lo pial.
La porta de la caseta ere de fusta en un forrallat per de fora; per la part de bais teníe algún tros de fusta querat, minchat per la carcoma, cuan teníe fam, assomáe lo morro per aquell forat, Luiset, si estáe prop, se arrimáe y al mateis tems qu’el cridáe, Chum, Chum, li donáe una mansana, sobre tot les que estáen cucáes, o un tros de panolla de panís, lo afarám la engancháe y se u mincháe tot, no dissáe ni lo suro de dintre, per si a un cas se quedáe algún gra enganchat.
Parlán dels ratos bons, Chum va tindre la sort de que eisse va sé un añ bo de melons, sobre tot de carn, pero, a causa del tems que no va fe masa caló, van madurá mol tart y entonses mols los van cullí “pepinos” y ya sabeu quí se va aprofitá de aissó, cada tripada, cada fartó, pero sempre lin apetíen més, sempre ne volíe més y damún los u portáe lo seu amic. Lo cridáe Chum! y meló viart, a trossos, al minchadó. Going, going, que bo está lo meló y que bo es lo seu amic.
Ere costum de casa, no sé si a la Aldea o a uns atres pobles faríen lo mateis, que los domenches per denit no li donáen de sená, com ere festa, sobráen menos coses de diná y la chen descansáe per la tarde.
Y poc a poc se va pasá tot l’añ y va arribá chiné del añ siguién, als primés dies.
Van buscá un día qu’els vinguere be a tots, van comprá les espéssies y les demés coses que fáen falta pan eisse día. Van prepará barreños, calderes, capoladora en les seues cuchilles, embutidora en los seus tubos, tenalletes, cañíssos y moltes coses més. Trossos de caña pa podé pencha les burrifaldes dintre de la caldera, una bobina de cordell fi pa lligá tot lo embutit. Alló ademés de sé lo día de la matánsa, ere una gran festa familiá.
L’agüela habíe fet galletes de casa, rosquilles, mantecats, nuguets y casquetes y habíe preparat anis y ví de naus, tot u teníe en una bandeja a la despensa que estáe a la mateissa entrada.
No sé perqué a la familia ñabíe persones espessials, cada una enteníe de una cosa, la mare les burrifaldes, l’agüela lo foc, que no se apagare may, que sempre estare ruén, eisse día teníe que sé aissina. Ñabíe una de les tíes que ere espessialista en les espéssies, cuan estáe la mescla de carn preparada, ella se sentáe en una cadira, daván del barreño, los demés fenli rogle, no se podíe fica tota la sal de una volta perque te podíes pasá y lo embutit que fore eissiríe salat, ella u fáe milló, anáe afechín sal y espéssies, poc a poc. De cuan en cuan preníe un pessiguet de la mescla y sel posáe als labios, lo probáe, donáe la seua opinió, movén lo cap, si lo movíe de un costat al atre ere que no estáe al pún y a seguí posán, hasta que se convensíe que eisa proporsió ere la ideal, entonses movie lo cap de dal a bais y se enriebe un poquet, bona señal, tots en una risseta a la cara. Hasta eisse momén sol ella probáe la mescla. Ara cuan habíe arribat a alcansá la perfecsió, ya ne dissáe probá als demés que, com es normal, tots donáen lo visto bueno.
Los demés que tamé estáem allí, erem portadós (ara portam asó, ara portam alló) y probadós (uns camins perque mos u donáen a probá, uns atres perque alguna má aprofitaé que no la miráen y pilláe algún pessiguet o grapadet de cualquier barreño, en les espéssies de la tía, tots estáen bons).
A la vora del foc, se habíe preparat un bon clapé de lleña, eisse día no se podíe piarde tems en puchá y baissá, sol se estáe pal mondongo, ere lo seu día.
Lo gorrino ya va está sense minchá dos díes avans, pa no tindre res als budells que un camí llimpiats y rellimpiats serviríen pa embutí les burrifaldes, les grans y les fines, les butifarres, y los fils de chorissos y les llonganisses.
Lo día de avans van bullí la sebá pa les burrifaldes y la van dissá tota la nit, dintre de un sac penchat al balcó pa que se escurrire be. An aquells tems los carrés eren de tiarra y l’aigua que escurríe del sac, caíe al carré y éste se la embebíe.
Después de sená, una sombra va baissá a la entrada, a on estáe la caseta del gorrino, no se van sentí palabres, sol suspiros y gruñits, ere la despedida de dos amics, amics de un sol añ, pero amics, un habíe batechat al atre.
Eisa nit la chen se retiráe tart y al matí siguién, a les tres o les cuatre, encara que ere inviarn, tots per amún.
Y aissó que lo sacrifissi solíe escomensá a les sis, pero ñabíe que ensendre pronte lo foc y posá aigua a bullí, pa pelá al gorrino.
Insistisco atre camí pa que tos enrecordeu que asó passáe fa mols añs, avui o no te dissaríen matál o nessessitaríes un permís espessial, ells diuen que es per la sanidat, yo crec que ademés es pa cobrá mes arbitrios. Si an aquell tems lo gorrino ere fundamental, dell se aprofitáe tot, ará tamé alimente a algúns achuntaméns, tamé se aprofiten dell.
Vach a intentá contátos una tragedia, la que parle de la mort, lo sufridó es Chum, uns atres son artistes secundaris y los demés invitats.
La entrada tindríe uns diau u onse metros cuadrats, per an tiarra palla estesa, per allí, eisa matiná, podíe corre l’aigua o la sang y no ere cosa de que dingú patinare; a un costat una portadora preparada, al mich una taula allargada e inclinada cap avan, cap lo carré. Per tot lo voltán de la taula un reglet menut clavat a la fusta, pa que ñaguere com una paret menudeta a tota la taula, tota no, en lo tros que donáe al carré, lo regle dissáe los cantóns y se anáe chunín hasta dissá sol un pam de separasió. Ere la taula pal sacrifissi, la taula de matá-gorrinos que anaé de entrada en entrada, cada día a una casa, pero sempre servíe pa lo mateis, pa mata a un animalet que no habíe fet cap de mal, sol minchá y engordí tot l’añ.
Lo invitat prinsipal ere un home que portáe un mono blau, damún un devantal de cuero hasta lo pit, y per davall unes botes de aigua. A la seua sintura una correcha, en una funda, de la funda eissíe un mánec, pareissíe de un puñal, alló no podíe di res bo, pero es que a la ma dreta portáe un fiarro y eise fiarro acabáe en un gancho, puntiagut. Pero aquí ¿qué va a passá?

En eissos ferraméns preparats casi tindríem que avisá a la Guardia Sivil, no sigue que paso una tragedia.

A les escales una dona, arremangada hasta lo muscle, porte un devantal blanc que pareis nau, entre la ma dreta y lo costat descanse un barreño gran, vuit, llimpio, sense res.
A la dreta de la taula assessina está la caseta del gorrino, lo pobre animal al sentí tan soroll, no rechiste, ni se mau y aissó que porte dos díes sense minchá; no sap perque li han posat eise cástic. Lo seu amic se ha assomat a veurel per damún de la varana, li ha dit adiós, ¿per qué se despedis? sen anirá a algún puesto. Li ha paregut que per la seua cara baissáe una gota de aigua, va!, se acabaríe de rentá o serán alusinasions meues, com porto dos dies sense probá res, me u estaré imaginán.
En lo passadís que ña, a la dreta, entre la paret y la taula, los homens forsuts, preparats als dos costats del pasillo, lo Luiset, a la bora de la caseta, detrás de tots.
Ya han repartit los papés de la actuassió: aubrirán la porta de la caseta, com fa dos díes que no minche, ficarán lo calderó, sense res pero aissó lo gorrino no u sap, a la bora del de les botes de aigua, cuan lo animal isque y se vasque arrimán, lo “asesino” lo enganchará en lo fiarro ganchut, per davall de la barba, tot los homens se tirarán damún y cada u lo agarrará de una pota, Luiset de la coga, diuen que pa que no se envasque per abán y cuan lo matarife digue “ARA” tots a una lo pucharán damún de la taula y allí……..





Abans de escomensá la funsió, me empeño en advertítos que yo sol vach está en dos o tres matanses, entonses tos conto lo que un sagal, un Luiset cualsevol, se pot enrecordá de algo que va pasá fa sincuanta y sinc añs o més.
Per un atre costat, teníu en cuenta que a cada puesto se faé de una manera, tamé a cada poble ere diferén y hasta a cada casa de un matéis poble, o sigue que llichiu asó com una charrada més del agüelo “Sebeta” y, si no esteu conformes, detrás de estes ralles escrites, poseu les vostres opinions, les vostres crítiques, no li tingáu cap de compasió.
Les sis en pun, a eissa hora, an aquella entrada de la Aldea se fa un silénsio total, si acás se sentís algún suspiro de un crío; lo del devantal de cuero agarre lo gancho de fiarro en les dos mans, més fort si se pot, done uns pasos hasta ficás a la bora del calderó vuit, la dona del barreño de la escala, baise a la entrá y se fique a la seua dreta, lo barreño preparat. 

Tots tensos, esperen, lo matadó baise lo cap, es la señal, tots preparats, algú aubris lo forrallat y la porta de la “caseta del gorrino”. Chum se trove un piná de garres que sol li disen un camí, escomense a pensá mal, pero allí al radé está lo final, lo calderó del minchá y ell porte dos díes sense probá res, sen va diriacte cap an ell.

Cuan está casi arribán, lo home del mono pareis que li acaríssio la barba en un fiarro que porte a la ma, de momén sentís un mal mol gran, li ha clavat un fiarro a la barba, per la boca li ha eissit una den més, una den de fiarro, pero qué doló més gran.

Y sentís com un bram que diu: “ARA”, y damún del seu cos sentís un mun de mans y lo picho veu com unes mans que ell creíe amigues li agarren la coga. Lo eiséquen y lo fiquen damún de una taula, lo cap y lo coll al aire, fora de la fusta. No se pot maure, lo tenen inmovilisat. Lo seu amic estiránli de la coga, la dueña que li ha estat donán minchá y aigua tot l’añ, porte un barreño vuit y lo fique davall del seu cap.

De repén, a la llum de la bombilla de la entrá, un cuchillo relluis, Chum sentís un golpe al coll, pero aissó no es lo pichó, note que té un forat nau y que per allí se li escape la sang, se li en vá la vida. Vol chillá com avans, pero ni aissó pot fé, ya casi no sentís doló, ya casi no sentís res. Anáem cap lo matí y se acabe de fe de nit. Tot es oscuridat. Ya no ña res.

La sang que ha eissit a chorro un rato, mentres la dona la rechiráe, casi ya no cau, lo del mono blau, encara li fa dos o tres moiméns al cos del animal y ne cau una poca més, al remat, no chens. La dona seguís rechirán pa que se no se fasque dura, no se coagulo.

Lo mal ya está fet. Que escomenso la festa.
Estiren lo gorrino cap atrás, ya está al mich de la taula, ya lo podeu soltá, de aquí no sen ha escapat cap, seríe lo primé.

Lo radé de soltál es lo Luiset, está amoinat, per dintre diu unes palabres de despedida: “Adiós Chum, adiós amic meu”, encara mire atre camí al gorrino mort, no pot sé Chum, fa un momén estáe viu, pero allí esta la orella isquiarra en la taca que li acuse. Es ELL.
Después de la tensió del momén y al veure que tot ha eissit be, a casi totes les cares se asome una risseta nerviosa, ya se ha pasat. La agüela trau de la despensa la bandeja de les pastes y la pose damún del gorrino, tots trien lo que més los agrade, lo menut pille un nuguet li fa enrecordá a la coga de Chum, se repartíssen tasses, les botelles de licor pasen de ma en ma. Es una alegría que tape alguna tristó.
Algú encara sen fot del sagal:
*Ha ñagut un momén que casi mos escape cap la porta, menos mal que algún forsut aguantáe de la coga y ha pegat un estiró que lo ha tornat cap atras”.
Casi tots sen enríuen de la grássia, menos Luiset y lo agüelo que no disse de mirál, apenat.
Als sinc minuts, cada u dise la tasa a un puesto pa la próxima ronda y se retire la bandeja de les pastes, la agüela la torne ha umplí desde la cacerola a on guarde les atres.
Los homens puchen al foc, allí ña un calderó gran, ple de aigua bullín, cada un agarre un topí dels que ña preparats damún de la taula, lo umplís de aigua y baise cap a bais.
Allí no han estat parats lo barreño de la sang ya se ha puchat per adal, al seu puesto se ha posat la portadora, davall de la punta de la taula.
Lo home del mono a medida que li baisen l’aigua va escaldán al gorrino de dal a bais, hasta la coga la fique un rato dintre de un topí bullín, igual que les orelles y lo morro. Lo demés, venga aigua bullín per damún. Aigua que va escurrín per la pell del gorrino y al remat acabe en la portadora.
Cuan li paréis que eise costat ya está a pun, pare la noria dels homens y los topíns y en una espéssie de “cassoleta”, escomense a rascá per a on ha ficat l’aigua, lo va pelán, li lleve lo pial de la pell.
Al acabá un costat, li donen la volta y fa lo matéis per l’atre costat, los homes tornen a baissá aigua bullín, primé lo escalde y después lo pele.
Ya está afeitat, ara, llimpie tota la taula del pial que ha pogut caure y la rente en uns topíns de aigua. Te que está llimpia pa lo que vé.
L’aigua y la brutisia acaben de caure dintre de la portadora, después la durán al monte y la buidarán.
Li aubrís la tripa, trau tots los budells y los fique a un barreño, sel emporten per amún, allí ya na chen que los llimpiará un per un, después los donará la volta, los tornará al revés, y encara los rascarán en una cullera de fusta hasta que se tornon transparéns.
Los grans, pa les burrifaldes grans, los michans pa les burrifaldes fines, los normals p’als demés embutits.
Lo estómec, después de llimpial be, lo farán a trossets, chun en les potes y farán callos, eisos a un atre barreño.
Tráu lo feche, lo embolique en la “mantellina” / telet a Beseit, la pleura / y lo hu done a un home pa que lo pucho a dal del tot, allí está preparat tot lo asunto del mondongo.
Trau los sachíns, aquí tenen costum de fe ensachináes, quines pastes més bones.
Los pulmóns (lleus a Beseit) y demés parts de la tripa, y encara ésta una volta llimpies, les puchen al foc y les posen a bullí. Cuan ya estiguen, ñaurá que refredals, que móldrels, ficá les espéssies y fe la butifarra.
Ña un premio pa Luiset, trauen la vejiga, “la bufa” li diuen tamé. La llimpien, la unflen en aire y li fan nugos a la entrada y a la isida y la lliguen en cordells pa que no se envasque l’aire masa pronte y un balón pal menut. A la segunda potada en les albarques se desunflará o se reventará, pero ya no podrá di que no ha tingut un balón. /pilota a Beseit/
Li tallen les potes, cuan ya está tot lo estómec llimpio, lo posen achiñollat damún de la taula, es com si estare demanán perdó, ¿per qué? pense lo sagal, si lo pobre no ha fet cap de pecat.
Ya está la mitat del trevall fet, ara un atre respiro, un atra ronda, atre camí la bandeja de les pastes y los licors, que pan aissó habíen guardat les tases. Y casi son les siat, paréis mentira pero ha passat una hora.

An eisse momén arrive lo alguasil, lo matadó pille mostres, normalmén eren un trosset de costella, un atre del coll y un atre de la galta y, después de pendre una pasta y una copa, sen va depresa a casa del menescal. Mentres este home no dono lo permís no se pot probá la carn del gorrino. 

Y no disém de aclarí coses. A uns atres puestos, un camí que lo gorrino está mort, lo penchen de les potes de detrás y lo trosechen, paregut a com hu estem esplicán.
L’home del mono blau, en una espesie de astral menuda li talle lo cap, tamé se aprofite tot, lo servell, rebosat a pesiguets en au, ben frechidet; la llengua, les galtes, les orelles, tot. Lo que no se minche directamén, se bullirá y se farán callos o se moldrá y pa les butifarres.
Después se tallen les faldetes, los costats, se separe la grasa, la frechirán y la manteca que isque la ficarán a una tenalleta. De allí se traura pa fé pastes (per ejemplo los mantecats), pa brená, se untáe al pa y se posáe un poc de sucre per damún y hasta pa cuiná algúns plats espesials.
Después trauen los llomos, uns se frechirán pa “la tenalleta” o “lo topí”.
Llugo les costelles, normalmén se partíen y se frechíen, tamé pa “la tenalleta”.
Ñabíe algunes cases que, com a la carnisería tamé matáen gorrinos, compráen part de un o les “peses” que los apetíen y fáen lo mondongo més gran, mesclán lo de casa y lo comprat.
Les paletes, les garres de daván y los pernils, les garres de detrás, a medida que lo matarife les va separán del cós, un home en un devantal al muscle, les va puchán adal del tot, allí acaben de sangrals, pa que no quedo chens de sang dintre, los salen y los posen damún de un cañís en algún pes damún, a camins ficáen un o dos sacs de sivá damún.
Y an aquella entrada se ha fet un milagre, fa poc damún de la taula ñabíe un animalet, ara ya no quede res d’ell, ha desaparegut. Lo del mono blau, llimpie be la taula, te que serví pal siguien. Cobre lo seu trevall, un atra ronda, la tersera, la radera, tornen les pastes y los licors de despedida y después trauen la taula al carré, ell se la carregue a encostes y sen va en los seus ferraméns carre aván, en la taula a la esquena pareis una tortuga pero de les perilloses.
Casi al mateis tems arrive lo alguasil, no ña problema, lo gorrino ere bo, tol podeu minchá.
Luiset puche y baise lo cap, ell ya sabíe que Chum ere bo, estáe batechat, hu habíe fet ell, lo mateis día quel van comprá.
Lo alguasil encara arrive a tems pa minchás una pasta, cuan sen va, tots contens a almorsá: ña tallades frechides, pasta de les burrifaldes, un tros de cansalá a la brasa, en fin cualquier cosa que tos apetisque del gorrino.
Luiset y “Sebeta”, minchen tallades, lo crío poques. Cada camí que ne mosegue una, pareis que torne a sentí los chillits de Chum cuan lo han puchat damún de la taula, han segut ruins, ell tamé, lo teníe agarrat de la coga.
Com tots no poden está an aquella casa tan menuda, lo agüelo y lo sagal agarren la eisadella, les rateres y lo potet dels cucs y sen van a pará. Avui anirán per “La Telleria”, está prop. Aprofitarán pa fe algo per l’hort y tornarán pa diná en tota la familia.
Pel camí, mentres van parán, lo sagal pregunte:
-Yayo, ¿vuste creu que me ting que confesá que hay achudát a matá a un animalet?
+No home, ya te hu hay esplicat uns atres camins que los animals están pa servimos; que es un poc dur tindre que matals, pero no quede més remei; natres tením que minchá. Mira lo Chum desde la “caseta del gorrino” del sial te está veen y te perdone. Ara tú tens que fe lo mateis que ha fet ell. Ell, encara que lo han matat, mos está servín, fen be a natres. Tú tens que dependre d’ell y de ara en a daván, se bona persona en los demés, encara que algún camí te fasquen mal. Aisina ell te perdonará y tú estarás tranquil ya.
Lo menut mire cap lo sial, intentán adiviná destrás de que nugol estará la caseta de Chum y a lo milló hasta li veu la taca a la orella.
Los demés, sobre tot les dones pasen lo matí bullin, frechín, molén, mesclán, espesián, llimpian los budells y achudan a qui li fasque falta.
Poc a poc lo gorrino encara se va fen més menut, més a trosets, en cambi los barreños y les tenalletes se van umplin.
A totes les finestres se ha ficat tialametálica espesa pa que no entro “la mosca”.
La nit del primé día se dise la pasta de les llonganises y dels chorisos en adobo, pa que prenguen be lo gust de les espéssies , al día siguien es lo día de embutils. Eise día Luiset te trevall, te que apretá lo bras de la embutidora, més fort o menos según li va dien la persona que pose lo budell al tubet. Es com una “cadena” de una fábrica; una persona va umplin lo tubo de la embutidora, desde lo barreño, en una cullera gran de fusta, fique la mescla al tubo; Luiset es lo encarregat de apreta lo bras de fusta, es mol obedien, no pegue sostovons, no eisirie be, hu va fen de una manera pausada, pero manteninla pa intentá que sempre isque la mateisa cantidad de pasta y en igual de forsa, pa que no quedon bufes y lo embutit tingue consistansia; normalmén una dona, va posán los budells al tubet de a bais y dirichín a Luiset de cuanta forsa te que fé y cuan te que pará, perque lo budell está ple; un atra persona se encarregue de lliga les dos puntes en un cordell, preparán lo fil y si ha quedat alguna boseta de aire la punche en una agulla fina; finalmén un atra les va penchan pa disales a secá.
Cuan se acabe de fe lo mondongo done gust mirá lo grané en tot escampat; bueno replegat, venga pencharols per tot lo techo y lo demés estés damún dels cañisos, fa goch veure tot alló, ojalá tot lo añ estare tan plé.
Eise día ere normal pasá un “platet” en algo del mondongo als vehins del carré, ya que habíen aguantat los chillits del gorrino que segú quels habíen despertat, que disfrutaren tamé d’ell.
Los familiás que habíen achudat tamé teníen lo seu “platet”, un poc més abundán que los dels vehins.
Estos platets, tan los dels vehins com los de la familia eren de “aná y torná”, perque lo día que matáen ells, fáen lo mateis en natres, mos tornáen lo “platet”, bueno habíen cambiat lo de dintre, que ara ere de un atre gorrino, a eise casi segur que no lo habíen batechat y no se diríe Chum.
Lo mondongo teníe distribuit l’añ pa consumil, se estiráe tot lo que se podíe, teníe que durá de un añ p’al atre, al pronte se mincháen les tallades, los solomillos, los callos, les burrifaldes gordes; un poc més tart les burrifaldes primes, les butifarres; llugo los chorisos y les llonganises secs y si fáe falta alguna espala.
Cuan arriváe lo estiu ere cuan més se consumíe, se mincháen trosos de magra dels pernils, chorisos, llonganises y les tenalletes; fáen falta bones minchades en tantes hores de trevall y de un trevall tan dur.
Aso no ere inconvenien pa que si un día de cualquier atra época del añ ere nesesari, o si ñabíe forastés, traure un poc de lo que estáe guardat pa la sega y la trilla.
Pal inviarn ya sol quedáen sobres, si ne quedáen; entonses la nesesidat se tapáe en los torts y les cols. Y la esperansa de que dintre de pocs díes la funsió tornaríe a escomensá, tornaríe a ñaure artistes, invitats, casi sempre los mateis del añ pasat, y sobre tot un gorrino nau, aisó ere lo fundamental.
De totes maneres tos fach enrecordá que del gorrino se aprofitáe tot, hasta los osos y les cones. Tot asó se bullíe en sosa, se faé una pasta, que se disáe a secá, damún de un drap, rodechat de fustes, més tart en un arám se talláe en pastilles, casi iguals. Ya teniem sabó, casi pa tot l’añ.
Ara a mols puestos ya no se escalde lo gorrino, sino que se “sucarre” cremán lo pial en un soplete de butano.
Normalmén, al bullí les burrifaldes se punchen en una agulla de fe calsa, pa que no se reventon. Tamé cuan se van embutín les butifarres, chorisos y llonganises, se punchen en una agulla més fina pa que no quedo aire entre la mescla y lo budell y se puguen secá bé.
Lo llomo y la costella se tallen en trosos, se salen y, an algúns puestos, se adoben un poc; despues se frechíen y se solien guardá en tenalletes o topíns, ara casi tots hu fan en “pots de conserva”, lo envase se umplie y se umplis de oli, casi sempre lo mateis en que se ha frechit. Este olí, según los puestos, sobre tot an aquells que fa mol fret, hasta se cheláe y fae una pasta en les tallades.
A que tos ha fet la boca aigua, quín gust, pos hasta demá.
 


Les burrifaldes:
A casa les faen en seba, an alguns puestos li afechien molla de pa, a uns atres les fáen en arrós. Sen fáen de gordes (currutaques) que se mincháen frechides y ne ñabie de primes que se solíen empleá pa ficales als fesols o inclús pa minchá algún tros en crugo, cuan ya estáen seques.
Pa preparales se ficáe la sang, la seba y lo que cada u afechire a un barreño, se mescláe be y ara se afechíen les espéssies que podíen se sal, sucre, canela, pebre, anis en grans y hasta anis liquid.
Tot asó se anáe afechin poc a poc, hasta trovali lo gust. A camins se ficáe al foc una paelleta menuda, se faé la mescla, sen frechie un poc, se probáe y se li afechíe lo que los pareisie quels faltare, y aisí hasta que quedaé be.
Después se embutíen en los budells grans pa les gordes y en los michans pa les primes, com es normal en un cordell (fil) se lligáen les dos puntes separades. Al foc un calderó gran en aigua bullín, de cantó a cantó de la boca del calderó una caña o dos si eren primetes y allí se anáen penchán los fils de les burrifaldes, que no se tocaren de una al atra, sino se pegáen y fáe falta que los tapare l’aigua. En una agulla de calsa se anáen punchán pa que no se reventaren.
Les butifarres:
Pa este embutit se empleáe lo cap del gorrino, les faldetes, en algún cas los pulmons y algunes coses més, tot ben bullit, se trosecháe en la maquineta de triturá (capoladora). Tot ben mesclat.
A eise barreño se li afechíen espéssies  sobre tot sal y pebre, nau moscada y aus ben batuts. Les espéssies se anáen ficán com a la pasta de les burrifaldes, tenín a la bora una paelleta menuda y ana probán.
Después, tamé igual que les burrifaldes, se posáen a bullí sol dos o tres minuts y tamé se puncháen pero en una agulla més fina pa que no se fare aire y no se reventaren.
Después se pencháen, en claus o en cañes, de les llumeres del grané, que ere un puesto airechat, sec, fresc y hasta un poc oscur, pa que se secaren.
Se solíen gastá avans que los chorisos y les llonganises y normalmén se mincháen crugues.
Les llonganises:
Se solíe posá la carn magra y la papada, se molíe tot y a la mescla la tía li posáe les espéssies com hay esplicat mes abán.
Les espéssies que se solíen utilisá ere pebre blanc y orégano, algúns afechíen vinagre, coñac, timó o alls. Asó ya anáe a gust del consumidó.
Tot ben mesclat y espessiat se dissáe una nit en adobo. Al día siguién se embutíen, ben pretes pa que no entrare aire y perderen, se lligáen les dos puntes en un fil de cotó o en un cordell.
Se pencháen com les butifarres, pero les llonganises teníen que está més tems, dos o tres mesos, después se podíen mincha crugues o frechides, si se frechíen se podíen minchá al momén, per ejemplo en un poc de tomata o guardales a la “tenalleta” y minchales cuan un vullguere o faren falta. Y sino, se guardáen penchades al grané o repost y gastáles cuan apetire crugues o frechides.
Los chorisos:
La carn a mesclá es la mateissa que la de les llonganises, ben molta y ben mesclada. Se posen les espéssies com ham dit a les llonganises.
Les espéssies pebre, sobre tot pebre roch dols y si acas un chorro de ví sec, pot se un Jerez.
La mescla se dise descansá veinticuatre hores. Y al dia siguien se embutís en lo mateis cuidau que les llonganises y se dissen a secá com elles.
Lo tems y lo puesto pa secáls y consumils o guardals, aissí com les possibilidats pa gastals es tot igual que les llonganises.
Penchats dels claus de les llumeres del techo, allí dormirien uns mesos hasta que los arrivare la hora de baissá a la taula y acompañá al pa y al vi, menudo despertí ***
Lo pebre roch es lo que los done lo coló.

La manteca:


Tota la grassa del gorrino se pase per la trituradora y se frechís hasta que se desfasque, después se ficáe en tenalletes y se anáe traén, pa gastála com hu ham esplicat més amún. Lo que sobre de frechí la grasa se sol utilisá pa fe pastes, (¿ensachinades?), boníssimes.

Les espales y los pernils (cuixots):
Primé ña que apretáls bé pa que acabon de tira tota la sang, se fiquen en algún pes damún y se dissen airechá damún de un cañís coranta y vuit hores, después se tapen en sal y sels va donán voltes de cuán en cuan en un pes damún, al cap de uns dies se trauen y se penchen a un puesto ben airechat y fresc pa que se acabon de secá be y pendre lo gust de la sal. Ahí solen está un tems llarc. De la forma de secás, del tems y de la forma y la cantidat de la sal dependrá lo gust de la magra. Y hala! hasta lo estiu.
Esta charrada es, possiblemén, la més aburrida de totes, pero hu tenía que posá sino no me hu hagueren perdonat algunes amigues meues. Damún no hauré posat be alguna mescla y me guañaré algún rapapolvo. Pero que ham de fe “al que escriu y fa pa, de tot li pot pasá”. Y a mi me pasará.
Algún amic me ha dit que a camins pa pelá lo gorrino se li passáen archilagues enseses per tot lo cos, aisó cremáe lo pial y después se rascáe la pell, com han dit més amún.
Un atre que ell, a casa seua, lo aguantáen dos añs y entonses veníe a pesá algo més de dos sens kilos, lo doble de lo que pesáe lo de un añ.
Anem a recuperá als nostres amics que tot este tems han estat callats com si estaren de dol.
Ha passat un mes después de la matansa, l’agüelo li diu al menut:
+Chaic, tindrem que pintá la caseta del gorrino, pal que vingue, que se la trovo llimpia.
-Si no li pareis mal anem a disau pa un atre día, avui tinc modorra.
+Tú portes mols díes de modorra, lo que tens es cariños, pos un día o un atre tindrás que torná a entrá a eisa caseta. Te churo que Chum ya no está allí.
-Val, val, pero un día o un atre, ya u farem.
Y dién aissó, fot lo cam al carré, encara seguís en la roña per dintre. Ya se li pasará, tots ham tingut díes michans y al remat te acostumbres.
Uns dies después, ya no valen escuses, no quede més remei; pinten la caseta, la encalen, la rasquen y la freguen.
Al cap de una semana cuan lo sagal ve de escola, al arribá a la porta, sentís un ruido a la entrada:
*Going, going.
Entre depresa, dise lo portallibres a una cadira y se arrime a la caseta del gorrino, la porta torne a está tancada, dintre algo se mau.
-¿Chum?
Va corrén, se asome a la varana, allí está Chum menudet. Lo mire be y no té la taca a la orella, pero lo animalet li mire en uns ulls que li fan enrecordá a un atre gorrinet un añ avans y Luiset sen enriu; ya ere hora. 
L’agüelo que lo estáe esperán, se li arrime:
+Enguañ, com no venies tú, me hay fiat y cuan hay arribat sol quedáe esta, perque es una gorrina.
-¿Una gorrina? ¿La puc batechá?
+Pos claro home, ¿quín nom li posarás?
-Espero que me u penso.
Diu lo sagal, que ha anat a buscá una mansana, vella, pansida, pa donalu al animalet com fáe en Chum, pel foraét de davall de la porta. Li hu enseñe per allí y la gorrineta que la veu, se arrime y lo hu pille de la ma.
A Luiset, se li ensén la bombilla, veu la mansana y veu a la gorrina.
-Ya hu sé yayo, li diré Mansa, de mansana y perque es mol manseta. ¡Hola Mansa!, soc Luiset, ¿vols sé amiga meua?
Lo bicho de agraimén per la mansana, diu:
*Going, going.
-Miro yayo, me ha contestat que si.
Tame en ésta se farán amics. Una nova amistat entre un crío y un animal escomense, pero …. eisa, …………. ya es un atra historia.



Mondongo, embutits

Mondongo, embutits, güeña
Mondongo, embutits, güeña

FIN.

////


Amics del agüelo "Sebeta" que seguiu la serie del "Mondongo":

Ña algunes coses que vull aclarí.
Pensaba que ere bo fe esta charrada an este tems, perque se arrimen los díes en que estes coses se faén an aquell tems.
Vech que no hay asertat, cada día es menos chen la que se apunte a llichí la charrada. Salvo los amics de sempre y la familia, eisos sempre están ahí.
Segú que la culpa ha segut meua. Algún amic y la familia me han donat algún motivo.
Primé me diuen que les charrades son masa llargues, tenen raó, pero sabeu qué pase: com fáe tan tems que no escribía aquí, ya no me enrecordo cuán duráen les de avans, debíen de sé mes curtes. Entonses yo me ensenego escribín y no sé cuán acabá y los agüelos del atre costat me ensenen a contá coses a la orella y no los puc fe callá.
De haberles fet més curtes estes charrades podíen haber durat dos semanes y me pareisie masa, per aisó hay abusat de vatres y les hay fet tan llargues.
Per un atre costat pareis que a algúns nols ha agradat lo tema que hay triat, están contra la violensia als animals, pero aisó, ya hu hay dit mols camins, es lo que ñabíe an aquells tems, no parlo de ara, perque tampoc sabría cóm hu diu, perque no se cóm se fa.
Me ha donat la sensasió, o hu hay entés mal, que a unes atres amigues nols pareis be que lo "gorrinet" sigue lo protagoniste de esta aventura, que tingue un nom, que tingue amics, que tingue sentimens. Hu sentisco, cuan me vach pensá la charrada me va vindre al cap esta idea, la verdat es que ell es lo protagoniste, cóm fariem lo mondongo sense gorrino, claro lo podíem comprá a la carnisería ya trosechat, pero entonses la aventura perderíe part del argumén.
Sé que son mols fallos, pero tos teniu que enrecordá que encara sol soc un aprendís de escritó.
Y ara ya no puc cambiá, soc aissí y la parella "Sebeta" - Luiset me porten per estos andurrials. Pero no los doneu la culpa an ells, lo únic culpable soc yo.
Bona nit.