Historieta 2

Historieta 2.

- Escolto “Sebeta” lo estiu es llarc, lu dic perque la historieta de air me ha enganchat, tinc ansies (ganes) de coneixe mes de lo que va fe Yusuf.
+ Home, no ting cuento pa tans dies y algún tems tindrem que descansa tamé, ña que donali vacasions a la gen que mos llechís.
Avans que seguisque li vull preguntá una cosa: ¿Vusté creu que yo ving  de aquell home?
+ Yo no u sé, pero t’has mirat al espill? (Ñá que contá que Luiset te unes señores orelles.)

“Yusuf está miran l’aigua del mar, allí se refleje la cara de un home cansat y en eise momen los records venen al seu cap.
Ells eren una tribu de nómades-beduins, lo seu mon ere lo desiart, les grans sorts (llanuras) que allí ñabie, lo milló amic seu ere lo caball, sempre lo tenie dintre de la tenda, preparat pa eisi. Habíe tengut sort, tots los que habie tengut desde menut li habien eisit forts, resistens, rapits, preparats pa la arena, com bons caballs árabes.
Eren guerrés, vivien de lluchá. Lo tems que no pasaen lluchan, se estaben entrenan. Tenien bona gen, uns sentenás de fantastics guerrés, ben preparats. Sabien usá los arcs y les espades curves.
Tenien mol bons caballs de la rasa de la tiarra, los criaben als oasis que tenien davall del seu podé. Encara que vivien en tendes, casi de continuo, als oasis tenien cases. De tan maures de un costat al atre, ya tenien una esperiansia pa munta les cases y los campamens. Tenien varios bestias de cabres de les que aprofitaben casi tot.
Cuan un campamen enemic, se descuidabe, en los caballs tan rapits que tenien, enseguida li faen lo rogle. La machoria cuan se veien agarrats per un mun de soldats qu’els apuntaen en les fleches, se rendien y los pagaben lo qu’ells demanaben con tal de seguí vivin. Normalmen demanaben or, caballs y a camins algunes chiques chovens, pa feles les seues dones y alguns chics pa qu’els serviren.
Cuan va arriba a Iberia (España), Yusuf tenie tres dones y una caterva de chiquets, los soldats del demá.
La bandera de la tribu ere un leo, miran a la isquiarra, en les garres de daban eisecades, y deball la michalluna de la seua rasa. Apenes teníe trenta añs, cuan ya habíe asolat a deu (diau) campaments, entonces tenie dret a fes una bandera propia. Va elechi, lo matéis leo de la familia, en la lluna abais, y damún del cap de la fiera una espada árabe, com un alfanje.
Eise ere lo pendó que se movie al aire nau de la península al puesto mes alt del nau campamen, pa que cualquiere que se vullguere arrimá, vere quí estabe acampat allí.
Cuan encara ere menudet, son pare va eisi un día a lucha a un campamen, pero ya no va torná viu.
Se va fe carrec de la tribu un tio, chermá de sa mare y lo chermá gran de Yusuf.
Anaben en lo campamen damún, tenien cuatre o sinc oasis, en una guardia en cada un, pa guardal. Un mes estaben a un, un mes a un atre y aisina pa que no se agotaren.
A Yusuf li encantae aná pel desiart en los seus  homens, los caballs eren mol resistens a la set. A camins, cuan no tenien res que fe, eisien sol per entrená als caballs.
Cuan portaen unes hores potechan per la arena, a una señal seua, tots saltaben antiarra, en una exacta formasió, pa escomensá a dispará los arcs. Estaben preparats, mol preparats, cariñosamen los dieben “ALMOGÁVARS”.
Ell ere lo mes nómada de la tribu, sempre estabe fora del campamen, en la seua gen. Pero tenien un problema que la seua fama habie corregut, a través de les caravanes y ya ningú sels arrimabe, per la pó qu’els tenien.
Lo tems volae y se pasabe pa tots. Son tio, lo jefe de la tribu se diebe Amedh Jarque (en árabe vol dí Orient, Oriente). Se habie fet vell, ya casi no eisie de la tenda, estabe casi siego).
Yusuf, sol vivie pa la guerra (guiarra), los seus soldats estabaen entrenats per ell personalmen, cuan se preparaben pa dispara los arcs se posaen en tres files. Mentres una fila disparabe, la atra apuntabe y la tercera carregabe la flecha. Aisi cuan escomensaben a dispará, les fleches caien constantemen contra l’enemic.
Un día los soldats de una atra tribu, que venien de l’atra punta del desert y que no los coneisien, al vindre de llun,  van asaltá un oasis, ferín als guerrés qu’el guardaben y se van emporta tot lo que tenien allí, caballs, bestiá y van destrui les cases.
Apenes se va enterá Yusuf, habien pasat tres dies cuan van resiví la noticia, per un home del seus que se va podre amagá y escapás, Va prepará als seus soldats (lo que li va costá un atre día) y tot enfurruñat (enfadat) va aná a buscá als atacans pa donals un escarmén.
Com los portaen cuatre dies de ventacha, van tardá un mes en alcansals, van tindre lucha, pero el entrenamen se va notá y cuan portaben un día d’enfrentamen, los atres se van rendí.
Yusuf los va fe prisioners a tots y van escomensá a torná al seu campamen.
Pero ara anaen mes a poquetet, perque traien prisiones y ya no tenien presa.
Cuan van arribá, una triste notisia  los esperabe, lo tio habíe mort y lo germá gran de Yusuf, li va di qu’el tio li habíe disat tots los oasis y tota la tribu a ell, que al demés nebots no’ls habie disat res.
Ell no se u podie creure que el tio los aguere deseredat, després de lo que habíen fet, luchán per la tribu. Lo chermá li va dí que aisí u habíe disposat lo tio sol, sense qu’ell li diguere res. Ningú dels nebots va voldre discutí en son chermá, no se creie lo que los estabe contan. Pensaben que son cherma u habie fet tot, pensan en los seus fills.
Alguns del seus amics li van propondré lucha en son chermá, estaben mes preparats, pero Yusuf li habie prometut a sa mare, momens avans de morí, que mai lucharie contra son cherma y u va cumplí.
Per aiso, en una pena triple; la mort del tio, lo comportamen de son cherma y la pena de tindre que abandoná les seues sorts de arena, va acachá lo cap, va reuní a la seua chen y espolsanse lo pols de les espardeñes (ere una costum que tenien a la tribu de fe aisó, cuan no pensaben torná a un puesto, pa no endus ni lo pols de allí), sen van aná.
S’envan aná, sense mirá atrás, en la duda de agón anirien, pero encara ere chove y tenie bons soldats, la vida no se acababe al desert y tenien tems per daban.

Caminan, caminan, se van crusá en caravanes que dieben que venien de Iberia que allí ñabie futur y que manabe chen de la seua rasa.
Aisí, que sense dixá los seus entrenamens, van arribá al mar allí van comprá cuatre barcos y van crusá al atre costat.”
- “Sebeta” ¿cóm se invente estes histories?, un cherma no li faríe aiso a Yusuf, aprofitá que esta luchan fora, pa furtale la herencia.
+ Luiset tu fesme cas, que l’agüelo sempre te rao. Si yo te contara les coses que pasen a les families………

Historieta 4

Historieta 4.

- Bona nit, se está be aquí a la fresca.
+ Fa mols añs que tenim esta costum.
- A mí a camins, m’agrade sentam al revés a la cadira.
+ Claro, ben “esgarramat” (en les garres un poc separades). Aiso te ve de heransia, ya saps que los Arrufats, estaen tot lo día sentats damún dels caballs, esgarramats sobre l’animal.
- ¿Qué vol dí que ting les garres separades??
+ Claro, sol un poquet, pero sol cal mirat per avall (abais).
- Ya está be, dixos de ficas en mi, seguisque en lo cuento……
“Yusuf II, fill de Yusuf, va pasá a sé lo nau jefe de la tribu.
La seua jefatura  va sé prau tranquila, se va dedicá a eisamplí l’asentamen en mes casalisis, practicament tots tenien la seua casa, menudeta, pero casa al fin y al cap.  Les tendes ya sol les tenien pa cuan eisien a alguna misió y tenien que está un temps fora de casa.
Alrededó de les cases, va repartí les tiarres y la gen va planta albres qu’els donabem fruta, oli y armeles. Y agón ñabie aigua, sembraben hortalises. Cuan no estaen de marcha, entre entrenamen y entrenamen, trevallaben la tiarra.
S’enduye mol be en tota la chen d’alrededó, intercambián mercaderies qu’ells portaben de cuan tenien que aná a pasificá algún tros, los atres los donaben coses que cullien al camp.
Va renová lo tratat en lo rey de Saragosa.
Va seguí crian caballs  y cabres.
L’asentamen habíe crescut. Tenie mes soldats que son pare, pero igual de entrenats y preparats.
A la machoria d’els pobles que tamé habien crescut, a causa de la pau que garantisave la presensia d’els Almogavars, ñabie grapaets de seus familiás que habien portat algunes de les seues costums y al matéis tems habien depres los parlas de cada un. Inclus ñabie alguns que se habien casat en dones mores o castellanes.
Alguns habien perdut la L del apellit y ara se dieben A’rufat ó A’rufatt.
Tamé al campamen principal s’habie notat lo pas del tems. S’habien mesclat les costums d’uns y d’els atres. Y hasta se habien casat entre ells, poquets pero ñabien.
Y aisina va pasan lo tems, no tan depresa com u fem aquí, pero pasan, pasan….
Y va arrivá l’añ 1000, lo campamen seguie la seua vida de protecsió de tot aquell terreno, creixen, mesclanse y lo tems va fen cambis.
Ara la tribu d’els almogávares ya se diebe Arrufat, de la bandera, al está tan tems mesclats y llun de la seua terra (tiarra), habíen llevat la lluna de devall del leó, ya manave Yusuf IV, pero seguie la costum de la familia: caballs, cabres y protecsió.
Ademés de com a soldats, tamé s’els tenie com a bons constructos de casalisis en los tobots y en la preparasió pa fe la distribusió dels carres, les sequies y de sabre agarrá sempre lo milló puesto pa fe les obres.
En cuan aiso, alguns camins habien tengut que cambiá la costum de construí a les grans sorts (esplanades), y faen los pobles, igual qu’els castells, a la punta de muntañes perque eren mes fasils de defendre. Aisó va pasá en L’Aldea, la van construí a una montañeta y allí van maná hasta que va arrivá la reconquista cristiana y se la van guaña, pasan a sé aldea de la Orden de Calatrava de Alcañis, com part del territorio que lo Rey de Aragó Alfonso II, li va doná a esta Orden en 1179, hasta que en 1629 se va torná un poble independien.
A camins, al estiu, per la nit, se reunien en los naturals del terreno a prende la fresca, les dones dels  lugareños los traien plats de olives, les dones dels moros, bandejes de pastes de armeles. Eren felisos y se portaen be.
Als moros los agradaben les olives que preparaben los atres, les dieben “en aigua” (cuan les cullien les posaben a unes tenalles en aigua y sal, alguns añadien timó), y als atres les pastes que faen les dones dels moros en les armeles.
Poc a poc los almogávares se habien acostumbrat a parlá una mescla entre lo llatí, lo moro y lo que parlaen aquella chen del terreno. Aisi se entenien tots. Ere mol paregut a lo que parle ara.
Tenien una pósima pa recuperas de les enfermedats. Ésta corrie per casi tot lo territori cristiá y tenien los seus secrets.
“Lo día se San Juan, avans de eisi lo sol, de una noguera, se cullien tretse naus viardes, se machacaen ben machacaetes y se posaben dintre de un cante en sinc litros de vi negre (tinto), se tapae ben tancat. Al agost, en la lluna plena, se aubrie lo cante y se colae la mescla. Al liquit que eisie se li añadie mich litro de anis sec y un poc mes de un kilo de sucre. Se mesclae tot ben mesclat y se ficabe dintre de botelles. Se tapaben ben tancaetes y se disabe hasta nadal. Cuan arribaben les festes, ya se podien ubri y veurel.”
Se empleabe pa les dones despres de tindre chiquets, pals chiquets pa que cresqueren en forsa y p’als malals y los ferits, pa recuperas mes pronte y en mes forsa.
La resiapta pasae de pares a fills.
Si s’envolie prepara mes cantidat, se mantenie la proporsió, pero tenin sempre en cuenta que lo número de les naus fore impar.
Ñabie que seguí les regles que hay posat mes adal, sino la mescla se fae agra y no tenie efiactes.

Historieta 5

Historieta 5 

En la caló que ha fet avui, porto una galvana damún. 

+ No sé si es galvana o caparra (modorra, garrapata). Pero a la paret, ña moguda.
- ¿Qué pase? Atre camí los veins dels dos costats. O los de dintre?? +Mira Luiset, ham de tindre pasiansia, asó es com lo trillá: ña que doná moltes voltes en lo trill, avans de chafá les espigues, després de eise gran treball encara ña que aventá en les forques pa separá la palla del grá y p’acabá ña que palá be la llaó pa apartala de les pedres. Pos la vida es com la trilla ña que aná separán lo bo de lo ruin, pero sense pressa, la aire del tems fará lo seu treball.
- Pa sé de poble qué coses mes enrelligades que diú y, lo milló, es que té raó.
+ Yo sempre ting raó, sempre. -Pos yo venía del carré del Clot de comprá llonganisa y anaba a puntapiaus (puntapiés, tropesons), perque casi no ña llum. Vaya figues bones que té ahí, Ne puc minchá alguna???
+ Pero sense clavá les sarpes (mans, zarpas), que les posarás totes blanetes.
- Es que m’agraden tan. Bueno estes negres, y mes tart, cuan venen, les pardetes, les maellanes pos tamé. Eises hasta seques en farina están bones.
+ Ña que tindre cuidau al culliles, no se pot fe a almostes (grapats), perque se chafen totes y no se poden minchá. Ña que agarrales de una en una.
- Les que pasturen (pastan) mol, per les figueres de una y atra clase, son les avespes y les abelles.
+ Bueno y ara que ya han dit les tontaes de esta nit, anem a seguí…….. “Al 1048, o aisina, va naise a Burgos Rodrigo Díaz de Vivar, cuan va creise se va convertí en escudé del seu rei, va fe guiarres y va seguí creisén. Al 1080, ya ere tot un guerré y se habíe guañat lo sobrenom de “Lo Campeadó”,  que vol dí guerré espesialisat en batalles a sial ubiart. Cuan va veure que el rey volíe luchá contra son chermá, lo va disá. Algúns diuen que va se lo rey lo que lo va desterrá. Com podeu veure no sol a la tribu 
Al Rufatdiscutien los chermans. En la seua chen y el seus amics se va convertí en “Mesnada” o mersenari. Se llogaben igual als cristians com als moros, per una paga y lo dret de quedás part de lo que pillaen mentres les guiarres.
Ya, son pare habíe segut “Capitá de frontera”. Caminán per lo mon, va arrivá a Saragosa, allí lo Rey Taifa Al-Mugtadir, lo va llogá pa lucha contra Ramón Berenguer II y Berenguer Ramón II, que no disaen tranquil al rey de la taifa de Lérida. Al 1081, morís lo rey de Saragossa y le seguís Al Mutaman, éste lo llogue atre camí perque son chermá Mundir, gobernadó de Lérida, se habíe fet amic de Berenguer Ramón II y estaen atacán als casalissis que li pagaben protecsió a Al Mutaman y com la forsa ere gran, no ñabie prau en los almogávars pa defendrels. Com podeu veure uns atres chermans que reñisen, y van….. Lo Campeadó se fique en contacte en los Arufat y al veure la preparasió militá de aquella chen sels endú en ell, en les mateises condisions que si foren los seus soldats. Los dos grupos chuns fan maravilles, se van enfrentá al gobernadó de Lérida y a Berenguer Ramón en la batalla de Almenar y van fe prisioné a Berenguer Ramón II, p’el que los van pagá un bon rescate, que se van repartí. Diu una leyenda que a la vista de la forsa que teníe lo Campeador y lo be qu’els dirichíe mentres luchaven, la tribu li va doná lo nom de Sayyid, que signifique  “lo meu siñó”, nom que poc a poc se va aná convertín en Meu Sydy, Meu Çidy, Meu Cit, Mio Cid, que es com ha passat a la historia. 1084 Volen prepará una campaña pa conquistá Morella y desta manera conseguí p’Aragó una eisida al mar, ha segut y es una aspirasió, mai conseguida, sempre perduda. Pero….. Agost 1086, una gran forsa Almorávide ataque Castilla, per lo que lo Campeadó, ara ya Cid Campeadó, s’envá a ayudá a la cristiandat. Lo rey de Saragossa Al-Musta’in II renunsie a la achuda de Lo Cid, per po a que los Almorávides que venen en molta forsa, li diguen que es un traidó per llogá soldats cristians y aisí la tribu Arufat seguís guardán los territoris conquistats. 1087- Desaparegut per ara lo perill almorávide, Lo Cid torne a Saragossa y li encarreguen atre cami, posá pau al terme de Valensia, que li pagabe “parias” (llogué) al de Saragossa y que atra volta lo gobernadó de Lérida Al-Mundir, aliat en Berenguer Ramón II de Barselona volíen conquistá Valensia. (“No deprenen estos catalans”, dirie un amic nostre menudet) Lo Cid evite lo ataque, pero los dos amics, asolen Murviedro (Sagunt) y desde allí no disen tartí (pará, descansá) a Valensia. Aquí, Lo Cid se canse de luchá pa un atre y se independise, luche contra la parella y en la batalla del Piná de Tevar, situat entre Monroch y lo port de Torre Miró, los torne a guañá y torne a pillá prisioné a Berenguer Ramón II, qui li fa la promesa de no torná a enredá en la zona de Llevant, si lo dise marchá. Y lo dise lliure. (Tampoc lo Cid ne deprén.) Lo Cid, los oferís a los almogávars que seguisquen en ell, pero ells diuen que están contents en lo trevall que tenen y que s’entornen al seu casalisi, aunque pa ells, Lo Campeador, sempre sirá “Lo meu Cid”. Y tornen a casa. Allí les nits que pasen tranquils, sense tindre que eisí a fe la guiarra, se reunisen en los veins, a prendre la fresca y ademés de minchá olives y pastes de armeles, chuguen al ajedrez y al guiñot, que es un choc que se han inventat en la baralla dels cristians. (Son bona chen estos veins, ademés en mols casos son com a familia.) Nota del autó: Com una cosa curiosa ña que di que una de les filles del Cid, después de tans follons en los condes de Barselona, se va casa en Ramón Berenguer III.

Historieta 6

Historieta 6.

- Bona nit agüelo, cóm se note l’estiu, lo vech (veo) llustrós (de bon añ).
+ Bona nit Luiset, no sigues abatut (puñeté), que yo no me hay aprofitat de este charrades pa parlá de les teues orelles, de que tens les garres amples (separades) y de que eres un poquet moro, com herensia dels teus antepasats:

- No sa aprofitat, pero ya u ha soltat tot seguit, sol me falte que me restrego per la cara una romiguera (zarza) de L’Aldea. O que me fotegue un carchot. (Bofetá pegada en la má un poc tancada, detrás del cap, a la nuca. Es diferen de bofetada, galtá, puñetá, espentó y de posá la garreta.)

+ Dixem aisó y mincha figues, que ne ñan a eisa sistelleta de vimec que está ahí a la fresca, que ya que a tú tot lo que sigue de gañot (de gratis), t’agrade mol.
- Hala menos mal que no se anabe a fica en mi que sino, me ha dixat com un drap brut y esgarrat.  Al fin y al cap, sino me mincho yo les figues, les ficará a un cañis pa secales y posales en farina p’al inviarn, pa fe “panets” (se aubris la figa, cuan ya está seca y dintre se li pose una armela o un troset de nau y se torne a tancá la figa). Normalmen cuan fae fret y anabem a cullí les olives, pel camí mos donaben panets o trosos de orellons (orejones).
- M’agrade mes que me parlo de a ver de agon, se seguís inventan, que ving yo.
+ Be pos a la faena…..

“Añ 1035. Casi al matéis tems que el Campeador, naisie tamé lo reinat de Aragó. Al prinsipi sol ere un condat menut, pero va aná creisen, a través de casorios (casamens), alianses y guiarres. Tamé, com en la tribu Al Rufat, como en los reinats cristians y en los taifas moros, aquí va ñabe enveches (envidias) y riñes entre families.

Aprofitanse que el rey Castellá Alfonso, va piarde interés per lo terreno del actual Aragó y els seus alrededors; que El Campeado sen va aná a la part de Llevan, per seua conta, y que los almogávares se habíen mesclat mol en los cristians de aquella part y sol se dedicaen a defendre lo tros que chunie en Lérida, Tarragona y Castelló, los aragonesos van aná guañan casalisis, campamens, castells y siudats del Taifa de Saragosa, hasta que en 1118 van conquista la siudat, per mich del rey Alfons I lo batalladó.

Entonses los ARRUFAT, ara sí en dos erres, portaen a la sang lo de la lucha, lo de la construcsió y sobre tot lo encariñamen per les grans sorts (llanuras), sempre que los agüelos parlaen, als menudets, dels seus antepasats, los dieben les grans llanures de arena que van dixá al atre costat del mar, la gran esplanada que ñabie agón vivien ara, cuan van arriba a Hispania y los inmensos plans que habíen vist per lo zona de Llevan, cuan van aná per allí en lo Cid.

Lo nau rey d’Aragó, sen va doná conta de la importancia de tindre un grapat de soldats a aquell puesto, agón estaben los Arrufat y los va convertí en soldats seus, a través de les ordens militars, tan de moda a aquells tems. Per aisó algúns de estos guerrés se van desparramá per lo reinat, pa entrená als demés habitans del territorio y al matéis tems portaen los seus caballs que se habíen anat mesclan en los del terreno.
Y d’esta manera va aná pasan lo tems y los añs y van arribá al 1.238, en que Jaume I, lo conquistadó, va convertí als soldats que entrenaben los Arrufat, en una part mol importan del seu exiarsit donanli lo nom dels seus entrenados “LOS ALMOGÁVARES”.

Esta chen, cuan ya estaen preparats pa escomensá a lucha, como si foren un home sol, escomensaben a pegá en la espada plana al escudo de fusta, mes tart de fiarro, que portaben en la isquiarra, cridán, la paraula “ARAGÓ, ARAGÓ, ARAGÓ”, al matéis tems pegaen potaes an tiarra, fen un soroll (ruido) de mil demonis.

Aisó tenie un doble efiacte, tan ruido fae la impresió de que n’anaben mes chen de la que en realidad eren, atemorizan al contrari, y ademés tan soroll tapabe lo ruido dels soldats a caball que aprofitanse de que los enemics estaen ensenegats (entretenguts) en mirá tota la polseguina que faen tanta chen cridan, los donaben la volta y los atacaen per detrás.
Ere famos lo crit radé, inmediatamen avans d’atacá, de tot los Almogávares, que dirichinse a la seua espada, aunque en realidat u faen pa donas forsa a ells mateisos, y dieben: “DESPIARTA FIARRO”.
Van sé famosos a tot los puestos agón van aná, inclus fora de Hispania, a tot lo reinat d’Aragó.
En tot eise guirigay que preparaben, va ñaure exiarsits que se van rendí sol de veurols vindre.

En tota esta modernisasió, va desapareise la espada de la part alta del escudo de Arrufat, quedanse sol lo leó, record dels leons del desiart de agón venien. Fen al matéis temps una mescla en los colos de la bandera d’Aragó, per influansia que este reino va tindre pa ells.

(Bandera y escudo d’Aragó. Y escudo d’els Arrufat.)

escudo de Aragón

Primer testimonio del escudo de Aragón. Fabricio Vagad, Crónica de Aragón. Incunable impreso en Zaragoza en 1499 por Pablo Hurus.




historieta 3

Historieta 3.

- Yayo, lo que me va contá air, me va dixa mal gust de boca.
+ A camins la vida es mol dura y prau inchusta. Pero lo tems mos pose a cada u al nostre puesto.
Anem a seguí:
“Tanta chen acampada y al veure que portaben uns mesos allí, va crida l’atensió del rey moro que manave a aquell territori y va envía als seus soldats a ver qué pasabe.
Yusuf, acababe de arriba a un territori desconegut y no volie arriesgás a escomensá una lucha tan pronte. Y va eisi al encuentro d’els atres dienlos que eren de la mateisa rasa y que sol estaben de pas que sen anirien enseguida, en cuan recuperaren les forses. Los atres al enterás que eren almogavars, van prende pó y sen van marchá
Pasat un mes, se van prepará pa marchá, uns soldats anaben daban examinan lo terreno, detrás lo gort del exersit, preparat per si acas, deprés los bestiás de cabres y caballs, luego les dones, los vells y los chiquets y tancan la expedisió, pa que ningú se quedare atrás y pa que n’ols pugueren atacá un atre grapat de soldats.
Lo jefe anabe estudian la forma de portás de la chen que vivie a eisa tiarra. Veie que ningú tenie amics, qu’els uns luchaben en los atres un día, y al atre se chuniven pa discutí en un tersé.
Va reuní als jefes y los va propondré que a este país en ve de atacá a tot lo mon a lo milló los anae millo dedicas a la protecsió. Anirien per los casalisis y per los campamens oferinse per una paga a defensals y aisina a ells nols faen falta soldats, que ells ya s’encarregarien de que ningú los fare mal, y si algú s’atrevie, y’al castigarien.
Encara qu’ere un cambi mol gran, tots confiaben en ell y van está de acord..
Entonses se van enterá que ñabie un rey moro a Saragosa que constantemen tenie que defendres del rey de Lérida, moro tame, que sempre estaben a la greña.
Pa maure tanta chen y tantes coses com portaben, van tardá casí un añ en arriba a aquell territorio, sempre sense disa de entrenás ells y als caballs.
Pel camí van tindre tres o cuatre encontronades en alguns grupos de lladres, que al veure tanta chen en movimen van pensá que serie fasil guañals. Tots van eisi escarmentats, al matéis tems la seua fama creisie y s’anabe estenén per les tiarres dels redols per agon pasaben.
Cuan van arrivá a Saragosa, lo seu nom ya ere conegut p’el rey. Van fe una reunió y cuan va coneise lo que le proponie Yusuf, lo va aseptá enseguida. Los enviarie  agon se junien los territoris de Saragosa y Lérida, que no estaben mol definits y sempre anaben discutín y luchan per aiso.
A cambi los donarie tiarra pa fes un poble, allí agon ells vullgueren, amés los pagarie una soldada anual y ell se quedarie en los naus territoris que conquistaren, dixan pa Yusuf y la seua chen les riqueses que trovaren.
Van tardá mes de un mes en arrivá al bais Aragó, allí se van pará envían grapats de soldats en diferentes direcsións. Cuan van torná tots,  Yusuf los va escoltá y li va agradá lo que dieben uns del grupo que habien trovat un puesto mol planet a prau distancia de Lérida, pa tindre a la tribu tranquila, pero al matéis tems prop de tots los asentamens qu’el rey de Saragosa teníe casi a la frontera. Prop ñabie un asentamen que li dieben Colonda (Calanda).
Va torna a eise puesto en ells, ñabie una gran sort (llanura), que li va fé recordá lo puesto agon habíe nascut, allí podrien pasturá les cabres y los caballs y tenien aigüa pa tots. Von terreno pa entrenás y no llun dels asentamens qu’els habien encarregat defendre.
A la semana ya estaben tots allí y encara que estaben acostumbrats a viure en tendes, tame habien fet casalisis als oasis. Aisina que va agarrá als homes mes grans y los va posá a fe tobots (ladrillos) dels coneguts com adoves. Los faen en fang y palla y los posaen a secas al sol.  En eisa mateisa pasta rebosaben les parets.
Yusuf va estudiá lo sol y l’aire y després de cavila un tan, va fe unes ralles antiarra dienlos als vells cóm tenien que fe les cases, los carres, les sequies, les portes al atre costat de agon venie l’aire, les finestres al sol y aisí tot mol detallat, tenin en conta la esperiansia que tenie de tans añs fen y desfen campamens.
Los chovens entrenanse y entrenan als caballs. Ell enrecordanse, cariñanse de lo que había dixat al atre costat del mar y, al matéis tems, pensan en los seus fills, en los seus nets, en la seua desendansia y en la de la gen que li acompañabe.
Per allí prop, ñabie gen de Iberia en la que van fe tratats de no agresió y de defensa. A cambi ells los van doná armeles y olives. Les dones de la expedisió se van alegrá mol, perque ya coneisien eisos albres, y van fe pastels, pastes y marsapá y nels van pasá als cristians, pronte eren amics, sobre tot les dones y los chiquets.
Yusuf y los seus soldats, mentres tan, anaen visitan los asentamens de la frontera. A alguns dixaben un grapat menut de soldats pa que ficaren la pau entre la gen que vivie allí y al matéis tems pa que en cas de ataque, los pugueren avisá mes pronte. La machoria dels jefes de eisos destacamens eren familiás diriactes de Yusuf, cuan no fills seus, a tots los donabe un consell, dependre lo parlá del puesto agon estigueren, ya que veie que a cada casalisi parlaen de una manera.
Entre los coses que habien portat estabe l’ajedrez.
Cuan se arrimabe l’añ 900, Yusuf va morí, lo radé pensamen va sé pa unes esplanades de arena, y ell damun del seu caball, corren per elles.”
- Vaya coses que m’os ha contat avui, menos mal que son de la megua familia, sino m’aguera aburrit.
+ Tot servis pa dependre, si prestes atensió. Te queises pero ben tau (orgullos) pots está.
- Te rao.
+ Com sempre Luiset, com sempre.

historieta 1

L’agüelo “Sebeta” está sentat al carré, es estíu, son les deu (diau, Enrique) de la nit.
 Se li arrime Luiset.
-Bona nit, “Sebeta”. Qué fá?.
+Bona nit, Luiset, Aquí estic, prenen la fresca, qu’es barat. Traute una cadira y sentat un ratet.
Luiset s’en va a casa, y de la entrá (patio) trau una cadira encordada y se sente a la bora d’el agüelo.
-Cóm anat lo dia??
+Avui me l’ai tirat a la bartola; lo trevall d’estos dies atrás, parlan de la guerra (guiarra), me va dixá mol nafrat (ferit, machacat) per dintre.
-Li enteng yayo, pero es que vusté no se podie guardá eises coses dintre tan tems.
+Per un camí tens rao, menut. La verdat es que tenía un boñ (disgust) mol gran al meu cap y, encara que no te u cregues, hay descansat.
-Ya l’u dieba yo y ademés, al mateix temps que vusté ha descansat, parin eisa charrada, a natres m’os ha servit de llisó. Segur que tots los que l’han llechit u tindrán en conta.
+Ha fet caló avui, menos mal que ara s’ha eisecat un poc d’aire y ha refrescat un poquetet, si no aixo no se podría aguantá.
-Y parlan de les coses que té al seu cap, me podríe dí d’agón vé lo nostre appellit.
+Mira, sagal, a esta paret tenim alguns historiados mol serios, com Pedro, Enrique y demés, y  ells te poden parlá de la historia del nostre terme. L’agüelo “Sebeta” lo que pot fe es contat una historieta o cuento, una mescla, com sempre, de lo que ha escoltat als atres agüelos, de lo que ha llechit, mol poquet per degrasia, y de lo que se invente, mol, tamé per desgrasia.
-No se preocupo agüelo a mi me encanten les seues charrades y asó no es pa escriue un llibre, sol es una manera de entretindre lo tems y prende un poquet mes la serena (fresquet de la nit).
+Pren, mentres m’escoltes, minxat (minchat) unes prunes que les hay cullit avui al Mas d’en Puchal. Encara que estes negres, no han eixit tan dolsetes com les grogues menudetes, perque les verdes (viardes) encara están un poquet aspres (ácidas), los falten uns dies p’acaba de guaña dolsó (dulzura).
-Están bones, ademés a estes hores, apetisen. Se note que les ha tingut refrescanse a una galleta (caldera) en aigua fresca.
+Ñabie un camí (erase una vez), je je je, tots los cuentos escomense igual……
-Segur que se u está inventan.
+Com sempre, Luiset, com sempre.
“Mes o menos serie l’añ 800 ó aixina. A la costa marina de mes abais  de España han arribat cuatre barcos, grans, tots carregats hasta d’al.
Los primes en baixa son uns vin soldats, en capes y gorros moros, mol morenos. S’escanpen, tots ordenats, daban de les embarcasions, ocupan tot lo terreno.
Miren cap la terra (tiarra), per si vé algún enemic, aunque saben que están en Al Andalus, agon manen chen de la seua rasa, en ca que no sigue de la seua tribu.
No tenen po, ademés se saben defendre, tota la vida l’han pasat fen la guiarra al seu territori.
Venen de la Berberia, al atre costat del mar.
Lo primé que descarreguen es un mun de caballs, que van baisan de cada barco, apenes van arriban a la arena los soldats los van muntan y se van adentran mes a la arena. Cuan acaben ya fan un rogle, prau (bastan) gran.
Uns atres homens van baisan tamé dels barcos y en cuan tenen les peses de lona y los tochos llarcs, escomensen a muntá les tendes a la bora de les palmeres de la playa.
Se note que pensen pasá un tems allí.
Los barcos, cuan acaben de descarrega, s’entornen al atre costat del mar y allí los espere un atre campamen. Van fen viaches, duran los dos mesos siguiens. Cuan acaben de portá tota la gen y totes les coses que tenien a Berberia, lo jefe fa que entron los cuatre barcos a dins del mar y cuan veu que ña prau fondo, mane que se foradon y los dixe esfonrá, ya no surarán mes, després en una barca menuda tornen a la playa, agon los espere tota la tribu, miran, en pena, com despareixen los barcos.
Lo jefe, un home de uns coranta añs, los mire  y després se gire miran al mar, cap l’atre costat del mar, sap que al chafá los barcos ya no se pot entorná atrás, per aixo los ha esfonrat pa no torná mai mes al atra bora del mar.
Es un home alt, vestit de moro, moreno, al seu cap destaque una cosa: te les orelles grans, pegaes al cap, pero grans, Le diuen Yusuf Al Rufat, que presisamen vol di: Yusuf “El orellut”.
La seua mirada indique desisió, sap que ha fet, lo que tenie que fe, miran lo milló pa la seua gen, pero los seus ulls mos diuen que seguis encariñat de tot lo que ha dixat. Un nugol menudet se veu mol al fondo d’ell, pero aixo ya es historia pasada que algún día mos tindrá que contá.”

sembra

L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part primera:

Un día cualquiere del estiu, l’agüelo “Sebeta”, entonces un sagal de once añs, anabe caminan al campo agon teníen los melóns pa mira si ya estaben madurs y no s’els habíen minchat los jabalíns. Li agrade corre pels camíns, disfrután de la seua vida. Cuan ya estabe arriban, veu a un “put-put”, que va volán de poquet en poquet, en eixe movimén característic d’ell, en la seua cansó put put, put put.
Lo “Sebeta”, que mai ha tingut un muixó de eixos, li tente la curiosidat y mes, veen los vols curts que fa, com si estare provocan-li “no m’agarres”. S’en va detrás d’ell, disimulan, de pi en pi, pero sense perdel (piardel) de vista.
L’animalet, volán, ha passat per detrás de un pi gort (gros) y no ha eixit p’el atre costat. Lo crio se quede estrañat, ¿Qué ha passat? ha desaparegut, l’hay perdut, agon s’ha ficat?.
Tot desanimat, li done la volta al pi, pa torna al camí y sorpresa, al tronc del pi, prau alt, ña un forat, mol redonet y dintre se senten piulá muixonets.
Ya te ting, pensé lo menut, y agarranse a la escorsa (corteza del pino con salientes si el árbol es grande o viejo), va puchán, poquet a poquet, un camí está a pun de caure, sense fe ruido, hasta arribá al forat. Tot dispost, se agarre be en los peus (piaus), los chinolls, y en la má isquiarra, y clave la dreta dintre del forat, de momén no trove res, pero enseguida sentís una escachida de un líquit calen a la ma, la trau enseguida y …..
¡¡¡MERDA!!! (miarda). No, no es una expresió grossera del menut, que no es mal parlat. Es que mire la seua ma y la té plena de merda que li chorre p’el bras.
Com pot, tot avergoñit baixe del tronc y s’en va cap al campo, a rentás a la basseta que ña allí,  en una llissó mes, aprenguda. “No se deu molesta als “pu-put”. Abáns de marchá, mire per amún y veu al muixó asomán lo cabet pel forat, com si se li estare enfotén.

-Los put-put se defenen del seus enemics, posanse de cul y soltán chorros de les seues defecassións.

Y en les orelles caches, l’agüelo “Sebeta” en menut, arriba a la finca de la familia.
Després de la sega y de acarrechá les garbes a les eres, los camps se quedaben sols, com un secarral, agotats per la caló, agostats, tristos per un costat, pero conténs per l’atre, perque lo seu esfors habíe ajudat al amo a eixí a dabán, un añs mes. La cullida habíe segut bona.

Pels bancals sol se veie, de cuan en cuan, alguna perdiu en les segües perdiganetes, pasturán les espigues que habíen quedat per en tiarra, los ajudaben uns atres muixonets, los pocs que anaben quedan (cogullades, pinsanets, cardelines). Y p’acabá la llimpiesa los bestiás en les ovelles y cabres, los gossos y los pastós passechaben per allí. No faltabe, algún cachap que atre, pa fels compañía.
Allá, a lo llun, se sentís canta a un perdigacho, escolteulo un poquet, li diu a la perdiu que la espere al atra primavera.
Un esfardacho prenén lo sol, damún de una roca, en lo cap tan eixecat que casi tocabe lo sel, s’enriebe de tot lo món.
En un bancal, p’el que passabe un regall, cuan plovíe,  acababen de madurá los melóns de carn y los de aigua. Algún pressegué tardá teníe uns pocs de préssecs, que pareissíen flos grogues entre la poca fulla que’ls quedabe. Lo servé teníe les sérves áspres, per si an algú li apetíen. Servera (Cervera en catalá).

Los seps de la brema, en les soques arrugades de tans añs, animaben als raíms a aprofitá lo sol, pa umplís de sucre, mentres les avespes y les abelles s’enduien la pulpa dels grans als seus panals p’alimentá als seus fills.

Los rostolls (rastrojos) se anaben blanquechán, perdén la poca forsa que ya no quedabe a les segües arrails (arrels) mortes, esperan que la tiarra (terra) los donare lo descans que se habíen guañat, naissén, creissén y granán, fae uns mesos.

No vull fem massa pesat, o sigue que……..continuará.

L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part segunda

Lo llauradó (qué paraula mes santa, mes completa), no teníe tems que piarde, no habíe acabat una faena y ya ne teníe tres mes per fe.
En aquells tems, possiblemén grássies als bestiás, los montes estaben mes llimpios y se podíe fe foc al campo.

Entonses, alguns cremaben los rostolls, y la sendra, (siandra, ceniza) servíe p’abono del añ siguién.

Uns atres llauraben los rostolls en uns aladres que faen uns solcs (surcos) mes fondos y així enterraben la palla, que, cuan plovíe, se pudríe dintre de la tiarra y fae lo mateix papé que si l’hagueren cremat.

A camíns la tiarra s’abonabe en lo fem de les gallines, los conills, los gorrinos y lo de les mateixes bésties de cárrega. Se tirabe pels bancals y un poc després se llaurabe.

Ademés los sindicats portaben un abono, que compraben tots los llauradós y que se li diebe “Nitrato de Chile”, que según dieben alguns se recullíe a unes isles, de aquel país, que estaben plenes de gaviotes y atres muixóns similás, que diariamén dixaben les seues cagades (perdó per la paraula) y així se fae l’abono y se li diebe lo guano, que se esteníe per la tiarra com si fore fem.

Uns atres camíns se faen “femerassos”. U explico, se faen muns en les rames de la esporga dels arbres (oliveres, armelés, frutals, sarméns e inclús del pins de les bores del camp), si acás tamé se posaben alguns troncs menuts, després se tapaben completamén en tiarra. Sol se dixae una finestreta prop d’entiarra pa pode prende foc y un foraet (agujerito) a dal com chumenera. Se enseníe lo foc y cuan preníe se dixabe hores y hores consuminse. Als dies se aubríe la montañeta y allí eixíe carbó (de les branques mes gordes que no se habíen cremat del tot y siandra (sendra). Lo carbó s’el enduien com lleña pa casa y la siandra se esteníe per entiarra com abono.

A ver si la memoria no me falle massa (y si no ajudaume Jesús, Pedro…y demés) pa llaurá se empleabe lo aladre, que teníe la part de la rella y el camatimó que ere com un tronc, no masa gort y llarc, que uníe la rella en la collera  (una sola bestia) o en lo yugo (parella de animals).

La primera llaurada se fae fonda, pa que a la tiarra li donare l’aire (se oxigenare). Si se faen terrosos (terrones gordos de tierra) se chafaen en una espéssie de masses, chafaterróns de fusta que se podíen usá pel dos costats, així li podies pega al aná y al torná del moimén del bras.

La rella estabe junida a una plancha doblada de fiarro que se uníe a la esteva, que se podíe girá y aissina llauraben al aná y al torna del solc. La esteva ere com un agarradó, al que se lligaben les riendes del o dels animals, pa podé dirigilos, uns atres camíns lo llauradó portabe les riendes al seu cap, mentres en les mans apretabe la esteva cap a baix, pa fe mes solc.

Si se treballabe en un sol animal, se li solíe fica al cabestre unes ulleres, pa que anare recto.

Alguns tiraben lo fem després de llaurá, així la tiarra se alimentabe dels componéns y lo sembrat creixíe mes fort y en mes llaó.
Los que podíen, al tems li donaben un altra voltereta a la tiarra, aunque puc está equivovat, crec que a esta segunda volta li dieben “mantorná”.
Uns atres, si podíen, passaben la “grada” (eren sinc o sis relles menudes com si foren puntes de fleches) que ocupaben mes terreno, pos l’aparell ere mes ample, pero faen menos fondo.

Ere normal que los homens, encá qu’estaren enfadats p’el tems que fae o perque plovíe poc, cuan llauraben, en tota la esperansa del mon, anaren cantan en una orassió al deu del aigua, com faen los indios a Manitú.

Al atre costat de la vall, lo tío Raymundo está fen la mateisa faena y, entre cada arre torda, wesque o pasallá, se sentís la seua veu modulada y allí se va sentín:  “Por qué vienen tan contentos los labradores, que, cuando vienen del campo, vienen cantando……..”

Si Deu vol y los administrados tamé…….continuará.

///

Pedro J. Bel Caldú:

Molt bé Luis. Com me demanes ajuda te complemento en los noms que jo m'en recordo. La fondaria del solc se dieve "guaret". Si lo solc no anave prou recte se dixaven "borregues" i aixó ere mol mal vist pels llauradós pulits. Llaurar en un animal sense parella ere "a polligana". Lo "yugo" a Fórnols ere el "jou" i la collera de llaurar ere lo "feltre". Lo que tú dius "femerassos", a Fórnols eren formiguers i llimpiar les vores dels bancals, per a fer llenya, ere "arrebassar". Los terrossos tamé se chafaven ataulant en la "escaleta d'ataular" carregada de pedres. La primera llaurada ere "rompre" i la segunda, com dius molt bé ere "mantornar".

//

Mol be Luis. Lo camatimó ere pa llaurá en una parella d'animals.
La Platera, aisí li díen a la nostra mula, llaurae en polligana com be diu mon cosí. La volíem mol, y cuan van comprá un tractor, se va quedá a casa hasta que va morí. Lo tío Quico veníe com sempre a cuidala y se l'amportae de cuan en cuan a fela treballá. Mol bona persona lo tío Quico, ell y la Platera faen una gran parella.

(Platero y yo)

Platero y yo, albarda, menorquina


///

Estimats amics del agüelo "Sebeta", avui y espero que mols camíns mes, Los cusins Pedro y Jesús, que tenen molta mes cultura agrícola que yo y per lo que se veu molta mes memoria, m'han ajudat a completá la megua charrada de ahir "La sembra, segunda part" y com alguns m'han dit que se u copien pa guardau com un recuerdo, hay corregit la charrada y to la poso atre camí.
Algunes coses venen en la charrada de avui que es la part tersera de la sembra, (continúe lo mateix tema) y, deu medián, lo ficaré esta nit.
Grássies per la vostra atensió y passiánsia.


L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part segunda corregida.

Lo llauradó (qué paraula mes sagrada, mes completa), no teníe tems que piarde, no habíe acabat una faena y ya ne teníe tres mes per fe.
En aquells tems, possiblemén grássies als bestiás, los montes estaben mes llimpios y se podíe fe foc al campo.
Entonses, alguns cremaben los rostolls, y la sendra, (siandra, ceniza) servíe p’abono del añ siguién.
Uns atres llauraben los rostolls en uns aladres que faen uns solcs (surcos) mes fondos y així enterraben la palla, que, cuan plovíe, se pudríe dintre de la tiarra y fae lo mateix papé que si l’hagueren cremat.
La fondaria (hondura) del solc se dieve guaret. (Has fet mol o poc guaret).
A camíns la tiarra s’abonabe en lo fem de les gallines, los conills, los gorrinos y lo de les mateixes bésties de cárrega. Se tirabe pels bancals y un poc després se llaurabe.
Ademés los sindicats portaben un abono, que compraben tots los llauradós y que se li diebe “Nitrato de Chile”, que según dieben alguns se recullíe a unes isles, de aquel país, que estaben plenes de gaviotes y atres muixóns similás, que diariamén dixaben les seues cagades (perdó per la paraula) y així se fae l’abono y se li diebe lo guano, que se esteníe per la tiarra com si fore fem.
Uns atres camíns se faen “formigues”. U explico, se faen muns en les rames de la esporga dels arbres (oliveres, armelés, frutals, sarméns e inclús del pins de les bores del camp), si acás tamé se posaben alguns troncs menuts, després se tapaben completamén en tiarra. Sol se dixae una finestreta prop d’entiarra pa pode prende foc y un foraet (agujerito) a dal com chumenera. Se enseníe lo foc y cuan preníe se dixabe hores y hores consuminse. Als dies se aubríe la montañeta y allí eixíe carbó (de les branques mes gordes que no se habíen cremat del tot y siandra (ceniza). Lo carbó s’el enduien com lleña pa casa y la siandra se esteníe per entiarra com abono.
Llimpiá les vores dels bancals (ribassos, rebassos, ribazos) d’herbes o de albres que no eren del campo y se minchaben la saó del sembrat, se diebe arrebassar (arribassá).
A ver si la memoria no me falle masa (y si no ajudaume Jesús, Pedro…y demés) pa llaurá se empleabe lo aladre, que teníe la part de la rella y el camatimó que ere com un tronc, no masa gort y llarc, que uníe la rella  en lo yugo (jou) (parella de animals).
La primera llaurada, a la que si li diebe rompre (romper), se fae fonda, pa que a la tiarra li donare l’aire (se oxigenare). Si se faen terrosos (terrones gordos de tierra) se chafaen en una espéssie de mases chafaterróns (mazos) de fusta que se podíen usa pel dos costats, així li podies pega al aná y al torná del moimén del bras. Tamé los terrosos se podíen chafá (romper) ataulán (allanando).
La rella estabe junida a una plancha doblada de fiarro que se uníe a la esteva, que se podíe girá y aissina llauraben al aná y al torna del solc. La esteva ere com una agarradó, al que se lligaben les riendes del o dels animals, pa podé dirigilos, uns atres camíns lo llauradó portabe les riendes al seu cap, mentres en les mans apretabe la esteva cap abaix, pa fe mes solc.
Si se treballabe en un sol animal, se li diebe “a polligana”,  se li solíe fica al cabestre unes ulleres, pa que anare recto. Si no anabe prou recto se diebe que “se dixaven borregues” (trossos menuts sense llaurá) y aixó ere mal vist pels llauradós presumits.
Durán l’añ lo fem dels animals de casa, perque ya no cabíe a casa, o pa que no fare oló, se anabe portan als camps, dixanlo a una explanada a la vora dels bancals, agon se anabe “cuitín” (coén, cociendo, agotándose), hasta que arribabe lo tems de usal pa llaurá o atres llabors. A estes esplanades sel diebe “femerassos”, la tiarra que ñabíe daball del fem ere mol bona pa los geranios, clavells, cales, begónies y demés.
Alguns tiraben lo fem després de llaurá, així la tiarra se alimentabe dels componéns y lo sembrat creixíe mes fort y en mes llaó.
Los que podíen, al tems li donaben un altra voltereta a la tiarra, a esta segunda volta li dieben “mantorná”.
Uns atres, si podíen, passaben la “grada” (eren sinc o sis relles menudes com si foren puntes de fleches) que ocupaben mes terreno, pos l’aparell ere mes ample, pero faen menos fondo.
Ere normal que los homens, encá qu’estaren enfadats p’el tems que fae o perque plovíe poc, cuan llauraben, en tota la esperansa del mon, anaren cantan en una orassió al deu del aigua, com faen los indios a Manitú.
Al atre costat de la vall, lo tío Raymundo está fen la mateisa faena y, entre cada arre torda, wesque o pasallá, se sentís la seua veu modulada y allí se va sentín:  “Por qué vienen tan contentos los labradores, que, cuando vienen del campo, vienen cantando……..”
Si Deu vol y los administrados tamé…….continuará.

///

Com hay dit mols camíns, a lo que conte l’agüelo, vatres podeu afechí lo que vullgau, o cambiá algo perque als vostres pobles u faen de un atra manera o perque teniu milló memoria que’l “Sebeta” que, enrecordeuton en aquells tems ere un crio de onse añs.

///


L’agüelo “Sebeta” y La sembra, y part tersera:

Ya estae lo llit fet, faen falta los llansols, estos arribaben cuan plovíe als mesos de octubre y noviembre.
Després se sembrabe la llaó, en aquells tems se fae a má, se portae lo gra en sacs al campo, se umplíen los cabassos, y se anabe estenén los grans en un movimén de mich cos pa cubrí cuan mes tros, milló.
Cuan se acababe de estendre, se passabe un aparell que ere com una escala menuda en tres o cuatre escalóns (paregut als carrechadós pero un poc mes gran). La “escaleta de ataulá” s’enganchabe en uns estirados a la collera (feltre) de la bestia y lo llauradó, puchabe damún de la escala o posaben unes pedres, pa fe més forsa en lo pes, y aissí se enterraben los grans per dos motius. Pa evitá que s’els mincharen los muixonets y los atres animals del campo. Y pa intenta que quedare tapat per la tiarra. En esta operassió si lo camp estabe sec, como ere normal, se fae una polsera (polseguera) que se veie de mol llun. Si ñabíe saó (humitat a la terra) no faen tanta.

Dixaen que la llaó dormire a la caloreta de la tierra, ben tapaeta. Y allí se fae lo milagre. De la son se passabe a la mort sense donas conta.

Mentres los llauradós cullíen les olives y se passaen los Nadals.
Y, segon (segons) diuen, després de la mort, ve la resurrecsió, los grans se aubríen per debaix y los eixíen unes arrails pa agarrás fort als solcs, pa que cap ventolera los puguere arrenca mes tart y al mateix temps pa busca alimén que’ls dixare naixe, creixe y graná.

Cuan arribaben los mesos de giné y febré, escomensaen a eixí fulletes d’entiarra, unes a la vora de les atres, en una familia numerosa y una algarabía de verdó.

Si te tirabes antiarra y mirabes a contrallum, veíes que tot lo bancal ere vert (viart), encara que, si mirabes, están dret, no se veie igual.
Si faltae l’aigua, les fulletes grochechaben y ere mala señal. Pero si plovíe lo sembrat agarrae forsa y escomensabe a tirá per amún.
Pero l’aigua caíe pa totes les plantes y jun al gra, tamé naixíen los cards y les atres plantes de la naturalesa. Entonces en unes ferramentes que se dieben escardados,(eren com una espátula clavada per la part del agarradó a un mánec (mango) com los de les graneres) se anabe caminan p’el bancal y, sense acachás, tallán les herbes ruines, que se dixaben pa que se pudriren y faren de fem p’al gra, y així se llimpiabe lo sembrat.

A la malesa, herba, com lo sembrat pero no ere sembrat, que eixíe a la vora del bancals, se li diebe fenás, se tallabe en lo fals (falce, hoz) y la soqueta (cassoleta en forma de guán, que se posae a la má contraria de la ferramenta, pa no tallat y podre replegá la gavella d’herba) y se donabe de minchá a les bésties de cárrega e inclús se duie a casa pals conills.

Y com la vida mateixa, en penes y alegríes, lo sembrat que se habíe umplit de espigues  en les plogudes de abril y mach, arribabe al mes de jun y escomensabe a ficás groc, granan y engordinse les espigues, que ufanes per la seua hermosura, se inclinaben en una forma de reveránsia y agraimén al sol que les habíe madurat.

Pero aixó, ya será un atra aventura del agüelo “Sebeta”.