Historieta 6

Historieta 6.

- Bona nit agüelo, cóm se note l’estiu, lo vech (veo) llustrós (de bon añ).
+ Bona nit Luiset, no sigues abatut (puñeté), que yo no me hay aprofitat de este charrades pa parlá de les teues orelles, de que tens les garres amples (separades) y de que eres un poquet moro, com herensia dels teus antepasats:

- No sa aprofitat, pero ya u ha soltat tot seguit, sol me falte que me restrego per la cara una romiguera (zarza) de L’Aldea. O que me fotegue un carchot. (Bofetá pegada en la má un poc tancada, detrás del cap, a la nuca. Es diferen de bofetada, galtá, puñetá, espentó y de posá la garreta.)

+ Dixem aisó y mincha figues, que ne ñan a eisa sistelleta de vimec que está ahí a la fresca, que ya que a tú tot lo que sigue de gañot (de gratis), t’agrade mol.
- Hala menos mal que no se anabe a fica en mi que sino, me ha dixat com un drap brut y esgarrat.  Al fin y al cap, sino me mincho yo les figues, les ficará a un cañis pa secales y posales en farina p’al inviarn, pa fe “panets” (se aubris la figa, cuan ya está seca y dintre se li pose una armela o un troset de nau y se torne a tancá la figa). Normalmen cuan fae fret y anabem a cullí les olives, pel camí mos donaben panets o trosos de orellons (orejones).
- M’agrade mes que me parlo de a ver de agon, se seguís inventan, que ving yo.
+ Be pos a la faena…..

“Añ 1035. Casi al matéis tems que el Campeador, naisie tamé lo reinat de Aragó. Al prinsipi sol ere un condat menut, pero va aná creisen, a través de casorios (casamens), alianses y guiarres. Tamé, com en la tribu Al Rufat, como en los reinats cristians y en los taifas moros, aquí va ñabe enveches (envidias) y riñes entre families.

Aprofitanse que el rey Castellá Alfonso, va piarde interés per lo terreno del actual Aragó y els seus alrededors; que El Campeado sen va aná a la part de Llevan, per seua conta, y que los almogávares se habíen mesclat mol en los cristians de aquella part y sol se dedicaen a defendre lo tros que chunie en Lérida, Tarragona y Castelló, los aragonesos van aná guañan casalisis, campamens, castells y siudats del Taifa de Saragosa, hasta que en 1118 van conquista la siudat, per mich del rey Alfons I lo batalladó.

Entonses los ARRUFAT, ara sí en dos erres, portaen a la sang lo de la lucha, lo de la construcsió y sobre tot lo encariñamen per les grans sorts (llanuras), sempre que los agüelos parlaen, als menudets, dels seus antepasats, los dieben les grans llanures de arena que van dixá al atre costat del mar, la gran esplanada que ñabie agón vivien ara, cuan van arriba a Hispania y los inmensos plans que habíen vist per lo zona de Llevan, cuan van aná per allí en lo Cid.

Lo nau rey d’Aragó, sen va doná conta de la importancia de tindre un grapat de soldats a aquell puesto, agón estaben los Arrufat y los va convertí en soldats seus, a través de les ordens militars, tan de moda a aquells tems. Per aisó algúns de estos guerrés se van desparramá per lo reinat, pa entrená als demés habitans del territorio y al matéis tems portaen los seus caballs que se habíen anat mesclan en los del terreno.
Y d’esta manera va aná pasan lo tems y los añs y van arribá al 1.238, en que Jaume I, lo conquistadó, va convertí als soldats que entrenaben los Arrufat, en una part mol importan del seu exiarsit donanli lo nom dels seus entrenados “LOS ALMOGÁVARES”.

Esta chen, cuan ya estaen preparats pa escomensá a lucha, como si foren un home sol, escomensaben a pegá en la espada plana al escudo de fusta, mes tart de fiarro, que portaben en la isquiarra, cridán, la paraula “ARAGÓ, ARAGÓ, ARAGÓ”, al matéis tems pegaen potaes an tiarra, fen un soroll (ruido) de mil demonis.

Aisó tenie un doble efiacte, tan ruido fae la impresió de que n’anaben mes chen de la que en realidad eren, atemorizan al contrari, y ademés tan soroll tapabe lo ruido dels soldats a caball que aprofitanse de que los enemics estaen ensenegats (entretenguts) en mirá tota la polseguina que faen tanta chen cridan, los donaben la volta y los atacaen per detrás.
Ere famos lo crit radé, inmediatamen avans d’atacá, de tot los Almogávares, que dirichinse a la seua espada, aunque en realidat u faen pa donas forsa a ells mateisos, y dieben: “DESPIARTA FIARRO”.
Van sé famosos a tot los puestos agón van aná, inclus fora de Hispania, a tot lo reinat d’Aragó.
En tot eise guirigay que preparaben, va ñaure exiarsits que se van rendí sol de veurols vindre.

En tota esta modernisasió, va desapareise la espada de la part alta del escudo de Arrufat, quedanse sol lo leó, record dels leons del desiart de agón venien. Fen al matéis temps una mescla en los colos de la bandera d’Aragó, per influansia que este reino va tindre pa ells.

(Bandera y escudo d’Aragó. Y escudo d’els Arrufat.)

escudo de Aragón

Primer testimonio del escudo de Aragón. Fabricio Vagad, Crónica de Aragón. Incunable impreso en Zaragoza en 1499 por Pablo Hurus.