Historieta 7

Historieta 7

+ Venga menut, animat un poc, que encara que sigue denit y estem prenen la fresca, minchat unes figues, que tens cara de fam, sino te tindre que fotre un espentó (empujón), que t’estas dormin y cauras de la cadira. Y no sigues afanós (avarisios), mastega be y a ver si te fotras tota la caldereta que ya ne queden poquetes. Esta nit igual fem figa (fallem) y aiso que pensaem que ne sobrarien pa demá.
- Grasies “Sebeta”, lo que no sé cóm se pot inventa tantes coses en un cabet (cabecica) tan menut. Encara que sigue blanc.
+ T’hay dit mols camins que de lo que yo conto a estes charrades un novanta (noranta) per sen me u invento, pero l’atre diau per sen es verdat. Ara sou vatres qui teniu que descubrí qué es una cosa y qué es atra.
- Me pareis que este camí ha elechit un tema masa personal, a molta chen, tot asó no li dirá res.
+ Mira, Luiset, igual aquí que en moltes atres coses ña que sabe lechí entre línees, segur que casi tot lo que han anat dien en este charrades, pot tindre un sentit, si algú lo vol trová y podem apuntá como una pista, que estem parlan del CHAPURRIAU y la chen que lo parle o lo ha parlat…….
+ No sé si asó ha pasat aisi, pero podie haber pasat.
“En lo rey Jaume I, se va conquistá molta tiarra que se va aná repoblan, per aiso los Arrufat (Arufat, Arrufatt) están estesos per moltes parts del mon.
Per tots los territoris que van formá lo reinat de Aragó al estranché, per Barselona, Tarragona, Lérida y Gerona, per tot lo Llevant. Inclus desde los ports de mar de estes provinsies, van eixi Arrufats capa los Estats Units de América, Puerto Rico, Cuba…..
Per tot lo Aragó, com atal, sobre tot en la nostra sona, en algo se ha de notá que va sé aquí agon se van fica a viure, cuan van arribá del atre costat del mar.
Posiblemen lo mes famós de la Edat Micha, va sé ALONSO ARRUFAT, aquí, aprofitanse de la seua fama familia, como a constructos, y de la seua personal como arquitiacte medieval, Jaume I li va encarregá la construcsió de la siudat de Castelló de la Plana.
La gran esplanada que ñabie a aquell puesto, li recordabe als seus antepasats en lo cariño qu’els tenien a les grans llanures. No li va importá que lo terreno fore pantanós. Se va encarregá de crea una red de sequies pa desaigüa lo terreno y prepara la construcsió de la siudat miran capa el futur.  Li va achuda lo nom del terreno: “La Plana”.
Y u va construi tenin en cuenta l’aigüa, l’aire y lo sol. Los Arrufat a eisa zona son mol abundans.
Evolusió del apellit: Al-Rufat (lo orellut), A’rufat, A’rufatt, Arufat, ARRUFAT, Arrufatt.
T’os diu algo el que als veins de Castello, los diguen familiarmen “ORELLUTS”.
Ya u diebe la Sagrá Escritura: “Lo que vullgue entendreu, que u entengue”.

1610, mes de chun, un sis mil moriscos, expulsats dels pobles de alrededo del Moncayo, pasen per este terreno, camí de Valderrobres o Peñarrocha, que eren los radés pobles del Aragó de aquell momens.
A la familia Arrufat no la van molestá, perque después de vuitsens añs se habien mesclat completamen en los cristianos y en la chen del terreno y ya formaen part de la poblasió considerada nasional.

Finals de 1800, al poble de Calanda, nais un chiquet que le diuen
R. Arrufat, desde menudet ya pareisie un chic listo, bon dessendent de una rasa dura, deprenie, en los ratets que tenie lliures, del maestre y del siñó retó. Va coneise a una chica de Samper de Calanda y cuan va sé la hora, se vá casá en ella.

Com tenie aspirasións y sabie llechi y escriure, se va enterá que a un poble que li dieben L’Aldea, a uns coranta kilómetros del seu poble, ñabie un notari que buscabe un escribien, va pillá una burreta que tenie y a la seua dona y capa allí que se van aná, als dos mesos ere lo secretari del notari.

Pero asó ya es un atra historia.

NOTA DEL AUTO: 

Algunes coses de les que se han contat aquí son historia. Unes atres hagueren pugut pasá com aquí se han contat, les demés me les hay inventat, intentant en tot momen que tingueren un discurs lógic.
Lo unic que se ha pensat al escriure estes charrades es entretindre als que mos seguisen y ademés si uns atres se están inventan la historia a la seua conveniensia, per qué no u hay pogut feu yo igual.
Espero que per lo menos a algú li hasque agradat un poquet,
Lo tems va caen com l’arena que agarres en un grapat y no la pots aguantá, te que caure perque sí.
Esta charrada del agüelo “Sebeta” se referis al apellit ARRUFAT, pero igualmen se pot referí a uns atres apellits que tinguen assendensia árabe. Ya sabeu que Lo Campeadó, cuan va pasá p’el nostre territori se va endú en ell a varios reys moros y als seus soldats, no sol als Arrufat, pa luchá contra lo gobernadó moro de Lérida y contra lo conde de Barselona, aisina com pa la conquista del Llevant. Pa tots pot serví. Encara que mos han anat mesclán, digüen los atres agüelos, que tots van naise a esta tierra.
Pa no fes pesat l’agüelo “Sebeta”, se retire per un tems. Si vatres voleu y los atres agüelos me seguisen iluminan, igual tornem mes avan.
Pa acabá, animo a mols de vatres que tamé teniu histories que contá a que u feu aquí, pero en CHAPURRIAU, perque com diu lo “Sebeta” qui, pensan en este parlá, no u llechis o no u escriu, es como un home que teníe les dos garres bones y sol caminabe a la “potacoisa”.

FIN.

Almorsá 1 y 2

Almorsá 1.

De cuan en cuan, per denit, me despiarto, sense sabe quina hora es ni perqué m’hay despertat y escomensen a vindre a la meua memoria paraules de cuan era menut, y entonces ya me desvelo y no ñá forma de torná a dormí.

Pero l’atra nit va se pichó. Me despiarto y al rogle del llit estaben los atres agüelos de L’Aldea, sentats damún dels llansols, uns parlaen en los atres y ñabie algú que parlae sol, com sempre. Faen un soroll que aisina no se podie dormí.

No me va quedá mes remei sentam yo tamé, apoyat al cuisí, esperán a que me faren cas o que algú m’esplicare qué habie pasat.

Discutien entre ells, com sempre, si habie estat be que farem les charrades de la guiarra, uns dieben que sí, uns atres que no, y algúns callaben.

Després van eisí tamé les charrades sobre de agón venie l’apellit Arrufat, uns dieben que habien segut uns presumits, uns atres que habiem agranat capa casa, pero tamé ñabie que diebe que habien fet be, qu’ell se u habie pasat be llechinles que les coses, perque no, podien haber pasat aisina.

L’agüela carbaseta, los va fe callá a tots, menuda es ella y los va proposá que tragueren entre tots algo que puguere se de interés pa la chen que mos llechis. Com s’arrime la hora de almorsá perqué no intentem entre tots enrecordamon de que es lo que faem entonses.

Se va formá un guirigay, tots cridan al matéis tems, com estem un poquetet sorts no mos aclarien, pero bueno de algunes de les paraules que vach podé escolta mes o menos podriem esplicá eise tema.


Prime ña que aclarí que, en aquell tems, a la meua casa de entonses, se li diebe almorsá al primé minchá del día, a lo que ara modernamen, se li diu desdichuna (dichuni es ayuno, des-dichuná será disá de está en dichuni) o sigue lo primé minchá, després de dormí.


Ademés com aquí no se vol se exclusivo, t’os diré que asó se referís a lo que minchabem los menudets en aquells tems, no m’en recordó d’els plats qu’els faen a les persones grans, perque yo cuan vach sé gran,  ya no estaba al poble.


Asó sol son ejemplos que un atra chen podrá eisamplí, perque a seua casa minchabe unes atres coses. Com hay dit uns atres camins, natres erem una familia modesta.

L’agüelo “Primentonet” mos interrumpis: - avui voliem aná al campo, no sabiem si aná al Termefornols o al Más de Roc, pero se ha ficat a plaure -.  
Lo “Fesolet” li correchis: - Ba! han segut cuatre gotes, sol han fet que “matá lo pols d’els camins”, me pareis que ña molta po al treball -.  
Hala! Ya s’ha format un atra discusió, sempre están a la greña. Estos agüelos…… pero qué majos son.


Lo “Pepinet” fique pau. Avui ve mol arreglat, porte un mocadó al cap, camisa blanca, sense coll, un achustadó (chaleco), la blusa (com la chaqueta de avui), uns pantalóns de pana y unes albarques, encara que a voltes porte espardeñes.

Avans de escomensá a parla d’els plats, parlarem un poquet de les coses que faen falta pa preparals, enca que eren mol sensills. Se preparaben en lo que cada ú teníe a casa.

Los que tenien la sort de tindre una o mes cabres que anaben a algú d’els sinc o sis bestiás que ñabie a L’Aldea, cuan criaben, tenien lleit.

A primera hora del matí, agarrabes la “lechera”, ere un aparell com una botella de ara pero de hojalata (me pareis) y ten anabes capa’l  corral, agon tancabe lo bestiá. Ficabes a la cabra contra una paret o capa lo minchadó, pa que no caminare y se estare quieta. Lo pobre animalet, de tota la nit, portabe unes mamelles que casi li tocaben an tiarra. Posabes la lechera deball y agarrabes un mugró (pezón) en cada má y estirabes capa bais y eisie un chorro de lleit calenteta de cada un. Tenies que fe un poc de puntería pa qu’els dos chorros anaren dintre de la lechera. Y aisina hasta que ya no eisie res.

Ña que esplicá dos coses: una, tenies que está mol atento, perque l’animal a camins movie les potetes de detrás y si tenies la mala sort de que li pegare a la lechera, tota la lleit per en tiarra. Y dos, ñabie una costum o forma de pensá que creie que si la cabra mastegabe (rumiae) mentres la muñies, s’entornabe la lleit pera dintres y ne eisie menos cantidat.

Natres teniem una veina (vecina) que tenie cabres, lo bestiá lo tancaben a la Costa de la Fresneda, ere una de les eisides del poble p’ana al d’els frechits. Y allí anaem al corral a muñí.

A camins mos donae un cazo de lleit, entonces los menudets erem los mes felisos del carré.

Tamé estaen les dones dels pastós que, en uns cantes grans de hojalata, anaben venen lleit a cuartets p’els carrés, pero eisa sort los “Sebeta”, sol se u podien permetre de tart en tart.

Lo pá se fae a cada casa, pan’aiso ñabie que traure número al forn, pos allí ñabie unes taules a tot lo voltan  y sol podien treballa unes poques dones cada camí. Crec enrecordamen que algún día faen dos fornaes.
Cuan te tocabe lo turno, lo dia de avans tenies que aná a casa de alguna veina que habíe pastat pa demanali un tros de lleute (masa mare).

Ñabie a les cases un mueble que se li diebe pastera. Lo día que tenies señalat se fae una pasta en lo lleute, farina, sal, llevadura (ere una pastilla ásida que comprabes a la tenda)  y aigua. Se anabe afechin farina y aigua y se pastae mol, pa que se mesclare be y no quedaren grumos, mes tart se ficabe la pasta, que habie crescut, en un mantel, que se diebe masereta, dintre de una canasta, se tapabe y se baisabe al forn.

Si habíe ñagut algún grumo y ademés la farina, que no se habíe pogut aprofitá, se ficabe a una espesie de cubo, ple de papes, agon se criaben los cucs de les rateres p’als torts.
Se guardabe un tros de pasta, pa fe de lleute pa cuansevol veina del poble que vinguere a buscal pa pastá al atre día. Ere una costum sagrada y vella de L’Aldea.
Al forn, según lo numero que tenies, te donaben un puesto a les taules de alrededó y allí posabes  los maseros que eren uns mantels mes llarcs que la masereta, farina per damún d’ells y tallabes la pasta en trosos iguals, ficaes un pa, arrugabes lo masero pa que no se tocaré en lo siguien y aisí hasta acabá. Cada una, los fae una señal damún, una creu, un pesic, una ralla, dos, etc. pa podels reconeise cuan eisiren.
Ere lo momen de permitis algunes alegries y se preparaben algún coc de oli (un tros de pasta aplanat, se li posae oli per damún) o coc de armeles o de naus (a la pasta aplaná se li posae un poc de sucre y trosets de armela o de nau) o atres clases de cocs, perque el dia que se pastabe ere un día de festa.
Cuan te tocabe lo número los portaes al forné y ell en una pala en un manec mol, mol llarc los posabe dintre del forn, cada pasterá a un puesto pa no confundis. Allí se cuitiben (cocian). Cuan ya estaben, los anabe traen y les dones los posaben dintre de canastes.
Los fills, que podiem, acudiem al forn a ayudals a les mares.  Éstes se posaben una capsana (devantal plegat y enrollat fen un apoyo) al cap y damún una canasta y la atra, entre ella y la filla o lo fill, un ansa (asa) cada un.
Normalmen se faen entre denau y vintidos pans, cada camí y cada día se solie minchá un pa o sigue que durabe unes vin dies. Com es normal al prinsipi estabe blanet y poc a poc se anabe fican dur, hasta los rades díes que estabe sec.
Pa que no se me olvido a l’atra charrada, vull dí aquí una paraula que se diebe a un troset dels pans que se faen a casa. Ere lo prinsipi y lo final del pa, casi tot ere crosta y li dieben la “BORETA”. Alguna chen utilisabe eise troset de pa com a cullera.
Asó son costums antigües, no hay dit velles eh?, y mo les volen llevá o furtá. Ña que defendreles. Aragó, Aragó, Aragó. CHAPURRIAU!!!!!.


Almorsá 2.

Los agüelos seguisen charrán, yo escoltanlos, enrecordanme de coses y mes coses. Sempre u dic, pero es aisí, era un crio de once añs, cuan vach eisi de L’Aldea. Per aisó disculpau si alguna cosa no es com yo u dic, la voluntat es feu be, pero la memoria ya falle.
Anem a comentá los minchás que faen p’almorsá a la meua casa, pa la chen chove.
Sopes bullides: Se ficae un topí, mes o menos gran, según la chen que anabe a minchá, en aigua, un chorro d’oli y un poquet de sal, al caliu (al foc antiarra, bais, antiarra). Cuan bullie, li posaen trosos de pa, normalmen de pa sec, los rosegóns que habien quedat del dia de avans. Y cuan bullien, se les rechiraben un poquet y ya se podien serví al plat.
Al que li agradabe li posaen un all o mes, al matéis tems que se posabe lo pá, a esta variedad li dieben sopes en all (sopas de ajo).
Uns atres camins a eise matéis momen se añadie un au o mes y se rechirabe. Li dieben sopes en au (sopas con huevo).
Se minchaben en cullera, be de fusta, be metálica.
Sopes escaldades o escudellades: Un topí ple de aigua al caliu. A una escudella (ere lo prinsipal del plat), llesquetes de pa (la llesca es la rebanada de pá, pero mol fineta casi transparenta), damún un chorro d’oli y un poquet de sal. Ara se escalden en l’aigua bullin, hasta umpli la escudella.
Se solien minchá en la “boreta”, be natural, be un poquet rostida.
Si teniem lleit se podien prepará tres plats.
Sopes de lleit bullidles: Un cazo, damún de les brases, en lleit y un poquet de sucre. Cuan bullis, se posaen dintre trosos de pá, podien se rosegons o no. Se rechiraen hasta que fae pasta. Se servien en plat y se minchaen en cullera o cullereta.
Si se fae nata, se posabe en un tros de pá y un poc de sucre damún.
Sopes de lleit escaldades: Un cazo, damún de les brases, en lleit y un poquet de sucre, hasta que bullisque. Un tazón en llesquetes (enrecordeuton de lo que han dit avans de les llesquetes), se li pose la lleit bullint, se umplis lo tazón. Se minche en cullera o cullereta.
Chocolate en lleit: Un cazo, damún de les brases, en lleit y un poquet de sucre, hasta que bullisque.  Se posen dintre sinc o sis tomes de chocolate y se rechire hasta que se desfasquen totalmen. Se servis en tazón y se pot minchá en galletes o pa rostit.
Les sopes en lleit se minchaben de tart en tart, a lo milló algún domenche.
Lo chocolate als sans, cumpleañs o festes machós.
Bon profit.
Los agüelos s’han quedat dormits y yo ara que fachs????
Ya dormiré la siesta. Bona nit.
Ah! Alguna volta vach veure que ñabie farinetes.

Historieta 2

Historieta 2.

- Escolto “Sebeta” lo estiu es llarc, lu dic perque la historieta de air me ha enganchat, tinc ansies (ganes) de coneixe mes de lo que va fe Yusuf.
+ Home, no ting cuento pa tans dies y algún tems tindrem que descansa tamé, ña que donali vacasions a la gen que mos llechís.
Avans que seguisque li vull preguntá una cosa: ¿Vusté creu que yo ving  de aquell home?
+ Yo no u sé, pero t’has mirat al espill? (Ñá que contá que Luiset te unes señores orelles.)

“Yusuf está miran l’aigua del mar, allí se refleje la cara de un home cansat y en eise momen los records venen al seu cap.
Ells eren una tribu de nómades-beduins, lo seu mon ere lo desiart, les grans sorts (llanuras) que allí ñabie, lo milló amic seu ere lo caball, sempre lo tenie dintre de la tenda, preparat pa eisi. Habíe tengut sort, tots los que habie tengut desde menut li habien eisit forts, resistens, rapits, preparats pa la arena, com bons caballs árabes.
Eren guerrés, vivien de lluchá. Lo tems que no pasaen lluchan, se estaben entrenan. Tenien bona gen, uns sentenás de fantastics guerrés, ben preparats. Sabien usá los arcs y les espades curves.
Tenien mol bons caballs de la rasa de la tiarra, los criaben als oasis que tenien davall del seu podé. Encara que vivien en tendes, casi de continuo, als oasis tenien cases. De tan maures de un costat al atre, ya tenien una esperiansia pa munta les cases y los campamens. Tenien varios bestias de cabres de les que aprofitaben casi tot.
Cuan un campamen enemic, se descuidabe, en los caballs tan rapits que tenien, enseguida li faen lo rogle. La machoria cuan se veien agarrats per un mun de soldats qu’els apuntaen en les fleches, se rendien y los pagaben lo qu’ells demanaben con tal de seguí vivin. Normalmen demanaben or, caballs y a camins algunes chiques chovens, pa feles les seues dones y alguns chics pa qu’els serviren.
Cuan va arriba a Iberia (España), Yusuf tenie tres dones y una caterva de chiquets, los soldats del demá.
La bandera de la tribu ere un leo, miran a la isquiarra, en les garres de daban eisecades, y deball la michalluna de la seua rasa. Apenes teníe trenta añs, cuan ya habíe asolat a deu (diau) campaments, entonces tenie dret a fes una bandera propia. Va elechi, lo matéis leo de la familia, en la lluna abais, y damún del cap de la fiera una espada árabe, com un alfanje.
Eise ere lo pendó que se movie al aire nau de la península al puesto mes alt del nau campamen, pa que cualquiere que se vullguere arrimá, vere quí estabe acampat allí.
Cuan encara ere menudet, son pare va eisi un día a lucha a un campamen, pero ya no va torná viu.
Se va fe carrec de la tribu un tio, chermá de sa mare y lo chermá gran de Yusuf.
Anaben en lo campamen damún, tenien cuatre o sinc oasis, en una guardia en cada un, pa guardal. Un mes estaben a un, un mes a un atre y aisina pa que no se agotaren.
A Yusuf li encantae aná pel desiart en los seus  homens, los caballs eren mol resistens a la set. A camins, cuan no tenien res que fe, eisien sol per entrená als caballs.
Cuan portaen unes hores potechan per la arena, a una señal seua, tots saltaben antiarra, en una exacta formasió, pa escomensá a dispará los arcs. Estaben preparats, mol preparats, cariñosamen los dieben “ALMOGÁVARS”.
Ell ere lo mes nómada de la tribu, sempre estabe fora del campamen, en la seua gen. Pero tenien un problema que la seua fama habie corregut, a través de les caravanes y ya ningú sels arrimabe, per la pó qu’els tenien.
Lo tems volae y se pasabe pa tots. Son tio, lo jefe de la tribu se diebe Amedh Jarque (en árabe vol dí Orient, Oriente). Se habie fet vell, ya casi no eisie de la tenda, estabe casi siego).
Yusuf, sol vivie pa la guerra (guiarra), los seus soldats estabaen entrenats per ell personalmen, cuan se preparaben pa dispara los arcs se posaen en tres files. Mentres una fila disparabe, la atra apuntabe y la tercera carregabe la flecha. Aisi cuan escomensaben a dispará, les fleches caien constantemen contra l’enemic.
Un día los soldats de una atra tribu, que venien de l’atra punta del desert y que no los coneisien, al vindre de llun,  van asaltá un oasis, ferín als guerrés qu’el guardaben y se van emporta tot lo que tenien allí, caballs, bestiá y van destrui les cases.
Apenes se va enterá Yusuf, habien pasat tres dies cuan van resiví la noticia, per un home del seus que se va podre amagá y escapás, Va prepará als seus soldats (lo que li va costá un atre día) y tot enfurruñat (enfadat) va aná a buscá als atacans pa donals un escarmén.
Com los portaen cuatre dies de ventacha, van tardá un mes en alcansals, van tindre lucha, pero el entrenamen se va notá y cuan portaben un día d’enfrentamen, los atres se van rendí.
Yusuf los va fe prisioners a tots y van escomensá a torná al seu campamen.
Pero ara anaen mes a poquetet, perque traien prisiones y ya no tenien presa.
Cuan van arribá, una triste notisia  los esperabe, lo tio habíe mort y lo germá gran de Yusuf, li va di qu’el tio li habíe disat tots los oasis y tota la tribu a ell, que al demés nebots no’ls habie disat res.
Ell no se u podie creure que el tio los aguere deseredat, després de lo que habíen fet, luchán per la tribu. Lo chermá li va dí que aisí u habíe disposat lo tio sol, sense qu’ell li diguere res. Ningú dels nebots va voldre discutí en son chermá, no se creie lo que los estabe contan. Pensaben que son cherma u habie fet tot, pensan en los seus fills.
Alguns del seus amics li van propondré lucha en son chermá, estaben mes preparats, pero Yusuf li habie prometut a sa mare, momens avans de morí, que mai lucharie contra son cherma y u va cumplí.
Per aiso, en una pena triple; la mort del tio, lo comportamen de son cherma y la pena de tindre que abandoná les seues sorts de arena, va acachá lo cap, va reuní a la seua chen y espolsanse lo pols de les espardeñes (ere una costum que tenien a la tribu de fe aisó, cuan no pensaben torná a un puesto, pa no endus ni lo pols de allí), sen van aná.
S’envan aná, sense mirá atrás, en la duda de agón anirien, pero encara ere chove y tenie bons soldats, la vida no se acababe al desert y tenien tems per daban.

Caminan, caminan, se van crusá en caravanes que dieben que venien de Iberia que allí ñabie futur y que manabe chen de la seua rasa.
Aisí, que sense dixá los seus entrenamens, van arribá al mar allí van comprá cuatre barcos y van crusá al atre costat.”
- “Sebeta” ¿cóm se invente estes histories?, un cherma no li faríe aiso a Yusuf, aprofitá que esta luchan fora, pa furtale la herencia.
+ Luiset tu fesme cas, que l’agüelo sempre te rao. Si yo te contara les coses que pasen a les families………

Historieta 4

Historieta 4.

- Bona nit, se está be aquí a la fresca.
+ Fa mols añs que tenim esta costum.
- A mí a camins, m’agrade sentam al revés a la cadira.
+ Claro, ben “esgarramat” (en les garres un poc separades). Aiso te ve de heransia, ya saps que los Arrufats, estaen tot lo día sentats damún dels caballs, esgarramats sobre l’animal.
- ¿Qué vol dí que ting les garres separades??
+ Claro, sol un poquet, pero sol cal mirat per avall (abais).
- Ya está be, dixos de ficas en mi, seguisque en lo cuento……
“Yusuf II, fill de Yusuf, va pasá a sé lo nau jefe de la tribu.
La seua jefatura  va sé prau tranquila, se va dedicá a eisamplí l’asentamen en mes casalisis, practicament tots tenien la seua casa, menudeta, pero casa al fin y al cap.  Les tendes ya sol les tenien pa cuan eisien a alguna misió y tenien que está un temps fora de casa.
Alrededó de les cases, va repartí les tiarres y la gen va planta albres qu’els donabem fruta, oli y armeles. Y agón ñabie aigua, sembraben hortalises. Cuan no estaen de marcha, entre entrenamen y entrenamen, trevallaben la tiarra.
S’enduye mol be en tota la chen d’alrededó, intercambián mercaderies qu’ells portaben de cuan tenien que aná a pasificá algún tros, los atres los donaben coses que cullien al camp.
Va renová lo tratat en lo rey de Saragosa.
Va seguí crian caballs  y cabres.
L’asentamen habíe crescut. Tenie mes soldats que son pare, pero igual de entrenats y preparats.
A la machoria d’els pobles que tamé habien crescut, a causa de la pau que garantisave la presensia d’els Almogavars, ñabie grapaets de seus familiás que habien portat algunes de les seues costums y al matéis tems habien depres los parlas de cada un. Inclus ñabie alguns que se habien casat en dones mores o castellanes.
Alguns habien perdut la L del apellit y ara se dieben A’rufat ó A’rufatt.
Tamé al campamen principal s’habie notat lo pas del tems. S’habien mesclat les costums d’uns y d’els atres. Y hasta se habien casat entre ells, poquets pero ñabien.
Y aisina va pasan lo tems, no tan depresa com u fem aquí, pero pasan, pasan….
Y va arrivá l’añ 1000, lo campamen seguie la seua vida de protecsió de tot aquell terreno, creixen, mesclanse y lo tems va fen cambis.
Ara la tribu d’els almogávares ya se diebe Arrufat, de la bandera, al está tan tems mesclats y llun de la seua terra (tiarra), habíen llevat la lluna de devall del leó, ya manave Yusuf IV, pero seguie la costum de la familia: caballs, cabres y protecsió.
Ademés de com a soldats, tamé s’els tenie com a bons constructos de casalisis en los tobots y en la preparasió pa fe la distribusió dels carres, les sequies y de sabre agarrá sempre lo milló puesto pa fe les obres.
En cuan aiso, alguns camins habien tengut que cambiá la costum de construí a les grans sorts (esplanades), y faen los pobles, igual qu’els castells, a la punta de muntañes perque eren mes fasils de defendre. Aisó va pasá en L’Aldea, la van construí a una montañeta y allí van maná hasta que va arrivá la reconquista cristiana y se la van guaña, pasan a sé aldea de la Orden de Calatrava de Alcañis, com part del territorio que lo Rey de Aragó Alfonso II, li va doná a esta Orden en 1179, hasta que en 1629 se va torná un poble independien.
A camins, al estiu, per la nit, se reunien en los naturals del terreno a prende la fresca, les dones dels  lugareños los traien plats de olives, les dones dels moros, bandejes de pastes de armeles. Eren felisos y se portaen be.
Als moros los agradaben les olives que preparaben los atres, les dieben “en aigua” (cuan les cullien les posaben a unes tenalles en aigua y sal, alguns añadien timó), y als atres les pastes que faen les dones dels moros en les armeles.
Poc a poc los almogávares se habien acostumbrat a parlá una mescla entre lo llatí, lo moro y lo que parlaen aquella chen del terreno. Aisi se entenien tots. Ere mol paregut a lo que parle ara.
Tenien una pósima pa recuperas de les enfermedats. Ésta corrie per casi tot lo territori cristiá y tenien los seus secrets.
“Lo día se San Juan, avans de eisi lo sol, de una noguera, se cullien tretse naus viardes, se machacaen ben machacaetes y se posaben dintre de un cante en sinc litros de vi negre (tinto), se tapae ben tancat. Al agost, en la lluna plena, se aubrie lo cante y se colae la mescla. Al liquit que eisie se li añadie mich litro de anis sec y un poc mes de un kilo de sucre. Se mesclae tot ben mesclat y se ficabe dintre de botelles. Se tapaben ben tancaetes y se disabe hasta nadal. Cuan arribaben les festes, ya se podien ubri y veurel.”
Se empleabe pa les dones despres de tindre chiquets, pals chiquets pa que cresqueren en forsa y p’als malals y los ferits, pa recuperas mes pronte y en mes forsa.
La resiapta pasae de pares a fills.
Si s’envolie prepara mes cantidat, se mantenie la proporsió, pero tenin sempre en cuenta que lo número de les naus fore impar.
Ñabie que seguí les regles que hay posat mes adal, sino la mescla se fae agra y no tenie efiactes.

Historieta 5

Historieta 5 

En la caló que ha fet avui, porto una galvana damún. 

+ No sé si es galvana o caparra (modorra, garrapata). Pero a la paret, ña moguda.
- ¿Qué pase? Atre camí los veins dels dos costats. O los de dintre?? +Mira Luiset, ham de tindre pasiansia, asó es com lo trillá: ña que doná moltes voltes en lo trill, avans de chafá les espigues, després de eise gran treball encara ña que aventá en les forques pa separá la palla del grá y p’acabá ña que palá be la llaó pa apartala de les pedres. Pos la vida es com la trilla ña que aná separán lo bo de lo ruin, pero sense pressa, la aire del tems fará lo seu treball.
- Pa sé de poble qué coses mes enrelligades que diú y, lo milló, es que té raó.
+ Yo sempre ting raó, sempre. -Pos yo venía del carré del Clot de comprá llonganisa y anaba a puntapiaus (puntapiés, tropesons), perque casi no ña llum. Vaya figues bones que té ahí, Ne puc minchá alguna???
+ Pero sense clavá les sarpes (mans, zarpas), que les posarás totes blanetes.
- Es que m’agraden tan. Bueno estes negres, y mes tart, cuan venen, les pardetes, les maellanes pos tamé. Eises hasta seques en farina están bones.
+ Ña que tindre cuidau al culliles, no se pot fe a almostes (grapats), perque se chafen totes y no se poden minchá. Ña que agarrales de una en una.
- Les que pasturen (pastan) mol, per les figueres de una y atra clase, son les avespes y les abelles.
+ Bueno y ara que ya han dit les tontaes de esta nit, anem a seguí…….. “Al 1048, o aisina, va naise a Burgos Rodrigo Díaz de Vivar, cuan va creise se va convertí en escudé del seu rei, va fe guiarres y va seguí creisén. Al 1080, ya ere tot un guerré y se habíe guañat lo sobrenom de “Lo Campeadó”,  que vol dí guerré espesialisat en batalles a sial ubiart. Cuan va veure que el rey volíe luchá contra son chermá, lo va disá. Algúns diuen que va se lo rey lo que lo va desterrá. Com podeu veure no sol a la tribu 
Al Rufatdiscutien los chermans. En la seua chen y el seus amics se va convertí en “Mesnada” o mersenari. Se llogaben igual als cristians com als moros, per una paga y lo dret de quedás part de lo que pillaen mentres les guiarres.
Ya, son pare habíe segut “Capitá de frontera”. Caminán per lo mon, va arrivá a Saragosa, allí lo Rey Taifa Al-Mugtadir, lo va llogá pa lucha contra Ramón Berenguer II y Berenguer Ramón II, que no disaen tranquil al rey de la taifa de Lérida. Al 1081, morís lo rey de Saragossa y le seguís Al Mutaman, éste lo llogue atre camí perque son chermá Mundir, gobernadó de Lérida, se habíe fet amic de Berenguer Ramón II y estaen atacán als casalissis que li pagaben protecsió a Al Mutaman y com la forsa ere gran, no ñabie prau en los almogávars pa defendrels. Com podeu veure uns atres chermans que reñisen, y van….. Lo Campeadó se fique en contacte en los Arufat y al veure la preparasió militá de aquella chen sels endú en ell, en les mateises condisions que si foren los seus soldats. Los dos grupos chuns fan maravilles, se van enfrentá al gobernadó de Lérida y a Berenguer Ramón en la batalla de Almenar y van fe prisioné a Berenguer Ramón II, p’el que los van pagá un bon rescate, que se van repartí. Diu una leyenda que a la vista de la forsa que teníe lo Campeador y lo be qu’els dirichíe mentres luchaven, la tribu li va doná lo nom de Sayyid, que signifique  “lo meu siñó”, nom que poc a poc se va aná convertín en Meu Sydy, Meu Çidy, Meu Cit, Mio Cid, que es com ha passat a la historia. 1084 Volen prepará una campaña pa conquistá Morella y desta manera conseguí p’Aragó una eisida al mar, ha segut y es una aspirasió, mai conseguida, sempre perduda. Pero….. Agost 1086, una gran forsa Almorávide ataque Castilla, per lo que lo Campeadó, ara ya Cid Campeadó, s’envá a ayudá a la cristiandat. Lo rey de Saragossa Al-Musta’in II renunsie a la achuda de Lo Cid, per po a que los Almorávides que venen en molta forsa, li diguen que es un traidó per llogá soldats cristians y aisí la tribu Arufat seguís guardán los territoris conquistats. 1087- Desaparegut per ara lo perill almorávide, Lo Cid torne a Saragossa y li encarreguen atre cami, posá pau al terme de Valensia, que li pagabe “parias” (llogué) al de Saragossa y que atra volta lo gobernadó de Lérida Al-Mundir, aliat en Berenguer Ramón II de Barselona volíen conquistá Valensia. (“No deprenen estos catalans”, dirie un amic nostre menudet) Lo Cid evite lo ataque, pero los dos amics, asolen Murviedro (Sagunt) y desde allí no disen tartí (pará, descansá) a Valensia. Aquí, Lo Cid se canse de luchá pa un atre y se independise, luche contra la parella y en la batalla del Piná de Tevar, situat entre Monroch y lo port de Torre Miró, los torne a guañá y torne a pillá prisioné a Berenguer Ramón II, qui li fa la promesa de no torná a enredá en la zona de Llevant, si lo dise marchá. Y lo dise lliure. (Tampoc lo Cid ne deprén.) Lo Cid, los oferís a los almogávars que seguisquen en ell, pero ells diuen que están contents en lo trevall que tenen y que s’entornen al seu casalisi, aunque pa ells, Lo Campeador, sempre sirá “Lo meu Cid”. Y tornen a casa. Allí les nits que pasen tranquils, sense tindre que eisí a fe la guiarra, se reunisen en los veins, a prendre la fresca y ademés de minchá olives y pastes de armeles, chuguen al ajedrez y al guiñot, que es un choc que se han inventat en la baralla dels cristians. (Son bona chen estos veins, ademés en mols casos son com a familia.) Nota del autó: Com una cosa curiosa ña que di que una de les filles del Cid, después de tans follons en los condes de Barselona, se va casa en Ramón Berenguer III.

Historieta 6

Historieta 6.

- Bona nit agüelo, cóm se note l’estiu, lo vech (veo) llustrós (de bon añ).
+ Bona nit Luiset, no sigues abatut (puñeté), que yo no me hay aprofitat de este charrades pa parlá de les teues orelles, de que tens les garres amples (separades) y de que eres un poquet moro, com herensia dels teus antepasats:

- No sa aprofitat, pero ya u ha soltat tot seguit, sol me falte que me restrego per la cara una romiguera (zarza) de L’Aldea. O que me fotegue un carchot. (Bofetá pegada en la má un poc tancada, detrás del cap, a la nuca. Es diferen de bofetada, galtá, puñetá, espentó y de posá la garreta.)

+ Dixem aisó y mincha figues, que ne ñan a eisa sistelleta de vimec que está ahí a la fresca, que ya que a tú tot lo que sigue de gañot (de gratis), t’agrade mol.
- Hala menos mal que no se anabe a fica en mi que sino, me ha dixat com un drap brut y esgarrat.  Al fin y al cap, sino me mincho yo les figues, les ficará a un cañis pa secales y posales en farina p’al inviarn, pa fe “panets” (se aubris la figa, cuan ya está seca y dintre se li pose una armela o un troset de nau y se torne a tancá la figa). Normalmen cuan fae fret y anabem a cullí les olives, pel camí mos donaben panets o trosos de orellons (orejones).
- M’agrade mes que me parlo de a ver de agon, se seguís inventan, que ving yo.
+ Be pos a la faena…..

“Añ 1035. Casi al matéis tems que el Campeador, naisie tamé lo reinat de Aragó. Al prinsipi sol ere un condat menut, pero va aná creisen, a través de casorios (casamens), alianses y guiarres. Tamé, com en la tribu Al Rufat, como en los reinats cristians y en los taifas moros, aquí va ñabe enveches (envidias) y riñes entre families.

Aprofitanse que el rey Castellá Alfonso, va piarde interés per lo terreno del actual Aragó y els seus alrededors; que El Campeado sen va aná a la part de Llevan, per seua conta, y que los almogávares se habíen mesclat mol en los cristians de aquella part y sol se dedicaen a defendre lo tros que chunie en Lérida, Tarragona y Castelló, los aragonesos van aná guañan casalisis, campamens, castells y siudats del Taifa de Saragosa, hasta que en 1118 van conquista la siudat, per mich del rey Alfons I lo batalladó.

Entonses los ARRUFAT, ara sí en dos erres, portaen a la sang lo de la lucha, lo de la construcsió y sobre tot lo encariñamen per les grans sorts (llanuras), sempre que los agüelos parlaen, als menudets, dels seus antepasats, los dieben les grans llanures de arena que van dixá al atre costat del mar, la gran esplanada que ñabie agón vivien ara, cuan van arriba a Hispania y los inmensos plans que habíen vist per lo zona de Llevan, cuan van aná per allí en lo Cid.

Lo nau rey d’Aragó, sen va doná conta de la importancia de tindre un grapat de soldats a aquell puesto, agón estaben los Arrufat y los va convertí en soldats seus, a través de les ordens militars, tan de moda a aquells tems. Per aisó algúns de estos guerrés se van desparramá per lo reinat, pa entrená als demés habitans del territorio y al matéis tems portaen los seus caballs que se habíen anat mesclan en los del terreno.
Y d’esta manera va aná pasan lo tems y los añs y van arribá al 1.238, en que Jaume I, lo conquistadó, va convertí als soldats que entrenaben los Arrufat, en una part mol importan del seu exiarsit donanli lo nom dels seus entrenados “LOS ALMOGÁVARES”.

Esta chen, cuan ya estaen preparats pa escomensá a lucha, como si foren un home sol, escomensaben a pegá en la espada plana al escudo de fusta, mes tart de fiarro, que portaben en la isquiarra, cridán, la paraula “ARAGÓ, ARAGÓ, ARAGÓ”, al matéis tems pegaen potaes an tiarra, fen un soroll (ruido) de mil demonis.

Aisó tenie un doble efiacte, tan ruido fae la impresió de que n’anaben mes chen de la que en realidad eren, atemorizan al contrari, y ademés tan soroll tapabe lo ruido dels soldats a caball que aprofitanse de que los enemics estaen ensenegats (entretenguts) en mirá tota la polseguina que faen tanta chen cridan, los donaben la volta y los atacaen per detrás.
Ere famos lo crit radé, inmediatamen avans d’atacá, de tot los Almogávares, que dirichinse a la seua espada, aunque en realidat u faen pa donas forsa a ells mateisos, y dieben: “DESPIARTA FIARRO”.
Van sé famosos a tot los puestos agón van aná, inclus fora de Hispania, a tot lo reinat d’Aragó.
En tot eise guirigay que preparaben, va ñaure exiarsits que se van rendí sol de veurols vindre.

En tota esta modernisasió, va desapareise la espada de la part alta del escudo de Arrufat, quedanse sol lo leó, record dels leons del desiart de agón venien. Fen al matéis temps una mescla en los colos de la bandera d’Aragó, per influansia que este reino va tindre pa ells.

(Bandera y escudo d’Aragó. Y escudo d’els Arrufat.)

escudo de Aragón

Primer testimonio del escudo de Aragón. Fabricio Vagad, Crónica de Aragón. Incunable impreso en Zaragoza en 1499 por Pablo Hurus.




historieta 3

Historieta 3.

- Yayo, lo que me va contá air, me va dixa mal gust de boca.
+ A camins la vida es mol dura y prau inchusta. Pero lo tems mos pose a cada u al nostre puesto.
Anem a seguí:
“Tanta chen acampada y al veure que portaben uns mesos allí, va crida l’atensió del rey moro que manave a aquell territori y va envía als seus soldats a ver qué pasabe.
Yusuf, acababe de arriba a un territori desconegut y no volie arriesgás a escomensá una lucha tan pronte. Y va eisi al encuentro d’els atres dienlos que eren de la mateisa rasa y que sol estaben de pas que sen anirien enseguida, en cuan recuperaren les forses. Los atres al enterás que eren almogavars, van prende pó y sen van marchá
Pasat un mes, se van prepará pa marchá, uns soldats anaben daban examinan lo terreno, detrás lo gort del exersit, preparat per si acas, deprés los bestiás de cabres y caballs, luego les dones, los vells y los chiquets y tancan la expedisió, pa que ningú se quedare atrás y pa que n’ols pugueren atacá un atre grapat de soldats.
Lo jefe anabe estudian la forma de portás de la chen que vivie a eisa tiarra. Veie que ningú tenie amics, qu’els uns luchaben en los atres un día, y al atre se chuniven pa discutí en un tersé.
Va reuní als jefes y los va propondré que a este país en ve de atacá a tot lo mon a lo milló los anae millo dedicas a la protecsió. Anirien per los casalisis y per los campamens oferinse per una paga a defensals y aisina a ells nols faen falta soldats, que ells ya s’encarregarien de que ningú los fare mal, y si algú s’atrevie, y’al castigarien.
Encara qu’ere un cambi mol gran, tots confiaben en ell y van está de acord..
Entonses se van enterá que ñabie un rey moro a Saragosa que constantemen tenie que defendres del rey de Lérida, moro tame, que sempre estaben a la greña.
Pa maure tanta chen y tantes coses com portaben, van tardá casí un añ en arriba a aquell territorio, sempre sense disa de entrenás ells y als caballs.
Pel camí van tindre tres o cuatre encontronades en alguns grupos de lladres, que al veure tanta chen en movimen van pensá que serie fasil guañals. Tots van eisi escarmentats, al matéis tems la seua fama creisie y s’anabe estenén per les tiarres dels redols per agon pasaben.
Cuan van arrivá a Saragosa, lo seu nom ya ere conegut p’el rey. Van fe una reunió y cuan va coneise lo que le proponie Yusuf, lo va aseptá enseguida. Los enviarie  agon se junien los territoris de Saragosa y Lérida, que no estaben mol definits y sempre anaben discutín y luchan per aiso.
A cambi los donarie tiarra pa fes un poble, allí agon ells vullgueren, amés los pagarie una soldada anual y ell se quedarie en los naus territoris que conquistaren, dixan pa Yusuf y la seua chen les riqueses que trovaren.
Van tardá mes de un mes en arrivá al bais Aragó, allí se van pará envían grapats de soldats en diferentes direcsións. Cuan van torná tots,  Yusuf los va escoltá y li va agradá lo que dieben uns del grupo que habien trovat un puesto mol planet a prau distancia de Lérida, pa tindre a la tribu tranquila, pero al matéis tems prop de tots los asentamens qu’el rey de Saragosa teníe casi a la frontera. Prop ñabie un asentamen que li dieben Colonda (Calanda).
Va torna a eise puesto en ells, ñabie una gran sort (llanura), que li va fé recordá lo puesto agon habíe nascut, allí podrien pasturá les cabres y los caballs y tenien aigüa pa tots. Von terreno pa entrenás y no llun dels asentamens qu’els habien encarregat defendre.
A la semana ya estaben tots allí y encara que estaben acostumbrats a viure en tendes, tame habien fet casalisis als oasis. Aisina que va agarrá als homes mes grans y los va posá a fe tobots (ladrillos) dels coneguts com adoves. Los faen en fang y palla y los posaen a secas al sol.  En eisa mateisa pasta rebosaben les parets.
Yusuf va estudiá lo sol y l’aire y després de cavila un tan, va fe unes ralles antiarra dienlos als vells cóm tenien que fe les cases, los carres, les sequies, les portes al atre costat de agon venie l’aire, les finestres al sol y aisí tot mol detallat, tenin en conta la esperiansia que tenie de tans añs fen y desfen campamens.
Los chovens entrenanse y entrenan als caballs. Ell enrecordanse, cariñanse de lo que había dixat al atre costat del mar y, al matéis tems, pensan en los seus fills, en los seus nets, en la seua desendansia y en la de la gen que li acompañabe.
Per allí prop, ñabie gen de Iberia en la que van fe tratats de no agresió y de defensa. A cambi ells los van doná armeles y olives. Les dones de la expedisió se van alegrá mol, perque ya coneisien eisos albres, y van fe pastels, pastes y marsapá y nels van pasá als cristians, pronte eren amics, sobre tot les dones y los chiquets.
Yusuf y los seus soldats, mentres tan, anaen visitan los asentamens de la frontera. A alguns dixaben un grapat menut de soldats pa que ficaren la pau entre la gen que vivie allí y al matéis tems pa que en cas de ataque, los pugueren avisá mes pronte. La machoria dels jefes de eisos destacamens eren familiás diriactes de Yusuf, cuan no fills seus, a tots los donabe un consell, dependre lo parlá del puesto agon estigueren, ya que veie que a cada casalisi parlaen de una manera.
Entre los coses que habien portat estabe l’ajedrez.
Cuan se arrimabe l’añ 900, Yusuf va morí, lo radé pensamen va sé pa unes esplanades de arena, y ell damun del seu caball, corren per elles.”
- Vaya coses que m’os ha contat avui, menos mal que son de la megua familia, sino m’aguera aburrit.
+ Tot servis pa dependre, si prestes atensió. Te queises pero ben tau (orgullos) pots está.
- Te rao.
+ Com sempre Luiset, com sempre.