la sega 2

Avui torno a escomensá en pendre la fresca, que mos vam quedá ya al campo.

+ Val, val, com se note los
chovens, mol estudiá, mol estudiá y al final no sabeu ni charrá.

Si no presentes lo asunto del que vas a parlá. Com vols que los demés t’entenguen.
- Atre camí igual….¡A la faena!. +Bueno si se queisen la culpa sirá teua. “En aquell tems, al nostre terme, ñabie cuatre llaos que se sembraben y se cullien, claro:
lo blat, lo senteno, la sibá y la avena. Alguns tamé sembraben veza, pero aisó ya es un atra cosa. Cuan yo era mol menut se segabe arrencán en les mans los trosos mes difisils y segan en les fals. Arrencá se fae, com hay dit avans, en los trosos difisils, les boretes dels albres y de les parets, o tamé perque no ñabie prau fals y pa no está parats, los que no tenien ferramenta pa segá, cullien arrencán lo sembrat. Les espigues eisien en un terroset de tiarra, que ñabie que espolsá, pa que sol quedaren les arrails.
Los que tenien la sort de tindre fals, segaben acachats, pobres riñons, en una ma tallaben y al atra portaen una soqueta (o caiseta según los pobles), pa aná replegan lo sembrat y no tindre cap de acsidén, perque se podien tallá en la fals. De cuan en cuan se cambiaben los que arrencaben y los que segaben, pa que no fore tan pesat. De estes dos maneres segaben los que eren mes pobres y los que no tenien chen pa dallá, per cualquier motiu, no tindre dalla, o alguna persona que la puguere dú.
Cuan portaben un ratet segan, los que arrencaben, disaben aisó y se dedicaben a fe gavelles, garbes y muns. La gavella se fae en un rascle estret, se igualaben totes les espigues, segades, en una mateisa direcsió y se fae un muntet. Se posae una sogueta (vensill a uns atres pobles), estirada antiarra, y damún se anaen posan gavelles, en les espigues, una en cada direcsió, cuan lo muntet te arrivabe a la sintura, agarrabes la sogueta per les dos puntes y apretabes tot lo que pugueres y cuan ya no podies més lligabes en un nugo especial, pues inclus pillabe un grapat de espigues. Asó ere pa que després fore mes fasil soltau o deslligau, a la era. A este mun lligat se li diebe garba. Estae prau lligat, pa pódela maure de un costat al atre, pódela carregá pa carrechala y portala a la era. A algún poble la sogueta ere de corda y lo vensill lo que se fae lligán les espigues entre si. Servien pa lo matéis, pa lligá algunes gavelles y formá una garba. Les garbes se posaen en muns, pa que si plovie, cuan menos se bañaren, milló, sino granaen y se faen malvé. A estos muns acudien alguns animalets del campo: Les perdius y les seues perdiganes, pa busca minchá y refugio. Les ratetes del campo, pa lo matéis, inclus algunes hasta criaben allí. Les serps pa intentá minchás a les unes y a les atres. Y los conills pa minchás lo grá y torná a la seua cachapera. Cuan se acababe un bancal y les garbes se habien posat en muns, se rasclechabe tot lo terreno que se habie segat, pa replegá les espigues que se habien quedat soltes o perdudes per entiarra. Eise rascle ere mes gran que lo de fe gavelles. Inclus a alguna casa ñabie un rascle mes gran, al que se chunie una mula y se pasae per tot lo bancal rasclechán. Si ñabie molta chen, se respigabe, ere aná caminán per tot lo terreno cullit, replegán les espigues que no habie replegat lo rascle. Los domenches, en aquell tems, ere obligaori escoltá misa. Lo siñó retó ne fae una (la primera misa) a les cuatre del matí. L’agüelo “Sebeta” que entonses ere un crío, achudabe a misa, com a monaguillo, se sabie les orasions en llatí, encara que (no hay posat aunque, perque doña Pilar me va enseñan, poc a poc y yo encantat y orgullos de dependre), en aquells tems, no sabie lo que diebe. M’enrecordo que un día, al tindre que achudá a misa, vach aná mes tart al campo y pel camí te trovabes de tot. Allí a la bora de una paret ñabie una serp, parda, llarga. Com a crio, travieso, li vach tirá una pedra, ella se va enfurruñá y va enfilá capa mí. Ya me veeu a mi saltá y corre cap atrás, escapán. Y ella, bufán, no sé a quina velosidat anabe que se va enroscá a un timó que ñabie al mich de la senda, agon fae un momen habie estat la meua garreta. Al fallá, se va piarde pel atre costat del camí. Y yo vach arrencá a corre y no vach pará hasta arribá hasta agon estabe la familia, en una cara mes blanca que lo alchés (yeso). Tots se van doná conta y s’en van enfotre del menut… Aisi deprendrás a no molestá a ningún animalet.” Los domenches se treballabe casí com un día normal, encara que, per la tarde, se plegabe un poquet avans, pa intentá arrivá al cine y al ballImagineutos un crio de nau o diau añs, al cine encara, pero al ball… Asó u comento en relasió a lo que l’atre dia contabe Ramón.
Cuan arrivaben les cuatre de la tarde, ya escomenzaba a preguntali al Rubio: “Tio, ¿sego o arrenco?”. Y ell, que ya estabe acostumbrat a la pregunta, per uns atres domenches, te diebe: “Sega, sega…”. A les cuatre y micha “Tio, ¿sego o arrenco?”.  Encara que ya sabies la contestasió, sempre te quedabe la ilusió de que algún camí se equivocare. Pero, NO: “Sega, sega…”. A les sinc “Tío, ¿sego o arrenco?”. Hala! Pesat, arrenca. Habíe dit la paraula mágica, disabes lo rascle, la fals, la pichella o lo que portares a la má a eise momén, y escomensabes a corre barranquet abais, L’aire que faes al corre te llevabe lo sombrero del cap y se quedabe penchat a la esquena en lo cordell. Lo rubio, en la cara enfadada per defora, pero enriense per dintre, sol veie una polseguina que anabe desapareisén cuan lo camí donabe la revolta.” +En qué poquet erem felisos.

23 de chun (2017)

23 DE CHUN DE 2017

L’agüelo “Sebeta y lo 23 de chun.

- Agüelo: la chen me pregunte, pero vatres que es lo que voleu, en tot eise moimen que esteu fen per la paret y p’els pobles de aquella part.
+ Los pots contestá, en lo cap ben alt, que natres no demanem res, devem de sé la única asosiasió que no demane res. Sol volem que mos dison está com estem, com han estat desde fa mols añs, mes dels que ells se imachinen.
- Pero ells, ya que tenen tanta categoría, tindriem que posals en lletres altes. ¿No podrien escoltamos, parlá en natres, un poquet sol?.
+ Aisó es lo que demanem, que ya sabem que som poquets, que sol en los nostres vots, cap de partít eisirá daban. Pero que tinguen en conta que som de Aragó y que tenim com un orgull lo seulo. Que tenim un parlá raro, ya u sabem, pero es lo nostre, y en ell ham sentit les primeres paraules de la nostra mare al vindre al mon. En ell li ham dit algún camí a la nostra parella “TE VULL”. Y tot aisó val mes dinés que cap achuda económica que mos puguen dona. NO MOS VENEM, a ningú.
- “Sebeta”, avui estic en vusté completamen, no ña bromes, ni garrames, ham de fe piña, ham de fe mun y, encara que estigue mal diu, tenim que se un grá al cul de algú, que nols diso sentas en comodidat, pa firmá desde la seua cadira, algo que mos pot fé mol mal.
+ Tens rao sagal, hasta pareises mes gran, a lo milló es que te vas fen gran y no me dono conta, al está a la teua bora.
- Vuste, en les seues charrades, en los seus consells, me va fen creise, pero tame me fá gran veure lo que volen fe en natres, hasta los menuts, dintre de les tripes de les seues mares, se tornarán grans si mos acaben de machacá.
+ Mira Luiset, los u anem a posa fasilet, QUE MOS DISON ESTÁ COM ESTEM, no volem maestres de catalá, no volem cap de academia de la llengua. Natres serem los maestres dels nostres fills, com ha segut, duran tans añs. Allí dependrán LO CHAPURRIAU, sí, lo de cada poble, en les seues característiques particulás. A la escola dependrán lo castellá, com sempre ha segut y no ha pasat res. Y de allí eisirá chen com natres. Uns ham tingut que marchá dels nostres pobles y mos defenem en Castellá, sense cap problema, com un mes. Uns atres, aguantan com poden y menstres puguen, tenen la sort de podé seguí allí, en lo CHAPURRIAU de cada u. Pero uns y los atres tenim la sort de podé seguí pensán en lo nostre parlá, en lo chapurriau de cada u.
- Yo crec que esta chen está mal informada, que totes les notisies los u han portan chen interesada, alguns pagats (en lo bon sentit) per Cataluña. No ha ñagut chen nostra, algú que pugue parlá per natres y, si foren bons aragonesos, mos tendrían que escoltá.
+ A ver cóm los podem esplicá que un agüelo com yo, que desde los once añs estic fora del nostre terme, sempre mesclat en castellans, y ará als meus añs, la rabia, SI la rabia, sense cap maestre de catalá, sol en eisa RABIÁ, en apenes un mes estic escribin, no sé si be o mal, en lo meu parla, ah!!! y al pareis, tots m’enteneu. Entonses ¿viu o no viu LO CHAPURRIAU?
- Perque soc yo, sino li aplaudiría, se poden di milló estes coses, pero per chen en mes cultura, natres mos espliquem aisina y lo que vusté ha dit, te tot lo sentimen de esta tiarra.
+ Tens rao, menut, esta tiarra te molta sao, la que han disat tots los que han mort avans que natres y han disat la seu llao. La tenim dintre de natres, se li diu CHAPURRIAU, y lo tenim que fe creise o per lo menos mantindrel, que ningú se atrevisque a enterral y sino que mos entiarron en ell.

aguelo-sebeta-23chun-continuasió

La sega 4

La sega y 4, final.

+ A veure, ara que vols, que eres un chafardé, sempre m’estas donán la corca (carcoma). -Es que vusté es un charraire (charlatán) y a camins me fa dol (me done pena).
+ Y tú eres un golut (llaminé) y de tan minchá figues al remat te farás alguna taca (mancha).
Y si pase aisó ta mare te donará una panadera (palissa).
- Atre camí han escomensat mal,….venga a la faena. +Ya vach, ya vach, com tos anava dien…….. “Avans de escomensá un bancal, se fae la boreta, al revés, de dreta a isquiarra, disán les espigues tallaes, apoyades damún de les que encara estaben sense tallá. Aisina se fae camí, pal primé viache del dalladó, ya en marcha. Cuan arrivabe al prinsipi del bancal, en un tros lliure pa disá caure les espigues tallaes, ya escomensabe lo trevall. Ara, al dallá, se tallabe un tros del sembrat y al matéis tems se tombaen les espigues que estaben apoyades, y totes caíen en la mateisa direcsió. Ñabie que veure al home ballán en la dalla, sol tenien la música del ras,….ras…..ras…
Pero lo moimén del dalladó ere acompassat. Garra dreta un poc doblada, dallada, raaas,… garra isquiarra un pas daván, garra dreta un poc doblada, dallada, raaas… Y aisí hasta lo final del bancal. Y sol faltabe sentí la veu del tío Miguel, gran cantadó de jota, en la veu un poc ronca, pel polset de la palla:
“La Fresneda en una costa, Vallchunquera en un plá, la Portellá en dos trosos y la Torre allá d’ella.” Menut!, la pichelleta!!!!. Trago d’aigua. Atre camí a afilá y a dallá…. A la una a diná, després la siesta, a menos que amenasare troná, la siesta era sagrá. Cada u, en una borrassa, a buscá una bona sombra, debais de una olivera, dos potaes als terrosos, p’aplanils un poc, la borrasa, lo cos ben llarc, tapaet en la mateisa borrasa, lo sombrero damún de la cara, a ensomiá y a roncá. A camins tenies que cambiat de albre, perque si tenies la mala sort de que lo que te habies ficat al prinsipi, tenie alguna chicharra (cigarra), ésta no disabe de cantá. La caló les tornabe mes molestes. Ademés no ñabie forma de trovales, se pegaen completamén a la soca o al tronc del albre y si no fore pel seu cant, no les trovabes. Y aisí no se podie dormí. Prau soroll faen les mosques revolotechán alrededó del sombrero. Menos mal que estabes tan cansat que enseguida te veníe la son. Algún día lo sagal fae flandy y, en ve de dormí, se dedicabe a chugá, buscán nius, o agarrán llangostos, llevanlos les potes de detrás, les de saltá, y tiranlos dintre de les taragañes, als moimens del pobre animalet pa intentás escapá, enseguida eisie l’araña del forat negre y fondo que ñabie al mich de la tiala, y l’embolicae en un santiamén y minchá pa un atre día. A camins a les mosques que revolotechaben per allí, acudie una avespa, s’els tirabe damún, los tallabe les ales, les potetes y lo cap y se les enduye al niu. Los esfardachos y les serps, per la calorina que fae, anaben mol furos. Ere milló no molestals y dixals está. A la dalla de un añ p’al atre, se li pasabe un drapet en oli y se li enfundae en un sac, pa que no se rovellare (oxidare). Ñabie algunes coses molestes: Los rostolls, al portá albarques, de cuan en cuan, alguna palla se te clavabe y te fae un esgarrap a la pell o inclús a la carn. Les arestes dels grans: eren com a fils de palla que eisien de cada grá, se te clavaben fasilmén y eren espesialmen ruines si se te posaen entre la ungla y la carn dels dits, ya foren de les mans o del piaus. Lo polset de la palla, sobre tot de la sibada, donae ronquera y a camins picae al cos. Los animals de cárrega patien mol en les mosques y en los tabáns; pa llevasels de damún, se revolcaen per la tiarra, fen verdadés revolcadós. Ñabie camins que de tan fort que se revolcaben, se donaben la volta completa. Per dematí, cuan se anae al campo y encara ere denit, en la fresqueta, si trovabem alguna figuera pel camí, se li fae una visita per si tenie alguna figa madura….ummmm que bona tan fresqueta. Y tamé, en eisos dies, solíen madurá los albercocs, si tenies la sort de trován algún pel camí, sobre tot los menudets de piñol dols. Que te donaben dos coses, lo albercoc y després chafaes lo piñol y te minchabes la armeleta de dintre que tamé ere dolsa. Los piñols se podien rascá per los dos costats, hasta que faes un foradet a cada costat, bufaes y chulaben. Asó tamé se solie fe en los piñols de les sireres. Probau a feu. Normalmen se fae un campo de cada part, sense tindre en conta si un ere mes gran quel atre. Segur que me diso coses pero avui no m’enrecordo de mes y los agüelos de l’Aldea degüen está dormín la siesta, perque no me chillen a les orelles. Eren mol bona chen. Y esta tiarra seguis donan BONA CHEN. Nota del autó: Uns añs mes tart vindríen les máquines segadores, portaes per un animal. Y pasán mes añs, arrivaríen les cosechadores, pero eises ya eren unes atres guiarres, de les que yo, ya no vach se soldat. Ara sí, hasta després de les vacasións. Espereu al agüelo “Sebeta”, segur que tornará, si Deu vol. Bon estiu.

la sega 3

La sega 3

- Mira que ha tingut aventures.
+ Claro, Luiset, aisó es perque ting mols añs.
Chino, chano y ya es la tersera charrada de la sega, yo pensaba que enseguida acabaríe, pero claro es que yo casi no coneisía res de tot lo que mos está contán.
+ Pos esperat que encara mos queden coses per aclarí.
- No, si a mí m’encante sentil, tot aisó es historia y la historia si no se escriu se olvide y se piart. Lo que no sé si a la chen que li seguís, no li cansará en tan cuento. “Avans de eisí de casa, se minchabe unes farinetes o algún guiso que habíen preparat les dones. A mich matí (sobre les diau, si Enrique les diau) se fae un mos, un tros de magra, choriso o llonganissa en una llesca de pá y un bon trago de vi. A michdia lo diná, a les sinc y micha un atre mos, paregut al de dematí. Y al arribá a casa (sobre les diau, Enrique???) la sena. Al campo se portabe la pichella en aigua ben fresqueta. Pa que no entraren bichos, se posabe un troset de puntilleta, lligat a la boca, y un tochet afilat al pichorro. Se guardabe a una bona sombra, se fae una esplanadeta antiarra y se tirabe un chorret de aigua, pa que al evaporás fare fresqueta y l’aigua se refrescare. De cuan en cuan, lo menut de la colla, a totes les colles ñabie un menudet, agarrabe la pichella y l’anabe pasán per la chen machó, pa que se refrescaren. Al matéis tems se solíe portá tamé un carretellet en , al pitorro, solie sé un tros de cañá, tamé se li solíe posá un tochet y se guardabe a una sombreta, fen lo matéis que pa la pichella, humin la tiarra pa que estare fresquet. Lo carretell, per lo menos a la meua familia, sol se traíe pa les minchades. En algún cas lo vestíen en una funda de roba que arremullaben, pa mantindre la frescoreta. A casi tots los campos, ñabie una basseta, encara que als mesos del estiu, casi totes teníen poca aigua, si no se habíen secat. La poca aigua que quedabe se empleabe p'aveurá als animals. A l’Aldea ñabie bona veindat. Natres teniem un veí que dallabe mol bé y ell estabe sol pa segá. Solusió, ell mos veníe a achudá (dallán) uns díes y natres anabem als seus campos uns atres pa aná detrás d’ell. La dalla, tots la coneiseu. La enclusa y lo martell servien pa afilá la dalla. La enclusa se clavabe antiarra (com un yunque) y en lo martell se anae picán lo tall de la fulla de la dalla, hasta que tot estabe finet pa tallá milló la palla de les espigues. Ting un record de este trevall. Estabem al Colomé del tío Miguel, y, no sé perqué, yo estaba afilán la dalla en lo martell y la enclusa, y me va saltá una purna del fiarro de la fulla y se me va clavá al segundo dit (índice) de la má dreta, y després de tans añs ahí está una negró, fonda, penso que hasta l’os, tan se me va clavá. A la correcha se portabe una pedra d’ esmolá, dintre de una funda de hojalata (llanda) en aigua. De cuan en cuan, lo dalladó li fae una pasada, en la pedra, a la fulla de la dalla, apoyán lo mánec antiarra.” Detrás del dalladó, anabe la demés chen fen gavelles, garbes, amuntonán les garbes, rasclechán y espigán si fae falta. Tot igual que cuan se segae del atra manera, pero mes depresa. Lo menut en la pichelleta, repartín aigua a tot lo mon.
+ Eren dies de uns sials blaus, com diuen que es lo mar. Sense nugols, grasies a Deu.

pic, tortolet, garreta, pastoret


En pic, en pic, lo tortolet,
la garreta del pastoret,
toquen y toquen, lo tamboret
la gallineta grasa,
corre per l'airasa,
lo bou estrellat.
corre y corre p'el tellat,
llat, llat, llat, merdeta de gat.

Un atra cansó.

L’agüelo “Sebeta y lo 23 de chun. (Continuasió)

23 DE CHUN DE 2017

L’agüelo “Sebeta y lo 23 de chun. (Continuasió)

- Esta es una asosiasió a la que pa entrá a ningú li demanen lo carnet de cap partit y tots sabem que ña chen que, al seu particulá, son partidaris dels mes diversos partits, pero aisó a ningú mos importe. Se pot se de cualsevol partit, tendencia y opinió, y aquí lo únic que demanen es que parlos lo chapurriau y un poc de respiate pals demés.
+ Enrecordaten Luiset, que yo hay segut flare avans que cuiné y que, per desgrasia, se que tindrem fracasos, que no u conseguirem a la primera volta, pero nostre Siñó, en tot lo Deu que ere, va caure tres camins, entonses natres, que som mes menuts, ham de fe este calvari, en la seguridat de que si caem un camí, entre tots mos eisecarem y seguirem caminan en la nostra creu, saben y esperan que caurem un atre camí, pero al final arrivarem al cap de la costa y desde allí vorem la tiarra als nostres piaus, encara que sigue desde damun de la creu.
- N’ol vechs mol content avui, yo pensaba que després de totes les alifares que li han fet, per la charrada de air estarie envalentonat, per veure que casi tota la chen opine com vusté.
+ Tens rao, porto dintre de mí una roña, que no me dise descansá, y es que miran la charrada de air, tot lo que diebem eren sentiments, que están mol be, pero pa natros; als demés tot aisó, inclus les nostres llagrimes, n’ols diu res, encara pichó, alguns hasta s’en fotran de natres, creenmos debils.
- Pos tindrem que buscá argumens qu’els fasquen pensá, que mos puguen entendre y que, per un moment, se poson al nostre puesto y vesquen les coses com les veem natres.
+ Per un camí, te vach a doná la rao, escomensem…
“Lo catalá al prinsipi no se enten, n’il entenem natres, n’il enté un castellá, o, si vols diu al revés, se tarde en entendre lo catalá, encara que, al final, com tots, lo castellá, lo catalá y lo chapurriau, tenen la mateisa rail, que es lo llatí, fen un poc de esfors, tots, lo castellá tamé, acabem per entendrel. Entonses ¿per qué mol volen posá a natres y al Castellá no?. Si tampoc natres parlem lo catalá.
Natres mos entenem tots, sigam de agon sigam. Desde lo prime momen.
A ningú se li ha ocurrit pensá que la nostra forma de parlá, is de la chen de a piau, la del carré, mols camins se pareis mes al valensiá que al catalá. Yo hay estat a pobles de la comunidad valensiana, hay dit pobles, no la capital que tamé se ha venut en part al or oficial catalá, y a eisos pobles los hay parlat y me han contestat y pareisie que estaba a la meua casa, desde lo prime momen.
Si tenim en conta tot aisó, ñaurie que posá tamé un maestre de valensiá y la academia de la llengua aragonesa serie un guirigay.
La chen nostra y lo catalá: al viure allí se han acostumbrat a les varians y ademés se escriu y hara ya pensen en catalá, no los cambiarem de opinio, son los mes resistens.
Mos diuen que no tenim literaura escrita, pero hau vist la cantidat de histories, coses, cosetes y paraules que están eisin aquí. Y aisó que sol estem escomensan y que la machoria sou chovens, que, cuan escomenseu a preguntals als grans…..ya voreu, y ñá que feu avans de que s’envasquen y se piardegue tot, les paraules y la historia..
Igual que fan los vascos (teléfono = telefonua) podem umplí los vuits del nostre parlá, en paraules del castellá, catalá o valensiá.
Als politics de Saragosa, los ha pasat lo que a aquell home presumit de la capital que al mirá lo sembrat, resien nascut, no veie mes que alguna fulleta de cuan en cuan, no sabie que ña que tiras llarc antiarra y mirá a contrallum y entonses veurás la verdó de tantes y tantes fulletes, creisen al matéis tems. Que tinguen la valentía de tiras antiarra, venin a la nostra tiarra, y veen a tots los que estem creisen a este gran bancal, encara que sol estem al prinsipi y sol tenim unes fulletes, pero les arrails son fortes, y si mos saben mirá, veurán la gran verdó que fem tots chuns.
Los nostres politics, que ne tenim a la colla, y bons, han sabut doná un pas atrás, no de cobarts, com si fuchiren, sino de valents, de honrats, de sabé está a la sombra dels atres paque les seues idees polítiques, no perchudicon lo trevall de la chen, a la que ara los toque está dabán.
Una suposisió, que no se pot demostrá, per aisó sól es una suposisió es que alguna de la chen que han escoltat los politics de Saragosa son los funsionaris que están trevallán a les institusions ofisials que ñá al nostre terreno.
Esta chen, cuan van arribá al seu puesto de trevall, se van trobá que lo poble utilisabe un parlá, que no se escribie, que no teníe, gramática, ni regles ortográfiques ni dicsionarí. En cambi, allí a la boreta ñabie un atre parlá, que se pareisie un poquet que tenie tot lo que li faltae al del poble. Entonses lo mes fásil y lo mes cómodo ere utilisá l’atre. Al fin y al cap encara que no ere lo matéis (NO SIÑO NI ERE; NI ES LO MATEIS), se pareisie y, en un poc de esfors, se podie entendre.
Va sé mol fasilet, adoptá lo catalá com a parlá curriculá, y a partí, de ahí, poc a poc se va aná asentán y lo tems per un costat,  la desidia de alguns politics per l’atre y lo interés desmedit dels veins per eise regalo, lo han fet OFISIAL.
Per un momen me poso, igual que hay fet en los funsionaris, en la pell dels que, pel motiu que sigue, vivin a la nostra tiarra, se van tindre que aná a guañás lo sustento a Cataluña.
Al prinsipi en po, perque apenes se entenien, després poc a poc van aná entrán y se van doná conta que n’ols quedabe mes remei que ambientás allí, mes encara si tenien chiquets menuts que tenien que aná a escola.
Allí, com als funsionaris, los u van posa fasil, tot lo mon parlabe casi igual, y tenien tots los instrumens de un parlá independien. Va pasá lo tems y se van acostumbra, hast’al punt de que avui ya son com un d’ells, y a camins MES que un d’ells.
Mos quede lo consuelo que, encara que ñan algúns de eisa forma de pensá, ña uns atres que, moguts per parets com la nostra, han tornat a les seues arrails y poc a poc van descubrin que lo que ells creien que u habien perdut, sol estabe tapat, pel pas del tems y ara tornen en mol cariño, a di les paraules que dieben de menudets a sentí y a pensá com u faen entonses, a sé atre camí CHAPURRIAUS.
La heransia dels agüelos, no mos equivoquen, no son los campos, ni les cases, n’ils dinés, tot aisó se pot comprá y vendre, lo mes grán que mos han disat ha segut, la nostra historia y dintre d’ella lo nostre parlá.
Si forem tan cumplidos com ells volen, a cada poble se deurie de fe una enciclopedia, una diferenta pa cada u, perque tots tenim paraules espesials al parlá y sin embargo, sense aisó, tots mos entenem. Esta paret es un bon ejemplo, mira que han eisit paraules, que a cada poble se diuen de una manera pareguda pero diferenta, e  insistisco, encara aisí, tots mos entenem.
Yo sol soc un rechit dels agüelos de entonses, un rechit que cualsevol día la fals dels añs, la dalla dels mesos o cualquier cachapet que paso per allí, li pegará un mos y lo arrencará, convertinlo en un troset de palla mes. Per aiso me resistisco a anamen sense contautos com ere la nostra historia, la nostra tiarra, la nostra chen y lo nostre parlá, no diseu que ningú t’os engaño, als agüelos y a mi, mos u DEBEU.

La sega

L'agüelo "Sebeta" sen anae de vacasións, pero com ha ñagut chen que li ha demanat algo mes, vach a intentá tancá un atra charrada que fa un tems habia dit que la faria.
Se trate de la sega.
Tot lo que coste discurrí y escriure estes coses, me u compenseu vatres en les vostres paraules. Grasies a tots. Les aventures del agüelo “Sebeta”:

La sega 1.

- Bona nit agüelo, ara cap’agon fotem lo cam.
+ Home me pareis que tenim una deuda en los que mos seguisen. Los vam dí que parlariem de la sega. U podriem fe ara. -Bueno, si vusté s’enrecorde prau, venga valen.
+ Com sempre que escomensem una charrada ña que demaná achuda als amics que poden tindre mes coneisimén de asó, pa que afechisquen lo que s’els ocurrisque, o llevon lo que natres posem mal, en la milló voluntat del mon.
M’os au escoltat verdat Jesús, Pedro y demés chen. Aquí ningú vol enseñá res, tot lo contrari tots volem dependre y entre tots u farem.
- Ya se está embolicán com sempre. Escomenso ya!

“En aquells tems denit se dormie poc, perque se eisie a prende la fresca al carré, se faen corros (rogles) dels veins, cada u se traie la seua cadira, allí se parlabe de cóm anaen les coses, la cullida, lo tems que farie al atre dia (Rubio: ¿no te diu res lo teu chinoll?, No, pero han dit a la radio que un día de estos ñaurá troná. Pero, home, tu creus en aisó, sol u fan pa ocupa lo tems, pero de orache no tenen ni idea, t’os prenen lo pial, als que los escolteu.) A camins tamé se parlabe de algú del poble, pos lo fulano ha reñit en la novia, pos a mengana diuen que li ronde lo perengano). Y aisi se pasabe lo rato. Cuan ere lo san de algú, se traien pastes (uns nuguets?) y alguna botella de vi dols. Ñabie dies que tenien convidats ruins, sels diebe coins (mosquits) que, según dieben los mes vells, sol picaben als que tenien la sang dolsa. Lo pichó de estos bichos ere cuan los senties chillá a la boreta de la orella, si te picaen no u notabes hasta lo dia de demá cuan escomensabes a rascat y te faes un rogle roch. No ere raro que a la bora de les bombilles de la llum del carré se vere algún dragó. Ere una distracsió veure com se anaen arrimán, poteta a poteta, a les polilles, mariposetes y coins que acudíen a la llum. Los veíns mes matinadós a les onse y micha o les dotse ya se retiraben, los demés com a mol una hora mes tart. Sobre les cuatre o les cuatre y micha ya ñabie moimen p’el carré. Tot lo mon per amún. Qui se considere mol home pa chitás tart, tamé u te que sé pa eisecás pronte. Lo que se volie ere que cuan eisire lo sol, está ya al campo, preparats pa escomensá a segá, si la mies estabe bona, ñabie que aprofitá lo tems, no vinguere una troná y apedregare lo que tans esforsos habie costat que cresquere. No sé perqué ere, pero en aquells tems no mos posaem cap de potingue p’al sol. Y aunque sempre ñabie algún atrevit que se llevabe la camisa y anabe despullat la part de dal, lo picó de la sibada, les mosques, los tabáns y a camins les avespes, enseguida li convensíen que ere milló tapás. Los homens portaen uns sombreros com los dels vaqueros del oeste y les dones com los mexicans pero en la part que tapae lo cap, mes baisa. Casi tots portaen un cordell pa lligasel debais del coll, pa que si fae aire no s’el endure. Algunes dones se posaben un mocadó al cap, en ves del sombrero.”

- Sol fa que entretindrem que si los nuguets, los coins, los dragons, los sombreros, ……

Tot aisó la chen que mos llechís, se u sap de carretilla. Que tots som de poble.


Tú disam a mí que yo ya sé lo que fach. Que lo “Sebeta” sempre te raó, o casi sempre.