UN ATRA OPINIÓ

UN ATRA OPINIÓ

Lo agüelo “Sebeta” té un atra opinió que lo siñó Rallo.

Vach a presentám, soc el agüelo “Sebeta”, un dels mes vells de eise grapat de chapurriaus que a vusté tan li escandalise.

Tin que agrai a tota esta chen que me tinguen tanta considerasió que me han reservat lo “raconet del foc”. Sab vusté lo que es aiso. Ere lo puesto que se reservabe als mes vells de la familia, no pa arrinconals, sino com a señal de respiate, allí estabe la llao del foc, la persona que teníe mes añs y per tant, se pensabe, que mes esperiansia.
La que conservabe la historia de la familia. Eisa que, al pareise, vusté dude que la tingam, perque no está del tot escrita.
Pero es que natres, desde fa mols añs y com faen los antics, les histories mo les anem pasan de pares a fills, de yayos a nets. Y sino se u creu li convido a que entro a la nostra paret, no se preocupo, no mos minchem a ningú, encara que no pensó com natres.
Eisa es una de les regles chenerals de esta colla de amics, lo respiate a tot lo mon.
Per eise motivo, me hay atribuít lo trevall de contestáli a Vusté.
A esta paret trovará histories que se van escribín cada día, ña chen mol culta, en les seues histories, li convido a llechiles, encara que mes tart seguisque opinan igual, es vusté lliure, pero tamé natres, pa ficamos en contra de que mos vullguen borrá en una firma als papes, tot asó que tenim, ya sé que es poquet, pero no som avarisiosos, ne tenim prau, sol volem que no mos u furton.
No se pot imagina la ilusió que mos fá veure com se li diu a la moradura, a cada un del pobles, eisa es la nostra historia, la varietat. Estem contens de podé parlá, cada un en la seua especialidad y que mos entengam tots. Aiso no ña gramática que mos u pugue doná. Sol la enseñansa familiar de cada grupo. No nesesitem mes maestres ni mes academies, aisí ha segut duran mols añs y aisí volem que seguisque sen.
Yo ya no hay arribat a tems a tantes coses noves com tenen vustés ara, pero tampoc vustés han viscut aquells tems nostres, mol durs, pero que no los cambiaríem per res del mon. Per favó no mols cambion vustés tampoc.
“Siñó Rallo, no li conesco, pero un amic meu que sí li coneis, mos parle be de vusté.
Ya perdonará totes les potaes que li dono a la seua gramática, a natres, per ara, lo que mes mos interese es enténdremos y aisó u estem conseguín.
Se me ocurrisen moltes coses pa contestali, pero pensó que la seua charrada en unes poquetes ralles tindrá prau.
Per mes que vusté u digue, no crec que la paraula chapurriau tingue res de despressio, desde lo matéis momén de que cuan los chiquets menuts escomensen a parla, los grans diem “ya chapurreche algo”, mai voldríem insultals, menos a ells que no se poden defendre, es una frase que la diem en cariño.
Natres, los que estem a esta paret, pensem que la paraula “chapurriau”, mos definis mol be, perque sempre ham segut chen de frontera y mos han quedat en lo que creiem que nesesitabem, en les costums, en los parlás. Sobre una base, común a tots los parlás que ñan a España, e inclús mes allá, que es lo llatí, han anat fen, a través del tems, una mescla que ara parlem uns cuans pobles de este terreno, uns milló, uns atres pichó.
Cada u, a la nostra sona, u parlem de una manera, mes encara a cada poble se parle diferén, en unes particularidats que mos identifiquen. Pero cuan estem chuns tots mos entenem, se pot fe una idea si mos fa lo favó de entrá a esta paret y llechimos un poquet. Segur que se reconeis en alguns dels nostres veins.
La nostra forma de parlá te mol del castellá, mol de valensiá y un poquet del catalá. Es en lo que tenim mes diferencia, per mes que a vusté no le u pareigue.
Y per este motivo li puc aclarí que mos sentim mol aragonesos, que no tenim “catalanofobia”. Que ni som, ni volem se enemics dels castellans que tením a un costat, ni dels catalans del atre, ni dels valensians.
Lo que pase es que vusté matéis ya se diferensie dels catalans normals, mos diu que parle catalá occidental. Yo li preguntaría y aiso qué es, un catalá diferén?, mal parlat?, chapurrechat?.
S’il diferensie es perque no es lo matéis.

Encara que a vusté li u paregue, no tenim res contra los cataláns, tampoc u tenim contra los castelláns. Lo que pase es que son ells los que mos volen llevá lo que es nostre. La nostra forma de expresamos.
Volem se bons veíns, pero aisó sí veins, ells a la seua casa y natres a la nostra. Que mos dison en pau. Que si volem y podem, llechirem les seues revistes, com llechirem les d’els castelláns, que tamé les entenem.
Pero que no mos vullguen obligá, eise no es lo camí, com a veins mol bé, com a conquistados, res de res.
La escola de la nostra forma de parlá ha segut la familia, me donarán los cataláns uns maestres millos.
¿Per qué ting que admití les seues normes ortográfiques, y per qué si soc llibre (me pareis que no me disen seu) no puc agarrá les valensianes ya que lo meu parlá es mes paregut.?
Ya vech que a vusté no li pareis digno lo nom de chapurriau, a mi per lo contrari me done una sensasió de cariño, a lo milló vusté no parle lo matéis que yo, y li agrade que li diguen catalá occidental, ya me esplicará perqué eise nom es mes digno que el meu. Me agradaría consideram que estic en un pla de igualdat en lo catalá de vusté, pero no, ell es lo dominan y yo lo dominat.
Mal camí han agarrat pa fé cap de apaño.
Ya tenim historietes entre natres que a vusté li deuen quedá bé. Li vull enrecordá que lo reinat se diebe Aragó, no corona Catalanoaragonesa, ni res parescut. Que se han apuntat als nostres reis com si foren sol d’ells, posanlos los números qu’els ha donat la gana. Que se han quedat lo archivo de la Corona de Aragó, allí a la seua capital, y sol mos dicen entrá a dures penes, que han falsificat documens pa demostrá coses que a ells los covenen. Que se han emportat papés de Salamanca, que eren de chen de la nostra tiarra, que retenen, en contra de la opinió de tot lo mon, coses que son de les iglesies aragoneses.
Que al seus mapes fiquen de continuo, terrenos que son aragonesos……
Pa qué seguí.
Pero después de tot aisó, vol que ara mos fiem d’ells.
Se me ocurris alguna pregunta mes, y si ara consiguieren la independencia, vusté sen anirie en ells, o se quedarie huérfano. Tindrie que contratá maestres estranchés, pa que li enseñaren un parlá que no es lo seu.
Ñaurie que pagals en eurocats?
De totes maneres, en la poca chen que ñá en este terreno que se parle lo que natres diem chapurriau, no li estrañe que ñague apuntats a esta paret, mes de vuitsens, (YO PARLO LO CHAPURRIAU a Facebook
)
¿se done conta de la chen que represente eise número de veins?
Ah! li puc añadí que aquí estem de casi tots los pobles de la redolada, de totes les edats, de totes les condisións, de tots los trevalls, inclus alguns de diferents partits politics, pero tot aisó no mos importe a ningú, no mos separe pa res, perque tenim una forsa mol gran que mos chunís, es la nostra forma de parla y per mal que li sapienatres li diem CHAPURRIAU, si siñó en les lletres altes, sense cap de vergoña, en mol orgull. Tot lo que tenim per sé, al matéis tems, tamé aragonesos.
Que sapie que, aunque ñague entre natres persones que penson com vusté, que les ñá y les respetem, avui en dia ña mes de mil vuitsens brasos desidits a abrasá en tota la forsa lo nostre parlá, que encara que vusté no vullgue, es lo seu, li poso lo nom que li poso.
De totes maneres, si un dia mos trovem igual podem fe una servesa, perque, al fin y al cap, los dos som de este terreno que, de momén, encara se li diu ARAGÓ.


champouirau, champoiral, chapurriau, Frederick Mistral

Carlos Rallo Badet, Pininfarinetes, enllás a la web del chapurriau per a tocáli los collons an este sompo inútil catalaniste.

San Pere, baturro, Zirigoza, rana

La sega y 4, Addenda

La sega y 4, Addenda

+ Los maestres de tot asó, m’an dit que m’hay quedat curt en la charrada de la sega.
- Tenen rao, agüelo, es que com vuste se sap les coses, se pensé qu’els demés tame u sabem y natres, al tems que mos conte, sol erem una ilusió dels nostres pares.
+ Es que ña coses que ya les hai dit y me sap mal torná a repetiles.
Vuste mos u conto los camins que fasque falta, ya sap lo que diuen los nostres veins castelláns que “Por mucho pán, nunca es mal año.”
+ Val, val pero després no me digau pesat.

“Lo de arrencá y segá a fals, pensó que va queda prau clá. Posiblemen fore al dallá, cuan, pa no repetiu atre camí, vach disa coses al aire.

Ña coses que si no les vach posá es perque pensaba que eren mol partículas de la meua familia, o si acás del meu poble y per aisó no volía generalisá.

Lo que vach a contá es lo que pasabe cuan natres teniem la sort de que mos achudare lo tío Miguel y podiem segá a dalla.


Com hay contat, lo tío Miguel, anabe dallán, detrás anabe una dona, podie sé ma mare o ma chermana, fen gavelles en los rasclet.


Les gavelles les faen aisina: la llao que anabe caen tota ordenada, a medida que la dalla tallabe, se anabe agarrán en lo rascle y se portae cap lo piau, que fae com un tope. Cuan ya ñabie una montañeta, se posae lo rascle, damún y en la má, se agarraben les espigues que sobreeisien per daban o per detrás del muntet y se posaen damun de la gavella, pa que ésta quedare ordenada e igualadeta.


Ya ne teniem una, pues aisí anaem seguín, sempre detrás del dalladó.

Després de estes dos persones, anabe mon tío, “Lo Rubio” de les charrades, que sol tenía la má dreta completa y la isquiarra hasta un poquet mes del colse.

Ficaen una sogueta, mentres ne ñabie y si faltaen se faen vensills en lo senteno, que tenie la palla mes llarga y resistenta, bueno pos la posaen estirada antiarra y damún se anaben portan les gavelles que habie fet la del rasclet.

Lo tio se ficabe, pegat a la sogueta y la agarrabe de una punta, estiranla hasta la sintura de ell; la dona que no portabe lo rascle menut, anabe fican les gavelles, cada camí les espigues a un costat, totes ben ordenades y pretetes, hasta que lo mun li arrivabe a la sintura del tío, entonses ell agarrabe la atra punta de la sogueta, y fae la primera pasada del nugo, apretan mol fort, de tal manera que lo que deprés serie una garba, quedabe ample p’els costats y mes estret pel mich. Ara pillabe un tros de les palles que ya estaben agarrades y lo ficabe damún de la primera llasada y li pasae la corda que sobrabe per damun, agarranla después al tros de sogueta que ya estabe lligada. Aisi, encara que ara quedabe ben lligat, al arribá a la era y tindre que estendre la mies pa trillá, ere mol mes fasil soltá lo nugo.
Ya teniem una garba.

Mentres tan lo menut de la colla, que era yo, en lo rascle gran, en pues de fiarro, anabe rasclechan, lo que ya estabe segat, y replegan les espigues que se habíen quedat per entiarra o que habien caigut al fe les gavelles o al agarrales pa fé les garbes.


Tamé ere tarea del menut lo portá la pichella cuan cualsevol tenie set.

Cuan ya ñabie unes cuantes garbes, se anaben posan totes chuntes, casi sempre al tros mes alt del bancal, per si plovie, que se remullaren lo menos posible y no se fare humetat devall d’elles.

Perque en la calorina que fae an aquell tems, al caure la aigüa, encara que sol foren cuatre gotes, la llaó enseguida granae y se fae malbé.
Al granás, los grans se unflaben y se aubrien, com s’ils haberen sembrat y entonses la llaó ya no valie pa res, ñabie que donala als conills o als atres animals. La que estabe granada ya no se podie guardá.”

Quí rasclechabe, cuan al rascle ya no ne cabie mes, fae una espesie de gavella, de les mateises medides que les gavelles normals, llevabe lo que sobrabe per un costat y per l’atre y u posabe al sentro. Después al conformá la garba, estes gavelles espesials se posaben al mich de ella, pa que no se aubrire, se desfare y caiguere per entiarra.

La siesta solie durá entre micha hora y una hora. Después, en tota la calorina del mon, se seguie trevallán, hasta allá a les sinc o sinc y micha que se fae un moset pa brena, casi sempre una llesca de pá en algo de acompañamen y un bon trago de ví.

A les vuit y micha o nau de la nit, según anare lo trevall, se parabe de dallá, se replegabe tot lo sembrat tallat y totes les garbes y se carregaben los animals en tots los ferramens y cap a casa.
Allí se senabe y después, dones y homens a prendre la fresca, que es en lo que han escomensat esta charrada.”

A la meua familia, aisí es com u faen, pero sé de dones que ficanse uns pantalons de home,( lo vestit podie se perillós y molesto pa este trevall), agarraben la dalla, com un dalladó mes. Y replegá les gavelles pa fé les garbes, igual que rasclechá, ara u fae un ara u fae un atre, según com anae lo trevall, lo que pase es que les dones estaben mes atareades, perque ademés de fe esta faena, estaben pendentes del minchá y los seus preparamens. Inclus a camins venien mes tart al campo, perque se quedaben a arreglá la casa.

Nota del autó:

Segur que me diso coses sense dí, pero es que crec que igual que pase en lo chapurriau, a totes les cases se fae lo matéis trevall, pero cada u, de acord en la chen que ñabie a cada casa y de les posibilidats de cada un, aisina faen la sega. Ere la mateisa faena, pero en les particularidats de cada casa.

De totes maneres, igual que hay fet en les demés charrades meues, demano a tots, Jesús, Pedro y cualsevol que sapie del tema o li hasquen parlat los seus familias, a afechí o cambiá lo que fasque  falta. Asó igual que pasae en la sega, se fá entre tots.

la sega 2

Avui torno a escomensá en pendre la fresca, que mos vam quedá ya al campo.

+ Val, val, com se note los
chovens, mol estudiá, mol estudiá y al final no sabeu ni charrá.

Si no presentes lo asunto del que vas a parlá. Com vols que los demés t’entenguen.
- Atre camí igual….¡A la faena!. +Bueno si se queisen la culpa sirá teua. “En aquell tems, al nostre terme, ñabie cuatre llaos que se sembraben y se cullien, claro:
lo blat, lo senteno, la sibá y la avena. Alguns tamé sembraben veza, pero aisó ya es un atra cosa. Cuan yo era mol menut se segabe arrencán en les mans los trosos mes difisils y segan en les fals. Arrencá se fae, com hay dit avans, en los trosos difisils, les boretes dels albres y de les parets, o tamé perque no ñabie prau fals y pa no está parats, los que no tenien ferramenta pa segá, cullien arrencán lo sembrat. Les espigues eisien en un terroset de tiarra, que ñabie que espolsá, pa que sol quedaren les arrails.
Los que tenien la sort de tindre fals, segaben acachats, pobres riñons, en una ma tallaben y al atra portaen una soqueta (o caiseta según los pobles), pa aná replegan lo sembrat y no tindre cap de acsidén, perque se podien tallá en la fals. De cuan en cuan se cambiaben los que arrencaben y los que segaben, pa que no fore tan pesat. De estes dos maneres segaben los que eren mes pobres y los que no tenien chen pa dallá, per cualquier motiu, no tindre dalla, o alguna persona que la puguere dú.
Cuan portaben un ratet segan, los que arrencaben, disaben aisó y se dedicaben a fe gavelles, garbes y muns. La gavella se fae en un rascle estret, se igualaben totes les espigues, segades, en una mateisa direcsió y se fae un muntet. Se posae una sogueta (vensill a uns atres pobles), estirada antiarra, y damún se anaen posan gavelles, en les espigues, una en cada direcsió, cuan lo muntet te arrivabe a la sintura, agarrabes la sogueta per les dos puntes y apretabes tot lo que pugueres y cuan ya no podies més lligabes en un nugo especial, pues inclus pillabe un grapat de espigues. Asó ere pa que després fore mes fasil soltau o deslligau, a la era. A este mun lligat se li diebe garba. Estae prau lligat, pa pódela maure de un costat al atre, pódela carregá pa carrechala y portala a la era. A algún poble la sogueta ere de corda y lo vensill lo que se fae lligán les espigues entre si. Servien pa lo matéis, pa lligá algunes gavelles y formá una garba. Les garbes se posaen en muns, pa que si plovie, cuan menos se bañaren, milló, sino granaen y se faen malvé. A estos muns acudien alguns animalets del campo: Les perdius y les seues perdiganes, pa busca minchá y refugio. Les ratetes del campo, pa lo matéis, inclus algunes hasta criaben allí. Les serps pa intentá minchás a les unes y a les atres. Y los conills pa minchás lo grá y torná a la seua cachapera. Cuan se acababe un bancal y les garbes se habien posat en muns, se rasclechabe tot lo terreno que se habie segat, pa replegá les espigues que se habien quedat soltes o perdudes per entiarra. Eise rascle ere mes gran que lo de fe gavelles. Inclus a alguna casa ñabie un rascle mes gran, al que se chunie una mula y se pasae per tot lo bancal rasclechán. Si ñabie molta chen, se respigabe, ere aná caminán per tot lo terreno cullit, replegán les espigues que no habie replegat lo rascle. Los domenches, en aquell tems, ere obligaori escoltá misa. Lo siñó retó ne fae una (la primera misa) a les cuatre del matí. L’agüelo “Sebeta” que entonses ere un crío, achudabe a misa, com a monaguillo, se sabie les orasions en llatí, encara que (no hay posat aunque, perque doña Pilar me va enseñan, poc a poc y yo encantat y orgullos de dependre), en aquells tems, no sabie lo que diebe. M’enrecordo que un día, al tindre que achudá a misa, vach aná mes tart al campo y pel camí te trovabes de tot. Allí a la bora de una paret ñabie una serp, parda, llarga. Com a crio, travieso, li vach tirá una pedra, ella se va enfurruñá y va enfilá capa mí. Ya me veeu a mi saltá y corre cap atrás, escapán. Y ella, bufán, no sé a quina velosidat anabe que se va enroscá a un timó que ñabie al mich de la senda, agon fae un momen habie estat la meua garreta. Al fallá, se va piarde pel atre costat del camí. Y yo vach arrencá a corre y no vach pará hasta arribá hasta agon estabe la familia, en una cara mes blanca que lo alchés (yeso). Tots se van doná conta y s’en van enfotre del menut… Aisi deprendrás a no molestá a ningún animalet.” Los domenches se treballabe casí com un día normal, encara que, per la tarde, se plegabe un poquet avans, pa intentá arrivá al cine y al ballImagineutos un crio de nau o diau añs, al cine encara, pero al ball… Asó u comento en relasió a lo que l’atre dia contabe Ramón.
Cuan arrivaben les cuatre de la tarde, ya escomenzaba a preguntali al Rubio: “Tio, ¿sego o arrenco?”. Y ell, que ya estabe acostumbrat a la pregunta, per uns atres domenches, te diebe: “Sega, sega…”. A les cuatre y micha “Tio, ¿sego o arrenco?”.  Encara que ya sabies la contestasió, sempre te quedabe la ilusió de que algún camí se equivocare. Pero, NO: “Sega, sega…”. A les sinc “Tío, ¿sego o arrenco?”. Hala! Pesat, arrenca. Habíe dit la paraula mágica, disabes lo rascle, la fals, la pichella o lo que portares a la má a eise momén, y escomensabes a corre barranquet abais, L’aire que faes al corre te llevabe lo sombrero del cap y se quedabe penchat a la esquena en lo cordell. Lo rubio, en la cara enfadada per defora, pero enriense per dintre, sol veie una polseguina que anabe desapareisén cuan lo camí donabe la revolta.” +En qué poquet erem felisos.

23 de chun (2017)

23 DE CHUN DE 2017

L’agüelo “Sebeta y lo 23 de chun.

- Agüelo: la chen me pregunte, pero vatres que es lo que voleu, en tot eise moimen que esteu fen per la paret y p’els pobles de aquella part.
+ Los pots contestá, en lo cap ben alt, que natres no demanem res, devem de sé la única asosiasió que no demane res. Sol volem que mos dison está com estem, com han estat desde fa mols añs, mes dels que ells se imachinen.
- Pero ells, ya que tenen tanta categoría, tindriem que posals en lletres altes. ¿No podrien escoltamos, parlá en natres, un poquet sol?.
+ Aisó es lo que demanem, que ya sabem que som poquets, que sol en los nostres vots, cap de partít eisirá daban. Pero que tinguen en conta que som de Aragó y que tenim com un orgull lo seulo. Que tenim un parlá raro, ya u sabem, pero es lo nostre, y en ell ham sentit les primeres paraules de la nostra mare al vindre al mon. En ell li ham dit algún camí a la nostra parella “TE VULL”. Y tot aisó val mes dinés que cap achuda económica que mos puguen dona. NO MOS VENEM, a ningú.
- “Sebeta”, avui estic en vusté completamen, no ña bromes, ni garrames, ham de fe piña, ham de fe mun y, encara que estigue mal diu, tenim que se un grá al cul de algú, que nols diso sentas en comodidat, pa firmá desde la seua cadira, algo que mos pot fé mol mal.
+ Tens rao sagal, hasta pareises mes gran, a lo milló es que te vas fen gran y no me dono conta, al está a la teua bora.
- Vuste, en les seues charrades, en los seus consells, me va fen creise, pero tame me fá gran veure lo que volen fe en natres, hasta los menuts, dintre de les tripes de les seues mares, se tornarán grans si mos acaben de machacá.
+ Mira Luiset, los u anem a posa fasilet, QUE MOS DISON ESTÁ COM ESTEM, no volem maestres de catalá, no volem cap de academia de la llengua. Natres serem los maestres dels nostres fills, com ha segut, duran tans añs. Allí dependrán LO CHAPURRIAU, sí, lo de cada poble, en les seues característiques particulás. A la escola dependrán lo castellá, com sempre ha segut y no ha pasat res. Y de allí eisirá chen com natres. Uns ham tingut que marchá dels nostres pobles y mos defenem en Castellá, sense cap problema, com un mes. Uns atres, aguantan com poden y menstres puguen, tenen la sort de podé seguí allí, en lo CHAPURRIAU de cada u. Pero uns y los atres tenim la sort de podé seguí pensán en lo nostre parlá, en lo chapurriau de cada u.
- Yo crec que esta chen está mal informada, que totes les notisies los u han portan chen interesada, alguns pagats (en lo bon sentit) per Cataluña. No ha ñagut chen nostra, algú que pugue parlá per natres y, si foren bons aragonesos, mos tendrían que escoltá.
+ A ver cóm los podem esplicá que un agüelo com yo, que desde los once añs estic fora del nostre terme, sempre mesclat en castellans, y ará als meus añs, la rabia, SI la rabia, sense cap maestre de catalá, sol en eisa RABIÁ, en apenes un mes estic escribin, no sé si be o mal, en lo meu parla, ah!!! y al pareis, tots m’enteneu. Entonses ¿viu o no viu LO CHAPURRIAU?
- Perque soc yo, sino li aplaudiría, se poden di milló estes coses, pero per chen en mes cultura, natres mos espliquem aisina y lo que vusté ha dit, te tot lo sentimen de esta tiarra.
+ Tens rao, menut, esta tiarra te molta sao, la que han disat tots los que han mort avans que natres y han disat la seu llao. La tenim dintre de natres, se li diu CHAPURRIAU, y lo tenim que fe creise o per lo menos mantindrel, que ningú se atrevisque a enterral y sino que mos entiarron en ell.

aguelo-sebeta-23chun-continuasió

La sega 4

La sega y 4, final.

+ A veure, ara que vols, que eres un chafardé, sempre m’estas donán la corca (carcoma). -Es que vusté es un charraire (charlatán) y a camins me fa dol (me done pena).
+ Y tú eres un golut (llaminé) y de tan minchá figues al remat te farás alguna taca (mancha).
Y si pase aisó ta mare te donará una panadera (palissa).
- Atre camí han escomensat mal,….venga a la faena. +Ya vach, ya vach, com tos anava dien…….. “Avans de escomensá un bancal, se fae la boreta, al revés, de dreta a isquiarra, disán les espigues tallaes, apoyades damún de les que encara estaben sense tallá. Aisina se fae camí, pal primé viache del dalladó, ya en marcha. Cuan arrivabe al prinsipi del bancal, en un tros lliure pa disá caure les espigues tallaes, ya escomensabe lo trevall. Ara, al dallá, se tallabe un tros del sembrat y al matéis tems se tombaen les espigues que estaben apoyades, y totes caíen en la mateisa direcsió. Ñabie que veure al home ballán en la dalla, sol tenien la música del ras,….ras…..ras…
Pero lo moimén del dalladó ere acompassat. Garra dreta un poc doblada, dallada, raaas,… garra isquiarra un pas daván, garra dreta un poc doblada, dallada, raaas… Y aisí hasta lo final del bancal. Y sol faltabe sentí la veu del tío Miguel, gran cantadó de jota, en la veu un poc ronca, pel polset de la palla:
“La Fresneda en una costa, Vallchunquera en un plá, la Portellá en dos trosos y la Torre allá d’ella.” Menut!, la pichelleta!!!!. Trago d’aigua. Atre camí a afilá y a dallá…. A la una a diná, després la siesta, a menos que amenasare troná, la siesta era sagrá. Cada u, en una borrassa, a buscá una bona sombra, debais de una olivera, dos potaes als terrosos, p’aplanils un poc, la borrasa, lo cos ben llarc, tapaet en la mateisa borrasa, lo sombrero damún de la cara, a ensomiá y a roncá. A camins tenies que cambiat de albre, perque si tenies la mala sort de que lo que te habies ficat al prinsipi, tenie alguna chicharra (cigarra), ésta no disabe de cantá. La caló les tornabe mes molestes. Ademés no ñabie forma de trovales, se pegaen completamén a la soca o al tronc del albre y si no fore pel seu cant, no les trovabes. Y aisí no se podie dormí. Prau soroll faen les mosques revolotechán alrededó del sombrero. Menos mal que estabes tan cansat que enseguida te veníe la son. Algún día lo sagal fae flandy y, en ve de dormí, se dedicabe a chugá, buscán nius, o agarrán llangostos, llevanlos les potes de detrás, les de saltá, y tiranlos dintre de les taragañes, als moimens del pobre animalet pa intentás escapá, enseguida eisie l’araña del forat negre y fondo que ñabie al mich de la tiala, y l’embolicae en un santiamén y minchá pa un atre día. A camins a les mosques que revolotechaben per allí, acudie una avespa, s’els tirabe damún, los tallabe les ales, les potetes y lo cap y se les enduye al niu. Los esfardachos y les serps, per la calorina que fae, anaben mol furos. Ere milló no molestals y dixals está. A la dalla de un añ p’al atre, se li pasabe un drapet en oli y se li enfundae en un sac, pa que no se rovellare (oxidare). Ñabie algunes coses molestes: Los rostolls, al portá albarques, de cuan en cuan, alguna palla se te clavabe y te fae un esgarrap a la pell o inclús a la carn. Les arestes dels grans: eren com a fils de palla que eisien de cada grá, se te clavaben fasilmén y eren espesialmen ruines si se te posaen entre la ungla y la carn dels dits, ya foren de les mans o del piaus. Lo polset de la palla, sobre tot de la sibada, donae ronquera y a camins picae al cos. Los animals de cárrega patien mol en les mosques y en los tabáns; pa llevasels de damún, se revolcaen per la tiarra, fen verdadés revolcadós. Ñabie camins que de tan fort que se revolcaben, se donaben la volta completa. Per dematí, cuan se anae al campo y encara ere denit, en la fresqueta, si trovabem alguna figuera pel camí, se li fae una visita per si tenie alguna figa madura….ummmm que bona tan fresqueta. Y tamé, en eisos dies, solíen madurá los albercocs, si tenies la sort de trován algún pel camí, sobre tot los menudets de piñol dols. Que te donaben dos coses, lo albercoc y després chafaes lo piñol y te minchabes la armeleta de dintre que tamé ere dolsa. Los piñols se podien rascá per los dos costats, hasta que faes un foradet a cada costat, bufaes y chulaben. Asó tamé se solie fe en los piñols de les sireres. Probau a feu. Normalmen se fae un campo de cada part, sense tindre en conta si un ere mes gran quel atre. Segur que me diso coses pero avui no m’enrecordo de mes y los agüelos de l’Aldea degüen está dormín la siesta, perque no me chillen a les orelles. Eren mol bona chen. Y esta tiarra seguis donan BONA CHEN. Nota del autó: Uns añs mes tart vindríen les máquines segadores, portaes per un animal. Y pasán mes añs, arrivaríen les cosechadores, pero eises ya eren unes atres guiarres, de les que yo, ya no vach se soldat. Ara sí, hasta després de les vacasións. Espereu al agüelo “Sebeta”, segur que tornará, si Deu vol. Bon estiu.

la sega 3

La sega 3

- Mira que ha tingut aventures.
+ Claro, Luiset, aisó es perque ting mols añs.
Chino, chano y ya es la tersera charrada de la sega, yo pensaba que enseguida acabaríe, pero claro es que yo casi no coneisía res de tot lo que mos está contán.
+ Pos esperat que encara mos queden coses per aclarí.
- No, si a mí m’encante sentil, tot aisó es historia y la historia si no se escriu se olvide y se piart. Lo que no sé si a la chen que li seguís, no li cansará en tan cuento. “Avans de eisí de casa, se minchabe unes farinetes o algún guiso que habíen preparat les dones. A mich matí (sobre les diau, si Enrique les diau) se fae un mos, un tros de magra, choriso o llonganissa en una llesca de pá y un bon trago de vi. A michdia lo diná, a les sinc y micha un atre mos, paregut al de dematí. Y al arribá a casa (sobre les diau, Enrique???) la sena. Al campo se portabe la pichella en aigua ben fresqueta. Pa que no entraren bichos, se posabe un troset de puntilleta, lligat a la boca, y un tochet afilat al pichorro. Se guardabe a una bona sombra, se fae una esplanadeta antiarra y se tirabe un chorret de aigua, pa que al evaporás fare fresqueta y l’aigua se refrescare. De cuan en cuan, lo menut de la colla, a totes les colles ñabie un menudet, agarrabe la pichella y l’anabe pasán per la chen machó, pa que se refrescaren. Al matéis tems se solíe portá tamé un carretellet en , al pitorro, solie sé un tros de cañá, tamé se li solíe posá un tochet y se guardabe a una sombreta, fen lo matéis que pa la pichella, humin la tiarra pa que estare fresquet. Lo carretell, per lo menos a la meua familia, sol se traíe pa les minchades. En algún cas lo vestíen en una funda de roba que arremullaben, pa mantindre la frescoreta. A casi tots los campos, ñabie una basseta, encara que als mesos del estiu, casi totes teníen poca aigua, si no se habíen secat. La poca aigua que quedabe se empleabe p'aveurá als animals. A l’Aldea ñabie bona veindat. Natres teniem un veí que dallabe mol bé y ell estabe sol pa segá. Solusió, ell mos veníe a achudá (dallán) uns díes y natres anabem als seus campos uns atres pa aná detrás d’ell. La dalla, tots la coneiseu. La enclusa y lo martell servien pa afilá la dalla. La enclusa se clavabe antiarra (com un yunque) y en lo martell se anae picán lo tall de la fulla de la dalla, hasta que tot estabe finet pa tallá milló la palla de les espigues. Ting un record de este trevall. Estabem al Colomé del tío Miguel, y, no sé perqué, yo estaba afilán la dalla en lo martell y la enclusa, y me va saltá una purna del fiarro de la fulla y se me va clavá al segundo dit (índice) de la má dreta, y després de tans añs ahí está una negró, fonda, penso que hasta l’os, tan se me va clavá. A la correcha se portabe una pedra d’ esmolá, dintre de una funda de hojalata (llanda) en aigua. De cuan en cuan, lo dalladó li fae una pasada, en la pedra, a la fulla de la dalla, apoyán lo mánec antiarra.” Detrás del dalladó, anabe la demés chen fen gavelles, garbes, amuntonán les garbes, rasclechán y espigán si fae falta. Tot igual que cuan se segae del atra manera, pero mes depresa. Lo menut en la pichelleta, repartín aigua a tot lo mon.
+ Eren dies de uns sials blaus, com diuen que es lo mar. Sense nugols, grasies a Deu.

pic, tortolet, garreta, pastoret


En pic, en pic, lo tortolet,
la garreta del pastoret,
toquen y toquen, lo tamboret
la gallineta grasa,
corre per l'airasa,
lo bou estrellat.
corre y corre p'el tellat,
llat, llat, llat, merdeta de gat.

Un atra cansó.