Prinsipis 2

Prinsipis 2

L’agüelo “Sebeta” no ere un d’els espabilats del seu curs. Pero se habíe donat cuenta que a l’Aldea, com a tots los puestos, manaben les dones. Que encara que a tots los papés apareisien los homens com a prinsipals, a les cases, de porta pera dintre, davall dels llansols qui manabe ere la dona.

Cuan una dona se empeñabe en una cosa, l’home fae lo que ella volíe. Un dissapte per denit: lo home: “Demá ña que matiná que sinó no acabarem les olives”. La dona: “Primé ham de aná a missa de sinc, que lo campo n’ol cambiarán de puesto.” Lo domenche, tots a misa “primera” y a les sis tots al campo.

Aisó se li habíe quedat al cap al aprendís de retó. Entonses a tota la chen que veníe a parlals, la pregunta de Luiset sempre ere la mateisa: “Cóm creu vusté que mos debem de portá en les dones del poble?”. Enrecordeutos que les dones eren unes persones mol perilloses pa los seminaristes, an aquell tems, prohibit cualquier (consevol) trate en elles. Sin embargo los entrevistats, com es normal, sempre contestaven lo matéis: “Tos debeu comportá com en una persona normal, es que acás la dona es diferenta?.

Pero, claro, an eises charrades sempre estaben presens los retós que cuidaben als seminaristes. Y, com es natural, no s’els va passá per alt, eise interés de Luiset. Se u van apuntá. ¿Per qué sempre preguntabe per les dones?. Debíe tindre alguna desviasió. Ñauríe que vichilal, mol de prop.

Y va arribá l’estiu y lo viache al poble. Dormíem a les escoles damún de palla. Als chovens del poble los va agradá que cuan van aná a buscá palla a les pallises, lo Luiset va sé lo primé en estendre la borrassa, agarrá la forca pa umplila de palla y después sabé lligá les puntes de la borrassa al crusat. Eise chic ere de poble, ere dels d’ells.

Al fes denit, van fé una missa de arribada. An aquells tems los homens encara se posaben als bancs de un costat y les dones, en mantellines, als bancs del atre costat. Van cantá, van resá y la misa se va acabá. Tots al carré. Los homens a un costat de la plasa, les dones al atre. Los seminaristes van eisí de la iglesia y tots van aná cap al grapat de homens. Tots?. No!. Ne va ñabé un que, portán la contraria als demés, sen va aná cap a les dones. Al momén totes li habien roglat y estaben intentán parlá, totes al matéis tems, en ell, en un gran soroll.
Al atre costat, los retós y los demés seminaristes, a la bora dels homens, sense aubrí la boca ningú.
Los retós y los seminaristes van prende nota. Los retós del atrevimén de Luiset. Los seminaristes del cas que li habíen fet les dones.

Al día siguién; a la mateisa hora; al matéis puesto; la mateisa misa; bueno no, un atra missa. Cantán, resán,… los homens als bancs de un costat, les dones en mantellines al atre.
Mantellina, dona, misa, iglesia

Se acabe la misa, tots al carré. Los homens a un costat, les dones al atre. Pero, les coses habíen cambiat, tots los seminaristes a parlá en les dones; tots mesclats dones y seminaristes. Bueno tots, no, Luiset se va quedá en los homens. Estos com s’enrecordaen de la palla y les borrasses ya teníen de qué parlá, van roglá al seminariste rebelde y venga preguntali per qué sabíe fe aquells trevalls.

Los retós, mirán de mala manera als seminaristes y a les dones y sobre tot a aquell condenat que habíe contagiat als demés, ell tenie la culpa de tot, ñabie que lligal curt.
Ya sé que eisos homens-sans, no son rencorosos, pero estos segur que pensaen: “eise atrevit, u pagará”.

Seguirá......

Prinsipis 1

“Diebem que lo Luiset se habie quedat al seminari, en la seua “vocasió”, les seues ploreres y les seues alifares. (1968)

 Prinsipis 1

A causa de haber eisit a la televisió, alguns veins de esta paret, als que estic mol agrait, m’han demanat que tos conta aquí, cóm hay arrivat an aisó.
Hay consultat als grans jefes y de momén n’ols ha paregut mal.
Vull disá clá que no pensó, de cap manera, que asó sigue una notisia de interés pa ningú, pero com lo que importe es escriure - llechí en chapurriau y se van acabán les idees, asó pot sé una eisida.
Lo que pase es que pa arrivá an eise momén, ña que escomensá un poc més atrás, pa que se comprenguen be les coses. Intentaré no fem masa pesat.
De totes maneres com no vull pareise masa protagoniste, en lo momén que a algú li paresque mal, y u poso an esta paret, yo disaré de publicau. Es una manera de control per la vostra part. Que si tos canseu de les aventures de este agüelo, u dieu y prau, s’acabat.
Pa que puguereu llechí en chapurriau, tamé se me podie haber ocurrit lo traduí una noviala o, a falta de millos idees, haberme retirat y haber disat lo camí lliure a un atra chen que li apetisque escriure un poc y que segú que aguere segut més interesan que asó.
Pero bueno, val de piarde lo tems. A trevallá.
“Diebem que lo Luiset se habie quedat al seminari, en la seua “vocasió”, les seues ploreres y les seues alifares.
(1968)
Peguem un salto en lo tems, lo menut ya té desiat añs, fa dos que ya ha pasat al seminari machó, es lo d’els grans. Ya fá dos añs que porte sotana.
Al acabá lo curs van a fé un camp-misió. Tenen que aná a un poble uns dies, durán lo estiu, a fe apostolat, a ells los ha tocat Chiprana de la provinsia de Saragosa.
Lo estiu pasat volie aná a trevallá de camarero per la costa, pa tindre una esperiansia nova y coneise lo mon del trevall. En vé de aisó un cusí que té a Barselona, li va conseguí podé está en un compañ, a una parroquia de San Adriá del Besos, trevallán en chen en mols problemes de totes les clases, drogues, paro, delincuens,.. Va sé mol provechós.
Van fé una escursió a Montserrat, allí al sé seminaristes, van tindre la sort de podé diná en los flares de allí. De primé sopa; estabe cremán, venga bufá y bufá y cuan anaba a pendre la primera cullerá, lo abad habíe acabat y mos van replegá los plats. De segundo pollastre. Venga Luis aprofita; men vach posá tres trosos, pero mentres perdia lo tems intentan casá la poteta del pollastre, lo abad que se va serví lo prime y sol sen habie posat un tros, habie acabat, adeu plats. Menos mal que lo pa nol replegaben y li vach pode pegá un mos entre plat y plat. Pa postre ñabie chelat. Yo me vach posá conten, perque van escomensá a repartí per natres, com a invitats. Casi me umplisco lo plat, pero cuan li vach a clavá la cullera, tots se fiquen drets. Se habie acabat lo diná, lo siñó Abad no minchave postre. Vaya, an asó se li pot diure que es un  diná de dichuni.
Bueno pero aisó habie segut l’añ pasat, ara estabem preparán lo camp-misió en tota la ilusió del mon. Faríem teatro, cantaríem jotes, chugaríem al futbol en la chen del poble, aniríem per les cases y sobre tot resaríem mol.
Ere una esperiansia nova, tratá en la chen del campo, del poble, viure en ells duran diau dies y ñabie que preparás.
De cuan en cuan venie chen normal de Saragosa a fenmos charrades sobre cóm mos teniem que portá en la chen del poble, en los vells, en los grans y los chovens.
Pa no sé masa pesat, tos podeu esperá hasta demá, per favo??.

Seguirá......

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Escriure y 2

Escriure y 2

Al escriure tamé tens enemics:

--Los dits: que uns camins calsiguen dos o tres lletres, o la lletra equivocada, o que ells van a la seua marcha, a poquetet, mentres que lo cap, les idees, corren mol més y cuan te dones cuenta, la idea que tenies, que ere la milló de la nit, la milló de la charrada, sen anat al país de les idees perdudes y ya no torne mes; per mes voltes que li donos.

--Lo correctó: a camins va bé, cuan escrius en castellá; pero cuan u fas en chapurriau, no se aclaris, no es culpa d’ell, pero, a camins se torne boch y yo tamé. Escric dies, ell pose diez y si no te dones cuenta y repases los escrits cuatre o sinc camins, pos te ha chafat un tros de la charrada.
--A camins tanques la finestra y te dones cuenta tart, que no la habies grabat. Pos a escomensá desde la radera grabada.
--Les repetisions: Tú no te enteres, pero tens una manera de escriure que, sense que te donos cuenta, se repetís a lo llarc de les charrades y aisó al final canse a la chen; tens que intentá innová, posá palaures noves, noves idees, buscá uns atres forats, unes atres bades pa entrali a la chen; sino per mol be que u intentos fé, la chen se canse y ya no te llechis. Crec que ñaurie que disala descansá de cuan en cuan.
--Mes repetisions: sense donat cuenta, repetises palaures, giros, idees y tens que repasá moltes voltes, hasta que troves tu matéis que no está mal del tot, que se pot llechí, que un dia més a lo millo te aguanten .

--Lo guió: Es convenién, fes un guió, pa aná escribin en un orden; lo ruin es que después cuan te poses a escriure, veus que una idea tenie que aná daban de atra; o que a lo milló, pensan en algún veí determinat, veus que aisó que has posat, no li agradará; que es milló que u llevos, pero si lleves eise tros, lo que seguis, no te sentit. O que repetises les mateises coses, encara que u fasques en palaures diferentes. Que la charrada es masa llarga, pero no ñá prau pa fen dos dies. Que asó ya u habíes dit un atre día. Que lo cor te diu posá una cosa; pero lo cap tamé te diu que aisó a según qué chen no li agradará. Y ¿a quí li fas cas?.

--Lo tems: tens que sabé, avans de escomensá a escriure, que lo que la chen u llechis en un minut a tu te ha costat unes hores en escriureu, sense contá lo tems que vas tardá en pensau y preparau. Y sin embargo ells u llechisen en un momentet y damún te troven faltes que tú, repasán la charrada sis o siat camins, no les has vist. Pero ells son los que llechisen y tenen dret a opiná y a machacat en una simple línea, lo que tú has estat fabricán al teu cap, dos o tres dies y en tota la ilusió del mon u has escrit en tres o cuatre hores. Me imagino que, al remat, u entendrás, pero, al prinsipi, es mol dur.

--Síndrome del escritó: Me u va dí un amic mol esperimentat en asó de escriure; que me pasaríe; y me pase no un camí; tots los dies. Después de acabá; después de repasá la charrada sis o siat voltes; de tornala a repasá un camí que está a la paret, avans de publicala. Pos, al remat, cuan la tornes a llechí, después de publicala, sempre troves algo que se te ha olvidat y u habies tingut al cap; algo que u agueres pogut posá milló; algún tros que ya no te fá grasia. Sempre donanli voltes.
Pero, pese a tot, diuen que este es lo trevall del escritó, perdó del aprendis de escritó. Lo ruin es que me agrade y un “m’agrade” vostre pa mi y pa tots los escritós es una satisfacsió.
Ya sé que vatres tos preneu a broma cuan yo escric que mols camins los agüelos del atre costat me parlen a la orelleta y me diuen coses, palaures, idees, opinions. Pos mes abais tos pencho una foto en la que un escritó mundialmen conegut com es Paul Auster, al Semanal del Heraldo del domenche 27 de agost diu (més tart que yo; que yo ya fa mesos que tus u dic) “Hablo con fantasmas todo el rato” y se referis al seus familiás morts. Ahí u diso. Quí vullgue entendreu, que u entengue y qui vullgue pensá, que pensó.

Ara ya sabeu algunes coses mes, que yo no sabía, cuan vach escomensá. Venga, no me diseu sol; eisos escritós en potansia que están per ahí amagats; animeutos; no me diseu sol. Tos u agrairé.

FIN.

Escriure 1

Escriure 1

En una llengua lo mes importán es parlala, cuanta mes chen milló, pero tampoc ña que despresiá les formes de parlá que sol les usen una miqueta de chen. Tamé eises son importantes, sobre tot p’als qui les parlen.
Pero pa que la llengua se fasque ofisial, demanen que tingue historia y es fundamental que eisa historia estigue escrita, o, per lo menos, que ñague escrits en esa llengua. Es un complemén mol importan.
Natres tenim historia, pero tenim pocs escritós en la nostra forma de parlá; ña que animá a la chen a que conto les seues histories que, al fin y al cap, tamé formen part de la nostra historia. Ham de conseguí que dones y homens, mol interesans entre natres, se llevon la po y se poson a escriure. Segur que, pasán lo tems, algú hasta se fa famós; encara que, pa natres, cada charrada sigue un pas avan p’arriba a conseguí lo nostre fin; sé una llengüa, la nostra llengua, lo chapurriau. Y que mos la reconeguen, com a tal.
Yo sol porto tres mesos escribín en chapurriau, no se me ocurririe donali llisons a ningú, ni ara, ni dintre de uns añs; pero en  este poc tems me hay donat cuenta de algunes coses que me agradarie comentales, per si a algú li poden achudá. Es de bons veins que les pedres en los que un ha entropesat, llevales y aplaná lo camí, pa que a uns atres n’ols paso lo matéis.
Lo prime que fach es busca un tema que yo conosca un poquet y que pugue interesá a alguna chen. Ya sé que es imposible donali gust a tot lo mon. Cada un som del nostre pare y de la nostra mare y tenim uns gusts; y, encara que podem coinsidí en algo, sempre ñaurá opinons dividides.
Damún ña que tindre en cuenta que la machoria som de pobles diferens y que cada poble te la seua forma de parlá. Entonses cuan yo escric, intento comunicá sentimens, meus, mol particulás. Pos doble problema: prime que la chen no tingue la mateisa forma de entendre les coses y lo que yo diga, los meus sentimens, li paresquen una tontería, que no li fasquen, cap de grasia. Segundo: que yo pa espresá eisos sentimens utiliso unes palaures que pa mi tenen un sentit; pero, a lo millo p’als atres, d’els demés pobles, o inclus de la mateisa Aldea, signifiquen un atra cosa; eisa palaura que yo poso a ells los diu algo diferen. Tota la charrada cau an tiarra, no val pa res, pan eisa chen yo soc un mal escritó, perque no li hay sabut transmití lo meu pensamen. Les mateises lletres ya no diuen les mateises idees, los mateisos sentimens.
Los bons escritós, entre natres ne tenim uns cuans, normalmen son aquells que han llechit mol y, si es sobre lo matéis tema y lo matéis tems, del que escriuen, pos mol milló. Pero ña una condisió fundamental, escriure en la mateisa llengua que has llechit, perque aisí pots aprofita, palaures, giros, composisions gramaticals, y la forma de esplicat, en casi la seguridat de que asertarás; tens un cuart de trevall fet.
Lo difisil es enfrontat a la fulla de pape blanc, en una manera de parla en la que apenes has llechit. Que la única fon de informasió es la llengua parlada y lo teu cap; pa intentá chuní les lletres en sentit, en les palaures apropiades, en les idees que interesen y en los sentimens que saps que arrivarán a la chen que te llechís.
Tens que pensá en eisa chen, la que te llechís; en les seues inquietuts; qué es lo que los agradarie llechí; quín fil de allá dintre d’ells, pots tocá, pa que sentisquen eisos tremolons, que los fasquen creise, puchá adal en les seues intensions; sentí lo que tú sens y que, en eise momen espesial, vullguen donat la má, pa fe lo camí chuns. Que ensomion que, encara que no te coneisen; que estás físicamen tan llun d’ells; espiritualmen te tenen prop, a la seua boreta, respirán lo matéis aire; espentan tots chuns.
Alguns diuen y crec que tenen algo de rao, que, si tenim lo nostre parla, lo nostre chapurriau; y sol lo parlem, sense llechil y sense escriurel; es com la persona que tenin los dos ulls be, sol mire per un; o com quí tenin les dos garres bones, camine coisechán.

Seguirá......

Pour de Dieu l' amour et pour du chrétien peuple et le notre commun salut, de ce jour en avant, en quant que Dieu savoir et pouvoir me donne, assurément sauverai moi ce mon frère Charles, et en aide, et en chacune chose, ainsi comme homme par droit son frère sauver doit, en cela que lui a moi pareillement fera: et avec Lothaire nul traité ne onques prendrai qui, à mon vouloir, à ce mien frère Charles en dommage soit.

Lo Estándar

Lo Estándar

Ña camins que casi agraisco no tindre tanta cultura, tans estudis, com tenen unes atres persones mol mes importantes, mol mes cultes que yo.
A lo milló, en esta poca cultura meua, les coses se veuen de un atra manera que desde allá dal; no dic que sigue de una manera mes clara, encara que a mi aisí me u pareis; pero sí de una manera diferenta; mes sensilla, que crec que se entén milló per la chen humilde com yo.

Me referisco al escrit que ha eisit estos dies a esta paret, de la revista Tems de Franja y que se referis al meu amic, mol amic, Ernesto Martín Peris.

Lo titul ya me fá tremolá, no sé quí lo ha posat, pero después mos acusen de voldre lo enfrentamén an ells.
Es que aisó no es un insulto?. Coneisen lo nostre lema “Soy de Aragón y parlo lo chapurriau”; mos posen “Som aragonesos i parlem en catalá”, no tos pareis que ña ganes de empreñá?.

L’atre camí  que ell y yo van parlá de aso matéis, li dieba que ya no parlabe igual que cuan erem menuts; ademés a La Serollera parlaben mol paregut com al meu poble: sial, siat, diau, piau……. Me va contestá que seguie parlán igual. Pos aquí ha parlat en catalá, en un catalá mol cult. Crec que haguere segut un pun a favó del parlá del seu poble (modalidat dialectal) li diu ell, lo fe la entrevista de eisa manera, ya que, en teoría la entrevista va dirichida a la chen de este terreno, no als perfecsionistes de la gran capital.
Seguisco sense entendreu.
A ver si soc capás, en esta incultura meua, de esplicautos perque no estic de acuerdo en lo gran maestre; Se que soc mol atrevit de ficam en un trevall que sol está reservat als grans filólogos. Als que yo no puc entendre; a ver, pos, si vatres me enteneu a mí.
Ve a dí que les modalidats dialectals del catalá, com son lo valensiá, lo mallorquí y los parlás dels nostres pobles están condenats a desapareise en favo del parlá ESTÁNDAR que es lo catalá; a ver; un momen; anem a aclarí aisó.
En primé lugar quí los ha nomenat a ells, al catalá, com al nostre estándar?; no es mes clá que tots natres, catalá incluit, venim del llatí (romansechat) y del occitá o llemosí. Entonses quí li ha donat a ell la categoría de creures lo estándar y no un mes, com lo valensiá, com lo mallorquí, com lo nostre chapurriau, tots fills (modalidats dialectals), lo catalá tamé, del llemosí u occitá.
Qué pase?; com, en teoría ells ne son mes, ya se atribuisen lo nom de jefes y tots los demes a fé lo que ells mos digüen.
No serie mes normal, en lo cas de que algú tinguere que sé lo estándar, que u fore lo llemosí y los demes adaptarnos a ell que, según diuen, es la mare de tots natres?;(lo llatí serie lo pare.)
Aisó ya n’ols pareiserie be, ells sol volen maná, se los primes, per qué?
Diu que lo de verdat importán es preservá lo catalá, no tan les formes dialectals, que eises, en lo tems, están, estém, destinaes a desapareise. Que sol li preocupe la preservasió del catalá, pero no de les peculiaridats de un dialecte de una época. Está despresian la forma de parlá que va resibí del seus pares cuan ere menut.
Que ham de guardá les formes dialectals pa situasions coloquials, pa aná per casa, vamos; pero pa les situasions cultes sientífiques y periodístiques ña que utilisá lo catalá, que es lo estándar. Y per qué no puc utilisá lo chapurriau pa tot, si me servis tan bé?. Si los cultos, sientifics y periodistes volen parlá en mí; com saben tan y tans idiomes, ya me entendrán.
Tamé diu que una llengüa evolusione. Pues claro, pero seguis sen ella, evolusionada, pero ella mateisa; per qué, al evolusioná, té que desapareise?. Aquí té lo nostre ejemplo; que, tenin, “diferensies menudes pero que se noten mol” entre natres, seguim adavan desde fa mols añs y no pase res, mos seguim entenen, lo seguim parlán y hasta mos atrevim a escriurel.
Mos diu que som una “versió devaluada del catalá”. Y lo catalá es una versió devaluada del occitá. Pero aisó no u diu. Tampoc lo condene, per aisó matéis, a desapareise. Ells no; son lo estándar; tots los demés, valensiá, mallorquí, chapurriau, som una versió devaluada del catalá, condenats a morí, a desapareise.
Mos pose en un “problema”, mos diu si preferim utilisá lo castellá, que según ell mos está invadín, com estándar; avans que lo catalá que es lo nostre, según ell, claro. Y mos amenase; o aseptem lo catalá o mos dominará lo castellá. Aisí, en unes lletres, ya mos ha llevat del mon, sol tenim un camí, morí y aseptá lo catalá com estándar.
Pos mira, si de verdat, me obligues a desidim, pos casi preferisco lo castellá, lo parle mes chen a España y al mon; té mes literatura; lo entén mes chen fora de España; es mes ESTANDAR.

Pero yo me pregunto, quí eres tú pa condenam; si ha resistit añs y añs; generacións y generasions, per qué ara, de momén, de la nit al dia, lo vols matá?, fel desapareise? y no me dises que seguisca enseñanlo als meus fills y que seguisque lo seu camí.

Te dic la verdat; si per sabé tan, se arrive a estes solusions, preferisco no sabé; no estic ficán lo cap devais de la arena com l’avestrús; dic que sé que tenim forsa pa eisí adaván; pa seguí; pa respirá; pa viure; que no mos volem rendí sense luchá. Mos donarás escrits; llibres,; feches; ya sé que esteu mol preparats; es lo vostre trevall, de mols añs, de algunes verdats, de moltes invensions, de moltes mentires y me farás callá, per aisó, perque saps mes; pero dintre de mi está eise parlá, desde fa mol añs, y a eise n’ol callarás; seguirá vivín; seguirá llatín, mentres ñague un pit, un cor que funsiono an esta tiarra nostra; y, encara que a tú, tots chuns, te paregam pocs; un a un, ne som mols los veins de esta paret y mols mes los que tenim al chapurriau com a bandera.

Pa acabá veus be que lo catalá domino als atres parlás que son, com a minim, igual que ell y que, al remat, los acabo fenlos desapareise, que s’els mincho, perque, según tú, al se menuts, están condenats a desapareise; y sin embargo estas en contra y te pareis mol mal que aisó u fasque lo castellá. Cuan, comparanse; lo castellá es tan gran com vatres en relasió a natres y no se ha ficat en la vostra contra, ni tos ha calsigat, com vatres esteu fen en natres. Tampoc tos ha imposat la seua gramática, ni la obligasió p’als vostres fills de olvidá lo catalá y dependre lo castellá a la escola, com voleu fe, com esteu fen vatres en natres.

Parles del castellá com si fore un autentic desconegut pa tú, (tenen un programa), cuan ha segut practicamen un d’els pilars de la teua vida, inclus, de cuan en cuan, recurrisis a ell (latiguillo).

Dius que les institusions han de velá per la conservasió de la llengua, pero de qué llengua, de la del carré?, de la de casa?, de la estándar?, de la estándar de la estándar?, de quina?. Tú matéis contestes; estem condenats; sol mos dones una eisida; “sol viurem a la sombra del catalá” y poses com escusa “la amenasa del castellá”. Imposisió per mich de la po.

Ah! y seguisco sense entendre que si entrevistat y entrevistadó (Carrégalo) van coinsidí a la infansia a Montroch; no hasquen fet la charrada en chapurriau y sí en perfecte catalá. Confío, que cuan mos vegam lo meu amic Ernesto y yo, pugam parlá com cuan erem menuts y estudiabem chuns; y no me parlo en lo idioma ESTANDAR, perque pese a sé la “nostra mare”, ña algunes coses que apenes les enteng.
Es una sort sabé parlá tans idiomes. Yo sol lo castellá, un poc fach aná lo francés, ya no m’enrecordo del llatí, pero sobre tot puc presumí de defendrem y defendre lo CHAPURRIAU. Y grasies a Deu, com sempre, tamé mos tutearem.

Ya sé que eres pasific, en la teua charrada se u veu. Yo tamé u soc y en la meua charrada no te vull di cap de cosa rara, sol se me ha ocurrit, llechín les teues contestasions, y ara u escric pa serenam, pa convensim, que, sense tanta cultura, tame tenim algo de raó y al aire li u conto. Al aire de esta tiarra, de la nostra tiarra, teua y meua.

FIN. per ara.

¿Qué tens, oh tiarra meua?

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/que-tens-oh-tiarra-meua.html

¿Qué tens, oh tiarra meua?

Per qué ploro cuan de tú estic llun, y patisco cuan torno a tú, pensán, sense podé tartí, que pronte tindré que marchá atre camí.
Per qué lo tems va tan a poquetet, cuan tinc que torná a veuret y corre tan depresa, cuan p’els teus carres estic.
Per qué están llun de tú, no puc trová la pau, y sol sentisco deshori, ensomián en lo día que tinc que morí, pa que me porton a tú atre camí.
Per qué la oloreta del teus préssecs, me pareis la milló colonia del mon; y al no trovala a cap de mercat me cause este gran dol.
Per qué m’enrecordo tan dels amics y veins de cuan la vida ere matí, y los trovo tan en falta, ara, cuan de la vida ya es de nit.
Per qué te vach tindre que disá, pa la vida guañam, si esta vida, sense tú, casi ya no es vida y sol vull qu’el tems paso mes depressa de que los reloches, lo disen passá.
Per qué les alifares de les atres tiarres, no se poden compará en les que sentisco caminan p’els teus carrés y arrimanme a les teues parets.
Per qué tinc eise sentimén tan gran; y que sol lo sentisco cuan estic en tú pensán.
Per qué tinc la gran sort; de que los nostres antepassats, sempre estiguen a la meua boreta, parlanme, parlanme a la orelleta.
Per qué tens los sials tan blancs y los núgols tan blaus, que sol lo blau del mar y lo blanc de la seua espuma, en tú se poden compará. /sials blaus, núgols blancs/
Per qué, de menut, me vas disá que probara los teus minchás; y ara, mincha aon mincha, lo matéis gust, n’ol trobo mai.
Per qué lo aire cuan, per cualquier puesto, me espente; sol fa que enrecordam de aquells inviarns, de aquelles costes, de aquell monte.
Per qué la claró d’els teus matins, me porten an aquells tems, en que en  la mula y lo carro, escoltan als muisonets, anaem fen camins.
Per qué la demés chen está tancada dintre del resto del món y natres mos sentim tan lliures dintre de esta terreta teua, devais del teu sol.
Per qué les orinetes, y mols atres muisons, añ tras añ, sempre tornem al matéis niu, y yo per mes que volo, mai me arrive lo estiu.
Qué tens oh reloche del campanari; que a cap puesto trobo que donon les hores, en lo matéis teu mistiari.
Qué tens aigua de la meua tiarra, qué tens dintre de la pichelleta, que tots los que de tú estem llun, patim eisa set que sol se pase beben de la teua aiseta.

Nota: Vatres y yo podriem seguí escribin fulles y fulles en per qués, pero penso que no fa falta, perque, an esta tiarra,  dintre de natres, tots pensem y sentim lo matéis.
Ara si de verdat voleu sentí, viure, patí y riure lo que esta charrada te dins; la teniu que llechí y llechí, mes camins.


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA

Lo segundo milacre te que veure en la tiarra, un atre dels elemens del món.


“Un día l’agüelo “Sebeta”, en menut, tenie que aná al campo, en la burreta. Ere estiu, habien segat un campo y ñabie que rasclechal, avans de que los animalets del campo (cachapets, perdius, uns atres muisonets, les rates de campo, les formigues y algún que atre jabalí), se mincharen les espigues que se habien quedat tirades, perdudes, per entiarra.

Va prepará la burra en la albarda y carrechadós y a un costat, va ficá lo rascle, en les púes de fiarro apuntán capa fora, ben lligat. Va muntá ell damún, escarramat, y sen va aná cap lo terme de Fórnols. Anabe un poc tart perque ere domenche y se habíe quedat a misa machó; fen de monaguillo, achudán a misa al mosen.
Fae caló; anae pel cantó del tancat; estabe mich atontat o dormit y no va veure una aigüera que ñabie al mich del camí. Lo pichó va se que la burreta tampoc la va vuere, li va fallá la pota, va entropesá y va caure capa lo seu costat isquiarro, chustet agon anave lo rascle.
Va caure lo animal; pero tamé va caure lo sagal; los dos capa lo matéis costat; capa la isquiarra; en tan mala sort o en tan bona grasies a deu, que les púes del rascle se van clavá an tiarra, a tota la voreta del pit del menut, un poc mes y haguere ñagut una desgrasia, pero no; ahí estabe lo segundo milacre. Deu nostre siñó lo volíe pan ell. Los foraets de les púes del rascle, al clavás an tiarra, se van quedá al camí; eren testigos, que pronte desapareiserien, de un milacre menut, que li habie pasat al “Sebeta”, menut.”

LO AIRE:


Tersé milacre, este tenie que veure en lo aire, un elemen mes del mon.

“Lo “Sebeta” teníe un tio, mol bon home; que cuan prenie vermut al bar de la plasa, y si li arrimae lo crio, sempre sen duie alguna oliva rellena, algún berberecho a la boca,  y una rubia (peseta) a la borchaca.
Este home cantabe mol be la jota y tenie una grasia especial pos se les inventabe de cualquier cosa que se li posae per daban.
Estaem a la época de la trilla; lo tio teníe la era a la cresta de un monte; l’aire li arrivabe per tots los costats, pero a cambi lo tallat (lo presipisi), rodechabe la obra de tota la era, menos per un tros que es per agon se arrivabe a ella.
Durán uns dies; la tia, la dona del tio, no podie acompañal a trillá; y ell tenie que está sol; pero, claro, entonses, cuan li tocae rechirá la mies, tenie que pará lo trill. Pa que no pasaré aisó, lo menut va aná a achudali.
Habien pasat tot lo matí be. Mentres lo tio rechirabe en la forca, Luiset, muntat damún del trill, donabe voltes y voltes. Tot anabe be.
Lo que pase es que lo sagal, tenie ganes de corre; sense donás cuenta que la mula del tio ere mol fura y claro en un momen en que lo tio va aná a la pallisa, que estae allí propet, a beure aigüa; lo menut va agarrá la suriaca y la va pasá per damún de la esquena de la mula, pa fela trotá un poc. La mula va escomensá a trotá, donán voltes. Lo crio li va trová gust y li va pasá atre camí la suriaca per la esquena a la mula. Ésta la va notá y va escomensá a galopá a tota la velosidat, donán voltes per damun de la palla. Lo chiquet, que no se u esperabe, marechat per la velosidat y per les voltes, va piarde lo asiento y va caure del trill, anan donan voltes, per la forsa de la velosidat, hasta lo matéis rafec de la paret. Y allí va pará; chustet al cantó del tallat. La ma de Deu lo va aturá de dona voltes; no podie caure; lo nesesitabe ell, entonses; y mes tart, lo nesesitarie lo chapurriau.
Lo tio, que venie de beure, va pará la mula y lo trill y va aná corrén a mirá al nevot. No res; pa lo que aguere pogut sé; uns esgarraps per les garres y una nafra al chinoll. La trilla va seguí y lo día tamé.
No ere la seua hora; encara tenie que aná al seminari.”
Yo no sé en quina grasia vach escriure les meues aventures. Cosa rara; cap de retó me va cridá pa preguntam pels tres “milacres” meus; que me habien convensut de la cridadá de Deu al agüelo “Sebeta”.
Segur que alguns dels mosens que mos preparaben, sen enriurie o se enfotrie un rato; com vatres u feu ara; llechin les imaginasions de un crio de poble de once o dotse añs.
Pero, poc a poc, misa a misa; comunió a comunio; rosari a rosari; meditasió a meditasió; lectura espiritual a lectura espiritual; confesó a confesó; penitansia a penitansia; retiro espiritual a retiro espiritual; silensio a silensio; charrada a  charrada;……pa qué seguí; sempre ploven la mateisa aigüa damún del matéis terreno; nau; chove; te anabes convensín; o te anaben convensín; de que tenies vocasió y, al remat de tot, ya pareisie que Deu te habíe cridat a tú, a Luiset. Y vach está un tems que estaba convensut de que valía pa retó; de que volia sé retó; y de que sería retó. Lo mosen habíe tingut bon ull.
Y, ademés de tota la religió que mos donaben; al matéis tems mos preparaben pa la vida; sobre tot la vida de mosen; pero tamé pa la vida normal; de una manera que difisilmen mos aurien preparat a un atre puesto; aisó mai li u podré agraí al seminari, ni al reto del meu poble, que ben merescuda teníe la indulgensia per la meua “vocasió”.
Desde lo primé añ me van doná beca; de tal manera que la carrera de reto me la vach aná guañán; nota a nota; añ a añ. Cuan arrivaen les vacasions yo trevallaba a casa en la ocupasió que an aquell tems tenie la familia. A les vacasions de Nadal, a cullí olives, a pará rateres; a les del estiu a segá y a trillá; com un mes de casa; pos yo, entonses encara era un mes a aquella casa.
A camins me tocabe fe de menobré (peon de albañil), arrivaba a michdía del seminari; dinaba; y, per la tarde, a la obra; per denit les dos mans plenes de bambolles; de la “maseta” y del “escalpre”, tota la tarde fen una sequieta al simén pa posá un tubo. Al día siguien, les mans vendades, pero a seguí la sequieta. Als sinc o sis dies ya portaba durisies a les mans, al prinsipi tendretes, pero después dures, com un trevalladó mes.
Alguna volta; de cuan en cuan; sobre tot al estiu; a carregá camions per lo poble; en sacs de vuitanta kilos a les costelles; no sé cóm los podía puchá per una rampa (dos taulóns) de fusta a la caisa del camión. Cuan ere blat, tira que te vás; pero cuan ere sibá, lo maldit pols, se te agarrae a la esquena, se te pegae a la carn y no ñabíe aigua que te rentare, ni res que te calmare, cóm picae; y tú a rascá, a rascá.

Seguirá....



Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, mules, burros


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, rascle