Lo Estándar

Lo Estándar

Ña camins que casi agraisco no tindre tanta cultura, tans estudis, com tenen unes atres persones mol mes importantes, mol mes cultes que yo.
A lo milló, en esta poca cultura meua, les coses se veuen de un atra manera que desde allá dal; no dic que sigue de una manera mes clara, encara que a mi aisí me u pareis; pero sí de una manera diferenta; mes sensilla, que crec que se entén milló per la chen humilde com yo.

Me referisco al escrit que ha eisit estos dies a esta paret, de la revista Tems de Franja y que se referis al meu amic, mol amic, Ernesto Martín Peris.

Lo titul ya me fá tremolá, no sé quí lo ha posat, pero después mos acusen de voldre lo enfrentamén an ells.
Es que aisó no es un insulto?. Coneisen lo nostre lema “Soy de Aragón y parlo lo chapurriau”; mos posen “Som aragonesos i parlem en catalá”, no tos pareis que ña ganes de empreñá?.

L’atre camí  que ell y yo van parlá de aso matéis, li dieba que ya no parlabe igual que cuan erem menuts; ademés a La Serollera parlaben mol paregut com al meu poble: sial, siat, diau, piau……. Me va contestá que seguie parlán igual. Pos aquí ha parlat en catalá, en un catalá mol cult. Crec que haguere segut un pun a favó del parlá del seu poble (modalidat dialectal) li diu ell, lo fe la entrevista de eisa manera, ya que, en teoría la entrevista va dirichida a la chen de este terreno, no als perfecsionistes de la gran capital.
Seguisco sense entendreu.
A ver si soc capás, en esta incultura meua, de esplicautos perque no estic de acuerdo en lo gran maestre; Se que soc mol atrevit de ficam en un trevall que sol está reservat als grans filólogos. Als que yo no puc entendre; a ver, pos, si vatres me enteneu a mí.
Ve a dí que les modalidats dialectals del catalá, com son lo valensiá, lo mallorquí y los parlás dels nostres pobles están condenats a desapareise en favo del parlá ESTÁNDAR que es lo catalá; a ver; un momen; anem a aclarí aisó.
En primé lugar quí los ha nomenat a ells, al catalá, com al nostre estándar?; no es mes clá que tots natres, catalá incluit, venim del llatí (romansechat) y del occitá o llemosí. Entonses quí li ha donat a ell la categoría de creures lo estándar y no un mes, com lo valensiá, com lo mallorquí, com lo nostre chapurriau, tots fills (modalidats dialectals), lo catalá tamé, del llemosí u occitá.
Qué pase?; com, en teoría ells ne son mes, ya se atribuisen lo nom de jefes y tots los demes a fé lo que ells mos digüen.
No serie mes normal, en lo cas de que algú tinguere que sé lo estándar, que u fore lo llemosí y los demes adaptarnos a ell que, según diuen, es la mare de tots natres?;(lo llatí serie lo pare.)
Aisó ya n’ols pareiserie be, ells sol volen maná, se los primes, per qué?
Diu que lo de verdat importán es preservá lo catalá, no tan les formes dialectals, que eises, en lo tems, están, estém, destinaes a desapareise. Que sol li preocupe la preservasió del catalá, pero no de les peculiaridats de un dialecte de una época. Está despresian la forma de parlá que va resibí del seus pares cuan ere menut.
Que ham de guardá les formes dialectals pa situasions coloquials, pa aná per casa, vamos; pero pa les situasions cultes sientífiques y periodístiques ña que utilisá lo catalá, que es lo estándar. Y per qué no puc utilisá lo chapurriau pa tot, si me servis tan bé?. Si los cultos, sientifics y periodistes volen parlá en mí; com saben tan y tans idiomes, ya me entendrán.
Tamé diu que una llengüa evolusione. Pues claro, pero seguis sen ella, evolusionada, pero ella mateisa; per qué, al evolusioná, té que desapareise?. Aquí té lo nostre ejemplo; que, tenin, “diferensies menudes pero que se noten mol” entre natres, seguim adavan desde fa mols añs y no pase res, mos seguim entenen, lo seguim parlán y hasta mos atrevim a escriurel.
Mos diu que som una “versió devaluada del catalá”. Y lo catalá es una versió devaluada del occitá. Pero aisó no u diu. Tampoc lo condene, per aisó matéis, a desapareise. Ells no; son lo estándar; tots los demés, valensiá, mallorquí, chapurriau, som una versió devaluada del catalá, condenats a morí, a desapareise.
Mos pose en un “problema”, mos diu si preferim utilisá lo castellá, que según ell mos está invadín, com estándar; avans que lo catalá que es lo nostre, según ell, claro. Y mos amenase; o aseptem lo catalá o mos dominará lo castellá. Aisí, en unes lletres, ya mos ha llevat del mon, sol tenim un camí, morí y aseptá lo catalá com estándar.
Pos mira, si de verdat, me obligues a desidim, pos casi preferisco lo castellá, lo parle mes chen a España y al mon; té mes literatura; lo entén mes chen fora de España; es mes ESTANDAR.

Pero yo me pregunto, quí eres tú pa condenam; si ha resistit añs y añs; generacións y generasions, per qué ara, de momen, de la nit al dia, lo vols matá?, fel desapareise? y no me dises que seguisca enseñanlo als meus fills y que seguisque lo seu camí.

Te dic la verdat; si per sabé tan, se arrive a estes solusions, preferisco no sabé; no estic ficán lo cap devais de la arena com l’avestrus; dic que sé que tenim forsa pa eisí adaván; pa seguí; pa respirá; pa viure; que no mos volem rendí sense luchá. Mos donarás escrits; llibres,; feches; ya sé que esteu mol preparats; es lo vostre trevall, de mols añs, de algunes verdats, de moltes invensions, de moltes mentires y me farás callá, per aisó, perque saps mes; pero dintre de mi está eise parlá, desde fa mol añs, y a eise n’ol callarás; seguirá vivin; seguirá llatín, mentres ñague un pit, un cor que funsiono an esta tiarra nostra; y, encara que a tú, tots chuns, te paregam pocs; un a un, ne som mols los veins de esta paret y mols mes los que tenim al chapurriau com a bandera.

Pa acabá veus be que lo catalá domino als atres parlás que son, com a minim, igual que ell y que, al remat, los acabo fenlos desapareise, que s’els mincho, perque, según tú, al se menuts, están condenats a desapareise; y sin embargo estas en contra y te pareis mol mal que aisó u fasque lo castellá. Cuan, comparanse; lo castellá es tan gran com vatres en relasió a natres y no se ha ficat en la vostra contra, ni tos ha calsigat, com vatres esteu fen en natres. Tampoc tos ha imposat la seua gramática, ni la obligasió p’als vostres fills de olvidá lo catalá y dependre lo castellá a la escola, com voleu fe, com esteu fen vatres en natres.

Parles del castellá com si fore un autentic desconegut pa tú, (tenen un programa), cuan ha segut practicamen un d’els pilars de la teua vida, inclus, de cuan en cuan, recurrisis a ell (latiguillo).

Dius que les institusions han de velá per la conservasió de la llengua, pero de qué llengua, de la del carré?, de la de casa?, de la estándar?, de la estándar de la estándar?, de quina?. Tú matéis contestes; estem condenats; sol mos dones una eisida; “sol viurem a la sombra del catalá” y poses com escusa “la amenasa del castellá”. Imposisió per mich de la po.

Ah! y seguisco sense entendre que si entrevistat y entrevistadó (Carrégalo) van coinsidí a la infansia a Montroch; no asquen fet la charrada en chapurriau y sí en perfecte catalá. Confio, que cuan mos vegam lo meu amic Ernesto y yo, pugam parlá com cuan erem menuts y estudiabem chuns; y no me parlo en lo idioma ESTANDAR, perque pese a sé la “nostra mare”, ña algunes coses que apenes les enteng.
Es una sort sabé parlá tans idiomes. Yo sol lo castellá, un poc fach aná lo francés, ya no m’enrecordó del llatí, pero sobre tot puc presumí de defendrem y defendre lo CHAPURRIAU. Y grasies a Deu, com sempre, tamé mos tutearem.

Ya sé que eres pasific, en la teua charrada se u veu. Yo tamé u soc y en la meua charrada no te vull di cap de cosa rara, sol se me ha ocurrit, llechin les teues contestasions, y ara u escric pa serenam, pa convensim, que, sense tanta cultura, tame tenim algo de raó y al aire li u conto. Al aire de esta tiarra, de la nostra tiarra, teua y meua.

FIN. per ara.