LO PASECHÁN

LO PASECHÁN

(M’han arribat uns pensaméns de JJ Lo pasechán y los traduisco).
Lo pensamén de que air no u vach fé be tot y la po de que demá no sé si u podré fé, son los lladres que me furten lo día de avui.
Si tot lo día estás parlán de lo que vas fé air, es que avui no has fet res pa podé contau.
Lo que guañe, te mols amics; lo que piart, te bons amics.
Lo fallo més gran dels fallos, es no donat cuenta de que los tens.
No te queisos per tornat vell, es una sort que mols no la han tingut.
Deprén del air, viu avui y treballa pa demá.
L’orgull es l’únic veneno, que te salvará si tel tragues.
Un entropesó, te pot salvá de caure.
Si entropeses y no caus, adelantes dos pasos.
Lo leó y lo tigre poden sé los més fieros, pero lo llop mai treballará a un circo.
La milló riquesa, no son los dinés que tens, sino les coses que has conseguit, que no se poden pagá en dinés.
Si pugueres borrá tot lo que te has equivocat, borraríes tot lo que has deprés.
La perea camine tan a poquetet, que la pobresa enseguida la alcanse.
Un bon día te done felisidat; un mal día te done esperiansia.
Madurem per lo que patim, no per los añs que vivim.
Si vols tindre algo que mai has tingut, tindrás que fé algo que mai has fet.
Dichosos los que no esperen res, perque mai los engañará dingú.
A subín lo destino se trobe a la senda que has triat pa no entropesat en ell.
Poc valen los dinés a la borchaca, si tens pobre lo cor.
Demaná perdó es de inteligéns, perdoná es de honrats y perdonat a tú matéis es de sabios.
Si no te agrade lo que resibises dels atres, mira a ver qué es lo que tú los estás donán.
L’únic día que val la pena es avui.

Mos vau fé masa blans.

Mos vau fé masa blans.
(Estos díes mos arriben mols treballs, algúns mol bons, un dells es “Mos vau fe masa blans” de Victoria Trigo Bello. Hay intentat, com tans camíns, traduil y adaptal a la nostra manera de sé y de parlá.)
Mos vau voldre tan, que mos vau fé blans; tos vau quedá pa vatres los tragos agres, lo roin, lo pichó; les maletes de cartó, les miches soles de les sabates.
Vau patí les guiarres y lo que va vindre dispués, fam, miseria, les pulses y los polls, los sabañóns, la po al preguntá quí quirdáe a la porta.
Les cases plenes de fotos grises y tristes, sempre vestits de negre perque sempre ñabíe que du dol per algú que habíe mort; sempre en lo cap bais, mirán cap an tiarra; les mans y lo cor chelats.
Vau puchá a trens, vau fé kilómetros y kilómetros en vagóns de tersera, dels que se eisíe negre no sol la roba sino tamé l’ánima; bremes llun de casa, fábriques mol grans en les que pasat lo tems te díen que ya no cabíes.
Tronáes y tronáes sense pará, encara que no foren de aigua; inviarns que, pel fret que duyes dins, duráen tot l’añ, encara que per defora fare caló.
Tot ere poc pa podé viure y voldre doná la entrada de un piso, pa podé regalamos un bres en un colchó de llana, una cullera y un tenedó en les lletres dels nostres noms, un pupitre aón podé sentamos a la escola; uns patíns, un bras de chitano pals sans; un juguete o dos pals reis o sino un llapis y una goma que tamé tos costáen dinés; uns díes a la playa.
Vau fé tot aisó pa que natres puguerem tindre una boseta de pipes, unes botes d’aigua, la dedicatoria de una cansó a la radio; Mos vau voldre com sol vatres sabieu voldre; mos vau umplí les borchaques en monedes de a duro.
Tos vau matá pa podé eseñamos la palabra “estrená” lo domenche de Rams, pa les bodes, les comunións; hasta mos vau comprá la mochila pals campaméns y tos vau empeña pa apuntamos a les escoles de refors.
Vau enterrá als vostres morts en paláes de plos, en palabres de silensio; pero a natres mos hu vau posá fasilet, fentos un resibo de enterramén, pa que no mos tinguerem que tacá en la tiarra que tos taparíe.
Mos vau umplí la tasa de la lleit en colacao, de llimonada pa brená; natres escolanets de coc y toma de chocolate; mai van sabé lo que ere repartis una untada de au frechit, que tos va tocá a vatres pa sená.
Ni siquiera mos vam enterá que uns añs abáns, la chen eisíe de casa pa aná a treballá, en un bocadillo de pa sec y una rodalla de mortadela, embolicat en un tros de periódic vell, que tornáe a casa pa embolicá lo del atre día.
Rendits com estáeu, al torná a casa, estudiáeu en cursos de nit pa persones grans, pa dependre a escriure y llichí, lo que no habieu pogut dependre de menuts.
Vam eisí malcriats, natres calsetíns naus, vatres cusits y recusits y los abrigos donánlos la volta per veure si aisí pareisíen naus, de un atre coló y duráen un atre añ més.
Vam eisí blans pa la vida dura, la experiansia de viure la depreníem veen sintes al cine que, al ravés que a la vida, sempre acabáen be.
Mos vau fé creure que eisecás y buscá algo, sol ere eisí al carré, según qué díes, portán una pancarta.
Pensáem que la bona vida que vatres mos habieu donat ere una cosa pa tota la vida, que no se podíe piarde mai.
Mos vau fé creure que sempre mincharíem verdures fresques, que les pasáes ya to les habieu minchat vatres.
Confiats per lo que habíem tingut natres, mos vam creure que los nostres fills tindríen tot dominat, la vida feta, maneján una rateta de plástic; sempre puchán y puchán pa tindre encara més fasilidats de les que habíem tingut natres, pa tindre mes comodidats y servisis y ademés per dabán de tot lo mon.
Y abáns que res, mos vau voldre tan, que mos vau fé blans, la forsa dels cartapacios de plástic no mos servís pa enfrentamos a lo dur de la vida, nesesitém la vostra forsa, la vostra achuda, lo que fáeu vatres cuan la vida se torsíe simplemén dieu mala sort, ñá que sé solidaris, ya cambiará lo tems, entre tots eisirém.
Pero a natres rics en estudis y carreres la vida mos se fá gran, masa responsabilidat; per aisó mos coste tan entendre la nova vida de tot lo mon en tot lo mon, aón no val lo nostre egoisme de mirá cada u per lo seu y sol lo seu y, si se pot, aprofitánte del veí més infelís.
Allí aón estigau, pares y agüelos, si mos podeu mirá un poc, tos asustarán de les nostres presóns, fetes en acuerdos desde sillóns de cuero y drets; tos enfadareu perque som tan blans y perque ham perdut tots los drets y desde los fosás o aón estigueu vatres, que mos hau vullgut tan, tos entornaréu a les vostres foses contens de que ya no som natres qui tos ham de cuidá; tos enfotreu de lo desgrasiats que som en tots los adelantos que ñán, en los móvils, de, en tot lo que sabém, lo que mos falte per dependre; ¡¡¡INOSÉNS!!!.
Mos vau fé masa blans.

FIN.

La palabra secreta.

La palabra secreta.
Tos vach a contá una cosa que ha pasat estos díes atrás a Palma de Mallorca.
Una parella en una chiqueta de sis añs, van a pendre algo, mentres los pares demanen, la menuda sen va als columpios que están a la bora.
Cuan está allí chugán se li arrimen una parella, un home y una dona, y li diuen:
- Mira chiqueta ham parlat en tuns pares y mos han dit que te podém convidá a un chelat, vine en natres a un puesto que ña ahí dabán, mos mincharém una piruleta chelada y tornarém aquí.
Y fan intensió de endúsela, pero la cría sels chire y los pregunte:
- ¿Sabeu la palabra secreta?
La parella se quede parada, miránse, y ella, la dona, diu:
- Gorrino.
A la cría se li cambie la cara y los diu:
- No! Eisa no es.
Y, al mateis tems que diu aisó escomense a estirá pa soltás, perque la dona ya la habíe agarrat del bras y se la volíe emportá. La sagala no contenta en aisó, escomense a cridá y a pegá estiróns hasta que la dona la solte y sen en va a tota presa en l’home, munten a un coche que teníen prop y fuchisen.
Pero ¿qué ere aisó de “La Palabra Secreta”?
Pos resulte que sa mare li habíe enseñat a la menuda que si un día algú li diebe que sen anare en ells perque li hu habíen dit suns pares, tindríen que sabé una palabra que sól sabíen elles dos. Y hu van ensayá algunes voltes. La Mare faé de desconeguda, se ficáe una chaqueta y un sombrero y li diebe que sen anare en ella que li hu habíen dit suns pares. Entonses la menuda li demanáe “La Palabra Secreta” y la mare lin diebe un atra, entonses la chiqueta se retiráe y no anáe en ella. Un atre camí la mare se ficáe unes gafes de sol y li oferíe chuches y repetíen lo mateis y cuan la menuda preguntáe “La Palabra Secreta”, la mare falláe.
Aisí, chugán, chugán, hu van repetí mols camíns hasta que la cría, tan menuda, en tans pocs añs, hu va entendre y sempre hu va fe be.
Y aisó la va salvá.
Va arribá corrén aón estáen suns pares y, al veurela asustada, li van preguntá ¿qué habíe pasat? Y ella los hu va di.
Van aná depresa aón habíe estat la parella, pero ya habíen desaparegut.
Se van presentá a la Polisía y allí la cría, mentres los pares fáen la denunsia, ella se entreteníe en una fulla de papé que li van disá los polisíes y allí va dibujá un home y una dona y damún va escriure en unes lletres tortes: “Los Malos” y en dos fleches que señaláen per abais aón estáen los dos dibujos.
Com es normal eisos dibujos sol teníen cuatre ralles, sense cap sentit pa reconeise a dingú, pero quede com ejemplo de lo que los crios deprenen de la televisió, encara que paresque que no miren.
Asó es una notisia que la acaben de doná per la radio Cope, avui día onse de mars, a les vuit y micha de la nit, per un camí lo agüelo “Sebeta” no se la ha inventat.

FIN.

Lo llauradó y la peste.

Lo llauradó y la peste.
(Me ha arribat esta historia y no puc disá de contáutola).
Un día un llauradó sen anáe al campo, cuan, a mich camí, se va trová a la peste, mol prima, que acudíe a l’Aldea.
Tot preocupat, perque sabíe lo roina que ere, li va preguntá:
- ¿Aón vas?
- A l’Aldea -li va contestá-.
- ¿Qué vas a fe esta volta?
- Vach a matá chen, com sempre –va dí ella-.
- ¿Cuáns ne matarás este camí? –va insistí lo llauradó-.
- Pocs. Una sincuantena.
Cada u va seguí lo seu camí. Y cuan l’home va torná a casa se va trová que tot lo mon ploráe, perque habíe pasat la peste y ne habíen mort un sentená.
Díes més tart se van trobá atre camí lo mateis llauradó y la peste, ara tota llustrosa, y lo bon home va aprofitá pa pegáli la bronca:
- Eres una mentirosa me vas dí que sol ne moriríen sincuanta y llugo van sé sen.
- Sí, pero yo sol men vach fe sincuanta, los atres van morí de po.
Tots sabém que asó es mol gort, pero entre los periódics, les televisións y algúns de natres encara hu estém fen pichó. Es com una gripe, pero sense vacuna.

Ignorán

Lo agüelo “Sebeta” se pensáe que habíe inventat la pólvora, cuan fa dos añs va escomensá a escriure aquí an esta paret y, com no teníe gramática, hu va fe escribín com parláe.
Eisa costúm, sense que dingú hu diguere, la vau seguí un mun de chen y aquí estém.
En lo que no me quede més remei, intento seguí la gramática castellana per dos raóns, la primera perque yo vach fe tots los estudis en castellá y me resulte més fásil y més cómodo y la segunda perque la gramática catalana es mol més modiarna, inventada per un cubano, Pompeyo, apenes fa sen añs y, perque per rabia cap a tot lo que fore español, va seguí més a les normes franseses.
Bueno a lo que anáem, avui llichín un treball de una filóloga me hay trovat aso:
La mayoría de los tratadistas de los siglos XVI y XVII abogaban por el famoso lema escribo como hablo y así configuraron sus obras dirigidas hacia este precepto.
Nebrija fue de los primeros en afirmar «que así tenemos descreuir como hablamos y hablar como escriuimos»“
Ya me dol perque ni en asó hay pogut sé original.
Ya hu diuen: sempre haurá ñagut algú que ha fet les coses abáns que tú.
Cachissssss.
FIN. (Pos sí, mira a Raynouard)

La botica del llauradó

La “botica” del llauradó.
L’agüelo “Sebeta” es un puñetero; de cuan en cuan li agrade “maure lo niu de avespes” pa que no se endormisquen les avespes. Avui, en esta charrada, segú que ubriré la “caisa dels trons”, pero hu fach volén, pa que mol “sabé populá” isque a la llum y no se piárdegue.
Ñá que aclarí que la “botica” o botiga, según los pobles, es lo que en castellá se diu farmasia.
Mols camíns se ha parlat de que la chen de poble viu més añs que la de la capital; que deu de sé per la vida sana que porten y perque no tenen tanta contaminasió, al no tindre tantes fábriques y tans fums de les calefacsións y dels coches.
Yo afechisco que, a lo milló sense donamos cuenta, los que viuen als pobles tenen algo més: la “botica” del llauradó.
Ya sé que casi tots vatres tindreu més coses de les que vach a posá aquí, pero es que yo sol vull doná com un ejemplo, que los demés podreu completá, ficán més coses, que ne ñán, segú.
Y es que als pobles, ademés de minchá més sá y natural que a les capitals, mincháen algunes coses que no se aprofitáen a les siudats, en part perque no les teníen y en part perque tampoc sabíen pa qué servíen. Algunes voltes als pobles hasta sense sabé pa qué valíen tampoc; sol perque ere una costúm aprofitá tot lo que se podíe minchá, sense que fare mal. Ere una manera més de umplí la tripa.
Lo que vach a posá se fáe cuan yo era menut; se fáen moltes més coses pero ya no men enrecordo de com se díen les herbes que mos mincháem y no mos pasáe res. Encara milló, eises herbes segú que mos achudáen a está més sans, a viure més añs.
La machoría de les coses, avui les podeu veure a Internet y damún en més amplaria de la que yo poso aquí.
A casa, cuan ma mare o m’agüela fáen col o col de grumo com diuen algúns, lo troncho nol tiráe, lo peláe y pals chiquets: Aisina se anáe matán la fam.
Cuans camíns al inviarn ham minchat ensalada de col, qué bona. Y al estíu, cuan un meló de carn eisíe viart, se fae en ensalada com si fore pepino, perque, en realidat habíe eisit pepino.
Anán al campo, per algúns “trosos”, daball de les archilagues, dels romés o dels timós se criae una cosa que ere pareguda, en la forma, als panals de les abelles y que natres li diebem “mamelletes”, me pareis que eren rochetes; pos mos hu mincháem.
Ñabíe un atra planta, que no men enrecordo cóm se diebe, que fáe unes coses menudetes, redonetes, a les que natres los diebem “panets” y tamé pa dintre.
Cuan peláem les carchofes, poc, que entonses se aprofitáen més que ara, a lo milló perque ne ñabíe poques y teníen que cundí no pa aplená los plats, sino pa que ne ñaguere pa “embrutíls” tots y a sucá pa, que quedáen mes llimpios que ara al traurels del fregaplats. Dieba que les fulles de damún de la carchofa que se lleven, a la part de bais de dintre quede una rebarbeta, blanca, pos eisa mos la mincháem tamé.
Del caldo de bullí la carchofera se aprofitáe alguna tasa, ere bo pal feche, pa no tindre pedres a la vesícula.
Les fulles del pi, en tisana o jarabe, eren bones pals problemes de la respirasió.
Les de la olivera, en tisana, baisen la tensió.

La botica del llauradó, fulles, olivera

Les de la figuera pals triglicéridos, pa la diabetes y la bronquitis.
Les figues pa la tensió y pa mantindre lo tipo o pa aprimás, si voleu.
Les infusións de fulles de chinebre son bones pals riñóns, la artritis reumatoide, pa la gripe, pals catarros, pa la pell, …
Les boletes del mateis chinebre, ben madures si no son mol amargues, tamé pals riñóns y pa achuda a pixá a qui tingue eise problema.
Les pepites (les llaós) de la carbasa, pelades; minchán un pesiguet cada día, tots los díes del añ, ma de san pa la próstata.
Unes “papatiarres”, ben rentades, frechides en bon oli a una paella; lo suc que quede, tot ben machacat; lo ungüen que is, untat, va de maravilla pa les cremadures.
Y ……. Podríem seguí en tots los albres y les plantes, pero per avui ya val, qui ne vullgue més que miro per Internet. Ademés allí pose que lo que yo tos hay dit servís pa més coses. Pero als nostres pobles ya se fáe mols añs, pero que mols añs abáns de que nasquere lo dichós Internet.
A tot asó, com regla cheneral, ñauríe que afechí lo nesesari que es aná sempre mol llimpio, sobre tot rentás les mans que son les que porten lo minchá a la boca, pero que, si no mo les rentém a subín, tamé poden portá infecsións y bichets que mos posarán malals.
Dispués de asó a ver quí es lo llisto que pregunte per qué la chen de poble está més sana y viu més que la de la siudat. De totes maneres asó sol son recuerdos de un vell, teníu cuidau y, abáns de pendre algo a lo que no esteu acostumbrats, consulteu al dotó, no sigue cosa que yo no hasca esplicat be la resiapta, la cantidat usada no sigue la nesesaria y no tos vasque be pa algún atra cosa o, Deu no vullgue, se enveneno algú.
Ara si voleu podeu afechí més resiaptes, que ne falten moltes, an esta “botica” del llauradó.

FIN.