Prinsipis 4

Prinsipis 4

Aquella nit casi no va dormí, pensán en lo disgust que li donaríe a sa mare. Pensán en qué podie fé; estae daván de una paret mol alta y mol llarga per los dos costats y tenie que pasá al atre costat; allí, a lo milló, trovae alguna eisida. Volíe corre, volíe saltá y no podie maures, estae dormín, ensomián….NO! estae despiart, los barrots de la cadira si li clavaen a la esquena; al maures les cadires se separaen, casi cau.
Se parlae en chapurriau; cóm li podie haber pasat aisó; no ñabie dret; no habie fet res ruin; per qué la vida li tratae aisina?. VAL! Luiset, hasta aquí han arrivat. Ña que seguí, no pots se cobart. Aném a pensá, cuan estaes al seminari, (te dones cuenta ya parles de cuan estaes; venga! valén, eisirás a daván), cuan estaes, sí, cuan ESTAES, ya no estás; tenies un amic que ere retó dels jesuites, poch aná a parlá en ell, te volie mol, te escoltará; ell te achudará.
Per dematí, en los ulls llegañosos de haber dormit mal o de no haber dormit, sen va caminán a la iglesia dels jesuites. Allí trove al seu amic; casi plorán, li conte lo que ha pasat. Este home es com un borradó; venga, fora tristesa; s’acabat lo seminari, pero no s’acabat lo mon; la vida seguis. Qué vols fé?
Ahí estae lo problema; no u sabie. Algún amic seu, que tamé habie disat lo seminari, se habie apuntat a sé maestre; home, no está mal y ademés estaré acompañat. Li u diu al retó y este agarre lo teléfono y cride, no sé a quí. Anote unes coses a un papé.
Mira, encara que ya se ha pasat lo tems, ves a la escola de magisterio y pregunta per esta persona, donali este papé y te disarán matriculat. No tots lo retós eren iguals, no tots eren rencorosos. Ara tampoc son tots iguals y tampoc natres som tots igual. Segur que Luiset aurie fet algo mal, algo qu’ell no se va doná cuenta, pa que lo enviaren al carré. Eren tems de mol moimen als carres y, com es mol natural, aisó tame influirie allí dintre, al seminari. Perque alguns dels retós que yo había tingut lo añ de avans, tamé van desapareise de aquell edifisi tan gran.
Va aná corren y en los pocs dinés que li quedaben se va matriculá. Ya estae mes tranquil. Ara faltae dilu a sa mare. Va agarrá lo coche de linea de per la tarde y se va presentá a casa. Ella li va dí que no, pero als seus ulls se veie lo disgust. Estae tan acostumbrada a sufrí que una ferida mes ya no importae. Va traure los dines que tenie guardats per si pasae alguna enfermedat y los u va doná. Qué pichó enfermedat que eisa. “Pren, pa escomensá, ya ne tindrás prau, despues ya vorem, si fa falta demanaré un préstamo, pero no disos los estudis; aisó mai, mos costo lo que mos costo.”
Les mares son les mares, lo roin es que sol ne tenim una. Pero una mare es una mare. Es única. Es lo mes gran que tenim an este mon.
Va torná a Saragosa, va escomensá a estudiá. Pero lo prime día ya va veure que alló no ere un camí fásil. A la clase de matemátiques van escomensá esplicanlos una manera nova de estudiales. Parlaen de conchuns….y aisó que és?. Asó es lo primé que tindreu que enseñals als crios menudets. Lo primé que ting que enseñals als sagals sol vindre a la escola, y yo en devuit añs y los meus estudis y no u enteng; mal escomensem.
Les demés asignatures, bueno unes milló que atres, pero alló no li convensie. Va escomensá a compras lo Heraldo y mirá trevalls. No podie estudiá una cosa que no li agradabe y damún gastás los dinés de casa.
Un dia va trová un trevall pa vendre cuadros per les cases, porta per porta. Com ere lo primé dia, li van demaná lo carnet de identidat y lo van enviá en un atre chic.
Cuan va veure com ere alló, reñín en les dones; engañanles; posán lo piau al brancal de la porta pa que la dona no la puguere tancá, hasta convensila pa que comprare lo dichós cuadro. No, aisó tampoc ere pan ell.
Sen va entorná a la ofisina y va reclamá lo carnet; no li u volien doná, dieben que tenie que está més dies. Al remat los va amenasá en cridá a la polisia y entonses li u van doná.
Estae desesperat, caminán p’el carré a totes les obres veie cartels que dieben “se nesesite peó”. Ell, a les vacasións habie trevallat mols camins de menobré, no li importae feu atre camí. Tot menos gastás los pocs dinés de casa. No volie esculipials. No podie desplumals.
Al día siguien, aubris lo Heraldo y “SORPRESA”, allí ñabie un anunsió, ere la solusió de la seua vida; a ver, ya ere hora que escomensare a tindre un poc de sort. Lo sol eisie tots los dies. Y a ell li acabae de eisi y en molta llum.
Seguirá......

Prinsipis 6

Prinsipis 6

Cuan anaem p’els campos, pintán torres de llum, teniem que beure molta lleit, perque lo alumino que utilisaem ere mol venenós. Teniem que desintoxicamos y la lleit fae eise trevall.

Van arrivá los examens, un atre camí me habien engañat, ¡Inosén!, no ne ñabie prau en sé un chic normal pa sé polisía; fae falta estudiá y mol. Me van suspendre. Un entropesó mes, una crosta mes al cos.

Mentres trevallaba de pintó, habiem pintat, cases, pisos, colegios, torres de llum, de tot, no faem asco a res. Al colegio ñabie chiques, casi de la meua edat; de aisó si que no me habien preparat res; ere una asignatura nova. Cuan les veia algo dintre de mi, se movie. Y si ya ne veia alguna que resaltae, a la meua edat y com estaba yo de aprendis en eise tema, me resaltaen casi totes.
Un domenche, per la tarde, estaba estudian. Sone lo teléfono de la pensió. Luis, te criden. Diga?. “Soc una chica que coneises, mos podem veure?,  te espero, dintre de micha hora, daván de la diputasió, a la plasa de España.” Y va penchá.
Me va disá sense palaures, encara no sabía que a eise puesto quedaben los amics y les amigues, los novios. Ere lo puesto de les quedades.
Allí teniu a Luiset, duchanse en un momen, no volie fe oló a pintura, se va posa micha botella de colonia a granel, de eisa que venien al sepu del mercat, en botelles de litro y mich. Ere la que gastae com ambientadó y com colonia, no se podie comprá una de marca.
Vivie a una pensió del carre Escoles Pies, ara Cesaraugusto. De allí a la plasa de España, ñabie, ñá, sinc minuts. Anae conten, intrigat, ¿quí serie?, serie guapa?, claro, com totes. Va escomensá a chulá, fae mols tems que ya no chulae. Per dintre, tremolons a tots los costats, sobre tot per la esquena; per defora, lo jersey negre que li acabae de fé sa chermana, encara n’ol habíe estrenat; a la borchaca portae dos billets de un duro (sinc pesetes), eren los radés dines que li quedaen.
Pero, ¡Inosén!, va arrivá a la porta de la diputasió, va escomensá a mirá y a mirá a totes les chiques que estaen esperán allí, ñabie moltes, pero non coneisie a cap, va doná dos o tres voltes, cap se li va arrimá. Ya ere la hora, vach a esperá, se li aurá fet tart…..¡Inosén!. Va pasá una hora. No res; va mirá per daván del tubo; no res. Micha hora mes; no res. O la chica habie tengut vergoña o li habien pres lo pial; Se va posá colorat y en la coga entre les garres sen va entorná a la pensió, ere la hora de la sena. Ya no chulae. Per qué no li habien enseñat res sobre estes coses?. Eren les dones, les chiques, tan roines, tan perilloses, com los dieben los retós???
Bueno del viache a Madrid pa examinás y pa catechá, habie eisit algo bo. Se va trová en un chic que acabae de aprobá pa polisia y que habíe estudiat en ell al seminari. Li va aconsellá, bon consell, que se preparare atre camí, pero en un home de Saragosa que u fae mol bé, que anare de seua part, sino nol agarrarie, perque tenie mols aspirans.
Aisí u va fé, va aná a veurel, de momen no podie sé. Comprat este llibre a esta direcsió de Madrit y dintre de dos o tres mesos ya te cridaré.
Va arriba lo llibre, eren sesanta y vuit temes, sinc págines cada un, sen setanta fulles de lletra mol menudeta. Tenies que dependret cada tema, les sinc págines, de memoria, de carretilla, pa diles, perque lo exámen ere oral, en menos de diau minuts; y aisí los sesanta y vuit temes. Lo primé día que anaes lo profesó te fae sentat a la bora de un que se estae preparán fae tems y te fae escoltal com “cantae”  la llisó. Si, al veure la velosidat de di los temes, no te desanimaes y volies seguí a daván, te admitie. Va ñaure temes que no vach podé baisals de dotse minuts, pero ne va ñaure atres que, m’els sabía tan de carretilla, que los dieba en menos de sinc minuts. Y ñabie mols aspirans que eren mol millos que yo.
Ademés d’els inconveniens del estudi; lo tems pa feu; y la memoria; estae la dificultat de que tot ere dret (derecho) y ya sabeu que les leys cambien mol a suvín. Entonses estaes estudián un tema avui y cuan lo tornaes a estudiá al cap d’els mesos, te diebe lo profesó, “tens que cambiá asó y alló, perque an fet una nova Ley que u cambie tot”, ere com si tornares a escomensá a estudiá. Y aisó pasae mol a menut. Un atre grasó al camí de la vida de Luiset. Y van…….

Seguirá.....

Prinsipis 7

Prinsipis 7

Alguns veins están preocupats per sabé quí ere la chica que me habie provocat; la verdat es que mai u vach sabé. Me imagino que podie sé alguna de les chiques del colegio de les Paules, que estaen pintan. Alguna que, al sé yo lo encarregat, sabrie lo meu nom y lo meu teléfono. Pero no u sé. La verdat es que parlaba en varies chiques de allí, pero no tenía confiansa pan aisó en cap. Podeu está tranquils, sol ere una manera de prepará lo capitul de avui.
Pero bueno tornaem a está en marcha, lo importan ere no parás, de una manera u atra tenies que está en moimen, segur que, encara que fore a poquetet, algo adelantaries.
Los exámens pa entra a la polisía de entonses, eren tres: un fisic; desarrollá un cas en un tems determinat; y “cantá”, mai milló dit, tres temes de entre sesanta y vuit, triats a sorteo, en menos de micha hora, o sigue a diau minuts cada un.
Sen va aná uns dies a l’aldea y a la bora del hort se va prepará totes les probes físiques, com a detalle tos diré que se entrenabe a pucha la corda llisa, sense nugos, en una que habíe penchat de una carrasca que encara está allí.
Deu aprete pero no ofegue, u hay dit avans y u repetisco.
Mentres esperaba que m’arrivare lo llibre y que me cridare lo profesó, una chermana de un amic meu, seminariste, va posá un anunsio al diari del SEU, sense que yo u sapiera, pa doná clases de llatí y de griego.
De momen me cride una dona, de prop de la pensió, dien que a la seua fill la habien suspengut de llatí y de griego y estae buscán un profesó pa que li donare clases particulás y com habie vist lo meu nom a la revista del SEU, me cridae.
Yo había donat clases particulás p’al Servisi Sosial a ma chermana y unes amigues y me van aprobá totes, ma chermana en un diau, es mol inteligenta. Después li vach doná clases de llatí a una chica, casi de la meua edat, que vivie al meu carré de l’Aldea, tamé va aprobá, en notable.
Per qué no podía aprofitá lo poc tems que tenía lliure y guañám uns dines que me vendrien be después cuan tinguera que estudia?.
Vach aná a aquella dona, bona dona, enseguida mos van posá de acuerdo. Ella sol volie lo milló pa la seua filla, la grán, y yo no era masa exigén en lo preau, perque mai había cobrat.
Me va presenta a la filla. Vach tindre molta sort, alta, guapa, inteligenta li portaba casi tres añs, pero an aquells tems ere com si forem quintos.
Ya teniu a Luiset a una tauleta redona, de les de brasé, sentat a la bora de una chica guapa; li donae casi vergoña lo mirala. Pero lo que importae eren los estudis y no piarde lo tems.
Venga: Rosa, rosae, rosa, rosam….. per un costat. Alfa, beta, cappa, delta, epsilón,…. per l’atre.
Y aisí un día detrás de un atre; air al sentám a la taula, com es menudeta, sense voldre en la meua garra, li vach tocá la seua, enseguida la vach apartá, ella no va dí res, sol se va posá colorada y yo no la vach voldre mirá.
Y aná pasan los dies, ella estudiabe mol be y anabe aprofitán les clases; a camins al cambiá lo llibre les nostres mans se rosaen. Pa mí alló me donae vergoña, pero al mateis tems me agradae, pareisie una descárrega de corrén eléctrica. Algún tremoló, y los dos mos posaem colorats.
Cuan ya duebem uns mesos, un dia van quedá los dos y una amiga seua (¿carabina?) pa aná al cine. Yo me vach posá a la seua boreta, los brasos apoyats a la butaca, y de momen les mans se rosen, la meua má, agarre la seua, y ella la dise allí; yo li u apreto un poquetet y ella no me diu res. Ya no me enrecordo de que anabe la sinta.
Al día siguien, escomensem la clase y ella; sí ella; me diu, en una inosansia total ¿som novios?, no sé lo que li vach contestá `pero hasta avui. Es la meua dona. Va aprobá les dos asignatures a la primera y en mol bona nota. Les dones no eren tan roines com dieben los retós.
Mentres tan habien pasat mes de dos mesos, desde la meua entrevista en lo profesó y no me cridae. Animat, per les noves obligasions meues, vach aná al seu despacho y resulte que se li había olvidat. Al día siguien podía escomensá.
En la meua alumna, ara novia, que bé que sone verdad, la meua novia; al trevallá y estudiá, apenes mos podriem veure. Sol podriem está chuns un poc los domenches; aniriem al cine, después mos minchariem un bocadillo  de calamars del tubo y mes tart aniriem caminán hasta la plasa de Santo Domingo y allí a un banc, festechariem un poquet, parlariem del futuro, cuan yo fora polisía, cuan tinguerem chiquets y eises “coses” que parlen y que fan los novios.
Tenía pó de dili lo nau horari; inclus, ignorán de los sentimens de les dones, tenía pó de que se enfadare; de que me disare; de que puguerem reñí; ademés tampoc quedarie tems pa trevalls extres, y podé guañam uns cuartos, pero ella me va dí: “mira pa podé veuremos un poquet mes, yo te vindré a buscat tots los dies que tingues que aná a dí la llisó, te acompañaré en lo viache del tranvia hasta la porta del profesó, tú puches a doná la llisó y yo men entornaré a casa, pa que tu no piardegues tems; y pa no arrivá tart, pa que no me renego mon pare”.
Al final me va dí, u fico apart perque mereis la pena: “Luis, ara que tu no pots tindre dinés, me disarás que yo paga los billets del tranvia y lo bocadillo dels calamars del domenche?”. No me digau que no es un encant, que no es pa enamorás d’ella.

Seguirá......

Prinsipis 5

Prinsipis 5

Tots, o casi tots, an esta vida han ensomiat algún camí en se polisies, detectives, inspectors; com a les sintes de crimens, com a les noviales y als llibres.
An aquell periodic, ñabie un anunsio que diebe: “Si eres un chove normal, entre devuit y trenta y sinc añs, aquí tens lo teu futuro, presentat pa polisia. Si eres un chic normal, estudia en natres y estas aprobat.”, diebe mes coses, pero yo sol vach veure aisó.
Aisó me agradae, com a casi tots, me apetíe feu. Había tingut sort, lo tranvia de la oportunidat de sé polisia, habíe pasat per la meua bora, en lo milló momén y yo lo vach prende en marchá.
Vach disá lo magisterio; al anunsio estae la direcsió de una academia de Madrid; los vach cridá, me van fe unes preguntes y ¡Aleluya!, podia presentam, sol fae falta estudiá y an aisó no li tenía po, estaba acostumbrat. Sería polisía.
Me posaría a trevallá a una obra y al mateis tems estudiaría. Ya no nesesitaría los dinés de ma mare; me guañaría la vida; ya era un home, u podía fé.
Lo fill de ma tia, la primeta, o sigue mon cusí, ere pintó de brocha gorda; cuan li vach dí que me anaba a ficá de menobré, me va dí: ¿Per qué no pintó? Vine en mí. Yo te pagaré la pensió desde lo primé día. Si vols pots probá.
Los primes dies van se tremendos, confundía lo esmalte en la cola, no sabia fe colos, ni mescles. Pintaba les portes en cola, les parets en esmalte, los retalls me eisien tots torts, ara me puchaba al techo, ara baisaba un pam, vamos un desastre. Pero a la semana ya vach escomensá a defendrem y als tres mesos, en devuit añs, ya estaba de jefe de pintura de una obra. La verdat es que mon cusí me visitae a suvín y los trevalladós, en aisó que había segut mich reto, encara que a camins se enfotien un poc de mi, al remat me tenien un poc de respeto.
Allí ñabie de tot, borrachos, drogadictos, homes normals que, a la hora de almorsá, tiraben lo bocadillo de magra qu’els habie preparat la dona y sen minchaben un  de anchoes de lata; en fin lo milló de cada casa.
Poc a poc vach aná deprenen picardies. Mon cusi sol me pagae la pensió; prau fae perque yo al prinsipi no li defenia n’il chornal y después ya me sabie mal demanali mes dinés; después del favó que me habie fet.
Trevallaem tota la semana y teniem festa los domenches. Cuan me van arribá los llibres y vach escomensá a estudiá, tenie un horari espesial. Trevallaba de sis del matí a les tres de la tarde. Dinaba y me posaba a estudiá hasta les onse de la nit. Me chitaba y hasta les sinc del matí que me eisecaba pa aná a trevallá. Lo meu almorsá, sempre ere lo mateis. Un troset de pa en un rodada de mortadela dintre, que me donae per la nit la dueña de la pensió y que cuan arrivae la hora de minchamel estae dur com una pedra. Me vach quedá enseguida prim, com la caña de la doctrina.
Pa traure un sobresueldo los domenches faya trevalls de pintura per meua cuenta. En un atre compañ anaem fen apaños per les cases. Una habitasió completa, parets y fustería, tressentes pesetes. La chen mos cridae y aquí ve lo de la picardía.
Habiem fet un trevall lo domenche pasat, la paret la habiem pintat de blau y habíe sobrat pintura. Cuan mos cridabe un atra dona, no tos podeu imaginá la habilidat de Luiset pa convensila de que allí, fore aon fore, lo que milló li vindrie seríe lo coló blau, ademés li donarie molta llum y taparie les taques que tenie la paret. Pos aisó, a pintala de blau, y, aprofitán la pintura del atre domenche, mos estolviabem lo material. Sen sincuenta pesetes a la borchaca, cada un.
Ya sabeu, deu aprete pero no ofegue.
Seguirá........

Nota: Avui les fotos son totes meues.

Prinsipis 5

Prinsipis 5, Luis Arrufat

Prinsipis 2

Prinsipis 2

L’agüelo “Sebeta” no ere un d’els espabilats del seu curs. Pero se habíe donat cuenta que a l’Aldea, com a tots los puestos, manaben les dones. Que encara que a tots los papés apareisien los homens com a prinsipals, a les cases, de porta pera dintre, davall dels llansols qui manabe ere la dona.

Cuan una dona se empeñabe en una cosa, l’home fae lo que ella volíe. Un dissapte per denit: lo home: “Demá ña que matiná que sinó no acabarem les olives”. La dona: “Primé ham de aná a missa de sinc, que lo campo n’ol cambiarán de puesto.” Lo domenche, tots a misa “primera” y a les sis tots al campo.

Aisó se li habíe quedat al cap al aprendís de retó. Entonses a tota la chen que veníe a parlals, la pregunta de Luiset sempre ere la mateisa: “Cóm creu vusté que mos debem de portá en les dones del poble?”. Enrecordeutos que les dones eren unes persones mol perilloses pa los seminaristes, an aquell tems, prohibit cualquier (consevol) trate en elles. Sin embargo los entrevistats, com es normal, sempre contestaven lo matéis: “Tos debeu comportá com en una persona normal, es que acás la dona es diferenta?.

Pero, claro, an eises charrades sempre estaben presens los retós que cuidaben als seminaristes. Y, com es natural, no s’els va passá per alt, eise interés de Luiset. Se u van apuntá. ¿Per qué sempre preguntabe per les dones?. Debíe tindre alguna desviasió. Ñauríe que vichilal, mol de prop.

Y va arribá l’estiu y lo viache al poble. Dormíem a les escoles damún de palla. Als chovens del poble los va agradá que cuan van aná a buscá palla a les pallises, lo Luiset va sé lo primé en estendre la borrassa, agarrá la forca pa umplila de palla y después sabé lligá les puntes de la borrassa al crusat. Eise chic ere de poble, ere dels d’ells.

Al fes denit, van fé una missa de arribada. An aquells tems los homens encara se posaben als bancs de un costat y les dones, en mantellines, als bancs del atre costat. Van cantá, van resá y la misa se va acabá. Tots al carré. Los homens a un costat de la plasa, les dones al atre. Los seminaristes van eisí de la iglesia y tots van aná cap al grapat de homens. Tots?. No!. Ne va ñabé un que, portán la contraria als demés, sen va aná cap a les dones. Al momén totes li habien roglat y estaben intentán parlá, totes al matéis tems, en ell, en un gran soroll.
Al atre costat, los retós y los demés seminaristes, a la bora dels homens, sense aubrí la boca ningú.
Los retós y los seminaristes van prende nota. Los retós del atrevimén de Luiset. Los seminaristes del cas que li habíen fet les dones.

Al día siguién; a la mateisa hora; al matéis puesto; la mateisa misa; bueno no, un atra missa. Cantán, resán,… los homens als bancs de un costat, les dones en mantellines al atre.
Mantellina, dona, misa, iglesia

Se acabe la misa, tots al carré. Los homens a un costat, les dones al atre. Pero, les coses habíen cambiat, tots los seminaristes a parlá en les dones; tots mesclats dones y seminaristes. Bueno tots, no, Luiset se va quedá en los homens. Estos com s’enrecordaen de la palla y les borrasses ya teníen de qué parlá, van roglá al seminariste rebelde y venga preguntali per qué sabíe fe aquells trevalls.

Los retós, mirán de mala manera als seminaristes y a les dones y sobre tot a aquell condenat que habíe contagiat als demés, ell tenie la culpa de tot, ñabie que lligal curt.
Ya sé que eisos homens-sans, no son rencorosos, pero estos segur que pensaen: “eise atrevit, u pagará”.

Seguirá......

Prinsipis 1

“Diebem que lo Luiset se habie quedat al seminari, en la seua “vocasió”, les seues ploreres y les seues alifares. (1968)

 Prinsipis 1

A causa de haber eisit a la televisió, alguns veins de esta paret, als que estic mol agrait, m’han demanat que tos conta aquí, cóm hay arrivat an aisó.
Hay consultat als grans jefes y de momén n’ols ha paregut mal.
Vull disá clá que no pensó, de cap manera, que asó sigue una notisia de interés pa ningú, pero com lo que importe es escriure - llechí en chapurriau y se van acabán les idees, asó pot sé una eisida.
Lo que pase es que pa arrivá an eise momén, ña que escomensá un poc més atrás, pa que se comprenguen be les coses. Intentaré no fem masa pesat.
De totes maneres com no vull pareise masa protagoniste, en lo momén que a algú li paresque mal, y u poso an esta paret, yo disaré de publicau. Es una manera de control per la vostra part. Que si tos canseu de les aventures de este agüelo, u dieu y prau, s’acabat.
Pa que puguereu llechí en chapurriau, tamé se me podie haber ocurrit lo traduí una noviala o, a falta de millos idees, haberme retirat y haber disat lo camí lliure a un atra chen que li apetisque escriure un poc y que segú que aguere segut més interesan que asó.
Pero bueno, val de piarde lo tems. A trevallá.
“Diebem que lo Luiset se habie quedat al seminari, en la seua “vocasió”, les seues ploreres y les seues alifares.
(1968)
Peguem un salto en lo tems, lo menut ya té desiat añs, fa dos que ya ha pasat al seminari machó, es lo d’els grans. Ya fá dos añs que porte sotana.
Al acabá lo curs van a fé un camp-misió. Tenen que aná a un poble uns dies, durán lo estiu, a fe apostolat, a ells los ha tocat Chiprana de la provinsia de Saragosa.
Lo estiu pasat volie aná a trevallá de camarero per la costa, pa tindre una esperiansia nova y coneise lo mon del trevall. En vé de aisó un cusí que té a Barselona, li va conseguí podé está en un compañ, a una parroquia de San Adriá del Besos, trevallán en chen en mols problemes de totes les clases, drogues, paro, delincuens,.. Va sé mol provechós.
Van fé una escursió a Montserrat, allí al sé seminaristes, van tindre la sort de podé diná en los flares de allí. De primé sopa; estabe cremán, venga bufá y bufá y cuan anaba a pendre la primera cullerá, lo abad habíe acabat y mos van replegá los plats. De segundo pollastre. Venga Luis aprofita; men vach posá tres trosos, pero mentres perdia lo tems intentan casá la poteta del pollastre, lo abad que se va serví lo prime y sol sen habie posat un tros, habie acabat, adeu plats. Menos mal que lo pa nol replegaben y li vach pode pegá un mos entre plat y plat. Pa postre ñabie chelat. Yo me vach posá conten, perque van escomensá a repartí per natres, com a invitats. Casi me umplisco lo plat, pero cuan li vach a clavá la cullera, tots se fiquen drets. Se habie acabat lo diná, lo siñó Abad no minchave postre. Vaya, an asó se li pot diure que es un  diná de dichuni.
Bueno pero aisó habie segut l’añ pasat, ara estabem preparán lo camp-misió en tota la ilusió del mon. Faríem teatro, cantaríem jotes, chugaríem al futbol en la chen del poble, aniríem per les cases y sobre tot resaríem mol.
Ere una esperiansia nova, tratá en la chen del campo, del poble, viure en ells duran diau dies y ñabie que preparás.
De cuan en cuan venie chen normal de Saragosa a fenmos charrades sobre cóm mos teniem que portá en la chen del poble, en los vells, en los grans y los chovens.
Pa no sé masa pesat, tos podeu esperá hasta demá, per favo??.

Seguirá......

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Escriure y 2

Escriure y 2

Al escriure tamé tens enemics:

--Los dits: que uns camins calsiguen dos o tres lletres, o la lletra equivocada, o que ells van a la seua marcha, a poquetet, mentres que lo cap, les idees, corren mol més y cuan te dones cuenta, la idea que tenies, que ere la milló de la nit, la milló de la charrada, sen anat al país de les idees perdudes y ya no torne mes; per mes voltes que li donos.

--Lo correctó: a camins va bé, cuan escrius en castellá; pero cuan u fas en chapurriau, no se aclaris, no es culpa d’ell, pero, a camins se torne boch y yo tamé. Escric dies, ell pose diez y si no te dones cuenta y repases los escrits cuatre o sinc camins, pos te ha chafat un tros de la charrada.
--A camins tanques la finestra y te dones cuenta tart, que no la habies grabat. Pos a escomensá desde la radera grabada.
--Les repetisions: Tú no te enteres, pero tens una manera de escriure que, sense que te donos cuenta, se repetís a lo llarc de les charrades y aisó al final canse a la chen; tens que intentá innová, posá palaures noves, noves idees, buscá uns atres forats, unes atres bades pa entrali a la chen; sino per mol be que u intentos fé, la chen se canse y ya no te llechis. Crec que ñaurie que disala descansá de cuan en cuan.
--Mes repetisions: sense donat cuenta, repetises palaures, giros, idees y tens que repasá moltes voltes, hasta que troves tu matéis que no está mal del tot, que se pot llechí, que un dia més a lo millo te aguanten .

--Lo guió: Es convenién, fes un guió, pa aná escribin en un orden; lo ruin es que después cuan te poses a escriure, veus que una idea tenie que aná daban de atra; o que a lo milló, pensan en algún veí determinat, veus que aisó que has posat, no li agradará; que es milló que u llevos, pero si lleves eise tros, lo que seguis, no te sentit. O que repetises les mateises coses, encara que u fasques en palaures diferentes. Que la charrada es masa llarga, pero no ñá prau pa fen dos dies. Que asó ya u habíes dit un atre día. Que lo cor te diu posá una cosa; pero lo cap tamé te diu que aisó a según qué chen no li agradará. Y ¿a quí li fas cas?.

--Lo tems: tens que sabé, avans de escomensá a escriure, que lo que la chen u llechis en un minut a tu te ha costat unes hores en escriureu, sense contá lo tems que vas tardá en pensau y preparau. Y sin embargo ells u llechisen en un momentet y damún te troven faltes que tú, repasán la charrada sis o siat camins, no les has vist. Pero ells son los que llechisen y tenen dret a opiná y a machacat en una simple línea, lo que tú has estat fabricán al teu cap, dos o tres dies y en tota la ilusió del mon u has escrit en tres o cuatre hores. Me imagino que, al remat, u entendrás, pero, al prinsipi, es mol dur.

--Síndrome del escritó: Me u va dí un amic mol esperimentat en asó de escriure; que me pasaríe; y me pase no un camí; tots los dies. Después de acabá; después de repasá la charrada sis o siat voltes; de tornala a repasá un camí que está a la paret, avans de publicala. Pos, al remat, cuan la tornes a llechí, después de publicala, sempre troves algo que se te ha olvidat y u habies tingut al cap; algo que u agueres pogut posá milló; algún tros que ya no te fá grasia. Sempre donanli voltes.
Pero, pese a tot, diuen que este es lo trevall del escritó, perdó del aprendis de escritó. Lo ruin es que me agrade y un “m’agrade” vostre pa mi y pa tots los escritós es una satisfacsió.
Ya sé que vatres tos preneu a broma cuan yo escric que mols camins los agüelos del atre costat me parlen a la orelleta y me diuen coses, palaures, idees, opinions. Pos mes abais tos pencho una foto en la que un escritó mundialmen conegut com es Paul Auster, al Semanal del Heraldo del domenche 27 de agost diu (més tart que yo; que yo ya fa mesos que tus u dic) “Hablo con fantasmas todo el rato” y se referis al seus familiás morts. Ahí u diso. Quí vullgue entendreu, que u entengue y qui vullgue pensá, que pensó.

Ara ya sabeu algunes coses mes, que yo no sabía, cuan vach escomensá. Venga, no me diseu sol; eisos escritós en potansia que están per ahí amagats; animeutos; no me diseu sol. Tos u agrairé.

FIN.