Diferén

Diferén

Ya sé que an este día ya hay publicat un capítul de la serie “prinsipis” y no me toque dí res mes, pero espero que me perdoneu p’el meu atrevimén en publicá dos coses en un día. Ya sabeu cóm es este “Sebeta” que si té que dí una cosa la diu y ya está. No per res, sol es que si no la diu, se li olvide y hasta mai més. Aisó de tindre tans añs. Ya intentaré no escriure masa ralles y aisí se t’os fará menos pesat.
Avui hay parlat en molta chen, claro; pero me vull referí a les charrades que hay tengut en dos amics meus.
Un del carré, vull dí que es castellá y no té res que veure an esta paret, que, encara que es de prop de la nostra tiarra, no parle lo chapurriau, es casi de la frontera; l’atre un d’els que podriem di d’els nostres, que mos visite de cuan en cuan, que, en lo cor, parle lo chapurriau, pero en lo cap preferís lo catalá, vamos com lo Ernesto. U repetisco, los dos amics meus, casi diria mol amics meus.
Lo castellá me a dit, que algún camí, entre a esta paret e intente llechí algunes de les meues charrades; coses de la amistat, pero que veu que lo chapurriau es mol complejo, en mols localismes, aisó es lo que natres mantenim y, per lo que vech, alguna chen u enten. Afechis que no u enten; que, si fore catalá, no le importarie perque eisé casi lo compren, lo fá aná, pero los meus escrits, los que intento f’els en chapurriau, no los pot seguí perque son DIFERÉNS.
T’os doneu cuenta de lo que mos ha dit; tenim mols localismes, efectivamen, perque cada poble té les seues palaures; y, después, a ell, que es castellá que no parle lo catalá, encara que lo enten, lo nostre parlá, li pareis DIFERÉN, mes difisil, mes complejo que lo catalá; yo li hay dit, “cla, com que no es catalá”; ell m’a contestat lo que la machoria “llástima, que no tingau literatura, que es lo que fa falta pa convertis en un idioma”; y yo li ay aclarit, “pero la tindrem, ya estém escomensán, entre tots ya tenim un mun de fulles y ne farem mes”. Ell “pos a daván, no t’os diseu conquistá per ells.”
Bon amic, una alifara, un espentonet mes pa aná puchán.
Pero clá, pa que ñague día, tamé te que ñaure nit.
En l’atre amic, han parlat del concurs de la FACAO y me a dit que escriure en chapurriau li pareis  “una mica  c u t r e”. Y aisó, pese a que ell parle lo chapurriau.
Ma chafat, ma esfonrat, ma disat machacat, yo que estaba tan conten en lo de DIFERÉN. Yo que me diso los ulls, lo tems y lo servell pa intentá portá tots los dies un poc de chapurriau, milló o pichó escrit, a esta paret. Yo que me fach ilusions, cuan vech que ña chen que me llechís y que a la machoría li pareis bé lo que yo fico aquí y damún que u fica en chapurriau.
Ña dies que serie milló no eisí del llit. Tot lo dia chitat, en lo cap tapat.
Ya que estem posats en faena, tos vach a dí una cosa mes; pareis que a ñagut algún veí al que no li a fet molta grasia que yo asca pregonat lo meu enamoramén an esta paret, despullanme aquí, daván de tots, “fican contentes a algunes dones”.
Pos resulte que ya sabía que me arriesgaba an aisó, a que me criticaren, “al que siarn y fa pá, de tot li pot pasá”; pero es que sino la historia se  quedae coisa. Son dotse charrades y sol en dos y de ráfec se parle un poc de eise tema. Ademés a esta serie de charrades se está parlan de la vida, de aquells tems, pero de la vida, al fin y al cap, y en coranta añs, me engañaría yo y t’os engañaría a vatres si ademés de problemes y dificultats, de trevalls y de apuros, no t’os ficara algo de aisó que tamé ña a la vida de cadacual y que alguns diem amor, cariño o com vullgau los demés.
Per atra part yo, clá que hay vist que ña dones que u an llechit y los a agradat, pero tame ay vist homens, fets y drets, que no han tengut vergoña en dí, en escriure, que ells tamé u an llechit y que TAMÉ los a agradat.
No se pot contentá a tot lo mon.
Lo 7 y lo 8, crec que eren los únics capituls que parlaen un poc de eise sentimén, los demés ya sol son pa contestá a lo que me demanaen alguns veins.
Un día, com tans atres a la vida, en alifares per un costat y crítiques per la atre. Tenín en cuenta que les dos coses han vengut de bons amics. Y que los u agraisco als dos. Ña que sabe escoltá a la chen, no sol a la que te alabe, tamé a la que te critique, de tots se deprén algo. Seguirem caminán. Sempre mirán a daván. Ensomián en lo sial blau de la meua Aldea.

FIN.

Prinsipis 8

Prinsipis 8
Prinsipis 8, Luis Arrufat, policía, Zaragoza, oposiciones



Me venie a buscá a la porta de la pensió, com li pareise que estaba prim y no me alimentaba prau be, un día me portae un pastel, al atre una teroncha. Me u fae minchá mentres anaem a doná la clase. Faem lo viache en lo tranvia de Torrero, pagán ella los billets, y, cuan arrivaem a la porta del profesó, mos donaem un beset y ella s’entornae sola a casa.
Cuan acavaba de doná lo tema, yo, p’aforrám lo billet del tranvia, baisaba caminán hasta la pensió. Tenia que pasá per davall de la seua casa, sempre estae al balcó y cuan pasaba me tirae un pinsa de estendre la roba, en un paperet, ere un escrit pa mí. Cada día me posae una cosa, pero yo, perillán, sempre llechía lo mateis, me volie.
Los domenches, si podía, encara faya trevalls de pintura per de matí; per de tarde, venie un momentet, me prenie la llisó com si fore lo profesó y mon anaem al cine. Después comprae un bocadillo de calamars al tubo, sí un sol, mol repartiem p’als dos, erem mol pobres y mol anaem minchán, cada ú la seua mitat, hasta arrivá al Pilá; visitaem a la marededeu y después mon anaem caminan hasta la plasa Santo Domingo. Pel camí, agarradets los dos, li anaba cantan (¡que vergoña!) “oh! Cuore”, de Rita Pavone y “ella vá” de Ádamo.



Estaem micha hora y tornaem depresa, pa que ella arrivare pronte a casa.
Eren tems de fe plans, de tindre ilusions, ilusions que te donaen forses pa seguí a daván.
Y aisí entre broches, viaches en tranvia, pegots de pintura, algún pastelet, estudis y mol amor, pasae lo tems.
Va ñaure un momen que, pese a la sobrealimentasió que me donae ella, me va portá al dotó, perque estae preocupada de lo prim que estaba. Ell me va resetá que baisara lo trevall, pero en lo prop que tenía los exámens, yo no li podia fe cas.
Entre unes coses y atres, desde que vach disá lo seminari, hasta que van eisí los exámens, habien pasat tres añs, estaem a la primavera de 1970.
Van eisí les oposisions; me vach matriculá; la llista d’els admitits; allí estaba yo; lo primé examen, lo fisic, aprobat; lo segundo, un cas y una redacsió, en lo cuentiste que soc yo, aprobat; sol faltae lo tersé: cantá los tres temes daván del tribunal y de tota la chen que vullguere está presente. Los del tribunal van fé lo sorteo d’els tres temes que tindría que cantá: lo primé tema fasil, lo segundo regulá, lo tersé mol mal, acavaben de cambial tot. Vach cantá los temes; lo primé de maravilla, me va sobrá tems; lo segundo chustet, chustet; lo tersé, ere lo mes difisil de tot lo llibre y damún lo acabaen de cambiá; per lo que n’ol portaba masa be; vach fé lo que vach podé; me vach defendre com gat, tripa adal; vach apurá lo tems; me vach pasá; qué mala sort, en lo que yo nesesitaba feu bé, en la chen que confiabe en mí; no podía haber fallat atre camí; pero mai se sabie hasta que no eisiren les llistes de aprobats y te sellaren la papeleta blava dels examens, no ñabie res segur; yo u sabía lo tersé tema lo había fet mal. Inosén, atre camí????
Lo pare d’ella, com tots lo pares, volie lo milló pa les seues filles, y per aisó cuan se va enterá que eisie en un pintó de brocha gorda, no li va pareise be, inclus li renegabe: “Ya vorás tu estarás crián mocosos a casa y ell pintan parets per ahí, menudo futuro, en los estudis que te ham donat, podíes haberte triat algo milló.”
De res servien les esplicasions d’ella, que lo que fae lo seu novio ere un sacrifisi mol gran, trevallá de pintó, pero sol com un camí p’arrivá mes amún. Sa mare, dona maravillosa, com poques, apoyabe a la filla: “home, dónali una oportunidat, está estudián…” y tapae a la seua filla si algún camí arrivae sinc minuts tart o sempre que fae falta,
Fae un añ que ella habie trovat trevall de secretaria, prop de la seua casa. Un día, per la tarde, al eisí de trevallá, se li va arrimá un home y enseñánli un papé blau en mols sellos li va dí: “Polisía, ¿me pot doná la documentasió?”. A ella li van asomá les llagrimetes als ulls y se va abrasá an aquell home, ere lo seu novio, lo Luiset, habíe aprobat, p’els pials; pero al fin y al cap, APROBAT.

Seguirá.......

Prinsipis 3

Prinsipis 3

Lo camp-misió, habíe acabat be; la chen del poble, contenta; los seminaristes contens; tots contens. Tots????.  Cada un a casa seua.
Día un de octubre, a les sinc y micha del matí; ell sol, bueno no, en la seua maleta de cartó, lligada en una correcha; un chove de l’Aldea, va caminán a la estasió del tren, a pillá lo que va a Saragosa. Va chulán, contén, a escomensá, un añ més. Está acostumbrat a portá la pesada maleta, sol son tres kilómetros y mich; encara que es mol llun, a ell li pareis curt e inclus li pareis que la maleta no pese tan.
La carretera que va a la estasió, pase per daban del fosá, ell no te pó; pero, per si a un cas, sen va per lo camí de la basa, es un poquet mes llarc y mes incómodo, perque está ple de aigüeres y grasons, pero aisí no pase p’el fosá. Y ya u sabeu, está contén y no te pó, bueno una miqueta sol. Es que encara es de nit.
Cuan va arrivá al seminari, a mich matí, a escomensá lo curs. Luiset, habie fet lo viache, tan tranquil, ¡inosén!. Contén, ¡inosén! un camí mes.
Mire les listes, pa veure quina habitasió li habie tocat y ¡sorpresa!; NO está als papes. ¡Inosén!, los homes-sans no son rencorosos.
Tot preocupat; ara, sí, mol preocupat; dise la maleta a la portería y, tot nervios, puche al despacho del rectó. ¡Inosén!, un atre camí. Pero, un atra sorpresa, allí ña un home en sotana, al que no coneis. Se presente y lo rectó, sense mira cap de pape; se note que lo estabe esperan; li diu “u sentisco, (¡mentira!), ya no tens puesto aquí; lo seminari no te puesto pa chovens com tú”.
Luiset, se va quedá mut, tot lo seu mon va caure, com un castell fet de cartes de baralla. Aquell home, vestit de negre li acabae de apagá la llum. De momen, no veie res, lo mun se habíe fet negre, a mich matí, se habíe fet de nit.
Li hagueren pogut avisá.
Pero ahí lo teniu, dret, en la maleta a la seua bora, fenli compañía, triste compañía, pero portaen mols añs chuns. Está a la porta del seminari, aon ha pasat siat añs; pero ara lo edifisi, ya no está ubiart pan ell; lo te a la seua esquena, en les portes tancades pan ell.
La maleta que pel matí no li pesae casi chens, ara es un armatoste masa pesat; perque dintre de ella están tots los recuerdos de siat añs de la seua vida; y ara eisa vida li u an trencat, s’acabat. A cada momén, la maleta li pese mes y la vida tamé li pese mes, tot li pese masa. Pero, encara y tot, ya sol te eisa compañía. Ell y la maleta de cartó están sols fron al mon; sols fron a la vida, una vida que tindrá que sé nova, un atra vida.
Te devuit añs; ell se creu un home; pero sol es un sagal de devuit añs. Está sol. No sap qué fé; ni aon aná. Habie fet tots los estudis en beca. No teníe dinés pa aná a un hotel o a una pensió. Mai habie estat a una de eises cases. No sabie res de la vida. Lo habien preparat pa sé retó, pero SOL pa sé reto. Ara qué podie fé?. A quí li podie preguntá?.
Saragosa, pan ell sempre habíe segut una bona siudat, pero perque tenie un llit y la vida solusionada; pero ara li pareisie que totes les finestres eren ulls que li miraen, fenli pó, tenie pó, mes pó que al fosá del matí. La sombra d’els edifisis, cada camí ere mes oscura o reacsionabe o s’el mincharíen. Pero no coneisie a ningú.
Apenes tenie cuatre perres; sol pa los primes gastos del curs. Com sempre que u farie mes avan, va escomensá a pensá en chapurriau, los castellans lo habien abandonat, disat sol. Entonses se va enrecordá de aquella dona menudeta, primeta, vestida de negre que un día, fae mol tems li va portá unes selidonies y li va dí “si nesesites algo, ya saps aon estem”.
Ni curt, ni gandul, sen va aná a casa de sa tía. Pero allí no tenien llits, tot estabe ocupat, per ella, lo seu fill, la dona de este y cuatre críos. Eisa nit va escomensá a disá de sé un señorito, li van disá que se quedare al minchadó, dormín damún de unes cadires chuntes y tapat en una manta, vestit, sense despullás, tenie fret, mol fret, perque la fredó la portae dins d’ell. Escomensaen les dificultats. Veníen tems difisils. La vida escomensae a sé durá, mol dura, masa dura pa un sagal de devuit añs.

Seguirá......

Prinsipis 4

Prinsipis 4

Aquella nit casi no va dormí, pensán en lo disgust que li donaríe a sa mare. Pensán en qué podie fé; estae daván de una paret mol alta y mol llarga per los dos costats y tenie que pasá al atre costat; allí, a lo milló, trovae alguna eisida. Volíe corre, volíe saltá y no podie maures, estae dormín, ensomián….NO! estae despiart, los barrots de la cadira si li clavaen a la esquena; al maures les cadires se separaen, casi cau.
Se parlae en chapurriau; cóm li podie haber pasat aisó; no ñabie dret; no habie fet res ruin; per qué la vida li tratae aisina?. VAL! Luiset, hasta aquí han arrivat. Ña que seguí, no pots se cobart. Aném a pensá, cuan estaes al seminari, (te dones cuenta ya parles de cuan estaes; venga! valén, eisirás a daván), cuan estaes, sí, cuan ESTAES, ya no estás; tenies un amic que ere retó dels jesuites, poch aná a parlá en ell, te volie mol, te escoltará; ell te achudará.
Per dematí, en los ulls llegañosos de haber dormit mal o de no haber dormit, sen va caminán a la iglesia dels jesuites. Allí trove al seu amic; casi plorán, li conte lo que ha pasat. Este home es com un borradó; venga, fora tristesa; s’acabat lo seminari, pero no s’acabat lo mon; la vida seguis. Qué vols fé?
Ahí estae lo problema; no u sabie. Algún amic seu, que tamé habie disat lo seminari, se habie apuntat a sé maestre; home, no está mal y ademés estaré acompañat. Li u diu al retó y este agarre lo teléfono y cride, no sé a quí. Anote unes coses a un papé.
Mira, encara que ya se ha pasat lo tems, ves a la escola de magisterio y pregunta per esta persona, donali este papé y te disarán matriculat. No tots lo retós eren iguals, no tots eren rencorosos. Ara tampoc son tots iguals y tampoc natres som tots igual. Segur que Luiset aurie fet algo mal, algo qu’ell no se va doná cuenta, pa que lo enviaren al carré. Eren tems de mol moimen als carres y, com es mol natural, aisó tame influirie allí dintre, al seminari. Perque alguns dels retós que yo había tingut lo añ de avans, tamé van desapareise de aquell edifisi tan gran.
Va aná corren y en los pocs dinés que li quedaben se va matriculá. Ya estae mes tranquil. Ara faltae dilu a sa mare. Va agarrá lo coche de linea de per la tarde y se va presentá a casa. Ella li va dí que no, pero als seus ulls se veie lo disgust. Estae tan acostumbrada a sufrí que una ferida mes ya no importae. Va traure los dines que tenie guardats per si pasae alguna enfermedat y los u va doná. Qué pichó enfermedat que eisa. “Pren, pa escomensá, ya ne tindrás prau, despues ya vorem, si fa falta demanaré un préstamo, pero no disos los estudis; aisó mai, mos costo lo que mos costo.”
Les mares son les mares, lo roin es que sol ne tenim una. Pero una mare es una mare. Es única. Es lo mes gran que tenim an este mon.
Va torná a Saragosa, va escomensá a estudiá. Pero lo prime día ya va veure que alló no ere un camí fásil. A la clase de matemátiques van escomensá esplicanlos una manera nova de estudiales. Parlaen de conchuns….y aisó que és?. Asó es lo primé que tindreu que enseñals als crios menudets. Lo primé que ting que enseñals als sagals sol vindre a la escola, y yo en devuit añs y los meus estudis y no u enteng; mal escomensem.
Les demés asignatures, bueno unes milló que atres, pero alló no li convensie. Va escomensá a compras lo Heraldo y mirá trevalls. No podie estudiá una cosa que no li agradabe y damún gastás los dinés de casa.
Un dia va trová un trevall pa vendre cuadros per les cases, porta per porta. Com ere lo primé dia, li van demaná lo carnet de identidat y lo van enviá en un atre chic.
Cuan va veure com ere alló, reñín en les dones; engañanles; posán lo piau al brancal de la porta pa que la dona no la puguere tancá, hasta convensila pa que comprare lo dichós cuadro. No, aisó tampoc ere pan ell.
Sen va entorná a la ofisina y va reclamá lo carnet; no li u volien doná, dieben que tenie que está més dies. Al remat los va amenasá en cridá a la polisia y entonses li u van doná.
Estae desesperat, caminán p’el carré a totes les obres veie cartels que dieben “se nesesite peó”. Ell, a les vacasións habie trevallat mols camins de menobré, no li importae feu atre camí. Tot menos gastás los pocs dinés de casa. No volie esculipials. No podie desplumals.
Al día siguien, aubris lo Heraldo y “SORPRESA”, allí ñabie un anunsió, ere la solusió de la seua vida; a ver, ya ere hora que escomensare a tindre un poc de sort. Lo sol eisie tots los dies. Y a ell li acabae de eisi y en molta llum.
Seguirá......

Prinsipis 6

Prinsipis 6

Cuan anaem p’els campos, pintán torres de llum, teniem que beure molta lleit, perque lo alumino que utilisaem ere mol venenós. Teniem que desintoxicamos y la lleit fae eise trevall.

Van arrivá los examens, un atre camí me habien engañat, ¡Inosén!, no ne ñabie prau en sé un chic normal pa sé polisía; fae falta estudiá y mol. Me van suspendre. Un entropesó mes, una crosta mes al cos.

Mentres trevallaba de pintó, habiem pintat, cases, pisos, colegios, torres de llum, de tot, no faem asco a res. Al colegio ñabie chiques, casi de la meua edat; de aisó si que no me habien preparat res; ere una asignatura nova. Cuan les veia algo dintre de mi, se movie. Y si ya ne veia alguna que resaltae, a la meua edat y com estaba yo de aprendis en eise tema, me resaltaen casi totes.
Un domenche, per la tarde, estaba estudian. Sone lo teléfono de la pensió. Luis, te criden. Diga?. “Soc una chica que coneises, mos podem veure?,  te espero, dintre de micha hora, daván de la diputasió, a la plasa de España.” Y va penchá.
Me va disá sense palaures, encara no sabía que a eise puesto quedaben los amics y les amigues, los novios. Ere lo puesto de les quedades.
Allí teniu a Luiset, duchanse en un momen, no volie fe oló a pintura, se va posa micha botella de colonia a granel, de eisa que venien al sepu del mercat, en botelles de litro y mich. Ere la que gastae com ambientadó y com colonia, no se podie comprá una de marca.
Vivie a una pensió del carre Escoles Pies, ara Cesaraugusto. De allí a la plasa de España, ñabie, ñá, sinc minuts. Anae conten, intrigat, ¿quí serie?, serie guapa?, claro, com totes. Va escomensá a chulá, fae mols tems que ya no chulae. Per dintre, tremolons a tots los costats, sobre tot per la esquena; per defora, lo jersey negre que li acabae de fé sa chermana, encara n’ol habíe estrenat; a la borchaca portae dos billets de un duro (sinc pesetes), eren los radés dines que li quedaen.
Pero, ¡Inosén!, va arrivá a la porta de la diputasió, va escomensá a mirá y a mirá a totes les chiques que estaen esperán allí, ñabie moltes, pero non coneisie a cap, va doná dos o tres voltes, cap se li va arrimá. Ya ere la hora, vach a esperá, se li aurá fet tart…..¡Inosén!. Va pasá una hora. No res; va mirá per daván del tubo; no res. Micha hora mes; no res. O la chica habie tengut vergoña o li habien pres lo pial; Se va posá colorat y en la coga entre les garres sen va entorná a la pensió, ere la hora de la sena. Ya no chulae. Per qué no li habien enseñat res sobre estes coses?. Eren les dones, les chiques, tan roines, tan perilloses, com los dieben los retós???
Bueno del viache a Madrid pa examinás y pa catechá, habie eisit algo bo. Se va trová en un chic que acabae de aprobá pa polisia y que habíe estudiat en ell al seminari. Li va aconsellá, bon consell, que se preparare atre camí, pero en un home de Saragosa que u fae mol bé, que anare de seua part, sino nol agarrarie, perque tenie mols aspirans.
Aisí u va fé, va aná a veurel, de momen no podie sé. Comprat este llibre a esta direcsió de Madrit y dintre de dos o tres mesos ya te cridaré.
Va arriba lo llibre, eren sesanta y vuit temes, sinc págines cada un, sen setanta fulles de lletra mol menudeta. Tenies que dependret cada tema, les sinc págines, de memoria, de carretilla, pa diles, perque lo exámen ere oral, en menos de diau minuts; y aisí los sesanta y vuit temes. Lo primé día que anaes lo profesó te fae sentat a la bora de un que se estae preparán fae tems y te fae escoltal com “cantae”  la llisó. Si, al veure la velosidat de di los temes, no te desanimaes y volies seguí a daván, te admitie. Va ñaure temes que no vach podé baisals de dotse minuts, pero ne va ñaure atres que, m’els sabía tan de carretilla, que los dieba en menos de sinc minuts. Y ñabie mols aspirans que eren mol millos que yo.
Ademés d’els inconveniens del estudi; lo tems pa feu; y la memoria; estae la dificultat de que tot ere dret (derecho) y ya sabeu que les leys cambien mol a suvín. Entonses estaes estudián un tema avui y cuan lo tornaes a estudiá al cap d’els mesos, te diebe lo profesó, “tens que cambiá asó y alló, perque an fet una nova Ley que u cambie tot”, ere com si tornares a escomensá a estudiá. Y aisó pasae mol a menut. Un atre grasó al camí de la vida de Luiset. Y van…….

Seguirá.....

Prinsipis 7

Prinsipis 7

Alguns veins están preocupats per sabé quí ere la chica que me habie provocat; la verdat es que mai u vach sabé. Me imagino que podie sé alguna de les chiques del colegio de les Paules, que estaen pintan. Alguna que, al sé yo lo encarregat, sabrie lo meu nom y lo meu teléfono. Pero no u sé. La verdat es que parlaba en varies chiques de allí, pero no tenía confiansa pan aisó en cap. Podeu está tranquils, sol ere una manera de prepará lo capitul de avui.
Pero bueno tornaem a está en marcha, lo importan ere no parás, de una manera u atra tenies que está en moimen, segur que, encara que fore a poquetet, algo adelantaries.
Los exámens pa entra a la polisía de entonses, eren tres: un fisic; desarrollá un cas en un tems determinat; y “cantá”, mai milló dit, tres temes de entre sesanta y vuit, triats a sorteo, en menos de micha hora, o sigue a diau minuts cada un.
Sen va aná uns dies a l’aldea y a la bora del hort se va prepará totes les probes físiques, com a detalle tos diré que se entrenabe a pucha la corda llisa, sense nugos, en una que habíe penchat de una carrasca que encara está allí.
Deu aprete pero no ofegue, u hay dit avans y u repetisco.
Mentres esperaba que m’arrivare lo llibre y que me cridare lo profesó, una chermana de un amic meu, seminariste, va posá un anunsio al diari del SEU, sense que yo u sapiera, pa doná clases de llatí y de griego.
De momen me cride una dona, de prop de la pensió, dien que a la seua fill la habien suspengut de llatí y de griego y estae buscán un profesó pa que li donare clases particulás y com habie vist lo meu nom a la revista del SEU, me cridae.
Yo había donat clases particulás p’al Servisi Sosial a ma chermana y unes amigues y me van aprobá totes, ma chermana en un diau, es mol inteligenta. Después li vach doná clases de llatí a una chica, casi de la meua edat, que vivie al meu carré de l’Aldea, tamé va aprobá, en notable.
Per qué no podía aprofitá lo poc tems que tenía lliure y guañám uns dines que me vendrien be después cuan tinguera que estudia?.
Vach aná a aquella dona, bona dona, enseguida mos van posá de acuerdo. Ella sol volie lo milló pa la seua filla, la grán, y yo no era masa exigén en lo preau, perque mai había cobrat.
Me va presenta a la filla. Vach tindre molta sort, alta, guapa, inteligenta li portaba casi tres añs, pero an aquells tems ere com si forem quintos.
Ya teniu a Luiset a una tauleta redona, de les de brasé, sentat a la bora de una chica guapa; li donae casi vergoña lo mirala. Pero lo que importae eren los estudis y no piarde lo tems.
Venga: Rosa, rosae, rosa, rosam….. per un costat. Alfa, beta, cappa, delta, epsilón,…. per l’atre.
Y aisí un día detrás de un atre; air al sentám a la taula, com es menudeta, sense voldre en la meua garra, li vach tocá la seua, enseguida la vach apartá, ella no va dí res, sol se va posá colorada y yo no la vach voldre mirá.
Y aná pasan los dies, ella estudiabe mol be y anabe aprofitán les clases; a camins al cambiá lo llibre les nostres mans se rosaen. Pa mí alló me donae vergoña, pero al mateis tems me agradae, pareisie una descárrega de corrén eléctrica. Algún tremoló, y los dos mos posaem colorats.
Cuan ya duebem uns mesos, un dia van quedá los dos y una amiga seua (¿carabina?) pa aná al cine. Yo me vach posá a la seua boreta, los brasos apoyats a la butaca, y de momen les mans se rosen, la meua má, agarre la seua, y ella la dise allí; yo li u apreto un poquetet y ella no me diu res. Ya no me enrecordo de que anabe la sinta.
Al día siguien, escomensem la clase y ella; sí ella; me diu, en una inosansia total ¿som novios?, no sé lo que li vach contestá `pero hasta avui. Es la meua dona. Va aprobá les dos asignatures a la primera y en mol bona nota. Les dones no eren tan roines com dieben los retós.
Mentres tan habien pasat mes de dos mesos, desde la meua entrevista en lo profesó y no me cridae. Animat, per les noves obligasions meues, vach aná al seu despacho y resulte que se li había olvidat. Al día siguien podía escomensá.
En la meua alumna, ara novia, que bé que sone verdad, la meua novia; al trevallá y estudiá, apenes mos podriem veure. Sol podriem está chuns un poc los domenches; aniriem al cine, después mos minchariem un bocadillo  de calamars del tubo y mes tart aniriem caminán hasta la plasa de Santo Domingo y allí a un banc, festechariem un poquet, parlariem del futuro, cuan yo fora polisía, cuan tinguerem chiquets y eises “coses” que parlen y que fan los novios.
Tenía pó de dili lo nau horari; inclus, ignorán de los sentimens de les dones, tenía pó de que se enfadare; de que me disare; de que puguerem reñí; ademés tampoc quedarie tems pa trevalls extres, y podé guañam uns cuartos, pero ella me va dí: “mira pa podé veuremos un poquet mes, yo te vindré a buscat tots los dies que tingues que aná a dí la llisó, te acompañaré en lo viache del tranvia hasta la porta del profesó, tú puches a doná la llisó y yo men entornaré a casa, pa que tu no piardegues tems; y pa no arrivá tart, pa que no me renego mon pare”.
Al final me va dí, u fico apart perque mereis la pena: “Luis, ara que tu no pots tindre dinés, me disarás que yo paga los billets del tranvia y lo bocadillo dels calamars del domenche?”. No me digau que no es un encant, que no es pa enamorás d’ella.

Seguirá......

Prinsipis 5

Prinsipis 5

Tots, o casi tots, an esta vida han ensomiat algún camí en se polisies, detectives, inspectors; com a les sintes de crimens, com a les noviales y als llibres.
An aquell periodic, ñabie un anunsio que diebe: “Si eres un chove normal, entre devuit y trenta y sinc añs, aquí tens lo teu futuro, presentat pa polisia. Si eres un chic normal, estudia en natres y estas aprobat.”, diebe mes coses, pero yo sol vach veure aisó.
Aisó me agradae, com a casi tots, me apetíe feu. Había tingut sort, lo tranvia de la oportunidat de sé polisia, habíe pasat per la meua bora, en lo milló momén y yo lo vach prende en marchá.
Vach disá lo magisterio; al anunsio estae la direcsió de una academia de Madrid; los vach cridá, me van fe unes preguntes y ¡Aleluya!, podia presentam, sol fae falta estudiá y an aisó no li tenía po, estaba acostumbrat. Sería polisía.
Me posaría a trevallá a una obra y al mateis tems estudiaría. Ya no nesesitaría los dinés de ma mare; me guañaría la vida; ya era un home, u podía fé.
Lo fill de ma tia, la primeta, o sigue mon cusí, ere pintó de brocha gorda; cuan li vach dí que me anaba a ficá de menobré, me va dí: ¿Per qué no pintó? Vine en mí. Yo te pagaré la pensió desde lo primé día. Si vols pots probá.
Los primes dies van se tremendos, confundía lo esmalte en la cola, no sabia fe colos, ni mescles. Pintaba les portes en cola, les parets en esmalte, los retalls me eisien tots torts, ara me puchaba al techo, ara baisaba un pam, vamos un desastre. Pero a la semana ya vach escomensá a defendrem y als tres mesos, en devuit añs, ya estaba de jefe de pintura de una obra. La verdat es que mon cusí me visitae a suvín y los trevalladós, en aisó que había segut mich reto, encara que a camins se enfotien un poc de mi, al remat me tenien un poc de respeto.
Allí ñabie de tot, borrachos, drogadictos, homes normals que, a la hora de almorsá, tiraben lo bocadillo de magra qu’els habie preparat la dona y sen minchaben un  de anchoes de lata; en fin lo milló de cada casa.
Poc a poc vach aná deprenen picardies. Mon cusi sol me pagae la pensió; prau fae perque yo al prinsipi no li defenia n’il chornal y después ya me sabie mal demanali mes dinés; después del favó que me habie fet.
Trevallaem tota la semana y teniem festa los domenches. Cuan me van arribá los llibres y vach escomensá a estudiá, tenie un horari espesial. Trevallaba de sis del matí a les tres de la tarde. Dinaba y me posaba a estudiá hasta les onse de la nit. Me chitaba y hasta les sinc del matí que me eisecaba pa aná a trevallá. Lo meu almorsá, sempre ere lo mateis. Un troset de pa en un rodada de mortadela dintre, que me donae per la nit la dueña de la pensió y que cuan arrivae la hora de minchamel estae dur com una pedra. Me vach quedá enseguida prim, com la caña de la doctrina.
Pa traure un sobresueldo los domenches faya trevalls de pintura per meua cuenta. En un atre compañ anaem fen apaños per les cases. Una habitasió completa, parets y fustería, tressentes pesetes. La chen mos cridae y aquí ve lo de la picardía.
Habiem fet un trevall lo domenche pasat, la paret la habiem pintat de blau y habíe sobrat pintura. Cuan mos cridabe un atra dona, no tos podeu imaginá la habilidat de Luiset pa convensila de que allí, fore aon fore, lo que milló li vindrie seríe lo coló blau, ademés li donarie molta llum y taparie les taques que tenie la paret. Pos aisó, a pintala de blau, y, aprofitán la pintura del atre domenche, mos estolviabem lo material. Sen sincuenta pesetes a la borchaca, cada un.
Ya sabeu, deu aprete pero no ofegue.
Seguirá........

Nota: Avui les fotos son totes meues.

Prinsipis 5

Prinsipis 5, Luis Arrufat