Mostrando entradas con la etiqueta Cansons. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Cansons. Mostrar todas las entradas

La tecla

La tecla.

Ñabie un conchún de música, de estos que fan y toquen cansons, eren novatos o, si preferiu primerencs, los costáe pillá la nota, pa tindre y mantindre tots lo mateis tono a la hora de tocá y cantá les cansons.

Lo pianiste, que teníe uns pocs més de coneisimens musicals quels demés, los fáe callá a tots y escomensáe a tocá lo teclat de un costat al atre, tecla a tecla, buscán, hasta que trovare lo tono bo.

A camins aisó costáe mol, per diferens motivos; primé perque ells eren prinsipians y un poc durs de orella y los costaé fe sintonía en quina ere la nota bona y en segundo perque per allí per la bora ñabíe moltes carracles fen soroll, bueno fen ruido, y nols disáen consentrás.

Pero lo conchún teníe mol clares les seues idees musicals y sobretot volíe triunfá al mon de la música. Es verdat que ñabíe masa afisionats acostumbrats a fe ruido per fe ruido o per fastidiá als que tenien bona voluntat, als que de verdat teníen interés per trová la sintonía ideal en los seus gusts musicals.

Los “amics de la música” sabíen que detrás dells ñabíe mols afisionats a la música bona, la música de sempre, mols “fans” dells y nols volíen fallá; per aisó un día sí y un atre tamé, tots ensayán.

Y lo arreglista tots los días una tecla detrás del atra, probán y probán, sempre en la ilusió en que un día trovaríen lo tono y cantaríen la cansó de la seua vida, la que tot lo mon esperáe y eisirien en daván y tots los seus “fans” podríen cantá lliuremén eisa tonada que fáe tans añs que “anáe” per aquella tiarra.

Teníen lo perill de que la orquesta ofisial escomensaré a tocá los “segadós” avans que ells trovaren la desichada tecla y la música nova se minchare a la vella avans de que escomensaré a torna a soná.

Los afisionats a la música de la Aldea los donáen idees sobre quin “sostenido” o quin “bemol” podíen sé eise tono milagrós, pero no ñabíe sort hasta ara.

¿A quina part del piano estaríe la dichosa tecla? ¿Cuán se sentiríe aquella musiqueta que se pareiserie a la de los “anchelets”?

Pero ells son de Aragó, busquen y busquen, segur que algún día sonará la tecla, encara que sigue per casualidat, y eisa música tornará en forsa a tota esta tiarra, apoyada per un mun de instrumens, inclus alguna trompeta y violín de la orquesta ofisial.

Si mos nesesiteu natres encara tenim mols pitos pa tocá y hasta una pinte forrada en un papé de fumá pa tocá “clavelitos”.

Y sino sempre quede los refrán de “sonó la flauta por casualidad”.
A seguí, prován, sense pará……

FIN.

la tecla

los Rogers, Valjunquera, Valchunquera, Teruel, Aragón

Los Rogers, no "rugés" com en catalá

los Rogers, Valjunquera

Valderrobres, grupo de música

(Valderrobres)

Trovada 1, Cansons

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/trovada1-cansons.html

Trovada 1, Cansons

Dilluns, día 14 de agost de 2017. Dotse y micha, Plasa d’Aragó. Saragosa.
Ña dies que ña que posals a les charrades.
Per eisa plasa, a eisa hora, baisen tres dones, no son unes dones cualquieres, son dones del Matarraña, aisó vol di mol. Si ya les dones d’Aragó tenen fama, les de aquells termes, molta mes. No son dones guerreres, vull dí no son de les que ataquen, pero cuidau si lo ataque dels contraris va contra la seua historia; contra la seua forma de parla; contra lo Chapurriau. Aiso, sí que no, ningú se pot ficá en los seus antepasats y en los seus fills al matéis tems, entonses sí, de dintre de elles is eisa forsa que done l’aigüa del Matarraña.
Ya u hay dit, atacá, no; a ningú; pero defendres, aisó per damún de tot, se disarán lo tems, la pell, la sang, lo cor, la vida. No saben en quí se han posat. Quí no es chapurriau, no pot sabé lo que se sentís, es un sentimen especial, de mol a dintre, la chen de aquella tiarra, u sentís, encara que no u sapie esplicá.
Son dones de l’Aldea, pacifiques, tranquiles, trevalladores, aisó sobre tot, pero ara les han convertit en guerrilleres, de aiso aquella tiarra ne sap mol, guerrilleres de les palaures.
Les estaen esperán un atra dona y un home, tamé de l’Aldea, ya estaen tots, no faltae ningú, fae tems que habien quedat en reunís, avui han tingut la oportunidat, la sort de podes trová.
Se senten; tots volen parlá a l’hora; ña tantes ferides que curá; tantes taques que llavá; la persona mes gran; no la mes vella, perque cuan se té lo cor chove no ña edat, fique pau. Tots callen. Preguntam; lo que vullgues y si u sé, te contestaré; lo meu cos va fallán, pero lo meu cap está com al prime día; y com la reunió es pa trevallá p’el chapurriau, encara me sentisco mes chove.
Cansons: y allí, al mich de la plasa van aná cantan cansons de l’Aldea, en chapurriau, claro; la chen de les taules de la redolada debien pensá están bochos estos chapurriaus; cantán aquí, sense cap de vergoña, en chapurriau. Ningú se va atreví a dimos res.

“Plau y fa sol,
les bruises se pentinen,
plau y fa sol,
 les bruises van de dol.”

“Baiseu les casquetes,
baiseu lo vi blanc,
baiseu les casquetes,
sino mon Anam.”

“Tan, taran, tan, que les figues están viardes,
Tan, taran, tan, cuán madurarán,
si no maduren lo día de Pascua,
madurarán lo día San Juan,
Cuán anirem a la roca fumada,
cuán anirem a minchá cansalada,
cuán anirem a la roca del corp,
cuán anirem a minchá conill mort.”

“Pastoret de aon vens?,
de la montaña, de la montaña,
pastoret de aon vens?,
de la montaña, de veure lo tems.
Quín tems fá?,
plaure, plaure, plaure,
quín tems fará?,
plaure, plaure, nevará.”

“Lo sabaté menut anae a fé sabates,
en un repuntapiau, va caure de sarpes,
cuidau, cuidau, cuidau, asó no pot aná,
sino se acabe avui, s’acabará demá.”

“En pic, en pic, lo tortolet,
la garreta del pastoret,
toquen y toquen, lo tamboret, (lo tamborinet),
la gallineta grasa,
corre per l’airasa,
lo bou estrellat,
corre y corre p’el tellat,
llat, llat, llat, merdeta de gat.”

“Sant Antoni y lo dimoni,
chugaen al trenta y un,
lo dimoni va traure trenta, y
Sant Antoni, trenta y un”.

“La fresneda a una costa,
Vallchunquera a un plá,
La Portellá en dos trosos,
Y La torre, allá d’ellá.”

“Boticari, canari,
Potes de aram,
que a la seua dona,
mate de fam.”

“Un rosé de roses blanques,
acabades  de cullí,
tan amigues que erens antes,
han tingut que reñí,
al andén de un terrení,
han reñit per poca cosa,
a la cara te u diré,
per mol que te rebaisos,
amiga, no te está bé.”

Pa nadal:
“San José se fa vellet,
y no pot puchá la escala,
matarem un corderet,
per a tota la semana,
y vindrán los pastorets,
y senarán de bona gana,
y sen anirán a dormí,
a la palliseta blana.”

“Les parets eren de sucre,
les portes de terró,
y cada mosca que pasae,
sen enduie un gran tros.”

“Al siño veterinari,
tots li diuen menescal,
y lo cas es que li sap mal,
pos li pareis ordinari,
perque ell es de capital.”

Lo día de San Juan (me van insistí que a l’Aldea se diebe aisí que San Joan ere al Más de Llauradó), ere festa gran a l’Aldea; per la tarde tot lo mon, grans y menuts, se arreglaen y baisaben a la fon, allí se faen una grasiosa de les del paperet.
Después los grans faen un corro mol gran; imagineutos lo redol del reloche, dintre del redol, a les dotse se posae un home, en un tros de papé llarc lligat a la correcha per detrás, a la esquena, com si fore una coga. Ara un  atre home se posae a les sis y pillave un atre papé. Los dos cantaen la seua cansoneta; y cuan acababen, al de les sis, li ensenien lo pape y los dos escomensaben a corre per tot lo rogle, pegats a la chen; sino ere garrama; y lo segundo corrie detrás del prime intentan prendeli foc al seu pape. Al matéis tems que totes les persones del rogle donaen voltes, corrén tamé, aisí se fae una corren de aire; per lo que corrien los de defora y los de dintre; y lo foc enses durabe poc, perque se consumie mol de presa. Aisina les carreres duraben poc. Y a torná a escomensá.
La cansoneta diebe aisina:
Lo primé home: “No me la ensendrás,
lo pio, pio, pio,
no me la ensendrás,
la coga de detrás.”

Lo segundo: “Sí, que te la ensendré,
lo pio, pio, pio,
sí que te la ensendré,
la coga de papé.”

Lo choc o entretenimen consistie en que lo segundo li ensenguere lo papé (coga) al prime, y lo prime tenie que escapas pa que lo papé que portae lo segundo, com estae ensés, se acabare de consumí o se cremare la má de quí lo portae y lo tirare an tiarra, entonses habíe perdut lo segundo; mentres que si conseguie ensendre la coga, guañabe ell y perdie lo prime.
Pareis un choc mol simple, pero si li afechim que los chugados eren un de cada cuadrilla (colla), o un de cada quinta, o un de cada carré, un casat y l’atre solté, ara ya entendreu que la chen partisipabe, volen que guañare lo chugadó en lo que tenien mes relasió.
Disfrutaen, mentres chugaben, y cuan se acababe, tots tan amics atre camí; y, mentres tornaen al poble, anaben comentan les carreres. Pues fulano casi lo ensén; no qu’el atre corrie mes; pos mengano se ha cremat un poc la má; no ha segut res, se ha rentat enseguida en l’aigua freda de la Font, y apañat; pues a perengano casi se li ensenen los pantalons; has vist a menganita com mirabe a fulano cuan corrie?, no si eisos acabarán fen parella, ya te u dic yo; has vist ……

Y así pasaen lo tems, sense cine, sense tv, sense radio, sense fe mal a ningú. Sen felisos en tan poquet, sense fe mal a ningú.

Seguirá.....