Mostrando entradas con la etiqueta llemosí. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta llemosí. Mostrar todas las entradas

Lo Catalá

Lo Catalá.

La que vach a posá es una opinió, pero ne ña unes atres, casi segú que les dels cataláns no estarán de acuerdo en la meua.

La que vach a posá es una opinió, pero ne ña unes atres, casi segú que les dels cataláns no estarán de acuerdo en la meua.
Al sigle vuit (VIII) los moros Omeyas dominaben España, pero no se van contentá en aisó van voldre seguí guañán tiarra y van amenasá a Fransa. Los fransesos (Carlomagno) van reñí en ells y los van guañá y los van espentá cap atrás.
Y per si a un cas, van pillá un tros del nort de España y lo van fé de colchó o frontera entre los moros y Fransa.
Més o menos per los sigle nau (IX), los fransesos, que an aquell tems encara los dien “francos”, a eise tros de la part de España aón ara está lo que li diem Cataluña, van disá una chen organisada en condats.
Al prinsipi dels tems als que vivíen allí los dien “layetáns”, de la antigua provincia romana Lacetania, pero fae falta més chen y van vindre de Fransa. Los que los manaen eren nobles de Fransa, lo que va pasá es que los fills de éstos van aná naisén a la Marca Hispánica, que es com se li diebe an aquel tros de terreno, y ya sels considerae com veíns de allí, pero veníen dels francos y com allí de aón veníen parlaen llemosí, es la llengua que van portá aquí y que poc a poc se va aná fen la koiné dels condats. O sigue eren fransesos y parlaen com ells.
España estabe plena de castells, Chateau en francés. Los francos a la chen que vivíe a eise terreno ple de Castells, los diebe Chatelain o sigue chen que viu en castells.
Per un atra part als españols tamé sels díe castelláns, del llatí castellatus, castellanus. Tiarra de Castells y chen que viu an eisa tiarra. De ahí vindríe “castellano”, la llengua que parlae esta chen.

Castells, los diebe Chatelain o sigue chen que viu en castells.

Algo paregut va deure de pasá al atre costat. Al sigle dotse (XII), als condats que depeníen del de Barselona, sels escomense a di condats cataláns, ((châtelains = cataláns), de ahí Cataluña, y de ella, com va pasá en lo castellá, a la seua llengua se li va di catalá, llengua que parle la chen que viu als castells de aquell terreno.
Lo nom de Cataluña se li va aná donán a totes les tiarres que se van aná chunín als condats del prinsipi de aquella Marca Hispánica.
Com les fronteres van aná cambián, lo aragonés que al prinsipi se parlae a gran part del reinat de Aragó, se va aná perden (radés del sigle XIV) per la invasió del castellá, quedanse sol a eisa part del terreno que més tart se va chuní a Barselona y a la nostra part de Aragó, per aisó la llengua dels dos trosos se paréis tan, pero perque es aragonés. En los radés añs eisa manera de parlá se ha tornat com una llengua de frontera, perque palaures dels dos costats se mesclen en les del atre.
Entonses chen que sentíe a uns y als atres diebe que se parláe catalá o un catalá mol raro, claro perque este segundo no u ere, ere lo nostre chapurriau.
Dispués va vindre un desnaturalisat de la nostra tiarra y mos va entregá als cataláns y va di que lo nostre parlá se li die catalá de Aragó y desde entonces aisí li diuen ofisialmén. Per aisó a tots los puestos, sobre tot als diaris, radios y tv, subvensionats, li diuen catalá. Y la chen normal que se creu lo que diuen ells, ya se ha convensut de que eise es lo seu nom.
Per un atre costat mos ha fet mol mal la cátedra del catalá, perque a tots los que han estudiat allí los ha convensut de eisa idea y ara pase que ells se u creuen, sense estudiá si tenen raó o no.
Y aisí mos trovem historiados que agranen cap a casa o sigue cap a eisa idea y chustifiquen tot per lo que los han enseñat. A tot lo que se va parlá al reinat de Aragó li diuen Aragonés, pero se referisen a lo que ara se li diu Aragonés o sigue la Fabla. A natres no mos donen cap de oportunidat. Lo que los han enseñat es que parlem lo catalá y ahí se han quedat sense baisá més a fondo.
Sol faltae lo institut del catalá que acabará de asolamos. U sentisco chiquets avui no ting atres idees o reñim o lo perderem. Ya no quede més remei. No podem doná ni un atre pas atrás. Sol tenim un camí o MORT o VICTORIA. Natres u ham de fe. ¿A qué esperem?

Anécdotes de un disapte, TENIU RAÓ

Anécdotes de un disapte, (15/12/2018): TENIU RAÓ.

Pulsera, chapurriau

Aquell día casi tot va se bo, va ñaure alguns entropessóns, pero eissos son normals cuan se camine, mai los tindrás si estás parat.

Se va arrimá chen de totes les edats y colós, hasta una chica sudamericana, que, sense esplicáli res, mos va dí que mos enteníe, que estáe en natres, li van doná una pulsera, ella va traure lo monedero, va pillá un billet de a diau euros y lo va ficá dins de la caissa dels donativos, li van advertí que eren mols dinés, segur que a ella li fáen falta, pero va ficá dintre lo billet y mos va di que segur que natres lo nessessitáem més que ella, y sen va aná en la seua pulsera.
Va vindre un chic de Batea, estáe casat en una dona de Maella, una dona valenta a on les ñague, perque ell me va contá, despues de discutí, bueno de parlá, lo assunto del Chapurriau un rato, que ni yo li convensería, ni ell me convenseríe a mi, perque estes charrades les teníe mols díes en la seua dona, veén la televisió, que mai se posáen de acuerdo, que dingú dels dos se rendíe, com habíem fet natres, cada u se quedáe en la seua opinió, y después sen anáen chuns al llit.

Natres no vam arrivá a tan, pero vam acabá donánmos la má, ell sen va aná passechán al seu criet que anáe al carro y a mi se me engancháe al chaquetón, yo me vach quedá un poc pesarós. Yo sé lo que volém, sé los drets que tenim, pero no vach sé capás de félu entendre, no me vach sabé espresá o a lo milló sí y me va passá lo matéis que a la seua dona, no se pot convensí a qui creu está segur en les seues idees y encara que li parlos no te escolte, perque ell, igual que tú, creu que defén la verdat.

/ Luis, este bando de Pedro II, rey de Aragó, 1196, Osca (Huesca) tamé li sonaríe catalá a consevol. Lo ocsitá, plana lengua romana, sone casi igual que lo catalá, perque es un dels seus dialectes. /

bando, Pedro II, rey de Aragó, 1196, Pere II, als presentz

Molta chen, homens, chiquets, dones van está fen doctrina pa que la chen se arrimare a la taula, uns repartín fulles, uns atres parlán, convensín als passecháns y casi tots fen les dos coses: repartín fulles y parlán.

Crec que grássies a eisses persones y a lo ben fets que estáen los raonaméns de les fulles, esplicán la verdat en sensillés, pa que hu entenguere tot lo mon, molta chen se va arrimá a la taula y la machoría va firmá. Uns atres vehíns van pensá que no valíe la pena, piarde sinc minuts pa escoltá a una chen que “parláe com los catalans”, no mos van doná la oportunidat de podéls esplicá que no ere aissina.

Una més de les dones que trevalláen pa la taula, va sé ma chermana, cuan algú més dur li escomensáe a tocá la moral, mel passáe a mi, (me te en masa considerasió), pensáe que yo hu tindría més fássil, no se donáe cuenta que ella y los demés hu estáen fen como cualquiere de natres, milló dit, milló que natres.

A una de les persones a la que se va arrimá y li va repartí una fulla, li va escomensá a pregunta coses y com, al paréisse, no ne teníe prau en lo que li díe ella, me va cridá a mi.

Ere un filólogo que habíe estudiat filología hispana, a la Universidat de Saragossa. En tota educasió yo li vach comentá que segur que algúns dels seus maestres seríen cataláns / o no, ne 
ñan de aragonesosy li hauríen enseñat que la nostra llengua ere lo catalá. Ell va dí que sí, que estáe tot documentat y ell hu teníe mol clá.

Vam escomensá a raoná:

Ell que lo andalús que se parle a Andalusía, es castellá, encara que sigue diferén del que se parle a Valladolit, pero los dos son castellá.

Yo que lo fransés, italiá, portugués y castellá veníen del llatí y dingú dudáe que eren llengües diferentes, entonses yo mantenía que lo valensiá, mallorquí, catalá y chapurriau tamé teníen lo llemosí (langue d’oc) com a prinsipi, pero eren llengües diferentes.

Ell que se habíen fet estudis entre lo catalá y lo chapurriau y lo segundo ere un dialecte del primé.

/ Tamé sen han fet entre catalá valensiá y catalá mallorquí y curiosamen sol sels done publissidat als estudis que diuen que són dialectes del catalá, y no als atres, o als que u defenen, com RACV, lo rat penat, Ricart García Moya /

chapurriau, Mistral


Yo, ¿per qué no podíe sé al revés, que lo catalá fore derivat del nostre Chapurriau?

¿Per qué no fáen los estudis al revés?

Tenín en cuenta que lo Chapurriau actual, aragonés fa uns mil añs, ya se escribíe als fueros, entre ells al de Jaca (1063) / versión romance fueros Aragón Miguel Carabias Orgaz / y que después se va estendre a medida que creissíe lo Reinat d’Aragó, que eissa ere la llengua cuan Aragó se va chuní a Barselona y aissí van seguí parlánla los reys nostres.

Que probaren a analisá primé lo chapurriau, com prinsipi y después lo catalá com derivat.

Y de eissa manera vam está parlán uns sinc minuts.

Per un momén va paréisse que entráe en raó, y me va dí que sí que firmaríe, mos vam arrimá a la taula, vam demaná la solissitut, va escomensá a escriure, pero de repén, se hu va torná a pensá, va tachá lo seu nom, va pillá lo papé y sel va guardá a la mateissa borchaca a on se habíe posat la fulla que li habíe donat ma chermana y sen va aná.
Bona nit, bon home.

Un entropessó mes, soc mol ruin yo donán arguméns.

Als dos o tres díes estáe ma chermana pa agarrá un autobús, cuan se li va arrimá un home y la va saluda y aissó que ma chermana anáe en gafes y diferén vestit que lo disapte, pues la va conéisse, li va preguntá: “cóm habíe acabat lo dissapte”. 

Ella lo va reconéisse y li va dí que mol be, que inclús a raderes hores en aglomerasió de chen, volén firma, pero ñabíe que tancá perque ere la hora en que se acabáe lo permís. Y entonses ell, sense que ella li traguere lo tema, pues es mol prudenta, li va soltá:

+ Desde que vach parlá en vustés, vach aná tot lo camí pensán en lo que me habíen dit, me va entrá la duda. Al arrivá a casa vach llichí les dos fulles (qué ben fetes estáen, Amics) y vach entrá a Internet y me vau convensí:

TENIU RAÓ, seguiu trevallán, luchán, lo catalá es masa acaparadó, sil dissen se fará en tot. Pero seguiu a daván, guañaréu, encara que tos costo, GUAÑAREU, no tos desaniméu mai.

Van seguí parlán de les coses del Chapurriau, ell va dí que estáe contratat al “Jerónimo Zurita” que donáe unes classes allí.


Anales de Aragón

Revista de Historia Jerónimo Zurita, 87 (2012) - Institución Fernando El Católico

Ma chermana, ensomián en aquelles dos palabres: “TENIU RAÓ”, no va caure en demanáli la tarjeta, ademés habíe arrivat a la seua parada y teníe que baissá del autobús.

Aquell dissapte va coinsidí en lo tems de la sembra y segur que més coses eissirán, no ña que desanimás, ña que tindre confiansa y seguín per eisse camí que han emprés, en mol sentit, los Amics del Chapurriau.

Vau sembrá y ñabíe saó, a esperá la cullida.

FIN

LA PURNA Y L’AIGUA

LA PURNA Y L’AIGUA.
YO NO HU VULL DI EN CATALÁ, YO PARLO LO CHAPURRIAU

//


PURNA (@PURNA_ARAGON). La juventud aragonesa ... Puyalón de Cuchas @Puyalon. Arran @Arran_jovent ... Avui hem estat repartit / repartint, sabocs / això davant de la paradeta d'Amics del Chapurriau. / Putos catanazis proetarres baturros independentistes aragonesos

//

Lo Chapurriau no es de Cataluña, es una de les llengües d’Aragó.
A la part d’Aragó que chunte en Cataluña, la llengua es lo Chapurriau desde fa casi mil añs, no se ha dixat de parlá mai, lo que passe es que desde los Reys Católics se va imposá lo castellá y de parlál a tot lo reinat d’Aragó sol ham quedat a on estém ara, desde fa mols añs.

La llengua está viva y per aissó igual que lo fransés, lo italiá, lo portugués, lo castellá venen del llatí y son llengües diferentes, encara que tinguen palaures paregudes; lo valensiá, lo mallorquí, lo chapurriau, lo catalá, venen del llemosí y son tamé diferentes entre elles, encara que tinguen tamé palaures paregudes, pero cada una es una llengua.

// Luis, falte lo aragonés mesclat en ocsitá: (no la fabla batúa) //

aragonés, Pedro II, Aragó, Aragón, als presentz

Demaném lo respiate de la nostra llengua, prau digna es y no volém cap de normalisassió perque a cada poble la parlém de una manera propia y tots mos enteném y aissí volém seguí. Y la chen es qui normalise la llengua, /exacte, cas del swahili / comunicánse en los seus vehins.

Estém de acord en que cada u te dret a espresás en la seua llengua y aissó es lo que demaném. Y si es com ells diuen la nostra, encara que hasta ara no se ha escrit, no se ha perdut. Pero es que natres SÍ que escribím la nostra llengua, cada u a la seua manera, y mos enteném igual que cuan la parlém.

Seguím están de acord en que la llengua es cultura y natres, com van fe los nostres pares, la cuidém y la conservém, cada poble en la seua modalidat.

Dingú que parle y defén lo Chapurriau te odio a cap atra chen, a cap atra llengua, sol demane que igual que natres los respetém a ells, ells mos respeton a natres.

Demaném llibertat pa parlál, que cap atra llengua, ni siquiera en la achuda de alguns renegats nostres, vullgue colonisámos, vullgue que la dixém de parlá y encara en aissó tampoc tením rabia a dingú.

Cap persona que parle lo Chapurriau vol la seua desaparisió, sin embargo los que defenen lo catalá sí que están intentán que desaparégue, pa imposámos lo catalá /de Pompeyo Fabra/. Tampoc tenen raó cuan diuen que Chapurriau signifique “malparlat” aissó es una mala interpretassió dells, no sé en quina intensió, Chapurriau en lo seu origen signifique mescla de llengües, y aissó es lo que som una mescla de cultures, no volém presumí de sé originals, natres sabém y admitím de a on vením.
Natres no parlém catalá, al contrari parlém mol be la nostra llengua y lo seu nom mos paréis mol digne, qué milló nom que un que parle de llengues, que parle de cultures.

Chapurriau en lo seu origen signifique mescla de llengües

En la nostra llengua natres mos espresém y mos enteném mol be y perque es lo nostre patrimoni, la heránsia que mos van dissá los nostres antepassats, la volém conservá com la milló cultura que tením, com la milló riquesa de esta tiarra nostra, pa dissála als nostres fills. Per aissó no volém de cap manera que vingue chen de fora a féla desaparéisse,
/ Luis, mols són de la terra, de aon se parle lo chapurriau, no de fora /
en la escusa de una normalisassió, de una unificassió, cuan la diversidat es una de les prinsipals característiques de esta manera tan nostra de relassionámos, de comunicámos, de parlámos.
Grássies a ella mos fem rics uns en les idees dels atres, en los pensaméns dels atres y sobre tot en los sentiméns dels altres, dels nostres.
Som molta chen, molta més está detrás de natres, no som un grapat de ressentits, de envechosos, tot lo contrari y volém a Cataluña, a eissa que sempre ha estat al nostre costat, pero ella a casa seua y natres a la nostra. Com a vehins mos visitém y mos relasioném, com a conquistadós, com a colonisadós no ña res a fé.
Y no patigáu, si mos dixéu en pas de un camí, natres mos encarregarém de conservá la llengua, la cultura, lo cor de la nostra chen.
AIGUA
Nota:

De cap manera volém discutí, sol hu volíem aclarí.

L’aigua sempre ha apagat lo foc y natres no tením una estrella de separasió, de independánsia, natres tením una bandera, la que sempre mos ha achunit en Valensia, en Mallorca, en Cataluña y en més chen que ere part del Reinat d’Aragó, una bandera de hermandat, de amistat, de convivánsia y de pau en tot lo món.

Una historia possible 1, Los possibles

Una historia possible 1, Los possibles

Fa mol tems que me va pel cap fe una charrada en que lo terreno sigue més ample que lo nostre.  Per aissó me hay imaginat que lo terreno podíe se part de Europa y España.

Allí ñauríen sinc aldees:
la Aldea del Chapurriau (estaríe al nostre terme, igual que ha estat a les demés charrades); la Aldea del Valensiá (estaríe a cualquier puesto del antic reinat de Valensia); la Aldea Balear (estaríe a cualsevol terreno del antic reinat de Mallorca); la Aldea del Catalá (la posaríem a cualquier terreno dels condats catalans) y la Aldea del Llemosí (que estaríe a algún terme / Limoges / del país de Languedoc = Langue d’oc = Parlá de Oc. –Fransa-).

Tots estos pobles són imaginaris, no están a cap de puesto y, al matéis tems, están a tot lo terreno de aon se fiquen. No tos podeu imagina com chalo poden fe estes coses, construí pobles, aon me done la gana y batechals com me paréis be. Asó sol te un perill que no tos sapia contá be la aventura, o que no pugáu entendrem, si fore verdat me doldríe.

La aventura que avui escomenso es un poc complicada al prinsipi, pero confío que al final u entendrem tots. Y més encara, espero que tos agrado.
Dintre de la filosofía ña un mon, que li diuen lo mon dels “possibles”. A ver si u sé esplicá.

Ya sabeu que lo agüelo va se estudián de retó. Allí va dependre que, a camins, com milló se entenen les coses es per mich de ejemplos (paráboles diebe Deu, nostre siñó), per aissó pa podé esplicautos lo de los “
possibles” tos conto una historieta.

A la Aldea del Chapurriau, ñabíe un chic que li dieben Pedro y una chica que li dieben Gema, casi teníen la matéissa edat y eren mol amics. Yo crec que a Pedro li agradae un poquet la Gema, pero com eren tan amics se conformáen en la amistat. Teníen tanta confiansa que parlaen de tots los asuntos, sense cap de vergoña.

Un día, per allí va aparéisse un chavalot, un añ o dos més gran que Gema, li dieben Sergio, tamé ere de la Aldea y coneissíe a Pedro. A la Aldea se coneissíen tots. Un chic mol majo, com tots los chics a eises edats. A la primera ullada que li va pegá a Gema, ya li va agradá y va escomensá a rondála. A ella no li va paréisse mal. Sergio ballae mol be y com lo ball ere lo gran entretenimén de la Aldea, cada camí que anaen al ball, la traíe a ballá.

A Pedro no li pareissíe mal, ya que teníe a Gema como una gran amiga, casi com una chermana. Com casi no sabíe ballá, no li importáe que Sergio y ella ballaren totes les peses. Ella disfrutáe ballán, li encantáe y ell balláe mol bé.
Y claro una cosa porte al atra, cuan se acabáe lo ball, Sergio la acompañáe a casa y tan la va acompañá, que al poc tems se van fe novios y se van posá a festechá.

Pedro no li va doná importánsia, al revés casi se va alegrá per ella, per tan amics com eren. La seua amiga teníe novio.


Pasán lo tems, Pedro va escomensá a eissí en un atra chica de la cuadrilla que li diebem Ana. Y als pocs añs se van casá Sergio en Gema y Pedro en Ana. Y cada parella va tindre fills.


Hasta aquí, mol bé; que siguen mol felisos.


Pero ara yo tos pregunto: ¿qué haguere passat si Gema se haguere casat en Pedro?.


Com seguien tenín molta confiansa, seguíen parlán de tot y a camins Pedro li die: “qué sort ha tingut Sergio, si no te 
hagueres casat en ell, a lo millo, yo me haguera pogut casá en tú”.

Y entonses se imagináen cóm haguere anat si se hagueren casat los dos; los chiquets que hagueren tingut; ¿se hagueren paregut als que teníen ara; un o lo atre? ¿cóm los haurien posat?.

U aneu entenen. Están parlán de los “possibles”, de algo que no ha passat, pero que haguere pogut pasá. Aissó son los possibles.

Anem a afechí algo, com parlen de algo de un tems que ha 
passat, eissos possibles ya son impossibles, no poden torná a tras.

Podríen parla dels “
possibles” futurs, per ejemplo ¿qué podríe passá si se separaren les dos parelles?. Entonses sí que se podríen casá Pedro y Gema; los “possibles” futurs, si se donen unes condissións, poden ocurrí. Eissos “possibles” sí poden pasá; los “possibles” passat, no poden pasá; sol mos los podem imaginá.

Si cada un de vatres, penseu un poquetet (en chapurriau com u fa lo agüelo “Sebeta”, per favó; penseu en chapurriau). ¿Qué haguere passat si tos haguéreu casat en aquella chica, o en aquell chic que tos agradae cuan ereu menuts, y no tan menuts? ¿Qué dirie fulano o mengana (poden sé familiás vostres que han mort fa tems) si veren los adelantos de avui en día? ¿Qué haguere passat se lo atre día hagueres contestat aquell washapp? ¿Y si li u hagueres enviat a X?. ¿Qué podríe passá si avui, donares un pas a davan y escomensares a escriure en chapurriau? ¿Y si teníes sort y los agradae a la chen y te tornares famós o famosa? Tos podeu fe totes les preguntes que vullgau, lo mon dels “possibles” no te més limits que la realidat.

Cuan Pedro y Gema acabáen de parlá, tornáen a la seua realidat, pero, per un ratet, habíen ensomiat, habíen viscut al mon dels “possibles”.