Mostrando entradas con la etiqueta chelat. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta chelat. Mostrar todas las entradas

La palabra secreta.

La palabra secreta.
Tos vach a contá una cosa que ha pasat estos díes atrás a Palma de Mallorca.
Una parella en una chiqueta de sis añs, van a pendre algo, mentres los pares demanen, la menuda sen va als columpios que están a la bora.
Cuan está allí chugán se li arrimen una parella, un home y una dona, y li diuen:
- Mira chiqueta ham parlat en tuns pares y mos han dit que te podém convidá a un chelat, vine en natres a un puesto que ña ahí dabán, mos mincharém una piruleta chelada y tornarém aquí.
Y fan intensió de endúsela, pero la cría sels chire y los pregunte:
- ¿Sabeu la palabra secreta?
La parella se quede parada, miránse, y ella, la dona, diu:
- Gorrino.
A la cría se li cambie la cara y los diu:
- No! Eisa no es.
Y, al mateis tems que diu aisó escomense a estirá pa soltás, perque la dona ya la habíe agarrat del bras y se la volíe emportá. La sagala no contenta en aisó, escomense a cridá y a pegá estiróns hasta que la dona la solte y sen en va a tota presa en l’home, munten a un coche que teníen prop y fuchisen.
Pero ¿qué ere aisó de “La Palabra Secreta”?
Pos resulte que sa mare li habíe enseñat a la menuda que si un día algú li diebe que sen anare en ells perque li hu habíen dit suns pares, tindríen que sabé una palabra que sól sabíen elles dos. Y hu van ensayá algunes voltes. La Mare faé de desconeguda, se ficáe una chaqueta y un sombrero y li diebe que sen anare en ella que li hu habíen dit suns pares. Entonses la menuda li demanáe “La Palabra Secreta” y la mare lin diebe un atra, entonses la chiqueta se retiráe y no anáe en ella. Un atre camí la mare se ficáe unes gafes de sol y li oferíe chuches y repetíen lo mateis y cuan la menuda preguntáe “La Palabra Secreta”, la mare falláe.
Aisí, chugán, chugán, hu van repetí mols camíns hasta que la cría, tan menuda, en tans pocs añs, hu va entendre y sempre hu va fe be.
Y aisó la va salvá.
Va arribá corrén aón estáen suns pares y, al veurela asustada, li van preguntá ¿qué habíe pasat? Y ella los hu va di.
Van aná depresa aón habíe estat la parella, pero ya habíen desaparegut.
Se van presentá a la Polisía y allí la cría, mentres los pares fáen la denunsia, ella se entreteníe en una fulla de papé que li van disá los polisíes y allí va dibujá un home y una dona y damún va escriure en unes lletres tortes: “Los Malos” y en dos fleches que señaláen per abais aón estáen los dos dibujos.
Com es normal eisos dibujos sol teníen cuatre ralles, sense cap sentit pa reconeise a dingú, pero quede com ejemplo de lo que los crios deprenen de la televisió, encara que paresque que no miren.
Asó es una notisia que la acaben de doná per la radio Cope, avui día onse de mars, a les vuit y micha de la nit, per un camí lo agüelo “Sebeta” no se la ha inventat.

FIN.

Los Reis Magos son de verdat.

Los Reis Magos son de verdat.

Los Reis Magos son de verdat.
Un cuentet pa pares, per si un día lo hu tenen que contá als seus fills.
Asó es un treball que corre per Internet, no hu sé de quí es, pero lo sé de fá mols añs y penso que pot achudá a més de un pare a eisí de un apuro. (Yo sol lo traduisco y lo adapto a la nostra tiarra).
“Miquial sol se habíe sentat a la cadira, al arrivá a casa del campo, preparat, com tots los díes, a disfrutá escoltán lo que la seua filla, la Pili, li contáe de lo que habíe fet a la escola, cuan ella, a baiset, com si eise día tinguere po de algo, o un poc de vergoña, li diu: - ¿Pare? - Sí, filla, contam. - Vull que me digo la verdat. (digue) - Claro, filla, sempre te la dic. - Va contestá lo pare un poc asustat. - - Es que… - Va escomensá la Pili, com si no se atrevire a seguí. - - Disme, filla, disme. La chica ya se atrevís…. - Pare ¿Los reis Magos, son de verdat? Miquial se quede chelat, mut, mire a la seua dona, volén sabé de aón veníe aquella pregunta, pero tamé ella tenía la cara de no sabé res y li miráe asustá. La chiqueta va seguí, com si se donare conta de la preocupasió de sons pares…. - Es que, a la escola, les chiques grans diuen que los Reis no son de verdat, que los Reis son los pares ¿Es verdat? A Miquial, eisa atra pregunta de la seua filla, li fá chira la vista cap an ella y tragán la saliva, mentres busque una resposta, li diu: - ¿Y tú que penses, filla? - No hu sé, pare: uns ratos penso que sí, uns atres que no. Per un costat crec que sí que existisen, perque vustés no me engañaríen; pero, com les chiques grans, que saben mol, diuen aisó…? Miquial, com si lo hagueren pillat, desidís tirá per abán… - Mira, Pili, es verdat que son los pares los que fiquen los regalos, pero…La chiqueta no li dise seguí, mich plorosa, li diu: - Entonses es verdat!, me hau engañat! Lo pare, en la gola tamé mich ocupada, pillánli la cara en les mans a la seua filla, seguís: - No, mira, mai te ham engañat perque los Reis Magos son de verdat. La chiqueta desorientada li conteste: - Entonses no hu enteng, pare. Lo pare pareis que se animo, li acabe de vindre al cap una historieta que pot sé la contestasió que ell vol doná y que la seua filla espere resibí, a ver sils contente als dos. - Sentat, menuda, - li diu, al tems que li enseñe la cadira que está a la seua boreta - y escolta esta historia que te vach a contá. Ha arrivat lo tems en que ya la pots entendre. Pili se sente entre sons pares, en moltes ganes de sentí cuansevol cosa que li aclarisque la seua duda y son pare se prepare pa contá lo que li ha vingut al cap, com la verdadera historia de los Reys Magos. O un cuento com los que li sol contá a la seua filla y que li fán dormís tranquila y no tindre sons roins.
Cuan lo niño Jesús va naise, tres Reis Magos que veníen de Oriente seguín a un gran estrial, van arrivá al Portal pa resali. Li portáen regalos pa donáli a entendre que li teníen cariño y respiate. Y Jesús se va posá tan contén y tan felis, que lo més vell del Reis, al que li díen Melchor, va dí: - ¡Es una gran alifara veure tan contén al chiquet! Deuríem portá regalos a tots los chiquets y chiquetes del mon y aisí que tots se posaren conténs. - ¡Oh, sí!, - va cridá Gaspar, un atre Rei Mago - Es una bona idea, pero mol difísil de fela. No podríem portá, al mateis tems, regalos a tots los millóns de chiquets que ñá al mon. Baltasar, lo tersé Rei que estáe escoltán als dos amics seus, animat per la idea, va dí: - Es verdat, seríe fenomenal, pero Gaspar te raó y encara que som Magos, ya som mol vells y seríe casi imposible aná per tot lo mon, donán regalos a tots lo menuts. Pero seríe tan majo... Los tres Reis se posen mol tristos al pensá que, encara que es una bona idea, no se pot fé. Y lo niño Jesús que desde lo seu breset pobre, pareisíe escoltals, se va enriure y entonses al Portal se va sentí la veu de Deu nostre Siñó que los va dí als Reis Magos: - Sou mol bons y tos dono les grasies per los regalos que li hau portat al meu fill. Per aisó tos vach a achudá a fé lo vostre desich. A ver: ¿Qué tos fá falta pa podé repartí, al mateis tems, regalos a tots los chiquets del mon? - ¡Oh, Siñó! – van dí los tres Reis Magos, achiñollánse - Nesesitaríem millóns y millóns de pajes, casi un pa cada chiquet o chiqueta, que pugueren arrivá al mateis tems a cada casa en los nostres regalos. Pero no podém tindre tans pajes, no ne ñán táns. - No tos preocupeu per aisó – va dí Deu - yo tos donaré no un, sino dos pajes pa cada chiquet que ñá al mon. - Si fá eise milagre, ¡Seríe fantástic! Pero ¿Cóm hu fará? – van dí al mateis tems los tres Reis, en una cara de sorpresa y alifara. - A ver, dieume ¿no es verdat que los pajes que voldrieu tindre, deuríen de voldre mol als chiquets? - Home, cla, aisó es fundamental – van di a coro los tres Reis -. - Y ¿No es verdat que eisos pajes deuríen coneise mol be los deseos dels menuts y lo que los convé a cada u? - Sí. Sí. Aisó es lo que li demanaríem a cada paje. - Pos dieume, Reis amics meus, ¿Ñá algú que vullgue més als chiquets y quels conesque milló que los seus pares? Los tres Reis se van mirá entre ells, donánse conta de la raó que teníe Deu, entenén al mateis tems que aisó seríe la milló solusió de tot. Deu va seguí: - Pos com tos ha paregut be y pa que en lo vostre nom tots los chiquets del mon resibisquen regalos, YO ordeno que als Nadals, selebrán estos moméns, tots los pares se tornon pajes vostres y que en lo vostre nom, la nit de Reis, los porton als chiquets regalos. Que cuan los chiquets se fasquen grans, los pares los conton esta historia y desde entonses tamé ells, al arrivá este día los farán regalos a sons pares.
Cuan Miquial acabe de contá esta historia, la menuda se eiseque y los done un beset, al mateis tems que los diu: - Ara sí que hu enteng tot y estic mol contenta de sabre que me voleu mol y no me hau engañat. Corrén sen va al seu cuarto y sopesán la hucha, enriense y contenta, mirán la foto de sons pares de damún de la mesilla, pense que este añ tamé ella será paje del reis Magos de verdat."

FIN.